(PDF) Strathprints Institutional Repository · 2016. 8. 2. · mentà Günter Barudio, què no havia de fer amb les discretes comissions de treball que eixoplugaven? Ja fa uns anys que

Strathprints Institutional Repository

Young, John (2015) The Committee of Estates of the Scottish Parliament,

1640-1651 : an exercise in provisional government. In: Poders a l'ombra.

Testimonis Parlamentaris . Parlament de Catalunya, Universitat Pompeu

Fabra, Barcelona, pp. 153-176. ISBN 978-84-393-9239-2 ,

This version is available at http://strathprints.strath.ac.uk/51921/

Strathprints is designed to allow users to access the research output of the University of

for the papers on this site are retained by the individual authors and/or other copyright owners.

Please check the manuscript for details of any other licences that may have been applied. You

may not engage in further distribution of the material for any profitmaking activities or any

commercial gain. You may freely distribute both the url (http://strathprints.strath.ac.uk/) and the

content of this paper for research or private study, educational, or not-for-profit purposes without

prior permission or charge.

Any correspondence concerning this service should be sent to Strathprints administrator:

[emailprotected]

http://strathprints.strath.ac.uk/

mailto:[emailprotected]

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Testimonis

Parlamentaris, 36

Barcelona, 2014

Maria Betlem Castellà i Pujols

(coord.)

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Primera edicióBarcelona, gener del 2015Col·lecció «Testimonis Parlamentaris», 36del Parlament de Catalunya

Col·lecció «Studies Series», 94 de la International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions (ICHRPI)

Disseny: TriasQuodDesign

ISBN: 978-84-393-9239-2DL: B.27252-2014

BIBLIOTECA DE CATALUNYA, DADES CIP

Jornades sobre les Comissions de Treball de les Institucions Parlamentàries i Representatives (Segles XV-XX) (2013 : Barcelona, Catalunya)

Poders a l’ombra : les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representatives (segles XV-XX). – (Testimonis parlamentaris ; 36)Actes de les Jornades sobre les Comissions de Treball de les Institucions Parlamentàries i Representatives (Segles XV-XX) celebrades a Barcelona al febrer de 2013. – Textos en català, castellà, anglès i francèsISBN 9788439392392I. Castellà i Pujols, Maria Betlem, dir. II. Catalunya. Parlament III. Universitat Pompeu Fabra IV. Títol V. Col•lecció: Testimonis parlamentaris ; 361. Comissions parlamentàries – Història – Congressos 2. Parlaments – Història – Congressos 3.Procedi-ment parlamentari – Història – Congressos342.53(091)(061.3)

www.parlament.cat

mailto:[emailprotected]

www.parlament.cat

Taula

Preàmbul 9

M. H. Sra. Núria de Gispert i Català

Pròleg 11

Joaquim Albareda i Salvadó

Mikel Urquijo

Introducció 19

Maria Betlem Castellà i Pujols

Abstracts 36

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV: unaprimeraaproximació 51

Esther Martí Sentañes

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna: iniciativairepresentació 73

Miquel Pérez Latre

Les comissions de BalançiRedreç: delsantecedents del XVI alescortsencavalcades de 1701-1706 103

Eva Serra i Puig

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna 127

Josep Capdeferro i Pla

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona Un exemple: La«Comissiósecreta» de 1640 141

Núria Florensa i Soler

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651: anexercise in provisional government 153

John R. Young

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII 177

Eduard Martí Fraga

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna Interrelación inanciera-iscal entre los distintos niveles de poder y nuevos paradigmas interpretativos de la historiografía más reciente 209

José Manuel de Bernardo Ares

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734) 229

Neus Ballbé

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793) 240

Virginie Martin

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg: comitès, comissions i comissaris de les Assemblees parlamentàries sota la Revolució francesa (1789-1795) 257

Maria Betlem Castellà i Pujols

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo en tiempos derevolución liberal (1784-1876) 309

Joseba Agirreazkuenaga

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918 La creación delascomisiones permanentes legislativas 354

María Victoria Fernández Mera

Preàmbul

M H Sra Núria de Gispert i Català

Aquest llibre que teniu a les mans, i que recull les actes de les jornades so-bre les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representa-tives (segles xv-xx) celebrades a Barcelona al febrer de 2013, té com a objecte posar a l’abast del públic especialitzat, i de tota aquella persona interessada en la matèria, el fruit d’investigacions en un terreny poc explorat, però sens dubte interessant, perquè contribueixen al coneixement més acurat de la his-tòria del parlamentarisme.

Els parlaments, tal com els coneixem, han vingut per quedar-se. Tot i així, estan en un procés de reformulació i d’aggiornamento, impulsat en bona me-sura pel fet que, en les societats democràtiques avançades, la democràcia re-presentativa està reubicant-se, per la irrupció de la voluntat ciutadana de de-cidir, de participar políticament i d’incidir en polítiques públiques, a la qual cal donar resposta. Estem al bell mig d’una crisi política que pot tenir efectes ben positius i regeneradors, si l’aproitem per millorar els mecanismes de con-trol i de rendició de comptes, i també per rellançar el contracte democràtic i la convivència en llibertat.

Més que mai, hem de defensar el rol central dels parlaments, com a expres-sió que són de la pluralitat i de la vitalitat d’una societat que vol protagonit-zar, més que mai, el seu present i el seu futur col·lectius. Aquesta centralitat reclamada implica un esforç addicional de fer-se propers, de ser sensibles a les demandes socials, de ser permeables. Precisament aquí es fonamenta la necessitat peremptòria d’una major obertura de la institució parlamentària a la realitat social, amb tots els seus matisos; precisament això motiva i impul-sa l’assaig de diverses fórmules per enriquir el treball parlamentari, per fer front en les millors condicions a les demandes creixentment complexes de la societat.

Uns bons exemples d’aquesta aproximació serien, en el cas català, les apor-tacions d’experts a l’activitat parlamentària; la interlocució directa entre dipu-tats i el món empresarial i el coneixement in situ del sectors de l’economia productiva a Catalunya; el treball del Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia, creat al 2008; les relacions luides amb el món acadèmic

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

i universitari (en aquest sentit, cal destacar el Conveni marc de col·laboració entre el Parlament de Catalunya i les universitats del sistema universitari de Catalunya per a la contribució al progrés de la ciència, de la tecnologia, de les humanitats i de les arts, la difusió de la cultura i el desenvolupament de la societat, signat al 2011); i la implicació en projectes editorials que, des dels estudis historiogràics i altres disciplines del saber, ajuden a conèixer el par-lamentarisme, la seva gènesi, el seu desenvolupament, els seus potencials, les seves mancances i els seus reptes.

Aquest darrer motiu seria el que ens ha menat a contribuir, de molt bon grat, a l’edició d’aquesta obra, dins la nostra col·lecció «Testimonis Parlamen-taris». Expresso la meva coniança que serà útil per conèixer, una mica més, les entranyes de la democràcia representativa, en la mesura que les comissions parlamentàries, el seu objecte d’estudi, hi han desenvolupat, hi desenvolupen i hi continuaran desenvolupant en el futur un paper de primer ordre.

Pròleg

Joaquim Albareda i Salvadó

És per a mi una autèntica satisfacció que les aportacions presentades a les Jornades sobre les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representatives (segles xv-xx), celebrades a la Universitat Pompeu Fabra el 15 i 16 de febrer del 2013, apareguin publicades a la col·lecció Testimonis Parla-mentaris, editada pel Parlament de Catalunya, institució a la qual m’afanyo a expressar el meu reconeixement.

Els historiadors, massa sovint, hem mirat de reüll aquestes incòmodes i poc lluïdes comissions de treball de l’àmbit legislatiu i governatiu, sempre a l’ombra dels parlaments, dels governs o dels representants polítics, si és que no les hem ignorades del tot o bé no hem considerat la seva tasca com a pu-rament accessòria. Si, freqüentment, la historiograia, sota la inluència del paradigma estatal liberal, ha menystingut el constitucionalisme antic, els par-laments i altres formes d’organització política anteriors al segle xix com la-mentà Günter Barudio, què no havia de fer amb les discretes comissions de treball que eixoplugaven?

Ja fa uns anys que Eduard Martí amb els seus estudis tan sistemàtics com minuciosos, ens va descobrir un univers ric i complex de comissions de tre-ball que va tenir un paper molt important en moments decisius de la nostra història, entre 1640 i 1714. I no solament per la capacitat de treball d’aques-tes comissions, per la seva eicàcia i agilitat, sinó també perquè van esdeve-nir un mecanisme d’ampliació de la base social que intervenia en els afers polítics i, per tant, d’obertura progressiva del vell quadre institucional que feia possible la participació de l’home comú. L’historiador Peter Blickle ho ha explicat molt bé en la seva suggestiva interpretació sobre la representació po-lítica a l’Antic Règim i, en concret, en els parlaments en els segles moderns: «On the whole it is possible to identify the tendency in the political contracts ( Herrchatsvertrag) towards the creation of a rule of law which was not just meant to protect the privileges of the aristocracy and clergy but rather to

Catedràtic d’Història moderna de la Universitat Pompeu Fabra. Grup d’estudi de les institucions i de les cultures polítiques (s. xvi-xxi) (GRC 2014 SGR1369).

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

guarantee the subjects’ status rights, to protect property by means of ap-proving taxes, and to tie legislation to a parliamentary consensus. Helmuth Koenigsberger sees this policy in deining royal rulership as being grounded in a contract. hat is, rulership based on noble descent and dynastic tradi-tion (dominium regale) had to be complemented by a basis in law and order (dominium politicum)» (2005).

En el cas català el millor exponent d’aquest model és la Conferència dels Comuns formada per representants del Braç militar, del Consell de Cent i de la Diputació del General, de perils atípics en el context europeu, una institu-ció molt inluent entre 1697 i 1714 per bé que sense capacitat executiva. No és estrany que el ilipista Josep d’Alós Ferrer recomanés a Felip V, abans de do-minar Catalunya, que no perdés «ocasión muy oportuna de poner todos sus dominios bajo una misma ley, de exaltar la autoridad de la verdadera nobleza cercenando la demasiada de la pleble».

Però a banda de l’anàlisi de la importància de les comissions de treball a l’Antic Règim, el volum també aplega estudis sobre les comissions en l’època contemporània. Més enllà de les prevencions amb què cal operar a l’hora de comparar tipologies, posem per cas, entre les novenes de la Diputació del Ge-neral en el segle xvii, una comissió biscaïna de les Juntes Generals de 1820, una comissió de la França revolucionària o de les corts espanyoles de 1918, cal lloar i agrair aquest esforç d’anàlisi i de sistematització a cavall dels segles xv i xx en el context europeu, sobre les tothora presents comissions de treball. En aquest sentit, les «100 preguntes per a pensar» constitueixen una bona eina per començar a avançar de forma signiicativa en la seva caracterització i ti-pologia malgrat la disparitat, la diversitat cronològica i els diferents contextos polítics en què s’emmarquen. És, sens dubte, una primera ita i caldrà seguir avançant en aquest camí poc fressat.

Per tot plegat, m’omple de goig que aquesta iniciativa hagi sorgit del grup de recerca que coordino, amb el suport inestimable de la International Com-mission for the History of Representative and Parliamentary Institutions (ICHRPI) i que hagi reeixit. Ha estat així gràcies a la qualitat de les ponències i a l’esforç i l’entusiasme encomanadís de Maria Betlem Castellà, ben acom-panyada dels investigadors del grup Eduard Martí, Neus Ballbé, Núria Sallés i Josep Capdeferro.

Només em resta felicitar-los i agrair el suport rebut de part de la Generali-tat i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, així com dels professors Mikel Urquijo i Joseba Agirreazkue-naga.

Pròleg 13

Mikel Urquijo

Bon dia a tothom, buenos días, good morning.En primer lloc, voldria agrair a la Universitat Pompeu Fabra i especialment

al Professor Albareda i als membres del Grup d’Estudi de les Institucions i de la Societat a la Catalunya Moderna (segles xvi-xix) per aquesta agradable invitació a participar en aquestes jornades.

Com a professor de la Universitat del País Basc em complau especialment venir a la Universitat Pompeu Fabra. Fa cent anys en Pompeu Fabra va ser professor de química a la Escola d’Enginyeria a Bilbao. 1 Avui com professor de la Universitat del País Basc tinc l’honor de participar en aquestes jornades a la seva Universitat.

Pero curiosidades al margen, mi intervención en esta ocasión tiene como objetivo presentar la Comisión internacional para el estudio de la historia de las asambleas representativas y parlamentarias. 2

La Comisión, con el nombre de Commission Internationale pour l’Histoire des Assemblées d’États, 3 fue creada a partir de la propuesta formulada por el histo-riador belga Emile Lousse y el francés François Olivier-Martin en el Congreso Internacional de Ciencias Históricas en Varsovia en 1933. El reconocimiento formal de la Comisión por el Comité Internacional de Ciencias Históricas se produjo en Bucarest en 1936.

El momento de impulsar el estudio de las asambleas representativas y parla-mentarias no podía ser más adecuado. Europa vivía un momento de auge de las propuestas antiparlamentarias. Este grupo de académicos a través del estudio de la asambleas representativas reforzaba la legitimación de los parlamentos frente a estas ideologías. Algo similar a lo que ocurría con el inicio del proyecto del History of Parliament británico. 4

1 Garaizar Axpe, Isabel. La Escuela Especial de Ingenieros Industriales de Bilbao, 1897-1936, Bilbao, Colegio Oicial de Ingenieros Industriales de Bizkaia y Escuela Superior de Ingeniería de Bilbao, 2008, pp. 189 y ss. y 270.

2 http://www.ichrpi.com.3 Una historia de la Comisión en Rogister, John. «he International Commision for the History of

Representative and Parliamentary Institutions - Comission Internationale pour l’Histoire des Assemblées d’États (1933-2003)», in Sobrequés, J.; Agirreazkuenaga, J.; Morales, M.; Urquijo, M.; Cisneros, M. (coord.) Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Repre-sentatives i Parlamentàries - Proceedings of the 53rd Conference of the ICHRPI ( Studies presented to the ICHRPI. Vo-lume LXXXII).- Barcelona : Museu d’Història de Catalunya- Parlament de Catalunya, 2005, Vol. I. pp. 13-20.

4 Seaward, Paul. «he history of Parliament Project and the future of parliamentary history», in Sobre qués, J.; Agirreazkuenaga, J.; Morales, M.; Urquijo, M.; Cisneros, M. (coord.), op. cit., Vol. II. pp.1583-1593.

Catedrático de Historia Contemporánea de la UPV/EHU, miembro de la dirección y representante en España de la International Commission for the History of Parliamentary and Representative Institutions (ICHRPI/CIHAE).

http://www.ichrpi.com

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

A partir de este momento la Comisión organiza encuentros académicos periódicos en el que participan destacados especialistas en la historia de las instituciones parlamentarias como los dos citados, el francés Alfred Coville, el italiano Pier-Silvero Leicht, la británica Helem Cam, el húngaro Elemer Maliyusz o el polaco Karol Gorski.

En el año 1937, se decidió iniciar la publicación de la serie Studies presented to the Commission, 5 en la que se editan las actas de estos encuentros. Con ello se crean los dos pilares sobre los que trabaja la Comisión: sus congresos y la publicación de sus actas.

El interés inicial de la Comisión se centró en las asambleas representativas medievales y de la edad moderna. En el marco de estos Congresos se deba-tirá sobre el origen y el signiicado de estas asambleas con una vocación de intercambio académico y de elaboración de relexiones en una perspectiva comparada. 6

La II Guerra Mundial interrumpió la vida normal de la Comisión, que fue retomada en el Congreso de París de 1950, aunque a partir de este momento sin la participación de los académicos de los nuevos estados comunistas. En este Congreso se añadió la denominación actual en inglés, a propuesta de la nueva Presidenta de la Comisión, Helem Cam (1950-1960). 7 No se hacía una traducción de la original francesa. Con ello se buscaba abrir la Comisión al estudio de los parlamentos tras la desaparición del Antiguo Régimen.

Progresivamente, bajo la presidencia de Emile Lousse (1960-1970), Anto-nio Marongiu 8 (1970-1980) y H.G. Koenigsberger (1980-1985) incrementó su número de socios, procedentes de Europa, Asia y América, destacando por su número las secciones de Italia, Reino Unido, Bélgica, España y Japón.

En 1981, se inició la publicación de la revista Parliaments, Estates and Representation, 9 que supone el tercer pilar de los trabajos de la Comisión.

En la actualidad podemos resumir la actividad de la Comisión en tres ejes:

— los congresos anuales, 10 que en la última década se han celebrado en Barcelona (2003), Praga (2004), Cracovia (2005), Paris (2006), Edimburgo (2007), Alghero (2008), Lisboa (2009), Amsterdam (2010), Messina (2011), Cadiz (2012) y Dublin (2013).

— a estos congresos se añaden las jornadas y encuentros como la que cele-bramos estos días organizadas por las diferentes secciones.

5 Hasta el momento se han editado 88 volúmenes (http://www.ichrpi.com/studies.html).6 Una presentación de los debates académicos en el seno de la Comisión en D’Agostino, Guido. «Le

istituzioni parlamentari nell’Ancien Régime: tra Storia e Storiograia», in D’Agostino, Guido. Le istitu-zioni parlamentari nell’Ancien Régime, Napoli, Guida Editore, 1980, pp. IX-XCI.

7 Cam, Helen. «he Commision for the History of Representative and Parliamentary Institutions, 1936-1966», en XIIè Congrès international des sciencies historiques (Wien, 1965), Louvain-Paris, 1966.

8 Corciulo, M.S. Ricordo di Antonio Marongiu. Giornata di studio - Roma, 16 giugno 2009, Roma, Rubbettino, 2013.

9 http://www.tandfonline.com/toc/rper20/current#.UneFNyTvvfY.10 http://www.ichrpi.com/meeting2013.html.

http://www.ichrpi.com/studies.html

http://www.tandfonline.com/toc/rper20/current#.UneFNyTvvfY

http://www.ichrpi.com/meeting2013.html

Pròleg 15

— la colección de Estudios en las que se publican las actas de estos congre-sos (se han publicado 88 hasta la actualidad).

— y la revista Parliaments, Estates and Representation, en la que se han pu-blicado 33 números y que actualmente publicamos con la editorial Taylor and Francis.

Teniendo en cuenta lo dicho anteriormente podemos deinir a la Comisión como un eicaz instrumento para la internacionalización de nuestras inves-tigaciones. 11 En los congresos anuales al menos el 50% de los académicos que toman parte en los mismos proceden de países diferentes al de la celebración del Congreso. Lo que los convierte en un punto de encuentro interesante para el intercambio intelectual con otros colegas y el establecimiento de redes de investigación que nos permitan contrastar y difundir nuestros trabajos.

Por otra parte, la atención de los miembros de la Comisión se ha ido am-pliando paulatinamente desde el Medioevo hasta la actualidad, desde las asambleas medievales hasta el Parlamento Europeo. También la procedencia formativa de los académicos que la conforman se ha extendido de la historia del derecho, a la historia general y a la ciencia política.

Por último, en el foro en que nos encontramos considero adecuado remar-car la vocación de la Comisión de colaborar en los diferentes países en las que ha constituido secciones con las universidades. Estos encuentros tienen un efecto multiplicador en nuestras actividades, ya que suelen ser un foro para la difusión de la labor de la Comisión que posibilita el incremento de sus miem-bros. En España la Comisión ha crecido a partir de los congresos celebrados en Bilbao (1997), 12 Barcelona (2003) 13 y Cádiz (2012), 14 lo que nos ha conver-tido en la actualidad en la segunda sección más numerosa 15 en su seno.

Un buen ejemplo de esta colaboración son estas jornadas, que debemos agradecer poder celebrarlas a la Universitat Pompeu Fabra y muy especial-mente a nuestros colegas Joaquim Albareda y Betlem Castellà, en las que el análisis de las comisiones de trabajo de las instituciones representativas y par-lamentarias se realiza desde el siglo xv al xx.

11 Rogister, John. «Scientiic balance-sheet of the work of the International Commission for the History of Parliamentary and Representative Institutions», in Agirreazkuenaga, J. and Urquijo, M. Contributions to European Parliamentary History. Studies presented to the International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions (vol. LXXIX), Bilbao, Juntas Generales de Bizkaia, 1999, pp. 311-329.

12 Las actas se publicaron como girreazkuenaga, J. and Urquijo, M. Contributions to Euro-pean Parliamentary History. Studies presented to the International Commission for the History of Rep-resentative and Parliamentary Institutions (vol. LXXIX), Bilbao, Juntas Generales de Bizkaia, 1999.

13 Las actas se publicaron como Sobrequés, J.; Agirreazkuenaga, J.; Morales, M.; Urquijo, M.; Cisneros, M. (coord.) Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries - Proceedings of the 53rd Conference of the ICHRPI (Studies presented to the ICHRPI. Volume LXXXII).- Barcelona : Museu d’Història de Catalunya - Parlament de Catalunya, 2005, 2 vols.

14 Las actas se publicaron como Repeto, D. (Coord.) Las Cortes de Cádiz y la historia par-lamentaria - he Cortes of Cadiz and Parliamentary History, Cádiz, Universidad de Cádiz, 2012.

15 En el año 2013 la sección española tiene 41 miembros, la segunda más numerosa tras la italiana.

Actes de les Jornades sobre les

Comissionsde treball de les institucions

parlamentàries i representatives

(segles XV-XX)

Jornades organitzades per:

Grup d’Estudi de les Institucions i de la Societatala Catalunya

Moderna (segles XVI-XIX)

(2009 SGR 00318) / International Commission for the History

ofRepresentative and Parliamentary Institutions (ICHRPI)

Coordinació:

Maria Betlem Castellà i Pujols

Comitè Organitzador:

Joaquim Albareda, Neus Ballbé, Josep Capdeferro,

EduardMartí, Núria Sallés i Mikel Urquijo

Amb el suport de:

Universitat Pompeu Fabra

Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives

Projecte «España y los tratados de Utrecht» (HAR 2011-26769)

Els textos es publiquen revisats pels autors

Introducció

Maria Betlem Castellà i Pujols

El volum que presentem a continuació és fruit de les Jornades sobre les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representatives (segles xv-xx) que van tenir lloc els dies 15 i 16 de febrer de 2013 a la Universi-tat Pompeu Fabra, organitzades pel Grup d’Estudi de les Institucions i de la Societat a la Catalunya Moderna (segles xvi-xix) (2009 SGR 00318) i per la International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions (ICHRPI) amb la col·laboració de l’Institut Universitari d’His-tòria Jaume Vicens i Vives (IUHJVV), el Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i el projecte «España y los tratados de Utrecht» del Ministerio de Economía y Competividad (HAR2011-26769) del govern es-panyol. Unes jornades que van comptar amb el recolzament incondicional i valuós del professor Joaquim Albareda, amb el treball impecable, perma-nent i difícilment substituïble de Neus Ballbé, Núria Sallés i Eduard Martí i amb el suport preciós dels professors Joseba Agirreazkuenaga i Mikel Ur-quijo.

Abans però de començar a introduir els tretze treballs que composen aquest volum volem agrair la impagable bona disposició del Parlament de Catalunya a publicar els resultats de les jornades en el marc de la seva col·lecció «Testimonis Parlamentaris», i el gest valorós de la Internatio-nal Commission for the History of Representative and Parliamentary Insti-tutions (ICHRPI) per haver acceptat publicar aquest volum en la seva col-

lecció «Studies Series». Molt especialment volem agrair l’ajut inestimable i desinteressat dels professors Josep Capdeferro, John. R. Young i Alastair Mann.

Per altra banda, com no pot ser d’altra manera, volem agrair a Joseba Agir-reazkuenaga, Joaquim Albareda, Neus Ballbé, José Manuel de Bernardo, Jo-sep Capdeferro, María Victoria Fernández, Núria Florensa, Eduard Martí, Esther Martí, Virginie Martin, Miquel Pérez, Lluís Roura, Pierre Serna, Eva Serra, Mikel Urquijo i John R. Young, la seva participació en les jornades d’estudis i la seva bona disposició a compartir les seves recerques i els seus valuosos sabers.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Novenes, dotzenes, divuitenes, vint-i-quatrenes, trenta-sisenes,

comitès i comissions: ànimes de les assemblees o autèntics

cavalls de Troia?

Des de inals de l’edat mitjana ins a dia d’avui, les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representatives han jugat, en no poques oca-sions, un paper clau en la construcció de l’ordre polític, econòmic i social de molts territoris europeus. Ara bé, malgrat aquest rol destacat, els estudis que, en el camp de la història, se’ls han dedicat han sigut més aviat escassos. Nor-malment, els treballs que les han analitzades ho han fet en el transcurs d’una recerca que no les ha tingudes com a primer i últim objectiu. Tot el contrari del que ha succeït en el camp del dret, on aquestes comissions han sigut ana-litzades, ben sovint, en els seus aspectes més formals i jurídics.

Els treballs de Joseba Agirreazkuenaga, Neus Ballbé, José Manuel de Ber-nardo Ares, Josep Capdeferro, Maria Betlem Castellà, María Victoria Fer-nández, Núria Florensa, Eduard Martí, Esther Martí, Virginie Martin, Mi-quel Pérez, Eva Serra i John R. Young ens mostren, en diferents moments i en diferents indrets, el rol jugat per diverses comissions de treball, des del se-glexv ins el seglexx. En llocs tan diversos com Sardenya, Catalunya, Escò-cia, Nàpols, Castella, França, Biscaia i l’Espanya d’Alfons XIII. En moments tan importants, com la Guerra dels Tres Regnes i la revolta dels Covenants a Escòcia, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió o la Revolució fran-cesa. Les comissions que s’analitzen tant provenen d’institucions de caràcter marcadament legislatiu (com les Corts Generals, les Assemblees revolucio-nàries, els Parlaments o les Juntes Generals) com d’institucions de caràcter marcadament governatiu (les Diputacions generals o les juntes nomenades directament pel rei). Així mateix, tant provenen d’institucions de caràcter estatal, com provincial o municipal (com els cabildos castellans, el Consell de Cent de Barcelona o el Consell General de Girona).

Les comissions de treball de les institucions parlamentàries i representati-ves poden ser, si se’ls hi permet, un engranatge fonamental de la maquinària institucional, tal com assenyala Miquel Pérez. Poden ser una frontissa però també la sala de màquines del Parlament o un laboratori de lleis. Poden dina-mitzar la vida parlamentària i participar de manera destacada en el joc polí-tic del país. De fet, en el menor dels casos, poden ser consultives i assessores, com indica Eduard Martí, i en el major, poden acabar dirigint el país. Tot de-pendrà del moment en què s’estableixin i per a què s’estableixin.

De fet, resulta interessant observar com en moments de crisi, de conlicte ode guerra les comissions de treball tendeixen a fer-se més presents i a dotar-se de més importants competències. Ho podem observar a Catalunya durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, a Escòcia durant la Guerra dels Tres Regnes o a França durant la seva gran Revolució de 1789 a 1795. La facili-

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

tat que tenen les institucions, en la majoria dels casos, en establir-les, tal i com menciona Neus Ballbé; i el fet de dotar-les de competències que poden reajus-tar-se i modiicar-se segons les necessitats, les converteixen en un instrument àgil per intervenir en la vida política del país.

Ara bé, qui composa aquestes comissions que tant poden assessorar, com de-cidir o executar una determinada política? Els mateixos membres que compo-sen les institucions que les posen en peu? No sempre. Llegint els tretze treballs que formen part d’aquest número observem que tenim una àmplia gama de comissions que a grans trets es poden classiicar en comissions internes (on tots els membres formen part de la institució que les estableix), en comissions mix-tes (on una part dels membres que les composen no pertanyen a la institució que les posa en peu) o en comissions externes (on tots els membres que les cons-titueixen són externs a la institució que les estableix). Però quins requisits calen per tal de formar-ne part? Tot i que no hi ha una resposta vàlida i única per tots els temps i els territoris, podem assenyalar quatre vies possibles per tal d’acce-dir-hi: la de la representació (ser apte o ser escollit per a representar un estament o un territori), la del mèrit (tenir uns coneixements o unes qualitats determina-des), la de la coniança (una qualitat que, unida a les habilitats necessàries, Josep Capdeferro destaca en l’elecció dels integrants d’algunes adjuncions municipals de Girona) o la de la patrimonialització d’un càrrec. Cas, per exemple, dels ca-bildos de Castella, on una part dels membres de les comissions municipals que s’estableixen, els regidors, tenen el càrrec com un bé patrimonial.

Els membres que ocupaven aquestes comissions dominaven els temes que havien de tractar-s’hi? No sempre. Si s’establien comissions per resoldre una qüestió molt especíica, podien convocar-se un seguit d’experts per a resol-dre-la, però si no era el cas, podia prevaldre més la representació (o el fet de formar part d’una determinada tendència política o partit polític) que l’espe-cialització. De fet, en temps medievals i moderns, el nombre d’individus que formaven part d’una comissió respectava sovint, però no sempre, la paritat dels braços, com ara les novenes (3 membres per cada braç: 3 pel braç reial, 3 pel braç militar i 3 pel braç eclesiàstic) les dotzenes (4+4+4) les divuitenes (6+6+6), les vint-i-quatrenes (8+8+8) i les trenta-sisenes (12+12+12). Desco-neixem altres exemples, però a Escòcia, el respecte per a la representació va acabar marcant, ins i tot, les normes de deliberació del gran Comitè d’Es-tats, tal i com ens explica John R. Young. El Comitè d’Estats només podia reunir-se si es trobaven presents nou membres i si cada un dels quatre estats que hi havia (noblesa, alta burgesia, burgesia i eclesiàstics protestants) comp-tava amb dos membres presents. Normativa que també s’aplicava en cada una de les seccions d’aquest comitè: la secció d’Edimburg havia de tenir com a mínim set membres per a reunir-se i com a mínim n’hi havia d’haver un en representació de cada estat. La secció de l’exèrcit d’Anglaterra i la secció de l’exèrcit d’Escòcia n’havien de tenir com a mínim cinc per a deliberar i

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

un en representació de cada estat, mentre que la secció diplomàtica n’havia de tenir com a mínim nou per a reunir-se i un en representació de cada estat.

Per altra banda, de la lectura dels articles d’aquesta publicació s’observa que el tema de la representació política és d’enorme importància des de l’edat mit-jana ins al segle xx, i no només un cop arribats al món contemporani quan els diputats eren escollits o bé per sufragi censatari o bé per sufragi universal, i en el marc de la Revolució francesa es discutia sobre si els diputats eren manda-taris o representants (els portaveus dels ciutadans en el parlament, respectant en tot moment els seus mandats, essent uns simples transmissors, o els repre-sentants dels ciutadans en el parlament, considerant que la seva opinió era per ella mateixa representativa de la voluntat dels ciutadans). Només cal resseguir l’activitat dels síndics de Sàsser, a inals del segle xv, de la mà d’Esther Martí, per observar com els membres del braç reial es desplaçaven del Parlament a la seva ciutat, a i de consultar totes aquelles qüestions sobre les quals no tenien potestat per a deliberar o en desconeixien la voluntat de la seva ciutat. O res-seguir, a través de les pàgines de José Manuel de Bernardo, l’activitat dels ju-rats de les ciutats amb representació a les Corts de Castella, per observar com aquests jugaven un paper polític de primer ordre en el marc de les comunitats locals i com apel·laven directament al rei a través del Consell de Castella quan les necessitats dels seus territoris no eren tingudes en compte.

Ara bé, la importància de la representació política no ens pot fer perdre de vista que en el marc d’aquestes comissions també s’hi van defensar els interes-sos particulars o els interessos d’unes determinades minories i/o oligarquies, i que no sempre l’interès general va prevaldre. I no només quan la representació tenia lloc per braços, també quan es representava la nació o els ciutadans. En el marc d’algunes comissions, el frau i la corrupció van tenir-hi cabuda. Tal i com Núria Florensa mostra en relació a les comissions d’insaculació del Con-sell de Cent de Barcelona, on hi tenien lloc algunes topinades sonades, o tal i com s’observa, en el marc d’algunes comissions de caràcter inancer i iscal, les més presents des de inals de l’edat mitjana. Així ens ho mostra José Manuel de Bernardo en relació als cabildos de Castella, i així es dedueix del fet que l’any 1585 les Corts catalanes es plantegessin, segons Eva Serra, d’impedir que els deutors de la Diputació del General, la major part d’ells del braç militar, po-guessin intervenir en la Comissió del redreç on s’hi proposaven les mesures legislatives més adequades per a regir la Diputació.

Si la representació, el mèrit, la coniança i els diners (la patrimonialització d’un càrrec) podien obrir les portes d’una comissió, els deutes amb la insti-tució que havia d’establir-les podien tancar-les, tal i com es desprèn dels tre-balls d’Eva Serra en relació a les comissions del Balanç i del Redreç i de Josep Capdeferro en relació amb les adjuncions municipals de Girona.

En relació al total de membres que podien formar part d’una comissió, a i-nals de l’època medieval i durant l’època moderna, s’observa que normalment

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

les comissions comptaven amb 9, 12, 15, 18, 24 i 36 membres, tot i que també n’hi havia que comptaven amb 7, 8, 11 i 14 membres. Ara bé, en el marc del pro-cés revolucionari francés, s’observa que els comitès (més permanents i més re-glats) solien comptar amb 12, 24 i ins i tot 48 membres, mentre que les comis-sions (més especíiques, menys permanents i menys reglades) solien ser de 3, 6 i 12 membres i ja més excepcionalment de 7 i 11 membres. Endinsats en aquest punt, convindria relexionar sobre la importància de les comissions compostes per 3, 9, 7, 11 i 15 membres. Al nostre entendre, i recordant una intervenció de Serge Aberdam en unes jornades d’estudi organitzades a París, 1 les comissions formades per tres, nou, set, onze o quinze membres tenen un avantatge respec-te totes aquelles altres compostes per un número parell de membres (6, 8, 12, 14, 18, 24 i 36): no permeten l’empat. I si tenim en compte que les comissions de treball van jugar en determinats moments d’agitació política un paper destacat, potser convindria valorar el fet que el nombre de membres que les composen no afavoreixi l’empat i sí agilitzi la presa de decisions.

Quina durada tenien aquestes comissions? Algunes duraven molt poc. Un cop resolt el tema pel qual s’havien convocat, desapareixen. Altres podien tenir una durada igual a la de la institució que les havia posat en peu i altres podien mantenir-se després d’haver desaparegut les institucions que les ha-vien establert. A Catalunya i a Escòcia, per exemple, en temps moderns, hi havia comitès que es mantenien vigents un cop el Parlament ja es trobava desconvocat. Per altra banda, a França, en temps de la Revolució francesa, els comitès podien durar una legislatura, mentre que les comissions podien durar només el temps necessari per acomplir amb els treballs assignats. Ara bé, la permanència d’aquestes comissions no anava sempre lligada a la dura-ció dels seus treballs, tal i com mostro jo mateixa. Algunes van desaparèixer per la pròpia voluntat de la institució que les havia establert, ja sigui per ser objecte d’una reorganització interna, ja sigui per considerar-les innecessàries o contraproduents, ja sigui per les lluites polítiques que podien dirimir-se en el si de les institucions que les havien posat en peu.

Quins treballs podien dur a terme aquestes comissions? Nombrosos i de na-tura molt diversa, essent del tot impossible citar-los tots. Ara bé, arran de les recerques que presentem tot seguit, podem destacar cinc categories que d’im-mediat criden la nostra atenció: 1) Hisenda i iscalitat 2) Greuges i memorials, 3) Producció legislativa, 4) Govern, 5) Diplomàcia i 6) Seguretat i ordre públic.

Des de inals del segle xv trobem comissions vinculades al donatiu i a la iscalitat. Les més freqüents en els treballs que presentem. A Sardenya, tenim comissions especials de tractadors encarregades de gestionar totes les modali-tats del donatiu; a Catalunya, localitzem les comissions del balanç (encarrega-

1 Jornades d’estudi organitzades per Maria Betlem Castellà i Guillaume Mazeau, sota el títol: «Les comités des assemblées révolutionnaires: des laboratoires de la loi», Institut d’Histoire de la Révolution française, Université Paris 1 - Panthéon Sorbonne, París, 26 de febrer de 2011.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

des de supervisar les inances de la Diputació del General) i dels esmerçadors (encarregades de procurar-se els diners necessaris per a l’oferta de donatiu al rei); a Castella, trobem les comissions municipals de propios, arbitrios, pósito y cuentas; a Nàpols, durant el virregnat austríac, localitzem la Comissió de nu-meració dels focs (per actualitzar les contribucions iscals) i la Comissió del bon govern (per a resoldre els problemes d’excés d’endeutament); a França, sota la Convenció nacional, tenim, per citar només uns exemples, el Comitè de inances, el Comitè de liquidació i el Comitè d’examen de comptes, mentre que a Biscaia, en ple segle xix, trobem les comissions d’arbitris, de comptes, de donatius, de tresoreria, de liquidació, de crèdits contra la hisenda nacio-nal, etc., un nombre important de comissions que denoten, tal i com mostra Joseba Agirreazkuenaga a través de les seves recerques, la clara voluntat d’una comunitat de mantenir les seves pròpies esferes de gestió i de govern.

Estretament lligades a les comissions vinculades al donatiu i a la iscalitat, tenim les comissions de greuges, peticions i memorials. Els monarques volen diners però les comunitats volen la resolució dels seus greuges, i les Corts esde-venen el punt de trobada de la negociació. En aquest context, trobem les comis-sions d’examinadors de greuges i d’examinadors de memorials. Unes comissi-ons més polítiques que tècniques si tenim en compte que a inals del segle xv unes determinades famílies sardes s’esmerçaven en controlar aquest tipus de comissions; o que, en el marc de les Corts valencianes, s’establien com a iltre per a excloure totes aquelles matèries sobre les quals no convenia deliberar (tal i com van fer el Comitè de raports, el Comitè de peticions i el Comitè de peticions i de correspondència durant la Revolució francesa). A ningú se li escapa que els resultats de les deliberacions dels diputats podien ser fàcilment controlats a par-tir de decidir prèviament sobre quins punts podien deliberar i sobre quins no.

Com si es tractés d’un trencaclosques, sembla difícil no lligar les comissions de greuges amb les comissions legislatives. La Junta de constitucioners, pròpia de les Corts catalanes per tal de ordenar les Constitucions i els capítols de Cort, s’encarregava de la tasca no poc important de recollir tots aquelles propostes legislatives que els particulars i els comuns feien arribar als braços, amb l’ob-jectiu de fer una primera discussió i redacció. Una tasca altre cop més política que tècnica. La Junta podia deliberadament excloure de les seves discussions determinades propostes.

Si bé les comissions legislatives juguen en tot moment un paper de primer ordre, no podem passar per alt que en moments de ruptura revolucionària la seva activitat i la seva importància augmenti considerablement. A França, du-rant la Revolució, el Comitè de constitució i el Comitè de legislació van tenir un rol important; mentre que a Biscaia, en el marc de les Juntes Generals de 1820, moments després de la proclamació de la Constitució liberal, la Comisión de fueros y constitución de 1812 va tenir un paper destacat per intentar aconse-guir per a la Diputació la gestió del seu deute públic.

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

Arribats ins aquí, mereixen una atenció especial les comissions que acaben esdevenint un centre de govern o que acabaven apropiant-se de determinades competències executives, com ara la Diputació del General (la Generalitat deCatalunya en temps moderns), el Comitè d’Estats (Escòcia, 1640-1651) o el Comitè de salvació pública (França, 1793-1795) que malgrat la seva natura legislativa va acabar interferint en les competències del Consell executiu pro-visional i els seus sis ministeris. Les competències, les missions, els contactes, les decisions que prenen, fan d’aquestes comissions de treball uns organismes de primera categoria, sobretot, en contextos polítics d’enorme complexitat.

Per altra banda, no menys importants que les comissions de govern són les comissions diplomàtiques. Com ara la secció diplomàtica del Comitè d’Es-tats o el Comitè diplomàtic de les assemblees parlamentàries franceses (1790-1793); en determinats moments, amb una clara vocació d’aplegar el màxim nombre possible d’informació relacionada amb la política exterior; o les co-missions de seguretat i ordre públic, que tant poden dedicar-se a examinar les llistes dels contraris, dels oponents polítics; a perseguir els refractaris, els no juramentats, i els suposats enemics de l’ordre polític, econòmic i social; com a analitzar els processos judicials per a decidir si el detingut ha de ser processat o no. Unes comissions de seguretat i ordre públic que tant podem trobar a Catalunya en plena Guerra dels Segadors, a Escòcia en plena revolta dels Covenants o a Biscaia, durant el trienni liberal, a través d’una comissió anomenada Comisión de exterminio de facciosos. Unes comissions a la llum de les quals l’activitat del Comitè de salvació pública i del Comitè de seguretat general de la Convenció nacional, probablement els comitès més citats en els llibres d’història general, deixa de ser extraordinària.

Com treballaven aquestes comissions que comencem a observar dotades d’importants competències? Les respostes poden ser moltes però es poden resumir en dos binomis d’accions: analitzar i decidir i informar-se i infor-mar. Unes accions que, com anem apreciant, no hauríem d’analitzar mai des d’un punt de vista estrictament tècnic, donat que els jocs polítics s’hi deixen entreveure fàcilment. Com es decidia en el marc d’aquests organismes? Per tots els segles i els indrets és difícil respondre però sovint s’aconsegueixen les decisions per majoria simple. En aquest sentit, les institucions coneixien, en la majoria dels casos, un sol veredicte. Ara bé, això que podria ser una nor-ma general necessita ser matisat després de llegir el treball de Joseba Agir-reazkueanaga i observar que en el marc de les comissions formades en les Juntes Generals de Biscaia era habitual elaborar un dictamen de la majoria i un altre de la minoria i sotmetre els dos a votació de les Juntes Generals. Una pràctica que no constatem en la resta de treballs presentats.

Sabem que en el marc d’aquestes comissions es prenien decisions impor-tants i que els jocs polítics hi tenien lloc. Ara bé, podem extreure d’això que els implicats hi participaven sempre? La resposta és negativa. Fa tres anys, en

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

les jornades d’estudi organitzades a París, sobre els comitès de les assemble-es revolucionàries 2 els investigadors convocats van constatar com en el marc dels comitès que analitzaven en les seves recerques les absències eren ben pre-sents. Una constatació que apareix també entre els treballs que seguidament presentem. A Escòcia, per exemple, si no hi havia un nombre determinat de membres presents no es deliberava, per tant, deduïm que les absències devien ser importants, mentre que sota l’Espanya d’Alfons XIII, observem de la mà de María Victoria Fernández que l’article 82 del reglament parlamentari es-tablia que cinc faltes d’assistència seguides implicava la destitució del diputat en el marc de la comissió. Poques ganes de treballar? Poc interès dels dipu-tatsa participar en els treballs de les comissions? O tot el contrari, excés de feina per part d’aquells que havien estat nomenats a formar-ne part?

Pel que fa a les absències en el marc parlamentari de l’Espanya de 1918 es podria considerar que hi havia una certa relaxació a la llum del text de María Victoria Fernández, motivat per la poca activitat de les comissions de treball. Ara bé, pel que fa a la constatació d’absències en d’altres moments i llocs, pot-ser caldria considerar la segona opció: un excés de feina. Sobretot, quan sa-bem que a França, en el bell mig de la Revolució, els diputats combinaven els seus treballs en els comitès amb la seva presència en els debats parlamentaris i amb la seva assistència en els clubs i societats patriòtiques, després de jor-nades maratonianes en el cos legislatiu; i que en el Principat, segons Miquel Pérez, els diputats vivien jornades inacabables en voler participar en les co-missions que elaboraven propostes i ser presents en les reunions del seu braç de cara a inluir en les decisions generals.

Les reunions, les deliberacions, eren reglamentades? No sempre ho eren, o en tot cas, la insuicient legislació constitucional, indicada per Miquel Pérez no sempre ens ho permet observar. Ara bé, en el marc dels treballs que presentem a continuació, trobem reglaments en la Sardenya baixmedieval, a Escòcia (en-tre 1640 i 1651) i a França durant la Revolució francesa. També els trobem de manera destacada en la Biscaia del període liberal i en l’Espanya d’Alfons XIII.

Al marge dels reglaments que podia haver-hi, convindria assenyalar que entorn a les deliberacions es produeix un fenomen molt interessant. En al-guns casos, s’estableixen comissions perquè puguin formar part de determi-nades deliberacions el màxim nombre possible de persones, perquè una àm-plia representació hi tingui cabuda, tal i com explica Joseba Agirreazkuenaga pel que fa a Biscaia; mentre que altres vegades, es persegueix tot el contrari: es vol que el nombre de membres que participin en les deliberacions sigui el més reduït possible i que el contingut d’aquestes es mantingui en secret. Ob-servem aquests fets en el marc dels parlaments sards, en la Comissió secreta

2 Maria Betlem Castellà i Pujols i Guillaume Mazeau (coordinadors), «Les comités des assem-blées révolutionnaires: des laboratoires de la loi», La Révolution française. Cahiers de l’Institut d’histoire de la Révolution française, nº 3, 2012.

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

de 1640, analitzada per Núria Florensa, i en temps de la Revolució francesa, quan el Comitè de Defensa General compost per vint-i-cinc membres va do-nar pas al Comitè de salvació pública, compost per nou membres, i establert amb la condició de deliberar amb secret. Un secret que no hauríem de vincu-lar sempre al fet de mantenir en silenci determinades informacions. Sobretot, quan Miquel Pérez explica que en el marc de la Cort General de 1705 hi hagué la voluntat de mantenir en secret les deliberacions de les comissions per tal de protegir els individus que hi participaven de possibles interrogatoris sobre qui havia adoptat què, què s’havia decidit, etc.

Quin era el pes dels anàlisis i informes fets, i decisions adoptades, per les comissions de treball? Eren vinculants, tal i com es pregunta Eduard Martí? O només eren una pauta per tal que la institució parlamentària o representa-tiva adoptés les seves pròpies decisions? Els treballs que es presenten a conti-nuació ens mostren com les decisions de les comissions de treball eren majo-ritàriament tingudes en compte per les institucions que les havien establert. Ara bé, això no signiica que s’adoptessin sempre. Les institucions podien no adoptar-les tal i com ens recorda Núria Florensa, o tal i com s’observa en la dinàmica parlamentària de la Revolució francesa.

Arribats en aquest punt, tal vegada convindria relexionar sobre el següent: davant dels nombrosos treballs que les institucions havien d’escometre, i tenint en compte que les comissions s’establien per tal d’ajudar-les, podien les prime-res debatre cada una de les seves decisions? És a dir, disposaven les institucions del temps necessari per a discutir cada una de les decisions adoptades per les comissions? I en un altre sentit, disposaven de la informació necessària per a contrastar aquestes decisions? Tenien per mà totes les informacions que les co-missions controlaven? Certament, convindrà discutir sobre això, però, ara per ara, res sembla posar en entredit que les comissions de treball van inluir en la presa de decisions dels diputats, tal i com Joaquim Albareda i Eduard Martí van assenyalar, 3 i tal i com ho apunta María Victoria Fernández, en les seves recerques, quan assenyala que les comissions portaven a debat els seus judicis.

En un altre registre, la importància de les comissions de treball pot apre ciar-se bé quan s’observen tot un seguit d’estratègies per limitar les seves incidèn-cies, ja sigui bloquejant els seus treballs o reduint les seves competències; ja sigui disminuint-ne el nombre, suprimint-les o directament prohibint-les. El treball sobre Bertand Barère, el Comitè de salvació pública i el govern revolu-cionari és il·lustratiu en aquest sentit, com també ho són els treballs de Miquel Pérez i Neus Ballbé, a partir dels quals, podem observar una noblesa (catalana i napolitana) disposada a neutralitzar totes aquelles comissions que li podien jugar a la contra. Miquel Pérez ens explica que el braç militar, on hi havia la major part de morosos de la Diputació del general, provava de bloquejar l’esta-

3 Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 1997-2007, vol. X, p. 25.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

bliment de la Comissió de balansers, per evitar possibles actuacions contra els deutors del General; mentre que Neus Ballbé mostra com la noblesa napolita-na intentava abolir la Junta del bon govern establerta per a resoldre els proble-mes d’excés d’endeutament.

Ara bé, independentment d’aquests fets, una de les coses més interessants a observar en els tretze treballs que presentem a continuació és que en el camí cap a l’absolutisme o en el camí cap a la concentració del poder a mans de l’executiu, les comissions de treball i les seves competències es van trobar amenaçades. L’any 1599, el rei, per reduir la seva importància, va disminuir les competències que podien adquirir les novenes, un procés que es va accen-tuar l’any 1652, segons les recerques d’Eduard Martí. Per altra banda, durant la segona meitat del segle xvii, van decaure les Juntes de Braços i les comis-sions, segons el treball de Miquel Pérez, mentre que, a Biscaia, en temps del despotisme il·lustrat, el corregidor del rei volia evitar l’establiment de comis-sions, tant per part de les Juntes Generals, com per part de la Diputació, tal i com explica Joseba Agirreazkuenaga.

Davant d’això, la pregunta a fer-nos seria la següent: si el camí cap a l’ab-solutisme implica (o necessita) una reducció de les comissions de treball, el camí cap a la revolució i la democràcia porta a la seva multiplicació? El cert és que en aquells moments en que la dinàmica parlamentària es troba en el seu màxim apogeu, les comissions de treball tenen una activitat enorme i que en el moment en que aquestes es redueixen, la dinàmica parlamentària sembla congelar-se, tal i com s’observa en les recerques efectuades sobre els comitès i les comissions durant la Revolució francesa. En el mateix moment en que Louis Antoine Saint Just parlava de la Revolució congelada, el nombre de comissions establertes per la Convenció nacional s’havia reduït considera-blement. Podem deduir, per tant, que les comissions són un bon termòmetre per observar la vitalitat d’una assemblea? Podem deduir que les comissions de treball són les ànimes de les assemblees, tal i com sosté Miquel Pérez? Els treballs de María Victoria Fernández vénen a corroborar-ho quan s’observa que sota l’Espanya d’Alfons XIII, es feia tot el possible per no posar en peu les comissions. No se les convocava a reunions ni se’ls donaven materials per tal que poguessin dur a terme els seus treballs. Tot amb tot, ens queda una últi-ma pregunta per respondre: eren les comissions de treball un perill per als go-verns que anhelaven governar al marge d’aquells que el poble havia designat per a representar-lo? Probablement sí, si tenim en compte que María Victoria Fernández ens indica el rebuig per part del govern de trobar-se controlat, is-calitzat o vigilat per les comissions de treball.

En un altre sentit, les comissions de treball poden ser les ànimes de les as-semblees, però poden ser també un cavall de Troia emprat per interferir en tots aquells àmbits que s’anhelen controlar. Tant poden ser emprades pel poder exe-cutiu per intervenir en el poder legislatiu (tot i que en temps moderns, aquests

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

conceptes no siguin vigents, tal i com assenyala Eva Serra), pel poder legislatiu per intervenir en el poder executiu, pel poder provincial per interferir en el po-der central i viceversa, com per les diferents faccions polítiques d’un govern o d’una assemblea parlamentària. Per citar només uns exemples, l’article de María Victoria Fernández és il·lustratiu de la voluntat de l’executiu d’intervenir en el legislatiu, establint comissions permanents legislatives vinculades al ministeri, mentre que l’establiment de divuitenes per part dels braços catalans a inals del segle xvi per a controlar la Diputació i les seves decisions, és un fet il·lustratiu de la voluntat del «legislatiu» (o en tot cas, d’un aplec de persones representati-ves dels tres estaments) d’intervenir (o de iscalitzar) en l’«executiu» o govern.

Ara bé, les comissions de treball no només poden ser les ànimes de les as-semblees o un mecanisme per vigilar, iscalitzar, interferir o usurpar compe-tències; poden ser el dispositiu necessari perquè un organisme pugui man-tenir la seva independència o autonomia respecte a un altre poder, pugui sobreviure davant d’un conlicte institucional (o revolucionari) o resistir les agressions d’un altra institució. En aquest sentit, no podem passar per alt el comportament dels braços escocesos l’any 1640, en plena revolta dels Cove-nants, o dels braços catalans l’any 1640 amb la Guerra dels segadors i l’any 1713 amb la Guerra de Successió. Quan, en tots dos casos, els Braços van apostar per constituir una junta a partir de la qual establir comissions més petites per a gestionar els afers més importants. Estem parlant del Comitè d’Estats i les seves seccions, i de les trentasisenes catalanes amb les seves jun-tes de guerra, hisenda i justícia, entre algunes més.

Per tot el que observem de la lectura dels tretze treballs que conformen aquest volum, no hi ha dubte que les comissions de treball van jugar un paper important i que en algunes ocasions van interferir en les competències d’al-tres institucions. Ara bé, no convindria pensar sistemàticament que sempre va ser així i atribuir-los més funcions de les que van poder exercir. Tal com ha fet la historiograia de la Revolució francesa amb el comitè diplomàtic de les diferents assemblees parlamentàries franceses que hi va haver entre 1790 i 1793 atribuint-li la direcció de la política exterior. Una atribució que Virginie Martin desmenteix, tot assenyalant que el comitè diplomàtic va limitar-se a: 1) controlar la informació diplomàtica per tal de posar la França revolucionà-ria en capacitat de defensar-se en un primer moment, i de fer la guerra, en un segon; i 2) legalitzar l’expansió militar francesa a Europa sota la Convenció nacional. Dues accions que poc tenen a veure amb la diplomàcia o amb el fet de suplir el ministeri d’afers estrangers.

Per altra banda, de quina manera podem apropar-nos a la realitat de les comissions? Quins aspectes podem tractar per tal de conèixer-les? Podem fer-ho a través de les 100 preguntes que acompanyen aquesta introducció i que es resumeixen en els següents àmbits: el per què del seu establiment, la seva na-tura, el personal que les composa, les missions i les competències que tenen,

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

la informació que reben o es procuren, els contactes que mantenen amb altres institucions i les interferències que provoquen sobre altres organismes, la ma-nera en què adopten les seves decisions i condueixen les seves deliberacions, la dependència i l’autonomia que tenen respecte els poders que les constituei-xen, les lluites polítiques que poden marcar-les, els resultats dels seus treballs i les repercussions que tenen, i la seva durada; però també podem fer-ho a través de la proposta metodològica presentada per José Manuel de Bernardo. Una proposta que ens convida a analitzar les comissions de treball a través de les seves relacions horitzontals i verticals amb altres institucions; de qui adopta les decisions i perquè les adopta; de tenir en compte els conceptes bà-sics de «representació» i «legitimació» i, sobretot, d’observar les xarxes soci-als en les quals s’insereixen tots aquells que adopten les decisions. En aquest sentit cal dir que una part important dels treballs que es presenten a conti-nuació tenen en compte, i valoren especialment, les xarxes socials i familiars dels membres de les comissions. Ho podem observar en els treballs d’Esther Martí, Núria Florensa i Joseba Agirreazkuenaga per citar uns exemples.

En resum, pot l’estudi de les comissions fer (re) escriure algunes pàgines de la història? Plantejar noves interpretacions, formular noves hipòtesis? Consolidar arguments? O l’estudi de les comissions queda reduït a l’anàlisi dels treballs que van dur a terme, a la seva composició i a les seves missions i competències? La lec-tura dels tretze treballs que coniguren aquest volum mostra, sense cap mena de dubtes, com el seu estudi aporta resultats aclaridors en la comprensió del passat.

I en aquest sentit, podríem destacar moltes aportacions però a grans trets ens agradaria posar en relleu una constatació que, al nostre entendre, s’observa al llarg dels tretze treballs que presentem. Es tracta ni més ni menys del conlic-te que s’estableix entre la voluntat dels monarques de legislar i governar per ells mateixos, i la voluntat dels regnes (o de les comunitats) de participar en l’elabo-ració de les lleis i en les decisions de govern que els afecten. Un conlicte que ob-servem en el seu punt àlgid en la dècada dels 40 del segle xvii quan no sembla gens clar, en el context europeu, que l’èxit assumit pels monarques a Castella (a inicis del segle xvi) i a França (a inicis del segle xvii), sigui fàcilment aplicable en altres territoris. De fet, crida l’atenció —a part d’observar els esforços de les Diputacions Generals de Catalunya i de Biscaia per a gestionar per elles matei-xes els afers dels seus territoris— que, en els mateixos llocs on els monarques van aconseguir els seus primers èxits, hi haguessin «escandalosas revoluciones» durant la segona meitat del segle xviii. Ens referim al Motí de Squillace, vist per les Corts europees com una «escandalosa revolución» 4 i a la Revolució fran-cesa, òbviament. Dos moviments que ens conviden a preguntar-nos el següent: Durant quant de temps les comunitats poden ser privades de fer sentir la seva veu, fer respectar les seves voluntats o participar en la direcció del seu destí?

4 Pedro Ruíz Torres, Historia de España. Reformismo e Ilustración, vol. 5, (Josep Fontana y Ramón Villares, directores), Barcelona, Crítica, Marcial Pons, 2007, p. 370.

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

Annex: 100 preguntes per a pensar

1 Establiment

1. Qui pot demanar l’establiment d’una comissió?2. Quin és el procediment per a sol·licitar-les?3. Qui té la potestat d’establir-les? 4. Quines reaccions provoquen les sol·licituds per a l’establiment d’una

comissió? Acceptació? Rebuig? Reticències?5. Quines comissions s’accepten més fàcilment que d’altres?6. L’establiment d’una comissió es troba precedit d’un debat, d’unes dis-

cussions?7. Què provoca l’establiment d’una comissió?8. Quines reaccions provoca el seu establiment? 9. Quins interessos es troben darrere l’establiment d’una comissió? Els

d’una facció política? Els d’un grup econòmic? Els d’una classe social? Els de la nació? Els del poble?

10. Quins objectius es persegueixen amb l’establiment d’una comissió? Fa-cilitar les tasques legislatives? Facilitar les tasques executives? Disminuir la força de l’adversari? Eliminar políticament l’adversari?

2 Naturalesa / Reglaments / Legitimitat

11. De quin poder emanen les comissions? Del poder legislatiu? Del poder executiu?

12. Són comissions permanents o són temporals?13. Són comissions únicament de treball o també ho són d’investigació?14. El seu establiment és regeix per un reglament previ? 15. Poden haver-hi comissions que per la natura dels seus treballs siguin il-

legítimes? O puguin considerar-se il·legítimes? 16. I en cas de no ser legítimes, qui i què les legitima o pot legitimar-les?

3 Personal

17. Qui composa una comissió? Una representació de cada Estat, de cada or-dre? Una representació de cada partit polític? Els més especialitzats en el tema? Els més experimentats? Personatges amb un peril polític baix? O els que te-nen un paper polític de primer ordre?

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

18. Qui decideix la composició d’una comissió? Qui nomena els membres que n’han de formar part?

19. Cada quan es renova el personal d’una comissió?20. Quants membres composen una comissió?21. Els individus que composen una comissió han estat escollits per: la seva

idelitat a un programa polític? Per la seva implicació en un projecte econò-mic? Per les seves capacitats intel·lectuals? Pel seu prestigi? Per la seva experi-ència? Pels seus orígens socials?

22. La composició d’una comissió és un relex a petita escala de la compo-sició del Parlament? O del govern?

23. El personal de la comissió quins interessos defensa? Els seus propis? Els del seu lloc de provinença? Els del seu estament? Els de la nació? Els del poble?

4 Missions i Competències

24. Quines missions han de portar a terme? (Teoria)25. Quines missions porten a terme? (Pràctica)26. Porten sempre a terme les mateixes missions? Canvien amb el temps?27. Quines competències tenen teòricament? 28. Quines competències tenen a la pràctica? 29. Amb el temps, perden o guanyen missions? Perden o guanyen compe-

tències?30. Les seves activitats es troben ben deinides, ben delimitades?31. Les seves activitats són conegudes? O són secretes?32. Les seves activitats són transparents? O són obscures?33. Porten a terme les missions encomanades? O bé, deliberadament, no les

porten a terme?34. Qui determina les missions i les competències que tenen? 35. Qui estableix el seu reglament intern?36. Qui o què els pot fer perdre una missió?37. Qui o què els pot fer perdre una competència?38. Traspassen els límits de les seves missions?39. Traspassen els límits de les seves competències?

5 Informació

40. Quina informació reben per tal de portar a terme les seves missions?41. Quina informació es procuren per tal de portar a terme les seves missions?42. Quina informació, de tota la que controlen, comuniquen als òrgans que

les han establert? Al Parlament, per exemple, o al rei?

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

43. Quina informació, de tota la que controlen, oculten als òrgans que les han establert?

44. Quina informació, de tota la que controlen, comuniquen als ciutadans? A la nació? Al poble?

45. Quina informació, de tota la que controlen, oculten als ciutadans? A la nació? Al poble?

46. Qui els proporciona la informació que reben?47. D’on prové la informació que reben?48. Les informacions controlades per les comissions són conegudes per al-

tres membres del Parlament? Del govern?49. Tots els membres de la comissió estan al corrent de totes les informaci-

ons que arriben a la comissió?50. Tenen el president i els secretaris de la comissió, en relació als altres

membres de la mateixa, un coneixement més ampli o exclusiu de les informa-cions que arriben a la comissió?

51. Existeixen normes o estratègies per a limitar les informacions que les comissions poden rebre o procurar-se?

52. Reben sempre les informacions que han de rebre? O veuen bloquejats els canals pels quals els hi han d’arribar?

53. Reben informacions que no els pertoca rebre? Si és així, què en fan?54. Veuen a mans d’altres comissions, òrgans de govern o institucions, in-

formacions que els pertoquen en exclusiva?

6 Contactes i Interferències

55. Quins contactes mantenen les comissions amb altres comissions, orga-nismes o institucions?

56. Quines relacions de cooperació o de treball mantenen amb altres co-missions, organismes o institucions?

57. Quines interferències provoquen sobre les activitats i les competències d’altres comissions, organismes o institucions?

58. Les comissions de treball són respectuoses amb la divisió i separació de poders?

59. Quines ingerències poden provocar i quines rivalitats poden suscitar?

7 Presa de decisions

60. Cada quan es reuneixen?61. On es reuneixen i en quins moments es reuneixen?62. Es reuneixen a porta oberta o a porta tancada?

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

63. Assisteixen a les reunions individus que no formen part de la comissió? I si és que sí, qui hi participa?

64. Qui dirigeix la reunió? 65. Quin paper juguen en les comissions el president i els secretaris?66. Les deliberacions són tranquil·les o conlictives? 67. Com es prenen les decisions dins de les comissions?68. Com es voten les decisions dins de les comissions?69. Quin percentatge d’absentisme hi ha en el marc de les comissions per

part dels seus membres?

8 Dependència o Autonomia / Representació o Democràcia

70. Actuen les comissions subordinades al poder (legislatiu o executiu) del que emanen?

71. Gaudeixen de certa autonomia i independència a l’hora de portar a ter-me els seus treballs o prendre les seves decisions?

72. Un cop posades en peu contrarien o s’oposen a les voluntats del poder que les ha establert?

73. Les decisions i votacions dels membres de les comissions, a quins inte-ressos responen? Als propis? Als d’una facció política? Als d’un grup econò-mic? Als d’una determinada classe social? Als de la nació? Als del poble?

74. Quin contacte mantenen les comissions amb el poder que les ha establert? 75. Quin contacte mantenen les comissions amb la nació o els ciutadans als

quals representen?76. Quin coneixement en té la ciutadania o l’administració local de les comis-

sions?77. Quina relació estableix la ciutadania o l’administració local amb les comis-

sions?78. Operen al marge de la ciutadania? 79. Tenen en compte la voluntat dels ciutadans a l’hora de prendre les seves

decisions?

9 Lluites polítiques

80. L’establiment d’una comissió provoca lluites polítiques entre faccions per tal d’ocupar-les?

81. Un cop establertes i compostes, podem trobar lluites polítiques entre faccions dins de les comissions?

82. Reprodueixen les comissions a escala més petita les lluites polítiques que poden haver-hi en un govern o en un parlament?

Maria Betlem Castellà i Pujols Introducció

83. Són les pròpies comissions el fruit d’una lluita política entre faccions? 84. Quin paper juga dins de les comissions la facció dominant en el marc

del govern o del Parlament?85. Quin paper hi juguen les faccions minoritàries?

10 Resultats / Repercussions

86. Presenten sempre les comissions els resultats dels seus treballs? 87. Poden no presentar-los?88. Poden deliberadament no arribar a cap resultat? 89. Pot ser la seva missió principal, no declarada evidentment, no portar a

terme cap mena de treball i per tant no arribar a cap resultat?90. Quina importància tenen els resultats derivats del seu treball? 91. Quina repercussió tenen? 92. Quina acceptació tenen per part del poder que ha establert les comissions? 93. Quina acceptació tenen per part de la ciutadania?94. Són contestats els treballs d’una comissió? Si ho són, per qui són contes-

tats? Per altres membres del govern? Per altres membres del Parlament? Per la societat?

95. Pels resultats dels seus treballs, guanyen credibilitat? Perden credibilitat?

11 Durada

96. Quina durada tenen les comissions? 97. Qui decideix la seva durada?98. S’estableix per reglament la seva durada?99. Qui pot demanar la seva revocació?100. Qui pot revocar-les?

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Abstracts

Esther Martí Sentañes (Istituto di Storia dell’Europa Mediterranea delCNR)

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV: Una primera aproximació

Malgrat l’escassa documentació de les sessions parlamentàries a la Sarde-nya baixmedieval, resulta molt interessant afrontar l’estudi dels diferents par-laments convocats en aquest regne per analitzar quina mena de «comissions», entenent aquestes com a grups de treball o consells, hi han actuat.

Aquest aspecte no ha estat afrontat detalladament per la historiograia, malgrat les importants aportacions dels darrers anys en l’estudi de les assem-blees representatives sardes. I no obstant això resulta interessant un primer estudi d’aquests consells perquè ens aporten si més no un punt de vista privi-legiat en el desenvolupament de les sessions parlamentàries, i presentaran en molts casos un paper clau en la gestió i les decisions de cada braç i del parla-ment en general.

S’analitzarà aquestes «comissions», que rebien tota mena de noms, i els poders que ostentaven aquestes, tot estudiant com i perquè foren creades i es-pecialment qui les componia, així com interactuaven els seus membres amb la resta del parlament.

Ens interessarem particularment pel Braç reial, per les connexions que aquest estament presentarà sempre amb la vida municipal, i per contenir intrínsecament tota una serie de consells previs —i paral·lels— a les sessi-ons parlamentàries per l’elecció i posterior control i assessorament dels seus membres, els procuradors municipals a les corts.

The «Commissions» of the Parliamentary Assemblies

of Catalan-Aragonese Sardinia in the Fifteenth Century:

A irst approach

Despite scanty documentation on parliamentary sessions in late medieval Sardinia, the study of parliaments held in this kingdom is relevant to analyse

Abstracts 37

the typologies of ‘commissions’, seen as working groups or counsels, which have interacted in such assemblies.

Historiography has not addressed this aspect in any detail, albeit in recent years there have been important studies on Sardinian representative assem-blies. Nevertheless, a irst thorough examination of these counsels is paramount as they aford a privileged viewpoint in the study of parliamentary sessions’ de-velopment, in some cases playing a key role in the management and resolutions of each stamento and parliament in general.

his paper addresses such ‘commissions’, which were known by diferent names, as well as the power they exerted, investigating how and why they were formed, detailing who established them and, in particular, the interaction be-tween their members and the rest of the parliament.

Particular attention is given to the Braccio Reale for its direct links with the municipal life in order to intrinsically consider councils that took place before and in parallel to parliamentary sessions for the election, subsequent control and exercise of municipal mayors’ role within parliamentary assemblies.

Miquel Pérez Latre (Arxiu Nacional de Catalunya)

Les comissions a les institucions nacionals de la Catalunya constitucional moderna: iniciativa i representació

L’objectiu d’aquesta contribució és posar de relleu la importància de les comissions com a espai determinant en el dia a dia polític, però sobretot en els escenaris de màxima importància constitucional i en les grans cruïlles polítiques de l’edat moderna a Catalunya. Parem compte al seu paper deci-siu en les dues institucions més rellevants d’àmbit nacional: la Cort general, punt de trobada entre els rei i les classes dirigents (on les comissions foren el veritable laboratori de les discussions), i la Diputació del General, la seva delegació permanent, dotada d’una capacitat de govern cada vegada més forta i on les comissions jugaren un rol molt determinant en els moments més decisius en l’exercici de la sobirania política dels catalans.

Comissions in national institutions of modern constitutional Catalonia:

initiative and representation

he aim of this contribution is to highlight the importance of determining the commissions as a space in the daily political, but especially in the scenes of the highest constitutional importance and the great political crossroads of the modern age in Catalonia. We analyze their role in the two most impor-tant national institutions: the Parliament, meeting point between the king and

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

the ruling classes (where the commissions were true lab discussions) and the Diputació del General, its permanent delegation, endowed with a capacity of government increasingly strong and where the commissions played a very cru-cial role in the most important moments in the exercise of the sovereignty of the Catalans.

Eva Serra i Puig (Universitat de Barcelona - Professora emèrita)

Les comissions de Balanç i Redreç: dels antecedentsdelsegleXVI alescorts encavalcades de 1701-1706

Es destaca el paper parlamentari de les Comissions de les Corts Catala-nes dites del Balanç i del Redreç entre mitjans del segle xvi i inicis del segle xviii. El Balanç eren els ingressos obtinguts i les despeses fetes per la Gene-ralitat en el període transcorregut entre dues convocatòries de corts i el Re-dreç era la normativa relativa al funcionament de la Generalitat. S’observa que ambdues comissions estaven molt relacionades. El Balanç orientava en bona part la normativa del Redreç, en la mesura que el Redreç, entre dispo-sicions de tota mena (jurídiques, polítiques i administratives) donava també les pautes encaminades a millorar la recaptació dels drets o impostos de la Generalitat i volia foragitar fraus i pretenia evitar el dèicit i l’endeutament de la Diputació o Generalitat. La qualitat del Balanç orientava també el vo-lum del Donatiu de Corts al rei. L’evolució secular de la hisenda de la Gene-ralitat fou del tot negativa d’ençà de la derrota del la Guerra dels Segadors (1640-1652) i la institució moria a mans dels Borbó (1714) sense poder eixu-gar ni el dèicit ni el deute.

The Commissions of Balance and Redress:

From the sixteenth-century antecedents to the overlapping courts

of 1701-1706

It highlights the role of parliamentary committees of Catalana Parliament (Cort General or Corts): Balance Accounts (Balanç) and Reform or Straight-en (Redreç) between in the mid sixteenth century and early eighteenth cen-tury. he Balance Accounts were income earned and expenses incurred by the Government in the period between two calls parliamentary. he Reform or Straightened (Redreç) were the regulations concerning operation of the Government. We note that both committees were closely related. he Balance Accounts were largely oriented the regulations of Straighten. he Straighten ordered all kinds regulations (legal, political and administrative) of the Gov-ernment (Diputació del General). Also gave guidelines aimed at improving the collection of taxes or rights of the Government and wanted to chase fraud

Abstracts 39

and tried to avoid the deicit and endeutement of the Government. he qual-ity of Balance Accounts also indicated amount of donation parliamentary to the king. he secular evolution of the treasury or inance of the Government was quite negative since the defeat of the Reapers Revolt (Guerra dels Sega-dors, 1640-1652). he institution (Diputació del General o Generalitat) in the hands of Bourbon (1714) died without being able to wipe neither the deicit nor the debt.

Josep Capdeferro i Pla (Universitat Pompeu Fabra)

Les adjuncions municipals a la Catalunya moderna

Es conserva poca documentació emanada directament de comissions parlamentàries d’època preliberal. Això convida a estudiar comissions de treball d’altres àmbits, per exemple el municipal. Aquí s’analitza l’experi-ència de ciutats i viles de Catalunya, exempliicades en el cas de Girona. Es fa palesa la vitalitat dels mecanismes polítics i representatius en el món local abans del Decret de Nova Planta (1715-1716). Les comissions eren un valuós graó intermedi entre un nucli executiu restringit i una instància plenària deliberativa, molt més participativa. La constitució de les comissi-ons, la forma d’elecció dels seus membres o el ventall i la naturalesa de les seves funcions depenien de moltes variables i evolucionaven amb el temps. Les comissions tendien a esdevenir compartiments especialitzats, amb una certa autonomia inancera, que reforçaven l’executiu local i iltraven els as-sumptes que haurien d’anar al plenari.

Municipal committees in early modern Catalonia

Very little of the documentation issued directly by parliamentary commit-tees in the preliberal period has been conserved. his prompts study of working committees in other areas, for example at the municipal level. Here we analyse the experience of towns and cities in Catalonia, exempliied by the case of Gi-rona. he vitality of political and representative mechanisms atthe local level before the Nueva Planta decree (1715-1716) is clearly apparent. he commit-tees were a valuable intermediate step between a tightly restricted executive core and the far more participative plenary deliberative body. he constitution of the committees, the form of election of their members and the nature and range of their functions were all subject to numerous variables and evolved over time. he committees, which tended to become specialized compartments, with some measure of inancial autonomy, reinforced the local executive and iltered matters that were to go before the plenary.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Núria Florensa i Soler (Institut Poeta Maragall - Barcelona)

Les comissions del Consell de Cent de Barcelona Un exemple: La«comissió secreta» de 1640

El tema que exposem és el mecanisme de creació, organització i funcio-nament de les Comissions del govern de la ciutat de Barcelona. Inicialment presentarem a grans trets la institució sobre la que versarem, el Consell de Cent, que tenia un àmbit de poder i d’actuació molt superior a la d’un go-vern municipal. Com a «cap i casal» era la seu de les principals institucions de Catalunya i, a més, era on s’emmirallava el país i alhora, el Consell de Cent, recollia les aspiracions i queixes de la resta de Catalunya. Les accions de la Ciutat Comtal tenien tal magnitud que serveixen per fer palès com la seva representació en la Comissió parlamentària a les Corts Generals de 1632, vaimpe dir prosseguir-les a causa del dissentiment que va presentar a tots els actes de gràcia i justícia.

A continuació, hem escollit a tall d’exemple, dues de les moltes Comissions que es formaven, que ens han semblat importants: la primera i la més cabdal pel propi sistema d’organització municipal era el procés per formar la «Co-missió de la Insaculació» (que va tenir modiicacions substancials), en segon lloc una de més «discreta» que ens mostrarà la connivència innegable des de bon començament dels consellers —i també dels diputats— en la guerra de Separació de la monarquia, que va ser la «Comissió secreta» de 1640 per formar un terç militar, la seva evolució serà un dels nuclis per a la formació de l’exèrcit català contra les tropes reials hispàniques. Arribat aquest punt ja podrem introduir algunes relexions sobre la importància, el funcionament, l’elecció, la permanència i les funcions de les Comissions esmentades, forma-des com a suport necessari per l’acció de govern i com cadascuna d’elles tenia unes tasques ben deinides.

The «Consell de Cent» commissions in Barcelona.

An example: the 1640 «Secret Commission»

he subject we are going to discuss will be the creation, organization and functioning of the Government Commitees in the city of Barcelona. We will introduce the «Consell de Cent» institution, with a ield of power and pro-ceedings which were superior to that of a municipal government. As a «cap i casal» it was the seat of the main Catalan institutions: the «Comissió de la Insaculació», and, besides, it was the institution in which the country relected itself and where both the aspirations and complaints of Catalonia took place. he «Ciutat Comtal» actions had such a magnitude that they were of use to make clear how the representation of the city in the Parlamentary Commission of the 1632 Corts Generals prevented the proceedings of the Corts due to the disagreements that Barcelona presented to all justice and mercy deeds.

Abstracts 41

We have chosen, as an example, two of the many commissions that used to be constituted, which we consider to be important: the irst and most funda-mental of the own municipal organization system was the process to consti-tute the «Comissió de la Insaculació» (that had some important modiications for years); secondly, one much more tactful, diicullt to follow through the documents as it requires reading it very systematically) that will show usthe undeniable connivance from the beginning of the Members of the board, and also the deputies to form a military corps in the Separation War from the mon-archy, and that was also the 1640 «Comissió Secreta» (Secret Commission). Its evolution will be one of the cores for the formation of tha Catalan army against the royal Spanish tropos. We introduce some relections about the im-portance,the functioning, the selection, the permanence and the functions of the quoted commissions, formed to support the government actions and how each of them had clearly deined tasks.

John Roach Young (University of Strathclyde, Glasgow, Scotland, UK)

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651: anexercise in provisional government

his article provides a detailed study and of the powers of the Committee of Estates of the Scottish Parliament between 1640 and 1651. he Commit-teeof Estates was the most important committee established by the Scottish Parliament during these years. Parliaments were held on a regular basis be-tween 1639 and 1651, primarily due to the 1640 Triennial Act which required parliaments to be held in Scotland at least once every three years. he Scot-tish Parliament was under the control of the Covenanting movement dur-ing these years, as a movement of opposition that emerged against Charles I’s administration of his kingdom of Scotland. he Covenanting movement and the Scottish Parliament played an important role in the turbulent con-licts that erupted in the three Stuart kingdoms of Scotland, England and Ireland. he powers of the Scottish Parliament were considerably enhanced in the constitutional settlement that was enacted in 1640-41. A new commit-tee system emerged, with the de facto abolition of the controversial Lords of the Articles, the parliamentary committee that had been so controversial in the Scottish Parliaments of 1621 and 1633 respectively. he system that emerged was based on session and interval committees. Session committees usually had the lifespan of a parliamentary session, whereas interval com-mittees sat between parliamentary sessions or parliaments. he Commit-tee of Estates was irst established in the June 1640 Scottish parliamentary

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

session and it was the most important interval committee of the Scottish Parliament until 1651 when Scotland was conquered by Oliver Cromwell. his article therefore explains the origins of the Committee of Estates and it then proceeds to examine the powers of the Committee of Estates, mem-bership trends, the role of supernumeraries on the Committee ofEstates, sectional structures of the Committee, executive control and presidential functions, the role of subcommittees, and factionalism within the Commit-tee. his article also provides information on the manuscript registers of the Committee of Estates that are located in the National Archives of Scotland in Edinburgh. It also concludes by pointing out that Committees of Estates were later used in Scotland in 1660 with the Restoration of the Stuart mon-archy, and the Revolution of 1688-90 with the replacement of James VII and II with William of Orange.

El Comitè d’Estats del Parlament Escocès, 1640-1651:

Unexercicidegovernació provisional

En aquest article es presenta un estudi detallat de les competències del Co-mitè d’Estats del Parlament d’Escòcia entre 1640 i 1651. El Comitè de Estats era el comitè més important establert pel Parlament d’Escòcia en aquests anys. Els parlaments es van convocar de forma regular entre 1639 i 1651, degut prin-cipalment a la Llei Triennal de 1640 que establia convocar un parlament a Escòcia almenys una vegada cada tres anys. El Parlament escocès es trobava sota el control del moviment Covenanter en aquesta època, com a moviment d’oposició que va sorgir contra la manera en que Carles I Estuard governava el seu regne d’Escòcia. El moviment Covenanter i el Parlament escocès van jugar un paper important en els conlictes turbulents que van esclatar en els tres reg-nes Estuards, d’Escòcia, Anglaterra i Irlanda. Els poders del Parlament escocès es van augmentar considerablement per l’acord constitucional que es va pro-mulgar en 1640-1641. Hi va sorgir un nou sistema de comitès, amb l’abolició de facto del comitè parlamentari dels Senyors dels articles, que havia estat tan polèmic en els parlaments d’Escòcia de 1621 i 1633 respectivament. El sistema que va sorgir es basava en comitès de sessió i d’interval. En general els comitès de sessió tenien la mateixa durada d’una sessió parlamentària, mentre que els comitès d’interval es reunien entre sessions parlamentàries o parlaments. El Comitè d’Estats es va establir per primera vegada a la sessió parlamentà-ria escocesa del juny de l’any 1640 i va ser el comitè d’interval més important del Parlament d’Escòcia ins 1651, quan Escòcia va ser conquerida per Oliver Cromwell. Per tant, aquest article explica els orígens del Comitè d’Estats i des-prés procedeix a examinar les seves atribucions, el seu personal, el paper ju-gat pels supernumeraris en el Comitè d’Estats, les seves seccions, el seu control executiu i les seves funcions presidencials, el paper de les subcomissions, i les diverses faccions dins del Comitè. L’article també proporciona informació sobre

Abstracts 43

els registres manuscrits del Comitè d’Estats, conservats en els Arxius Nacio-nals d’Escòcia a Edimburg. A més a més, conclou assenyalant que els Comitès d’Estats van ser posteriorment utilitzats a Escòcia: en 1660, amb la restaura-ció de la monarquia dels Estuard, i durant la Revolució de 1688-1690 amb la substitució de Jaume VII i II amb Guillem d’Orange.

Eduard Martí Fraga (Universitat Internacional de Catalunya)

Las novenas de la Diputación de Cataluña en la segunda mitad delsigloXVII

Son numerosos los trabajos que se han adentrado en el estudio de la Ge-neralitat de Cataluña y el poder que adquirió en la Edad Moderna. Hay un consenso unánime al señalar el año 1652, tras la Guerra de Secesión como el punto de inlexión, momento en el cual la Generalitat quedó «políticamente debilitada, iscalment afeblida i amb l’Hisenda endeutada». ¿Consiguieron las medidas de 1652 anular a la institución? La lectura atenta del Dietario de la Generalitat nos muestra una realidad más compleja. El estudio de las jun-tas menores de la Diputación (novenes, divuitenes, trentasisenes) sugiere que la institución gozó de un margen de maniobra político considerable. A través de estas comisiones, designadas directamente por los diputados y sin pasar por el iltro insaculatorio, una parte importante de la clase política catalana participó activamente de las decisiones más importantes. Esto otorgaba una gran autonomía a la Diputación, a la vez que reforzaba su representatividad y autoridad moral. La amplitud de los tremas discutidos en ellas (económicos, militares, políticos), la casi treintena de documentos escritos y el centenar de consejos transmitidos muestran una intensa actividad que quizá había pasa-do desapercibida hasta ahora. La relevancia de las novenas durante estos años de «neoforalismo dudoso» es evidente, y pone de maniiesto la fortaleza del dinamismo institucional catalán.

The Novenas of the Catalan Government in the Second Half

oftheSeventeenth Century

here are many studies that have gone into the analysis of the Generalitat of Catalonia and the power it acquired in the Modern Age. here is unanimous agreement to establish the year 1652, ater the Civil War as the turning point at which the Generalitat was «políticamente debilitada, iscalment afeblida i amb l’Hisenda endeutada». Did these measures get its objective? A careful reading of Diary of the Generalitat shows a more complex reality. he study of smaller boards of Generalitat (Novenes, divuitenes, trentasisenes) suggests that the insti-

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

tution enjoyed a considerable political room for maneuver. hrough these com-mittees, appointed directly by the deputies and bypassing the insaculatory ilter, an important part of the Catalan political class actively participated in major de-cisions. his gave greater autonomy to the Generalitat, while also enhancing its representativeness and moral authority. he amplitude of the themes discussed in them (economic, military, political), the almost thirty documents and more of hundreds advisers produced, shows an intense activity that perhaps had gone unnoticed until now. he importance of novenas during these years of «doubtful neoforalism» is clear, and demonstrates the strength of Catalan institutions.

José Manuel de Bernardo Ares (Universidad de Córdoba)

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna Interrelación inanciera - iscal entre los distintos niveles de poder y nuevos paradigmas interpretativos de la historiografía más reciente

Las tres cuestiones planteadas en este trabajo son las siguientes: en primer lugar se destacará la importancia de las comisiones nombradas por los cabildos castellanos o «mini-cortes»; en segundo lugar se relacionará el ámbito institu-cional de los concejos con las comunidades locales, analizando la naturaleza de la toma de decisiones, la signiicación de la representación política, así como la legitimidad del poder municipal; y, en tercer lugar, se valorarán las aportaciones historiográicas más relevantes de los últimos años sobre esta crucial temática.

En el primer caso se destacan las comisiones —llamadas en la época mo-derna «diputaciones»— de propios, del mes y de arbitrios, entre otras muchas nombradas ad hoc para temas especíicos. Estas tres diputaciones tenían con-cretamente un carácter permanente por entender de temas siempre presentes: el arrendamiento de los bienes municipales, el control de los abastos públicos y la exacción de los impuestos respectivamente.

Pero para entender estas diputaciones o comisiones de trabajo hay que en-cuadrarlas en una estructura socio-institucional, en la cual, si importante son los órganos (concejos a nivel local —el «reino»— y consejos a nivel suprana-cional: el «rey»), no lo son menos las personas de carne y hueso que encarnan sociológicamente aquellos niveles institucionales. Y es en este contexto de es-tructura dinámica del poder local, cómo se podrá entender cabalmente tan-to el impacto de la toma de decisiones, fraguadas en las citadas comisiones, como la representación política que conllevan. Y, teniendo en cuenta estas de-cisiones (del «Estado») y esta representación (de la «Sociedad o Comunidad») se valorará el alcance de la legitimidad política del poder local a través de la

Abstracts 45

inexcusable relación entre gobernantes y gobernados (resolución de necesida-des o mera atención de intereses).

Finalmente, se relexionará, tanto sincrónica como diacrónicamente, en las aportaciones historiográicas de las dos últimas décadas con el in de brindar paradigmas metodológicos renovadores, que orienten las nuevas y necesarias investigaciones sobre las comisiones de trabajo o diputaciones especíicas de los concejos castellanos, en cuanto que son la parte orgánica de un todo munici-pal, que comprende, además, la población y el territorio.

The commissions of the Castilian city councils in the Modern Era.

Financial-iscal interrelation between the different levels of power and

new interpretative paradigms from the most recent historiography

he three issues raised in this work are as follows: irst, the importance of the commissions designated by the Castilian city councils or «mini-parliaments» will be emphasized; second, the institutional scope of the councils will be related to the local communities, analyzing the nature of their decision-making, the sig-niicance of their political representation, and the legitimacy of municipal pow-er; and, third, the most relevant historiographic contributions of recent years to this crucial theme will be evaluated.

In the irst case, the commissions – called «diputaciones» in the modern era – dealing with local patrimony incomes, those of one month and those concerned with the collection of taxes, among many others denominated ad hoc for speciic themes, are highlighted. hese three commissions (diputaciones) were in fact of a permanent nature due to their perception of ever-present issues: the leasing of municipal property, the control of public food supplies and the collection of taxes, respectively.

However, in order to understand these work commissions, they should be framed in a socio-institutional structure, in which although the organs (home councils, concejos, on a local level – the «kingdom» – and councils, consejos, on a supranational level: the «king») are important, no less so are the people of lesh and blood who sociologically personify those institutional levels. And it is in this context of the dynamic structure of local power that it is precisely possi-ble to comprehend both the impact of the decision making, forged in the cited commissions, and the political representation that they entail. And, taking into account these decisions (of the «State») and this representation (of the «Society or Community»), the scope of the political legitimacy of local power through the inexcusable relationship between rulers and those ruled (resolution of necessi-ties or mere attention of interests) will be assessed.

Finally, the historiographic contributions of the last two decades will be re-lected on, both synchronically and diachronically, with the aim of proposing reformist methodological paradigms to orient the new and necessary investiga-tions on the work commissions of the Castilian (Spanish) home councils, «con-

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

cejos». he latter are an organic part of a municipal whole, which comprises, in addition, the population and the territory.

Neus Ballbé (Universitat Pompeu Fabra)

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant elvirregnataustríac (1707-1734)

Des del punt de vista del funcionament polític i institucional, Nàpols re-presenta, probablement, un cas ben diferent dels altres que es tractaran en aquestes Jornades. Territori sotmès, al llarg de la seva història, a diferents do-minacions estrangeres, a gairebé 250 anys de virregnat en el període modern i, per tant, amb el rei llunyà, no serà ins al 1734 que aconseguirà el seu ple es-tabliment com a regne independent. Les seves institucions polítiques, doncs, són diverses, i es creen, es desenvolupen, evolucionen i desapareixen en funció d’aquests canvis constants. La meva exposició se centrarà en les particularitats polítiques napolitanes, tenint en compte el que representa aquest canvi cons-tant de dominació estrangera com també què signiica icom inlueix anivell polític, social, econòmic i jurisdiccional, la pervivència d’un sistema plena-ment feudal, vigent ins al Decenni francès dels primers anys del seglexix.

Després d’un breu esment d’alguns fets diferencials —la titularitat del Reg-ne, el seu parlament, i el funcionament polític de la ciutat de Nàpols—, sense els quals no es pot entendre el per què del sistema napolità, pretenc analitzar un mecanisme completament extraparlamentari con són les juntes, organismes que, tot i ser representatius, no ho són en el sentit de ser establerts per decisió de cap parlament, sinó que ho són en sentit justament contrari, d’un enfortiment de l’absolutisme regi o, en els anys del virregnat austríac, de la voluntat de cons-truir aquelles estructures necessàries per al millor funcionament de l’estat. En tot cas, però, des del virregnat espanyol i ins a la unitat d’Itàlia, per tant al llarg de més de 300 anys, les juntes napolitanes desenvolupen les funcions que en al-tres indrets d’Europa van ser responsabilitat de les comissions parlamentàries.

The Juntas: Representative Institutions in Naples under

the Austrian Viceroyalty (1707-1734)

From the point of view of the political and institutional functioning, Naples represents a very diferent case in the Western European context. Being a terri-tory which (distant) ruler is ever-changing, its political institutions are bound to evolve and disappear with constant changes in the government. his lecture will focus on the political particularities of Naples as inluenced by two factors: the above-mentioned succession of governments and the survival of a feudal

Abstracts 47

system which will be valid until the initial years of the XIXth century and which has a strong impact on a political, social, economic and jurisdictional level.

he lecturer intends to analyze a mechanism which is completely extra par-liamentary: the Neapolitan boards, representative institution that are not so because of being established by decision of a Parliament, but (quite oppositely) because of them being representative of the strengthening of the royal absolut-ism or, during the Austrian viceroyalty, of the will to build structures needed for a better functioning of the State. In any case, from the establishment of the Spanish viceroyalty to the uniication of Italy – that means, during more than 300 years – the Neapolitan boards are in charge of those functions than in other places of Europe fall into the responsibility of the parliamentary commissions.

Virginie Martin (Université de Paris I Panthéon-Sorbonne, IHRF-IHMC)

Le Comité diplomatique ou l’échec du contrôle parlementaire sur lapolitiqueextérieure (1790-1793)

Il est communément admis qu’entre 1790 et 1793, le Comité diplomatique se serait imposé comme le principal organe de déinition de la politique ex-térieure. L’étude des fonctions et du fonctionnement du Comité diploma-tiquepermet de prouver le contraire: de sa naissance controversée (en juil-let 1790), jusqu’à sa disparition feutrée (en juin 1793), ce Comité n’a jamais conféré à l’Assemblée la haute main sur la diplomatie au détriment du minis-tère des Afaires Etrangères. Il n’eut en efet jamais pour vocation de se subs-tituer au pouvoir exécutif mais de surveiller ses agissem*nts dans un domaine marqué du sceau du secret et qui, en cela, demeurait soustrait à la connais-sance du pouvoir législatif. Ce sont les raisons de l’échec de ce contrôle parle-mentaire sur la politique extérieure que cet article se propose d’examiner, en mettant en évidence les attributions ambigües, les moyens limités et les rela-tions contrariées que ce Comité, législatif par essence, exécutif par fonction, a entretenues avec les deux pouvoirs.

The diplomatic Committee or the failure of a parliamentary control

onFrench foreign policy (1790-1793).

It is generally accepted that between 1790 and 1793, the diplomatic Commit-tee appeared as the main decision-making body for the French foreign policy. Studying the functions and functioning of the diplomatic committee allows us to prove otherwise. From its controversial creation in July 1790 to its unadvertised disappearance in June 1793, this committee never bestowed on the Assembly the full control on diplomacy then entrusted to the ministry of Foreign Afairs.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Indeed, it was never meant to be substituted to the executive power but instead, was to supervise its actions - usually kept under a shroud of secrecy, and as such, unknown to the legislative power. his article is to look into the reasons why the parliamentary control on the French foreign policy failed, highlighting the Committe’s equivocal attributions and limited means but also the thwarted relations between both the executive and legislative powers and the Committee, which was quintessentially legislative but executive as to its functions.

Maria Betlem Castellà i Pujols (Universitat Pompeu Fabra)

(Re)pensar Bertrand Barère o més enllà de la punta de l’iceberg: comitès, comissions i comissaris de les Assemblees parlamentàries sota la Revolució francesa (1789-1795)

Pot l’estudi dels comitès, de les comissions i dels comissaris de les Assem-blees parlamentàries sota la Revolució francesa —aparentment un estudi de poca rellevància— convidar-nos a replantejar el rol polític de Maximilien Ro-bespierre dins de la Revolució francesa? El paper jugat per Bertrand Barère en el marc de les lluites de faccions? Pot l’estudi de les comissions de treball proporcionar-nos unes altres bastides per a ediicar una història, una narrati-va, diferent a la coneguda? La resposta és òbviament airmativa i el treball que presentem sota el títol: (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg: comitès, comissions i comissaris de les Assemblees parlamentàries sota la Revolució francesa (1789-1795); constitueix, al nostre entendre, una prova de la importància i la rellevància que les comissions de treball poden tenir en els jocs polítics que determinen un període; i ja no tant pel contingut dels seus treballs, sinó per les lluites polítiques que a través d’elles: del seu establiment, de les seves missions i competències, de les seves metamorfosis i de la seva desaparició, i o eliminació; es poden entreveure.

(Re)Thinking Bertrand Barère, or Beyond the Tip of the Iceberg:

Committees, Commissions and Commissioners of the Parliamentary

Assemblies during the French Revolution (1789-1795)

Can the study of the committees, commissions and commissioners of the Par-liamentary Assemblies during the French Revolution – apparently a topic of minor importance – prompt us to rethink the political role of Maximilien Robe-spierre in the French Revolution? What of the part played by Bertrand Barère in the context of the struggles between factions? Can the study of the working committees provide us with other frameworks with which to construct a difer-ent history, a diferent narrative from the one we know? he answer is obviously

Abstracts 49

yes and the work presented under the title ‘(Re)hinking Bertrand Barère, or Beyond the Tip of the Iceberg: Committees, Commisions and Commissioners of the Parliamentary Assemblies during the French Revolution (1789-1795)’ bears witness, in our opinion, to the importance and relevance of the working committees in the political games that determine a period; not so much for the content of their work as for the political struggles that can be discerned through them: their establishment, their missions and responsibilities, their metamor-phoses and their disappearance, conclusion or elimination.

Joseba Agirreazkuenaga (Universidad del País Vasco – Euskal Herriko Unibertsitatea)

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia asu institucionalización y desarrollo en tiempos de la revolución liberal (1784-1876)

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo en tiempos de revolución liberal. (1784-1876) En 1784 en un contexto de rivalidad y de preeminencia del poder, entre el Corregidor real y los Diputados generales elegidos en las Juntas Genera-les,el Corregidor logró que el Consejo de Castilla prohibiera la creación de «Comisiones» en las Juntas y Diputaciones. Sin embargo en el siglo xix, ante la complejidad de los temas políticos y administrativos, la formación de «co-misiones» tanto en las Juntas Generales como en las Diputaciones se forjó como un instrumento necesario e imprescindible de gestión político admi-nistrativa. Se ofrece una visión de las comisiones formadas en el siglo en las Juntas Generales y por la Diputación general de Bizkaia.

From the banning of the Commissions in the Biscay Assembly

totheirinstitutionalization and development in times

of liberal revolution. (1784-1876)

In 1784, in a context of rivalry and preeminence between the Royal Delegate or Corregidor and the General Deputies elected in the Assembly of Biscay, the Royal Delegate persuaded the Council of Castile to prohibit the formation of «commis-sions» or committees in Assemblies and Deputations. However, in the nineteenth century, given the complexity of the political and administrative issues, the for-mation of «commissions» in both the Biscay Assembly and the Biscay Deputation became a necessary and indispensable instrument of political and administrative management. he paper ofers a vision of the committees or commissions formed in the Biscay Assembly and the Biscay Deputation during the century 19th cen-tury. Key words: Biscay, Royal Delegate, Commissions, Assembly, Deputation.

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

María Victoria Fernández Mera (Departamento de Edición Oicial delCongreso de los Diputados)

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918 La creación delas comisiones permanentes legislativas

En 1918, el Congreso de los Diputados y el Senado modiicaron sus respec-tivos Reglamentos con el in de mejorar y revitalizar la actividad parlamen-taria y reforzar el papel del Ejecutivo sobre el Legislativo. La reforma afectó al sistema de comisiones, con la creación de las Comisiones permanentes, organizadas por departamentos ministeriales, e introdujo una serie de meca-nismos para normalizar los debates, impidiendo el recurso a la obstrucción.

Las Comisiones permanentes legislativas venían a sustituir a las Comisio-nes especiales temporales, que hasta entonces se ocupaban de dictaminar los proyectos de ley. Con la transformación de estas instituciones temporales en permanentes se pretendía que sus miembros tuvieran la continuidad en su la-bor y la preparación técnica que las nuevas funciones del Estado exigían.

Pero la escasa actividad que estas Comisiones permanentes desarrollaron y las quejas que sobre las mismas hicieron algunos diputados a lo largo de los cinco años si-guientes a la aplicación del nuevo Reglamento, demuestra que estos órganos ni arrai-garon en la vida parlamentaria, ni respondieron a lo que se perseguía con su creación.

La causa del fracaso no hay que buscarla en la reforma en sí misma, sino en la difícil situación que atravesaba la vida política española, consecuencia de la desintegración del régimen político de la Restauración.

The Reform of Parliamentary Regulations in 1918.

The Creation ofLegislative Standing Commissions

he requirements to render Parliament more active and eicient led to amend Regulations governing the Congress of Deputies and the Senate in 1918. hat reform afected both the way Parliamentary work was organized, with the creation of legislative standing committees and also the procedures for debate, introducing anti-obstructive techniques, strengthening the role of the Executive over the Legislative.

he purpose of adopting the system of legislative standing committees was to try and provide parliament with eicient instruments for developing its legislative role, which had up until that time been dealt with by temporary and special par-liamentary bodies.

he fact that the legislative standing committees were not very active was recor-ded in the verbatim reports; the study of those reports for the following legislatures up until both Parliamentary Houses were dissolved, in 1923, clearly shows the let-hargy which befell the great majority of committees that were set up.

he diiculties alicting the Spanish Parliamentary institution and Spanish political life in general were too great and could not be resolved simply by Par-liamentary reform.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV: unaprimeraaproximació

Esther Martí Sentañes

I Introducció

Malgrat que la documentació medieval resulta sovint poc abundant, i en el cas de les sessions parlamentàries a Sardenya ho és encara menys, resulta molt interessant afrontar l’estudi dels diferents parlaments convocats en aquest reg-ne a la i de la Baixa Edat Mitjana i inicis de l’Edat Moderna (ens ocuparem de les assemblees convocades el 1421, de les reunions del Braç militar del 1446 i del 1452, del Parlament del 1481-1485 i dels Parlaments del 1495, 1497, 1500, 1504-1511) per analitzar quina mena de «comissions», entenent aquestes com a grups de treball o consells, hi han actuat. Val a dir que aquest terme, comissió, convé tractar-lo entre cometes, doncs difícilment es troba en la documentació del segle xv, que parla d’elets, tractadors, d’examinadors, d’ambaixada, etc.

Aquest aspecte no ha estat afrontat detalladament per la historiograia, mal-grat les importants aportacions dels darrers anys en l’estudi de les assemblees representatives sardes, que van des de la publicació de la major part de les actes de corts, a fructífers treballs sobre el Braç reial. 1 I no obstant això resulta in-

1 Resulten clàssics els estudis de Boscolo, A. «Il Braccio Reale nei Parlamenti sardi del periodo ara-gonese», Medioevo aragonese. Padova: CEDAM Casa editrice, 1958, p. 141-47. Marongiu, A. I parlamen-ti sardi. Studio storico, istituzionale e comparativo, Milano: 1979. Mattone, A. «I parlamenti», I catala-ni in Sardegna, Milano: Silvana Editoriale, 1984, p. 83-91. Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo, Cagliari: 1991. Meloni, G. Acta Curiarum Regni Sardiniae. Il parlamen to di Pietro IV d’ Aragona (1355), Cagliari: 1993. Anatra, Br. «Contrappunti sui Parlamen-ti sardi», Archivio Sardo del Movimento Operaio Contadino e autonomistico, 47/4 (1996), p. 137-141 , Oli-va A. M. i Schena O. «Autonomie cittadine e potere regio negli atti dei Parlamenti del Regno di Sardegna nel Quattrocento», Archivio sardo, 2 (2001), p. 69-79. Cadeddu M. E., Gallinari L., Mele M. G., Meloni M.G., Oliva A. M. i Schena, O., «Elites y representaciones parlamentarias en la Cerdeña del siglo xv. Me-todologías y perspectivas de investigación», Actes del 53 Congrés de la Comissió Internacional per a l’estu-di de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, Barcelona: 2005, vol. II, p. 1431-1436.

La present publicació s’ha realitzat en el marc del projecte d’investigació reconegut pel Minis-terio de Economía y Competitividad del Gobierno de España «Auctoritas. Iglesia, Cultura y Poder (siglos xii-xv) (HAR2012-31484)».

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

teressant un primer estudi d’aquests consells perquè ens aporten si més no un punt de vista privilegiat en el desenvolupament de les sessions parlamentàries, i presentaran en molts casos un paper clau en la gestió i les decisions de cada braç i del parlament en general. Analitzar el seu funcionament, doncs, facilita la comprensió de les dinàmiques del parlament en general. Conèixer qui integra-va aquestes comissions, de quins poders disposaven, així com funcionaven les eleccions al seu intern o per entrar-hi a formar-ne part, permet aproximar-nos més acuradament als mecanismes de presa de decisions i de la instrumenta-lització de la informació per part d’aquestes mateixes comissions, i de qui les controla, que tendeixen a transformar-se en subcomissions molt reduïdes, en detriment d’una representació més àmplia a mesura que avança el segle xv.

Ens ocuparem especialment, doncs, de l’anàlisi d’aquests grups de treball, que rebien diversos noms, com ja hem apuntat, així com dels poders que os-tentaven aquests, tot estudiant qui les creava i sobretot qui les componia, així com interactuaven els seus membres amb la resta del parlament, la seva trans-versalitat, en deinitiva.

Val a dir que els nostre interès es focalitza particularment en el Braç reial, per les connexions que aquest estament presentarà sempre amb la vida municipal de les principals ciutats reials sardes, esdevenint un imprescindible nexe entre el poder central i el local, i per contenir intrínsecament tota una serie de consells previs i paral·lels a les sessions parlamentàries per l’elecció, posterior control i assessorament dels seus membres, els procuradors municipals a les corts.

II Els grups de treball en els parlaments de la Sardenya medieval,

una primera relexió

En totes les assemblees representatives hi trobem a grans trets un mateix denominador comú: les comissions de treball al seu intern. Aquest fet reves-teix una gran importància, doncs, dins d’aquesta forma de portar endavant les reunions representatives de la terra, les comissions actuen com un il con-ductor que ens porta a relexionar sobre aquests òrgans de gestió de les assem-blees representatives des de l’Edat Mitjana a l’actualitat.

Tot plegat fa relexionar també sobre el doble paper d’aquests grups de tre-ball; revesteixen tan sols una funció tècnica pel desenvolupament de l’assem-blea amb una divisió de funcions al seu intern, o són a més un exponent de la gestió i control del poder?

Respecte als parlaments medievals dins de la Corona d’Aragó, i en aquest cas en concret els celebrats al Regne de Sardenya, s’ha volgut, doncs, analit-zar, realitzant una primera aproximació, aquests consells, comissions, grups de tractadors, d’elects, etc., per respectar la terminologia de l’època, que en realitat actuen com autèntics grups de treball i de gestió del poder polític i econòmic.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Així, a l’intern dels parlaments medievals sards, regits a grans trets sota la tradició pactista i el cerimonial de les corts catalanes, 2 podem evidenciar el control del poder i els jocs polítics a través de grans grups de treball que gira-ran sobretot en aquests àmbits: el tractadors designats per cada braç sobretot per la negociació del donatiu i la resolució de greuges.

Un altre element a analitzar és la transversalitat dins d’aquests grups de tre-ball, evidenciant els personatges, sempre que la documentació ho permeti, més rellevants, el seu background, les seves relacions familiars i la presència del lli-natge en diversos grups de treball simultàniament o al llarg del segle estudiat.

Entrant en matèria, val a dir que tot i que el primer parlament celebrat a Sar-denya, és el de Pere el Cerimoniós l’any 1355, aquest serà una mena de primera prova. 3 S’haurà d’esperar el convocat més de mig segle després per Alfons el Magnànim per poder parlar d’un sistema parlamentari més o menys estable.

La convocació d’aquesta assemblea representativa l’any 1421 per part d’Al-fons el Magnànim s’ha d’inserir en un context encara de rebel∙lió en bona part del Regne de Sardenya. Així, mentre el Sud de l’illa era idel a la Corona, bona part del nord de Sardenya, sota control del vescomte de Narbona, com a hereu del giudice d’Arborea, continuava a mans dels rebels. Ferran d’Ante-quera havia iniciat les tractatives de pau, que el 1420 donarien el seu fruit, ar-ribant Alfons el Magnànim i el vescomte a un acord pecuniari. Fou a partir d’aquest moment que Alfons pensà a reordenar l’administració i inances de l’illa, capgirada pel incessant estat de guerra, la pesta i les caresties, per fer-ne una base estable de la seva política expansionista. La convocatòria del Parla-ment era un punt clau del seu programa de reorganització de Sardenya. 4

Després de la breu exposició del sobirà, amb la que s’obria el parlament, i amb la qual el monarca expressava l’estat del regne i la necessitat del donatiu, pel qual havia pensat a la introducció d’un impost que gravava sobre les mer-caderies, a nom de tots els representants dels tres braços respongué el bisbe de Càller, que digué que el parlament hauria deliberat pel bé de la cosa pública. 5

Es passà a nominar les persones, a les quals es coniava part dels tres braços i el rei, la gestió del donatiu. Trobem per tant un primer grup de treball, invi-tat a prendre decisions en nom de tot el parlament, els tractadors del donatiu. En aquest cas el rei nomena cinc tractadors del seu seguici, mentre que pel Braç militar i eclesiàstic se’n nomenen tres, en aquest darrer cas els seus mà-xims exponents. Respecte al Braç reial s’elegeixen set persones: Jaume Xarch, Pere Salzet i Pere des Banchs, síndics de Càller; Pere Ferreres, síndic de L’Al-guer; Antonio de Marongio, síndic de Sàsser; Nicolò de Balbo, síndic de Bosa

2 Sobrequés, J. «El pactisme en l’origen de la crisi política catalana: les Corts de Barcelona de 1413», Les Corts a Catalunya. Actes del congrés d’Història institucional, Generalitat de Catalunya, Barcelona: 1991, p. 79-85. Martín, J. L. «La actividad de las Cortes Catalanas en el siglo xiv», Les Corts a Catalunya..., p. 146-151.

3 Meloni, G. Acta Curiarum. Regni Sardinae. Il parlamento di Pietro IV...4 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 3-9. 5 Ibídem, p. 81-84.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

i Pisconte Gessa, síndic d’Esglésies. Els noms dels elegits foren comunicats al rei per l’arquebisbe de Càller, pel Braç eclesiàstic, per Rambaldo de Corbaria pel Braç militar i Jaume Xarch pel Braç reial. 6 La major quantitat de tracta-dors d’aquest darrer estament provocà nombroses protestes per part dels al-tres, refent-se les nòmines i quedant deinitivament set tractadors per braç. 7 El rei ho aprovà i invità a l’assemblea a continuar els treballs.

L’arquebisbe de Càller suplicà al rei que aprovés els «capitols concordats per tots los brassos e parlament celebrats en Castell de Càller» i aquells que cada braç, separadament, ha cregut oportú proporre. 8 El braç reial presentarà l’aprova-ció dels capítols per cada ciutat, per part dels síndics d’aquesta, per «restau-racio e saludable manutencia de aquell en bona disposicio e stament tranquille». 9

Els tres braços després de deliberar per separat, acordaren oferir un dona-tiu de 50.000 lorins d’or d’Aragó, en cinc anys en canvi de les concessions que el rei els hauria atorgat. Un cop obtinguts els diners, l’impost s’hauria d’abolir. Per procurar cada any els 10.000 lorins, els tres braços havien creat una comissió especial de tractadors, encarregada de totes les modalitats del donatiu. 10 Amb tal inalitat, tres persones, una per cada braç, i escollides pre-cedentment per cada un d’ell, eren nominades amb un poder igual als Dipu-tats del General, encarregats a Catalunya de les exaccions per la iscalitat de la Corona. Aquests elects, anomenats també diputats restaven un any en aquest càrrec i havien de residir per facilitar-ne el control, el primer i quart any a Càller, el segon a Sàsser, el tercer a L’Alguer i el cinquè a Bosa. 11 S’establí que haguessin de donar compte de les seves funcions cada any als seus tres suc-cessors. Per facilitar la seva tasca se’ls concedí un ampli poder, i la facultat de demanar sumes en préstec per completar els 10.000 lorins anuals, en el cas que aquests no haguessin estat recollits a temps. Per evitar un control invasiu per part dels oicials reials aquests no podien demanar l’estat dels comptes. 12 Entre els personatges de particular interès que trobem entre els Diputats cal esmentar Raimon Boter i Simó Roig, els dos amb un pes destacat dins del go-vern callarità, que actuaran d’ambaixadors davant del rei en nom de la capital del regne en diverses ocasions, 13 formaran part del consell reial, 14 i ells o la

6 29 de gener. Ibídem, p. 85-86.7 Ibídem, p. 16, pp. 89-91.8 Ibídem, p. 89-90. Braç eclesiàstic, p. 94-98. Braç militar «capitols fets concordablament per lo braç

dels barons, cavallers e heretas», p. 99-102.9 Ibídem, p. 105; p. 103-113 (Càller), 113-115 (Esglésies), 116-122 (l’Alguer), pp. 122-130 (Bosa),

pp.131-137 (Sàsser).10 Ibídem, p. 11.11 Ibídem, p. 137-144. Sobre la Diputació del General, vegeu: Udina, Fr.«Importància i inluèn-

cia de la Cort General i la Diputació del General a Catalunya», Les Corts a Catalunya..., p. 129-141. Ferrer, M. T. «Origen i evolució de la Diputació del General de Catalunya», Les Corts a Catalunya..., p.152-159.

12 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 12-13.13 Putzulu, E. Carte reali aragonesi e spagnole dell’Archivio Comunale di Cagliari : 1358-1719. Pàdova:

Cedam, 1959, p. 42-45, 48-56.14 Oliva, A. M. «Il consiglio regio nel Regno di Sardegna», La Corona Catalanoaragonesa i el seu en-

torn mediterrani a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona: CSIC, 2005, p. 215-217.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

seva descendència immediata adquiriran un títol nobiliari, formant part del Braç Militar en els parlaments posteriors. 15

Un altre tipus de grup de treball que emergeix de les actes del parlament del 1421 és el composat pels síndics de Càller, Jaume Xarch i els d’Esglésies, Pisconte Gessa i Antonio de Lollo. El 29 de gener de 1421 presenten una peti-ció al rei on comunicant-li que coneixent les intencions del sobirà d’alienar la ciutat d’Esglésies de la Corona, i disposant la ciutat d’un privilegi concedit pel Cerimoniós que ho impedia, demanaven a Alfons que no procedís en aquesta intenció. El rei acollí la demanda i prometé conirmar el privilegi. Resulta in-teressant l’anàlisi d’aquesta ambaixada, per la unió d’una part del Braç reial, per la defensa d’un important privilegi. 16

De totes formes en aquest parlament preval la divisió del treball en tres Braços, separadament i el treball col∙lectiu en sessions plenàries. Segons l’opi-nió d’Alberto Boscolo, el Braç militar i el real hi estan millor representats, en detriment del eclesiàstic, amb pocs participants, si bé de notable inluència, i això els ajudà a fer valer la seva inluència política. Hi ha també un evident desequilibri social dins dels tres braços, a favor del militar: el 76 per cent dels components pertanyia a la noblesa feudal (barons i heretats). 17

El parlament avançava i es presenten la demanda de gràcies i resolució de greuges al rei, concordades pels tres braços conjuntament, més les presenta-des per cada braç. Presentaren després les seves greuges els representants del Braç reial: primer Càller, després Esglésies, l’Alguer, Bosa, Sàsser; totes les ciutats aspiraven a millorar la seva defesa i la situació privilegiada de la ciutat, a estimular el comerç. 18

Resulta interessant relexionar, doncs, sobre els grups de treball per pre-sentar greuges dins del Braç reial, tot preguntant-nos com actuaven. Respecte a les Corts catalanes freqüentment es disposa dels memorials. Els procura-dors se’ls porten de la seva ciutat, i sovint intervindrà en la seva realització un grup determinat de ciutadans elegits pel Consell general, una mena de consell especial, com veurem. 19 Cada ciutat a través dels seus síndics dis-cuteix sobre els greuges que han de presentar, i es decideix si convé expo-sar-los conjuntament com a Braç o per separat com a ciutat, segons la temà-tica d’aquests.

15 Floris, Fr. - Serra, S. Storia della nobiltà in Sardegna. Genealogia e araldica delle famiglie nobili sarde, Cagliari: Ed. della Torre, 1986, p. 197. Casula, Fr. C. La Sardegna aragonese. La nazione sarda, Sas-sari: Chiarella, 1990, vol. II, p. 640. Martí, E. «Un analisi prosopograica e dei rapporti di potere delle oligarchie cittadine nella Corona d’Aragona nel Basso Medioevo». RiMe, 4 (2010), p. 245-246.

16 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 16-17, 86-88.

17 Ibídem, p. 18.18 Ibídem, p. 32-42. Sobre la justícia i la resolució de greuges a les Corts catalanes vegeu: Pons i

Guri, J. M. «Aspectes judicials de la Cort General a l’època medieval», Les Corts a Catalunya..., p. 143-145.19 Marti, E. «Els memorials o instruccions per als síndics a Corts de la ciutat de Lleida durant

el regnat d’Alfons el Magnànim», Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’estudi de la història de les Institucions representatives i Parlamentàries, Barcelona: Parlament de Catalunya, 2005, vol.II, p.1633-1641.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Anys després del parlament citat, a causa dels continus problemes que la feudalitat illenca ocasionava, i per intentar arribar a un acord que inalitzés les tensions entre els oicials reials i els feudataris, el Braç militar decidí l’any 1446 ixar una reunió on, en canvi del placet regi als greuges presentats, es concediria un donatiu de 10000 ducats al sobirà. 20 Aquesta reunió, juntament amb la posterior del 1452, representen dos episodis isolats de la tradició parla-mentària sarda, i evidencien la força d’aquest estament, capaç d’aproitar la si-tuació de feblesa de la Corona per obligar-la a convocar una reunió exclusiva.

El rei acceptà la proposta de reunió del Braç militar. Respecte a aquest fet resulta interessant la carta que Alfons tramet als consellers de Càller, perquè els dóna l’encàrrec de preocupar-se de l’execució d’aquesta reunió del Braç militar i de informar-lo de tot allò que sigui important pel benavenir del reg-ne i per «conseguent honor nostra». 21

A la reunió de 1446 hi participaren els principals feudataris de l’illa perso-nalment, o fent-se representar molts d’ells pel mercader i notari Simó Roig, per Pere Salzet, els dos síndics de Càller en el parlament del 1421, o d’altres familiars o procuradors. 22 L’assemblea trameté a la cort els capítols de gràcia demanats, feu una oferta de donatiu i nominà quatre tractadors amb plens poders, dels que destaquen Simó Roig i Pere Jofre, per procedir a taxar els feudataris per l’obtenció del donatiu. 23 Entre els treballs d’aquest grup destaca l’elecció posterior d’una comissió més reduïda de dos ambaixadors enviats al rei per presentar-li els greuges i tractar el donatiu, Ignasi de Guinara, comte de Orani i Pere Jofre, home de gran pes dins del govern de Càller. 24

De les sessions de treball de tot el Braç militar destaca la creació de una co-missió d’experts per intentar uniicar la moneda que corria per l’illa. Es de-cidí també que aquest fet s’examinés en una reunió especial dels tres braços, al castell de Càller. 25

Més endavant es creà una comissió per gestionar el donatiu i els diversos aspectes amb ell relacionats. Entre els quatre elegits trobem de nou Simó Roig i Pere Jofre, al costat dels grans propietaris feudals Antoni i Salvador Cubello. Aquesta comissió tenia la facultat d’imposar una taxa proporcional a la ren-daa cada feudatari de l’illa, segons l’últim componiment, hagués participat o no aquest a la reunió. 26

20 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 52.21 Ibídem, p. 146.22 Ibídem, p. 52-53.23 Ibídem, p. 147-151. Simó Roig, síndic i diputat en el parlament anterior, era ja un important feu-

datari illenc l’any 1444. Casula, Fr. C. La Sardegna aragonese..., vol. II, p. 640. El seu ill Jaume obtingué la noblesa el 1455. Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 309.

24 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 53-54. PereJofre fou conseller de Càller el 1426, senyor de diversos feus, el 1436 fou veguer de Càller. El seu illPere fou nomenat cavaller. La família té diversos membres destacats dins del clergat. Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 309. Floris, Fr. Feudi e feudatari in Sardegna, Cagliari: Ed. della Torre, 1996, vol. II, p. 592.

25 Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 56.26 Ibídem, p. 57.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Trobem una nova reunió del Braç militar l’any 1452, presentant al rei les mateixes qüestions de quatre anys abans, a més d’altres. Aquest estament es comprometé a oferir al rei, a més dels 10000 ducats no pagats el 1448, 21000 ducats. Aquest cop, però, van oferir la garantia del pagament els principals feudataris de l’illa, entre ells els dos ambaixadors i representants del braç en-viats a Nàpols, Jaume Carròs i Pere Jofre, oferint com aval els seus propis béns. 27

Respecte al posterior Parlament de 1481-1485, val a dir que a diferència del de 1421 i de les dos reunions del Braç militar, per aquesta reunió no es disposa d’una versió completa de les Actes de Corts. 28 Ferran el Catòlic, heretava una illa que havia sortit des de feia poc de la darrera rebel∙lió dels Arborea. Una terra, doncs, molt colpida per les dures repressions de Joan II. En el seu intent per paciicar-la el sobirà prioritzà la dotació del regne sard de vàlides defen-ses contra qualsevol atac intern, però sobretot contra els preocupants saquejos dels inidels, doncs després de desembarcar els turcs a Otrant, el sud de l’illa i Càller en particular, sentiren el perill molt més fort.

En relació a tot plegat Ferran mantingué una fructífera correspondència amb els membres dels tres estaments presents a Càller, convocats pel virrei, i també amb els consellers de la capital de regne, debatent sobre la importància de convocar el parlament. 29 Aquest fet és si més no interessant des del punt de vista del funcionament dels grups de treball parlamentaris, doncs, evidencia l’existència d’un grup integrat per diferents components dels tres braços que actuava ja abans del parlament, aconsellant el monarca sobre la necessitat de convocar-lo.

El virrei Eiximen Pérez Escrivà de Romaní el convocà inalment l’any 1481 amb la intenció d’obtenir un substanciós donatiu. 30 Es tracta d’un parlament particular perquè, donades les condicions complicades, la pugna creixent en-tre el virrei i el Braç reial, i sobretot amb Càller, es tendirà, donada la llarga durada en el temps, a concentrar el poder en mans de poques persones.

Així l’any 1483 Joan Fortesa, canonge de Càller i advocat de la ciutat era elegit com a representant de tot el Braç eclesiàstic; el virrei i Joan Fabra, real procurador, que era membre del Braç militar, com a únics representants d’a-quest estament; Andreu Sunyer, Francesco Zonchello, Pere Martí de Ferreres per Càller, Sassari i l’Alguer respectivament, mentre el mestre racional Beren-guer Granell representava Oristany, Esglésies i Castelgenovès.

Per la clausura del parlament s’envià al rei un grup encara més comprimit, que ostenta un gran poder de representació dels tres estaments en poquíssi-

27 Ibídem, p. 60. 28 Essent en curs una nova publicació dins la col∙lecció Acta Curiarum Regni Sardiniae, continua

essent obligatòria l’obra de Antonio Era que n’estudia i transcriu els documents que han arribat ins als nostres dies. Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485, Milano: A. Giufrè, 1955.

29 Ibídem, p. XXXIV-XXXV.30 Ibídem, p. XXXVI-XXXVII.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

mes persones, òbviament amb gran poder polític i decisori a les seves mans: dos personatges lligats completament al poder reial a l’illa, Fabra i Granell, ja esmentats (encara que aquest darrer entra dins d’aquest exclusiu grup de treball substituint a Joan Fortesa, un personatge d’un pes polític indiscutible dins la ciutat de Càller, nexe entre el Braç eclesiàstic i el reial en aquest parla-ment 31), Andreu Sunyer i Pere Martí de Ferreres. 32

Com en els parlaments precedents, el treball es divideix en tres braços, que fan sessions separades (apartaments) i plenàries. Pel Braç reial sabem que a Càller es reuniren a la capella de Santa Cecília de la catedral. 33 L’activitat de cada braç va dividida en tractaments, enantaments i embaixades, 34 per mitjà d’aquestes darreres interactuaven per arribar a acords entre els tres braços, quan no hi havia sessions plenàries.

La documentació d’aquest parlament es mostra particularment generosa en detalls respecte al funcionament dels grups de treball interns. Així, respecte a l’activitat parlamentària del Braç reial i els contactes amb els altres dos bra-ços, resulta interessant un fragment del 1483 que mostra el funcionament dels grups de treball a l’intern de l’esmentat braç reunit a la citada capella de Santa Cecília per tal de decidir el donatiu que s’havia de presentar al sobirà: «[...] stre-nyentse la negociacio del dit parlament a tant que per lo bras militar foren trame-sos mossen Luis de Castelvi e mossen Pere Fortesa com a embaxadors al bras reyal [...] e par part del llur stament [...] suplicaren e divulgaren e declararen llur voluta e intencio de la quantitat del donatiu no curant ne declarant la quantitat de aquell ne de les gracies demandadores. E per los sindichs qui alli eren de les universitats e bras reyal los fonch respost que ells strenyerien e apuntarien la negociacio e que per lendema donarien resposta del que haurien concordat [...]. A poc star vingue-ren en la dita capella per lo bras eclesiastich misser Miquel Caça e mossen Miquel

31 Joan Fortesa, canonge i advocat de la ciutat, síndic de Càller, membre del Braç reial i eclesiàstic en el Parlament de 1481, procurador de l’arquebisbe de Càller i dels bisbes de Terralba i Sulcis, tractador i examinador de greuges i membre de l’estreta comissió per tractar el donatiu l’any 1483, és sens dubte un personatge destacat de la societat. De la família Fortesa destaca també Pere Fortesa, important membre del Braç militar entre 1481-1485, tractador i examinador de greuges. Era segurament ill d’Antoni For-tesa, un important mercader callarità, present al consell de la ciutat des dels anys quaranta del segle xv, ambaixador en diverses ocasions al sobirà. El seu ill, Pere, era cunyat de Pere Aymerich i marit de Sibil∙la Tomich, un altre important membre del Consell General, a més de conseller de Joan II. Els seus ills, Gas-par i Onofre, continuaran ostentant un paper destacat dins del consell ciutadà, i la família a principis del segle xvii obtindrà la noblesa. Meloni, M. G. «La famiglia Fortesa nella Cagliari del Quattrocento. Prime ricerche», La Corona catalanoaragonesa, l’Islam i el món mediterrani. Estudis d’història medieval en home-natge a la Dra. M. T. Ferrer i Mallol. Anuario de Estudios medievales, Anejo 71 (2013), p. 466-469. Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 242.

32 Era, Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. XL, 48-50. Un punt i a part es mereix Andreu Sunyer, doncs, pertany a una important família de Càller amb un pes destacat en altres ciutats de la Corona, que guanya progressivament poder gràcies també als notables contactes amb els tres braços. Andreu, síndic de Càller entre 1481-85, serà present també en la comissió d’examinador de greuges, participarà en la reduïda comissió que actua en nom dels tres braços a Espanya. Entre 1486-88 serà veguer de Càller i primer conseller de la ciutat. Al Parlament de 1497 un altre membre de la família, Guillem, represen-tarà Càller, juntament amb Nicolau Aymerich, primer conseller, i Miquel Benaprés. El ill de Guillerm, Cristòfor, participarà com a síndic al Parlament de 1504. Oliva, A. M. «“Rahó es que la Magestat vostra sapia”. La Memoria del sindicato di Cagliari Andrea Sunyer al sovrano», Bullettino dell’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, 105 (2003), p. 336-341.

33 Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. 81-83.34 Ibídem, p. XCIX, 82.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Baccallar los quals esplicaren per part del bras ecclesiastich la voluta de [...] esser concorde [...] en la quantitat que per lo bras militar era stada divulgada e declarada e per lo semblant per los sindichs del bras reyal los fonch respost que ells strenyerien e apuntarien la negociacio e que lendema donarien resposta del que entre ells seria stat concordat. [...] E los sindichs del bras reyal apres haver agudes moltes altercaci-ons entre ells concordaren que aquella nit cascu miras llurs instrucions e potestats que tenien de llurs principals e apres de dinar com sonarie la campana que tots fos-sen en lo llur loch diputat en la capella de Santa Cicilia e segons los pensaments e deliberacions de cascu se consertarien la resposta als dos staments e braços. [...]». 35

Aquest document ens porta a aprofundir en la interacció ciutat-Braç reial-parlament, així com en la gestió dins del Consell general de la ciutat dels afers tractats o a tractar a les corts, des de l’elecció dels seus procuradors que s’en-viaran al Braç reial, a la seva posterior gestió a través de consells puntuals i especíics, amb un notable pes decisori.

Malauradament respecte als parlaments sards cal enfrontar-se a una de-sarmant escassetat de documentació municipal, sobretot respecte els primers parlaments, tot essent més abundant a inals del segle xv. Val a dir, però, que a grans trets el funcionament del mecanisme ciutat-Braç reial relecteix les mateixes pràctiques que a Catalunya: El Consell general un cop rep la con-vocatòria del Parlament es reuneix i elegeix els seus representants o síndics dins del Braç, que dotarà d’un memorial o instruccions que aquests han de seguir amb una completa o limitada potestas, segons la ciutat i l’ocasió. So-vint el mateix Consell general elegirà els components d’un consell consultiu (respecte aquest parlament la quinzena, a la que ens referirem posteriorment), que assessorarà els procuradors municipals durant tota la durada de les corts. Aquests darrers informaran a la ciutat de totes les decisions preses i dema-naran consell abans de prendre-les davant de tot el Braç, i podran perdre la potestat si la seva ciutat així ho decidirà. 36

Tornant a l’esmentat parlament resulta altament interessant veure què suc-ceeix en el cas de Càller, doncs, trobant-se a la seva ciutat Andreu Sunyer, síndic de Càller, no es limitarà a consultar els seus memorials o instrucci-ons, si no que convocarà l’especíic consell, en aquest cas de quinze persones, l’esmentada quinzena, que el Consell general ha habilitat per a poder gesti-onar els assumptes relacionats amb el parlament i aconsellar als síndics de la ciutat: 37 «E en lo endema de mati Nandreu Sunyer com a conseller en cap congrega los consellers de quinzena representant tot lo consell de la dita uni-versitat. E lo dit en Sunyer com a sindich narra a aquells publicament totes les negociacions del parlament fetes ins en aquella hora e aixi per los conse-llers qui alli eren com per les XV persones diputades deliberaren lo parer de

35 Ibídem, p.82-83.36 Martí, E. Lleida a les corts. Els síndics municipals a l’època d’Alfons el Magnànim, Lleida: Univer-

sitat de Lleida, 2006, pp. 41-50. Ibídem, «Els memorials o instruccions per als síndics...», p. 1641-1646. 37 Oliva, A. M. «Il consiglio regio...», p. 221.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

la quantitat que devia esser oferta e per tot lo Regne pagadora per lo donatiu fahedor. [...]. Lo qual parer de oferta fonch comes(a) al dit Sunyer sindich que manifestas aquella als sindichs [...]».

Un cop Sunyer compta amb la resposta de la quinzena, torna a la reunió del Braç reial on «[...] los altres sindichs de las universitats per semblant hon departi-ren de llurs opinions e foren de diversos parers pero concordaren fer embaxada als dos staments [...] e avisarlos que los plaghe aplegarse ensemps en hun lloche que tot lo bras reyal volia anar a ells per donar resposta [...] e de continent los que po-gueren trobar foren aplegats de tras la Seu en lo fossar [...] e congregats tots los tres estaments [...] fonch de paraula declarada la intencio e voluta de aquesta ciutat e divulgada la quantitat e denominacio del donatiu fahedor». 38

Respecte al Braç eclesiàstic com era acostumat es convocaren arquebisbes, bisbes, abats, i capítols catedralicis, representats per síndics, com les ciutats reials, amb plena potestat a tals actes acostumada. 39 Però quan el parlament s’anà concentrant la representació de l’estament fou donada a Joan Fortesa, amb la mateixa potestat que el Braç militar donà a través d’una seva delibera-ció al virrei i al real procurador (sense consultació del dit braç) per presentar peticions de gràcia. 40

Dins del Braç reial hi participaren Càller amb els síndics Antoni Salset, veguer de Càller, Joan Fortesa (també present dins del Braç Eclesiàstic, com hem vist) i Andreu Sunyer. Davant el fet que dos dels tres síndics de Càller acumulaven dos sindicatures incompatibles, el Consell general de la ciutat, amb deliberació del 25 de juliol de 1482 - presentada al virrei solament el 21 gener 1483- per petició d’en Sunyer, retira la procura als altres dos síndics. Sunyer estarà assessorat per una comissió de quinze membres que funciona amb funcions consultives, com ja hem apuntat. 41 Això no obstant, el virrei no accepta la revocació al∙legant la necessitat de concloure el parlament. 42 De fet Andreu Sunyer, en la reunió precedent del 21 de gener de 1483 exposava que la ciutat de Càller discrepava de la resta del braços pel donatiu i exigia «con-clusio ab acte de cort no sia feta ins que tots los tres braços e staments hagen fet concordadament llur apuntament e sien de una concordia e idemtitat, aixi com per tots concordament es estat ofert e promes el servei». 43

Resulta gairebé inevitable pensar que la composició d’un consell al intern del Consell General amb aquestes característiques ha d’estar guiada per almenys un nucli signiicatiu de personatges rellevants dins del municipi, pertanyents a famílies destacades i amb una trajectòria professional notable. Sobreaquest tipus de consells es disposa de més dades en el cas català, per exemple sobre la

38 Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. 82-83.39 Ibídem, p. LII.40 Ibídem, p. LI.41 Reduïda a tretze membres aquesta comissió es trobarà en els parlaments següents de 1558-61,

1641-43, ins a inals del segle xvii. Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. LIV, 57-58, 51, 71,.83. 42 Ibídem, p. 60-61.43 Ibídem, p. 51-52.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

presència de Lleida a les corts baixmedievals. En aquest cas, l’anomenat Con-sell especial de la ciutat de Lleida, almenys durant el regnat d’Alfons el Magnà-nim, estava format de deu a dotze persones, elegides pel Consell general de la ciutat —sense que de moment puguem precisar el sistema i criteri d’elecció— majoritàriament membres de la Mà Major (un 75 per cent dels components), amb un paper destacat dels juristes, doctors en dret i consellers. 44

Respecte al cas que ens ocupa, el consell consultiu de la quinzena, conei-xem en aquest cas els noms de tots els seus components; entre ells destaquen pel poder polític i els contactes continus amb els altres braços cognoms com Aymerich, 45 Torelló, 46 Roca 47 o Barberà, fet que ens permet relexionar sobre l’important paper d’aquest consell en la gestió dels assumptes a tractar a les corts i a les seves relacions parentals o clientelars amb els síndics a corts i amb la resta de representants del Braç reial a les assemblees representatives.

Sempre en relació a l’organització del treball dins del Braç reial i la interac-ció d’aquest amb les ciutats i la resta del parlament, ens en ofereix una visió interessant el comportament de Sàsser en aquesta assemblea parlamentària. La ciutat envia els seus síndics al parlament, Pere de Marongio i Giovanni Solinas, que assisteixen a les sessions ins al 3 de gener de 1482 on al∙leguen no tenir potestat per concloure el parlament i obtenen la llicència per anar a Sàsser a consultar el consell de la ciutat. 48 Posteriorment el síndic sasserès serà Francesc Zonchello, elegit pel Consell menor de la ciutat, autoritzat pel Major i pel podestà l’any 1484. Aquest procurador posteriorment manifestarà la ne-

44 Martí, E. Lleida a les corts..., p. 67-70. Ibídem, «Els memorials o instruccions per als síndics a corts de la ciutat de Lleida durant el reinat d’Alfons el Magnànim», Actes del 53è Congrés de la comis-sió internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, op. cit., vol.II, p. 1646.

45 Els Aymerich, d’origen català, tenen un paper destacat dins de la Càller del s. xv i d’inicis de l’Edat Moderna. Enriquits gràcies al comerç, ocuparan càrrecs importants al municipi i són propieta-ris de diversos feus, adquirint més tard un atestat de noblesa. Martí Aymeric fou cònsol dels sicilians el 1454, càrrec que heretà un altre membre de la família, Pere l’any 1492. Jaume Aymerich fou membre de la Quinzena el 1483; Nicolau Aymerich, síndic al parlament de 1497 i 1500, 1504-1511, fou també trac-tador dins de la comissió de trenta persones pel donatiu l’any 1500. La família està representada també dins del Braç militar a inals del segle xvi i de l’eclesiàstic durant el segle xvi. Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 188-189. Quaglioni, D. Acta Curiarum Regni Sardiniae. Il Parlamento del Viceré Gastone de Moncada, marchese di Aytona (1592-1594), Cagliari: Consiglio Regionale della Sardegna, 1997, p. 97, 165.

46 Ibídem, p. 339. La famiglia Torelló té Joan dins de la Quinzena. Dins del mateix parlament trobem un altre membre de la família, Galcerand, senyor de Villaspeciosa, que fa part del Braç militar. Aquest ja havia participat precedentment a la reunió del Braç militar del 1446, fent-se representar per Simó Roig, i també a la posterior del 1452. Boscolo, A. Acta Curiarum Regni Sardiniae. I parlamenti di Alfonso il Magnánimo..., p. 52, 60.

47 La família Roca tindrà dins d’aquest consell dos membres, Nicolau i Arnau, aquest darrer diver-sos cops fou conseller, a més de propietari de diversos feus, entrà a formar part de l’estament militar en el Parlament de 1497. Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 308.

48 Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. LV. Els Marongio, important família sasseresa, estan presents dins del Braç reial en el parlament de 1421, com hem vist. Obtindran diversos feus, i continua-ran tenint un paper destacat en el parlament posterior, essent present Pere de Marongio també dins del grup d’examinadors de greuges i dels tractadors de 1482 i 1483. Ibídem, p. LXII, 26-27. El 1443 dos expo-nents de la família Tomàs i Àngel, obtenen la noblesa pels ajuts militars donats al sobirà en la conquesta de Nàpols. Àngel participa a la reunió del Braç militar del 1446. Casula, Fr. «Marongiu», in Dizionario Storico Sardo, Cagliari, C. Delino, 2006, vol. VII, pp. 2034-2035. Mattone, A. «Gli statuti sassaresi nel periodo aragonese e spagnolo», Gli statuti sassaresi: economia, società, istituzioni a Sassari nel Medioevo e nell’età moderna, Cagliari: Edes, 1986. pp. 436-437.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

cessitat de consultar al consell sasserès la xifra del donatiu. Encara un segon cop tornarà a la seva ciutat per demanar un parer sobre el fet d’autoritzar una comissió per resoldre les qüestions pendents del parlament a anar a Espanya. Al seu retorn manifesta al Braç reial la voluntat del Consell general sasserès d’oposar-se a aquesta proposta. De fet, el mateix Consell conirmarà l’oposi-ció a través d’una carta al virrei. 49

En un altre ordre de coses, cal prendre en consideració els tractadors, dits també elects, els representants de cada braç en deinitiva, com a grup de treball, doncs es tracta d’un grup amb gran capacitat d’iniciativa i coordinació dins del parlament, gràcies a la concentració de poder decisori en molts casos a través de poques persones de cada braç, esdevenint personatges vitals per les relacions entre els tres Braços. Fins hi tot en situacions com la descentralització de poders en mans del virrei i del real procurador com succeeix en aquest parlament, es té en compte l’actuació dels tractadors: «volents que aixi als dits examinadors de greugues com encara als tractadors elegits nols sia levada llur potestat ne oicis, ans usen de aquells com farien ans de la present electio». 50 Val a dir que les eleccions de representants de cada braç es faran per majoria i no a unanimitat. 51 Així, el 31 de gener de 1482 l’arquebisbe d’Arborea a nom dels tres braços responia a la proposició feta pel virrei, assegurant un servei a la Corona, i el 4 de febrer de 1483 es nominaven els nous tractadors, tres per part del rei i pel Braç reial i dos per cadascun dels altres braços —no sense les protestes d’aquests darrers. 52

Per un altre costat, també tenen un paper destacat dins d’aquest parlament els examinadors de greuges, que nominats el 1482, substituïts o conirmats el 1483, havien de considerar els greuges presentats pels braços i la documen-tació produïda pel virrei: 53 «[...] los quals provehidors o la major part de aquells ensemps concorde fassan e ajan fer e ad ministrar sobre los dits greuges merits e dubtes de aquells davallants ensemps o de partidament als propasants los dits greuges justicia spachada [...]». 54

Es tracta d’un grup de treball del que paga la pena intentar analitzar-ne la seva composició i sistema d’elecció, sempre que la documentació ho permeti, perquè en la resolució de greuges hi ha molt en joc. Per tant, cal suposar que no estem tan sols davant d’un òrgan tècnic, d’una comissió encarregada de jutjar amb imparcialitat i de comunicar l’èxit del decidit davant del parlament per a que ho aprovi el sobirà, o el virrei en aquest cas. Al parlament sard es-mentat, hi hauran tres examinadors de greuges per part del rei i pel Braç reial i dos pels altres braços. A més es poden acumular els encàrrecs de tractador i d’examinador de greuges. 55

49 Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. 131.50 Ibídem, p. 105.51 Ibídem, p. LXVI.52 Ibídem, p. LXVII, 42-45.53 Ibídem, p. 121-122.54 Ibídem, p. 89-90.55 Ibídem, p. LXIII, 242-243.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Els examinadors i proveidors de greuges han de moure’s dins d’un compli-cat reglament, on cal assegurar una resolució dels problemes que a ells s’han aidat: «se hajan a encloure en lo monestir de Sant Francesch de Càller dins lo qual ajen star per spai de tres mesos [...] e si no hauran determenats e executats los dits greuges [...] dins altre deu dies se hajen encloure en lo monestir de Nostra Dana de Bonayre [...] e migansant sagrament e homenatge per ells pretadors en poder de al-gun oicial ordinari de prosehir en lo dits afers continuament huna hora de matie altra hora de vespre quascun dia no feriat ab tota diligencia segons dret e justicia ebona equitat e raho e capitols de cort usos e costums tinguts e observats en dei-nire executar los dits greuges [...]». 56

Respecte a aquest parlament, els gravaminum examinatores per el Braç reial tenen un pes especíic dins de la política de la seva ciutat, doncs, pertanyen tots a importants famílies de l’elit municipal: Andreu Sunyer per Càller, Pere Marongiu per Sàsser i Pere Martí de Ferreres per l’Alguer. Mentre que trobem altres membres de la família Fortesa, Jaume, canonge de Càller, dins dels exa-minadors pel Braç eclesiàstic i Pere pel militar. 57

Un altre aspecte interessant d’aquest parlament recau en les notícies res-pecte a la creació dels diputats per gestionar el donatiu. Així, resulta molt interessant la resposta del virrei en la sessió del 8 de febrer de 1483, que con-testa a Càller, dient: «E no poden ignorar los magniics en Jaume e en Pere Ayme-rich germans e Andreu Sunyer, ciutadans habitadors e principals regidors de la casa de la present ciutat [...] que presents misser Fortesa advocat de dita ciutat e mossen Pere Fortesa, cavaller, [...] com lo dit spectable Visrey no delliberas convo-car dit parlament sens que no precehis concorde deliberacio ab dita ciutat del que enditparlament se havia a tractar inir e cloure, com aquella fos principal e cap del ditRegne e aquella tots los altres braços e membres havien a seguyr e lo regi-ment de aquella redundaria en ells tres e per aquells sia estat respost [...] que ab tot efecte entendien en lo servey, [...] e que dit Visrey convocas dit parlament [...] e mes per estrenyer la execucio del dit negoci ells entre si, present dit Visrey e los dits misser Johan e mossen Pere Fortesa, se concordaren que degues esser sindich e con-seller en cap lo sobredit Andreu Sunyer, e que lo servey fahedor en dit parlament [...] se degues exhigir per imposicio de dret general e mes avant concordaren que si en lo dit parlament se deliberaria fer deputats en lo dit general que lo sobredit en Jaume Aymerich degues esser deputat en cap del primer trieni ab cert salari e mes concordaren que lo dit general se degues arrendar per un trienni [...] e que dit ar-rendament degues recaure en lo sobredit en Pere Aymerich e fet aquest apartament e concordia de dit Visrey ab los sobredits ab sa voluntat e consell delibera convocar lo dit parlament». 58

56 Ibídem, p. 91.57 Ibídem, p. LXII. Sobre els De Ferreres, una de les famílies amb més poder de l’Alguer, vegeu

Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 238-239.58 Era, A. Il parlamento sardo del 1481-1485..., p. 67-68.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Resulta interessant veure l’important paper de les famílies Fortesa i Ayme-rich en la gestió dels impostos i taxes sobre el donatiu en relació al progressiu estat d’empenyorament de les inances urbanes, fet que requereix una anàlisi més profunda.

Mentre el virrei i Càller discuteixen sobre la qüestió dels síndics, s’obre un nou debat, i amb ell la necessitat de crear noves comissions, cal proveir la ciutat d’un sistema defensiu en grau de protegir-la d’un eventual atac turc. El parlament decideix a través dels tres braços reunits a Càller nominar una co-missió d’experts (persones per aço foren deputades) amb la funció de designar quines obres calia fer al castell i al barri del port, Lapola. Un cop els experts comuniquen al virrei la suma necessària per les muralles, d’acord amb els tres estaments ho comuniquen al sobirà. 59

Mentrestant el parlament es continuava aplaçant i es tendeix vers la reduc-ció de persones, com una estratègia de concentració de poder. 60 Finalment s’arriba a la reducció màxima de vuit persones, els elects. 61 D’aquest grup, una junta encara més estreta, composada per Pérez Escrivà de Romaní, Fabra, Fortesa, Sunyer i Zonchello (aquest no hi està d’acord, com ja hem exposat més amunt), el 13 de novembre 1483 pren la decisió de transformar-se en ambaixada al rei, per concloure el parlament, encara que oicialment aquest s’havia d’acabar a Sardenya. A tal efecte, per poder saber de què calia tractar amb el sobirà, el virrei escriu als delegats dels tres braços i als examinadors dels greuges perquè en 30 dies fessin arribar els respectius greuges. 62

Al inal van a Espanya quatre delegats: el real procurador Fabra pel Braç militar; el mestre racional Granell pel Braç eclesiàstic i com a representant d’Oristany i Esglésies; Sunyer i Ferreres a nom de Càller i l’Alguer respecti-vament. 63

Mentrestant, el parlament continua a Sardenya, amb les sessions presidides pel nou virrei, Guillerm Peralta. El 19 de febrer de 1484 encarrega a Bernat de Centlores traslladar el parlament de Sàsser a Càller, no sense les protestes del consell de la ciutat logudoresa i del capítol catedralici de la mateixa ciutat. 64

A Còrdova els quatre delegats sards es reuniren el 26 de maig del 1484 amb tres tractadors del rei. Es reuniren encara el 8 de juliol i el 25 d’agost. Es pre-senten els greuges de cada braç i de les ciutats. Això feu pensar a Antonio Era que els examinadors a Sardenya no haguessin obtingut un consens. La comis-

59 Ibídem, p. LXX., pp. 68-69.60 Destaca la reunió a casa de Berenguer Granell, mestre racional, a Càller, del virrei Pérez i Joan

Fabra, representant el braç militar; Joan Fortesa pel braç eclesiàstic; Andreu Sunyer per Càller, Zonche-llo per Sàcer, Pere Marti de Ferreres per l’Alguer, mentre que el mateix Berenguer Granell representarà Oristany, Esglésies i Castellgenovès. Hi foren presents Pere Fortesa, Bernat Sart, Antoni Salzet, Miquel Benaprés i Miquel Barberà. Ibídem, p. LXXIII, 60.

61 Ibídem, p. LXXVI.62 Ibídem, pp. 121-123.63 Ibídem, p. LXXVIII, pp. 126-13064 Ibídem, pp. 135-136.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

sió de Còrdova, un cop inalitzat l’examen dels greuges passà a ocupa-se de com obtenir les xifres del donatiu. 65

La comissió es desplaçà a Sevilla el 27 d’octubre de 1484, hi apareix tam-bé Pérez Escrivà de Romaní, atribuint-se el títol de virrei, quan ja no ho era. El rei subordina la resolució de greuges a l’acceptació de part del parlament del reglament d’obtenció del donatiu. Els onze capítols que el rei promulgà restaven a l’espera de ser aprovats pel parlament a Sardenya. 66 Així, el 9 de maig de 1485 es reobrí a Càller el parlament, amb Pérez Escrivà com a virrei i president, més els altres quatre delegats a Espanya, evidenciant-se així el pes especíic de les ciutats de Càller i de l’Alguer a través dels seus representants en les decisions de l’assemblea. A les sessions següents els delegats discutei-xen el repartiment del donatiu segons el componiment, ins l’1 de setembre de 1485. 67 El parlament es clourà el 20 de setembre de 1485. 68

Respecte als Parlaments dels virreis Joan Dusay i Ferran Girón de Rebolle-do (24 de novembre 1494 al 14 d’agost de 1511), com en el Parlament de 1481-1485, el sobirà desitjava limitar el poder de la gran feudalitat i controlar mi-llor les autonomies ciutadanes. De l’experiència del parlament passat, doncs, on les rígides reairmacions del poder central provocaren punts de tensió en les principals ciutats del regne i en la noblesa, el sobirà aspirava a l’airmació d’una praxi parlamentària clara, ràpida i eicaç, que portés a l’obtenció, regla-mentació i execució del donatiu ràpidament. 69

Del primer parlament, celebrat a Càller durant el 1495, no es disposa de tota la documentació ni de les actes de les sessions; es disposa tan sols del text de l’oferta dels tres braços al virrei. El sobirà convocà el parlament al∙legant els greus problemes internacionals de la Corona, i els problemes del Regne de Nàpols, a més del perill turc. Es necessitava per tant un signiicatiu donatiu, aquest cop no tan sols un fons per la protecció del regne sard, si no que es tracta d’un servei per la política global de la Corona. 70

Entrant en l’argument dels grups de treball que intervenen en aquest par-lament, resulta interessant concentrar-nos en la comissió que es crea imme-diatament després de la sessió inaugural. Es tracta d’una comissió de dotze persones, els elects, que conjuntament amb el lloctinent general s’ocuparan de redistribuir les quantitats a pagar com a donatiu durant tres anys, decidint a «la maior part». Hi haurà sis elets per el Cap de sota i altres sis per el Cap de sobre de l’illa, dos per cada estament. En cas d’absència o mort d’un dels membres de la comissió, el lloctinent general nominarà un altre membre amb

65 Ibídem, p. LXXXI.66 Ibídem, p. LXXXIII.67 Ibídem, p. 254.68 Ibídem, p. LXXXV.69 Oliva, A. M. i Schena, O. Acta Curiarum. Regni Sardinae. Parlamenti dei viceré Giovanni Dusay e

Ferdinando Girón de Rebolledo: (1495, 1497, 1500, 1504-1511), Cagliari: 1998, p. 45.70 Ibídem, pp. 54-55.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

els altres elects del mateix estatus: 71 «Los actes dels elets: los tres estaments e bra-ços [...] es feta la electio e nominatio de les dotze persones, sis de cascun Cap del present regne, e dues de cascun Estament [...]e la exactio de dits drets se ha de fer a tota ordinacio de dites dotze, segons se conte en lo acte de dita oferta de imposicio de dits dos drets. E per fer aquella y exequtar, moderar penes, condempnar e ab-soldre, declarar, enterpretar dubtes e altres coses occurrents e necesaris a la utilitat del present Regne, es necesari lo decret y encara deure esser donada juredictio per vostrespectable Senyor». 72

Desafortunadament no sabem qui foren els dotze elects. La documentació resulta menys fragmentària pel següent Parlament general, el de l’any 1497, celebrat a Càller i convocat pel virrei.

L’onze de març de 1497 el lloctinent general nominà els «tractadors i solici-tadors per part del rei»: Bartomeu Gerp, regent de la real cancelleria, Miquel Sánchez, lloctinent del procurador reial i Miquel Barberà, advocat iscal. Els tres van a cada braç congregats dins la Seu de Càller per separat a demanar com van les negociacions del donatiu per la defensió. 73 Els tres braços delibe-raren i cadascú d’ells feu una ambaixada al lloctinent informant-lo que no havien pogut reunir-se, que ho farien l’endemà. 74

L’u d’abril de 1497 els tres braços presenten la seva oferta en la sessió ple-nària, i es conclou el parlament. L’aspecte més rellevant, però, és que els tres braços demanen que la comissió precedentment existent per recollir els tri-buts passi de dotze a vint-i-quatre membres, que s’elegiran segons les mo-dalitats ja ixades el 1495. A més, en les decisions de la comissió per la dis-tribució del tribut, hi han de participar els consellers de Càller, de l’Alguer i Sàsser. 75

En el següent Parlament del 1500, sempre a Càller, malgrat la poca docu-mentació ens ha arribat còpia de la modalitat de distribució del donatiu. Així, per la imposició i distribució del dret i de la taxa per recollir el donatiu s’ele-giran vint-i-quatre persones, dotze per Cap, vuit per estament, amb ampli mandat, d’acord amb el lloctinent general, tal com s’havia negociat amb els tres estaments. Aquesta comissió del donatiu tindrà l’àmplia potestat d’exe-cutar, exigir penes o moderar-les, condemnar, absoldre, declarar o interpretar dubtes i altres aspectes ocorrents. 76

A la reunió del 23 de setembre del mateix any, es presenta la súplica dels tres braços, on per l’oferta de donatiu presentada procedeixen a l’elecció de trenta persones, quinze per cap i deu per estament, a les quals es dóna l’en-càrrec de recollir i gestionar els dos impostos per recaptar el donatiu, tot de-

71 Ibídem, pp. 186-188.72 Ibídem, pp. 186-188.73 Ibídem, p. 210.74 Ibídem, p. 210.75 Ibídem, pp. 217-222.76 Ibídem, pp. 225-228.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

manant que als trenta elects se’ls dongui àmplia autoritat, potestat i jurisdicció per desenvolupar els seus encàrrecs. Entre els elegits destaquen dins del Braç reial noms com Miquel Benaprés, Joan Nicolau Aymerich, Simó Solines, Joan i Francesc Mercer. 77

Els tres braços presenten un recurs contra la taxa o compartiment del an-terior parlament, i demanen que aquesta taxa es reculli segons la modalitat del Parlament Pérez Escrivà, i que siguin els uxers o altres dependents de la cort a aplicar-la. Estableixen que la bolla i el compartiment siguin quatrimes-trals, i destaquen la necessitat que es nomini una persona «experta y diligent, per a solicitar aquelles perque haien prompta y deguda expedicio», que segueixi aquests aspectes. Els tres braços i el lloctinent general elegiren a Miquel Be-naprés (com a sollecitador), 78 membre dels trenta components de la comissió pel donatiu, que rebrà per un trienni un salari. 79

El lloctinent general i els elects de la comissió del donatiu calculen una suma de 600 lliures a favor dels funcionaris que han treballat al parlament. Per pagar-los es taxaran les diverses universitats, altres terres i ports de Sar-denya. Per regular el pagament d’aquests sous es crea una comissió de dos representants per braç, amb la facultat, conjuntament amb el lloctinent, «de provehir y taxar». Pel Braç reial foren elegits Miquel Benaprés i Simó Solines. 80

Val a dir que el 10 d’octubre del 1500, es reuneixen al Palau reial a Càller el lloctinent general Dusay i tretze parlamentaris, tots components de la co-missió del donatiu i després de discutir-ne acorden crear una comissió més continguda, de dos representants per braç per controlar la comptabilitat pre-disposada pels recaptadors i arrendadors dels anteriors parlaments. Se’ls au-toritza a conservar o a distribuir, com en precedència establert, les quantitats que poguessin recaptar. Se’ls concedeix irmar i arrendar el dret de bolla. Per el Braç reial s’elegeix Miquel Benaprés i Guillem Ferrer. 81

El 25 de gener de 1501, en una sessió amb el virrei Dusay i diversos repre-sentants dels tres braços es deixa constància de l’existència de la comissió dels dotze que s’encarrega de la gestió del donatiu, fent present els noms de les al-tres dotze persones, precedentment elegides, entre les que destaquen pel Braç reial Guillem Ferrer, Johan Mercer i Joan Nicolau Aymerich, conseller en cap de Càller. 82

El darrer parlament que analitzarem fou convocat el 7 de novembre de 1504. Hi ha sessions més o menys regulars entre el 13 de novembre del 1504 al 27 gener del 1505. Destaca la data del 18 de novembre de 1504, sessió on

77 Ibídem, pp. 232-235. Sobre la família Solines i el seu pes rellevant a la Sàsser de inals del segle xv, vegeu Floris, Fr - Serra, S. Storia della nobiltà..., p. 332.

78 Oliva, A. M. i Schena, O. Acta Curiarum. Regni Sardinae..., «Actes del donatiu», p. 255.79 Ibídem, p. 243-245. Sobre la família Benaprés, Miquel fou Veguer de Càller, conseller de la mateixa ciu-

tat i lloctinent del governador. http://www.isem.cnr.it/Cagliari/index.php?page=personaggioscheda& id=4380 Oliva, A. M. i Schena, O. Acta Curiarum. Regni Sardinae..., p. 245-246.81 Ibídem, p. 268-269.82 Ibídem, p. 273-275.

http://www.isem.cnr.it/Cagliari/index.php?page=personaggioscheda& id=43

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

intervé una delegació dels tres braços per demanar al lloctinent la motivació real de la convocatòria d’aquesta assemblea, així com quines són les necessi-tats del sobirà. La delegació estava composada per Pere, bisbe d’Ottana i Ga-vino Correy, protonotari apostòlic, pel Braç eclesiàstic; Pierrotto de Castellví, vescomte de Sanluri i Nicola Torrella pel Militar; Miquel Barberà, conseller i síndic de Càller i Antoni Francesc, síndic de l’Alguer, pel reial. 83

Segueixen una serie d’ambaixades dels tres braços per tractar aspectes vin-culats al donatiu i als greuges, i el 5 de desembre del 1504 una delegació dels tres estaments comunica separadament al lloctinent els noms dels tractadors, encarregats de concloure els assumptes pendents del parlament. Pel Braç reial hi intervenen Andreu de Biure, procurador de Sàsser, Antoni Francesco, per l’Alguer, Joan Moncada per Esglésies i Miquel Barberà per Càller. 84 El llocti-nent convocà els tractadors el 6 de desembre, tot demanat-los una decisió so-bre el donatiu. Els bisbes d’Ottana i Bosa, a nom dels tres Braços, diuen que hi relexionaran i que si ho creuen oportú referiran el que calgui als tres braços, comunicant a Dusay la resolució del deliberat. 85

El 23 desembre una delegació dels tractadors, un per braç, demanen al lloc-tinent general que elegeixi una comissió de tractadors per part del rei. S’ele-geix Francesc Ram, regent de la Real cancelleria, Miquel Benaprés, veguer, i Francesc Bernardi, lloctinent del procurador reial.

El parlament va endavant amb moltes diicultats i amb nombroses pròr-rogues. El 10 de novembre de 1508 el nou lloctinent general Ferran Girón de Rebolledo obre de nou les sessions, examina les diferents etapes de l’oferta i la deinició del donatiu en aquest interminable iter parlamentari. Recorda l’ofer-ta de 45000 lliures a pagar en tres anys, i fa present com els tres estaments no s’han posat d’acord en les modalitats d’obtenció de la xifra (dret de bolla, taxa), fet que causà una durada insòlita del parlament, fet agreujat encara més pel canvi de lloctinent. 86 Comencen una serie d’ambaixades entre els tres es-taments per tractar sobre el donatiu, i continuen les pròrrogues per mancança d’assistents i per no trobar un acord. 87

El 23 de gener de 1509 una estreta delegació dels tres braços comunica al lloc-tinent els nous tractadors, cinc per braç, encara que el lloctinent invita alsam-baixadors a comunicar als estaments la necessitat de reduir les comissions. 88 15 de març del 1509 el parlament es trasllada a Sàsser. Continuen les reunions amb

83 Ibídem, p. 307-308. Miquel Barberà, important mercader de Càller, actuà el 1497 com a tracta-dor per part del rei al parlament, com hem assenyalat. El 1483 sabem que era beneiciari de la capella de San Miquel de la catedral de la capital sarda, al igual que altres. Meloni, M.G., «Salvezza dell’anima e prestigio sociale. La fondazione dei beneici e cappelle nella Cagliari del Quattrocento», Élites urbane e organizzazione sociale in area mediterranea fra tardo medioevo e prima età moderna, Cagliari: ISEM-CNR, 2013, p. 252-253.

84 Oliva, A. M. i Schena, O. Acta Curiarum. Regni Sardinae..., p. 326-328. 85 Ibídem, p. 331-333.86 Ibídem, p. 386-390.87 Ibídem, p. 397-404.88 Ibídem, p. 409-412.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

ambaixades, hi apareixen nous tractadors, que més que tractadors com a tal, vista la presència escassa de diputats a les sessions, són els pocs representants de cada braç. 89 Sorgeixen problemes en la comissió dels examinadors de greu-ges, on l’Alguer es queixa de no tenir-hi un representant. S’especiica la praxis de funcionament de la comissió, a gran trets amb poques diferències de les an-teriors. 90

Resulta molt interessant els treballs dels tres braços de la sessió parlamen-tària del 10 desembre 1509, doncs es dóna un ampli poder als ambaixadors que devien anar al rei per discutir, tractar i concordar la tant accidentada conclusió del parlament. Així, com a persones electes per lo dit Braç, trobem per l’estament l’eclesiàstic Pere Pilares, arquebisbe de Càller i el canonge Joan Araolla; pel Militar, Carles d’Alagó i Jaume Martines de Xaus, cavaller i doc-tor en dret; i pel Reial Àngel de Marongio, síndic de Sàsser, Antonio hònia, per Càller i Antoni Francesc, síndic d’Alguer, «los quals pugan tractar dimi-nuir el servey, supplicar y obtenir noves gracies, conirmacio de les ja otorgades, reparacio de greuges e de totes altres coses necessaries a la conclusio del present parlament». 91

En la documentació del 10 de maig del 1510, on els tres braços manifesten la satisfacció per reportar a Càller el parlament, i donen disposicions sobre el renovament de la comissió dels examinadors de greuges, apareixen noms com Antoni Aragall, canonge de Càller, pel Braç eclesiàstic, Antoni de Milia pel Braç militar, i el reial conirma els anteriors Andreu de Biure e Antonio hònia, 92 més el procurador de l’Alguer, Antoni Francesc. 93

El 6 de setembre del 1510 es reunia el parlament amb sessió plenària i amb gran solemnitat es decideixen els elects que s’ocuparan de l’obtenció de la xifra de part del donatiu. Entre els escollits pel Braç reial destaquen noms, ara ja familiars en tantes altres comissions precedents, com Nicolau Aymerich, per Càller, Antoni Francesc ill, per l’Alguer, o Miquel Barberà, aquest cop com a representant d’Oristany, tots tres actuen també com a examinadors, men-tre al Braç eclesiàstic i militar continua una marcada presència de la família Aragall, Alagó i Fortesa. 94

Després de diverses pròrrogues per contumàcia les sessions segueixen a Espanya a la cort de Ferran II, al Suprem Consell d’Aragó, on hi participen els representants dels tres braços: Joan Pilares, bisbe d’Esglésies, pel Braç ecle-siàstic; Gaspar Fortesa, pel Militar; Joan Nicola Aymerich per Càller, Joan Royz de Caltena per Sàsser, Miquel Benet de Gualbes —mestre racional—

89 Ibídem, p. 480-482.90 Ibídem, p. 495-507.91 Ibídem, p. 13-17, 542-547. Antoni hònia era un comerciant callarità amb un notable pes al consell

de la ciutat a inals del segle xv. http://www.isem.cnr.it/Cagliari/index.php?page=personaggiocod&id=47992 Andreu De Biure forma part de la comissió dels trenta elects del Parlament del 1500, dins del Braç

militar. Oliva, A. M. i Schena, O. Acta Curiarum. Regni Sardinae..., p. 232-235.93 Ibídem, p. 17, 596-598.94 Ibídem, p. 654-659.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

per l’Alguer i Francesc de Rebolledo per Castelsardo, on presenten els greu-ges, tot advertint que es faria efectiu el donatiu només si s’obtenia la resolució d’aquests, una delegació, doncs, amb un pes especíic de les ciutats, com era acostumat. 95

III Conclusions

Malgrat la freqüent insalvable diicultat de cobrir les llacunes que ens dei-xa la documentació lligada als parlaments del segle xv a Sardenya, és possi-ble establir un primer intent de classiicació de la tipologia i evolució de les comissions parlamentàries, els noms que reben, així com qui les integra i la funció que exerceixen.

Així, més enllà de la primera distribució en grups de treball dels tres bra-ços, podem parlar també d’ambaixades enviades al rei, al virrei o al lloc-tinent. Així, aquest sistema esdevé sovint una praxi inevitable del sistema parlamentari sard durant el segle xv per suplir la manca de reunions repre-sentatives continua, molt aplicada per les ciutats per tal de defensar els seus drets. Per la documentació que disposem, hem vist que la majoria d’ambai-xadors pertanyen a un grup destacat de ciutadans, amb experiència dins dels parlaments, que tenen estudis jurídics o són membres de importants famílies provinents del comerç. 96

Un altre grup de treball recorrent i de vital importància el constitueixen els examinadors de greuges. La documentació exposa la complexitat i el rigor del seu encàrrec, essent destinats a jutjar els greuges presentats al parlament per la seva resolució, portant a un avançament dels treballs que ha de concloure en l’obtenció del donatiu per part del sobirà. Malauradament ben poca infor-mació es disposa sobre els criteris d’elecció dels examinadors de greuges, més enllà d’un nombre equivalent per braç.

Un altre grup de vital importància són els tractadors del donatiu, sovint anomenats també elects. En aquest cas el seu nombre variarà en funció del parlament i de la situació d’emergència. Val a dir que ens els parlaments de inals del segle xv i inicis de l’Edat Moderna el seu nombre tendeix a aug-mentar considerablement, provocant una inevitable concentració de poder a través de grups molt reduïts on s’evidencia un pres rellevant de membres de importants famílies de la societat illenca.

Les comissions de tractadors del donatiu i d’examinadors, són de gran in-terès, doncs, en elles hi trobem la major concentració de gestió del poder i de jocs polítics palpables, per l’alt valor del que hi ha en joc, a més de la seva

95 Ibídem, p. 18.96 Anatra, Br. «I parlamenti sardi», Les Corts a Catalunya..., p. 318-319.

Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

Esther Martí Sentañes Les «comissions» de les assemblees parlamentàries de la Sardenya catalano-aragonesa del segle XV

interacció amb el virrei, els alts funcionaris reials i alts sectors de la societat urbana i feudal, sovint en lluita pel poder polític i econòmic.

Un punt i a part es mereix també el grup de diputats per l’exacció del dona-tiu. Aquí també destaquen noms de les grans famílies de l’elit urbana i feudal en tots tres braços. Respecte al Braç reial seria molt interessant, sempre que la documentació ho permeti, un anàlisi d’aquests noms i el seu lligam familiar amb la gestió dels impostos municipals —i el progressiu estat d’empenyora-ment de les inances urbanes— per l’obtenció del donatius.

La documentació ens parla també de grups de treballs especialitzats, cre-ats per resoldre algun problema concret i fortuït, com el pagament de sous, la reparació de murs per la defensa de la ciutat, etc.

En relació al món municipal resulten molt interessants les notícies relacio-nades amb els consells a l’intern del Consell general del municipi, creats per ajudar a gestionar el paper de la ciutat dins del Braç reial i a les Corts. Així, la Quinzena de Càller, o el consell menor Sàsser, juguen un paper important en l’assessorament dels síndics de la seva ciutat al parlament.

Malgrat els freqüents problemes de manca de documentació municipal ins als darrer quart del s. xv, quan es comencen a conservar les actes dels consell de les principals ciutats reials sardes, l’estudi d’aquests consells especials és un treball que queda per fer, i que segurament pot donar bons fruits, aportant més novetats sobre qui integra aquests consells i sobre el pes especíic que te-nen en les decisions de la ciutat a les corts, així com sobre el seu lligam amb interessos familiars de l’elit urbana dins i fora de la ciutat.

Resulta també interessant relexionar sobre el paper de les comissions par-lamentàries com a organisme tècnic i també com a un mecanisme del control del poder. La composició d’alguns d’aquests importants grups de treball i so-bretot la transversalitat dels seus components i de les famílies que els compo-sen porten ineludiblement a parlar d’una voluntat de control de poder polític, econòmic i judicial —a través l’examen dels greuges— perfectament estudiat, i que en el cas del Braç reial, relecteix la situació dels municipis al seu intern.

Així, més enllà de l’encàrrec tècnic, resulta també tant o més interessant analitzar la transversalitat dels components de les comissions. Respecte pel Braç reial hi trobem, com hem vist, noms que es repeteixen en les comissions, des de 1421 a inals del segle xv i inicis del segle següent. Així llinatges com els Marongio o Solinas de Sàsser, o els Roig, els Jofre, els Sunyer, els Aymerich i Fortesa, de Càller es repeteixen incessablement, mostrant nombroses con-nexions familiars amb els alters estaments.

Així, doncs, cal tenir en compte en l’anàlisi de les comissions a l’intern del parlament que era freqüent que una mateixa família tingués diferents mem-bres, contemporàniament o successivament, dins de les assemblees, o al in-tern de les altes esferes de la municipalitat, perpetuant el poder familiar en el temps.

Esther Martí Sentañes

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

Per un altre costat també cal tenir en compte que l’obtenció d’un títol no-biliari serà una de las estratègies de les famílies per posicionar-se millor dins del govern urbà i del regne. A Sardenya trobem diversos ciutadans que seran recompensats pels favors prestats a la monarquia durant el procés de con-questa de l’illa amb un feu, camí obert vers la participació dins del Braç mili-tar en les assemblees i mètode per obtenir un major grau d’inluència i poder com a llinatge. 97

Per un altre costat moltes famílies que han desenvolupat un paper desta-cat en la procuració a les corts tenen també destacats membres dins del Braç eclesiàstic, permetent, doncs, a les oligarquies urbanes crear un sòlida xarxa clientelar i de contactes que uneix tots els sectors rellevants de la societat i connecta en alguns casos ins hi tot diferents regnes de la Corona. 98

97 Així, Serafí de Montanyana, síndic per Sàsser al Parlament de 1421, era doctor en dret i notari, esdevé un important feudatari com a recompensa per l’ajuda a la campanya del Magnànim a Còrse-ga. Serà primer conseller de Sàsser entre 1448-49, entre 1481-85 intervé dins del Braç militar, on serà tractador l’any 1481. Anatra, Br. «I ceti dirigenti sassaresi nell’età aragonese e spagnola», Gli statuti sassaresi..., p. 369-371. Mattone, A. «Gli statuti sassaresi nel periodo aragonese e spagnolo», Gli statutisas-saresi..., p. 444.

98 Per un major detall sobre les relacions familiars dels procuradors sards als parlaments vegeu: Martí, E., «I procuratori municipali nelle assemblee rappresentative della Corona d’Aragona nel XV secolo: il caso sardo», Sardegna e Mediterraneo tra Medioevo ed età moderna. Studi in onore di Francesco Cesare Casula, Gènova: Brigati, 2009, p. 195-205. Ibídem., «Un protagonista de los parlamentos: la igura del síndico en las asambleas de la Cerdeña Bajomedieval», Las Cortes de Cádiz y la historia parlamentaria, Càdis: Universidad de Cádiz, 2012, p. 376-380.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna: iniciativairepresentació

Miquel Pérez Latre

Qui s’apropa a l’estudi de la documentació institucional catalana d’èpo-ca moderna troba escasses referències, dins els inventaris i catàlegs, a les comissions que constitueixen l’objecte d’estudi d’aquest seminari. En con-trast, però, qualsevol interessat que es capbussi en l’estudi de la documen-tació dels mateixos grans arxius del nostre país no trigarà massa temps a constatar l’existència d’un il roig de continuïtat en el remarcable protago-nisme de les comissions al si de les institucions de la Catalunya moderna; simplement, perquè són manifestació d’una manera de fer, des de l’assenti-ment compartit i l’acord entre parts amb interessos plurals, que forma part de l’essència mateixa del vell sistema constitucional propi del país.

L’objectiu d’aquesta intervenció és posar de relleu la importància de les comissions com a protagonistes de la dinàmica política, especialment, en aquells escenaris en els quals, per la importància constitucional (els grans momentsde producció legislativa) o per la cruïlla política, podem parlar de veritables moments republicans. En deinitiva, el propòsit fonamental d’aquestes pàgines és el de destacar l’aportació notable de les comissions en el desenvolupament del joc polític del país: en els grans moments d’exercici de la sobirania política esdevenen un engranatge fonamental en el movi-

El present treball s’insereix en la línia d’investigació que du a terme el Grup d’Estudi de les Institucions i la Societat a la Catalunya Moderna, segles xvi-xix, (2009 SGR 00318). Em corres-pon, en primer lloc, deixar constància de l’agraïment als organitzadors d’aquest seminari per la seva invitació. Han passat dues dècades des de que vaig dedicar el meu interès a analitzar l’estu-di de les aleshores prou desconegudes (penso que no només per a mi) Juntes de Braços i Divui-tenes de la Diputació del General. Suposo que ha estat aquella feina, no pas una dedicació actu-al a la recerca plena de resultats, la que els organitzadors han jutjat que em conferia la capacitat d’oferir-vos algunes ref lexions en aquesta matèria. Espero compensar la manca d’originalitat en el contingut d’aquesta contribució, amb una visió més sintètica i global sobre un tema que con-sidero força rellevant per a una bona comprensió del funcionament de les institucions catalanes d’època moderna.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

ment de tota la maquinària institucional. Ben sovint encarnen la iniciativa del país (tal i com he volgut remarcar en el mateix títol), actuen com a vàl-vula d’escapament d’unes energies que la rigidesa formal de les institucions (només aparent) no sempre són capaces de gestionar.

El marc d’aquestes relexions sobre les comissions serà d’àmbit general català: les comissions, més o menys controlades pel sistema insaculatori, van jugar també un paper absolutament clau en el govern dels municipis cata-lans, que he de deixar a banda sobretot per l’abast i la problemàtica especíi-ca que presenta l’organització política del món local.

Cal advertir el lector que el títol feixuc d’aquestes pàgines, que he man-tingut idel a la intervenció original al seminari, correspon en realitat a l’inici de l’elaboració d’aquest treball. Fou triat perquè, en aquest escenari d’àmbit de tota la comunitat política, les comissions van jugar un paper fonamental dins les dues grans institucions: de la Cort general i de la seva delegació permanent, la Diputació del General de Catalunya. En el curs de l’elaboració del text, però, m’ha captivat un altre. Una frase que apareix al dietari de la gran Junta de Braços dita de Pau Claris, de 1640-1641, que fa referència ben gràicament a la capacitat d’aquestes juntes i comissions per vehicular voluntats conjuntes de la comunitat política i representar inte-ressos amplis. Hi apareix en un moment en el qual el consistori de diputats i oïdors lamenta que els mateixos braços hagin decidit prorrogar la junta per a un mes més tard, en plena ofensiva militar del marquès de los Vélez per ocupar Catalunya, des de les Terres de l’Ebre, amb el seu formidable exèrcit. Els consistorials diuen necessitar aleshores «la província junta i els braços oberts». La província junta i els braços oberts, una imatge que deineix prou gràicament l’objecte d’estudi que els proposo en aquestes pàgines.

Primera part

Les comissions a la Cort general

Analitzar al detall el funcionament i el paper de les comissions al si de la Cort general facilita ins i tot una perspectiva nova a l’anàlisi de la majoria de les funcions pròpies d’aquella institució, que van des de la iscalització de l’erari públic del país a la reparació dels greuges generals i particulars. Ana-litzar les comissions signiica, de retruc, conèixer molt més a fons què fa exac-tament la Cort general com a institució. Cal fer, d’entrada, algunes conside-racions generals sobre el seu funcionament; intentaré després oferir una certa classiicació de les comissions, un exercici sempre complex i simpliicador per a un període tan llarg com el que ens ocupa.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

1 1 Una formalització progressiva: de les comissions a les juntes

El paper de les comissions no venia ixat per la insuicient legislació cons-titucional dedicada a regular la celebració de la Cort general. 1 Es disposava, això sí, d’alguns textos que orientaven amb més precisió l’organització. Par-lem, des del punt de vista dels participants als braços, del famós Cerimonial de Miquel Sarrovira, publicat per a la convocatòria de 1599 2 a partir de la seva experiència en la Cort general de 1585 i reeditat el 1701; 3 o d’una perspectiva dels oicials reials com la que ens ofereix la Pràctica i estil de celebrar Corts de Lluís de Peguera (a partir del seu treball com a un dels habilitadors en nom del monarca el 1585 i 1599), publicada per a les Corts frustrades de 1632. 4 Hi ha però, altres apuntaments i vots que circulaven pels braços en relació a qüestions concretes en disputa i ins i tot manuscrits avui difícils d’identiicar com ara un que els diputats situen per l’octubre de 1701 a mans de Bernat Ai-meric, «que té en son poder uns apuntaments y prevenció de Corts generals de estimable aprècio». 5 En tot cas, l’obra de Sarrovira sembla ser la més orien-tativa, atès que els propis braços de la darrera Cort general, la de 1705-1706, el presentaren com a referent en l’organització de les sessions. 6

Pel que fa a la seva formalització, la sensació és d’una consolidació pro-gressiva de l’estructura de comissions a la Cort general. Potser a rebuf d’una prèvia clariicació dels principals oicials que treballaven al servei dels bra-ços: parlem dels promovedors (o tractadors), els notaris (o escrivans o se-cretaris), els advocats i els porters. Una lectura cronològicament àmplia dels processos familiars dels segles xvi-xviii ofereix la impressió del pas d’un desplegament progressiu de les comissions al llarg de tota la Cort, a mesura que es tracten els afers, a un altre de més complet des del mateix inici de les reunions.

També, pot ser vist com un procés d’especialització més accentuada de les comissions a mesura que avança el temps. Així, a la Cort general de Mont-só de 1512, es procedeix a l’elecció de comissions encarregades respectiva-mentde rebre la documentació de la Diputació del General, d’estudiar els

1 La legislació inclosa al títol XIV del Llibre I de la darrera Compilació (Constitucionsyaltresdretsde Cathalunya, compilats en virtut del Capitol de Cort LXXXII. de las Corts per la S.C.yR. majestat del Rey don Philip IV. Nostre Senyor celebradas en la ciutat de Barcelona, Barcelona: En casa de Joan Martí, Joseph Llo-pis Estampers, 1704, p. 37-42), inclou dos usatges i quinze capítols que regulaven de manera deicient alguns elements de la celebració com ara la periodicitat i el lloc de celebració, la representació a través de síndics i procuradors als diferents braços, el cerimonial i la presència reial, la no assistència dels oicials del monarca o l’edat mínima per prendre-hi part. No es tractava, en cap cas, d’una normativa suicient per aclarir els aspectes bàsics del funcionament de la Cort.

2 Cerimonial de Corts / obra compilada de llochs autentichs, lleys del Principat de Cathalunya... per... Michel Sarrouira... per ordinacio de les Corts de la Vila de Monso, celebra la gloriosa memoria del Rey Phelip, en lo any 1585... En Barcelona: en casa de Sebastia de Cormellas, 1599.

3 Ídem, En Barcelona: Rafael Figueró, 1701.4 Practica, forma y stil de celebrar corts generals en Catalunya y materias incidents en aquellas: diuidida

en tres parts. En Barcelona: de manament dels senyors deputats de Catalunya: per Gerony Margarit, 1632.5 Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la

Presidència, 1997-2007, vol. X, p. 81.6 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona [AHCB], Consell de Cent, XVI-88, f. 324r.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

greuges i d’habilitar l’accés als participants a la Cort. Ben aviat, però, es cons-titueix una gran comissió, es diu, «per donar prompte expedició als negocis de la present Cort», amb l’encàrrec de tractar només afers de la convocatòria entre sí i amb els tractadors reials, amb obligació d’informar els estaments i amb capacitat (si més no al Braç Eclesiàstic) d’intervenir el president de l’es-tament en els debats de la comissió. 7 Segons el Braç Reial de la Cort general de 1512, aquesta gran comissió té «potestat de pençar, tractar y apunctar, ensemps ab les altres persones de quiscú dels altres staments de la dita Cort eletes, totes aquelles coses que’ls pareguen ésser saludables per lo bé y útil del Principat de Cathalunya, axí per redrés de la justícia com altres», encara que, naturalment, amb obligació de referir-ho tot al conjunt del braç perquè pren-gui els posicionaments corresponents. Se’ls atribueix, a més, un paper limitat en el temps (quinze dies) força inusual més endavant. 8

Aquesta «Comissió per als negocis generals de la Cort» de 1512 aborda tota mena de qüestions i és compatible amb el nomenament posterior, a mesura que avancen els debats al si dels braços, d’altres comissions que atenen tota mena de problemàtiques: «és stat deliberat fos feta electió de algun breu nom-bre de persones de quiscun staments qui, ensemps, communiquen y pensen quina e qual provisió se poria fer sobre la dita occorrent necessitat, per què, aquella referida y deliberada en los staments, sobre aquella se pugue metre en execució». 9

Al llarg dels dos-cents anys de convocatòries, durant l’època moderna, es perila una estructura molt més ben deinida, el repàs de la qual serà peça central més endavant d’aquest treball. En tot cas, ara i aquí, com a testimoni de la seva formalització deinitiva cal fer esment al fet fonamental que la Cort general de 1705-1706 farà un pas endavant amb el nomenament de notaris es-pecíics per a les comissions o juntes. Són els notaris o secretaris dels braços els qui proposen «substituts seus notaris per asistir en lloch de ells en las jun-tas de la present Cort». En són escollits sis secretaris de junta, en concret, per a les de constitucioners, redreç, recollidors d’agravis, balanç, combinadors i tatxadors de salaris. 10 Desgraciadament, no comptem amb el registre de les actes d’aquestes comissions (que bé, pensem, es devien elaborar), fet que ens permetria conèixer-ne molt més a fons el funcionament i els debats. Però la necessitat d’un servei de secretaria constitueix una prova clara que el procés de consolidació de les comissions com a actores principals de la Cort general anava a més en el moment en el qual foren liquidades les institucions consti-tucionals catalanes.

7 Procés familiar general de la Cort general de Montsó de 1512 (Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA], Generalitat, Sèrie general (N), 1007-4, f. 13v-14r).

8 Ibídem, f. 16r.9 Procés familiar general de la Cort general de Montsó de 1512 (ACA, Generalitat, Sèrie general (N),

1005-2, f. 48v.10 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 56v.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Remuneracions satisfetes a notaris i porters de les comissions a l’acabament de la Cort general de 1705-1706 11

Junta de constitucioners Guillem Bosom, notari 250 lliures

Jeroni Marrugat, ajudant de notari 75 lliures

Jaume Costa, porter 30 lliures

Junta del nou redreç Francesc Minguella, notari 215 lliures

Josep Llobet, ajudant de notari 45 lliures

Gabriel Tastas, ajudant de notari 45 lliures

Anton Moià, porter 45 lliures

Junta de balancers Joan Cabanas, notari 130 lliures

Andreu Areny, porter 30 lliures

Pere Mir, escrivà 25 lliures

Jaume Avinyó, porter 30 lliures

Junta de recollidors d’agravis Francesc Topí, notari 170 lliures

Francesc Tos, ajudant de notari 65 lliures

Eudald Estrada, porter 30 lliures

Junta de combinadors Gaspar Jardí, notari 150 lliures

Pau Pons, ajudant de notari 60 lliures

Junta de taxadors de salaris Joan Saladriga, notari 120 lliures

Sebastià Planes, porter 45 lliures

Junta de medis promptes Joan Saladriga, notari 30 lliures

Gaspar Singla, doctor 25 lliures

Josep Baiona, porter 15 lliures

Al contrari d’allò que hem vist el 1512, el 1705 el Braç Reial va insistir de bon començament en la formació de les comissions, ben bé des del mateix inici de les sessions. En aquest procés històric de desplegament de les comis-sions al si de la Cort general, el més habitual fou que els nomenaments dels membres es produïssin braç per braç i a iniciativa d’un d’ells, qui encetava el procés. En ocasions, però, l’existència d’un dissentiment al si d’un dels braços provocava de retruc el bloqueig del nomenament dels representants d’algun dels estaments al si de la comissió. Al Braç Eclesiàstic de la Cort general de 1585, per exemple, alguns membres assenyalen explícitament el seu desig que el dissentiment interposat ha d’afectar no només els debats al braç, sinó tam-bé els treballs de totes les comissions formades, possibilitat, però, que inal-ment el braç rebutja per majoria («dits dissentiments no impedexen ni poden impedir lo que fan ditas perçonas»). 12

Els membres de les comissions es designaven per votació al si dels braços de manera secreta «de un a un, per escrutini ad aurem secretarii». 13 Tanma-teix, algunes de les comissions, en les quals es podien produir col·lusions d’in-teressos entre els qui els nomenaven i els designats, com ara (segons el Braç Reial) en les d’habilitadors, «tatxadors o taxadors de salaris» (dels partici-

11 Ibídem, f. 1056v-1057r i 1127v. 12 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic. Barcelona: Gene-

ralitat de Catalunya. Departament de Justícia, 1995, p. 235-236.13 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 46r.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

pants a la mateixa Cort) i de medis (l’encarregada del donatiu al rei) la desig-nació calia fer-la «votant-se alta voce». 14

Les comissions tenen vida pròpia; el Braç Eclesiàstic de 1512, per exemple, especiicà als seus membres que tenien facultat i potestat de tractar «los ne-gocis occorrents en la present Cort» conjuntament amb els elegits dels altres braços, «entre sí communicant» i amb els tractadors reials, a partir de memo-rials fets o que haurien d’elaborar i comunicar als braços. 15

Les comissions treballaven intensament des del moment de la seva creació ins a elaborar les propostes que elevaven al ple dels braços. Una lectura dels processos familiars dóna sovint la impressió que, durant les primeres setma-nes, els estaments escometien la tasca de tràmit a l’espera de l’arribada de les propostes ordenades per les comissions, en particular referents a les Consti-tucions, els Capítols del Redreç i els greuges. Quan s’inicien les discussions d’aquestes matèries als braços, molts dels membres de les comissions es veien obligats a viure jornades inacabables: desitjaven mantenir la seva doble condi-ció de membres destacats del braç amb voluntat d’inluir en les decisions ge-nerals i alhora de la comissió que havia produït les propostes. El 1585, el Braç Eclesiàstic proposà «per la brevedat del temps y perquè en tot y hage orde y no’s perde temps, [...] que les persones eletes per als memorials de les Constitucions, Redrès del General y agravis, se ajunten totes les vesprades per execussió de ses commissions, y los matins totes les dites persones acudesquen en lo bras per a oir llegir los agravis o constitucions y altres coses que se hauran de llegir». 16

Les habituals pressions del monarca per acabar aviat una Cort general que sem-pre se’ls feia llarga, provocaven, a més, en les jornades inals de cada convocatòria, una intensiicació de la feina realment esgotadora per als membres de les comissi-ons: el 1705 «considerant que molts indivíduos dels il·lustríssims braços ecclesiàstich y present estarian ocupats en algun oicis tenen en la present Cort; y per esta rahó no poder asistir aquells ab la puntualitat se necessita en sos respective estaments, que per ço seria bé que los braços habilitassen algunas horas més perquè sa ma-gestat gustaria molt se adelantàs y conlogués ab major brevedat la present Cort». 17

Les comissions treballaven a partir de les propostes dels seus propis mem-bres, així com de les rebudes pels assistents a la Cort general (i molt probable-ment, encara, de molts altres sense dret formal a assistir-hi). S’encarregaven d’elaborar documents amb aquests posicionaments i d’elevar-los als braços per a la seva aprovació, fet que donava pas a l’inici pròpiament de la seva dis-cussió amb els tractadors reials. Les comissions o juntes poden també adre-çar-se formalment als braços d’entrada per recavar la seva opinió sobre un punt de qualsevol negociació. Així ho feia el 1705 la «Junta del nou redreç»:

14 Ibídem, f. 19r i 66v.15 Procés familiar general de la Cort general de Montsó de 1512 (ACA, Generalitat, Sèrie general

(N), 1007-4, f. 22.16 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 350.17 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 199v.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

«suplica sia de son servey declarar dit dupte y participar a dita Junta la delibe-ració que aparexerà a vostra senyoria il·lustríssima péndrer sobre est assump-to, perque esta puga passar a formar-ne capítol de Cort». 18

Les comissions de la Cort general havien de ser màquines d’encaixar vo-luntats: en el cas dels membres que representaven viles, ciutats i Capítols d’es-glésies catedrals els seus comitents els exigien també idelitat a les instrucci-ons donades: el 1585, maliant-se dels seus propis síndics, la Vint-i-quatrena de Barcelona (la comissió encarregada de relacionar-se amb els represen-tantsde la capital a la Cort general) tan aviat com va percebre que els treballs en comissió eren força avançats, recordà als seus síndics que «ninguna cosa se vot que primer no·ns hagen tramès compta tot lo que està apuntat, perquè assí ho pugam mirar, y quant se volgués votar hi posaran dissentiment». 19

Les comissions havien de respectar certs codis interns, el més important dels quals (exigit també en les reunions dels braços a través del jurament dels assistents a la Cort) era el secret de les deliberacions. La vulneració d’aquest principi comportava recriminacions com les del Braç Militar de 1585, quan lamentava «que en lo bras ecclesiàstich de València han arribat certs Capítols dels que han fet les devuyt persones nomenades per aquestos brassos, y que certs memorials van entre mans d’uns y altres, lo que apar en aquell bras cosa mal feta»; per aquest motiu, demanaven «que de part dels brassos se envie a dir a dites divuyt persones que tinguen compte en aquestas cosas, perquè no apar bé se publique per ay lo que allí se fa, ans de saber-se en los brassos». 20

En el marc de la Cort general de 1705 es va debatre ins i tot la necessitat que una constitució especíica establís la protecció d’aquest secret en un sentit encara institucionalment més ampli: «acerca de no poder ser compel·lits los consistorials de la Diputació y Ciutat de Barcelona, personas del Concell de Cent, juntas, prohomènias de dits comuns, axís actuals com després de haver acabat, y axí mateix individuos que componen lo Bras Militar y personas de las Conferèncias dels Tres Comuns, ni oicials de aquells a revelar los vots y negocis y demés dependèncias de aquells congressos, y ni tampoch pugan los ministres y oicials de sa magestat inquirir ni obligar-los a revelar lo secret ni a testiicar contra persona alguna per rahó y causa de dits fets o negocis». 21

Les comissions o juntes de la Cort general treballaven en espais propis. En la convocatòria de 1585, a Montsó (l’indret més habitual de reunió al llarg de l’edat moderna), els braços catalans llogaren una casa que hostatjà especíica-ment les reunions de les comissions de constitucioners i de greuges. A mitja convocatòria, però, foren traslladats a un emplaçament més barat, situat da-

18 Ibídem, f. 443.19 Cort General de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Annexos i índex: esborrany del procés familiar del Braç

Reial, documentació complementària i índex. Barcelona: Parlament de Catalunya: Generalitat de Catalu-nya, Departament de Justícia, 2010, p. 422.

20 Cort general de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç militar. Barcelona: Generali-tat de Catalunya, Departament de Justícia i Interior, 2003, p. 337.

21 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 813v.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

vant mateix l’església de Santa Maria, lloc on es reunien en plenari els braços. Aquell any, Francesc Vidal, paller de Barcelona, digué haver servit quatre mesos en aquella casa de les comissions «en tenir custòdia y tancar y obrir y netejar [...], anant y venint y sercant les persones y altres coses que allí eren menester, matinejant molt y vellant ins a mitja nit». 22

Com la resta dels oicials i ministres principals de la Cort general (escri-vans, tractadors, advocats, porters dels braços), els membres de les comissi-ons i els seus auxiliars (escrivans i porters) rebien una retribució especíica al inal de la convocatòria, que els reconeixia la feina feta i els compensava pels maldecaps rebuts. Aquests pagaments, però, cal suposar que no eren unàni-mement ben valorats, atès que foren objecte de defensa a través d’un dissen-timent presentat al Braç Eclesiàstic de 1585 «ins a tant que sien remunerats les persones han entès en lo memorial de les Constitucions dels treballs han tengut». 23 En aquella Cort general, els membres de les comissions d’habilita-dors, constitucioners, obertura del balanç, redreç i greuges, tret d’excepcions, foren retribuïts amb pagaments d’entre 50 i 30 lliures.

1 2 Classiicació de les comissions

Fetes aquestes consideracions de caire general en la relació a l’organització de les comissions, podem assajar una certa classiicació de les comissions dins la Cort general de Catalunya.

a) Comissions d’organització interna

a.1.) Comissió d’habilitadors: el jutge reial Lluís de Peguera, qui dedicà gai-rebé la meitat de la seva obra manual sobre la Cort general a parlar de l’habi-litació, airmava que els nou membres dels braços i els nou del monarca que la componen tenien com a funció «veurer y examinar les procures dels com-parents, y les persones que han de ésser hàbils per a poder entrevenir y tenir interessència en la Cort». Es tractava, doncs, del primer pas imprescindible en la constitució dels braços: decidir qui, en concret, d’acord amb els princi-pis generals i el costum, tenia dret a participar-hi. Segons Peguera s’asseien a la dreta els nou representants del rei i a l’esquerra els dels braços «mirant-se los uns als altres fas a fas igualment». 24 Cal assenyalar que és gairebé l’única comissió on treballen conjuntament oicials de la terra i del rei. 25

22 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 259 i 457.23 Ibídem, p. 428.24 Peguera, Lluís. Practica, forma y stil de celebrar corts generals..., p. 31. 25 A les Corts aragoneses es realitza el mateix procediment: Gerónimo Martel, a la seva Forma de ce-

lebrar Cortes en Aragón (elaborada el 1601 i publicada el 1641) airma que «el oicio de estos habilitadores es reconozer los recados que cada uno trae si son conforme las calidades que se requieren para intervenir en aquel braço», amb quatre representants per al braç de cavallers i «hidalgos» i només dos per als altres braços (Saragossa: Dormer, 1641, p. 48).

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

a.2) A l’acabament de la Cort, progressivament formalitzada, trobem la Jun-ta de taxadors de salaris i remuneracions. La seva consolidació fou tardana, motiu pel qual no en parlaren ni Miquel Sarrovira ni Lluís de Peguera. A Ara-gó, en canvi, Martel assenyalava l’existència d’una Setzena (quatre membres per braç, tenint en compte que el braç nobiliari es desdoblava en dos) encar-regada de retribuir els treballs fets durant la Cort general a partir de les Ge-neralitats del Regne «conforme lo que cada uno ha trabajado», així com d’una altra comissió per al repartiment de l’almoina entre els convents i els hospitals del país. 26 El 1585, la Cort general catalana creà una sisena, amb poder deci-siu, «per a què entenga en lo negoci de les remuneracions y almoynas»: 27 en concret, segons acotava el Braç Reial, per a «que tinguen facultat y poder de referir en lo present stament lo quant aparexerà haver de donar ha quiscú dels supplicants, conforme los treballs hauran presos, ab tal que lo present bras tingue facultat de llevar y ajustar allò que apparexerà ésser poch o supèrluo o haver-ne de donar més». 28 El 1705, inalment, es parlava ja formalment d’una «Junta de tatxadors de salaris» que va assumir la decisió sobre el pagament de retribucions als oicials de la Cort (com ara advocats, notaris i porters) però també de lloguers als síndics presents procedents de fora de Barcelona.

a.3) Finalment, dins aquesta categoria de comissions d’autorganització cal-dria parlar de les creades amb l’objectiu de resoldre dissentiments, de les quals en parlà Lluís de Peguera. Es tractava, quan era precís, de nou representants del rei i nou dels braços per declarar conjuntament «sobre los dissentiments aposats en algú dels braços, per los quals se impedeix lo progrés de la Cort», sota la fór-mula habitualment coneguda com a iudicium in Curiae datum o Judici en Cort. En ocasions, es feia inevitablement necessari per tancar la Cort general, com ara, per exemple, en el cas de la convocatòria de 1705-1706. El Braç Eclesiàstic airmà aleshores que els «jutges de dit Judici, provehescan, declaren y decidescan dits dos dissentiments [els que blocaven completament la Cort], segons lo ritual y observansa en semblant Judici observat en Corts generals del present Principat». Els seus treballs, naturalment, es desenvolupaven amb la màxima urgència. 29

b) Comissions de control de la Diputació del General com a delegació per-manent

Més interessats en altres dimensions de la Cort general, cal assenyalar en primer lloc que tant el manual de Sarrovira (en part) com sobretot el de Pe-guera deixen molt de banda aquesta tipologia de comissions. Pensem que el

26 Ibídem, p. 102-103.27 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 619.28 Cort General de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Annexos i índex..., p. 383.29 «Esta tarda se són juntats los jutges per part de sa magestat y de la present Cort en lo aposento

ahont se juntan los senyors habilitadors de la present Cort, per·a tractar declaratió dels dos dissentiments per medi de Juditium in Curia» (AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 1036v i 1045r).

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

motiu principal és que es tracta en tots dos casos de juristes poc vinculats a l’activitat de la Diputació del General. En aquestes comissions, era on els bra-ços assenyalaven més clarament la seva plena capacitat d’autoganització: es tracta d’unes comissions sense presència de ministres del monarca i on els braços invocaven permanentment un privilegi del rei Martí segons el qual «no s’i podie immiscuir lo senyor rey». 30

b.1) «Junta de balansers»: es tractava de la comissió especialitzada en la iscalització dels comptes de la Diputació del General des de la Cort general anterior. Fou deinida pel Braç Eclesiàstic de 1585 com la comissió «per obrir lo Balans del General y vèurer aquell y los llibres y totas cosas que són neces-sàries per saber y entèndrer lo valor y despesas del dit General, y quantas pe-cúnias hi ha de present y quantas deutas». 31 El Braç Militar de la mateixa Cort li reconeixia molt amplis poders: «las quals [persones] tinguen plen poder de vèurer, regonèxer y examinar lo dit balans y fer tots los apunctaments seran necessaris y, del que hauran vist, relació façen al present bras». 32

De fet, acostumava a ser la primera comissió creada just després de l’habi-litació dels assistents als braços. Des dels orígens s’encarregava de reconèixer les informacions i els memorials rebuts directament de mans dels consistori-als en actiu de la Diputació del General. 33 El 1585, per rebre tota la documen-tació econòmica des de Barcelona, els braços acordaren la construcció d’una caixa amb tres claus (una per a cada president) que havia de ser custodiada pel Braç Eclesiàstic. Aquest fet obrí una polèmica sobre si la comissió «per obrir lo Balans se junten allà a hont a ells millor aparexerà» o si ho havien de fer en el Braç Eclesiàstic (tal i com tingué lloc, per exemple, el 1552).

De la seva activitat es derivaven possibles actuacions contra els deutors del General. Per això, el Braç Militar, que aplegava la major part dels morosos, in-tentava sovint blocar la constitució d’aquesta comissió a base de dissentiments preventius. Quan esclatava la batalla, però, altres dissentiments al Braç Eclesi-àstic, en compensació, proposaven paralitzar-los tots ins al moment en que es constituís la comissió. En la Cort del 1585, el Braç Eclesiàstic anà encara més enllà: demanà que els nomenats per a la comissió en cap cas «no sien persones interessades» (un dels síndics parlà, concretament, de «personas intel·ligents, lí-beras y no enteressadas») i que s’estudiés acuradament «si los que tenen parents en los brassos que deguen al General, que de justícia sien suspectes, poden vo-tar en las cosas del General, per no poder ésser nengú jutje en causa pròpia». 34

30 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 169.31 Ibídem, p. 149.32 Cort general de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç militar..., p. 199.33 El 1512: «comittens eis que recognitis e recensitis memorialibus et informationibus deputatorum Cat-

halonie et quibusdam ordinationibus presentatis per Joannem Vilana, unum ex ministris Generalis» (Procés familiar general de la Cort general de Montsó de 1512, Arxiu de la Corona d’Aragó [ACA], Generalitat, Sèrie general (N), 1007-4, f. 11v).

34 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 152 i 235.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Finalment, després de quinze dies de bloqueig, el Braç Eclesiàstic acabà de-manant la celebració d’un Judici de Cort que decidís sobre el dissentiment.

Paga realment la pena aturar-se en el dissentiment presentat al respecte pel canonge de Lleida Baltasar Rajadell a la mateixa Cort general. 35 Sobretot, per la seva insistència en el fet que els braços s’ocupessin d’allò que era la seva pri-mera responsabilitat: «havent-se en la present Cort de instar y procurar ab sa magestat, entre altres cosas, lo redrès de la justícia y de sos oisials, procurem primer de redresar y reformar lo que tenim en nòstrom càrrech». Una vegada examinats els comptes, proposava que es redactés un memorial dels deutes, separant els líquids, de fàcil exacció «dels que tenen la cobrança més diiculto-sa». La Cort general hauria d’ordenar aleshores als diputats i oïdors que passes-sin al cobrament del deute recuperable amb facilitat i «passat lo dit termini los suspenga lo salari la present Cort y abdique de aquells la facultat de provehir oicis y fer enseculacions». Però, a més, el canonge Rajadell considerava que la comissió hauria d’estudiar també en profunditat «los excessos y abusos que·s són fets hi·s fan en la administració de la dita Generalitat, axí en la cobrança dels deutas y emoluments de aquella com en la creasió o augment de salaris, concessió de propris usos y, altrament, en tot lo govern y administrasió de la dita Generalitat, y que particularment fassan memorials de dits excessos y abu-sos y aquells referescan en los brassos, juntament ab lo servey que·ls parrà que ab Capítols de Cort se porà posar», és a dir, mitjançant els Capítols del redreç.

La Cort general de 1705-1706 atorgà també a aquesta comissió la funció d’estudiar el nou donatiu a partir de l’anàlisi acurada de la gestió dels comptes de la convocatòria anterior, la de 1701-1702: «donan commissió y facultat a la il·lustríssima Junta del Balans per a regonèxer los comptes de entrada y axida del donatiu se pagava en lo arreglament prop passat, reportant en escrits als il·lustríssims braços lo que hauran averiguat, ab individuació del que haurà entrat y axit cada any, y que per ço sia ordenat al idelíssim consistori dels se-nyors diputats y ohidors entreguen los llibres y papers fahents per dit donatiu per a que pugan fer la referida averiguació». 36 Efectivament, abans d’acabar aquella convocatòria de la Cort, la comissió donà compte de forma exhaustiva del donatiu recaptat, tot resseguint població a població.

b.2) Comissió del redreç del General o «Junta de redreçadors»: es tractava de la comissió encarregada de proposar les mesures legislatives adequades per al millor regiment de la Diputació del General. En algunes convocatòri-es podria tractar-se simplement d’una evolució de la Junta de Balancers, una vegada feta la tasca d’auditoria econòmica i l’anàlisi de l’estat del deute, sense renovació dels seus membres. De fet, Miquel Sarrovira s’hi refereix com una de sola amb l’anterior, però una lectura atenta dels processos familiars dóna

35 Ibídem, p. 106-107.36 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 343r.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

a entendre que en realitat es tractava probablement d’una comissió diferent, encara que fos sovint integrada pels mateixos membres. A la Cort general de 1585 el Braç Eclesiàstic airmava que «se acostumen de fer dos elections, una per obrir el Balans y altra per al Redrès del General, que per so delliberen que primerament se fasse electió de persones per a obrir lo balans, y aprés, si apa-rexerà que les matexes persones convingen per al Redrès, se porà del·liberar lo que aparegue convenient per al bé comú».

Les funcions de la comissió es volien prou extenses. El Braç Eclesiàstic s’hi referí el 1585, com les persones «per hordenar los memorials del redrès i go-vern de la terra» o «per a recollegir, compondre y ordenar los memorials de les coses consernents al redrès de la justícia a bon govern de la terra». Més endavant, però, el mateix Braç Eclesiàstic concretava encara més les seves co-meses: que «vegen, entenguen, ordenen y componguen los memorials y co-ses que al bon govern y administració de la casa de la Diputació y de tota la Generalitat los aparexerà convenir». 37 El Braç Militar de la Cort general de 1585 va deinir les funcions de la comissió del redreç en els següents termes: «ordenar y dictar tots los apunctaments y capítols que·ls apparexerà convenir per lo bon redrès y administratió de la casa de la Diputació y del General de Cathalunya». 38

La polèmica sempre present per l’activitat d’una comissió en la qual els in-teressos personals tenien un pes tan rellevant s’estenia també a la comissió en-carregada d’elaborar els Capítols del redreç. El debat és intens en el Braç Reial, on el president, a i d’alliberar-los de pressions i interessos, defensava en aque-lla mateixa convocatòria que «tinguen facultat de redressar dit General sens necessitat de referir, sols sie ans dins XV dies». Molts síndics intervingueren després per insistir en què els membres de la comissió «no puguen resoldrer cosa ninguna, sinó que haien de referir tot lo que apuntaran al present es-tament». Alguns síndics, inalment, defensaren una mena de transacció: que la comissió pogués ordenar i traçar tot el que vulgués, però «que per açò no sie privada la Cort de ajustar y llevar algun cap si li apparexerà». Altres, i-nalment, una subjecció total als braços: que els electes «tinguen facultat sols de minutar y trassar los capítols [...] y aquells se haien de referir en lo pre-sent estament; e açò haien de fer per tot lo present mes de octubre, compta-dors del die present, passats los quals sie expirada la present commissió y no puguen passar avant sens tinguen altre orde del present estament». 39 També dins el Braç Eclesiàstic s’acordà inicialment el 1585 que «se’ls don commis-sió per a col·legir y decidir de manera que lo bras haje de tenir per fet lo que aquestos faran y ordenaran», tot i que immediatament els síndics capitulars

37 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 148, 204, 206 i 229.

38 Cort general de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç militar..., p. 304.39 Cort General de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Annexos i índex..., p. 266-267.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

s’hi oposaren amb vehemència. 40 El Braç Militar, inalment, deliberà que «lo que, apunctat, capitulat y ordenat hauran, ho hagen de referir al present bras, sense poder-ho concloure ells cosa alguna». 41

b.3) Comissió de nou «persones que ordenen los agravis» (en la denomi-nació del manual de Miquel Sarrovira) o «recollidors d’agravis»: treballaven, com a base fonamental d’informació prèvia, a partir de la documentació re-mesa per la Diputació del General, referent als greuges denunciats des de la darrera convocatòria de la Cort. La seva funció, en paraules de Lluís de Pe-guera era la de «rebre y rellegir los memorials dels agraviats, y per ordenar los agravis, axí los que en general, com los que en particular són estats fets per lo senyor rey y sos oicials». 42 Com en el cas de les comissions que feien referèn-cia al control de la pròpia Diputació del General, els braços acostumaven a do-nar prioritat a la seva constitució: el 1503 fou la primera a crear-se, al mateix moment que es nomenaven els principals oicials dels braços. 43 La comissió s’encarregava d’elaborar els denominats «coderns d’agravis» que presentava oicialment als braços.

El seu paral·lel a les Corts valencianes fou la denominada «Junta d’Electes de Contrafurs» (formada per divuit membres) per als greuges generals que es pre-sentaven al rei en el curs de la Cort. 44 A les Corts aragoneses, en canvi, s’enco-manava al Justícia del Regne fer Judici en Cort dels greuges, una vegada rebuts o registrats al procés general per part del protonotari i el notari dels braços; els podia presentar qualsevol aragonès, entrés o no a Corts generals. 45 Així mateix, per al cas de les Corts valencianes i en aquest procés de recepció de peticions per part de la Cort general, Mateu i Sanz parlà d’una comissió d’examinadors de memorials (una mena de iltre previ que a Catalunya no sembla existir): «después de habilitadós, los que han de intervenir en los braços, nombrarán cada uno de ellos persones que examinen los memoriales que respectivament se presentan, con in de que aquellos que no contienen cosa de sustancia, materias que no son per-tenecientesa ellos o que contienen pretensiones extravagantes o por major dezir des-variadas se repelan; y los que vienen con clàusulas menos atentas se enmienden». 46

c) Comissions pròpiament legislatives

c.1) «Junta de constitucioners»: Miquel Sarrovira (i com a deutor intel-

lectual claríssim, Lluís de Peguera) s’hi refereix com aquella comissió for-mada per divuit membres dels estaments, per a «ordenar les Constitucions

40 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 275.41 Cort general de Montsó (1585), Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç militar..., p. 304.42 Peguera, Lluís. Practica, forma y stil de celebrar corts generals.., p. 79. 43 Procés familiar general de la Cort general de Barcelona de 1503 (ACA, Generalitat, Sèrie general

(N) 999, f. 20v).44 En parla Llorenç Mateu i Sanz, en el seu Tratado de la celebración de Cortes generales del Reino de

Valencia. Madrid: J. de Paredes, 1677, p. 192-193.45 Martel, Gerónimo. Forma de celebrar Cortes en Aragón..., p. 72.46 Tratado de la celebración de Cortes generales..., p. 190-191.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

i Capítols de Cort» (Tots dos parlen d’«ordenar»; Peguera en diu també per «fer y ordenar»). 47 Sarrovira fa referència a l’acondicionament el 1585 de l’es-pai adequat per al desenvolupament de les funcions d’aquesta comissió «e per millor posar en execució totes las sobreditas cosas, y que ditas personas elegides, més còmodament se pogessen ajuntar per tractar, y apuntar, y or-denar lo fahedor, se conduhí una casa, per què tots o la major part se aco-modessin en ella» Contra allò que podria semblar previsible atesa la natu-ralesa dels seus treballs, la presència dels juristes no era massiva en aquesta comissió: probablement, pesaven més els elements de representació que els merament tècnics.

El cerimonial de Sarrovira deixà constància d’un element molt important en la interpretació general del paper de tota la Cort general: a través dels tre-balls d’aquesta comissió i de l’itinerari de negociació que encetava, es detecta a la perfecció de quina manera el pes de la iniciativa legislativa requeia clara-ment en la terra: «e has de advertir, que en fer y deslliberar les Constitucions y Capítols de Cort, ordinàriament se proposan entre dites devuyt persones. Y aquells Capítols se aportan als braços per la persona qui aquell sol·licita, or-denen las mateixes devuyt persones, ordinàriament se presenten y passen pri-mer per lo bras ecclesiàstich, y de allí van per lo promovedor al bras militar, y aprés al bras real, y passant per los tres bressos ne prenen còpies los notaris de cada bras, y ordinàriament reste lo original al bras ecclesiàstich, y a la i se han de recullir tots per lo protonotari, lo qual fa son procés a part.»

La Junta de constitucioners s’encarregava, doncs, d’aplegar les propostes le-gislatives que particulars i comuns feien arribar als braços, a i de fer-ne una primera discussió i redacció. Només molt excepcionalment, foren els matei-xos braços els qui proposaren directament constitucions als altres, sense pas-sar per la junta. 48 Per al cas valencià, Mateu i Sans va fer notar com, en una síntesi aplicable a Catalunya pel que fa a l’origen i l’elaboració de les constitu-cions «los curiales llegan o deven llegar a las Cortes noticiosos de las cosas que en sus patrias necessitan de remedio; proponerlas en los braços, conierense en ellos; y si todos tres se conforman, forman la petición en nombre de todos: y si su magestad lo decreta, quedan hechos fueros». 49

En alguns aspectes més sensibles, però, l’impuls reial d’una part de la le-gislació és clar. El 1585, per exemple, el Braç Eclesiàstic va manifestar el seu parer que «vista la reposta dels senyors tractadors sobre la prohibició dels pedrenyals, han deliberat per via de pensament que dita scriptura se remeta a les persones eletes per a les Constitucions, per a què sobre aquella ordenen la Constitució, conforme als dits apuntaments fets per part de sa magestat y segons a ells millor aparà». 50 Els braços, però, se sentien amb prou força com

47 Mateu i Sans, en canvi, troba a faltar aquesta comissió a les Corts valencianes (Ibídem, p. 224-225).48 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 729v-730r.49 Tratado de la celebración de Cortes generales..., p. 218.50 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 368.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

per a blocar o directament negar-se a fer realitat les propostes legislatives procedents del monarca. El Braç Reial de 1705-1706, per exemple, en rebre un document amb onze propostes legislatives dels tractadors reials decidí lliurar-lo a la Junta de constitucioners, «per a què sian servits premeditar y discórrer si en los punts o caps que concernexen a formar-se Constitucions, serà o no de conveniència disposar-las, y en los punts que·ls aparexerà con-venir las disposen y formen, reportant als braços no sols las Constitucions que·ls haurà aparegut disposar, però també los reparos (en cas se’ls oferescan) per dexar-ne de formar sobre alguns de dits punts, per a què los il·lustríssims braços ab la acertada sensura dels senyors de dita Junta, pugan, millor infor-mats, resoldrer lo que sia del major servey de las dos magestats divina y hu-mana y beneici públich del present Principat, llegit tot al present bras y donat per proposició». 51

Els braços tutelaven prou directament la feina i controlaven els temps de treball de la Comissió de constitucioners. El 1585, per exemple, els commina-ven a acabar ràpid: «sien servits donar-se pressa en despedir [...], que impor-tarà molt per la expedició de les Corts»; apressament a la qual els constitucio-ners responien «que ells se donan tota la pressa positbla y que prest acabaran». Però no es tractava només del ritme, sinó sobretot dels continguts: en aque-lla Cort general el Braç Reial acudeix al Braç Eclesiàstic «per quant en aquell bras se té entès que les 18 persones eletes per a fer les Constitucions entenen y tracten o han ja resolt entre ells de fer certes capitanies de soldats en Cat-halunya a gastos del General; y per lo que en aquell bras consideren ésser esta cosa molt perjudicial a tota la terra y perquè aquell bras se perjudicarie molt si·s feya, per ço suplique a ses senyories y mercès sien servits donar orde a les perçones de aquest bras que residexen entre las que fan les Constitucions que no tracten de aquest negosi; y en cars que ho hajen tractat y resolt, no·l repre-senten als brassos, sinó que·l borren hi·l donen per nul·le». 52 La batalla per la negociació legislativa s’iniciava, doncs, des del mateix origen de les propostes: en aquest cas, probablement, la proposta havia estat introduïda a instància del Braç Militar sota pressió dels ministres del monarca, i el Braç Reial no va dubtar a acudir al Braç Eclesiàstic a la recerca de suports per evitar que es fes realitat, abans ins i tot (calia evitar l’establiment de precedents) que passés a la discussió dels braços.

Una vegada acabats els seus treballs inicials, la Junta de constitucioners ha-via d’anar lliurant la seva proposta legislativa al Braç eclesiàstic (per tal que iniciés el seu circuit pels altres) en presència dels tractadors dels tres braços. Es prenia nota de la data, nombre i número de les propostes de constitució lliurades. El Braç Reial insistí el 1705-1706 que els braços no havien d’adme-tre constitucions lliurades per particulars o comuns directament: «que per

51 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 181v.52 Cort General de Montsó (1585): Montsó-Binèfar: procés familiar delbraçeclesiàstic..., p. 324-325.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

los il·lustríssims braços ni algú de ells pugan ser admesos papers alguns per Constitucions, Capítols de Cort y del nou redrés, que no sien estats disposats, ordenats y minutats per las il·lustríssimas juntas de constitucioners y nou re-drés respectivament». Només en el cas que la junta hagués rebutjat d’entrada les seves peticions de constitució, particulars i comuns podien apel·lar direc-tament als braços, qui decidirien inalment la seva inclusió o no en el paquet legislatiu que es negociava inalment amb els tractadors reials. Els constitu-cioners havien de lliurar quatre còpies de la seva proposta de constitucions: cada braç en conservava una i l’altra anava passant d’un a l’altre, fent cons-tar clarament les modiicacions que en proposava cadascun dels estaments. En aquella mateixa convocatòria de 1705-1706, el Braç Reial demanà també inicialment (encara que inalment renuncià per no alentir els treballs de la Cort) que el procés de lliurament de les constitucions als braços es fes orde-nadament «per evitar los inconvenients y prejudicis que de fer-se al contrari ha experimentat lo present bras en las antecedents Corts». 53

c.2) Comissió de «persones per concordar los capítols que discorden los braços en lo votar les Constitucions y Capítols», segons la denominació al Cerimonial de Sarrovira. 54 A les acaballes del nostre sistema constitucional se la denominava «Junta de combinadors». La seva missió era especialment de-licada en el curs del procés de producció legislativa en el marc de la Cort ge-neral: concordar les posicions dels braços en aquelles constitucions i capítols del redreç en les quals es mantenien discordants, així com dirigir el procés d’elaboració de les respostes a les decretacions del monarca.

El Braç Reial de 1705-1706 li atorgava explícitament les següents funcions: «combinar las decretacions y procurar en los braços la conformitat en ellas, o altrament passar unas y altras a la il·lustríssima junta de combinadors, si és que axís se hage practicat y observat en altres Corts, per no faltar al estil se ha tingut en esta dependència, entregant-se ditas Constitucions, Capítols de Cort y del redrés a ditas il·lustríssimas juntas respective per medi del promotor del present estament real o de aquell estament per la qual serà feta la última de-cretació, y que antes de posar-se en la real mà de sa magestat lo memorial o codern de Constitucions y Capítols de Cort, com y també del nou redrés se fassa una comprobació general de una cosa y altra per los secretaris dels tres il·lustríssims braços en ditas il·lustríssimas juntas de constitucioners y del re-drés, a i de averiguar y veurer si estan en lo mateix thenor y conformitat són estadas reportadas, passadas y approbadas per los il·lustríssims braços». 55

En realitat, però, la seva tasca era objecte d’un debat intens encara el 1705-1706: el Braç Militar era del parer, tot seguint la deliberació de l’eclesiàstic,

53 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 125v-127v i 136v-137. 54 Cerimonial de Corts..., p. 23.55 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 125v-127v.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

que ateses les ocupacions de la Junta de constitucioners i per agilitzar els tre-balls de la Cort general es coniés a la Junta de combinadors «disposar y fer posar en límpio las Constitucions y Capítols de Cort y de redrés en què los il·lustríssims tres braços conformes hauran deliberat y decretat anyadir-i o llevar-ne alguna cosa.» Matisava, però, que caldria fer-ho així (tal i com de-fensava el Braç Eclesiàstic) sempre que es demostrés que havia estat la norma «en las Corts passadas, sens que se innove cosa alguna». 56

Quan el rigor tècnic o l’especiicitat de la negociació així ho recomanaven, els braços nomenaven a banda «juntes particulars» o petites comissions de re-presentants dels estaments que treballaven amb els tres advocats respectius en la resolució de les disputes entorn a una constitució o capítol del redreç con-cret. Per tancar el cercle, molt sovint, a aquestes «juntes particulars» s’afegien també un membre per braç de la mateixa «Junta de combinadors». 57

A diferència del que preveia la manera de fer a Catalunya, a les Corts ara-goneses el procés de deinició exacta dels textos forals s’allargava després de la celebració de la Cort. Gerónimo Martel parlava de la «nominación de personas para alargar los fueros y actos de corte», «los quales assí nombrados dentro del ti-empo de su nominación se ajuntan en Çaragoça en las Casas de la Diputación». 58 Al nostre país, el protonotari reial s’encarregava de confegir el text deinitiu que era lliurat a la Diputació del General per a la seva públicació en el termi-ni de tres mesos, segons establia una constitució el 1705-1706. El consistori, però, amb l’experiència del greu conlicte suscitat amb motiu de l’edició cons-titucional del 1599, va encarregar a comissions especíiques la comprovació dels textos del 1701-1702 i 1705-1706 enviats des de Madrid. 59

d) Comissions delegades: aquelles que inicien el seus treballs a la Cort ge-neral i els continuen després de la seva cloenda, paral·lelament a la tasca que duu a terme la seva delegació permanent, la Diputació del General.

d.1) Jutges proveïdors de greuges: en parlaren de les seves funcions tant Mi-quel Sarrovira com Lluís de Peguera. Eren a mig camí entre la comissió i el tri-bunal delegat, amb presència de representants del monarca (nou membres de-signats pels braços i nou pel rei). Els jutges establien la forma en la qual es faria justícia al llarg de la celebració i una vegada acabada la Cort general. A crite-ri de Lluís de Peguera, la seva funció era la de «conèixer y declarar sobre los agravis, tant generalment fets, com dels fets en particular» 60 i les seves come-ses s’estenien concretament ins a un límit de deu mesos des del dia de cloen-

56 Ibídem, f. 297. 57 Ibídem, f. 171r i 447r. 58 Martel, Gerónimo. Forma de celebrar Cortes en Aragón..., p. 89-90 i 107-10859 La Diputació del General creà el 14 de març de 1702 una Divuitena «a i de regonèixer, mirar y

comprobar si las constitucions, capítols de cort y capítols de cort del nou redrés continuadas en los dos reals despaigs que foren entregats als XIII del present mes, fetas en la última Cort General que tingué principi als XI de octubre MDCCI y iní als XIIII de janer passat, concordan o no ab las contínuas en los tres Processos Familiars dels tres estaments de dita cort» (Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 146).

60 Practica, forma y stil..., p. 81.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

da de la Cort. Mateu i Sans va descriure també un tribunal paritari de divuit membres per resoldre deinitivament els greuges de particulars valencians. 61

El capítol 64 de la Cort general de 1705-1706 establí que les sentències d’aquests jutges calia considerar-les acte de Cort i judici de Cort, donat per jutges nomenats directament pel rei i la Cort i per tant calia posar-les en exe-cució, sense apel·lació possible, en el termini de deu dies des de la seva pro-mulgació; el capítol atorgà al consistori de la Diputació del General tota la jurisdicció per aplicar-les, com si es tractés de sentències que afectaven les matèries de la mateixa Generalitat. 62

d.2) Comissió de «esmersadors»: el Cerimonial de Miquel Sarrovira de-signà així la junta encarregada de procurar, en combinació amb els diputats i oïdors de la Diputació del General, els diners necessaris per a l’oferta de donatiu al rei. Per al cas aragonès, Gerónimo Martel parlà d’un comissió pa-ritària de «cargadores de censales». 63 Durant la vigència del sistema de recap-tació del donatiu a través d’una imposició directa per foc o família es crearen comissions de fogatjadors. El 1512, per exemple, tres nomenats per la Cort haurien de gestionar amb els diputats el lliurament dels diners obligats per la Cort en el donatiu (recaptació dels fogatges i «auctoritat, licència, facultat e plena potestat de vendre en nom e veus de dita Cort e del dit General [...] tantes pensions de censals morts» com calguessin per arribar a l’oferta feta al rei). 64 Sense necessitat d’acudir al fogatjament, el Braç Reial també parlà en la convocatòria de 1585 de «los elets de la concòrdia irmada entre la Genera-litat y sos acreadors censalistas». 65

En el curs encara de la Cort general de 1705-1706 treballà intensament una «Junta de medis promptes per la anticipació del donatiu voluntari que la Cort general espera fer a sa magestat», encarregada d’organitzar l’avançament més ràpid possible de diners al rei, mentre encara s’estaven celebrant els debats. El nou monarca havia cursat una petició desesperada de recursos (que no podia esperar a la concessió inal, després de mesos de debat legislatiu) i els braços respongueren amb el nomenament de dues persones per braç (al reial, les de-signarà directament el president) encarregades d’estudiar com fer una ajuda de costa al rei de la forma més urgent possible. 66

e) Altres comissions diverses: encara que no apareixen citades (expres-sament formalitzades) als manuals de celebració de la Cort de Sarrovira o Peguera, però, la mecànica del debat delegat en comissió abastà molts altres

61 Tratado de la celebración de Cortes generales..., p. 198-199.62 Per al debat del Capítol als Braços, vegeu AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 374v-375r.63 Forma de celebrar Cortes en Aragón..., p. 101.64 Nomenament i instruccions de la Cort general de 1512 al procés familiar general (ACA, Genera-

litat, Sèrie general (N), 1005-2, f. 91r-93v i 98v.65 AHCB, Consell de Cent, XVI-88, f. 896. 66 Ibídem, f. 412r i 451v.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

moments de la Cort general. Es constituïren nombroses comissions ad hoc, amb la inalitat de posar d’acord els braços en temes que suscitaven polèmica («per conferenciar» es diu al Braç Reial el 1705-1706). Foren molt freqüents les comissions d’estudi per a assessorar en afers concrets: el 1585, per exem-ple, una novena rebé l’encàrrec dels braços d’analitzar la forma en la qual es faria el jurament del príncep «per ésser sa altesa de menor edad; y per assò se vessen exemplars y lo que fos menester»; 67 el 1705-1706 (en plenes demandes d’eixamplament de veus a la màxima institució del país), sobre l’augment de la representació de viles, ciutats i altres cossos a les bosses de diputats i oïdors de la Diputació del General. De fet, els exemples d’aquesta mena de comis-sions assessores podrien ser incomptables.

Segona part

Les comissions a la Diputació del General

2 1 El moment decisiu del segle XVI

La Cort general, incòmoda font de tensió política per al monarca, en espe-cial, si no venia acompanyada de la generació dels recursos que hi esperava obtenir, fou, per voluntat dels Àustria, cada vegada més absent de l’escenari polític català. La seva delegació permanent, la Diputació del General, vet-llà d’acord amb la seva comesa constitucional, pel dia a dia de la gestió de la iscalitat i per la defensa de l’ordre jurídic. I les comissions hi jugaren nova-ment, com ho feien a la Cort general, un paper fonamental. De fet, la matei-xa Diputació del General, si més no en els seus orígens, no havia estat sinó una comissió més, d’aquelles que allargaven les seves funcions més enllà de la cloenda de la Cort general. Durant els anys seixanta i setanta del segle xvi les comissions ja foren presents a la Diputació amb un rol important, creades amb la missió d’assessorar el consistori de diputats i oïdors en les matèries més polèmiques.

No hi ha dubte, però, que la Cort general de 1585 suposà un abans i un després en la presència de les comissions al si de la Diputació del General. En aplicació dels Capítols dels redreç que els donaven aquell nou protagonisme, les comissions s’autoregularen a través de declaracions sobre l’abast de les seves pròpies competències, amb «vot decisiu per deliberar lo que·ls parega conforme justítia». Les comissions s’havien irrogat ben aviat una capacitat sense límits a l’hora d’interpretar les constitucions, fet que les havia projec-tat a intervenir, encara que fos per la porta del darrere, en tots els àmbits de la vida política del país. Com ha recordat Ernest Belenguer, interpretar sig-

67 Ibídem, f. 42r i 416r.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

niicava a la pràctica innovar en matèria legislativa, davant una Cort general cada dia més inoperant pel curtcircuit reial. El Consell d’Aragó es lamentava a les acaballes de 1591 de la voluntat dels braços catalans de «hazerse juezes de todas las contenciones que se ofrecerán entre el Consejo real y ellos, y cami-nando por este camino dentro de muy poco se vedrán a quedar con toda la juris-dicción real.»

Des de la tardor de 1587, amb la legislació de la Cort general closa a Mont-só mesos abans a ple rendiment, les Divuitenes foren omnipresents a la Di-putació, controlant la tasca diària del consistori de diputats i oïdors («tota l’administració del General ha mudat», reconeixien), davant el rebuig de i-gures com el diputat eclesiàstic i abat de Poblet Francesc Oliver de Boteller. El març de 1588, una declaració de Divuitena estipulà que, en endavant, les decisions es prendrien conjuntament entre consistori i Divuitenes per una majoria de tretze vots, encara que entre la posició majoritària i guanyado-ra no hi hagués ni un sol vot de diputat i oïdor. S’establí, a més, la capacitat d’auto-convocatòria de les Divuitenes i la seva iniciativa per actuar amb la presència o no dels diputats i oïdors. Entre la primavera de 1589 i la tardor de 1591 es mantingueren actives de forma gairebé permanent a la Diputació deu o més Divuitenes, amb un centenar de persones plenament actives al govern de la institució, més enllà dels diputats i oïdors. Per a assegurar una operativa més eicient, encarregaren sovint a tres comissaris la preparació material de les reunions.

Aquesta revolució representativa de les noves comissions de 1585 tingué dos efectes pregons: fer saltar pels aires el iltre que suposava la insaculació (els membres més poderosos als braços controlaven ja personalment les polí-tiques de la Diputació del General) i impulsar una actitud més agressiva de la institució en l’exercici del poder, fet que desembocaria en les greus torbacions polítiques del període 1587-1593, que es clogué amb un acte de força de la Mo-narquia per desnaturalitzar les comissions. A partir de 1593 (quan Felip II de Castella cometé per la força el gravíssim acte de suspendre unilateralment la legislació de la Cort general que donava peu a l’acció de les Divuitenes), la seva composició deixà de ser una decisió de la Junta de Braços i els membres passaren a ser designats directament pels diputats i oïdors. Aquesta aparent-ment simple alteració tindria conseqüències internes determinants: les comis-sions recuperaren el seu simple paper polític assessor i deixaren de banda el de control de l’activitat interna del consistori: és perdé així un bon instrument per garantir una millor gestió econòmica i inancera de la institució.

Les Juntes de Braços, inseparables d’aquest procés d’intervenció de les co-missions a la Diputació del General, havien de jugar també un paper determi-nant durant les darreres dècades del segle xvi. Els seus orígens es perdien en el segle anterior, encara que la connexió més directa es troba segurament en diverses convocatòries dels anys 1525-1532 dutes a terme per estudiar alguns

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

casos que afectaven les competències de la Generalitat. Des d’aquell moment, el seu paper es va formalitzant a poc a poc. A partir de 1555 sembla ixar-se la mecànica de convocatòria amb crida pública als membres dels braços pre-sents a Barcelona i de presentació del problema als presents a través d’una proposició del consistori de diputats i oïdors. Des de 1559, de la convocatòria de la Junta de Braços (encara anomenada només «aplec de les persones dels tres estaments») es derivà la creació de comissions de seguiment dels afers que havien portat a la crida als estaments. El 1569, el diputat militar ja qua-liicava de «costum lloable antich» la crida dels braços «en negossis àrdu-os». Els altres dos diputats, en canvi, preferien una comissió d’electes o elets designada pels consistorials i denunciaven la «confusió» que provocaven les crides als braços. Naturalment, les Juntes de Braços posteriors a la Cort de 1585 enllaçaren amb aquesta tradició i en ixaren encara més les comeses i la composició.

Entre 1587 i 1593 s’aplegaren gairebé un centenar de Juntes de Braços, amb una periodicitat pràcticament mensual, mentre que, entre 1601 i 1652 (mo-ment de la seva gairebé deinitiva extinció), segons va comptabilitzar Juan Luis Palos, van tenir lloc unes cent trenta-tres, és a dir, poc més de dues a l’any. El nombre d’assistents baixà també de forma força considerable, a par-tir dels 800 membres d’unes 300 famílies que hi havien participat en l’edat d’or d’aquells anys inals del xvi. El motiu d’aquest canvi té plena relació ambles comissions. Des de 1593, les Juntes de Braços ja no designaren mai més elsseus membres encara que poguessin impulsar o aconsellar la seva cre-ació i els obliguessin a retre comptes un temps més tard.

Així, doncs, durant la primera meitat del segle xvii, les reunions dels es-taments a la casa de la Diputació (reclamades sovint pels oicials jurídics de la institució, a la recerca de consensos més amplis entre la classe dirigent catalana) van tenir un marcat accent de denúncia dels grans conlictes polí-tics amb la Monarquia, alhora que abandonaren l’examen i el control de la pròpia institució: així, per exemple, al llarg de la dècada dels vint, sobre la recuperació de les galeres del General o la reclamació reial del dret del co-ronatge (1623-1624), la imposició de carretatges (1625), la preparació de la Cort general i la reclamació del jurament reial de les Constitucions (1626), la campanya a Madrid per a la separació dels Comtats (1627-1628), la vincula-ció de Ripoll a la província benedictina de Valladolid (1628) o el naixement del príncep (1629).

El nou paper director del Consell de Cent barceloní sembla essencial en aquests temps de decadència de les Juntes de Braços, tal vegada, anunciant el procés que acabaria conduint dècades més tard, en un context encara més di-fícil, a la formalització de la Conferència dels Tres Comuns. Les reunions de les Juntes de Braços s’iniciaven amb la lectura d’una proposició per part dels diputats i oïdors i immediatament el conseller barceloní present (normal-

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

ment, el segon) s’emportava una còpia escrita per llegir-la als consellers. Una vegada debatut l’afer pel govern barceloní, el conseller tornava per fer públic el seu vot, després del qual la resta dels membres de la junta anaven emetent també la seva opinió. Barcelona, doncs, marcà clarament el camí d’una Di-putació del General més desdibuixada. A partir de 1652, Les Juntes de Braços van reaparèixer en comptadíssimes ocasions i només en relació a la creació (per extracció) de les comissions d’habilitadors per a l’extracció dels consis-torials, a les acaballes de cada trienni de govern a la Diputació del General.

2 2 Les comissions dels segles XVII-XVIII

A llarg de les primeres dècades del sis-cents moltes de les més escasses re-unions de Juntes de Braços acabaren amb el nomenament pel consistori de successives «juntes de elets» que treballaven posteriorment els aspectes més polèmics de la política del moment. Moltes d’aquestes comissions, però, ja no eren resultat de les reunions dels braços, sinó de la designació particular i la convocatòria especíica dels diputats i oïdors. Són «juntes d’elets» del con-sistori, terminologia que, volgudament, remarca el seu caràcter subsidiari. 68

La composició de les comissions més habituals, consagrades a l’assessora-ment dels diputats i oïdors en afers polítics que afectaven les competències de la Diputació del General serà, com hem dit, resultat de la lliure designació dels consistorials. Tindran un caràcter més lexible: ins i tot, ocasionalment, de-penent del tema tractat, no es respecta ni tan sols la paritat entre braços. Ara bé, les comissions d’aquesta època també poden constituir-se a sort a través de l’extracció des dels Llibres de l’Ànima, «ab bolsas de cuyro y bolas de fusta». 69 Així serà en dos supòsits: per al nomenament de determinats càrrecs o l’auto-rització d’algunes despeses en àmbits concrets de govern (preferentment sobre ambaixades: «que aquella junta ab los sis consistorials conegan y dicidescan per pluralitat de veus, per escrutini, la conveniència de embiar-lo», es diu el febrer de 1711), segons l’estipulat per la legislació de la Cort general, i en la in-tervenció en els iltres de renovació dels candidats a les extraccions de diputat i oïdor, en aplicació del capítol del redreç 85 de la Cort general de 1599.

Naturalment, els diputats i oïdors mai treballaren sols. A més del suport jurídic dels assessors ordinaris i de l’advocat iscal, funcionaris en plantilla de la casa, els consistorials acudiren sovint a la convocatòria de «consulents» o

68 El 14 de novembre de 1623, per exemple, «se juntaren en la present casa, per orde de ses senyo-ries, per los negoscis de galeres, los senyors Francesch Codina, conseller ters, don Francisco Terré, degà y canonge de la Seu de Barcelona, Miquel d’Oms, senyor de Sant Jordi, don Ramon de Calders y Ferran, senyor de Pierola, misser Jaume Aymerich, misser Miquel Joan Magarola. Elets, elegits y nomenats per ses senyories, juntament ab altres, los quals aportaren en consistori y donaren en mà y poder de ses senyories uns apuntaments acerca de les coses de dites galeres» (Dietaris de la Generali-tat..., vol. V, p. 53).

69 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 378.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

juntes de doctors «dels més graves i experts de la plassa» (1629) per als afers d’un component tècnic, processal, més marcat. 70 Sovint, aquesta intervenció dels doctors fou reclamada per les mateixes «juntes d’elets» o Divuitenes, que treballaren conjuntament amb els assessors jurídics de la casa i els externs convocats. També succeí a l’inrevès, quan el setembre de 1701, per exemple, el personal jurídic de la institució animà els consistorials a convocar una no-vena, atès que «dita dependència era més política que legal». 71

El creixement de la temperatura política a la vora de 1640 va suposar un recrudiment de l’activitat de les «juntes d’elets». Les conseqüències de la guerra i la declaració il·legal del Princeps Namque van suposar la constitució per l’estiu del 1637 d’una molt activa trenta-sisena que s’aplegà gairebé a diari durant mesos. De fet, podríem dir que el volum de la comissió era una mena d’esceniicació formal de la importància de l’afer: «aparegué a dita junta y resolgué, que per las mateixas causas y motius, era molt convenient que to-tas las personas eletes assistissen en ditas juntas y que no·s reduís dita junta a menor número, perquè era molt convenient que tots oïssen los magníichs assessors y advocats aplicats, y estiguessen ben enterats del fet, per què ab major maduresa, poguessen donar son vot y parer acerca ditas cosas». Pel juny de 1639 els consistorials creen deinitivament una Vint-i-quatrena de Guerra o Junta de Guerra, precedent directe de la gran Junta de Braços del diputat Pau Claris. 72

Durant la segona meitat del segle xvii, en canvi, la decadència de les co-missions, paral·lela a la desaparició de les Juntes de Braços, sembla difícil-ment qüestionable. Tan poc habitual resulta la seva presència, que el consis-tori es veu obligat a argumentar davant del lloctinent la convocatòria d’una junta «per a consultar los negocis y afers de la present casa y General», pel gener del 1657, en els següents termes: «juntar Trentasisena és styl de la casa en matèrias graves, per donar rahó a las personas convocades de aquellas y demanar consell per a acertar lo remey convenient y més a propòsit, y que aparegué ser-ho esta per los molt clamors de universitats de Cathalunya que de cadaldia tenim». 73

Amb el canvi profund de les condicions polítiques que suposà la mort de Carles II, la Cort general de 1701-1702 sembla obrir un nou canvi de tendència, en establir la convocatòria de comissions per a l’aplicació d’alguns dels acords constitucionals i del redreç (com ara per al nomenament de certs càrrecs o la constitució d’una companyia nàutica). Molt sovint, aquestes noves novenes de les primeries del segle xviii (tot i mantenir també vida pròpia), seran en

70 Dietaris de la Generalitat..., vol. V, p. 303.71 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 55.72 Dietaris de la Generalitat..., vol. V, p. 760 i 983.73 Continuava així: «... y per altra part se·ls daven notícias y també acostumava en la mateixa matèria

de alojaments exedint lo que per constitucions està ordenat rèbrer informacions y de aquellas averiguar la contrafacció, y declarada per sos assessors, jurídicament, suplicar los presidents lo reparo, y no alcan-sant-lo, acudir a sa magestat ab embaxadas y suplicacions» (Dietaris de la Generalitat..., vol.VII, p.52-53).

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

realitat la representació de la Diputació del General dins les potents i decisives Conferències dels Tres Comuns. Paral·lelament, les Divuitenes semblen tornar a ocupar-se dels aspectes de major alçada política. Joaquim Albareda ha asse-nyalat la necessitat d’estudiar-les més a fons: «realment paga la pena d’apro-fundir en el seu coneixement, perquè si bé la seva funció es limitava a assesso-rar, sovint inluïen notablement en la presa de decisions dels diputats». 74

Certament, hi ha indicis d’un nou reforçament del seu paper. Les Divuite-nes d’aquesta etapa inal, amb la inalitat de fer un primer esborrany de me-morials i cartes, delegaren sovint en sisenes «atribuhint-los facultat y poder per a premeditar, discòrrer y consultar dit fer, tant políticament com legal-ment, ab aquellas personas que millor los aparexarà, encara que sia ab advo-cats. Del que los aparaxarà se dega fer se donen irmar-ne un paper, lo qual diu sien servits los senyors diputats reportar a la present Divuytena, pera que en vista de ell, pugan aconsellar a sas senyorias lo fahedor, podent gastar per est efecte dits senyors deputats lo que convinga de las pecunias del General». La decisió de quina seria la composició concreta d’aquestes sisenes (com ara, per exemple, la que preparà una carta al rei pel desembre de 1702), però, con-tinuà a mans del consistori de diputats i oïdors.

Durant aquells anys d’activitat renovada les comissions abordaren nom-broses qüestions d’organització interna, com ara l’acceptació o no de la pre-sència de germans en una comissió (els omnipresents Saiol), l’edat mínima per assistir-hi, la compatibilitat amb oicis com el de visitador reial o l’espe-ciicació del suport expressat en els nomenaments de càrrecs per la comis-sió («nemine discrepante» o «per pluralitat de veus»). El moment dóna peu a l’exercici de reunions poc habituals, com ara una Divuitena de l’agost de 1703 formada a parts iguals per homes triats pel consistori i el Consell de Cent per un afer relatiu al veguer de Barcelona i de la qual no es troben referents des de l’octubre de 1648, segons el «llibre de mestre de serimònies». 75

Tercera part

Les juntes i comissions dels moments republicans

3 1 La Junta de Braços de 1640

Resulta prou interessant analitzar al detall el funcionament de la presa de decisions a la Diputació del General en els moments de màxima excepciona-litat política. La constatació més important és que es tendí a la conservació d’un poder fort per part del consistori, però combinat amb el paper asses-

74 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 25.75 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 281, 323 i 418.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

sorde la trenta-sisena i altres juntes auxiliars, sota la direcció general de la Junta de Braços.

De fet, la Junta General de Braços convocada el 10 de setembre de 1640, no fou sinó la continuació d’una Divuitena creada pel consistori «per a disposar les matèries corrents». Ben aviat, els membres d’aquesta Divuitena es plante-jaren la necessitat de convocar més gent ins a fer una trenta-sisena i es qües-tionaren la possibilitat de procedir a una divisió funcional, més operativa, de les seves tasques: «si de las personas anomenadas y altras faran dos juntas diferents, la una per tractar los medis per preparar nostra defensa natural y la altra per tractar cosas de hazienda per acudir als gastos que se oferexen». Entre aquestes noves divuit persones, demanaren al consistori que els nome-nà que «sien entre los ecclesiàstichs, los síndichs dels molt illustres Capítols y entre los titulars, los majors magnats i barons; y entre los reals, tots syndichs de la universitats que concorren en brassos». La Junta de Braços va reconèixer d’entrada «plena facultat» al consistori i la nova trenta-sisena per «deliberar y resoldrer lo que convindrà fer» amb completa autonomia de despesa. El 13 de setembre, els braços constituïren inalment una Junta de Guerra i una Jun-ta d’Hisenda, totes dues formades per dotze membres, dotant-les de la ma-jor lexibilitat en la seva composició (es diu explícitament en crear-les que si un dia hi haurà alguna absència, els diputats en podran nomenar substitut ocasional). 76

Una vegada creada aquesta estructura bàsica de funcionament, la trenta-sisena i les juntes de matèries anaren generant propostes de caire general (la primera) i especíic (les segones), les proposaren al ple de la Junta de Braços i aquest encarregà al consistori de diputats i oïdors la seva execució material. A partir del 30 de setembre arrencà també l’embrió del que seria la tercera junta especíica, la de Justícia, que va néixer oicialment com una sisena «per a que imposen penas als soldats y oicials per conservació dels exèrcits», perquè recolzin la germandat creada per assegurar la pau púbica al rerepaís i perquè «procuren de prompte y ab tot rigor la execussió de penas contra las personas dels tres brassos que són estades renitents a la present convocació i unió, y a prestar lo sòlit jurament que han prestat los demés».

El 3 d’octubre de 1640 el consistori es reuní amb la trenta-sisena i la Junta de Guerra per acabar de perilar una estructura a cavall entre la comissió i el tribunal: nou persones encarregades bàsicament de fer-se càrrec dels qui re-butjaven prestar idelitat als braços, «les quals judiquen breument y summà-riament las causas tocants a dit tribunal, la veritat del fet attesa, donant-los un assessor lo qual tinga vot consultiu, y las causas se sentencien per escruti-ni». El consistori nomenà els seus nou proposats per la trenta-sisena i la Junta

76 Les Corts Generals de Pau Claris: Dietari o procés de Corts de la Junta General de Braços del 10 de setembre de 1640 a mitjan març de 1641. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976, p. 125 i 127-130.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

de Guerra: exclosos els eclesiàstics per tractar-se d’afers de justícia civil, la integraren cinc militars i quatre ciutadans. Tanmateix, dos mesos més tard, el 2 de desembre, s’hi afegí el conseller segon de Barcelona, que passà a pre-sidir-la.

Aquesta estructura de funcionament, però, debilita el consistori, el qual, ben conscient, es resistí a perdre la iniciativa. Per això, els diputats i oïdors insistiren el 8 d’octubre als membres dels braços que comuniquessin al con-sistori les seves propostes «abans de explicar-les en brassos o a la junta de las trenta sis personas, o a la de guerra, o a la de justícia, que conferides en qual-sevol d’aquestes juntas las proposarem als brassos per a què acerca de ellas se prenga resolució». Amb el pas de les setmanes es comprovà també la necessi-tat de depurar alguns circuits d’informació: el mateix dia esmentat, la Junta de Braços decidí que les «resolucions de cosas de guerra» no passessin pels braços «per aparèxer que aquestas cosas se deuen tractar ab molt secret»: el consistori decidí parlar directament amb la trenta-sisena i la Junta de Guerra «ab plenitud de poder y sens referiment algú». 77

A mesura que l’exèrcit del marquès de los Vélez assolà el país, el Consell de Cent barceloní semblà anar guanyant protagonisme en el nucli dur del go-vern, especialment amb el control de la Junta de Justícia. Els braços es dissol-gueren amb una pròrroga d’un mes, una vegada posat en marxa el govern, a i d’atendre les seves responsabilitats en el control del territori («lo bé publich de la província y la pau y quietut d’ella»). L’autor del dietari de la junta, però, la trobarà a faltar: considera molt important «que estigués la província junta y los braços uberts», encara que els consistorials, amb la pròrroga «respiraren algun tant dels immensos treballs que avian suportats, pus estant uberts los brassos tingueren major número de personas de moltas parts y abundants en saber y prudència». La pròrroga de la Junta de Braços, a i d’evitar les impor-tants despeses que suposava, respongué també al fet que es considerava amb bon criteri que calia destinar tots els recursos sencers a la lluita. 78

El gener de 1641, amb les tropes del rei a les portes, l’ambient era ja deses-perat: la Junta de Braços facultà els diputats i oïdors per convenir amb la tren-ta-sisena i les juntes els termes de l’inevitable pacte amb França. La trenta-si-sena nomenà una petita comissió entre els seus membres per analitzar l’oferta d’assistència militar a un Principat ja sota protecció de Lluís XIV «ab que se reduesca son govern a forma de república ab los pacte y condicions que ab sa magestat christianíssima de una part y la província de altre se ajustaran.» El 16 de gener, els braços s’hi avenguiren al pacte i demanaren a la trenta-sisena que els informés de totes les negociacions a ells mateixos i al Consell de Cent

77 Ibídem, p. 167, 171, 178 i 180.78 «Y en quant a las juntas que han de restar per tractar y disposar las matèrias que se oferiran sia

en la forma que ara estan, procurant que resten en ellas las personas que assistexen avuy en aquesta ciutat y poden assistir en ella ab major comoditat, lo que reste a la disposició del consistori y trentasi-sena, ajustant-se ab lo parer de la ciutat» (Les Corts Generals de Pau Claris..., p. 236 i 246-247).

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

de Barcelona. Els fets és precipitaven i tothom entenia que no hi havia més remei que llançar-se del tot en braços del rei cristianíssim. El dia 23, el con-sistori reconegué en la seva proposició als braços que només acceptant del tot l’obediència del rei Lluís XIII els francesos es farien càrrec de la defensa de Barcelona: «de comú acord dels dos consistoris y personas eletas se prengué en lo die de vuy resolució que los Brassos y Concell de Cent estiguessen en lo die de vuy en un mateix temps junts, per çò que, pus lo voler destruir y aca-bar la província caminava a tanta pressa, era molt convenient que no·s perdés temps en procurar y cuydar del reparo millor que se podria trobar per a opo-sar-se a tan gran fúria y cólera com mostravan tenir las personas que tenian a son càrrech la destrucció y ruyna de ella». 79

A partir del 23 de gener i de l’acceptació deinitiva de la dependència fran-cesa, els braços organitzaren un nou Consell de Guerra per dirigir la defensa, format per dos militars francesos i quatre catalans, amb Jaume Damians com a secretari. Durant els dies posteriors, però, continua funcionant, si més no, la «Junta de Justícia de la Generalitat» que actuà inlexible per processar els darrers desertors. A principis de febrer, assumint el fet que, «aquesta provín-cia ha mudat de estat», el consistori demanà i els braços atorgaren la consti-tució d’una nova Junta de pèrits per articular la justícia: «los senyors diputats sien servits fer una junta particular de personas ben estesas y intencionadas, així dels que entran en brassos com de las que són de Concell de Cent, los quals fassan un paper de dits apuntaments, lo qual ponderat y fet manarà sa senyoria dels senyors deputats convocar los presents brassos.» Els braços no-menaren com a resultat una Dotzena (quatre membres per braç) que es posà immediatament a treballar en la instauració del nou ordre: les seves primeres mesures foren la clausura de les oicines de la casa del Racional i la de la In-quisició, on es trobava també l’arxiu reial; ben aviat s’inicià, sota la seva di-recció, l’operativa de coniscació de béns. 80

3 2 La Junta General de Braços de 1713

A diferència del que s’havia esdevingut el 1640-1641, el 1713 els braços es reuniren per separat dins la Casa de la Diputació, tot seguint l’estructura d’una autèntica Cort general. El Braç Eclesiàstic s’ajunta al saló «on acostu-ma juntar» el Braç Militar; aquest, al saló dit dels Reis; i el Braç Reial, al saló del Consistori. La iniciativa de la seva convocatòria partí no només del con-sistori de diputats i oïdors, sinó també del Consell de Cent i del Braç Militar i s’adreçà a totes les persones dels tres estaments que acostumaven i podien assistir a la «Junta de Brassos», a la Casa de la Diputació. Davant la proposició

79 Les Corts Generals de Pau Claris..., p. 412 i 430.80 Les Corts Generals de Pau Claris..., p. 433-434, 445, 465, 470-471 i 476.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

100

que els dirigí el consistori, el Braç Militar fou del parer que els braços nome-nessin («per escrutini ad aurem secretarii») una Vint-i-setena per analitzar la situació i aconsellar el consistori, elecció que s’esdevingué al dia següent de l’obertura, l’1 de juliol. El Braç Eclesiàstic preferia una novena més executiva, però inalment s’imposa la tesi de la Vint-i-setena, que hauria de reunir-se a la sala de la Casa de la Diputació que utilitzava habitualment el jove Tribunal de Contrafaccions. El Braç Reial es preocupà d’entrada per la composició dels seus nou representants: tot i aplegar-se a Barcelona, volgué preservar una ma-joria forana: inalment serien quatre barcelonins i cinc síndics de viles i llocs (Manresa, Valls, Santpedor, Tarragona i l’Estany). 81

El conseller en cap barceloní, probablement seguint la mecànica de treball de la Junta de 1640, encara que sense citar-la, proposà sense èxit el 3 de juli-ol que es constituís una trenta-sisena «tenint esta facultat per subdividir-se en aquellas juntas que convindrà, donant-los y atribuint tots los poders y fa-cultats sien necessaris», fent alhora pròrroga de la Junta general ins el dia de Nadal. Al dia següent, el conseller en cap insistí en la formació d’una comissió (els membres de la qual fossin nomenats pels presidents dels braços), a i que «guanyant los instants, formen una planta dels medis, que així en prompte com per avant, se hauran menester per la assistència de las tropas necessàrias per la guarnició de las plasas y defensa de las fronteras del present Principat reportant-se després al present bras per resòldrer y deliberar per sa part lo fahedor». 82 El Braç Militar s’adherí a la formació de la trenta-sisena (els seus representants serien nomenats pel president del braç), deixant a mans dels tres presidents dels estaments la convocatòria d’una nova Junta de Braços abans del dia de Nadal.

Entretant, però, el consistori de diputats i oïdors no es resistí a dir-hi tam-bé la seva. El 7 de juliol, enmig del clima de fervor religiós desfermat durant el setge i presa la decisió deinitiva de resistència per iniciativa del Braç Re-ial, nomenà nou teòlegs com a «consulents» per aconsellar «aserca la justícia o injustícia de la guerra». El consistori, a més, demanà que es nomenessin persones de satisfacció dels tres braços i savi Consell de Cent, perquè acon-sellessin sobre la guerra en companyia dels teòlegs designats. Al dia següent, es procedí al si dels braços al nomenament dels habilitadors dins de cada estament. Al Braç Reial fou el president qui nomenà un síndic i un ciutadà, essent després els tres els qui nomenaren els nou habilitadors. Seguiren in-tensíssims debats, cada dia, als braços, que duraven ins a les tres i les quatre de la matinada. 83

81 La Junta General de Braços de 1713; L’ambaixada Dalmases i altra documentació (1713-1714). Bar-celona: Parlament de Catalunya: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, 2008, p. 100, 118 i 141-142.

82 La Junta General de Braços de 1713..., p. 111.83 La Junta General de Braços de 1713..., p. 124, 125 i 129.

Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

Miquel Pérez Latre Les comissions a les institucions nacionalsdela Catalunya constitucionalmoderna

101

Finalment, entre els dies 10 i 11 de juliol es conigurà deinitivament l’es-tructura interna de la trenta-sisena de govern, que s’aplegà a la «pessa del cos-tat en que se acostuma de ajuntar lo bras militar»: 84 en fou nomenat president el marquès del Poal i es reconegueren vuit vicepresidents i un secretari. De la seva composició se n’extreuen quatre o cinc (als processos n’apareixen quatre, però Castellví en cita cinc) juntes o comissions:

a) Junta de Segrestaments, Donatius i Préstecs: cinc membres.b) Junta Secreta, després dita política: cinc membres, amb Antoni de Vi-

llarroel i Rafael Casanova, el portantveus de governador de Catalunya, el pro-tector del Braç Militar i l’oïdor eclesiàstic.

c) Junta de Provisions, també dita de prevencions o d’economia: vuit mem-bres, entre els quals, el conseller segon Salvador Feliu de la Penya.

d) Junta de Guerra.e) Junta de Medis.

A partir del 12 de juliol les juntes s’aplegaren en cambres separades matí i tarda i al dia següent Antoni de Villarroel fou nomenat general en cap («ha vingut a obsequiar a sas excel·lèncias donant-los las gràcias de la dita nomi-nació; y és estat tractat en tot y per tot com als grandes»). 85 Segons Francesc de Castellví, el 16 de juliol, una vegada posades en marxa les comissions per matèries i oberta la trenta-sisena per als afers més importants, inalment, els braços foren prorrogats ins l’1 de gener de 1714. 86 El cert és que, tancat deinitivament el setge pocs dies més tard d’aquella decisió, mai més tornaria a ser convocada a Catalunya una Junta de Braços. La situació d’ofec, a més, afavorí una concentració del poder militar real a mans de Villarroel i la Ciu-tat de Barcelona.

Conclusió

Resulta impossible entendre l’organització i el paper de la Cort general dins la Catalunya constitucional moderna sense passar per l’estudi del paper clau de les comissions. En foren l’ànima, des de la mateixa obertura de les sessi-ons ins a, molt temps després de closes, amb la recaptació del donatiu o les sentències dels jutges provisors de greuges. Així mateix, les Juntes de Braços cridades pels diputats i oïdors al llarg dels segles xvi i xvii aplegaren cente-nars de membres de les classes dirigents i constituïren un sistema eicient de transferència del poder per resoldre la progressiva pèrdua de protagonisme de la Cort general al llarg del govern dels Àustria. De la seva convocatòria (o

84 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 1349.85 Dietaris de la Generalitat..., vol. X, p. 1350.86 Castellví i Obando, Francesc. Narraciones históricas. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada

y Erasmo Pèrcopo, cop. 1997-2002, vol. III, p. 583.

Miquel Pérez Latre

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

102

directament del designi del consistori reduït) van néixer centenars de comis-sions no estables (les anomenades habitualment Divuitenes), encarregades del seguiment dels principals afers de govern. Sense la seva existència, la Diputa-ció del General difícilment podia haver estat un instrument eicaç al servei de les classes dirigents, tal i com el control polític de la institució per part del rei a partir de 1652 va posar de relleu.

Però més enllà de la Cort general i de la Diputació del General, instituci-ons permanents, les comissions ocuparen un paper fonamental en els grans moments d’exercici de la sobirania política: naturalment, parlem de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió. Les comissions gaudiren d’una le-xibilitat i un encert representatiu que les féu imprescindibles. De la gran Junta de Braços de 1640 van néixer les comissions que van gestionar el govern repu-blicà dels primers mesos de combat contra la Monarquia hispànica. I què fou sinó una nova comissió, la Conferència dels Tres Comuns, la que articulà la posició comuna de les institucions catalanes al servei de la causa de l’arxiduc primer i de la supervivència de les institucions nacionals inalment. Les co-missions es revelen com una mena d’escala d’emergència, però per continuar pujant, en els grans moments.

Fos en el funcionament reglat de les institucions, fos en els moments de gran excepcionalitat política, les comissions destacaren per la seva capacitat de vehicular iniciatives i d’ampliar la representació al si de les institucions. Iniciativa, per exemple, expressada en la proposta de noves lleis i normati-ves a la Cort general i en la gestió dels conlictes polítics del dia a dia i en la defensa de l’ordre constitucional al si de la Diputació del General. Foment d’una creixent representació d’amplis sectors socials a través de la capacitat de vehicular les propostes del territori a la Cort general o de trencar les cos-tures del control polític imposat pel sistema insaculatori a la Diputació del General. Amb la mort de la Catalunya constitucional de la qual tot just ara mateix commemorem el tricentenari s’obrí una nova era en la qual, per dret de conquesta, fou esborrada qualsevol via de representació del país a les ins-titucions de govern i s’imposà un rígid principi de jerarquització al servei del poder absolut d’un rei, els executors del qual serien, bàsicament, al nostre país, militars i recaptadors d’impostos. Les comissions havien perdut el seu sentit per massa temps

103

Les comissions de BalançiRedreç: delsantecedents del XVI alescortsencavalcades de 1701-1706

Eva Serra i Puig

I Balanç, Donatiu i Redreç

Un cop feta la convocatòria de la cort general es celebrava l’acte d’inaugu-ració amb la presència del rei i la lectura de la proposició reial i seguia la res-posta dels braços a càrrec del president del braç eclesiàstic. L’apertura de corts comportava, després, l’organització de les comissions de treball. 1 Aquestes comissions cobrien funcions diverses i tenien la representació dels tres bra-ços. Més d’una comissió estava relacionada amb el funcionament i l’activitat de la Diputació del General: la Comissió del balanç i la Comissió del Redreç. La primera tenia com a tasca la supervisió de les inances del General i la se-gona estava relacionada amb l’elaboració dels anomenats Capítols del Redreç destinats a reformar i a posar al dia la legislació relativa a la Diputació del Ge-neral. Segons Oriol Oleart, el concepte Capítols de Cort és un terme genèric que engloba tots els acords presos a la Cort General i, en aquest sentit, també, doncs, abraça aquests Capítols de Cort del General, que els solem reconèixer i anomenar Capítols del Redreç. 2 Aquesta relació entre obrir el Balanç i orde-nar el Redreç queda prou clara en el capítol 19 del Redreç de 1553 que, a més, com veurem, permet observar la preocupació existent pel creixent nombre de deutors envers el General.

La Comissió del Balanç ens permet conèixer la situació inancera de la Di-putació, per tal com el General o Generalitat estava obligada a ensenyar els

1 El procediment parlamentari no tenia normativa pròpiament dita, d’aquí l’existència de pràcti-ques i estils, la més important és la del jurista Peguera, Lluís de, Pràctica, forma y estil de celebrar Corts Generals en Cathalunya y matèrias incidents en aquellas, Barcelona, Rafel Figueró, 1701. Edició facsímil a càrrec del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales de Madrid, Madrid 1998. Conté un estudi introductori de Tomàs de Monatgut i Estragués, p. IX-LVII. La primera edició de la Pràctica de Peguera és de 1632 i també ha estat objecte d’una edició facsímil per Barcelona, Editorial Base, 1974.

2 O. Oleart, «La creació del dret: els anomenats Capítols del Redreç del General de Catalunya», Pe-dralbes, 13/1,(1993), p. 245-258.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

104

seus comptes cada vegada que hi havia convocatòria de Corts i el Balanç, fet de cort en cort, és una font incompleta però una magníica font per a conèixer l’evolució de les inances de la Diputació i els seus problemes. Aquests proble-mes són una de les guies per orientar el Redreç, és a dir la reforma o reactua-lització de les lleis que regulaven la Diputació del General. 3

Els Capítols del Redreç són importants perquè la legislació general és es-cassa pel que fa a la normativa de la Diputació i, sense aquests Capítols, se-ria molt difícil tenir un coneixement exacte del funcionament històric de la Diputació a través del temps. És més, segons estudis recents de Josep Cap-deferro, la manca de corts, en impedir les reformes i reactualitzacions que la Diputació necessitava, propicià que les sentències de la Visita del General poguessin funcionar de fet com a normativa, «redreç encobert» és la deini-ció que en fa Capdeferro, tot i no ser Capítols del General o del Redreç sortit* de Cort. 4

A Catalunya no tenim cap obra recopiladora de la normativa de la Di-putació com la del regne de València de Guillem Ramon Mora d’Almenar de 1625, 5 ni tampoc disposem de cap descripció de l’estil del Ceremonial de Lorenzo Ibañez de Aoyz de 1611 d’Aragó. 6 Catalunya disposa, pel que fa a la normativa del funcionament de la Diputació, d’una banda, del Libre dels Qua-tre Senyals, si bé, però, la seva cronologia apenes assoleix el segle xvi. El Libre dels Quatre Senyals, tot i ser de consulta permanent, es mantingué manuscrit ins a la seva primera edició de 1634. No és cap cosa estranya, el Ceremonial aragonès s’hi ha mantingut ins a 1989. Però Catalunya disposà també de la impressió dels quaderns de disposicions legislatives sobre el funcionament de la Diputació. En cada Cort General, com els Regnes d’Aragó i València, Catalunya obtenia capítols especíics destinats al funcionament de la Dipu-tació, però a diferència dels Regnes d’Aragó i València, els de Catalunya van passar a l’estampació. Segons la Taula de les Estampacions de Guillem Maria de Brocà, 7 els capítols del Redreç de 1512 ja foren estampats l’any 1553 i així

3 Des de 1520 s’usa la denominació Capítols del Redreç, el 1512 els denomina «Capítols per la bona administració»

4 Josep Capdeferro ha posat atenció en la importància en aquest sentit de les sentències de les vi-sites de 1621 tot situant el context d’una coneguda estampació de les sentències dels visitadors sobre els càrrecs dels oicials de la Diputació de Barcelona i l’estampació descoberta per ell sobre els càrrecs de l’esquadra de les galeres de Catalunya, Josep Capdefrrro, Joan Pere Fontanella (1575-1649), un advocat de luxe per a la ciutat de Girona. Plets i negociacions juridico-polítiques d’un municipi català a l’alta edat moderna, Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, 2010, pàgs. 208, 210. Tesi doctoral publicada amb el títol Ciència i experiència el jurista Fontanella (1575-1649), Barcelona, Fundació Noguera, 2012, p. 152-154. Pel que fa a l’actuació inspectora del General veure també Eva Serra, «Territori i inspecció iscal: la visita del General de 1600», dins Les xarxes urbanes a la Catalunya dels segles xvi i xvii, Barcelona Rafael Dalmau, 2011, p. 169-284.

5 Volum e recopilació de tots los furs y actes de Cort que tracten dels negocis y afers respectants a la casa de la deputació y generalitat de la ciutat y regne de València, València, Impremta de Felip Mey, 1625, edició facsímil, València, 1999.

6 Ceremonial y brebe relaçión de todos los cargos y cosas ordinarias de la Diputación del reyno de Aragón hecho en el año de mil seyscientos y onze por Lorenço Ybañez de Aoyz. Zaragoza, 1989, edició facsímil d’una obra manuscrita de 1611, amb una introducció de J.Antonio Arnillas i J. Ángel, Sesma.

7 G.M. de Brocà, Taula de las Stampaçions de les Constitucions y altres drets de Cathalunya y de les cos-tumes y ordinaçions de sos diverses paratges, Barcelona, ills de Jaume Jepús, 1907, p. 92-119.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

105

mateix sembla en el cas dels de 1522, i els de 1531 ho foren el 1534. Sembla que l’estampació, pel que fa als Capítols del Redreç es regularitza el 1553. Això vol dir, que durant anys, la normativa de la Diputació o Generalitat es mantingué manuscrita, almenys ins a 1534 pel que fa als quaderns legislatius i ins a 1634 pel que fa a llibre dels Quatre Senyals. 8 Tal com s’ha dit més amunt no eren les úniques referències normatives, caldria afegir-hi els capítols i ordinacions dels drets iscals i els tarifaris, també estampats almenys des de 1534 i les sen-tències de les visites, de les que en trobem algunes d’estampades el 1621. L’en-llaç entre l’etapa manuscrita i l’etapa impresa, en part fou salvada a través de les estampacions d’inicis del segle xviii. Fet que demostra tant la importància del Redreç, per antic que fos, com, a quin extrem, les institucions catalanes i els seus homes contemplaren aquell moment del xviii com una etapa de re-forma i nou impuls i explica les edicions especials cumulatives fetes una l’any 1704, en el primer regnat del duc d’Anjou Felip V, i l’altra el 1707, en el regnat de l’arxiduc Carles III.

L’anàlisi de la creació dels Capítols del Redreç ha comportat visions contra-posades tant ja en el seu passat històric com en la seva actualitat historiogrài-ca. El conlicte rau en la interpretació tant del grau de potestat de la Diputació com de la capacitat dels braços a soles en Corts per reformar la normativa de la Diputació. D’una banda quan estava convocada la Cort General sorgien en-tre aquesta i la Diputació greus conlictes en relació a la potestat en el terreny de les insaculacions; de l’altra els braços reunits en Cort General disputaven al monarca el dret d’intervenir en la normativa de la Diputació. Hi hagueren moments especials d’aquestes polèmiques. Pel que fa al poder del monarca, el 1585 s’encetà una crua controvèrsia entorn de la potestat del rei sobre la nor-mativa de la Diputació del General, tot al·legant un privilegi del rei Martí de 1410, reconegut per uns i no reconegut per d’altres. La polèmica no fou només entre la terra i el monarca sinó també entre els braços i, de fet, actualment encara dura en la historiograia i, tant aleshores com ara, el debat s’explica segons el posicionament juridicista o polític de la interpretació. 9 Pel que fa a

8 Llibre dels Quatre Senyals, Barcelona, editorial Base, 2006. Edició facsímil del Libre dels quatre senyals, Barcelona, Jeroni Margarit, 1634. Aquesta edició facsímil conté un estudi introductori de Tomàs de Monta-gut i Estragués. La demostració de la consulta constant d’aquest llibre resta demostrada per les dues altres edicions del segle xvii, una de 1683 i l’altra de 1689, ambdues a càrrec de Rafael Figueró.

9 No s’ha trobat mai l’original d’aquest privilegi i sí en canvi unes notes de la Diputació molt més tardanes que hi fan referència. Tenint en compte que la data es troba entre el trànsit de la vida de Mar-tí l’Humà i el nou monarca Trastàmara, sempre he pensat que els braços en aquella ocasió van saber convertir una disposició puntual reial en privilegi permanent. Tot i així, el cert és que els Capítols del Redreç, sense, però, la solemnitat de la legislació general, acaben tenint el decret reial. Cort General de Montsó (1585). Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç reial. Textos Jurídics Catalans. Lleis i Costums II/5. Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Barcelona, 2001. Eva Serra, «Introducció» p. I-LI. Encara que sembli que la solemnitat dels decrets reials en els capítols del redreç no sigui tant evident, cal tenir precisament present el conlicte estudiat per Miquel Pérez Latre sobre els capítols 7, 13 i 34 de 1585, anul·lats pel rei fora de corts el 1593. Miquel Pérez Latre, Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle xvi. Vic, Eumo editorial, 2004, p. 226, 234 i 251. Només això ja veriicaria la necessitat de fer un seguiment sobre l’abast del privilegi de 1410, o si més no, quan aquest és al·legat i quan no i per què. Es clar que la Diputació sempre al·lega potestat en el terreny iscal, però sovint és difícil veure on comença i on acaba aquest terreny.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

106

les relacions entre la Cort General i la Diputació, el 1632 s’obria una polèmica que exempliica la pugna, en temps de legislatura oberta, entorn de la capa-citat de la Diputació a fer insaculacions durant l’actuació de la Cort General, fet que ha gaudit d’un bon treball per part de Jaume Ribalta. 10 El cas de 1585 és un episodi que veriica la lluita de sobirania entre la Corona i la Diputació, i es troba vinculat a la necessitat de decidir si els deutors del General podien o no intervenir en la Comissió del Redreç i la polèmica portava a plantejar-se qui i com s’havia de decidir i si la monarquia havia de tenir veu i vot o no en aquesta decisió. Finalment allò que sabem, i ho veiem empíricament, és que la monarquia també posava la seva decretació als Capítols del Redreç, però això no impedia que en matèria iscal, la Diputació fos sobirana. El cas de 1585 ens porta a la complexa relació de potestat o sobirania entre la Genera-litat, entesa com a Diputació del General i la monarquia. El cas de 1632 és un conlicte entre el legislatiu i l’executiu en una època en la qual encara no ha-vien nascut aquests conceptes ni s’havien delimitat, encara, aquestes igures institucionals.

Ara bé, la intenció d’aquesta comunicació no és penetrar en aquests as-pectes, que més o menys vaig plantejar ja fa uns anys en un butlletí biblio-gràic sobre Corts, 11 sinó centrar-me en la relació estreta existent entre Re-dreç del General i Balanç del General, que encara que sobretot s’ha observat que desemboca en la possible quantitat del donatiu, és, al mateix temps, un mecanisme, que més enllà de la Visita, o, si volem, complementariament a la Visita, vincula les disposicions relatives a la Diputació amb l’ordenament de la iscalitat del General i els seus ingressos. No deixa de ser una eina de referència per a les reformes i un instrument que obligava a tenir present una mena de pressupost avant lettre, a i de portar a terme el compliment de les obligacions administratives i socio-polítiques pròpies de la Diputació del General.

Els Capítols del Redreç tenien, si més no, quatre objectius fonamentals: si-tuar els drets polítics i competències del General, assentar i reactualitzar el sistema electoral i el funcionament del consistori, establir i posar al dia l’orde-nament iscal del General o Generalitat i disposar i recordar la funció de vigi-lància constitucional dels diputats i oïdors.

No és casual que una edició dels capítols del Redreç de 1599 feta el 1704 adjunti al costat dels esmentats capítols del Redreç de 1599 la impressió dels capítols de cort relatius a «las insaculacions a las bolsas de Deputats y oydors de comptes des de la formació de elles, feta en las Corts de Santa Anna,

10 J. Ribalta i Haro, «“De natura Deputationis Generalis Cathaloniae”. Una aproximación a través de la literatura polemista del seiscientos: la alegaciones jurídicas sobre el pleito de las insaculaciones de la Diputación del General de Cataluña (1632)», Historia. Instituciones. Documentos. núm. 20 (Universitat de Sevilla, 1993), pp. 403-471.

11 «Butlletí Bibliogràic sobre les Corts Catalanes», dins Arxiu de Textos Catalans Antics, 26 (Barce-lona, 2007), p. 663-738.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

107

any1493» i les disposicions sobre insaculació de les corts de 1503, 1520, 1533, 1542, tot fent també referència als capítols sobre la qüestió de 1585 i 1599 i fent nota dels de la recent cort de 1702. 12 Tampoc no és casual que el 1707 es faci una edició compilada que reuneixi l’edició dels capítols del Redreç des de 1512 ins a 1553 incorporant-hi també els capítols dels drets o tarifaris de 1481, de 1547 i de 1575-76, a més de la concòrdia de frontera iscal amb Aragó de 1564, 13 edició cumulativa que amb paginació pròpia incorpora també els capítols del Redreç de 1585. 14 Aquestes edicions, que posen en paper imprès alguns textos ins aleshores només en existència manuscrita, com el tarifari de 1481 o el redreç de 1512 només en manuscrit ins a 1553, revela, com ja he dit, el sentiment d’encetar una etapa de renovació i empenta política i permet també destacar que mentre 1704 edita el Redreç de 1599, el 1707 edita el Re-dreç censurat de 1585, 15 és a dir aquell redreç que el 1593 va patir la retallada dels capítols 7, 13 i 34 pels quals la Diputació pretenia tenir competències de pressupost extraordinari, aspirava a ampliar la capacitat inspectora sobre el consistori i s’atorgava competències d’interpretació de la normativa del Gene-ral a través de divuitenes. D’altra banda, els textos editats el 1704 revelen un interès més en el funcionament institucional i els editats el 1707 revelen un in-terès més directament iscal. Dit això, cal afegir que les dues edicions cumula-tives són prou ben fetes i amb les eines pertinents per facilitar la consulta tal com calgui, és a dir que ambdues disposen d’uns bons repertoris a través dels quals els responsables iscals podien ràpidament resoldre qualsevol consulta independentment de l’any en que s’hagués fet el capítol o disposició. Evident-ment, els Capítols del Redreç des de la segona meitat del segle xvi disposen tots ells de repertori de consulta.

La relació entre Balanç i Redreç que s’estableix en qualsevol convocatòria de Corts permet fer un seguiment dels ingressos del General, del pes del deute públic i de l’aplicació d’aquests ingressos.

He triat quatre moments anteriors a 1705-06: 1547, 1585, 1626 i 1702. La idea és veriicar la composició de la Comissió de Balanç i del Redreç, la qua-litat del Balanç, la qualitat del Donatiu, situar si és veriicable algun debat pertinent, valorar el Donatiu i analitzar el caràcter de les disposicions del Redreç.

12 Capítols per lo Redres del General y casa de la Deputació de Cathalunya fets en las corts celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la SCRM del sereníssim senyor rey don Felip II de Aragó y III de Castella en lo any 1599. Van ajustats en esta nova impressió los capítols de Corts fahents per la sinsaculacions a las bolsas de Deputats y Oydors de comptes desde la formació de ellas feta en las Corts de Santa Anna, any 1493, Barcelona, Rafel Figueró, 1704. p 171-217. Es reproduiran tots ells en annex en l’edició per l’IEC dels Llibres de l’Ànima de la Diputació del General que un equip que coordino format per Jordi Buyreu, Núria Florensa, Silvia Jurado, Eduard Martí, Miquel Pérez Latre i Eduard Puig.

13 Aquesta venia a millorar la concòrdia del capítol 18 de 1547.14 Capítols dels drets y altres coses del General del Principat de Cathalunya y comptatde Rosselló y Cerda-

nya fets en Corts generals del any 1481 ins en lo any 1564 inclusive y dels drets que per pràctica y altrament se paguen. Novament manats imprimir, Barcelona, Rafel Figueró, 1707.

15 Miquel Pérez Latre, Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle xvi, Vic, Eumo edi-torial, 2004, p. 175 i 226.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

108

II El Balanç i el Redreç abans de 1705-1706:

algunes referències i relexions

Pel que fa al Balanç de 1547 en primer lloc s’elegí una comissió de tres per-sones, una per estament residents a Barcelona per a encarregar el Balanç i portar-lo a Montsó i foren elegits Rafael Ubach canonge de Barcelona i abat de Banyoles pel braç eclesiàstic, mossèn Bartomeu Gironella ciutadà honrat pel braç reial i mossèn Joan Bonaventura de Gualbes donzell o cavaller pel braç militar. 16 La comissió parlamentària, els balancers, estigueren formats, com totes les comissions parlamentàries per la representació dels tres braços, en aquest cas per nou persones, tres per braç. 17 La seva funció era «veure, re-gonexer y examinar lo Balans del General tramés per los comissaris deputats per la present Cort». 18 Hi ha una estreta relació entre Balanç i el Donatiu com ens ho demostra per exemple el procés familiar del braç militar d’aquesta Cort: «lo dit estament —diu el procés— desitjant anar avant y dar conclusió en la present Cort y servey fahedor a sa magestat, havent entés que lo esta-ment ecclesiàstich havia ellegit y nomenat persones per a veure y regonéixer lo Balans del General y tractar, apunctar y referir de hont se porà pagar lo del servey a sa magestat oferidor y quant se porà carregar sobre lo dit General e quant se porà imposar de fogatjes, collegí per sa part y nomenà per al mateix efecte» els tres balancers del braç militar. 19

El balanç sempre és un document complexe per tal com hi consten no sols la disponibilitat inancera de la Diputació sinó també els deutes cobra-bles i incobrables. El Balanç de 1547 revela que la Generalitat té 40 mil lliu-res comptants a la Taula de la Ciutat de les quals 26 mil poden estar dispo-nibles pel servei al rei. Hi ha 10 mil lliures més exigibles, de les quals, però només sis mil són fàcils d’exigir. Hi ha encara 10 mil lliures més «quasi in-exhigibles». Finalment, La Diputació del General «ha fet residum del any MDXXXVI ins per tot agost del present any MDXXXXVII uns anys ab al-tres de XIII en XIIII mil lliures. E més han de considerar V.S. que lo residum de dites XIII oXIIII mil lliures és estat tant gran a causa de les bolles arren-dades esser muntades a tant alts preus, les quals se dubte que aquest trienni qui ve munten a tant gran summa». Un cop vist el Balanç s’escriu als diputats del General una carta prou contundent «havem trobat que al dit General son degudes moltes quantitats de pecunies, les quals per la necessitat occorrent se tenen de prompte exhigir, per ço ab les presents vos diem encarregam e manam que d’ací per tot lo mes de janer primer vinent harau exhigits tots los deutes contenguts y speciicats en los memorials que van ab la present in-conclusos feta dita exacció, y lo rational haura feta certiicatòria que aquella

16 ACA, Generalitat, N-1027, fol 50r.17 ACA, Generalitat, N-1029, fol. 70v.18 ACA, Generalitat, Braç eclesiàstic 1547, N-1029 fol. 70v.19 ACA, Generalitat, Braç militar 1547, N-1027 fol. 110v.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

109

haveu feta y posats o fets posar los dines a la Taula de la Ciutat de Barcelona» si no «vosaltres ni los hoidors de comptes del dit General no rebau ni rebre pugau ni us puguen ésser pagades les terçes del salari de vostres oicis. E si lo dit rational farà lo contrari e lo regent los comptes posarà vostra salari en albarà, no havent fet y complit vosaltres lo sobredit, volem manam i prove-him sieu privats del salari de llurs oicis del dia present en avant ins per tot lo present trienni. E pus vehieu quant és gran dany del dit General la incú-ria de la exactió dels deutes de aquell, tindreu gran diligència en exhigir tots los altres deutes que són deguts al dit General ultra los dels dits memorials perque, com vehieu, ab la diturnitat de temps les actions personals manquen y de les reyals se ha molt gran treball; y axí lo dit General quant tindrà ne-cessitat no haurà de manlevar ans, fahent-se diligèntia, se porà eleviar dels càrrechs que fa. Nostre senyor los guarde y prospere. De Montsó a sis de octubre MDXXXXVII. Los tres estaments de la Cort General del Principat de Cathalunya congregats a la vila de Montsó a vostra honor aparellats. Lo bisbe de Vich, El duque, Guillem Ramon de Soler». La carta porta adjunta la relació de deutes de manera detallada. Aquí només reproduïm els deutes per conceptes:

«Lo que es degut per les bolles ins per tot març MDXXXXVII»: 24.365 lliures 7 sous 9 diners.

«Deutes de entrades y exides y altres que de present se poden exhigir comensant en lo Libre del Balans en cartes XVIII»: 7.582 lliures 13 sous 6 diners.

«La bolla de Barcelona per dues terçes ço és juliol y octubre MDXXXXVII»: 8.000 lliures.

«Entrades y exides de la collecta de Levant y de Ponent terçes janer y abril de MDXXXXVII y per la taula de Barcelona per les terçes juliol y octubre de XXXXVII y dret de safrans y per les terçes de la taules foranes de la bolla de Barcelona terçes janer y abril de XXXXVII per tot»: 8.000 lliures.

«Deutes de fogatges del any MDXII ins MDXXXIIII com apar en lo balans en cartes XXXIII»: 48 lliures.

«Deutes de fogatges de any MDXXXVI e XXXXII en cartes XXXV»: 4.667 lliures 18 sous 20

Els deutes pujaven 47.996 lliures 1 sou 3 diners. El donatiu ascendí a 235.000 lliures de moneda corrent i el Capítol del Donatiu explicava la forma del pagament en diversos trams i maneres: 48.000 lliures a censal «a rahó o for de vint mília liures per mil» (5%) i 47.000 lliures entre els diners comp-tants del General i el diners fruit del rescabalament dels deutes i inalment 140.000 lliures en fogatges. Encara s’hi afegia, a tall de regal al rei, 25.000 lliu-res també obtingudes a censal. 21

20 ACA, Generalitat, N-1029 fols. 21 Constitucions fetes per lo sereníssimo, molt alt y molt poderós don Phelip príncep de les Astúries y de

Gerona, primogènit dels regnes de Aragó y loctinent general de la sacra, cesàrea, cathòlica y real majestat del emperador y rey nostre senyor don Carles vuy beneventuradament regnant en lo Principat de Cathalunya y comdats de Rosselló y Cerdanya en la sisena Cort de Cathalunya per dita cesàrea majestat convocada y per dit sereníssimo don Phelip príncep y loctinent general celebrada a tots los regnes de la Corona de Aragó deçà mar

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

110

El Balanç no es pot separar dels ingressos i despeses del General. Hi ha doncs una relació entre Balanç i disponibles del General. Hom pot comprovar també que la carta adreçada als diputats per l’agilització en el cobrament dels deutes conté dures mesures penals que, de fet, ens traslladen a determinats aspectes del Redreç del General.

El Redreç de 1547 conté 18 capítols i un tarifari. 22 El capítol 8 està precisa-ment lligat a les obligacions iscals, les que desemboquen en les inances de la Diputació: «dret del General, per qui, de què, com y quant y sots quines penes se han de pagar». Però el Redreç aborda moltes més qüestions: des de la perspectiva dels drets polítics del General destaquen el capítol 1 (límits a les demandes del promotor iscal de la inquisició), 2 (contra nous vectigals) i 3 (contra l’entrada d’oicials de la procuració reial en les cases del General), Pel que fa al funcionament del consistori, que també podem vincular a les seves tasques de vigilància constitucional, hi fa referència el capítol 4 (sobre la quantitat d’assessors a disposar pels diputats en les causes de suplicació) 6(sobre els salari de les àpoques de greuges) i 7 (sobre conirmació de capítols i actes de cort). Pel que fa a les competències iscals hi fan referència el capítol 5 (sobre com han de pagar els fogatges els eclesiàstics), el 8 que he esmentat, el 9(sobre quines monedes poden circular sense albarà de guia), el 10 (que les te-les i altres mercaderies hagin de ser despatxades segons el cost verdader), l’11 (que la nova tarifa iscal s’ha d’estampar i distribuir per totes les taules isota quines penes), el 12 (sobre el dret a pagar on i com per sedes en troca i altres mercaderies en trànsit), el 13 (sobre el dret a pagar de les mercaderies de fora que entren per mar a Barcelona), el 14 (sobre les penes per l’entradade draps de França), el 15 (sobre el repartiment dels fogatges que manquen de cobrar), el 16 (sobre el control dels abusos dels taulers en el cobrament dels drets), el 17 (conirmació dels capítols dels fogatges) i el 18 (concòrdia duanera entre catalans i aragonesos). A aquests 18 capítols s’hi adjunta la tarifa iscal sobre els preus de les teles i altres mercaderies que entren a Catalunya en virtut dels capítols 10 i 11 de les mateixes Corts.

El capítol 19 del Redreç de 1553 ens permet observar la preocupació pel creixent nombre de deutors: diu el capítol:

Balans del General quan se ha de trametre a la cort general: E per quan se ha vist en les presents Corts lo dany se és seguit en no haver obert

lo Balans del General tant prest com és estat tramés, per haver pogut provehir a les grans restes de debitors s’i són trobades y altres abusos que, ab lo temps, se foren poguts remediar. Y se entén que per aquesta via de tenir prest la Cort lo Balans

en la sglésia de Santa Maria de la vila de Monçó en lo any MDXLVII, Barcelona, Jaume Cortey llibrater del General, 13 d’abril 1548, Cap LIII. La oferta de la Cort, fols 37v-39v.

22 Capitols sobre Redres del General y Casa de la Deputació fets per les Corts generals celebrades en Mont-só per lo Sereníssim Príncep don Phelip primogènit y lloctinent general de la dita SCCRM del emperador y rey don Carles en l’any MDXXXXVII dins Capítols dels drets y altres coses del General del Principat de Catha-lunya y Comptat de Rosselló y Cerdanya fets en Corts generals del any MCCCCLXXXI ins en lo any MDL-XIIII inclusive y dels drets que per pràctica y altrament se paguen..., Barcelona, en casa Rafel Figueró, 1707. Pàgs. 129v-157v.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

111

se poden moltes coses, si·s trobaran mal administradas, posar-se en degut ordre así que serà com una molt bona Visita del General. Per ço la dita Cort supplica a vostra altesa li plàcia estatuir y ordenar que, habilitada lo primer acte que·s faça, se trameta per lo Balans del General y aquell, de continent que sia vengut, sie obert, sens poder-s’i fer contrari, per provehir a les negligències e altres coses que de dit Balans resultaran y, specialment, vinguen en dit Balans les jornades de les pagues dels debitors de dit General perque se pugue veure si se haurà contrafet a Capítols de Cort per proveir lo que sia de justícia ab los deputats qui llavors seran estats. Plau a sa Altesa. 23

El Balanç i el Redreç de 1585 va estar dominat per l’acumulació del deute. Només sabem el resultat global del Balanç a través dels processos de Corts, però no sembla que s’hagi conservat el document detallat. 24 Les xifres globals segons l’anàlisi de la comissió dels nou balancers, tres per estament, elegits per la Cort General, 25 eren les següents: el valor del General de Catalunya amb entrades i exides, bolles arrendades i no arrendades, fraus, avaries de la règia Cort i fogatges, des de les darreres Corts de 1564, en 21 anys s’havien ingressat 3.253.880 lliures, 11 sous, 10 diners que representaven 154.946 lliures, 13 sous i 10 diners i malla anuals. S’hi advertia que hi entraven els fogatges imposats en les darreres Corts de 1564. No podia, encara, comptabilitzar el primer any de les bolles del trienni de 1584-1585 per tal com només havien cobrat una ter-ça, ja que les tres restants és cobraven a inals del trienni i el Balanç havia estat fet a inicis d’agost i encara no havien estat cobrades totes les terces.

Pel que fa a les despeses, el General en 22 anys havia pagat 2.890.589 lliu-res, 15 sous i 10 diners. Era una mitjana anual de 131.390 lliures 8 sous 8 di-ners i malla. El «residuum» del General per dits 22 anys eren 363.290 lliures 16 sous, que repartides entre els 22 anys resultaven un «residuum» anual de 16.513 lliures, 14 sous. Les despeses extraordinàries en els dits 22 anys havien assolit les 737.130 lliures, 11 sous i 2 diners. Es feia nota que en el Balanç de 1547 s’havien fet despeses extraordinàries durant 11 anys i 2 mesos, les quals comprenien les obres del palau del lloctinent general i despeses de les corts de 1542, en un total de 48.849 lliures 8 sous 3 diners.

Els salaris anuals de diputats, oïdors i oicials de la casa de la Diputació i de les cases de la bolla i del General de Barcelona més dos sobrecollidors i portalers muntaven 15.746 lliures 1 sou. Les atxes, candeles, guants i estrenes anuals assolien les 3.962 lliures, 14 sous 8 diners, tot plegat sumava 19.708 lliures 15 sous 8 diners anuals. Advertien els balancers que segons el Balanç

23 Capítols dels drets y altres coses del General del Principat de Cathalunya y comptats de Rosselló y Cerdanya fets en Corts Generals del Any MCCCLXXXI ins en lo any MDLXIIII inclusive y dels drets que per pràctica y altrament se paguen, Barcelona, Rafel Figueró, 1707, capítol 19 p.167v-168r.

24 Cort General de Montsó (1585). Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç reial. Textos Jurídics Cata-lans. Lleis i Costums II/5. Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia. Barcelona, 2001, p. 164-167.

25 Van ser, pel braç eclesiàstic el doctor Joan Baptista Cardona bisbe de Vic, misser Esteve Puig abad de la Reial i el senyor Onofre Masdemunt canonge de la Seu d’Elna; pel braç militar don Pedro Galceran de Pinós i de Fonollet vescomte d’Illa i de Canet, don Onofre d’Alentorn senyor de Seró i Pere Cassador cavaller i pel braç reial Lluís Terrena burgès i síndic de Perpinyà, Joan Ponsich mercader i síndic de Vic i Joan Navarro notari i síndic de Camprodon, Cort General de Montsó (1585) p. 164-165.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

112

de 1547 aquestes mateixes partides només havien assolit les 4.992 lliures 8 sous. Hi havia hagut en 38 anys una diferència en despesa ordinària central de Barcelona de 14.716 lliures 7 sous 8 diners anuals. 26 Pel que fa als salarisde collidors de llevant i ponent, diputats locals, assessors i advocats iscals i no-taris de diputats locals la xifra era de 4.351 lliures 4 sous 8 diners anuals. Els salaris del governador i consell civil i criminal i altres oicials de la Règia Cort signiicaven una xifra de 9.606 lliures.

Les pensions anuals dels censals ascendien a 32.862 lliures 8 sous ¼. Els preus d’aquests censals pujaven un total de 778.796 lliures 14 sous 4 diners ¼.

A la Taula de la ciutat, segons comprovació feta el 3 d’agost de 1585, hi ha-via 245.937 lliures 1 sou 11 diners.

Els deutes del General eren aleshores de 547.119 lliures 8 sous 8 diners, men-tre el balanç de 1547 els deutes muntaven 71.600 lliures 7 sous i 7 diners i malla.

S’advertia que en el valor de les generalitats del primer any del trienni (1 de juliol de 1584 a 30 de juny de 1585) les bolles no estaven sumades en el Balanç per tal com els arrendataris d’aquestes en retenien tres terces ja que no les pa-gaven ins a la i del trienni i el Balanç s’havia tancat el 3 d’agost i només havia caigut una terça, la qual pujava 128.992 lliures 7 sous 2 diners.

Hom pot comprovar l’increment dels salaris de la Diputació central i l’aug-ment del deute. Amb tot, també es pot observar la capacitat de pagament de la Diputació i el paper de les despeses extraordinàries.

Les comparacions, per mancances en les fonts, no són massa viables. Però si que permeten observar, tal com he dit, l’increment dels salaris dels diputats i oïdors entre una data i l’altra i l’increment del deute. En qualsevol cas és una dada sobre les inances públiques a remolc de la revolució dels preus.

Balanç Balanç 1547 Balanç 1564-1585

Ingressos ordinaris en lliures anual -- 154.946

Despeses ordinàries en lliures anual -- 131.390

Residum Entre 13.000 i 14.000 16.513

Despeses extraordinàries -- 737.130

Deute 71.600 27 547.119

Pensions/Censals -- 778.796: 21= 37.085

Preu Censals -- 245.937

Salaris i Cera, etc. Anual 4.992 19.708

Salari Diputat anual 301 1.045

Salari Oïdor anual 165 878

Taula Comptants 40.000 --

26 El mateix Balanç indica que el salari de cada diputat el 1547 havia estat de 301 lliures 2 sous 6 di-ners i ara era de 1.045 lliures i el de cada oïdors el 1547 era de 165 lliures i ara era de 878 lliures 2 sous. Es feia sentir, doncs, l’augment dels preus del segle xvi.

27 Segons el Balanç de 1547 el deute és menor però si hi sumem les 14.000 lliures difícils d’exigir po-dem obtenir una xifra prou aproximada a la informació que el 1585 se’ns dona de 1547.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

113

El tema estrella del Balanç de 1585 fou intentar impedir que els deutors, la major part d’ells del braç militar amb escó a les Corts, poguessin interve-nir en la Comissió del Redreç i en tot allò que fes referència a les reformes de la Diputació. El 1585, el Redreç constà de 96 capítols. No en faré cap relació detallada. Només assenyalo que bona part dels capítols estan des-tinats a millorar la tasca de la recaptació iscal, 28 el seguiment de la comp-tabilitat 29 i el seguiment del frau i les irregularitats amb la inspecció, 30 i capítols destinats a controlar salaris, oicis i funcions. 31 D’altres capítols perilen el procediment de la insaculació o els procediments de la delibe-ració. 32 N’hi han relatius a les misses i un altre sobre a qui es pot deixar la plata i la tapisseria de la Diputació. 33 Finalment hi ha els capítols sobre despeses extraordinàries, lluïcions de censals i obres de la Casa del Gene-ral, és a dir tot allò relacionat amb l’acumulació del deute i, sobretot, també cal destacar els capítols destinats a donar pautes en els procediments de les suplicacions i tot allò relatiu a la interpretació dels capítols de cort que afectés al General. 34

De tot aquest seguit de capítols n’hi han que ens poden interessar per raons econòmiques com tot allò relatiu a la normativa iscal dels teixits i llanes o coses com el capítol 73 que pretén gravar la sortida de seda sense obrar, o el capítol 39 sobre la iscalitat en la treta de moneda, o el capítol 89 de control del comerç mataroní, o els capítols 56 i 57 sobre la moneda se-gons els quals el Rosselló i el Conlent han de pagar la iscalitat del General. També d’altres capítols ens poden interessar per situar les relacions entre la Diputació i el baronatge. Es pot comprovar que aquesta relació no era ina en matèria iscal, la qual cosa explica que el capítol 37 airmi que «bolles de terres de barons són unides a l[e]s altres de ciutats y viles reyals» i que el capítol 22 disposi una mena de pacte entre la Diputació i el baronatge enels casos de vassalls de baró per poder ser guarda ordinària del General o mos-queta, és a dir aquest ha de disposar d’una doble llicència, la del General i la del baró.

28 Capítols 1, 31, 37, 39, 40, 41, 42, 43, 47, 56, 57, 62, 67, 70, 73, 75, 76, 80, 83, 85, 86, 89, 91 i 92. Capí-tols sobre lo redres del general de Cathalunya y casa de la Deputació fets en les corts celebrades en Monçó per la SCR Magestat del Rey don Philip nostre senyor. Any MDLXXXV, Barcelona, Gabriel Nogués, 1635. Hi ha una primera edició de 1587 de Gotart. A més de la de 1707 esmentada.

29 Capítols 15, 16, 17, 18, 19, 20, 49, 61.30 Capítols 13, 20, 46, 59, 79 i 81.31 Salaris, remuneracions i emoluments a capítols 2,3,9,14, 32, 38, 44, 45, 50, 58, 63, 64, 87, 88, 90

i 98, sobre determinats oicis: 29, 30, 74, 77, 94 i 96, sobre subrogació 11, 33 i 95, sobre guardes del Ge-neral 21, 22, 26, 28, 53, 66, 78 i 84, sobre qualitat dels diputats locals capítol 60, sobre obligacions dels assessors 27 i 54.

32 Sobre les insaculacions capítols 5, 6, 8, 35, 36, 71 i 72, sobre els procediments de la deliberació els capítols 24 i 65.

33 Sobre les misses capítol 12, sobre deixar la plata i la tapisseria de la Diputació capítol 52: es prohi-bit del tot a diputats i oïdors prestar una cosa i l’altra i demés coses de la casa de la Diputació sots pena d’una terça del salari. Només hi ha l’excepció de la seu de Barcelona.

34 Sobre despeses extraordinàries capítol 7, sobre les obres del General capítol 23, sobre lluïció de censals capítols 4 i 10, sobre suplicacions capítols 55 i 68, sobre declaracions contra capítols de cort 69 i sobre interpretació de la llei capítol 34.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

114

Finalment també alguns capítols ens demostren que tampoc eren ines les relacions amb la monarquia. Recordem que els capítols 7, 13 i 34 de 1585 van ser suspesos pel rei fora de Corts i aquests tenien que veure amb les despeses extraordinàries, amb la visita o capacitat inspectora de la Di-putació i amb la capacitat del consistori a través de divuitenes en la inter-pretació de la normativa de la mateixa Diputació. Aquest darrer capítol no deixava de ser la continuïtat del debat sobre la disputada potestat reial en relació als Capítols del Redreç que havia impregnat la cort general de Montsó de 1585.

He tornat al Balanç de 1626, en part estudiat per Elliott. Segons el braç reial 35 foren elegits pel braç reial per a obrir el Balanç: Joan Clapés síndic de Girona, Francesc Pujol síndic de Figueres, Jaume Manjalido síndic de Besalú. Foren elegits per ordenar el Redreç: misser Joan Miravalls, síndic de Torto-sa, misser Pere Vicens Sanz síndic de Vic i Rafael Coll síndic de Tuïr. El Ba-lanç preocupava. En aquesta Cort se’ns recorda que, segons el capítol de cort 19 de 1553, el Balanç del General ha de fer-se al principi de la Cort, «igual que els greuges», diuen. 36 Segons aquest Balanç, els ingressos dels triennis 1599-1602 a 1623-1626 revelen unes entrades anuals d’uns 168.900 lliures, de fet conirma les 170.000 lliures que indica Elliott. Les similituds amb Elliott més o menys continuen pel que fa a les despeses ordinàries (salaris i altres costos de consum quotidià: 10.506 lliures en relació al Reial Consell i Audi-ència i 16.109 en relació a la casa de la Diputació) més els interessos dels cen-sals. Sobre la base dels quatre triennis complets de 1599 a 1698 les despeses ordinàries amb els interessos dels censals em resulten d’una mitjana d’unes 72.804 lliures anuals, sense arribar a les 80.000 que indica Elliott. Amb tot, cal dir que els interessos anuals dels censals pujen 53.909 lliures i en canvi en la mitjana dels quatre triennis esmentada és de 45.051 lliures, la qual cosa suposaria que no s’han pagat les pensions al complet. En cas d’haver-se pa-gat al complet les despeses anuals ordinàries serien de 81.662 lliures. És cert que les despeses extraordinàries són molt superiors a les ordinàries. Deixo de banda la xifra de 90.000 lliures que proposa Elliott i em baso amb els triennis de 1599-1602 i 1602-1605 que apareixen desglosats en el balanç. Això permet observar dues coses, les grans diferències que hi poden haver entre triennis i la necessitat, en part, de comptabilitzar no sempre com a extraordinàries, les despeses tingudes com a tals. Són tingudes com a despeses extraordinàries: el donatiu de corts, les despeses militars, les ambaixades al rei, les festes, les obres de la casa de la Diputació, despeses de manteniment i despeses d’escrip-tures i gestions concretes en relació a la defensa dels drets constitucionals o dels drets iscals.

35 AHCB CCXVI-82, fol 59r.36 AHCB, CCXVI-82, fol 99r.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

115

Trienni 1599-1602

Total Concepte valor % respecte al

extraordinari total

extraordinari

992.966 37 Pagaments del donatiu de les Corts de 1599 al rei 627.446 63,18%

Pagament dels greuges de les Corts de 1599 74.501 7,50%

Remuneracions de les Corts de 1599 33.636 3,38%

Despeses de les Corts de 1599 6.440 0,64%

Despeses estada del rei a Barcelona 1.437 0,14%

Total despeses per raó de les corts de 1599 743.461 74,87%

Obres de la Casa de la Diputació 9.393 0,94%

Festes Sant Jordi i canonització de Sant Ramon de Penyafort i vestit* de vellut aniversari Sant Jordi (563 lliures) 9.579 0,96%

Despeses militars sobretot en relació a la defensa del Rosselló i Cerdanya 8.891 0,89%

Compra i lloguer de cases 3.260 0,32%

Diversos tipus d’endarreriments 14.482 1,45%

Salaris diversos 3.333 0,33%

Per gestions pro iscalitat o pro pàtria 18.415 1,85%

Manteniments diversos 1.012 0,10%

Llibreter 1.011 0,10%

Ambaixades 1.913 0,19%

Desconegut 169.202 17,00%

Trienni 1602-1605

Total Concepte valor % respecte al

extraordinari total

extraordinari

203.903 38 Despesa sumptuària: gramalles 561 0,27%

Salaris diversos 2.224 0,91%

Manteniment 624 0,30%

Llibreter (l’estampació dels capítols del Redreç de 1599 ha valgut 392 lliures 4 sous) 432 0,21%

Gestions pro pàtria 6.417 3,14%

Socors militar a Rosselló i Òpol 694 0,34%

Visita del trienni 1602 12.256 6,01%

Ambaixada o estada del braç militar a València el trienni de 1596 666 0,32%

Obres a la casa de la Diputació 2.531 1,24%

Censos de cases 54 0,02%

Donatiu de les corts de 1599 al rei 177.444 87,02%

37 Només tinc present les lliures i no comptabilitzo els sous ni els diners.38 La suma dels conceptes em resulta 499 lliures superior a la suma de l’original: l’original és 203.404

lliures. Per evitar que la suma dels percentatges donin un resultat superior al 100% utilitzo la meva prò-pia suma en lloc de l’original

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

116

El Balanç, amb forces mancances, revela, no obstant, la importància de les despeses extraordinàries, dins les quals tenen un paper rellevant els pa-gaments del donatiu de 1599, que representa el 63,18% de la despesa ex-traordinària del trienni de 1599. Si contemplen els costos del conjunt de la convocatòria de Cort General pel que fa a aquest trienni això eleva la quan-titat quasi a les tres quartes parts de la despesa extraordinària. Pel que fa a les despeses extraordinàries del trienni de 1602 són molt menys elevades perquè no hi ha convocatòria parlamentària i allò més visible és el donatiu al rei de les mateixes Corts de 1599 (87,02%) i la Visita del General (6,01%). Des de la perspectiva dels diputats potser Corts i Visita podien ser despe-ses extraordinàries, des de la perspectiva de l’historiador em sembla que no haurien de considerar-s’hi. Aleshores les despeses extraordinàries no hau-rien semblat tan ostensibles, com diu Elliott. És clar que fou sobretot en el trienni 1620-1623 que es desfermà l’«activitat diplomàtica inusitada» 39 de la que parla Elliott. Però, en tot cas, no consten en el Balanç i caldria per sa-ber-ho amb seguretat recórrer als volums de vàlues que encara no han estat del tot utilitzats.

El 1626 la Diputació era una institució endeutada, però amb capacitat de pagar. En el curs dels triennis de 1599 a 1623 s’havia fet esmerços de 300.000 lliures per raons ordinàries, de 80.000 lliures per les galeres i de 30.000 lliures per la seguretat de les mateixes galeres. Entre el trienni de 1599 i el març de 1626 s’havien pagat 1.333.348 40 lliures en pensions de censals que vol dir un pagament anual de 48.930 lliures ben proper a les 53.909 lliures anuals que ha-via de pagar. 41 Al costat d’això cal tenir present els endeutaments envers el Ge-neral. El Balanç cita un memorial segons el qual en el llibre de vàlues de 1623 consten 77 deutors i el deute suma 29.338 lliures. És clar que de 1599 a 1626 els ingressos havien perdut empenta.

El Redreç de 1626 no va ser mai aprovat. El processos familiars de les Corts de 1626 i 1632 en situació inacabada no separen Constitucions de Ca-pítols de Cort ni de Capítols del Redreç. Una lectura detallada dels proces-sos ens demostra la voluntat política del braç reial d’augmentar la represen-tació vilatana a les bosses d’insaculació de la Diputació. Augmentar en dos sentit*, en presència les viles que no tenien representació i en augment de la representació les viles que ja hi eren. 42 També emergia la preocupació pel deute però ens quedem sense Redreç per veriicar les mesures que s’hi im-pulsaven.

39 Elliott, J.H. La revolta catalana, Barcelona, Ed Vicens i Vives, 1966, p. 128. Pel que fa a les pàgi-nes sobre el Balanç o millor dit els balanços entre 1599 i 1626, p. 126-127.

40 Són una mitjana de 12.232 lliures per terça anual, que representen les 48.930 lliures anuals. 41 Hi ha una relació del preu d’aquests censals que sumen de capital 1.192.731 lliures. Suprimeixo

sous i diners. El valor de les pensions anuals representa poc més del 10% dels ingressos de l’etapa del trienni 1599 al trienni 1623.

42 Serra, Eva, «El món urbà en l’espai històric català. Incidència territorial i legislativa» dins Ciu-tats, viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna, Barcelona, Rafael Dalmau editor, 2005, p. 41-140.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

117

III Balanç i Redreç de 1702 i 1706

El Balanç i el Redreç de 1702 i els de 1706 veriiquen que, la derrota de la Guerra dels Segadors havia passat factura a l’organisme que, per extracció electoral triennal, ostentava la representació del govern de Catalunya. El con-trol polític de la Corona després de 1652, la política iscal i militar de la matei-xa Corona durant tota la segona meitat del segle xvii més la manca de reunió de Corts i per tant de reactualització de l’organització i funcionament de la Diputació durant més d’un centenar d’anys, havien perjudicat la institució.

Les Corts de 1626-1632, no havien consolidat un nou Redreç i havien deixat la Diputació del General a la inclemència, malgrat el «redreç encobert» de 1621. El consistori se’n ressentí en la seva representativitat, en la seva capacitat inancera i en les seves obligacions constitucionals. És cert que, tal com ha demostrat Edu-ard Martí l’emergència de la conferència dels Comuns o dels Tres Comuns havi-en demostrat que hi havia alternativa en representació i en les obligacions cons-titucionals, però no sembla pas el cas en relació a la capacitat inancera pública general de Catalunya. Tard o d’hora caldrà situar que, mentre el país revela una situació econòmica de creixement, segurament el conjunt del poder públic ca-talà es trobava per sota d’aquesta dinàmica econòmico-social del país. Deixant de banda la Diputació del General, la historiograia està demostrant l’empobri-ment públic de les universitats a través de l’endeutament i la venda de comu-nals. 43 Només la manca d’ajustament entre institucions públiques, especialment la Diputació del General, i economia privada pot explicar aquest desfasament. Durant la segona meitat del segle xvii la Generalitat, ins i tot havia intentat combatre el frau iscal a través de l’aplicació de l’excomunicació als que defrau-daven. La monarquia ho va impedir interferint les negociacions amb Roma. 44 Caldria situar qui eren els majors sectors fraudulents. Sí, ens trobem davant dels sectors econòmics més dinàmics, caldrà pensar que potser ho eren o po-drien haver-ho estat bona part dels membres del braç militar dels Tres Comuns.

La Cort General de 1702 ja havia començat a veriicar al costat del dèicit per raons militars, el creixent deute de la Diputació del General i havia començat a corregir aquesta situació sobre tres potes: augment de la representativitat de la Diputació, reactualització de les obligacions iscals i polítiques del consistori i augment del control del sistema iscal de la Diputació i arbitratge d’un sistema d’eixugament del seu deute (reactualizació de la concòrdia amb els creditors). L’Arxiu de la Corona d’Aragó-Arxiu Reial de Barcelona disposa d’un gros vo-lum 45 que indica la situació inancera de la Diputació a inicis del segle xviii.

43 Olivares, Jordi, Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria, Lleida, Pagès, 2.000, especial-ment capítols XII, XIII i XIV.

44 Serra, Eva, «El pas de rosca en el camí de l’austracisme» dins AADD, Del patriotisme al catala-nisme, Eumo editorial, Vic, 2001, pp. 71-103.

45 ACA-Arxiu Reial de Barcelona G147/3 Balanç 1626-1702-06. Balanços d’altres períodes són G3 (1451-1460), G72 (1702-llistat de deutors), G147/1 (1599-1626, no ha estat treballat a fons per Elliott), G147/2 (1599-1629) i G149 (1547-1548).

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

118

És el material aplegat en relació al Balanç de la Diputació del General per a les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706 i som davant de dos balanços encavalcats. No han estat estudiats a fons, ni tampoc jo no ho he fet ara, però cal creure que el seu detallisme pot aportar informació valuosa.

El sumari general que fa del Balanç del General Jaume Bartrolí de les Corts de 1701-1702 és prou eloqüent de la situació inancera de la Diputació. «La Generalitat —escriu Bartrolí— devia un milió i mig de lliures i, alhora, hom devia a la Generalitat la quantitat de 816.508 lliures. Si la primera xi-fra, deguda a compte de censos i censals, resultava ben clarament impaga-ble en les condicions normals, la segona era pràcticament incobrable en la seva major part, perquè corresponia en bona part a deutes molt antics. Per un altre cantó, la mitjana d’entrades de l’organisme entre el 1695 i el 1703 era de 112.597 lliures anyals, un 60% de les quals era destinat al pagament de salaris i de censos i censals: o sigui despeses merament de funcionament. La Generalitat es convertia en un organisme feixuc». 46 Això explicaria que el capítol 1 del Redreç d’aquella Cort General establís que la Diputació del General havia de fer un balanç anual: «Per quant en les presents Corts se ex-perimenta lo grave dany que·s segueix de no tenir-se lo Balans de entrades y exides de la casa de la Deputació y General pera que en vista de ell se pugan donar las providèncias convenients; pera evitar est tant grave inconvenient, per ço, ordena y estatueix la present Cort que los deputats y ohidors tingan obligació quiscun any de son trienni manar fer balans per los oicials res-pectivament a qui toque de totas las entradas y exidas dels drets de General, Bolla y demés, continuant dits balansos en un llibre per est efecte destinat. No podent dits diputats y ohidors deliberar-se a si ni als dits oicials la últi-ma terça de sos salaris de cada any respective que, primer, no sien dits ba-lansos continuats en lo sobredit llibre y que, en Visita, se dega coneixer de qualsevol omissió de no aver-se cumplit, sens poder pretendrer los oicials remuneracions algunas per est cumpliment per ésser obligació annexa a sos respective oicis. Plau a sa magestat». 47 El Redreç de 1702 aprofundia, tam-bé el control de la despesa de la Diputació, no sols obligant a fer un balanç anual sinó que també obligava al Regent els Comptes a passar-los cada terça de l’any (capítol 8/1702) i el mateix feia el redreç de 1706(38/1706), el qual de tota manera sembla renunciar al balanç anual i només el reclama triennal però amb penes explícites fortes en cas de no compliment. D’altra banda, no sembla que entre 1702 i 1705 hagués estat obeïda aquesta disposició del Redreç, almenys la documentació conservada, no ho relecteix, però el tema estava sobre la taula.

46 Jaume Bartrolí i Orpí, «La Cort de 1701-1702: un camí truncat» dins Recerques, 9 (1979) p. 69.47 Capítols del General del Principat de Cathalunya comptats de Rosselló y Cerdanya fets en les Corts

celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la SCRM del rey nostre senyor don Phelip IV de Aragó y V de Castella, per lo Redrés del General y Casa de la Deputació en los anys MDCCI y MDCCII, Bar-celona, Joan Pau Martí llibreter del General y Casa de la Deputació, 1702, p. 4-5.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

119

El donatiu de la cort general de 1701-02 fou d’un milió cinc-centes mil lliu-res en set anys i en el moment de la celebració de la cort general de 1705-1706, la Diputació, segons el balanç d’aquesta cort, tenia aleshores a la Taula de Can-vi, procedent del donatiu de 1702 encara en curs, 7.573’81 lliures. Els comp-tables calculaven que els ingressos globals anuals de la Diputació ascendien a 118.794 lliures i escaig i tenia unes eixides anuals de 110.444 lliures i escaig i en caixa el juliol de 1705 la Diputació disposava d’unes 29.923 lliures i escaig però aquest balanç positiu encobria la dura realitat del deute. Tot i haver li-quidat entre 1626 i 1701 un deute de més d’un milió sis-centes mil lliures, el 1705 encara tenia pendent de liquidar més d’un milió set-centes mil lliures i tot i que hagués cobrat les quasi vuit-centes mil lliures de la que era creditora, la Diputació no hauria pogut eixugar el deute. 48 És més, no s’estava complint amb la concòrdia feta el 1701 amb els creditors.

No és estrany, doncs, que, el Redreç del General de 1706 contempli un capí-tol del Redreç similar al de 1702. El capítol 3 de 1706, és més laxe, ja que només reclama un balanç triennal amb controls previs per terces, però és més precis penalment que l’anterior i diu: «Desitjant evitar lo grave dany se experimenta de no tenir-se lo balans de entradas y exidas de la Casa de la Deputació y Ge-neral pera que en vista de ell se pugan donar les providèncias convenients, per ço, ordena y estatuheix la present Cort que los deputats y oydors tingan obli-gació de ordenar que lo balans se fasse quiscun trienni per los oicials a qui incumebeix, qui són lo Racional, escrivent de regent los comptes y escrivent de racional. Y que per dit treball se’ls done la quantitat de vuytanta lliuras tant-solament, és a saber, al Racional trenta tres lliuras, al escrivent de regent los comptes trenta lliuras y las restants deset lliuras al escrivent de racional. Y que lo Balans se age de entregar als nous deputats y oydors quinze dias antes de i-nir los tres mesos de la ofensa del Tribunal de la Visita del trienni antecedent y que no tenint cobrat los deputats y oydors dit Balans dins dit termini, passat aquell, no pugan deliberar-se ni cobrar terça alguna de son salari que no tin-gan entregat dit Balans y que los ofcials a qui toca formar-lo y entregar-lo si no u cumplian dins dit termini, pugan obligar-los-hi dits deputats y oydors per tots los remeys regulars ins a privar-los de sos oicis. Plau a sa magestat». 49

Els capítols del Redreç de 1702 i de 1706 posen en evidència tots els dèicits que el consistori de la Diputació tenia i els 59 capítols de 1702 i els 76 de 1706 pretenien redreçar. No en faré un recompte com he fet sobretot per a 1547. Ara, d’entrada són molts més. De fet les disposicions sobre el General sorti-des de les comissions del Redreç el 1585 van fer un salt si més no quantitatiu. Si fem el recompte dels capítols contemplats en els diversos redreços des de

48 Per una visió més detallada dels comptes del General del balanç de 1705 vegeu la meva introduc-ció a l’edició del procés del braç eclesiàstic de la Cort General de 1705-06 actualment en premsa.

49 Capítols de Cort per lo redrés del General y Casa de la Deputació de Cathalunya fets en las Corts cele-bradas en dita Casa de la Deputació per la SCCRM del rey nostre senyor don Carlos III en lo any 1706, Barce-lona, estampats en casa de Rafel Figueró, 1706, p. 7-9.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

120

1512, observem que n’hi hagueren 25 el 1512, 38 el 1520, 34 el 1533, 12 el 1537, 22 el 1542, 18 el 1547, 21 el 1553 i només una renovació de la Concòrdia dua-nera amb Aragó el 1564. El 1585 agafaren embranzida i ja en comptabilitzem 96 i segueixen els 97 de 1599, els 59 de 1702 i els 76 de 1706. No sabem quants haguessin estat els capítols de 1626 tot i saber que n’hi havien de decisius com la petició d’augment de la representació vilatana en les bosses de la Diputació, petició que va quedar en el tinter. 50

És complexe ordenar els Capítols del Redreç de 1702 segons llurs continguts per tal com molt sovint una diversitat de temes treuen el cap en un i altre ca-pítol. Amb tot paga la pena donar-ne una relació ordenada segons contingut principal, encara que la lectura més completa i atenta dels capítols potser po-dria modiicar-ne l’ordenació. Dels 59 capítols de 1702 penso que n’hi han de relacionats amb el sistema electoral o procediment insaculatori, 51 de relacionats amb el millorament del funcionament de la iscalitat de la institució i de control del deute, 52 de relacionats amb disposicions d’inspecció i de caràcter penal per garantir la transparència i el compliment iscal tant des de la perspectiva dels funcionaris de la institució com des de la perspectiva dels contribuents, 53 n’hi han també de relatius als salaris dels seus dirigents i dels seus funcionaris, 54 de relatius a la necessitat d’estalviar i sobre el control de la despesa pública del General, 55 de destinats a millorar el funcionament intern del consistori, 56 i, i-nalment, destaquen uns capítols relatius a les funcions de vigilància constituci-onal del consistori 57 i a l’ampliació de la representació de la Diputació. 58 Encara dos capítols inals estan relacionats amb les pautes que cal seguir pel pagament del donatiu al rei. 59

El redreç de 1706 no és tot ell una mera repetició del de 1702. L’ordenació dels capítols en blocs temàtics també és complexe. La meva ordenació no és arbi-trària, però en aquest cas, com en el de 1702, també les reiteracions temàtiques obligarien a ordenar els capítols segons més d’un criteri, amb tot, un cop fet l’ad-vertiment, preferim simpliicar-ho. En el conjunt dels 76 capítols de 1706 també hi trobem capítols destinats al sistema electoral o procediment insaculatori, 60 de millorament del funcionament de la iscalitat i control del deute, 61 de relacio-

50 Serra, Eva, «El món urbà..», p. 41-140. 51 Capítols 25, 39, 42, 43, 53 i 54.52 Capítols 1 (reclama un balanç anual), 4, 6, 7, 8, 20, 26, 27, 28, 29, 45 i pel que fa al control del deu-

te 5, 48 i 52.53 Capítols 2, 9, 17, 32, 33, 35, 44 i 51.54 Capítols 13, 14, 16, 34, 40, 49, 50.55 Capítol 18 i també el mateix capítol 25 sobre procediment insaculatori només fer-lo una vegada

durant el trenni de govern per estalviar despeses i capítols de control de les despeses 12 i 22.56 Capítols 3, 10, 11, 19, 23, 41, 38, 47, 58 (aquest darrer revela les tensions de jerarquia entre el pro-

tector del braç militar i els advocats assessors de la Diputació). Els capítols 21 i 31 fan referència a les misses consistorials i a les tasques de neteja de la capella del consistori i de les presons.

57 Capítols 15, 24, 30, 36, 37, 46, 55. Aquest darrer signiica el dret del consistori a fer ambaixades al rei.

58 Capítol 57.59 Capítols 56 i 59.60 Capítols 2, 12, 34, 69, 73 i 74.61 Capítols 3, 9, 14, 21, 22, 23, 24, 27, 29, 30, 38, 39, 49, 55, 56, 59, 60 i 64.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

121

nats amb mesures d’inspecció i disposicions penals per garantir la transparèn-cia dels funcionaris i el compliment dels contribuents, 62 d’altres sobre els salaris dels membres del govern i dels funcionaris de la institució, 63 també mesures que impliquen estalvi i normes de control de la despesa pública de la Generalitat, 64 normes de millora del funcionament intern consistorial, 65 així com disposi cions relacionades amb les seves funcions de vigilància constitucional, 66 a més ob-servem una normativa més decisiva pel que fa al reconeixement d’aspectes de sobirania que no hi eren en el redreç de 1702. 67 També clou el Redreç de 1706 un capítol, el 76, destinat a indicar la forma de fer el pagament del donatiu. Hi manca un capítol important que si hi consta el 1702, el de l’ampliació de la re-presentació de la Diputació amb la incorporació de noves viles o l’ampliació de la representació de les que ja eren en les bosses d’insaculació, qüestió que caldria estudiar 68 i que podria interpretar-se com un resultat de dos fets: l’existència, segons es desprèn del procés familiar examinat, d’una reivindicació d’ampliació de la representació vilatana dins de les bosses de la Diputació però aquesta amb una aspiració superior a l’obtinguda el 1702 i la necessitat imperiosa de clausu-rar les corts a causa de la guerra que obligà a deixar a mitges i inacabat el debat de l’ampliació representativa.

Dit això penso que mereixen ser comentats alguns capítols i entre ells tam-bé alguns dels nous, en el sentit que no apareixen el 1702.

En primer lloc cal indicar que el capítol primer és la revocació del Redreç de 1702, una revocació que respon a la lògica del canvi de dinastia. Entre els capí-tols que no consten en la legislatura anterior 69 mereixen ser destacats elcapítol 6, 7, 58 i 65 que són aquells que revelen el reconeixement de l’autoritat de la Diputació i, possiblement són una resposta a les vexacions que va patir la Ge-neralitat durant l’etapa del primer regnat de Felip V, especialment d’ençà del primer intent de desembarc de maig de 1704 de les tropes aliades a Barcelona. «Que lo veguer ni altre oicial de vara —diu el capítol 6— no puga entrar ab la vara estesa ni exercir iurisdicció alguna en las Casas de la Generalitat, ni en altres en que fasse rezidència lo consistori més de la que aquest los perme-

62 Capítols 5, 11, 15, 26, 31, 37, 62 i 71.63 Capítols 4, 16, 28, 35, 41, 61, 63, 66, 68 i 70.64 Capítols 17, 19, 45 i 46.65 Capítols 8, 13, 18, 25, 33, 36, 43, 44, 48, 50, 51, 52, 53, 54, 57, 58, 67, 72 i 75.66 Capítols 20, 32, 40, 42 i 47.67 Capítols 6, 7, 10 i 65.68 Tinc intenció de fer una aproximació a la qüestió relativa a per què no hi ha en el Redreç de 1706

cap capítol com el capítol 57 de 1702.69 Es tracta d’una trentena de capítols, els capítols: 6, 7, 27, 29, 30, 43, 44, 46, 48, 49, 50, 51, 53, 54, 55,

57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65, 67, 68, 72, 73 i 74. També hi ha capítols de 1702 que no consten el 1706 són el 15, 16, 42, 47 i 58 a més del 57 esmentat. Amb tot caldria un estudi més a fons per situar ins a quin punt aquests capítols de 1702 que no hi són el 1706 han quedat absorbits dins altres capítols del mateix 1706 i ins a quint punt determinats capítols de 1706 són una desglossament de capítols més sintètics de 1702 (seria el cas dels capítols 43-44/1706 que es podrien assimilar al capítol 11 de 1702 i que els posat en el bloc de funcionament però també podrien anar en el bloc d’estalvi doncs estan relacionats amb la despesa nocturna de cera i atxes). Però si que hi han diferències que no són de forma, és el cas de la man-ca del capítol 57/1702 que clarament no hi és el 1706 i en sentit invers són els capítols que seguidament comentem en el text d’aquesta comunicació.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

122

trà y tollerarà». «Els advocats que seran cridats per lo consistori de deputats y oydors de comptes per aconsellar-los en negocis de la Generalitat, dehuen as-sistir no tenint just impediment y sots què penes» —resa el capítol 7. «Tots los oicials reals tant ab jurisdicció com sens ella y demés estipendiats que·s tro-ben privats de entrevenir en Corts, no poden concórrer a Deputats y Oydors ni obtenir oicis de la Generalitat, exceptats los que vuy es troben insaculats» diu en el capítol 58 que hem de veure com una correcció al decret repressiu insacultori de 23 de gener de 1654, el qual obria les portes a la insaculació dels oicials reials. Aquest capítol és un retorn a la situació anterior a la Guerra dels Segadors, si bé exclou la desinsaculació dels que ja hi són, és a dir no té efectes retroactius. «Que sien observats los privilegis disposants poder los oicials del General aportar armas, anant oici oiciant» diu el capítol 65, atorgant una aspiració constitucional llargament bloquejada pel rei i llargament desitjada pel consistori i ben necessària per a l’exercici de la recaptació iscal.

En un altre ordre de coses, el capítol 29 revela el pes del contenciós amb França i el problema de la iscalitat duanera en la situació de guerra. El ca-pítol 30 indica la importància de la producció de vi i aiguardent a Catalunya que explica la introducció d’un impost que no es podia arrendar i que gravava l’entrada de vins i aiguardents forasters. A diferència de 1702, no sembla que el 1706 aquest capítol estigui només relacionat amb el Donatiu. 70 De tota ma-nera el Donatiu, tant el 1702 com el 1706 dóna joc per encetar noves fórmules iscals. Al costat d’això veiem la desaparició dels oicis creats per l’exacció del dret de safrans 71 l’exigència del qual queda adscrit als altres drets del Gene-ral la qual cosa és una demostració de la pèrdua d’importància econòmica del safrà en relació segurament a d’altres productes colonials de substitució.Hi ha capítols que més que novetats eren declaracions destinades a reactualit-zar i millorar una normativa ja existent com evitar el clientelisme consistori-al, conirmar les fermances que havien de donar els diputats locals i taulers a l’ingrés de l’oici, o arbitraven la millora de les tasques vinculades a l’escrivania major, l’arxiu i el racional, o exigien la residència als diputats locals. 72 D’al-tres precisen millor aspectes salarials o obligacions de control dels comptes. 73

IV El debat de la iscalitat en relació al donatiu

A diferència de les altres convocatòries interessa sobretot observar que el 1702 i el 1706 s’obrí un cruent debat sobre la manera de pagar el donatiu més enllà dels mitjans habituals de la Generalitat i de l’emissió de censals. Després

70 En el Redreç de 1702 no hi consta cap capítol com el 30 de 1706 que resa: «Emposició de nou dret a la entrada de vins y ayguardents dins lo present Principat y que no·s pugan arrendar aquell».

71 Capítol 27.72 Capítols 48, 49, 50, 51, 53, 54, 55, 57, 59, 72.73 Capítols 61, 62, 63, 64, 65.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

123

de 1553 s’havien començat a eradicar els fogatges substituint-los per deute pública. Ara el tema del donatiu dóna un nou tomb. Els capítols del donatiu revelen la presència de nous impostos lligats a l’estanc del tabac, al vi i al ai-guardent i a un nou mecanisme entre el fogatge i el cadastre que comportà un cruent debat per la manca d’igualtat socio-estamental del seu pes sobre la població. Hem de creure que aquests debats de 1702 i 1706 precedeixen la necessitat d’una enquesta sobre la propietat amb inalitats iscals que hauria d’haver estat un sistema més qualiicat que no el sistema de fogatges i més controlat per la pròpia societat que no el sistema del cadastre. Però la guerra i la derrota no van permetre el seu desenvolupament.

El donatiu provocà un debat encès que permet veure la relació entre la is-calitat del General i el Donatiu. El debat girà sobre la necessitat d’estancar el tabac en detriment de les poblacions locals amb una indemnització inferior al rendiment que aquest impost donava a les viles i d’imposar alguns drets sobre el vi i l’aiguardent importats per mar. En el debat del Donatiu també emergia le necessitat d’establir el repartiment territorial d’una taxa general que engendrà molta polèmica pel seu caràcter socio-estamental no equitatiu. Tot i els debats que veriiquen que l’estanc del tabac perjudica les hisendes locals ila confraria d’adroguers i que demostren també que el braç reial, té almenys consciència del caràcter no equitatiu de la taxa territorial, el capítol 56 del Redreç de 1702 aprovava totes aquestes novetats per pagar el donatiu i, a més gravava qualsevol intent de competitivitat envers la pròpia produc-ció de vi i aiguardent, posant taxes a l’entrada de vi i aiguardent forasters. No deixava de ser una modernització de l’impost però observat com a eventual, és a dir en relació al Donatiu. Els impostos o contribució pública ordinària de la Generalitat seguien sent els de sempre (entrades i eixides i bolla). 74 La Cort General de 1705-1706 reobria, de nou, el mateix debat. En el debat de 1705-1706 fracassaven però diverses alternatives a l’estanc del tabac i fracas-sava, eventualment, l’intent de fer de la taxa general un impost socialment més just, tal com reclamava el braç reial. L’excusa era la manca de temps per indagar sota la pressió de la guerra imminent el repartiment de la riquesa. La resolució de la forma de pagar el donatiu de 2 milions de lliures en deu anys es saldava amb el capítol 76 del Redreç.

La diferència principal en relació a 1702 és el gravamen del 10% de les en-trades de productes fonamentalment colonials, així com l’estanc del tabac sense contemplar la indemnització a les universitats, l’exoneració a la Dipu-tació de les 20 mil lliures anuals i la gestió sota l’única autoritat del consis-tori i sense l’assessorament de 12 persones, quatre per estaments, que la cort general de 1702 havia imposat. Aquest assessorament establert el 1702, havia obligat, per tal d’evitar problemes de protocol a pensar unes reunions de ne-

74 Jaume Batrolí i Orpí, «La Cort de 1701-1702: un camí truncat» Recerques, 9 (1979) p. 61-63.

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

124

gociació en taula rodona. 75 Finalment el nou marc impositiu s’allargava més enllà del Donatiu al rei en quedar obligat amb la Concòrdia de creditors del General. Això no deixava de ser una reforma iscal la qual havia anat acompa-nyada de crítiques duríssimes contra la bolla vista com un impost perjudicial per a la pròpia producció.

V Cloenda a títol de conclusió

La Diputació del General, esmentada en els papers d’inicis del xviii so-vint com a Generalitat, confonent institució i territori, quedava esborrada del mapa amb l’entrada de les tropes de Felip V a Barcelona l’onze de setembre de 1714. A diferència de les universitats i les ciutats que tot i perdent bous i esquelles quedaven reconvertides en ajuntaments, la Generalitat desapareixia. Molts aspectes que la institució havia disputat a l’Audiència quedaven incor-porats a la nova Audiència i pel que fa a llur iscalitat la bolla quedava inte-grada a la Superintendència. 76 Aquesta consideració em porta a preguntar-me sobre quin fou el destí dels interessos dels creditors de la Generalitat desapa-reguda. Caldria fer un seguiment d’aquell deute, en la mesura que afectava a la població civil. No hauria estat la primera vegada que una autoritat reial es veia obligada a reconèixer el deute públic de la Generalitat per evitar l’espoli dels creditors. Això fou així després de la Guerra dels Segadors, ins i tot en relació a un deute adquirit per fer la guerra contra el rei, però el 1652 la insti-tució malgrat l’intervencionisme de la monarquia, s’havia mantingut en peu. Ara hauria d’haver estat la Superintendència la que hauria d’haver assumit el deute en base a la continuïtat de la iscalitat del general a les seves mans (la bolla). No en tenim prou de coneixements, però sí indicis negatius de la qüestió a través d’un conlicte de creditors posteriors a 1714, conlicte que suposo no deu ser ni un ni dos. És el cas del plet de la companyia de Jesús de l’any 1727 que generà diversos dubtes. 77 Un dels dubtes permet observar que els creditors no han abandonat els seus drets. La primera pregunta és: «Si en la insolutumdación de los censales del General o Deputación de Cataluña de propiedad 4.000 libras con los atrassos de sus penciones, que en el año 1700 los albaceas del testamento de doña Maria Falcó y de Cassador hizieron a fa-vor del Padre Rector del Colegio de Nuestra Señora de Belén de la Compañia

75 Pel que fa als debats i a les resolucions sobre el tema en la Cort General de 1705-1706 es pot consul-tar la meva introducció a l’edició en premsa del procés familiar del braç eclesiàstic d’aquesta cort general.

76 La bolla no va ser extingida amb la Nova Planta sinó que va ser incorporada a l’administració de la Superintendència i va continuar sent arrendada al millor postor, Joan Mercader, Felip V i Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1968, p. 161.

77 Por el padre re[c]tor del Colegio de Nuestra Señora de Belen de la compañía de Jesús de Barcelona con los albaceas y legatarios de doña Maria de Falcó y de Cassador. Respondese a la dudas del pleyto pendiente en la Sala del señor don Manuel Toledo del Consejo de su Magestad. Actuario Comellas. Con licencia de los supe-riores. En Barcelona, por Bartholomé Giralt, año 1727. Aquesta al·legació pot localitzar-se a la Biblioteca del Col·lgi d’Advocats de Barcelona amb la signatura 14/8.

Les comissions de BalançiRedreç

Eva Serra i Puig Les comissions de BalançiRedreç

125

de Jesús de Barcelona en satisfacción del legado o manda annual de 200 libras que dicha doña Maria le hizo aplicaderas para la fàbrica del presbyterio y del Altar Mayor de la iglesia nueva de dicho colegio intervino lesión considera-ble en la substancia del referido contrato, en consideración que la testadora quiso que en todos los años se empleassen dichas 200 libras en la referida fà-brica y atendida la naturaleza y estado de los referidos censales según la qual desde el referido año 1700 hasta el de 1714 en que fue extinguido el Magis-trado de la Diputación solo se cobraron y no se pudieron cobrar más de 300 libras, siendo assí que según la voluntad de la testadora en dicho intermedio de tiempo se avian de emplear en dicha fábrica 2.800 libras a razón de 200li-bras por año». 78 Els dubtes del plet que signa Aparici en favor del rector del Col·legi de Betlem, en cap moment indiquen que aquests censals hagin pres-crit, però tampoc indica en quina situació han quedat. No és parla d’un deute públic assumit per una altre institució pública sinó del deute dels marmessors de Maria Falcó i Cassador amb el rector del col.legi de Betlem. En canvi in-sisteix molt en les mancances de la hisenda de la Diputació en el moment de l’extinció. «Los censales insolutumdados solamente redddituavan 100 libras en los años de paz y en los de guerra nada, por concordia de la Deputación irmada con los acrehedores». «Alegan en segundo lugar que el Padre re[c]tor en fuerça de la insolutumdación consiguió la esperança del sorteo de los censales que la Deputación tenia ofrecido en la misma concordia». «la espe-rança del sorteo era muy remota, porque los censales de la Deputación según se dirá en el número 21 llegavan a un millón de libras y a in de luirles tenia solamente destinadas la Deputación 12.000 libras en los años de paz, que en esta província por su situación frontarissa han sido siempre los menos y assí era muy incierta la esperança de poder conseguir por sorteo la luición de los censales y lo acreditó después la experiencia pues desde el año 1700 en que se hizo la insolutumdación hasta el de 1714 en que fue extinguido el Magistrado de la Deputación no se hizo sorteo alguno». «Siete testigos ministrados sobre este assumpto [el del valor dels censals de la Diputació] declaran que en el año 1700 antes y después eran los censales de la Deputación de tan pequeño valor a pública y común estimación que si se huviessen vendido en pública almoneda o fuera de ella junto con los atrassos de 39 penciones no se habrían aun encontrado por el precio los dos tercios de la propiedad». «tomando el cotejo de los censales de la ciudad los quales eran de mayor estimación por-que la ciudad pagava la media pención en todos los años y en los de paz tenia destinadas 20.000 libras y aun más para la luiciones de por cuyo motivo no era tan remota la esperança de la lución y, esto no obstante, los censales de la Ciudad a pública y común estimación eran solamente de valor de dos ter-cios de la propiedad y no más aun que se vendiessen con los atrassos de las

78 Por el padre re[c]tor del Colegio de Nuestra Señora de Belen... p. 3

Eva Serra i Puig

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

126

39penciones». 79 No sabem el destí del deute del la Diputació però tot fa pen-sar en una prescripció general afavorida no sols per la desparició de la institu-ció sinó també per una insolvència sense retorn per l’acció militar i la impos-sibilitat, en conjuntura de guerra i vida parlamentària truncada, d’adaptar la iscalitat als canvis. Amb la institució extingida ja no caldrien ni més balan-ços ni més Capítols del Redreç.

Quadre general aproximatiu i incomplet de l’evolució de l’erari de la Generalitat segons alguns balanços de Corts conservats 80

Anys Ingressos

anuals

Despeses anuals Despeses

extraordinàries

anuals

Pºns censals Deute

1547 71.6001585 154.946 131.390 737.130: 6=35.101 37.085 547.1191626 Despeses extraordinàries triennis 1555 i 1602

168.900 10.506 Aud+ 330.988+67.967: 6 = 66.492

45.051 29.338 envers elGeneral

16.109 Casa D = 26.615 (només salaris, atxes etc)

90.000 (deute de 1623x41 anys)

(anys de 1599 a 1626 = 1.202.850)

Capital en censals: 1.192.731

1695-1702 112.597 67.558 Entre 1626 i 1701 havia pagat 1.600.000 : 75 anys = 21.333 any

1.500.000 del General envers elGeneral: 816.508

1706 118.794 110.444 1.700.000 Deute envers la Generalitat quasi 800.000

79 Por el padre re[c]tor del Colegio de Nuestra Señora de Belen..., les diverses cites en les pàgines 3, 7, 8-9,11 i 11-12.

80 No tots els balanços consten en la secció arxivística corresponent tot i que consten, com el de 1599, entre d’altres, dins dels processos familiars de corts i aquest quadre, per tant, és susceptible de ser més o menys completat, però aquesta comunicació només pretén assenyalar el funcionament d’unes co-missions i subsidiàriament l’afer de l’evolució dels ingressos i despeses de la Generalitat.

127

Les adjuncions municipals alaCatalunyamodernaJosep Capdeferro i Pla

Ens aventurem en aquesta recerca amb cautela. No som pas novells en la història de les institucions representatives. Hem treballat processos de dife-rents Corts catalanes de l’edat moderna, abundants fonts de la Diputació del General i també les activitats i els plets i negociacions jurídico-polítiques de diversos municipis catalans (principalment al segle xvii). Ara bé, les fonts són molt poc generoses amb relació a les comissions de treball, 1 és a dir, amb rela-ció a les etapes intermèdies de coniguració de la voluntat dels òrgans delibe-ratius i executius. Rarament es conserven —si és que mai van existir— actes detallades de les reunions de ‘constitucioners’ de Corts o de divuitenes de la Diputació. Relativament, ens han arribat més ecos de les adjuncions als edils dels poderosos mons municipals, sovint conegudes pel número de persones que les conformaven i la seva especialització —vuitena de morbo, dotzena de Corts, etc. Així, hem d’esprémer al màxim la documentació limitada de què disposem, per exemple amb eines comparatistes. Tenint en compte la força dels usos i els precedents en les societats preliberals, amb les degudes precau-cions —insistim—, experiències municipals poden projectar llum sobre epi-sodis ombrívols de la nostra història parlamentària i d’institucions delegades dels estaments.

I Aspectes remarcables de les adjuncions a la Girona moderna

Per al nostre assaig, ens centrem en les adjuncions de Girona a cavall dels segles xvi i xvii, sens perjudici que puguem fer esment d’exemples d’altres localitats. Assumim com a premissa la variabilitat congènita d’aquestes co-

1 Josep Capdeferro, «Sessions plenàries versus comissions de treball a les Corts catalanes del segle xvii», dins Remedios Ferrero i Lluís Guia (eds.), Corts i Parlaments de la Corona d’Aragó. Unes institu-cions emblemàtiques en una monarquia composta, Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, p. 307-327. Es tracta d’un treball elaborat a partir dels processos de Corts de 1585, 1599 i 1626-1632 i documentació d’alguns municipis al respecte (Libri Curiarum).

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

128

missions especialitzades, insuicientment estudiades, 2 que muden al llarg dels anys al compàs d’interessos i equilibris precaris de poder.

Vegem tot seguit quina posició ocupen en l’organigrama municipal les adjuncions o juntes —el segon terme sembla guanyar terreny a mesura que avança el segle xvii. Es situen entre el nucli executiu, molt restringit, i el Con-sell General o òrgan plenari. 3 L’òrgan executiu o dinamitzador de la Girona moderna està format per quatre jurats. El Consell General està format per vuitanta ciutadans, per tant les seves convocatòries i sessions són poc àgils; adopta o ratiica les deliberacions de major pes i té coniats els mecanismes electorals del municipi, que s’activen anualment. 4 Les adjuncions són comis-sions especialitzades per raó de matèria, en aquest sentit es distingeixen del consell ordinari o Trentenari de Barcelona —trenta-sis persones, és a dir una quarta part dels membres del Consell de Cent, que assessoren de manera ge-neral els consellers executius durant tres mesos, sabent que durant els tres se-güents farà la mateixa funció una altra quarta part del Consell de Cent i així successivament. 5

Cal evitar confondre les adjuncions amb les promenies o promenades, re-unions on són convocats tots els membres del Consell General i hi assisteixen els que «poden», de manera que constitueixen una representació escurçada del plenari local. Una promenada pot servir per accelerar deliberacions que no poden esperar, 6 i no es pot instrumentalitzar per neutralitzar les reticènci-es d’uns consellers reticents o opositors perquè les seves decisions han de ser posteriorment ratiicades pel Consell General. 7

2 Una excepció és la vint-i-quatrena de Corts de Barcelona, diversos treballs n’han utilitzat docu-mentació que es conserva. Nosaltres vam fer el mateix amb la dotzena de Corts de Girona: Josep Capde-ferro, «La participació de Girona a la Cort General de Catalunya de 1599», en [Actes del] XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. III, Barcelona, 2003, p. 109-132.

3 Sobre institucions municipals a la Catalunya moderna, Josep Maria Torras Ribé, Els municipis catalans de l’antic règim (1453-1808), Barcelona, Curial, 1983. Pel que fa a Girona en concret, Joan Bus-quets, La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683), Barcelona, PAM, 1994, vol. 1, p. 313-351.

4 El nombre de jurats i consellers varia al llarg de la història. Els jurats són reduïts de sis a quatre per un privilegi del virrei Fernando de Toledo de 22.XI.1576 —Griselda Juliol (ed.), Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624), Lleida, Ajuntament de Girona i Fundació Noguera, 2001, p. 509-513. Els con-sellers passen de vuitanta a seixanta en virtut d’un privilegi del virrei Joan Josep d’Àustria de 16.X.1653 —Anna Gironella (ed.), Llibre Groc de la ciutat de Girona (1386, 1596-1702), Lleida, Ajuntament de Giro-na, Fundació Noguera i Caixa de Girona, 2007, p. 240-241. Almenys oicialment, la reducció dels jurats obeeix a qüestions salarials —s’opta per tenir-ne menys, però millor pagats— i la dels consellers a motius demogràics i de governabilitat —la guerra i la pesta diicultaven l’assoliment dels quòrums.

5 Francesc Romaguera subratlla aquesta diferència a les seves addicions als Statuta civitatis Eugubij d’Antonio Conciolo: addició 2a a la rúbrica 22 del llibre primer: «In nostra hac civitate, ut dixi, non datur consilium speciale, prout datur in civitate Barchinonae, videlicet triginta et sex personarum [...] sed solum congregationes, quae vulgo dic*ntur iuntas, et in ipsis tractatur, et resolvitur, quod a consilio generali eis commissum est.» Sobre el Consell del Trentenari de Barcelona, Víctor Ferro, El Dret Públic Català, Vic, Eumo Ed., 1987, p. 158-159.

6 AMGI, Correspondència amb Barcelona, lligall 1, carta de 26.X.1629 dels jurats al virrei duc de Feria, en un context d’alta tensió política. Li comuniquen que des de fa més de vint dies tenen rebudes dues cartes seves adreçades als mateixos jurats i al Consell General, i que els ha estat impossible reunir un Consell amb quòrum suicient per obrir-les i llegir-les. Vista tal impossibilitat, han convocat una pro-menada «en la qual han acistit tots los consallers que de dit Consell de present se són poguts convocar», la qual els ha aconsellat fer el pas i obrir els plecs.

7 Francesc Romaguera, addicions als Statuta civitatis Eugubij d’Antonio Conciolo, llib. 1, rub. 21, cap. 19: «In casibus tamen eventualibus, ac promptis aliquarum rerum, et negociorum, in quibus materia

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

129

Aquestes institucions representatives d’àmbit local poden ser més virtuo-ses o menys en funció de les persones que les habitin —això és una constant històrica. En qualsevol cas, empren un llenguatge deliberatiu que no és retòric i parla d’un alt grau de maduresa política: «Nos ha aperegut estos dies ja pas-sats fer congregar la adiunctió de privilegis en als quals representàrem tots los alt dits procehiments fets ins assí y, hagut col·loqui ab ells, aparagué que per ara esta ciutat eo lo Consell General de aquella poria desliberar y ordenar, si a vostres mercès los aparexerà, ser saludable remey...». 8

Aquesta citació és d’un document oicial, però trobem moltes airmacions d’un to similar en cartes entre els jurats i agents seus, que contenen informació merament interna. La sinceritat d’aquest tipus de fonts epistolars justiica que en fem ús molt sovint en la nostra recerca historicojurídica, també en el text present —no cal dir que cartes escrites amb evident càlcul polític també poden ser valuoses.

II Escassa reglamentació escrita

A les Corts catalanes, els usos parlamentaris tenen una força extraordinà-ria i només una petita part és recollida en tractats o breviaris. 9 Semblantment, les adjuncions o comissions del món municipal tenen escassa reglamentació escrita. I la que existeix és casuística, no està sistematitzada.

Els privilegis que determinen els pilars de l’estructura orgànica de mol-tes localitats a vegades autoritzen expressament la constitució d’adjuncions —ins i tot poden disposar la forma d’elegir-ne els membres; altres vegades en reconeixen l’existència i les avalen. 10 A partir d’aquesta cobertura jurídica, ina i alhora sòlida, el règim general o particular d’adjuncions és desenvolupat per ordinacions municipals i per la praxi.

Sovint en les actes d’erecció o constitució d’adjuncions —les seves partides de naixement— s’hi dicta la seva composició, naturalesa i amplitud dels po-ders, en deinitiva, les seves regles del joc. La tibantor pot venir si posterior-ment es dicten ordinacions generals amb ànim d’harmonitzar les especials.

Fins a inal del segle xvi les adjuncions de la vida municipal gironina són formalment paritàries entre les tres mans o grans sectors socials de la ciutat, la qual cosa de facto comporta dues coses: una sobrerepresentació del sector més benestant, i una contenció —parlar d’infrarepresentació podria ser ex-

non praestat locum convocandi omnium stamentorum, convocantur matriculati omnium stamentorum, qui inveniuntur, quae convocatio dicitur prohomenada, et isti consolunt (sic, consulunt) iuratis circa ma-teriam, quam ipsis iurati proponunt, et quod concluditur approbatur a Consilio Generali.»

8 AMGI, Manual d’acords de 1612, fol. 96r, Consell General de 18.XI.1612. Emprem les foliacions històriques dels manual d’acords, a l’angle superior dret de l’anvers de cada foli.

9 Tomàs de Montagut, «Pràctiques parlamentàries a Catalunya en el segle xvi i la seva formulació escrita per Lluís de Peguera», en Ivs Fvgit 10-11 (2001-2002), p. 633-656.

10 Privilegi de Carles I de 23.XII.1533. G. Juliol (ed.), Llibre Vermell de la ciutat de Girona cit., p. 460-462.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

130

cessiu— de professionals vinculats a la seva perícia concreta —per exemple, juristes a l’adjunció de privilegis o metges a l’adjunció de «morbo».

A partir de l’any 1601, amb la controvertida admissió de nobles i cavallers ales institucions de govern local, 11 es trenca la paritat formal i encara empit-jora la material, puix la molt minoritària aristocràcia, tot i tenir menys mem-bres a cada adjunció, accentua la sobrerepresentació de les elits. Una onzena passa a tenir tres membres de cada mà i dos militars; una catorzena en tindrà quatre de cada mà i dos militars.

III Naturalesa i amplitud de poders

Una adjunció ha de ser creada o legitimada pel Consell General. La seva convocatòria i l’ordre del dia el proposen els jurats. S’empra sovint l’adjectiu «associats» —en el sentit que els adjunts s’associen als jurats—, la qual cosa indica que els adjunts tenen una condició perifèrica respecte als jurats, que són el pinyol de la reunió.

Les adjuncions en l’àmbit municipal de Girona poden rebre poders molt diversos: com a mínim, facultats estrictament consultives dels jurats; en un esgraó superior, de bracet dels jurats, poden assumir funcions deliberatives, executives i de despesa, que poden abarcar tasques tan variades com fer sindi-cats o procures, redactar instruccions, efectuar pagaments o assumir deutes, dictar ordinacions, concedir llicències, adjudicar i concertar transaccions, ar-rendaments o encàrrecs, etc.; tenim un interrogant obert en quant a facultats judicials o parajudicials. 12 En una situació excepcional i urgent —FelipIII (IV de Castella) necessita soldats i Girona està congraciada amb l’aparell virreg-nal perquè l’han convertida en capital jurisdiccional del Principat—, 13 el Con-sell General fa un préstec de mil dues-centes lliures al rei i, per gestionar-lo, dóna poders amplíssims —i també obligacions: de béns propis i de la univer-sitat— als jurats i als adjunts de la botiga, de manera conjunta o si escau sepa-rada: «Y a la major part de ells y de quiscú d’ells, axí de jurats com de adiuncts assoles». 14 No es pot agafar com a model, però, qui sap?, a vegades els reajus-taments institucionals en circ*mstàncies crítiques creen precedent.

11 En virtut del privilegi de Felip II (III de Castella) de 29.IV.1601. G. Juliol (ed.), Llibre Vermell de la ciutat de Girona cit., p. 589-596, esp. p. 592: «[Que s’admetin a cada adjunció] dos persones nobles o militars de les inseculades en la bossa de jurats».

12 No ens consta que els jurats de Girona tinguin i exerceixin potestats jurisdiccionals. A Barcelo-na sí, i sabem que en alguns temes les poden exercir els consellers i els adjunts corresponents —en cas d’epidèmia, els adjunts del «morbo». José Luis Betrán, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651», en Manuscrits, 8, 1990, p. 255-282. p. 271.

13 Josep Capdeferro,«Girona, capital jurisdiccional de la Catalunya convulsa dels anys 1630», dins de Narcís Figueras i Pep Vila (cur.), Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, p.275-286.

14 AMGI, Manual d’acords de 1636, Consell General de 24.I.1636: «Que per pagar y emprestar aque-lles [1.200 lliures] sia irmat, com ab lo present han irmat y irman, syndicat llarch y bastant ab obligatió de béns propris y dels de dita universitat llargament, als dits senyors jurats y adiuncts de la botiga y a la

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

131

Per modestes que siguin les seves atribucions, una tal o qual adjunció tin-drà la virtut de donar un plus de legitimitat al que resolguin els jurats, fac-tor important a l’hora de parlar o negociar amb tercers, particularment amb autoritats: «Tot lo fet per dit misser Vergés certiicam a vostra excel·lència és estat comforme a les deliberations fetes per lo Consell General sobre es-tes coses diverses vegades congregat y també conforme a nostre voluntat y dels adjuncts per dit Consell General expresse a nosaltres assosiats sobre dit negoti.» 15 En casos on l’adjunció hagi rebut més facultats, seran els jurats els que quedaran vinculats al seu parer i no podran contrariar-lo: «Per haver resolt la junta de privilegis que lo pagament del maridatge se fes aquí (i. e. a Barcelona), no havem pogut resoldre nosaltres altre cosa en contrari que pri-mer no ne hajam donada rahó an als senyors de dita junta.» 16

No és gens rar que, en funció del tema a tractar, es condicionin les decisi-ons d’una adjunció a l’aprovació del Consell General. En tal aspecte, el fun-cionament de l’adjunció es pot equiparar al de moltes comissions de treball parlamentàries. Quan no s’explicita tal requisit, s’entén que les deliberacions dels jurats i l’adjunció són executables sense haver de superar cap iltre.

Naturalment, el Consell General pot retirar potestats prèviament dele-gades a adjuncions o altres organismes municipals. Així, l’any 1630, enmig d’un enrenou sobre llicències a convents de congregacions contrareformis-tes, el plenari municipal lleva als jurats i als adjunts —especíicament del redreç, i els altres tot darrere— la potestat de donar permisos d’obres. Avui qualiicaríem la mesura de moratòria urbanística indeinida: «Que d’esta hora en avant los senyors jurats qui vuy són o per temps seran a soles, ni dits senyors jurats y adjuncts de la adjunctió del redrès ni de altre adjunctió a qui toque o per havant tocar pugue, no pugan ni los sia lícit ni permès conce-dir a personas, comunitats, universitats, col·legis, convents ni monestirs al-guns ni altres persones particulars llicèncias ni facultats algunas de obrar ni fer portas, inestras, retxas, terrats, terradets, tant descuberts com cuberts, ni altres qualsevols obres tant en las murallas, torres, carrés y plassas com en altre qualsevol part de la present ciutat, sots decret de nul·litat de ditas llicèncias». 17

major part de ells y de quiscú d’ells, axí de jurats com de adiuncts assoles y ab poder de substituir (i. e. de nomenar substituts)».

15 AMGI, Correspondència del consell municipal, Diversa, lligall 15: el 14.X.1599 els jurats de Gi-rona donen credencials a Pau Vergés i Joan Ferrer, que s’han de conferir amb el virrei per explicar-li el perjudici que pot ocasionar a l’Estudi General municipal el privilegi impetrat per Jaume d’Agullana el 24 d’agost de 1599 perquè els jesuïtes puguin impartir docència lliurement al seu establiment de Sant Martí Sacosta. Els nou «adjuncts» de la citació tenen una missió molt especíica, han estat elegits pel Consell General de 25 de setembre per intentar la revocació del privilegi en qüestió —manual d’acords de 1599, fol. 153r.

16 AMGI, Correspondència amb Barcelona, lligall 1, carta de 22.VII.1630 dels jurats al mercader Joan Matxí.

17 AMGI, Manual d’acords de 1630, fol. 52r, Consell General de 1.V.1630. Sobre el context d’aquesta decisió, Josep Capdeferro, Joan Pere Fontanella (1575-1649): un advocat de luxe per a la ciutat de Girona, tesi doctoral UPF, 2010, capítol IV.11.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

132

És obvi que hi ha adjuncions més autònomes i poderoses que d’altres: a Gi-rona, la de major crèdit —mai millor dit— és l’adjunció de la taula de comuns dipòsits. Juntament amb els jurats, i sense necessitat del Consell General, fa l’extracció d’oicis, rep la caució que presten els nous oicials, i es responsabi-litza d’acceptar-los el memorial de idejussors o fermances; fa la sòlita visita o inspecció a l’establiment de canvi, també dicta les ordinacions de la taula. 18 En deinitiva, els jurats i aquests adjunts tenen comesa per part del Consell General qualsevulla deliberació sobre la taula. Això no obstant, davant d’una problemàtica excepcional, busquen l’aval del plenari. 19

A tall de balanç, podem dir que, en funció de les funcions que exerceixi efectivament tal o qual adjunció, i del grau de supervisió, tutela o revisió a què la tingui subjecta el Consell General, es podrà valorar la seva naturalesa real. Per dir-ho planerament, es podrà copsar si en l’entramat institucional funciona com un poder minideliberatiu —amb una talla molt més àgil que el Consell General— o com un poder macroexecutiu —proveint aval i un plus de legitimitat als jurats.

Per ainar aquesta valoració, serà important indagar si els membres de les adjuncions són o no responsables en el seu àmbit, sia en els mecanismes is-calitzadors interns del municipi sia davant una altra jurisdicció. Avancem que als adjunts de la Girona moderna no els veiem mai responent en justícia —en les causes són imputats els jurats i prou.

IV Tipologia d’adjuncions, amb una delimitació complexa

i mutable

Si ens atenim al testimoni de Joan Gaspar Roig i Jalpí, les adjuncions o co-missions municipals a la Girona moderna són ixes i aparentment ben deli-mitades: hi ha les juntes de la taula, de guerra, dels Estudis, de la carn, dels molins, de privilegis, d’hospitals i de la neu o el gel. 20

A la llum de la documentació d’arxiu, el panorama gironí apareix més va-riable i casuístic. Si més no, més conjuntural i desordenat que el de Perpinyà, on cada any els cònsols elegeixen amb regularitat els dotze membres de ca-dascuna de les vint-i-sis comissions municipals. 21

18 A tall d’exemple, AMGI, Manual d’acords de 1615, fol. 107, ordinacions aprovades el 14.VIII.1615.

19 Josep Capdeferro, Joan Pere Fontanella (1575-1649): un advocat de luxe cit., capítol IV.4, dedicat a un presumpte frau comès per Salvador Jutglar mentre gestionava una operació de retirada del mercat de moneda d’àmbit local.

20 Joan Gaspar Roig i Jalpí, Resumen historial de las grandezas, y antiguedades de la ciudad de Gerona, y cosas memorables suyas eclesiasticas, y seculares assi de nuestros tiempos, como de los passados, Barcelona, por Iacinto Andrev, 1678, p. 428.

21 Per exemple, ADPO, 112 EDT 57, llibre de Totis de Perpinyà (1621-1626), fol. 231v-239r (23.VI.1625). A la capital rossellonesa hi ha constituïdes de forma estable adjuncions desconegudes a Girona com una junta de ponts, fonts, riberes i rec dels canals o una comissió de plets.

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

133

Esbossem a continuació una tipologia d’adjuncions, combinant criteris temporals i materials, i donant per fet que n’hi ha algunes de més rellevants que d’altres. En primer lloc, identiiquem unes adjuncions de llarga trajectò-ria que funcionen amb regularitat. La dels privilegis, per exemple, porta els temes jurídics, els plets, les relacions amb advocats, etc. La del redreç, nascu-da d’una costella de l’adjunció dels privilegis, es crea amb vocació regenera-dora de les institucions, adquireix amb el temps facultats de tipus urbanístic, i acaba tenint una incidència sovintejada i poderosa en la ciutat, revestint un caràcter miscel·lani. Coneixem amb certesa la data i el context de la seva cons-titució. 22 La de la botiga dels comuns forments es responsabilitza del proveï-ment de blat i que la ciutat estigui abastida de pa, etc. En segon lloc, trobem adjuncions de llarga trajectòria amb períodes d’hibernació o letargia. Com a paradigmàtiques citem la de guerra i la de «morbo», que s’activen quan hi ha risc o situació bèl·lica o d’epidèmia. En tercer lloc, identiiquem adjuncions instituïdes per a temes molt precisos i limitats en el temps. A tall d’exemple, les que tracten sobre les manifestacions de dol de la ciutat pel traspàs del rei —l’any 1598 en el cas de Felip I (II de Castella) o el 1621 per a Felip II (III); la que el maig de 1602 o l’abril de 1631 tracta sobre serveis econòmics que el rei demana a la ciutat; la d’abril i maig de 1605, per organitzar unes alimàries pel naixement del príncep que esdevindrà Felip III (IV); o una que s’erigeix el maig de 1630 per fer el seguiment d’un plet de gran complexitat entre carme-litans descalços i jesuïtes on el municipi té un interès directe.

Mereixen menció a part unes adjuncions inicialment concebudes per te-nir una curta trajectòria, però que a vegades es perllonguen molt en el temps. Són les adjuncions relacionades amb moneda iduciària de coure, anomenada comunament «menuts», freqüent en diverses localitats catalanes a la primera meitat del segle xvii. 23 En presentem dos casos diferents per a dues emissions monetàries que es decideixen els anys 1601 i 1612 respectivament: el 1601, quan els nobles encara no han entrat al govern de la ciutat, es constitueix una dotzena per a «la fàbrica dels menuts», facultada per encunyar ins a deu mil lliures franques de despeses —en batrà moltíssimes més—; 24 el 1612, es posa en execució un privilegi virregnal donat a Barcelona el 30 de juny de 1611 per batre menuts per un valor de sis mil lliures més, també franques de despeses, i es constitueix una nova adjunció. 25 Sis anys més tard, en un complex escenari macroeconòmic i polític on es combinen l’habilitat de Barcelona, la superio-ritat dels seus ardits —també de coure però amb un aliatge de plata, fabricats

22 La resol crear el govern municipal en emulació de ciutats capdavanteres de Catalunya, per res-pondre a una voluntat de control del virrei. AMGI, Manual d’acords de 1567, fol. 66v-68r, Consell Ge-neral de 17.XII.1567.

23 Miquel Crusafont, «Problemes monetaris i solucions descentralitzades», a Pedralbes 23 (2003), p. 765-780, esp. p. 773-775, entén que les batudes de menuts podien ser oportunes per omplir un buit de moneda divisionària, no les veu a priori com actes d’irresponsabilitat per retardar obligacions credití-cies de municipis.

24 AMGI, Manual d’acords de 1601, fol. 115, Consell General de 19.XI.1601.25 AMGI, Manual d’acords de 1612, fol. 31-32, Consell General de 2.III.1612.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

134

amb molinet—, l’acció d’institucions catalanes i una resolució de la cort, els menuts abocats en excés al mercat són un problema i els jurats gironins pen-sen que caldria retirar-los de la circulació. Per arribar a aquesta convicció, conceben una doble ronda de consells. Primer, una ronda informal, després una de formal, institucionalitzada, però amb ciutadans triats pels jurats: «Per millor assertar havem juntades algunes persones de tots los staments a les quals havem comunicades dites coses y, tractat, pilotejat y tingudes algunes conferènsies ab elles, apparexia que seria asertat considerar lo gran menut que esta ciutat té ja recondit, perquè se <h>entén que los habitants de ella ne tenen pochs en son poder...». El Consell General avala crear una comissió especi-al per estudiar el tema, amb persones novament proposades pels jurats. Serà l’onzena «sobre lo assiento dels menuts». 26

La delimitació material d’algunes adjuncions varia al llarg del temps, de manera que poden tenir tasques luctuants i prestar-se a confusió. En oca-sions, toquen àmbits que es trepitgen l’adjunció de privilegis i la del redreç, i també l’adjunció del redreç i la setena del nou redreç —que ens consta que funcionen paral·lelament, per exemple els anys 1627 o 1629; també afecten àrees coincidents les adjuncions esmentades i una polivalent catorzena que sabem constituïda, com a mínim, després de l’any 1652 —el 1654 s’hi debat la idea, precursora de la ‘Gran Gerona’ tardofranquista, que els districtes pe-riurbans de Girona —la batllia ampla i la vegueria estreta— s’incorporin a la ciutat i es dilueixin en un sol comú. 27

Vegem acte seguit un exemple magníic de com noves circ*mstàncies fan variar el repartiment d’àrees temàtiques entre adjuncions —per tant, al nos-tre tema li calen anàlisis dinàmiques. Ens situem al mig de l’estiu de 1627. El capítol de la Seu i la ciutat de Girona s’oposen en diversos fronts, particular-ment sobre tres temes: el grau de tolerància envers un pastim que depèn del capítol i a vegades ven pa a persones no eclesiàstiques, la qual cosa suposa un frau a les imposicions municipals; una disputa sobre la possessió d’uns mo-lins a Santa Eugènia que, a la pràctica, reportaria a la ciutat el control de tots els establiments de transformació propers a la sèquia Monar; la voluntat del capítol de deixar de prestar una almoina piadosa als pobres —l’almoina del pa de cortó— i, a canvi, dedicar els diners a la constitució d’una escola de cant. 28 Segons algunes autoritats o veus respectables de l’oligarquia —resulta difícil precisar-ho—, caldria negociar una concòrdia: «Com algunas personas ze-lants lo bé públich d’esta ciutat nos hayen representat lo quant ere convenient que se atallassen i·s concertassen las difarèntias que són entre dita ciutat y lo reverent capítol de la Seu de aquella [...] y vahent que era cosa convanient per

26 AMGI, Manual d’acords de 1617, fol. 50-51, Consell General de 15.IV.1617. 27 AMGI, Manual d’acords de 1654, fol. 83v-87v, reunió programàtica de 11.IV.1654 de l’adjunció

de la catorzena.28 Analitzem aquestes problemàtiques amb detall a Josep Capdeferro, Joan Pere Fontanella (1575-

1649): un advocat de luxe cit., capítols IV.3 i IV.5.

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

135

totas les parts evitar plets y qüestions». La setena del nou redreç s’hi mostra disposada, de manera que tant la ciutat com el capítol nomenen uns comissa-ris per negociar. Els tractes avancen i es difon el temor que no arribin a bon port si els han de beneir les tres adjuncions competents en cadascuna de les matèries, que tenen rebut «poder llarch y bastant» per decidir: la de la botiga pel que fa a l’afer del pastim, la dels molins de la Manola pel que fa als mo-lins de Santa Eugènia, i quatre comissaris ad hoc pel que fa a l’almoina. Per això es proposa —i s’autoritza— inhibir-les, tot concentrant tals matèries en una sola comissió: «Seria millor y ab més facilitat se porran tractar y resolre dits negosis si·s comatia a la dita adjunctió de la satena del nou radrès <h>o a altre...». 29 Visiblement aquesta racionalització no té l’èxit desitjat, altrament no trobaríem em actiu, dos anys més tard, una setena «super commutatione elemosinae panis Sedis Gerundae». 30

V L’elecció dels integrants de les adjuncions

Tot seguit abordem una qüestió capital: la forma d’elecció dels membres de les adjuncions. Caldrà tenir en compte dues coordenades. La primera, qui proposa i qui elegeix —el Consell General, els jurats, els membres de la prò-pia adjunció? La segona, com es proposa i s’elegeix —designació a dit, a veus, per escrutini o per rodolí? Aclarim que «a veus» s’equipara a l’actual votació a mà alçada, per escrutini signiica amb vot escrit —a priori secret— 31 i per rodolí implica una extracció a sort després d’un procés insaculatori. Deixem en suspens una pregunta: en funció de la forma com hom hagi estat elegit a una adjunció, hi tindrà més estabilitat?

A través de la documentació, detectem diverses possibilitats. I, el que és més important, es té consciència dels pros i contres de cada opció en funció de l’objectiu perseguit. Vegem-ho amb dos casos extrems. D’una banda, per a la renovació de membres de l’adjunció de la taula de comuns dipòsits de Girona, el març de 1578 es disposa l’elecció per via d’escrutini. 32 I ens consta que s’observa la regla. És normal que sigui així, l’adjunció encarregada d’un òrgan tan estratègic per a l’economia de la ciutat ha d’estar conformada per homes amb un plus de coniança i d’habilitats. D’altra banda, en l’extrem contrari, adjuncions com la de guerra o la del «morbo», que hem anomenat en hibernació, veuen com les seves vacants —per mort, o també per incom-

29 AMGI, Manual d’acords de 1627, fol. 63-64, Consell General de 27.VII.1627.30 AMGI, Manual d’aocrds de 1629, fol. 19r, 9.I.1629.31 En una reunió dels jurats amb membres d’una confraria es parla de «scrutini secret». És una re-

dundància, o bé un escrutini a seques no tindria perquè ser secret? AMGI, Manual d’acords de 1629, fol. 33r, 17.II.1629.

32 AMGI, Càrrecs municipals, lligall 1, copiador de resolucions i ordinacions municipals, fol. 153v, ordinació de 29.III.1578 que precisa una elecció oberta que havia deixat el Consell General de 16.XII.1572 —Manual d’acords de 1572, fol. 48.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

136

patibilitats o inhabilitacions— es proveeixen cada cop que es reactiven. 33 Així s’eviten problemes de falta de quòrum. En coherència amb la urgència de la situació, són els jurats que elegeixen directament els nous adjunts, i es poden envoltar de persones de la seva coniança, que presumiblement faran pinya amb l’executiu local. En tenim un bon exemple el març de 1629, quan el virrei bisbe de Solsona adverteix d’unes companyies d’infanteria a la frontera amb França i l’adjunció gironina de guerra està coixa i manca, amb components que cal renovar i altres que no hi poden participar per tenir deutes amb el municipi. 34

Per a la resta d’adjuncions, la tònica seran uns criteris regulars? Coneixem força variacions, que demostren un gran interès per participar a les comissi-ons de treball. Vegem dos episodis signiicatius, un d’especíic i un de general. L’especíic té lloc l’any 1572. En el marc d’una ambiciosa iniciativa per posar ordre i arreglar i embellir la plaça de les Cols i les botigues diformes que hi ha allí, amb talls o contribucions econòmiques dels botiguers, el Consell Ge-neral avala el projecte que se li presenta, i dóna pleníssima potestat als jurats i adjunts del redreç de capitanejar l’operació urbanística. Inevitablement, la conluència d’uns poders amplis, grans costos i potencials beneicis alimenta la controvèrsia. Quatre membres del Consell General dissenteixen i demanen que es faci una adjunció nova amb membres decidits a l’atzar, per rodolins. 35 Pel que fa a l’episodi general, l’any 1605, al Consell General que s’acostuma a celebrar el dia de Sant Antoni Abat —sol ser programàtic del cicle polític anual que s’acaba d’inaugurar—, els jurats suggereixen, «a parer de algunes persones», canviar el sistema d’elecció de totes les adjuncions, de manera que es treguin a sort de rodolí, per temps de tres anys, i que sempre en restin la meitat dels antics. La proposta s’encomana a la valoració d’una catorzena, de la qual no coneixem eventuals conclusions. 36

VI Inluència contrastada de les adjuncions

Enllaçant amb els debats sobre la forma d’elegir els membres de les co-missions, es planteja inevitablement aquesta qüestió: de facto, més enllà de les competències formalment rebudes, les adjuncions tenen una quota de poder o una inluència rellevant en un govern municipal a la Catalunya mo-derna? La resposta ha de ser airmativa, com es demostra amb els següents testimonis.

33 De fet, aquesta és la tònica habitual en la majoria d’adjuncions, si bé en les que es reuneixen cada any la renovació es va fent paulatinament.

34 AMGI, Manual d’acords de 1629, fol. 52-54, proposició segona del Consell General 27.III.1629.35 AMGI, Manual d’acords de 1572, fol. 47, Consell General de 16.XII.1572.36 AMGI, Manual d’acords de 1605, fol. 15-17. Es comet l’elecció de les catorze persones als ju-

rats, amb l’obligació que les conclusions de la comissió d’anàlisi siguin portades i votades al Consell General.

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

137

D’entrada, la lluita per no ser-ne exclòs, si escau litigant davant la juris-dicció més elevada de Catalunya: els ciutadans honrats promouen una causa contra el municipi a principi del segle xvii per ser conservats en la possessió d’ingressar al Consell General i altres congregacions i adjuncions. 37

Segonament, episodis puntuals on alguna adjunció o la majoria dels seus membres s’oposa de manera categòrica al que li proposen els jurats, i els obli-ga a canviar de parer o reconduir una gestió. Ens n’ofereix un exemple para-digmàtic l’adjunció de la botiga dels comuns forments, que l’any 1625 vetlla perquè no es facin cessions excessives en la concòrdia que s’està negociant amb el capítol de la Seu (hi hem al·ludit supra): «Fou necessari persuadir-los molt, perquè nosaltres y la menor part dels adiunts éram de un parer y la ma-ior part dels dits adiuncts de altre». 38

Si els jurats són hàbils, saben utilitzar davant tercers les restriccions o les reserves d’una adjunció com un escut que els descarregui de responsabilitat, o com un mitjà per conduir la negociació pels camins que resultin més beneici-osos a la ciutat. Ambdues estratègies poden reportar avantatges. Heus-ne aquí exemples: «[Us advertim que] per esta oferta no se empenyan a fer concòrdia ni a oferir-la per part de dita ciutat, per no ésser-se tractat ab dita adjunctió sinó són estats los dalt dits dos caps»; 39 «Havem comunicada la de vostra mer-cè a la adjunctió de privilegis, a qui tocava haver-se de trectar est negoci per part de dita ciutat, y [h]a aparagut cosa molt agra y extraordinària, y axí se ha resolt de què·s fassa en dit negoci lo que està contengut en un memorial que enviam a nostre sýndich». 40

En un context polític tant apassionant com delicat —les institucions del Principat i els Comtats van comprovant que el dret del país és tan poc res-pectat per la monarquia francesa com ho havia estat per la monarquia his-pànica—, un testimoni condensa tota la potència del sistema representatiu dels antics municipis catalans. El 1644 els jurats refusen a l’aparell virregnal francès la insaculació que se’ls ha demanat de dues persones per via accelera-da —per ordre reial, basada en la seva plenitudo potestatis. Reconeixen que ho fan d’acord amb l’adjunció o junta «y pilotejades molt y batudes las matèrias». Els jurats primer, segon i quart clouen així una carta al jurat tercer, enviat a Barcelona a negociar: «Y no se admire vostra mercè ni eixos senyors de què

37 Vegeu-ne un relex a la sentència arbitral de 7.VIII.1604 que calma la controvèrsia: G. Juliol (ed.), Llibre Vermell de la ciutat de Girona cit., p. 604-612.

38 Transcrivim el passatge sencer. AMGI, Registres de correspondència [1625], carta de 5.V.1625 als jurats Francesc de Cartellà i Llorenç Font jr., novament desplaçats a Barcelona: «No·s maravella vostra mercè y lo senyor jurat Font de què la carta que scriguéram a vostres mercès del negoci de la concòrdia del capítol anàs de la manera que anà, perquè tinguéram molt gran travall y cafer (i. e. quefer) de alcansar de la adiunctió que anàs encara en exa forma, perquè no volian ascoltar ninguna cosa, y espresament vol-gueran que se scrigués ab la forma que se scrigué y ab molt breu paraulas, y fou necessari persuadir-los molt, perquè nosaltres y la menor part dels adiunts éram de un parer y la maior part dels dits adiuncts de altre, y en alguna manera se revencé sobre se scrigués de la manera que se scrigué, que per nosaltres may s’és pardut cosa.»

39 AMGI, Registres de correspondència [1625], carta de 28.III.1625 dels jurats al seu col·lega Llorenç Font jr. i a Joaquim Margarit.

40 AMGI, Registres de correspondència [1628], carta de 3.X.1628 dels jurats a Joan Pere Fontanella.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

138

se vulla molt mirar y remirar, que assí no és fer lo negoci sol dels de la junta, sinó de tota una ciutat». 41

En paràmetres molt diferents, de sot power, consta que a vegades una ad-junció s’erigeix en creadora de corrents d’opinió; pot, així, interferir en deci-sions dels jurats: per exemple, el noble Joaquim Margarit i de Reguer, que té un peu a Girona i un altre a Barcelona, vol convèncer els jurats que venguin la seva moneda iduciària desprestigiada, i els informa que a Madrid hi hauria algú disposat a comprar-la: «lo que oferexen seria diner de contans y se’l ne porian aportar en aquexa taula, ab què se porian fer més luÿcions, com he oït a dir als de la adjunció de la dita taula...». 42

VII Vitalitat i amenaces de les adjuncions municipals

La vitalitat de les adjuncions que estem estudiant es relecteix en dos fenò-mens, la seva evolució i la seva creixent especialització. Pel que fa a evolució, s’accentua la compartimentació de funcions en la gestió municipal, es pro-dueix una transició cap administracions especialitzades —departaments o àrees de gestió que es giren diners i es fan préstecs entre ells, amb comptabili-tats autònomes. 43 Fins i tot hi ha adjuncions, com les que es responsabilitzen de batudes de menuts, que actuen com a empreses públiques —si es permet l’anacronisme.

Pel que fa a l’especialització, no passa únicament per la constitució d’ad-juncions amb un objecte molt precís que se separen, almenys temporalment, d’una comissió «mare». També s’aprecia en la proliferació de igures delega-des, com les subcomissions d’anàlisi 44 i els comissaris o síndics negociadors. 45 Igualment es detecta a través d’apèndixs —els agregats que s’afegeixen a algu-nes comissions. 46 Aquesta diversiicació d’ens i funcions augmentava la com-plexitat institucional, amb el risc palpable de convertir-la en una teranyina.

El relleu institucional que agafen les adjuncions no està exempt d’amena-ces i rivals, ans el contrari. Abunden els poders fàctics que poden i volen dei-

41 AMGI, Manual d’acords de 1644, fol. 119v-120v , 11.V.1644.42 AMGI, Correspondència amb Barcelona, lligall 1, carta de 13.VII.1620.43 Dos exemples entre molts: AMGI, Manual d’acords de 1621, fol. 58v-60r, 25.VI.1621 —s’acor-

da que els jurats i adjunts del redreç girin gairebé set-centes noranta lliures als adjunts pel dol del rei; AMGI, Manual d’acords de 1622, fol. 27r-28v, 8.IV.1622, l’adjunció del redreç autoritza un préstec gra-ciós de cinc-centes lliures als adjunts dels molins.

44 AMGI, Manual d’acords de 1609, fol. 3, 1.I.1609, els jurats i l’adjunció del redreç volen amortitzar l’oici de mosqueta i els calen diners per indemnitzar el seu titular, creen una comissió d’anàlisi amb una persona de cada braç; AMGI, Manual d’acords de 1634, s. fol., 5.V.1634, els jurats i adjunts de la taula fan una comissió a quatre persones que estudiïn si Girona estaria facultada per obrir un banc com Barcelona.

45 Vegeu, a tall d’exemple, uns comissaris elegits pels jurats i l’adjunció dels molins per reunir-se amb el noble Francesc de Cruïlles i tractar sobre la compra dels seus molins —AMGI, Manual d’acords de 1619, fol. 39r i s., proposició segona del Consell General 17.IV.1619; també uns comissaris nomenats pels jurats i els adjunts de privilegis per conferir amb uns altres escollits per la confraria dels quatre sants màrtirs —AMGI, Manual d’acords de 1629, fol. 32r-33r, 17.II.1629.

46 AMGI, Manual d’acords de 1648, fol. 133r i s., 10.VI.1648: jurats, adjunts i agregats de la taula.

Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

Josep Capdeferro i Pla Les adjuncions municipals alaCatalunyamoderna

139

xar-les a l’ombra. Sobretot quan cal prendre decisions cabdals per al muni-cipi, apareixen a les pàgines dels manuals d’acords prohoms amb auctoritas, a vegades gironins d’origen que resideixen a Barcelona, o «persones zelants» pel bé de la ciutat. I constatem que, per molt prestigi que tinguin, els meca-nismes representatius sovint els neutralitzen. Per exemple, el gener del 1612, davant d’un cas d’extrema urgència com és la pressió brutal del lloctinent de mestre racional per conèixer els comptes i la justiicació de les imposicions locals percebudes els anys recents —més tard n’exigirà una cinquena part, el cèlebre «quint»—, els jurats expliquen al Consell General que han tingut col-

loquis amb l’adjunció de privilegis i altres persones zeloses del bé de la ciutat, que han aconsellat acudir directament al rei. El març del mateix any, quan es concreta la idea d’enviar dues persones a Madrid, algunes persones, zelant la utilitat de la ciutat, veient que totes les administracions d’aquesta estan escu-rades, diuen que fóra millor enviar un sol delegat; el Consell General, nogens-menys, en prefereix dos i imposa el seu criteri. 47

Una altra amenaça a l’entramat deliberatiu i participatiu, per tant un con-trapoder potencial de les adjuncions, són els oicis claus de l’organigrama mu-nicipal. Principalment, el secretari, càrrec amb gran estabilitat des de 1533, iels equips jurídics conformats per advocats i procuradors, de composició va-riable al llarg dels anys. 48 El que varia poc —i, si varia, és per créixer— és l’as-cendent que aquests tècnics de plaça estable guanyen sobre els polítics, molt més efímers perquè els seus càrrecs de jurat estan subjectes a rotació anual. La temptació tecnocràtica es pot veure afavorida pel fet que en la societat de l’èpo-ca són cabdals usos i costums, praxis i estils judiciaris, i els que tenen conti-nuïtat en l’univers municipal són els únics que coneixen bé la documentació i els precedents. Això importa sobretot en la gestió del dia a dia. Altrament, en conjuntures signiicatives o crítiques, abunden testimonis d’institucions que fan prevaldre la seva voluntat sobre els consells dels experts. 49

VIII Balanç i utilitat de l’anàlisi

Hem copsat la casuística en l’àmbit de les adjuncions de la Girona moder-na, a remolc d’una reglamentació variable, de la qual la documentació només mostra la punta de l’iceberg i deixa ocults incomptables usos. Malgrat la li-mitació de les fonts, les adjuncions mostren una tendència a passar d’òrgans consultius o deliberatius a ser òrgans de gestió i de govern, amb creixent au-

47 AMGI, Manual d’acords de 1612, consells generals de 25.I.1612 i de 2.III.1612.48 Josep Capdeferro, Joan Pere Fontanella (1575-1649): un advocat de luxe cit., vol. I, p. 511-512 i 516 i s. 49 Un exemple paradigmàtic succeeix a Barcelona l’any 1635, amb la resistència del Consell de Cent

a plegar-se, com aconsellen alguns juristes, a les exigències reials en relació als «quints» de les imposi-cions locals: Josep Capdeferro, Ciència i experiència: el jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes, Barcelona, Fundació Noguera, 2012, p. 259 i s.

Josep Capdeferro i Pla

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

140

tonomia. Aporten una component de dinamisme que no pot oferir el Consell General, i un plus de punts de vista i experiència als quatre jurats de la ciutat. Com arreu i sempre, serà en funció de les persones que poblin les institucions que es treurà major o menor proit d’aquesta interessant estructura. Ni seran convenients adjunts que practiquin un seguidisme excessiu dels edils ni al-tres que s’oposin de forma vehement i sistemàtica al seu necessari lideratge en la vida local. Malgrat les seves possibles fallences —algunes contrastades—, les adjuncions són determinants per fer viable i enriquir la representativitat ila participació política als municipis de Catalunya abans del Decret de Nova Planta —amb les limitacions conegudes, pròpies de totes les societats preli-berals.

Escau veure si aquesta experiència municipal es pot projectar i contrastar amb la de les Corts o la Diputació del General de Catalunya, d’altres territo-ris de la Corona d’Aragó o de la resta d’Europa. Paràmetres a tenir en compte seran el pes de reglamentació escrita en relació amb el pes d’usos i pràctiques; rigidesa o adaptabilitat; naturalesa i amplitud de facultats rebudes; els tem-pi polítics, tant pel que fa a durada dels càrrecs com dels problemes: tempi de tota mena —segurs, previsibles, previstos i reals—, per valorar la missió i l’actuació tant dels òrgans centrals com dels perifèrics de la institució es-tudiada; els temes i els interessos en joc; la proximitat i el pes —segons com, sobrepès— de tècnics i experts que puguin condicionar instàncies represen-tatives.

141

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona Un exemple: La«Comissiósecreta» de 1640

Núria Florensa i Soler

«...que prest tindrà un bon número majorment avent de servir esta gent en una cosa tant justiicada en beneici de la província i per cosa que voluntariament hi acudirà molta gent sens sou». 1 Consellers, 22 de juny de 1640.

I Introducció: El procés cap a la insaculació

A i de tractar especíicament del tema d’aquestes Jornades és necessari ini-cialment conèixer a grans trets la institució sobre la que parlarem, el Consell de Cent de Barcelona, que tenia un àmbit de poder i d’actuació molt superi-or al d’un govern municipal. Com a «cap i casal» era la seu de les principals institucions de Catalunya i, a més, era la institució en la qual s’emmirallava el país i on es recollien les aspiracions i queixes de la resta de Catalunya. Les ac-cions de la Ciutat Comtal tenien tal magnitud que ens serveixen per fer palès de quina manera la representació de la ciutat en la Comissió parlamentària a les Corts Generals de 1632 va impedir prosseguir les Corts a causa del dissen-timent que va presentar Barcelona a tots els actes de gràcia i justícia. 2

A continuació, hem escollit per exposar dues de les moltes Comissions exis-tents: la primera i la més cabdal pel propi sistema d’organització del govern de la ciutat de Barcelona: el procés per formar la «Comissió de la Insaculació», ien segon lloc una altra, en principi més «discreta», en ocasions comissions di-fícils de documentar i que en aquest cas ens mostrarà la connivència innegable dels consellers —i també dels diputats— amb «els Segadors» des del comença-ment de la guerra de Separació. Aquesta va ser la «Comissió secreta» de 1640.

La ciutat de Barcelona havia tingut una incipient organització municipal des de l’època comtal. En les primeres dècades del segle xiii ja formaven la

1 Carta dels consellers de Barcelona del 22 de juny de 1640. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Lletres Closes, 1640, f. 154v.

2 La mesura va ser presentada pel conseller en cap de Barcelona, president del braç reial a les Corts. Sobre la defensa del privilegi de cobertura dels consellers vegi’s en concret les al·legacions legals a la Bi-blioteca de Catalunya (BC) els Fullets Bonsoms núms. 5209, 5208, 5206 i 5207.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

142

universitat que comprenia els prohoms o caps de casa més distingits. 3 Seria el rei Jaume I el Conqueridor qui va donar suport a la constitució del go-vern municipal de Barcelona, fet que ja tenia una experiència prèvia arran de la conquesta de València a l’octubre del 1238. 4 Així doncs, el 6 d’agost de 1249 el monarca atorga a Barcelona el privilegi d’elegir quatre paers com a representació municipal amb la potestat d’elegir al seu criteri els integrants del Consell. Al sistema d’elecció va quedar establert que els quatre consellers es renovarien anualment (l’any consular) i seria per cooptació. Al llarg dels anys hi va haver diversos canvis de membres, de la composició del Consell, del seu inici i del termini de vigència del seus càrrecs. Tot això, motivat per les diferències entre els estaments integrants, l’agitació social i els avalots que va comportar. 5

Seria el 3 de novembre de 1274 quan Jaume I va constituir deinitivament l’organització municipal de Barcelona, coneguda com el Consell de Cent. Tin-dria cinc consellers executius amb una durada anual i d’acord amb el veguer i el batlle escollirien els 100 jurats consultius en representació. En aquest ma-teix moment ja trobem la constitució d’una comissió cabdal en el consistori: a inal d’any, el Consell de Cent escollia una «Comissió de dotze persones», la «Dotzena d’Insaculació», que serien les encarregades de nomenar els cinc consellers pel següent any consular. A partir d’aquest moment, la nova comis-sió aboleix el sistema de cooptació (ja no es podrà elegir successor) i el sistema electoral serà a través d’aquesta comissió, que es converteix d’aquesta manera en un sistema de compromissaris. 6 Serà un pas qualitatiu cap a un mètode més representatiu del conjunt de ciutadans de Barcelona. Així doncs, el rei Jaume I trencava la rígida tendència oligàrquica donant un espai en el go-vern municipal a l’estament dels mercaders, els quals havien pressionat amb determinació en base al seu control de l’economia urbana, però el monarca es reservava el dret beneplacitum regium, i poc a poc el Consell de Cent es va transformar en una institució amb autonomia pròpia. 7 Va ser el rei Pere II el Gran qui la va perpetuar el 3 de gener de 1283, concedint el privilegi anome-nat «Recognoverunt proceres», que reconeixia la llibertat de la ciutat de poder escollir els seus consellers (la Conselleria), els consellers del plenari (Consell de Cent),els seus oicials i la renúncia reial de cobrar les imposicions reials.

3 Font Rius, Josep Mª, Jaume I i la municipalitat de Barcelona, 1977, p. 31 i «Génesis y manifestaciones iniciales del régimen municipal en Cataluña», Miscellanea Barcinonensia, año VI, núm. XVI (1967), pp. 67-91.

4 BC, Fullet Bonsoms 255, Discurs de Micer Francesch Soler Donzell, ab lo qual enten provar que no convé ni’s pot en casa de la Ciutat de Barcelona admetre en son regiment los qui tenen nom de Don, Sebastià de Cormelles, Barcelona, 1621, p. 19. On s’esmenta com Barcelona adapta el model valencià. El règim municipal de la ciutat de València data del 13 de setembre de 1245.

5 Florensa i Soler, Núria, El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors, Universitat Rovira i Virgili, Barcelona, 1996, pp. 121-137.

6 Bruniquer, Esteve Gilabert, Cerimonial dels magníichs consellers y regiment de la ciutat de Barce-lona, 1614), Impremta d’Henrich y Cia., 5 vols. conegut com a Rúbriques de Bruniquer, Barcelona, 1912-1916, vol. I, p. 79.

7 Font Rius, Josep Mª, op. cit., 1977, pp. 44-45, 54-55. Udina i Abelló. A. M., El Consell de Cent barceloní, Ajuntament de Barcelona, 1977, p. 36.

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

Núria Florensa i Soler Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

143

A partir d’aquell moment el veguer i el batlle havien de jurar respectar els pri-vilegis de la ciutat i jurarien el càrrec davant dels consellers els quals elsacon-sellarien. 8

Aleshores ja s’havia conigurat la formació municipal d’acord amb els esta-ments barcelonins i els dominis familiars 9 que ocupaven els principals càrrecs: consellers, oicis municipals i membres del Consell de Cent. Les revoltes van sovintejar per Barcelona, per les pressions estamentals i, ocasionalment, popu-lars pels carrers de la ciutat (en especial de menestrals, ins i tot amb suport de mercaders i notaris), els grups oligàrquics es van resistir tant com van poder a obrir el ventall restringit d’accés a la municipalitat.

L’any 1388 el rei Joan I va fer certes modiicacions introduint que l’elecció de consellers no seria feta per tot el Consell de Cent. Seria en aquesta ocasió una altra nova «Comissió de Vint-i-quatre jurats», que escollirien una altra «Comissió de la Dotzena» i aquests elegirien els consellers. Tots aquests canvis eren el resultat de les reivindicacions tant a nivell econòmic com social dels estaments populars més desfavorits i que en diversos països europeus també patien fam, epidèmies i grans mortaldats i que a Catalunya s’agreujaven per les guerres contra Gènova, Castella i la Guerra Civil catalana (1462-1472). 10

Arribat aquest punt ja podem introduir una relexió sobre l’establiment de les comissions electores esmentades ins ara. Davant dels interessos reials, la rivalitat estamental, l’hegemonia dels grups oligàrquics, les lluites polítiques municipals i territorials, s’institueix una comissió. Inicialment les comissions bàsiques és constituïen permanents com a mitjà per donar cabuda a les di-verses tendències, aquestes responien als interessos oligàrquics de Barcelona, però els membres tenien una durada efímera i la seva efectivitat era de curt termini, ja que altres grups estamentals pressionaven en diferents fronts (el rei, les Corts Generals, la Diputació del General, l’aliança amb altres esta-ments, etc.), a i de veure’s reconeguts i representats.

La Comissió electora va tenir dues comissions, la «Vint-i-quatrena» i la «Dotzena de jurats» en representació del plenari. Es van fer per introduir més iltres i per ampliar més el ventall de possibilitats per escollir les persones pels càrrecs i oicis, però alhora, el municipi barceloní vetllava per l’estricte com-pliment de la seva admissió i l’assignació vindria precedida d’una rigorosa habilitació. Ara bé, també hem de veure com la creació d’aquest sistema de comissions va signiicar un acord de les parts litigants. Per una part no es vo-lia cap canvi en el poder establert, però per una altra s’obria una possibilitat als contraris per guanyar posicions.

8 Rúbriques de Bruniquer, op. cit., vol. 1, p. 79, Fullet Bonsoms, 255, op. cit., p. 9. Batlle Gallart, Carme, «El govern municipal a la Baixa Edat Mitjana» en El govern de les ciutats catalanes, Ed. De la Ma-grana, Barcelona, 1985, pp. 61-68.

9 Fargas Peñarrocha, Maria Adela, Família i poder a Catalunya, 1516-1626: les estratègies de conso-lidació de la clase dirigent, Pagès, Barcelona, 1997.

10 Carrère, Claude, Barcelone, centre économique à l’époque des diicultés, 1380-1462, 2 vols, Ed. Mouton, Paris-La Haya, 1967. Hi ha versió en català de 1977-78.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

144

Al segle xv va quedar consolidada la divisió municipal en dues faccions: la Biga —bigaires— que era el grup hegemònic dins l’organització municipal il’in-tegraven els ciutadans honrats, que es van constituir com a grup per prosseguir amb una estructura tancada i reservada per a ells; l’altra, la Busca —buscaires— era el grup integrat bàsicament per mercaders, artesans i menestrals, que protes-taven pel mal funcionament de la ciutat i la desigualtat de participació existent l’objectiu dels quals era obrir més el règim municipal i, en conseqüència, propo-saven diferents tipus de reformes. Ni el privilegi municipal del rei Alfons IV el Magnànim, ni el de la reina Maria que el va renovar, van servir per apaivagar les divergències entre si estaven en vigor els privilegis concedits per Jaume I o béels que va atorgar el rei Joan I, no es van poder aturar els avalots constants dins del Consell de Cent i la ciutat. 11

Durant el bienni de 1454-1455 el grup dels buscaires va aconseguir derrotar la facció oligàrquica municipal i la lluita incansable pel govern municipalva es-peronar l’alçament de la Generalitat contra el rei Joan II per la qual cosa vaco-mençar la guerra civil catalana durant una dècada (inalitza l’any 1462) deixant ben malmesa Catalunya.

Seria Ferran II d’Aragó el que faria un redreçament del govern de la ciutat de Barcelona i ho va fer a petició del mateix Consell de Cent que volia pal·liar les lluites de bàndols, alhora que arranjar la hisenda municipal. L’any 1481 va lliurar un nou privilegi municipal anomenat del Regiment, 12 pel que s’establia una nova organització municipal: 5 consellers executius i 144 membres pel Consell de Cent repartit* entre 48 escons pels ciutadans i militars i 32 per a cada altre estament de mercaders, artistes i menestrals. 13

L’elecció dels consellers davant del Consell de Cent es faria el dia de Sant An-dreu i també sortiria la «Comissió de Dotze persones». Aquesta Comissió seria escollida a la sort, per escrutini secret i tenia com a missió nomenar per ternes de persones als consellers, i, posteriorment, s’anomenarien els més votats. 14 Però l’elecció per ternes de la Comissió tampoc va apaivagar les rivalitats munici-pals —en ocasions arribaven a les mans— per la qual cosa novament el rei entre 1493 i 1499 15 va fer noves reformes i, inalment, va introduir el sistema d’elecció per insaculació. 16 Des de l’elecció de l’any 1495 va quedar ixada la Conselleria

11 Batlle Gallart, Carme, «Barcelona entre 1380 y 1462», Anuario de Estudios Medievales, núm.5 (1968), pp. 743-751.

12 El 24 d’octubre de 1493 (amb afegits l’any 1498), el rei va atorgar el privilegi del Regiment, que es conserva al Llibre verd de Barcelona, vol. IV (AHCB).

13 Ibídem. Llibre verd, vol. IV, fols. 3-10v. 14 Rúbriques de Bruniquer, op. cit., p. 100.15 Aquest mateix any 1499 el rei accepta que un militar sigui membre de la Conselleria i per delibe-

ració del Consell de Cent del 25 de gener de 1504 ja van poder entrar els militars als diferents càrrecs i oicis municipals.

16 El sistema d’elecció per insaculació havia estat introduït pel rei Alfons «el Magnànim» prenent com a model el mètode que existia en algunes ciutats italianes com hem anat repetint constantment, però cal fer constar que era un sistema d’elecció molt més antic, ja utilitzat a Grècia. Agraïm les lliçons del nostre amic Josep Gago, professor de Grec, que ens va fer conèixer àmpliament com malgrat existir ins i tot màquines per l’elecció a sort, o bé extreure la «fava» blanca o negre l’afortunat per a un càrrec, amb tot, va ser un sistema que es va considerar que menyspreava les lleis vigents argumentant que per escollir un «lautista», un «fuster»...

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

Núria Florensa i Soler Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

145

en cinc consellers (tres ciutadans, 17 un mercader i el conseller cinquè seria un artista que s’anava alternant cada any amb un menestral). Els consellers van mantenir els privilegis que gaudia la ciutat de Barcelona i van aconseguir con-irmacions dels monarques: Joana i el seu ill Carles I (1519), Felip II de Castella (1547) i de Felip III de Castella (1615). Al llarg del segle xvii el Consell va tenir diverses modiicacions, de les que cal destacar la inclusió de la noblesa (1621) i l’augment del Consell de Cent de 144 a 216 membres, fet esdevingut l’any con-sular de 1641 per la situació revolucionària arran de la guerra de Separació que va fer que s’aconseguís l’antiga reivindicació del sisè conseller menestral: ja no hauria alternança anual perquè quedava establert que el conseller cinquè seria artista i el conseller sisè menestral. La Comissió d’Insaculacions de l’any consu-lar de 1641 va presentar canvis signiicatius. Així, en el Consell de Cent del 30 de novembre de 1640 van deliberar el següent: van romandre els 72 consellers que els corresponia continuar, els 72 que van entrar nous i també es van quedar els 72 que havien de ser substituïts pels que entraven. 18 La distribució estamental va estar constituïda per 48 ciutadans, 24 militars i 48 jurats de cadascun dels es-taments de mercaders, artistes i menestrals. Canvi substancial, que com ja vam relectir havia quedat omès pels historiadors i historiadores durant molts anys, dècades... per la subtilesa de l’anotació en el Llibre de Deliberacions. 19

D’aquesta manera, s’asseguraven que persones claus en el procés revolucionari poguessin mantenir-se en el plenari, a més de poder ser elegits per diverses Comis-sions que es constituirien. Aquest canvi important en la composició de la Conse-lleria i de moment en el Consell de Cent, va ser conseqüència de la pressió i els ava-lots urbans que exigien els pactes que se’ls havia garantit l’any consular anterior.

Després, amb la victòria militar de Felip IV de Castella a la guerra de Se-paració, el rei va introduir noves modiicacions en el sistema d’elecció de con-sellers per reservar-se un control en el sistema d’elecció per insaculació. El monarca podia intervenir en l’elecció dels càrrecs i oicis de la ciutat de Bar-celona, que s’extreien a sorts havien de ser revisats els noms de les persones pel virrei, pel Consell d’Aragó i, després pel Consell d’Estat, cadascuna podia extreure o introduir els noms que consideressin oportuns a la llista presen-tada. 20 D’aquesta manera buscaven assegurar persones idels a la monarquia hispànica i evitar el que havia estat possible amb la guerra i el bienni 1640-1641. Amb tot, l’organització institucional del Consell de Cent va perdurar

no ho faríem mitjançant una «fava». Xenofont, Records de Sòcrates (Memorables), Llibre I, 2,9. Heròdot, Llibre 6, cap. 109. Aristòtil, Constitució d’Atenes, 8, 1. Plutarc, Pèricles, 27.

17 Els cavallers van ser admesos en el govern de la ciutat (1510), fet que va propiciar que els ciutadans honrats tinguessin la mateixa categoria de cavallers i la monarquia els va atorgar privilegi militar. Tor-ras I Ribé, Josep M., Els municipis catalans de l’Antic Règim 1453-1808, Ed. Curial, 1983, p. 89.

18 Florensa i Soler, Núria, «El bienni de transició: 1640-1641. Conlictes socials a Barcelona: el conseller sisè menestral i la revolució urbana», dins Història moderna, història en construcció, C. Martínez Shaw (ed.), vol. II, Ed. Milenio, Lleida, 1999, pp. 497-511.

19 Anotació al llibre amb el llatinisme «pro hac vice tantum» (només per aquesta vegada).20 Torras i Ribé, Josep Mª, «El control polític de les insaculacions del Consell de Cent de Barcelona

(1652-1700)», Actes. Les Institucions Catalanes (segles xv-xvii). Tercer Congrés d’Història Moderna de Cata-lunya, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 13-I (1993), pp. 457-468.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

146

ins a la seva aniquilació per Felip V de Castella arran de la guerra de Succes-sió i del decret de Nova Planta (1716). 21

II La Comissió de la Insaculació

El sistema de govern de Barcelona es basava en què una Comissió anome-nada «la Dotzena d’Insaculació» tenia com a missió encarregar-se de revisar, d’habilitar i d’efectuar tot el procés que s’havia de seguir per fer l’extracció de tots els càrrecs i oicis pel bon govern de la ciutat.

Aquesta «Comissió de Dotze» era escollida en una gran Comissió del Con-sell de Cent, que era el Trentenari, aquesta Dotzena amb els cinc consellers de l’any consular era fonamental, ja que eren els que proposaven, votaven, consensuaven i veriicaven la idoneïtat de les persones que eren inscrites en el Llibre de les ànimes, nom que se li donava al llibre on eren matriculades les persones que sortirien escollides. El nom de la persona elegida es posava en un rodolí i aquest en una bossa, d’aquesta manera ja estava insaculada. En els casos d’errors o dubtes, era el Llibre de les ànimes qui tenia la prioritat, es con-siderava més iable el registre de matriculats, aquest era concloent en cas d’al-gun problema, i, per tant, per sobre dels rodolins existents en les bosses. L’exi-gència d’una revisió curosa dels insaculats es feia molt evident, així s’extrau de les queixes dels estaments inferiors que van enviar a Felip III de Castella en la Cort General de 1599, per la que a més de demanar la veriicació de les bosses es queixaven dels ciutadans perquè acaparaven el poder municipal. 22

La formació de la «Comissió de la Dotzena d’habilitadors» tenia al seglexvii les atribucions atorgades per privilegis reials de 1587 i per l’ordinació del Con-sell de Cent amb data del 21 de novembre de 1611. Un cop extrets els habilita-dors havien de fer un jurament en mà i poder del conseller en cap (i aquests del conseller segon), pel qual donaven fe «de averse bé y legalmente en dita insaculatió, y habilitatió tota passió amor temor y soborns postpasats, y de guardar lo secrets, y de guardar lo secret de la insaculatió, y habilitatió e inhabilitatió dels nomenats». 23

L’elecció de la «Comissió de Dotze» per insacular, la importància de la qual ja hem esmentat, perquè escollien els inscrits en una bossa, els nom dels quals era vitalici ins que sortissin elegits per a un càrrec o bé un oici municipal. En

21 Gay Escoda 1982 amb la consulta del «Consejo de Castilla» ens explica la gènesi del decret de Nova Planta. Mercader Riba, Felip V i Catalunya, Ed. 62, Barcelona, 1985. Tomàs i Valiente Go-bierno e instituciones en la España del Antiguo Régimen, Alianza Editorial, Madrid, 1982, pp. 260-263 i 271-285, desenvolupa els decrets borbònics, així com la seva uniicació i castellanització. Per a una visió molt completa i actualitzada del que va comportar el canvi de dinastia remetem a Albareda i Salvado, Joaquim, Catalunya en un conlicte europeu. Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes (1700-1714), Gene-ralitat de Catalunya, Barcelona, 2001.

22 L’ordre reial posa de manifest les irregularitats existents. AHCB, Dietari, vol. VII, p. 242, citat per Palos i Peñarroya, Joan Lluís, «Vivir en Barcelona. Sugerencias para una conceptualización de la élite ciudadana en los siglos xvi-xvii», Manuscrits, núm. 7 (1988), p. 275.

23 AHCB, Deliberacions, 1635, f. 363v. I també el Llibre d’Insaculacions, 1C.VIII-13, el lligall de 1585.

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

Núria Florensa i Soler Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

147

conseqüència, aquestes persones eren matriculades pels seus «estaments condi-ció y oicis». La Dotzena també havia de revisar els registres de les persones que havien estat anotades en el llibre de matrícula els anys anteriors. Havien de fer constar les persones «per òbit» o bé que per canviar d’estament ja no els corres-ponia estar en aquella bossa estamental, altres podien ser inhabilitats per altres motius, a tall d’exemple: a la guerra de 1640 per traïdors a la pàtria, al 1650-51 amb la pesta a Barcelona no podien sortir de la ciutat els consellers ni els ju-rats..., si l’abandonaven eren «tatxats» al Llibre de les ànimes amb una línia ho-ritzontal i com a norma municipal, també eren exclosos tots aquells que fossin deutors al municipi o iniciessin un plet contra ell. 24 Aquest noms tatxats havi-en de ser substituïts per persones que reunissin els requisits que la normativa municipal obligava i eren inscrits amb l’acord de la majoria. La «Comissió de la Dotzena» havia de fer les tasques prèvies, les d’habilitació. Quan s’esborrava una persona i se n’anotava una de nova en el Llibre de les ànimes, havien de fer el mateix procediment en totes les bosses on iguraven i fer el mateix amb els rodo-lins de cera en els que s’havien embolicat els noms de les persones afortunades.

Gràcies als llibres millors conservats dels Llibres de les ànimes, el de 1626-1651 i el de 1654, d’aquest darrer llibre sabem que hi havia un total de 3.315 persones inscrites en el llibre de matrícula amb els seus corresponents rodo-lins insaculats per ser elegits per consellers, jurats, càrrecs i oicis del Consell de Cent. Dels quals 267 persones estaven matriculades per ser elegits conse-llers per a la Conselleria i 978 estaven inscrites per jurats del Consell de Cent, la resta eren 2.070 persones per ser escollides pels altres càrrecs i oicis. Ara bé, com es ben sabut es repetien molt sovint els mateixos noms en moltes bos-ses. 25 I en concret a partir de 1652 es va introduir per part de la monarquia un iltre reial que va limitar la llibertat d’elecció del mecanisme insaculatori de l’etapa que estem explicant nosaltres, serà la factura del control insaculatori i la disminució de la capacitat iscal que tindrà la Diputació del General de Catalunya per haver perdut la Guerra de Separació.

Prosseguint amb el procediment d’insaculació, com aquest era molt llarg l’iniciaven a principis de novembre i pel que sabem i es veu en els llibres de l’Ànima normalment feien constar la data de la matrícula entre el 26-28 de novembre preferentment. Anteriorment es trobaven la «Comissió dels Dotze jurats» amb els cinc/sis consellers, per formar la gran «Comissió d’Insacula-ció» a i d’arribar als acords deinitius per majoria. Amb tot, la complexitat i la rivalitat perquè cadascú voldria inscriure el seu preferit i les anomalies ex-plícites, fa deduir que s’haurien de fer diverses reunions prèvies per les habi-litacions i després obtenir la majoria necessària. Van sovintejar els problemes

24 Des de fa uns anys hi ha un treball d’investigació en curs, dirigit per la professora Eva Serra i Puig, els membres que el formem estem buidant sistemàticament els Llibre de les ànimes que s’han conservat, du-rant tot el període des de l’origen del sistema d’insaculació ins a la supressió del Consell de Cent.

25 Vegi’s la distribució per estaments, càrrecs i oicis de manera destriada a Florensa i Soler, Nú-ria, El Consell de Cent..., op. cit., pp. 269-274.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

148

per arribar als acords: tenim constància que en alguna ocasió hi van haver d’intervenir altres persones per arribar al consens, així per les discrepànci-es en alguna ocasió es va demanar que intervinguessin tres jutges de la Reial Audiència per supervisar el procediments —però algun conseller s’hi va ne-gar amb rotunditat—, 26 al·legant que només acceptarien el virrei; en una al-tra vegada la Conselleria no estava d’acord amb la «Comissió de la Dotzena d’Insaculació», fet que va obligar a obrir les bosses i van fer canvis, malgrat els aldarulls que la situació va suscitar, la necessitat urgent de fer l’extracció dins del termini ixat va fer que es posposés el problema pel següent any con-sular. Per l’extracció del cinquè conseller artista o menestral de l’any consular de 1627, el veguer va lliurar un rodolí d’un cirurgià que havien trobat sota la taula del Consell de Cent, l’interessat va promoure la revisió de la bossa de conseller cinquè artista: el Llibre de les ànimes i la bossa van ser veriicades en presència de tot el Consell de Cent, com que no faltava cap insaculat, van pro-cedir a l’elecció. L’any 1635 es va produir una situació de conlicte quan es va extreure el rodolí de Francesc Claris, misser (germà de Pau Claris, ambdós com és conegut, líders de la revolució catalana de 1640), 27 però se’l va voler inhabilitar per no ser jurisconsult, es va fer el procediment similar al cas an-terior que hem esmentat i es va concloure que per error en lloc de ser llegit el nom de Francesc Corts s’havia llegit el de Francesc Claris. 28

També existien disputes entre els diferents col·legis i confraries, com la de l’any 1634 quan es va insacular el torner Francesc Roca com a resultat de la disputa entre la confraria de fusters i la dels capsers i torners. Els implicats van presentar el contenciós a la Reial Audiència que amb la sentència reial va establir que dels 10 llocs que els fusters tenien inscrits al llibre de matrícula per a la bossa de conseller cinquè, s’havia d’insacular un capser o un torner. 29

Podem establir que la Comissió d’Insaculacions tenia sovint grans diferèn-cies entre la Conselleria i la «Comissió de la Dotzena», com tenim recollit pels anys 1608, 1618, 1620, 1623, etc., quan aquesta disputa era irreconciliable, va ser necessari ultrapassar el secret del propi procediment i portar la polèmica al Consell de Cent, perquè decidís la controvèrsia. 30 Era competència de la Conselleria el poder desinsacular i proposar les persones pels llocs vacants, però la «Comissió de la Dotzena» era qui tenia la jurisdicció de censurar la qualitat dels proposats, d’aquesta manera els consellers acordaven els candi-dats per insacular i la «Comissió dels Dotze» era qui per majoria els acceptava o bé els repel·lia, per tant, això propiciava moltes de les disputes d’opinió entre

26 Rúbriques de Bruniquer, op. cit., vol. 1, p. 106. No es podia presentar un recurs davant de la Reial Audiència perquè estava fora de la seva competència, ja que era privilegi exclusiu del govern de la ciutat. Malgrat això tenim constància —com citarem— que excepcionalment l’Audiència va arbitrar alguns contenciosos que van obligar als consellers a acatar la seva sentència.

27 Simon i Tarrés, Antoni, Pau Claris. Líder d’una classe revolucionària, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008, p. 83, on podem trobar un llistat actualitzat dels revolucionaris.

28 AHCB, Deliberacions, 1635, fols. 43-44.29 AHCB, Llibre d’Insaculacions (1626-1651), 1C.VIII-1, fols. 107-107v.30 Rúbriques de Bruniquer, op. cit., vol. 1, pp. 121-123.

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

Núria Florensa i Soler Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

149

els membres i la diicultat d’arribar a un consens. 31 Serveixi d’exemple també com l’any 1651 la «Comissió d’Insaculacions» va votar la desinsaculació o no d’un menestral calceter, després de tres votacions, amb paritat de vots, van haver de portar l’assumpte al Consell de Cent, on després de la votació dels seus membres el menestral fou desinsaculat. 32

La «Comissió d’Insaculació» podia presentar el procediment del «Dubte», aquest era un mecanisme pel que un o més membres integrants de la Comis-sió que feien l’habilitació qüestionaven la legalitat dels requisits d’una perso-na a la qual es volia matricular al Llibre de les ànimes, així quedava aturat el procés per demanar l’assessorament dels advocats i el seu informe, ins i tot en alguna ocasió es va portar la resolució legal al Consell de Cent perquè allí es decidís. La resolució del dubte plantejat i la resolució adoptada obligava a incloure’l al Llibre de les ànimes, a i que servís de precedent legal per altres controvèrsies que es poguessin plantejar.

El dubte també va servir com a forma legal de superar la prohibició que tenien els consellers de proposar candidats al Consell, sota pena d’un terç del seu salari. Els membres de la Comissió d’Insaculacions rebien una gratiicació en cera, que era de diferent import segons la categoria estamental i les tasques fetes per cadascun. 33

Així doncs, malgrat tota la normativa estricta i el procediment rigorós, de la lectura i l’anàlisi de diversos Llibres de l’ànima és en aquest punt que arribem a la conclusió que les irregularitats van sovintejar, ins i tot la tupinada. Diversos autors que han tractat la guerra de Separació de 1640 —ins i tot algun histo-riador que ha fet la biograia del conseller en cap Joan Pere Fontanella—, 34 hi han passat «de puntetes» sense pronunciar-se obertament sobre la tupinada de la seva elecció en els moments més decisius per a la guerra, deixant de banda l’argumentació destriada que nosaltres ja havíem fet anteriorment. 35

Resulta d’un reduccionisme aclaparador, pensar que va ser l’atzar qui va escollir una de les persones claus de la lluita oberta contra Felip IV de Caste-lla, i, a més, un dels advocats més prestigiosos d’Europa en aquells moments. En un procés revolucionari que vivia tot Catalunya, com uns homes decidits, atrevits, que s’havien oposat als abusos reials amb fermesa havien de deixar que la sort decidís per ells?

L’historiador Antoni Rovira i Virgili, amb molta perspicàcia, ja ho va fer palès en el cas de l’elecció dels nous diputats que s’havien de renovar l’any 1638 pel trienni següent de la Diputació del General de Catalunya, amb

31 Rúbriques de Bruniquer, op. cit., vol. 5, p. 312 i vol. 2, p. 86. 32 AHCB, Llibre d’Insaculacions (1626-1651), 1C.VIII-1, f. 130.33 Florensa i Soler, Núria, El Consell de Cent..., op. cit., pp. 276-278. Com a exemple el 23 de no-

vembre de 1640 el municipi va pagar 176 ll. 1 s. 6 d. pels habilitadors i 6 lliures a dos ajudants per validar un baptisme. AHCB, Deliberacions, 1640, fols. 390 i 392.

34 Palos, Joan Lluís, Els juristes i la defensa de les constitucions: Joan Pere Fontanella (1575-1649), Eumo Editorial, Vic, 1997.

35 Florensa i Soler, Núria, «La insaculació pactada. Barcelona 1640», Actes. Les Institucions Ca-talanes (segles xv-xvii). Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Pedralbes. Revista d’Història Moderna (13-1993, vol. 1), pp. 447-455.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

150

aquestes paraules: «Creiem que es feu sortir Claris i potser altres companys seus, amb qualsevol recurs de fàcil prestidigitació. El procediment de la insaculació ofe-ria el perill, gravíssim, de posar al capdavant de les corporacions de la terra, en hores decisives, homes incapaços. I no té res d’estrany, ni de censurable, que en aquests casos hom forcés la sort». 36

En el cas del Consell de Cent, la situació va resultar la mateixa i ja hem ex-posat i argumentat tot un seguit d’irregularitats en els procediments per ano-malies, fets i omissions, de la «Comissió d’Insaculació» de novembre de 1640. 37

III La «Comissió secreta» de 1640

En el context de l’etapa revolucionària contra el rei Felip IV de Castella i el seu govern, la ciutat de Barcelona d’acord amb la Generalitat van posar-se al front de l’oposició als abusos reials i van donar suport als moviments populars contra les tropes hispàniques que es van establir il·legalment a Catalunya, fent tot tipus d’extorsions per les arbitràries decisions que havia adoptat la Corona.

Després dels fets coneguts com el «Corpus de Sang» del 7 de juny de 1640 en el que va ser mort el virrei comte de Santa Coloma, la revolució estava estesa per Barcelona. 38 Inicialment les autoritats de la ciutat van donar suport i per omissió van ajudar als revoltats (malgrat que en algun moment van procurar assosse-gar-los i així ho van magniicar posteriorment al rei). Però, a tall d’exemple, el fet de deixar entrar els segadors armats —malgrat la negativa del virrei- va fer possible que se’ls hi unissin també els marginats urbans de la ciutat, situació que va produir que durant alguns dies els amotinats fessin seva la ciutat. L’any se-güent els consellers de Barcelona van prohibir l’entrada de segadors amb armes.

Paral·lelament a la creació de la Comissió de Guerra, «la Vint-i-quatrena», sorgeix la necessitat de crear una «Comissió secreta» amb tres inalitats: els consellers havien de poder exercir el control de la ciutat —com era la seva obligació—, per fer-ho havien de treure fora de Barcelona tota aquella gent tant revolucionada, però al mateix temps no volien desmobilitzar totalment aquells homes batalladors, disposats a defensar amb fermesa els seus drets, que eren alhora els que per privilegis reials havia aconseguit Catalunya, al mateix temps es volia tenir a punt un grup d’homes armats disposats a com-plir les ordres de la Conselleria, per això en van formar una altra de «secre-ta», de la qual ins ara sabem que estava integrada al menys, pels 5 conse-llers executius i per 3 membres: Aloy Planes, Lluís de Peguera i Pau Modolell.

36 Rovira i Virgili, Antoni, Història de Catalunya, 1922-34, reedició Ed. La Gran Enciclopèdia Vasca, Bilbao, 1979, vol. VIII, p. 60-61.

37 Vegi’s Florensa i Soler, Núria., «La insaculació pactada...», op. cit., p. 453 i «El bienni de transi-ció: 1640-1641...», op. cit., pp. 497-511.

38 Aquesta jornada era el tercer avalot urbà, FLORENSA I SOLER, Núria, El Consell de Cent..., op. cit., pp. 494-505.

Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

Núria Florensa i Soler Les comissions del ConselldeCent de Barcelona

151

A aquest darrer se li va atorgar una credencial per transmetre oralment les actuacions que havia de fer el terç que ells dirigirien. Com a tal «Comissió se-creta», no volia deixar proves escrites com notes, cartes, ni documents com-promesos. Amb tot, hem pogut espigolar aquesta comissió.

Els consellers van nomenar a Aloy Planes i a Lluís de Peguera, perquè con-servessin un grup selecte d’homes amb experiència militar «gent molt grana-da» i que estarien sempre a punt per les necessitats estratègiques que en qual-sevol moment els requerissin. Tenim constància que la Conselleria pagava 39 aquests «Terç secret» de 46 homes que s’entrenaven per mantenir la seva bel-

licositat ben ensinistrada i preparant-se per rebre nous reforços. Hem trobat una carta que s’ha conservat on s’exposa: «...que prest tindrà un bon número majorment avent de servir esta gent en una cosa tant justiicada en beneici de la província i per cosa que voluntariament hi acudirà molta gent sens sou v.m. ab totas ocasions anirà avisant de la gent que tindrà y procurarà aconsell del sr. don Luys y aiudant que sian personas pràcticas i bellicosas per manejar las armas per-què altrament no se aconseguiran lo i perques fa esta gent». 40

Un cop més podem constatar la necessitat de crear comissions com a su-port per governar i cadascuna amb tasques ben deinides.

La formació i l’evolució d’aquest «Terç secret» serà un dels nuclis per a la constitució posterior de l’exèrcit català contra les tropes reials hispàniques. 41

IV A tall de Conclusió

Tal i com hem anat desenvolupant i també com presentem a l’organigrama adjunt, 42 el mecanisme de funcionament per a l’elecció del govern, dels càrrecs i dels oicis de la ciutat de Barcelona era molt complex. Al llarg dels anys, dels segles, es van fer diversos canvis dels membres i en el sistema de composició de les comissions, i del sistema d’elecció, fet que demostra l’activitat i la dinàmica del Consell de Cent com a institució de govern en un àmbit que inluïa a tot Catalunya i, per una altra part, fet que contradiu a alguns historiadors que no-més han volgut veure les institucions catalanes com «organismes anquilosats».

Des del Consell de Cent s’anava ascendint mitjançant diverses comissions formades per estaments dels jurats escollits, ins arribar a la màxima ita de-sitjada: estar inscrit per a la bossa de l’elecció de consellers. Les comissions

39 Pau Modolell feia de pagador, portava 500 lliures i les instruccions per a Aloy Planes que conti-nuessin els reclutaments d’homes. Carta dels consellers de 12 de juliol de 1640. AHCB, Lletres Closes, 1640, fols. 182-182v.

40 Carta dels consellers del 22 de juny de 1640. AHCB, Lletres Closes, 1640, f. 154v.41 Florensa i Soler, Núria - Güell, Manel, «Pro Deo, Pro Regi, et Pro Patria». La revolució catalana

i la campanya militar de 1640 a les terres de Tarragona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Ed. Òmni-um, Barcelona, 2005.

42 Annex 1. A tall d’exemple, organigrama de la Comissió d’Insaculació del Consell de Cent de 1654 amb la distribució total dels matriculats al Llibre d’Ànima, 1C.VIII.3. AHCB. Amb independència al iltre posterior que el mecanisme reial limitaria.

Núria Florensa i Soler

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

152

permetien estendre a diversos nivells la xarxa familiar 43 i de dependència dels diferents grups estamentals.

Ara bé, la potestat absoluta de decisió residia en el Consell de Cent, llevat de poques excepcions que van haver de complir la sentència de la Reial Audiència. Era el plenari qui atorgava poders limitats per delegació a les comissions —al-tres càrrecs i oicis— i, en conseqüència, en última instància era el plenari qui decidia mitjançant la votació personal. Amb tot, els exemples que hem anat presentant sobre les comissions —i d’altres que hem exposat en treballs ante-riors per càrrecs i oicis— resulta evident que en ocasions la Conselleria actu-ava per imperatiu de la necessitat ràpida del moment, o bé també la comissió nomenada ho feia per decisió pròpia. Però si les decisions no eren del plaer del Consell de Cent eren rebutjades posteriorment, feien constar que s’anul·laven per no tenir el seu beneplacitum i, alhora, que no servissin de precedent.

Però, també hem de percebre que alguna decisió ja s’havia dut a terme i l’actuació d’alguna comissió ja era irrevocable, la qual cosa posa en evidèn-cia la importància de la creació d’aquestes, les disputes i rivalitats que podia ocasionar voler formar part d’elles, ja que eren l’exercici del poder, compartit en ocasions amb les autoritats màximes, que eren els consellers de la ciutat de Barcelona i en darrera instància el Consell de Cent.

Annex nº1: Comissió d’Insaculació del Consell de Cent (1654) 44

43 Fargas Peñarrocha, Maria Adela, «Nupcias y movilidad social en la constitución de lo públi-co y lo privado en la Barcelona moderna», Cuadernos de Historia Moderna, núm. 8 (2009), pp. 151-173.

44 Després de l’any 1652 (per la Guerra de Seccessió) es va establir un control polític més estricte pel qual el rei es reservà el dret a intervenir en l’elecció dels càrrecs i oicis d’aquests, ins aquell moment s’extreien a sorts d’uns llistats que havia preparat la mateixa institució.

FONT: AHCB, Llibre de les bosses de consellers, Consell de Cent i oicis, 1C.VIII-3. Resum i elaboració de l’autora.

153

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651: anexercise in provisional government

John R Young

Prudent men and these well afected to his Majesty’s service by no means like this innovation of setting up a tribunal for maintaining parliamentary authority always in vigour, as they consider that it contains the seed of hurtful consequences in the future and that it comprises a secret intention to approach the Dutch form of government, for which the people here show far too much inclination. 1

Such were the observations of Giovanni Giustinian, the Venetian Ambas-sador in England, as he wrote home to his superiors in 1641. His comments related directly to constitutional innovation within the conines of the Eng-lish Parliament. his took the form of a

magistracy of forty members that is ten of the Upper Chamber and thirty of the Lower who are to represent the majesty of parliament, with authority to accept petitions, treat with the Scots as required, provide the fortresses and the soldiers with food and munitions of war: and to convoke the whole parliament in case ofneed. 2

Giustinian’s comments also provide an indication of a remarkable degree of similarity with the Scottish Committee of Estates formally established by the Scottish Parliament on 8 June 1640. James Gordon, parson of Rothiemay in north-east Scotland, and a leading seventeenth century Scottish cartogra-pher, speciically commented on the powers accorded to the Committee of Estates by the 1640 parliamentary session: ‘this new representative had the power of Kings and Parliaments engrost in ther persones and judicatorye’. 3 he June 1640 parliamentary session (2-11 June) was of fundamental po-litical and constitutional signiicance. he clerical estate in Parliament was abolished by legislation of 2 June 1640 and the Scottish Estates were deemed to be noblemen, barons (representing the shires or shire commissioners)

1 A.B. Hinds (ed.), Calendar of State Papers Venetian, 1640-1642 (London, 1924), p. 220.2 Calendar of State Papers Venetian, 1640-1642, p. 220.3 J. Roberston and G. Grub (eds), James Gordon, History of Scots Afairs, 1637-1641, 3 vols (Aberdeen,

1841), vol. 3, pp. 181-2.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

154

and burghs. 4 In the absence of a royal commissioner, the Estates proceed-ed to elect their own President on 2 June 1640. 5 he Scottish Parliament therefore had an elected President, 1640-51. 6 On 6 June 1640 legislation was also enacted for Parliaments to be held once every three years. 7 he 1640 Triennial Act therefore resulted in regular meetings of Parliament in the period to 1651, including six sessions of he First Triennial Parliament, 1644-47, and eight sessions of he Second Triennial Parliament, 1648-51. 8 It is also signiicant that ‘the Scottish Triennial Act preceded the similar Eng-lish measure by some months’. 9 he Lords of the Articles, the parliamentary committee that had been so controversial in the Parliaments of 1621 and 1633 for securing the safe passage of Crown legislation, was deemed to be optional and not mandatory, albeit the committee was essentially abolished. A Committee for Revising the Papers Discussed in Articles in 1639 had been formed on 2 June to consider the legislation and papers that had been discussed in the 1639 Lords of the Articles during the 1639 parliamentary session (30 August-14 November). 10 Much of the legislative agenda that was enacted in the June 1640 session had in fact been prepared by the Tables and the Articles were essentially under the control of the Covenanters, before the 1639 parliamentary session was prorogued by John Stewart, irst Earl of Traquair, the King’s Commissioner. 11 On 2 June 1640 the estates stated that ‘there shall be a committee for revising the papers formerly discussed in the articles and reporting the same to the parliament’. his committee was to consist of an equal number of each estate and ‘those of the committee shall be chosen by the whole body of the estates indiscriminately and together and not separately by each one of the three estates apart’. 12 Yet on 6 June the legislation was enacted for the election of committee members out of each parliamentary estate. 13 his was the electoral practice that was adopted for committee membership for the system of session and interval committees described below.

4 he Records of the Parliaments of Scotland to 1707, K.M. Brown et al (eds), (St Andrews, 2007-2014), [hereater RPS], RPS 1640/6/5.

5 RPS, 1640/6/4.6 R.S. Rait, he Parliaments of Scotland (Glasgow, 1924), pp. 399-400, 508, 511; C.S. Terry, he Scottish

Parliament. Its Constitution and Procedure 1603-1707 (Glasgow, 1905), pp. 69-70, 121-122, 139.7 RPS, 1640/6/27.8 D. Stevenson, he Government of Scotland Under the Covenanters 1637-1651 (Edinburgh, 1982), pp.

174-176.9 Rait, Parliaments of Scotland, p.67.10 Rait, he Parliaments of Scotland, pp. 63-67; Terry, he Scottish Parliament, pp. 110-113, 121-122;

J.R. Young, ‘Charles I and the 1633 Parliament’, in K.M. Brown & A.J. Mann (eds), he History of he Scot-tish Parliament. Volume 2. Parliament and Politics in Scotland, 1567-1707 (Edinburgh, 2005), pp. 101-137.

11 J.R. Young, he Scottish Parliament 1639-1661: A Political and Constitutional Analysis (Edinburgh, 1996), pp. 1-20; A.I. Macinnes, Charles I and the Making of the Covenanting Movement 1625-1641 (Edin-burgh, 1991), pp. 194-197, D. Stevenson, he Scottish Revolution 1637-44. he Triumph of the Covenanters (Edinburgh, 2003 edition), pp. 166-176, 192-197.

12 RPS, 1640/6/7. See Rait, he Parliaments of Scotland, pp. 376-377.13 RPS, 1640/6/39.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

155

From 1640 onwards Committees of Estates were established on a regular ba-sis until the inal Cromwellian conquest of Scotland in 1651 and the subsequent collapse of Scotland under Covenanting rule. Furthermore, the mechanism of a Committee of Estates was later revived as constitutional expedients as a de facto provisional government in Scotland with the Restoration of the monarchy in 1660 and also in 1689 with the Revolution Settlement of 1689-90. 14 here are 11 surviving manuscript registers of the Committee of Estates in the Nation-al Archives of Scotland, Edinburgh, covering the years 1643-51, and a minute book of the 1640 Committee of Estates has been located in the Special Col-lections Unit of Edinburgh University Library. his has been transcribed, but now yet published. he proceedings of two Committees of Estates for 1645 and 1648 have been transcribed and published in he Government of Scotland Under the Covenanters, edited by Professor David Stevenson (Scottish History Society, Edinburgh, 1982), but the remaining volumes await to be fully transcribed and published as an authoritative source. 15 During the era of Covenanting hegem-ony the Scottish Parliament experienced an impressive degree of political and constitutional development. ‘Between 1639 and 1651 the Scottish Parliament sat more frequently and for longer terms than in any other period of its existence, and its system of committees underwent a rapid and important development’. 16 he Scottish Covenanters adopted Parliament as the appropriate forum and in-stitution in which to challenge the anglicised absentee monarch of Charles I as King of Scotland, but also the administrative focal point in which to establish a centralised administrative structure for the Covenanters to control, assess, and reassess their commitments in the hree Kingdoms. One striking feature of this administrative structure was the development and evolution of parliamentary committees which played a key role in the eicient preparation and process of parliamentary business. his committee structure functioned on a regular basis to 1651 and it was based on session committees and interval committees. Session committees usually had the lifespan of a single parliamentary session. Interval committees, on the other hand, sat during intervals of Parliament and their commissions usually only lasted until the next parliamentary session, although their commissions were oten renewed. 17

Committees of Estates possessed a lexibility of structure and variations in size, as well as being accorded remarkably wide powers. Six Committees of Estates established between 1640 and 1651, for example, possessed full inancial powers. In the cases of other specialised interval committees that

14 Rait, he Parliaments of Scotland, pp. 75-76, 380; J.R. Young, he Scottish Parliament 1639-1661: A Political and Constitutional Analysis (Edinburgh, 1996), pp. 304-309; G.H. MacIntosh, he Scottish Par-liament under Charles II 1660-1685 (Edinburgh, 2007), pp. 9-15.

15 See Stevenson (ed.), he Government of Scotland Under the Covenanters 1637-1651; Young, he Scot-tish Parliament, pp. 338-339; Edinburgh University Library, Dc4.16, Transactions of the Committee of Estates of Scotland, August 1640-June 1641.

16 Rait, he Parliaments of Scotland, p. 374.17 See Young, he Scottish Parliament; Rait, he Parliaments of Scotland, pp. 374-380.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

156

were distinct from Committees of Estates and in the case of excise collection, which was granted to separate commissions, it was still the norm for such committees to be subordinate to the overall authority of the Committee of Estates. 18

he origins of the Committee of Estates can be traced to the ‘Tables’ which emerged in 1637-38 as the structural format of the emerging Covenanting movement as the crisis with Charles I escalated. he Tables took on a more for-mal and coherent structure as events unfolded in 1638. 19 he inal form adopt-ed was that of ive separate tables; nobles, gentry, ministers and burgesses, with a ith table that acted as a ‘revolutionary executive’. 20 he nobility constituted a separate table, as did the gentry/barons, burgesses, and ministers respectively. hese have been deined as four ‘sectional’ tables. he ith table consisted of representatives of the other four tables and it has been deined as the ‘general’ or ‘executive’ table. 21 his latter table played a crucial role in the co-ordination and implementation of the managerial decisions of the Covenanting hierarchy. For example, the Tables oversaw and controlled the elections of commissioners, via the presbyteries, for the General Assembly of the Church of Scotland that met in Glasgow Cathedral in November and December 1638, known as the ‘Glasgow Assembly’. he Glasgow Assembly abolished controversial religious innovations of both James VI and Charles I and it proceed to establish a Pres-byterian Church of Scotland. 22 Collectively, the Tables represented the ‘revo-lutionary embodiment of the Covenanting Movement’. 23 he irst Committee of Estates received formal parliamentary and constitutional sanction on 8 June 1640. herefore whilst the origins of the Committee of Estates can certainly be traced to the Tables, it should also be recognised that the Committee of Estates per se was a separate and distinct body, although it may be re garded as a formalisation of the Tables. his formalisation applied particularly to mem-bership and the deinition of powers via a formal parliamentary commission. 24 Despite the fact that Committees of Estates were established on a regular basis until 1651, at the time of formation the original committee of 1640 was viewed as a temporary expedient in the run-up to the Second Bishops’ War of 1640

18 See D. Stevenson (ed.), he Government of Scotland Under the Covenanters 1637-1651 (Edinburgh, 1982), pp. xl, 183-186. See Young, he Scottish Parliament, for an extensive analysis of the committee structure of the Covenanting Parliaments.

19 Stevenson (ed.), Government of Scotland Under the Covenanters, pp. x, xii, xiv-xxiii; Stevenson, he Scottish Revolution 1637-44 , pp. 76, 98-99, 121, 129; Macinnes, Charles I and the Making of the Cove-nanting Movement, pp. 166-172.

20 A.I. Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51: he Rise and Fall of Oligarchic Centralism’, in J. Morrill (ed.), he Scottish National Covenant in its British Context (Edinburgh, 1990), pp.107-108.

21 Stevenson, Government of Scotland Under the Covenanters, p. xv; Macinnes, Charles I and the Mak-ing of the Covenanting Movement, pp. 167-168.

22 Macinnes, Charles I and the Making of the Covenanting Movement, pp. 166-172, 173-177, 186-189, 189-206.

23 Macinnes, Charles I and the Making of the Covenanting Movement, pp. 183.24 Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, pp. xxv-xxvi; R.S. Rait, he Par-

liaments of Scotland (Glasgow, 1924), pp. 376-377.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

157

with Charles I, until a political settlement could be reached with the king or until the next parliamentary session. 25

I Powers of the Committee of Estates

he Committee of Estates was formed ‘ostensibly on account of the im-minent danger from extraneous forces’ 26 in the context of the kingdom of Scotland adopting a posture of defence in the face of ongoing aggression from Charles I. hus, the 1640 Committee of Estates was given a range of ‘comprehensive powers’. 27 hese included powers to govern, direct and or-der the kingdom; powers of maintaining and preserving the army, includ-ing the appointment of army oicials and overseers and commissioners for civil government who were answerable to the Committee; powers of assess-ing and levying taxation; the borrowing and distribution of money; and to call on additional nobles, gentry and burgesses for consultation when nec-essary. 28 In essence, this allowed the Committee of Estates to draw on addi-tional manpower from the Covenanting movement in the Scottish localities, allowing for structure of ‘inherent lexibility’. 29 It has been strongly argued that the Committee of Estates ‘was conceived and received as an unprece-dented agency which supplanted the government of an absentee monarch’. 30 Within a wider context, Macinnes has argued that the formation of the in-stitution of the Committee of Estates represented a ‘classical, if corporate, alternative (reminiscent of the consular system of ancient Rome) to the exer-cise of executive power’ of Charles I. 31 In terms of conceptual approaches, it has been noted that the Committee of Estates ‘remained the national nucleus of oligarchic centralism’, despite the formation of other specialised interval committees dealing with inance, religion and diplomacy, for example. 32 In essence this structure of oligarchic centralism constituted the political faction of Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, ‘the British Confederate’, and the leader of the movement. 33

Statistical data indicates that 318 members of the Scottish parliamentary estates (consisting of 78 nobles, 157 gentry and 103 burgesses) were included on 7 Committees of Estates whose membership increased form 40 in 1640

25 Macinnes, Charles I and the Making of the Covenanting Movement, p. 196.26 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115. See RPS, 1640/6/42 for the commission

of 8 June 1640.27 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115. 28 RPS, 1640/6/42.29 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115.30 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115.31 Macinnes, Charles I and the Making of the Covenanting Movement, p. 196.32 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 124.33 See A.I. Macinnes, he British Confederate. Archibald Campbell, Marquess of Argyll, 1607-1661 (Ed-

inburgh, 2011).

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

158

to 129 in 1651. Fity-three per cent of this total membership (170 out of 318) was included on only one committee. his igure of 170 consisted of 34 no-bles, 87 gentry and 49 burgesses. hree nobles were included on every com-mittee, including John Campbell, irst Earl of Loudoun, who was appointed Chancellor in 1641. An inner core of 48 members (23 nobles, 8 gentry and 17 burgesses) was included on at least four committees, but no estate had an ‘absolute majority’. 34

An example from 16 November 1640 can be provided to illustrate the important co-ordinating role of the Committee of Estates on a national basis. hus, on 16 November the Committee of Estates issued instructions to the shires and burghs of the kingdom, as well as the Committees of War. Sixteen instructions were issued focusing on military afairs at the local level and national security. Legislation against fugitives and runaways, for example, were to be proclaimed at every Market Cross on the irst day of market, and also in every parish church in the country on the irst Sunday ater receiving the instructions. A list of anti-Covenanters and enemies of the regime was to be drawn up by the Committees of War and the mag-istrates of burghs and then sent to the Committee of Estates. Other in-structions were concerned with inance, the drilling of troops at the local level, andthe provision of clothes and shoes for troops, for example. John Spalding, the contemporary commentator from the north-east of Scot-land, noted that these instructions were read out by William Strachan in St Machar’s parish in Aberdeen, as well in the rest of the parishes and market crosses of the kingdom. 35

Committees of Estates became a permanent feature of the Covenanting administrative system and they acted as the dominant co-ordinating link be-tween centre and locality, Edinburgh and the Scottish localities when Parlia-ment was not in session. 36 he leading example of this is the relationship with the Committees of War in the localities. Shire committees of war, based on the Swedish model of military conscription, were the mechanism for the raising of the Covenanting armed forces. Military recruitment was therefore based on the shire unit. Troop levels were decided on at a national basis and each shire was required to levy a particular quota of men. 37 Elected parliamentary commissioners were usually members of their own shire committee. Analysis of the shire committee of war for Edinburgh principal appointed on 26 Au-gust 1643 reveals that nine of the 21 members (43%) had been active in Scot-tish parliamentary politics, 1639-41. hese included the two burgh commis-

34 Macinnes, ‘he Scottish Constitution’, pp. 124-125.35 J. Skene (ed.), John Spalding. he History of the Troubles and Memorable Transactions in Scotland and

England, 1624-45, 2 vols (Edinburgh, 1828-29), vol. I, pp. 360-362.36 Rait, he Parliaments of Scotland, p. 378.37 E.M. Furgol, ‘Scotland turned Sweden: he Scottish Covenanters and the Military Revolution’, in

Morrill (ed.), he Scottish National Covenant in its British Context, pp. 134-154.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

159

sioners for Edinburgh in the 1643 Convention of Estates, Sir John Smith and James Dennistoun, as well as the two shire members, Sir Archibald Johnston of Wariston and George Winraham of Libberton. Sir John Wauchope of Nid-drie and Sir David Creichton of Lugtoun, were also members of the 1643 shire committee of war and both men had represented the shire of Edinburgh in the 1639-41 Parliament. 38 A further important institutional relationship of the Committee of Estates was with the Church of Scotland. General Assemblies of the Church of Scotland met from 1638-53. he Church of Scotland under the Covenanters was a Presbyterian church governed by a General Assembly. General Assemblies met on an annual basis and in 1642 an executive com-mittee, the Commission for the Public Afairs of the Kirk (Commission of the Kirk) was formed to look ater church interests until the next General Assem-bly the following year. Membership was consisted of both ministers (the vast majority of membership) and lay elders. 39 Lay elders could oten be elected parliamentary commissioners or nobles. Furthermore, in terms of church-state institutional liaison the Commission of the Kirk and the Committee of Estates oten established subcommittees to deal with and discuss important issues relating to contemporary religious politics. On 26 August 1646, for ex-ample, a delegation from the Committee of Estates attended a meeting of the Commission of the Kirk. hey produced a paper consisting of ive articles and the Commission of the Kirk appointed a group of ministers and lay elders to discuss the articles in question. 40 Likewise, on 5 December 1648 a sub-com-mittee of the Commission of the Kirk was appointed to meet with a sub-com-mittee of the Committee of Estates to discuss afairs. 41 he Commission of the Kirk has been described as ‘an ideological watchdog, monitoring agency and supplicant for the radical mainstream in afairs of State’. 42 It too was an important feature of oligarchic centralism. Further statistical data indicates that a total of 314 ministers and 249 ruling elders from the three parliamen-tary estates served on the 10 Commission of the Kirks, 1642-51. Membership of individual Commissions of the Kirk ranged from 48 to 105. With regard to total membership, 126 ministers (40%) and 150 elders (60%) were members of only one Commission. hree ministers and two nobles were members of every Commission. his included Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, and this clearly indicates his dominant and leadership role

38 J.R. Young, ‘he Scottish Parliament and the War for the hree Kingdoms, 1639-1651’, Parlia-ments, Estates and Representation, 21, (2001), p. 106.

39 D. Stevenson, ‘he General Assembly and the Commission of the Kirk, 1638-51’, Records of the Scottish Church History Society, 19, (1975-77), pp. 59-79.

40 A.F. Mitchell and J. Christie (eds), Records of the Commissions of the General Assemblies of the Church of Scotland, 1646-52, 3 vols (Edinburgh, 1892-1909), vol. I, pp. 49-50.

41 Records of the Commissions of the General Assemblies of the Church of Scotland, vol. II, p. 135. See J.R. Young, ‘Scottish Covenanting Radicalism, the Commission of the Kirk and the establishment of the Scottish Parliamentary Radical Regime of 1648-49’, Records of the Scottish Church History Society, 25, pp. 342-376, for a fuller discussion of this issue.

42 Macinnes, ‘he Scottish Constitution’, p. 125.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

160

within the radical mainstream. 43 Furthermore, statistical data indicates that the business and proceedings of the Commission of the Kirk were ‘controlled by an inner core’ of 35 ministers and 19 lay elders (consisting of eight nobles, seven gentry and four burgesses) ‘who served on at least six commissions’. 44 What is particularly signiicant in this context is that all these 19 elders served on the Committee of Estates, thereby indicating the importance and sophisti-cation of church-state institutional liaison for the Covenanting movement. 45 An example of this institutional liaison and membership trends can be pro-vided for 1649. he General Assembly of the Church of Scotland appointed a Commission for the Public Afairs of the Kirk on 4 August 1649. he hird Session of the Second Triennial Parliament had been sitting since 23 May and it appointed a Committee of Estates on 7 August 1649. All ten noble lay elders on the Commission of the Kirk were also members of the Committee of Es-tates. hese included high-proile radical Covenanting nobles such as Argyll, John Kennedy, sixth Earl of Cassillis, and William Ker, third Earl of Lothian. Other gentry and burgess lay elders were also members of both committees. Some of these gentry and burgesses were also parliamentary commissioners as per the recorded sederunts of 23 May 1649. his applies to Sir John Chies-ley of Kersewell (Lanarkshire), Sir Robert Adair of Kinhilt (Wigtownshire), Robert Barclay (Irvine) and John Boswell (Kinghorn), for example. Other gentry and burgesses included on both committees were not parliamentary commissioners as per 23 May 1649, such as Sir James Arnot of Fernie, Sir Al-exander Inglis of Ingliston, Hugh Kennedy and Robert Lockhart. 46 Yet Hugh Kennedy was a high proile burgess in the movement and he had represented the burgh of Ayr in the 1643 Convention of Estates and other parliamentary sessions of 1649-51. Indeed, he was appointed to negotiate with the General Assembly in 1650. 47 Further analysis provides an insight into membership trends and the operation of the movement. Oicers of State (whose appoint-ments, as well as those of Privy Councillors and Lords of Session, had been sanctioned by Parliament as per legislation of 16 September 1641), 48 Lords of Session and military oicials were also appointed to the Commission of the Kirk and the Committee of Estates, but some of these oicials were also elected parliamentary commissioners as per the sederunts of 23 May 1649. his applies to Sir Daniel Carmichael of Hyndford, the Treasurer Depute, who

43 Macinnes, ‘he Scottish Constitution’, p. 125. See also D. Stevenson, ‘he General Assembly and the Commission of the Kirk, 1638-51’, Records of the Scottish Church History Society, XIX (1975), pp. 59-79.

44 Macinnes, ‘he Scottish Constitution’, p. 125.45 Macinnes, ‘he Scottish Constitution’, p. 125. Macinnes notes, however, that no more than seven

nobles, two gentry and one burgess (10 in total) were associated with the inner core.46 RPS, 1649/5/2, 1649/5/376; ‘Acts: 1649’, Acts of the General Assembly of the Church of Scotland, 1638-

1842 (1843), pp. 200-220. URL:http://www.british-history.c.uk/report.aspx?compid=60094.47 M. Young (ed.), he Parliaments of Scotland. Burgh and Shire Commissioners, 2 vols (Edinburgh,

1992-93), vol. I, p. 388.48 RPS, 1641/8/55.

http://www.british-history.c.uk/report.aspx?compid=60094

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

161

represented Lanarkshire, and Sir James Stewart of Kirkield and Coltness who was one of the two burgh representatives for Edinburgh. Likewise, two of the Ordinary Lords of Session, Sir Alexander Brodie of that ilk and George Win-raham of Libberton represented the shires of Elgin and Edinburgh respec-tively. Sir Archibald Johnston of Wariston, Clerk Register, did not represent Edinburgh-shire/Midlothian on 23 May, but he had represented that constit-uency on 4 January 1649 and he was a key igure in the movement. 49 With regard to constituency analysis, it also worth noting that the two Lanarkshire commissioners, Sir Daniel Carmichael of Hyndford and Sir John Chiesley of Kersewell, were both members of the Commission of the Kirk and the Com-mittee of Estates of 4 August and 7 August 1649 respectively. Gideon Jack, the burgh representative for Lanark, was a member of the Committee of Estates of 7 August 1649. He was not a member of the 1649 Commission of the Kirk, but he had been a member of previous Commission of 1648, he was a member of the parliamentary interval of the Committee for the Plantation of Kirks and Valuation of Teinds appointed on 15 March 1649. His parliamentary career extended back to 1630 and he had been a member of previous Committees of Estates of 1643, 1644, 1645 and 1647 respectively. He was also a member of the interval committee for Monies and Accounts of 14 March 1649. On 10 July 1649 legislation was enacted in his favour for losses and damages to the value of £2,524 6s 8d that he had incurred during the previous years of war-fare. 50 II. Membership

Membership of the Committee of Estates, in common with parliamentary interval committees in general, was not restricted to parliamentary members as per the date of commission. he commission to the Committee of Estates of 8 June 1640 stated that membership was to consist of 12 members of each estate. In fact, 6 of the 12 barons/gentry (50%) and 7 of the 12 burgesses (58%) on the 1640 Committee of Estates were not parliamentary commissioners as per 2 June 1640 as per the recorded parliamentary rolls (attendance data). 51 Six of the 23 barons/gentry (26%) and 7 of the 21 burgesses (33%) appointed to the Committee of Estates of 26 August 1643 were not members of the 1643 Convention of Estates (as per the attendance data of 22 June 1643). 52 David Stevenson has commented that interval committees can be deined essentially as ‘committees of estates’as opposed to ‘committees of Parliament’ if the latter deinition is ‘conined to bodies composed entirely of members of Parliament’. 53

49 RPS, 1649/1/2, 1649/5/2, 1649/5/376; ‘Acts: 1649’; Young (ed.), he Parliaments of Scotland. Burgh and Shire Commissioners, vol. I, pp. 381-382. Edinburgh, as the leading burgh in the kingdom, had two burgh representatives. See Rait, he Parliaments of Scotland, p. 272.

50 RPS, 1649/1/295, 1649/1/309, 1649/5/2, 1649/5/222, 1649/5/376; ‘Acts: 1649’; Young (ed), he Par-liaments of Scotland. Burgh and Shire Commissioners, vol. II, pp. 373-374.

51 RPS, 1640/6/2, 1640/6/42. Adam Hepburne of Humbie was also included in the capacity of Clerk to the Committee, as was Archibald Johnston of Wariston as Procurator for the Kirk, and Alexander Les-lie as Lord General of the armed forces, but this was in addition to the number of 12 members per estate.

52 RPS, 1643/6/1, 1643/6/92.53 Stevenson (ed), Government of Scotland under the Covenanters, pp. xxxix-xl.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

162

Legislation of 26 July 1644 clariied this anomaly of non-members’ inclusion on interval committees. he Act anent the Choosing of Commissioners out of the Members of Parliament, in this context, allowed non-members to be included on committees, but only if they were qualiied for election to parliamentary membership (i.e. their status was conform to electoral rules for election as a shire or burgh commissioner) and that they had also been approved by the estate in question. 54 hus, a non-member of Parliament could be included on committees if he met the regulations for parliamentary membership and he had been approved by the commissioners of the shires or commissioners of the burghs as distinct parliamentary estates. Within the period to 1651, however, it was certainly the case that session committees were overwhelmingly stafed by parliamentary members. he act of 26 July 1644 also allowed for closer par-liamentary regulation of the staing of interval committees by controlling the qualiications and prerequisites for membership. 55

Several membership trends can be identiied in the operation of Commit-tees of Estates, 1640-51. First, non-commissioned individuals oten attended committee diets. Two nobles, two barons/gentry, and one burgess, for example, attended various diets of the Committee of Estates of 20 March 1647. 56 Second, cross-sectional attendance (see below for a discussion of the sectional struc-ture) was common in terms of the operation of committees. Twelve nobles, six barons/gentry, and ive burgesses included on the army section of the Com-mittee of Estates of 26 July 1644 also attended diets of the Edinburgh section. 57 Analysis of sederunts of the Edinburgh section of the Committee of Estates of 8 March 1645 indicates cross-sectional attendance with the army section (Scotland) and the army section (England). 58 Such a trend is further conirmed by consideration of other specialised interval committees, most notably the Committee for Monies (North) and the Committee for Monies (South) of 3 February 1646. Both northern and southern sections were part of a unitary interval committee for the ining of malignants on a national basis following the defeat of the Royalist Montrose Rebellion (c.1644-46). Cross-sectional at-tendance can be identiied over both sections of the Committee for Monies. 59 A further trend that can be identiied is that quorum levels of Committees of Estates were generally adhered to at the vast majority of diets. 60

54 RPS, 1644/6/243; Rait, he Parliaments of Scotland, p. 379.55 RPS, 1644/6/243. See also Stevenson (ed.), Government under the Covenanters, p. xxxix-xl.56 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647-28 February 1648, f. 3-218;

Young, he Scottish Parliament, pp. 193-194.57 NAS, PA. 11/3, Register of the Committee of Estates, 29 July 1644- 6 January 1645, f. 6-168;

Young, he Scottish Parliament, pp. 107-108.58 NAS, PA. 11/4, Register of the Committee of Estates, 10 March 1645-31 March 1646, f. 1-128;

Young, he Scottish Parliament, pp. 120-121.59 NAS, PA. 14/3, Register of the Committee for Monies (South), 3 February 1646-26 October 1646;

PA. 14/4, Register of the Committee for Monies (North), 9 March 1646-28 October 1646; Young, he Scottish Parliament, pp. 150-151, 155-158.

60 Young, he Scottish Parliament, pp. 73, 75, 107, 121, 130, 155, 193, 209, 232, 245, 274, 307.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

163

III Supernumeraries

Supernumeraries constitute an important feature in the staing of parliamen-tary interval committees of the Covenanting Parliaments. ‘Extra-parliamentary members of committees were elected by the several Estates, and members of the Estates were appointed as supernumeraries’. 61 his applied to the Committee of Estates too. Supernumeraries were employed in a range of formats. First, they could be employed in an executive role. John Campbell, irst Earl of Loudoun, the Chancellor, was included as a supernumerary on most Committees of Es-tates, such as those appointed on 26 August 1643, 26 July 1644, 8 March 1645, 11 May 1648, 30 December 1650, and 31 March 1651, for example. John Lind-say, Earl of Crawford-Lindsay, was included as a supernumerary in his role as elected President of Parliament on the Committees of Estates of 8 March 1645, 3 February 1646, 20 March 1647, and 11 May 1648, for example. 62

A second function of supernumeraries was inclusion in a military capac-ity. ‘General oicers’ of the armed forces were included as supernumeraries on the Committees of Estates of 7 August 1649, 30 December 1650, and 31 March 1651. Alexander Leslie, irst Earl of Leven, Lord General, and James Livingstone, irst Earl of Callendar, were appointed as supernumeraries on the Committees of Estates of 26 July 1644, 8 March 1645, 3 February 1646, and 20 March 1647. 63 Although the designation of ‘general oicers’ was used when listing supernumeraries in the parliamentary commissions, only the most important oicers usually attended, or were intended for inclusion, such as Lord General, Lieutenant Generals, Major Generals, General of Artillery, and Commissary General. 64 In the period 1649-50, however, more junior of-icers also attended committee meetings. hese were mostly men who held the oice of Quartermaster General. 65 hirty-two sederunts of the Commit-tee of Estates established on 7 August 1649 are recorded between 10 August and 27 November 1649. William Stewart, Quartermaster General, attended 23 of these 32 diets (72%). 66 Stewart also attended 10 out of 17 diets (59%) listed between 4 December 1649 and 26 February 1650. 67 A third function of

61 Rait, he Parliaments of Scotland, p. 379. From 1644, supernumeraries were required to be quali-ied for election as shire or burgh commissioners, if they were not already parliamentary commissioners.

62 RPS, 1643/6/1, 1644/6/239, 1645/1/181, 1645/11/210 1646/11/409, 1648/3/133, A1650/11/20, A1651/3/16.

63 RPS, 1644/6/239, 1645/1/181, 1645/11/210, 1646/11/409, 1648/3/133.64 Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, p. xxxviii.65 Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, p. xxxviii.66 NAS, PA.11/8, Register of the Committee of Estates, January-November 1649, f. 99+. Folios 1-7

(26 January-8 March 1649) and 93-98 (24 May- 1 August 1649) have been calendared by David Steven-son. hey are the proceedings of the session committees, the Committees for Dispatches (Stevenson, Government of Scotland under the Covenanters, pp. 83-94, 95-104). hese had been established on 5 Janu-ary and 23 May 1649 respectively. Folios 11-93 are proceedings of the Committee of Estates established on 14 March 1649.

67 NAS, RH2/1/42, Transcripts of the Committee of Estates, 4 December 1649-26 February 1650, f. 1-173. his register relates to the proceedings of the Committee of Estates established by the third session of the Second Triennial Parliament on 7 August 1649.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

164

supernumeraries was that of inclusion in a military-iscal capacity. hus, Sir Adam Hepburne of Humbie, Treasurer of the Armies, was included as a su-pernumerary in a inancial capacity on the Committee of Estates of 3 Febru-ary 1646. 68 Sir John Weymes of Bogie, General Commissioner, was included in a inancial capacity on the Committees of Estates of 20 March 1647 and 11 May 1648. 69 Sir James Stewart, General Commissioner, was included as a supernumerary on the Committee of Estates of 7 August 1649. 70 Sir Daniel Carmichael of Hyndford, Treasurer Depute, was included as a supernumer-ary on the Committee of Estates of 31 March 1651. 71

Supernumeraries could also be employed in a supplementary role. No-bles, barons/gentry, and burgesses could be included to boost the overall membership and/or membership per estate, but without any specialised ex-ecutive, military, or inancial function. One example of this feature is that of the Committee of Estates of 30 December 1650. Five nobles, three barons/gentry, and four burgesses were included on the Committee in this capaci-ty. 72 Finally, supernumeraries could be employed to achieve a combination of any of the above roles, such as in a specialised executive, military, or i-nancial capacity, and in a supplementary role. Sir homas Nicholson, Lord Advocate, Sir Archibald Johnston of Wariston, Clerk Register, and Sir Daniel Carmichael of Hyndford, Treasurer Depute, included as supernumeraries on the Committee of Estates of 30 December 1650, come into this category. 73 Important legal oicials, Lords of Session, were also oten included as su-pernumeraries. On other occasions they were included as representatives of the barons/shires. Sir Andrew Fletcher of Innerpefer (Forfar), Sir Archibald Johnston of Wariston (Argyll), Sir Adam Hepburne of Humbie (Hadding-ton), and Sir James Lockhart of Lee (Lanark), four Senators of the College of Justice, were included on the Committee of Estates of 11 May 1648 as barons/shire representatives and not in their legal capacity. All four were members of the irst session of the Second Triennial Parliament, 2 March-11 July 1648. 74 Wariston was a key member of the Argyll faction and it was the Marquis of Argyll’s patronage that resulted in the election of Wariston for Argyllshire. Wariston had traditionally represented the shire constituency of Edinburgh/Midlothian. 75

68 See Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, pp. 193-198, for a list of inan-cial oicials. Hepburne of Humbie had been the clerk to the 1640 Committee of Estates (RPS, 1640/6/42).

69 RPS, 1646/11/409, 1648/3/133.70 RPS, 1649/5/376. Stewart replaced Weymes of Bogie as Commissary General. Weymes held the

oice 1647-48 and was followed by Stewart, 1648-50. Stewart was also Treasurer of the Excise during these years (1648-50). See Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, pp. 193, 197, 198.

71 RPS, A1651/3/16. he Commissary General was also usually appointed to inancial committees. See Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, p. xxxviii.

72 RPS, A1650/11/20.73 RPS, A1650/11/20.74 RPS, 1648/3/2, 1648/3/133.75 RPS, 1648/3/2. Neither Fletcher nor Wariston attended any of the committee meetings between

12 and 27 May 1648. Hepburne and Lockhart both attended seven of the committee meetings; Young

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

165

he ‘oice’ of supernumerary therefore ofered a degree of lexibility in the employment of personnel on Committees of Estates. he examples cited above also indicate where individuals were included on Committees of Es-tates in a variety of capacities. he ‘oice’ of supernumerary also provided a mechanism for the specialisation of tasks and demarcation of duties of the de facto provisional government of the Covenanting centralised structures op-erating through the system of oligarchic centralism. Within the latter context, it ofered an outlet for executive managerial control. he criteria also corre-spond with David Stevenson’s model of ‘general supernumeraries’ and ‘estate supernumeraries’. General supernumeraries were included due to the nature of oices held or specialist skills/expertise, whilst estate supernumeraries rep-resented a supplementary body of personnel which could be added by the full Parliament to the membership lists of nobles, barons/gentry, and burgesses. 76

IV Sectionalisation

he structure of the Committee of Estates was based on three central for-mats; a single unitary committee, a split committee based on an Edinburgh section and an army section, and a single committee based on more than two sections. As per the original commission of 1640, the Committee was split into two sections with equal numbers of each estate (18 members each for the Edinburgh and army sections respectively). 77 he Edinburgh section was empowered to ‘sustain central government’ and another section was to ac-company the Covenanting army whose military movements were not tobe restricted to Scotland. his has been interpreted as ‘a clear indication that the Covenanters were prepared to move on the ofensive and, if necessary, take the war to the Royalists in England’. 78 he Edinburgh and army sections were au-tonomous in the government of their own sections, but the consent of the full Committee was required for declarations of war and peace settlements. 79 As events and military commitments unfolded in the 1640s, however, a lexible and agile structure developed, with additional army sections, as noted above.

he 1640 model and precedent were adopted when the 1643 Convention of Estates established a Committee of Estates on 26 August 1643. he com-mittee was empowered to appoint an army committee and a subsequent di-vision of the full committee into an Edinburgh and an army section took place on 1 December 1643. 80 Following this division on 1 December, the

(ed.), he Parliaments of Scotland. Burgh and Shire Commissioners, vol. I, pp. 381-382.76 Stevenson (ed.), Government of Scotland Under the Covenanters, p. xxxix.77 RPS, 1640/6/42.78 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115; RPS, 1640/6/42.79 Macinnes, ‘he Scottish Constitution, 1638-51’, p. 115; RPS, 1640/6/42.80 RPS, 1643/6/92; NAS, PA.11/2, Register of the Committee of Estates (Army), 4 December 1643-

23 November 1644, f.3r-3v.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

166

Edinburgh section sat from 2 December 1643 to 31May 1644, including the duration of the 1644 Convention of Estates (3 January-3 June 1644), before its commission technically expired before the meeting of the irst session of the First Triennial Parliament (1644-47) on 4 June 1644. his also indi-cates that the Edinburgh section had a managerial role over the 1644 Con-vention. 81 Sederunts of the army committee run from 1 December 1643 to 23 November 1644. he commission to the army committee was renewed by subsequent commissions to the Committee of Estates of 26 July 1644, 8 March 1645, 11 July 1645, 7 August 1645, and 3 February 1646. 82 hese com-missions were therefore in existence until the Army of the Solemn League and Covenant (the Covenanting army in England ighting on the side of the English Parliament against Charles I) was withdrawn to Scotland in January 1647 in return for the payment of arrears of pay in an Anglo-Scottish parlia-mentary agreement in the atermath of the First Civil War in England that ended in 1646. 83 Army committees were also employed on 9 June 1648 for the military invasion of England in the summer of 1648 (this time to ight for and defend Charles I) known as he Engagement, as well as on 5 June 1651 in the move towards national unity in face of the Cromwellian invasion and penetration of Scotland (there was another invasion of England, this time headed by Charles II, that ended in disaster at the Battle of Worcester on 3 September 1651). 84

Five categories of diferent sections of Committees of Estates can be iden-tiied for the period 1640-51. Firstly, an Edinburgh section operated as the central administrative unit/provisional government within Scotland. 85 Sec-ondly, an army section of the Committee of Estates either accompanied the Scottish army in England or opposed English invasions. 86 hirdly, a section of the Committee of Estates was in existence, 1644-46, for the Covenanting army that was sent to Ireland in 1642, albeit they were ‘seldom more than nominal, for they met only on the few occasions when some of their mem-bers were sent to negotiate with the army’. 87 Fourthly, an army section of the Committee of Estates operated against Royalists in Scotland during the Scottish Civil War, known as the Montrose Rebellion, c.1644-47, as well as in other regional operations. 88 Fithly, a diplomatic section of the Committee

81 RPS, 1643/6/92; NAS, PA. 11/1, Register of the Committee of Estates, 28 August 1643-26 July 1644, f.3-238; Young, he Scottish Parliament, p. 72.

82 RPS, 1644/6/239, 1645/1/181, 1645/7/8/11, 1645/7/24/60, 1645/11/210.; NAS PA. 11/2, Register of the Committee of Estates (Army), 4 December 1643-23 November 1644, f. 1-113; Young, he Scottish Parliament, pp. 70-75.

83 Macinnes, he British Revolution, pp. 171-173; D. Stevenson, Revolution and Counter-Revolution in Scotland, 1644-51 (Edinburgh, 2003 edition), pp. 45-67.

84 RPS, 1648/3/213, 1651/5/8. 85 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp. 176-179.86 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp.180-181.87 Stevenson (ed.), he Government of Scotland Under the Covenanters, p. 181. 88 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp.182-183. Robert Barclay was

an important Covenanting burgess and he was an important burgess in the Argyll faction. See Young (ed.), he Parliaments of Scotland. Burgh and Shire Commissioners, vol. I, pp. 40-41.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

167

of Estates was also in operation. Robert Baillie, the Covenanting minister of Kilwinning parish in Ayrshire in the west of Scotland, commented on the diplomatic section of the Committee of Estates when writing to his cous-in, William Spang, in 1641. Hence, Baillie wrote that ‘there was appointed a Committee of Estates to attend the Parliament of England, not so much for the perfecting of the Treaty [the 1641 Treaty of London], as to keep cor-respondence in so needful a tyme’. 89 Diplomatic commissioners had been appointed by the Committee of Estates in 1640 for negotiations that had commenced at Ripon, in Yorkshire, England, at the end of the First Bishops’ War that had then continued to London in 1641. he articles of the Trea-ty of London were thereater ratiied by the Scottish Parliament on 26 Au-gust 1641. hree members of each estate had been appointed as diplomatic commissioners. In addition, Alexander Henderson, the Church of Scotland minister from Leuchars in Fife, and Archibald Johnston of Wariston, were included to represent the interests of the Church. Henderson and Wariston were the authors of the 1638 National Covenant and were leading high-pro-ile Covenanters. he conduct of the commissioners was later approved by Parliament between 22 and 25 September 1641. 90 he overall conduct of the 1640 Committee of Estates as a whole received parliamentary approval on 15 November 1641 towards the close of the parliamentary session. ‘Every one of them’ was deemed ‘to have done good service to his Majesty and this kingdom, and that they have behaved themselves as good Christians, loyal subjects and well-deserving patriots’. 91

he commission to the Committee of Estates of 8 March 1645 stated that the ‘commissioners appointed by the parliament to go to London’ were ‘also to be upon the commission, as a committee of the estates of parliament’. 92 On 9 January 1644 the Convention of Estates issued a commission and instruc-tions to John Campbell, irst Earl of Loudoun, Chancellor, John, Lord Mait-land (who became second Earl of Lauderdale in 1645 and who was currently in England at that point), Sir Archibald Johnston of Wariston and Robert Barclay, who represented the burgh of Irvine and who had been the tutor of Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, to proceed to London. Eight instructions were issued dealing with the objective of the ef-fective implementation of the 1643 Solemn League and Covenant in England and Ireland, as well as the 1643 Treaty of Military Assistance that had been agreed for Covenanting military intervention in the English Civil War. 93 his was linked to Covenanting membership and participation in the Committee

89 D. Lang (ed.), he Letters and Journals of Robert Baillie, Principal of the University of Glasgow, 1637-1662, 3 vols (Edinburgh, 1841-42), vol. 3, p. 397.

90 RPS, 1641/8/21, 1641/8/64, 1641/8/65, 1641/8/66, 1641/8/70, 1641/8/71, 1641/8/76, 1641/8/77, 1641/8/78, 1641/8/79, 1641/8/80, A1641/8/50, A1641/8/51, A1641/8/57.

91 RPS, 1641/8/173.92 RPS, 1645/1/181.93 RPS, 1644/1/42.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

168

for Both Kingdoms. Sir Archibald Johnston of Wariston ‘usually managed Committee business’. 94 he Covenanting leadership regarded the Committee of Both Kingdoms as ‘a co-ordinating confederal council’ and ‘the prime-but not the sole agency for preserving Scottish interests in the management of the afairs of both kingdoms’. 95

he Convention of Estates’ commission and instructions of 9 January were revised and given full parliamentary power by the First Session of the First Triennial Parliament on 16 July 1644. Extended membership now included Argyll, John Elphinstone, second Lord Balmerino for the nobility, Sir Charles Erskine of Cambuskenneth (Clackmannanshire) and George Dundas of Manor (Linlithgowshire) for the barons/gentry, and Sir John Smith (Edin-burgh) and Hugh Kennedy (Ayr) for the burgesses. Lord Maitland was still in England for these diplomatic purposes and he was named as a supernu-merary in this commission. hey were to take their orders and instructions as commanded ‘either by the committee from the parliament here, they being in Scotland, or the committee with the army, they being in England,’ 96 meaning the Edinburgh section of the Committee of Estates or the section with the Army of the Solemn League and Covenant in England. he Committee of Estates was proactive in the pursuit of European diplomatic objectives too, as was the 1644 parliamentary session. On 10 May 1644 the Edinburgh section of the Committee of Estates that had been established on 26 August 1643 issued a set of diplomatic instructions to homas Cunningham to proceed to the United Provinces of the Dutch Republic with the objective of extend-ing the 1643 Solemn League and Covenant to the Dutch Republic and other potential powers. 97 Cunningham was the ‘leading fundraiser and inancial facilitator for the Covenanting movement’. 98 He was based at Campvere in Zeeland and in March 1644 he had been appointed as the Scottish agent to work beside Matthew Strickland, the English agent in the United Provinces. he decision of the Committee of Estates on 10 May 1644 and the remit giv-en to Cunningham is of some signiicance. he Covenanters were seeking to revive ‘confessional confederation in defence of European Protestantism’, based on extending the Solemn League of Covenant as a British confessional confederation as a joint Anglo-Scottish venture. 99

94 Macinnes, he British Revolution, p. 162.95 A.I. Macinnes, ‘he “Scottish Moment”, 1638-45’, in J. Adamson (ed.), he English Civil War (Bas-

ingstoke, 2009), p. 144.96 RPS, 1644/6/157. Allan Dunlop represented the burgh of Irvine in the 1644 parliamentary session

and Ayr was represented by John Osborne (RPS, 1644/6/2). hese two Ayrshire burghs were therefore appropriately represented, as both Kennedy and Barclay were involved in diplomatic afairs.

97 E.J. Courthope (ed.), he Journal of homas Cunningham of Campvere, 1640-1654 (Edinburgh, 1828), pp. 82-89; J.R. Young, ‘he Scottish Parliament and European Diplomacy 1641-47: he Palatine, he Dutch Republic and Sweden’, in S. Murdoch (ed.), Scotland and the hirty Years’ War, 1618-1648 (Lei-den, 2001), pp. 87-92.

98 Macinnes, he British Revolution, p. 163.99 Macinnes, he British Revolution, p. 163.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

169

he Committee of Both Kingdoms was involved in Swedish diplomacy too, but in June 1644 there was Swedish diplomatic mission to Edinburgh led by the Swedish diplomat Hugh Mowatt (who was Scottish) on behalf of Queen Christina. Mowatt was sent to Britain as a Swedish Ambassador to the Scottish and English Parliaments. Swedish diplomatic proposals for the Scottish Par-liament and the Covenanters to mediate in relations between Denmark-Nor-way and Sweden were formally considered by the 1644 Scottish parliamentary session and a session committee was formed on 25 June to consider these proposals. It is also clear that Chancellor Loudoun was closely involved in this Swedish dimension, linking him further to the Committee of Both Kingdoms’ angle, and he had a close political relationship with the Swedish Chancellor, Axel Oxenstierna. 100 he Committee of Estates had previously been involved in European diplomacy in 1641, chronologically around the same time as the 1641 Treaty of London was being ratiied and when closer union with Eng-land was being sought. Hence the Committee of Estates at Edinburgh was promoting a tripartite political confederation that would involve the Scottish Estates, the English Parliament, and the United Provinces of the Dutch Re-public. 101 his did not come into existence, but it is also worth noting that General Alexander Leslie, later created irst Earl of Leven in 1641, head of the Covenanting armed forces and who himself had been an outstanding Gener-al in the Swedish army, had been initiating endeavours with Oxenstierna in the atermath of the Treaty of London, for an ‘alternative confederation’ that would involve the Swedes, the Covenanters and the English Parliament. 102 Yet this does help to explain the signiicance of the Swedish diplomatic context of 1644. By 1645, however, the pro-Scottish inluence of Oxienstierna was in decline and much of the ‘British’ Swedish initiative had been taken up by the English Parliamentarians. 103

From a diferent factional perspective, the Committee of Estates formed on 9 June 1648, 104 sought both Dutch and French support for the 1648 Bri-tannic Engagement and the military invasion of England to defend Charles I, in addition to informing the Prince of Wales in exile of the forthcoming op-eration. he Prince of Wales was to be invited to head the Engagement army. he Engagement ended in disaster at the Battle of Preston, 17-19 August

100 Young, ‘he Scottish Parliament and European Diplomacy’, pp. 93-101. For further information on Mowatt’s proile, see S. Murdoch, Network North. Scottish Kin, Commercial and Covert Associations in Northern Europe 1603-1746 (Leiden, 2006), pp, 131, 172, 268-270, 274, 276-277, 289, 309. On the wider importance of Sweden, see A. Grosjean, An Unoicial Alliance: Scotland and Sweden, 1569-1654 (Leiden, 2003), and A. Grosjean, ‘Scotland: Sweden’s Closest ally ?’, in Murdoch (ed.), Scotland and he hirty Years’ War, pp. 143-171.

101 Edinburgh University Library, Instructions to the Committee of Estates of Scotland, 1640-41, Dc.4.16, f. 93, 97; Macinnes, he British Revolution, pp. 139-140.

102 Macinnes, he British Revolution, p. 140.103 Macinnes, he British Revolution, p. 163. For a new and important contribution on Leslie, see S.

Murdoch and A. Grosjean, Alexander Leslie and the Scottish Generals of the hirty Years’ War, 1618-1648 (London, 2014).

104 RPS, 1648/3/213.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

170

1648. John Maitland, second Earl of Lauderdale, who has already been noted as important Scot in the Covenanting British diplomacy in 1644, was issued with instructions by the Committee of Estates in July 1648, prior to the mil-itary defeat. he primary focus of his instructions was on the United Prov-inces. He was to seek diplomatic and military support for the Engagement, but he was also instructed, if he found it to be feasible and expedient, to ‘treat and conclude with the States Generall and those appointed by them of a stricter alliance and nearer conjunction betwixt the kingdome of Scotland and the United Provinces’. 105 If Lauderdale thought it was necessary, then he was empowered to proceed from Holland to France where he was to deliver correspondence to the French monarchy. He was to explain the justiication of the Engagement, as well as seeking inancial and military support. 106

V Executive control and presidential functions

Where diferent sections of a unitary Committee of Estates were formed, then it became standard procedure for each section to have its own President. Nominally, this oice was held by the Chancellor as part of his constitutional oice, 107 but in reality presidential tenure of all sections was impracticable where diferent sections were on military operations in England, Scotland, and Ireland, as well as the central executive based in Edinburgh and the dip-lomatic section in London. Hence John Campbell, irst Earl of Loudoun, the Chancellor, was the nominal President of the Edinburgh section, the army section (England), and the army section (Scotland) of the Committee of Es-tates established on 8 March 1645, for example. Formal provision was made, given time, to deal with Chancellor Loudoun’s absence from any one sec-tion and at any given time. In such instances, John Elphinstone, second Lord Balmerino, was to preside in the Edinburgh section, Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, was to preside in the army section (England), and John Lindsay, Earl of Crawford-Lindsay, the current Presi-dent of Parliament, was to preside in the army section (Scotland). Balmerino had been the elected President of Parliament in the inal session of the 1639-41 Parliament, 18 August-17 November 1641. Where neither Chancellor Loudoun nor the substitute Presidents were absent, then each section was empowered to elect its own President at any given diet. 108 Sixty sederunts of

105 S. R. Gardner (ed.), he Hamilton Papers, 1638-1650 (London, 1880), p. 235; Young, ‘he Scottish Parliament and European Diplomacy’, pp. 101-103; J. Miller, Charles II (London, 1991), p. 7.

106 Gardner (ed.), he Hamilton Papers, p. 236; Stevenson, Revolution and Counter-Revolution in Scot-land, p. 93.

107 Stevenson (ed.), he Government of Scotland Under the Covenanters, p. 175.108 he Committee of Estates of 3 February 1646 (established by the ith session of he First Tri-

ennial Parliament) has its irst recorded sederunt on 27 February 1646. At this diet, Crawford-Lindsay was nominated and elected as President in the absence of the Chancellor; NAS PA. 11/4, Register of the Committee of Estates, 10 March 1645-31 March 1646, f. 181).

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

171

the Edinburgh section are recorded prior to the meeting of the third session of the Second Triennial Parliament on 8 July 1645. he committee irst met on 10 March and sederunts are recorded until 2 July. Chancellor Loudoun did not attend any of these diets. Balmerino presided at 26 diets. Loudoun’s presidential role was also undertaken by Argyll (5 diets) and John Kenne-dy, sixth Earl of Cassillis (6 diets), for example, when Balmerino was not present. 109

Further empirical evidence can also be provided to indicate how presi-dential oice of the Committees of Estates operated in reality. he Commit-tee of Estates of 3 June 1651 was the inal Committee of Estates established prior to defeat at the Battle of Worcester on 3 September 1651. Following the end of the eighth session of the Second Triennial Parliament on 6 June 1651, the irst diet of the committee was held at Stirling on 9 June, with Chancellor Loudoun present. Loudoun is recorded in 19 of the 35 sederunts (54%) recorded between 9 June and 22 July, and he presided in 18 of those meetings. John Maitland, second Earl of Lauderdale, presided at the re-maining diet in question and it is notable that Glencairn was also present at this diet. At the second diet on 10 June, with Loudoun absent, William Cun-ningham, ninth Earl of Glencairn, was elected as President until the Chan-cellor’s return or until another member was chosen as President. Chancellor Loudoun subsequently returned on 17 June and preside at all bar one diets at which he was present. his would appear to contravene the decision of 10 June. In conformance with the decision of 10 June, Glencairn presided at six diets, where Loudoun was absent. In the absence of the Chancellor, therefore, Glencairn’s presidential role appears to have been subordinated to that of Lauderdale. 110

he case study of the Committee of Estates of 3 June 1651 is of further interest in terms of the relationship between the presidential oice of the Committee of Estates and the monarchy. Presidential oice was not circum-vented by Charles II, who attended 20 of the 35 diets (57%). he institutional and constitutional innovations in terms of the operation and structure of the Committee of Estates were allowed to continue, despite the obvious national move towards pragmatic Covenanting Royalism as the backbone of attempt-ing to secure and maintain national independence in the face of the ongoing Cromwellian military advance into Scotland. 111

109 NAS, PA. 11/4, Register of the Committee of Estates, 10 March 1645-31 March 1646, f. 1-128; Young, he Scottish Parliament, pp.120-122.

110 Lauderdale presided at the aternoon diet of 25 June, despite the fact that Chancellor Loudoun was also present. Glencairn was present, yet Lauderdale presided at the diets of 25 June (p.m.), 27 June (p.m.), 28 June, and 10 July. Glencairn presided at the morning and aternoon diets of 7 July, despite the fact that Lauderdale was also present at these diets; NAS, PA.11.11, Register of the Committee of Estates (Army), April-July 1651, f. 51, 53, 53+.

111 Charles II had attended 9 diets of the Committee for Managing the Afairs of the Army between 1 April and 22 May. he Committee for Managing the Afairs of the Army of 31 March was a parliamen-tary interval committee that was essentially a revamped and rival Committee of Estates composed of

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

172

VI Subcommittees

Subcommittees were oten established by Committees of Estates as the appropriate mechanism for the delegation and consideration of specialised business. Such subcommittees would then report back to the full commit-tee (as represented in quorate form, see below). During the period of the Montrose Rebellion (c.1644-47), for example, the Edinburgh section of the Committee of Estates of 8 March 1645 established a Committee anent Malignants (enemies of the Covenanting regime) on 11 April 1645. his subcommittee consisted of three members per estate and it was given the task of considering the citations of malignants to Parliament. 112 In similar fashion, a Committee anent Delinquents (another term for the enemies of the Covenanters) was formed on 23 October 1645 to consider the cases of 12 rebels and to decide on whether or not those individuals were to be pro-cessed or ined, and what the level of ine should be, if appropriate. 113 he Committee of Estates of 20 March 1647 established a trio of subcommittees at its second meeting on 30March; a Committee for Losses, a Committee of Accounts, and a Committee for Farming the Excise. A Committee for Bills was also established on 6 July. 114 Membership analysis reveals that the composition of the Committee for Accounts was identical to that of the Committee anent the Excise, which was a parliamentary interval commit-tee established by the sixth session of the First Triennial Parliament on 10 March 1647. his indicates the importance of another trend of important links between membership of the Committee of Estates and other parlia-mentary committees. he Excise Committee was established to examine all public accounts remitted to the Committee of Estates and it was then to report its conclusions to that committee as a whole. he Committee for Farming the Excise was formed to take over one speciic function of the Excise Committee, thereby allowing that committee to concentrate on its examination of the public accounts. 115

In addition to dealing with issues of national importance, subcommittees were also established to deal with speciic local remits or geographic areas. Hence, a Committee for Malignants in Perthshire was formed on 28 Octo-ber 1645. Committees for trying the Losses of the inhabitants of Lanark-shire, Stirlingshire and the shire of Nithsdale and Stewartry of Annandale were established on 8 November 1645. hese subcommittees were invariably

Royalists, prior to the repeal of the Acts of Classes on 2 June 1651. he Acts of Classes of 1646 and 1649 had purged those involved in the Montrose Rebellion and the Engagement from the armed forces re-spectively; NAS PA. 11/1, Register of the Committee of Estates (Army), April-July 1651, f. 1+; Stevenson (ed.), Government of Scotland under the Covenanters, pp. 105-173.

112 NAS, PA. 11/4, Register of the Committee of Estates, 10 March 1645-31 March 1646 (Edinburgh Register), f.45.

113 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp. 8-9.114 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647 – 28 February 1648, f 6, 39.115 Young, he Scottish Parliament, pp. 189-90.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

173

concerned with damage and destruction caused by the military campaigns and operations of the Montrose Rebellion. 116 Subcommittees were similarly employed on other important interval committees established by the Cov-enanters. Subcommittees of the Committee for Managing the Afairs of the Army of 28 March 1651, for example, included Committees for Provision of the Army, anent Levies, for Surgeons, and for the train of Artillery, and Bills. 117

VII Quorums

Regulations were laid down concerning attendance levels at the meetings of the Committee of Estates. his was in line with the parliamentary com-mittee system that operated in the Covenanting Parliaments for both session and interval committees. Quorum regulation usually took two forms. First, a minimum total membership was speciied. Second, a minimum attend-ance of each estate was speciied. Quorum regulations for the Committee of Estates appointed on 20 March 1647, for example, required a minimum attendance of nine members in total, with a minimum of two per estates be-ing in attendance. hese attendance regulations were adhered to at a total of 107 sederunts recorded between 29 March 1647 and 28 February 1648. 118 Quorum regulations were also set out for distinct sections of the Committee of Estates. he quorum levels of the Edinburgh section of the Committee of Estates appointed on 26 July 1644, for example, were set at a total member-ship of seven, with one of each estate required to be in attendance. he army section of the 1644 Committee of Estates required a minimum total mem-bership of ive, with one of each estate in attendance. he quorum levels of the Edinburgh section were met in all 84 sederunts recorded between 30 July 1644 and 6 January 1645. 119 he quorum breakdown for the four sections of the Committee of Estates appointed on 8 March 1645 can also be provided. A minimum attendance of one per estate was required for each section. Total minimum attendance for each section was as follows – Edinburgh section (7), army section England (5), army section Scotland (5), and the diplomatic section (9). 120

116 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp. 17, 46-47.117 Stevenson (ed.), he Government of Scotland under the Covenanters, pp. 109, 110-111, 161.118 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647-28 February 1648, f

5-218.119 NAS, PA. 11/3, Register of the Committee of Estates, 29 June 1644- January 1645, f 6-168. his is

the manuscript committee register of the Edinburgh section. No register for the army section is availa-ble in the National Archives of Scotland. he second session of the First Triennial Parliament convened on 7 January 1645.

120 No quorum levels were speciied for the diplomatic section as per 8 March 1645. Likewise, no quorums had been laid down for this section as per the commission of 26 July 1644 to the 1644 Committee of Estates. Legislation of 19 July concerning the diplomatic commission (whose mem-bership was incorporated in the Committees of Estates of 26 July 1644 and 8 March 1645) had es-

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

174

From the perspective of an analytical overview of quorum data of par-liamentary interval committees throughout the Covenanting period, three main trends can be identiied. First, a full Committee of Estates, as an entity, had a minimum total membership requirement and a minimum attendance per estate requirement. Second, a Committee of Estates composed of dis-tinct sections, whilst still retaining a unitary identity and overall structure, had separate quorum regulations for each section. hird, quorum regulations were generally adhered to. It should be noted, however, that quorum regu-lations were relatively low in comparison to the membership size of Com-mittees of Estates and committees oten complained of lack of attendance. 121 On the other hand, attendance levels could be very high when major issues of national importance were being discussed, such as in the factional clash between Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, and James, third and irst Duke of Hamilton, in 1647 concerning the position of Charles I and the contentious issue of the disbanding of the army.

VIII Factionalism

he Committee of Estates, as the 1640s progressed, was the focal point for factional struggles. his focused on the years 1646-48 when there was a struggle between the factions of Archibald Campbell, eighth Earl and irst Marquis of Argyll, and James, third Marquis and irst Duke of Hamilton. his was largely concerned with the decision of the Covenanting leadership in 1646 to withdraw its army from England in return for arrears of pay and leave Charles I, who at that point was with the Covenanting army at New-castle, to the jurisdiction of the English Parliament. his resulted in the ac-cusation that they had sold the King of Scots to the English and it brought factional diferences to a head. his Argyll-Hamilton factional struggle cul-minated in the Engagement Treaty of December 1647, the Engagement Par-liament of 2 March-10 June 1648, and the Engagement military invasion of England in the summer of 1648. he Committee of Estates formed on 20 March 1647 exhibited high attendance levels, relecting the factional strug-gle that was being fought out in the committee. he entry for the diet of 12 August 1647, for example, stated that ‘his wholl etirnoone spent upone debate of public business and nothing else done,’ 122 while the entry of 17 Au-gust noted that ‘he most pairt of the etirnoone spent upon debate of public

tablished quorum levels of a minimum total of 9, with one of each estate required to be present. However, the commission to the Committee of Estates of 3 February 1646 stated that the quorum of the diplomatic section was to be three of the whole number, with no speciication of minimum attendance per estate.

121 Stevenson (ed.), he Government of Scotland Under the Covenanters, pp. xli-xlii.122 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647- 28 February 1648, f.59.

The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

John R Young The Committee of Estates of the Scottish Parliament, 1640-1651

175

business’. 123 Fity members were present at the diet of 12 August and three more (53) attended the meeting of 17 August. Similarly, 59 members attend-ed the diet of 13 October and 61 members attended both the morning and aternoon sessions of 14 October. 124 At the aternoon diet of 14 October there were ‘several debaitts concerning the power of the Committee in disbanding the Armie’ and ‘the busenis was remitted till the next Day this wholl day being spent upone debaitt’. 125 Between 10 February and 25 February 1648 attendance levels ranged from 56 to 61 members and at all these diets there was virtual parity in attendance per estate. 126 hat the Argyll-Hamilton fac-tional struggle had not been fully resolved was relected in these attendance igures. he last recorded sederunt of the Committee of Estates was that of 28 February and when the Second Triennial Parliament convened in its irst session on 4 March 1648 the factional struggle intensiied, albeit it was re-solved in favour of the Hamiltonians who were the majority faction in the 1648 Engagement Parliament. 127

As events unfolded, the Hamilton faction and conservative Covenanters became more dominant. he Hamilton faction dominated the 1648 parlia-mentary session and the decision to invade England on behalf of Charles I was sanctioned. his military invasion was the Engagement, mentioned above. Ironically, a minority of the Argyll faction was included on the 1648 Committee of Estates. With the military defeat of the Engagement at the Bat-tle of Preston in England in August 1648, there was a coup d’état in Scotland in which the Argyll faction established a radical regime based on ideologi-cal and theological purity. What is of relevance here is that it was the 1648 Committee of Estates that was the main political mechanism for the coup d’état – the minority Argyll faction on the committee brought in committed Covenanting radicals from the localities to establish regime change, in tan-dem with the Commission of the Kirk, in the autumn and winter of 1648. he radical regime was in the ascendancy from roughly September 1648 to September 1650. Political and military purging took place to ensure that Scotland was governed by the ‘godly’. hereater there was a painstakingly slow process of a patriotic accommodation, in light of the military invasion and penetration of Scotland by Oliver Cromwell in 1650-1. he Committees of Estates of 1649-51 were involved in both the purging process and then

123 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647-28 February 1648, f.61.124 J.R. Young, ‘he Scottish Parliament 1639-1661: A Political and Constitutional Analysis’, (Uni-

versity of Glasgow, PhD thesis, three volumes, 1993), volume three, pp. 1203-1206; Stevenson (ed.), Gov-ernment of Scotland Under the Covenanters, pp. xlii-xliii.

125 NAS, PA. 11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647-28 February 1648, f.118.126 Fity-six members, consisting of 18 nobles, 19 gentry, and 19 burgesses, attended the diet of 10

February. he diets of 15, 17, and 21 February were attended by 59 members, consisting of 21 nobles, 19 gentry, and 19 burgesses. he diets of 23, 24, and 25 February were attended by 61 members, con-sisting of 20 nobles, 20 gentry, and 20 burgesses (Young, ‘he Scottish Parliament’, PhD, volume three, pp.1203-1206).

127 NAS, PA.11/5, Register of the Committee of Estates, 29 March 1647-28 February 1648, f.218; Young, he Scottish Parliament, pp. 189-196.

John R Young

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

176

attempted national reconciliation. A inal invasion of England in 1651, head-ed by Charles II, ended in failure at the Battle of Worcester on 3 September 1651, ending the War of the hree Kingdoms. By 1651 both Scotland and Ireland were conquered kingdoms. Charles I had been executed in London in January 1649 and England moved to becoming a republic. When news of the execution reached Edinburgh, the response of the radical regime was to pro-claim Charles II as King of Great Britain, France and Ireland, but with terms and conditions attached. Charles II was to be a Covenanted king of three Covenanted kingdoms. he Covenanting ideal of confederal Britain was in stark contrast to Cromwellian hostility to monarchy and the advent of an English republic. It took Charles II almost two years to agree to Covenanting conditions and he was inally crowned as king on 1 January 1651 at Scone in Perthshire, the traditional location for Scottish coronations. 128

IX Conclusion

he Committee of Estates has an important place in Scotland’s parliamen-tary and constitutional history. It was at the heart of the Covenanting admin-istration of Scotland and it was the most important parliamentary committee established by the Covenanters. It was a central component of the oligarchic centralist structure of the Covenanting movement. As a parliamentary de-vice for government, it was again used in 1660 and 1689, but in diferent political circ*mstances, with the Restoration of the Stuart monarchy in 1660 and the Revolution of 1688-90 with the replacement of James VII and II with William of Orange respectively.

128 Stevenson, Revolution and Counter-Revolution in Scotland, pp. 68-176.

177

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVIIEduard Martí Fraga

I Introducción

En 1657 Felipe IV instaba a los diputados a que recurriesen al virrey para presentar las quejas de las ciudades por los abusos en los alojamientos, «por-que es el medio justo para conseguir este in, y no el de hazer la junta de los Treinta y seis, que he entendido havéis convocado, ni otros procedimientos que no sirven de remedio sino de ruido y otros inconvenientes que se deven evitar, assí os encargo y mando lo hagáis disolviendo la junta». 1 Unos días an-tes, el virrey les había hablado en el mismo sentido, y los diputados le habían respondido «que lo juntar Trentasisena és styl de la casa en matèrias graves». 2 Re-sulta sorprendente que en plena época del mal llamado «neoforalismo», cuan-do las instituciones catalanas están sometidas a la dureza del control insacu-latorio recientemente estrenado, sean capaces de enfrentarse a la voluntad real de esta manera. Lo cierto es que los diputados sólo hicieron caso al monarca de manera aparente. Al año siguiente, volvieron a convocar una divuitena para solucionar un conlicto con el comisario de la Cámara apostólica, y al siguien-te una novena sobre la pérdida del Rosellón. ¿Cómo se explica esta actitud?

En los últimos años son numerosos los trabajos que se han adentrado en el es-tudio de la Generalitat de Cataluña y el poder creciente que adquirió en laEdad Moderna. 3 Tradicionalmente se ha dicho que fue el distanciamiento en la con-vocación de las Cortes la causa que ayuda a entender el creciente poder de la Dipu tación. Los estudios de Ferro, Palos, y Pérez Latre, ponen de maniiesto que

1 Dietaris de la Generalitat de Catalunya (10 vols.), Generalitat de Catalunya, Departament de Presi-dència, Barcelona, 1994-2008, Vol. VII, p. 1175. De ahora en adelante, DG.

2 DG, vol. VII, p. 15.3 Los trabajos sobre este tema lógicamente son inmensos. Una reciente y buena aproximación, con

la principal bibliografía, es Ferrer i Mallol, M.T. (Dir.), Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l’actualitat, 650 anys, Institut d’Estudis Catalanas, Barcelona, 2011.

Este trabajo se inserta dentro del proyecto del Ministerio «España y los Tratados de Utrecht (1712-1714)» (HAR2011-26769) y del Grup d’Estudis de les Institucions i la societat a la Catalunya Moderna, segles xvi-xix (2009 SGR 00318), dirigidos por el profesor Joaquim Albareda. Quisiera agradecer a la profesora Eva Serra los comentarios a un primer borrador de este texto.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

178

fue sobre todo en el siglo xvi cuando adquiere un mayor peso político. 4 Sin em-bargo, al adentrarnos en el siglo xvii la imagen de una Diputación fuerte, que se convierte en un auténtico contrapeso a la actuación real, presenta claroscuros cada vez mayores. Ya lo señaló John Elliott y lo conirmó Ferro al considerar que a partir del siglo xvii se observa «inhibició o desma en el compliment de la seva tas-ca en la defensa de la legalitat». 5 Hay un consenso unánime al señalar el año 1652 como el punto de inlexión. Eva Serra nos ha recordado que fue a partir de esa fecha cuando «la Diputació va perdre pes polític». 6 Las consecuencias de la derrota en la Guerra de Secesión fueron desastrosas para la Generalitat. El control de las insaculaciones de la Generalitat fue quizá el más conocido de los castigos, a lo que habría que añadir el problema de la iscalidad, de modo que la Generalitat quedó «políticamente debilitada, iscalment afeblida i amb l’hisenda endeutada». 7

Durante la segunda mitad del siglo xvii la actuación de la Diputación estuvo marcada por tres grandes problemas que condicionaron su relación con la coro-na: el control insaculatorio, la situación económica y la situación militar. 8 A ello habría que añadir el debate sobre el papel que ejerció la institución en la defensa de las Constituciones. 9 Sin embargo, esta situación de crisis institucional, políti-ca y económica cambió con las Cortes de 1701 y 1705 que, a parecer de Joaquim Albareda, ponen de maniiesto «l’existència d’un constitucionalisme viu, capaç de recuperar terreny perdut i, ins i tot, d’eixamplar-lo considerablement». 10 No deja de sorprender que después de cincuenta años de sometimiento de las instituciones a la insaculación y la enorme debilidad de la Generalitat, la sociedad catalana fue-se capaz de producir un lorecimiento tan contundente de las dinámicas consti-tucionalistas. Cabe preguntarse si las medidas represivas de 1652 consiguieron anular completamente la autonomía de las instituciones catalanas o si, por el con-trario, éstas pervivieron y se mantuvieron activas. Una primera clave interpreta-tiva nos la proporciona Eva Serra cuando, al analizar la actividad de la Junta del Batalló durante los años del dominio francés del Principado (1641-1659) concluye que para la Diputación «en cap cas no hi havia hagut paràlisi política, ni jurídica». 11

4 Ferro, V., «La Diputació del General de Catalunya», en VV.AA., El territori i les seves institucions, Fundació Noguera, Barcelona, 1999, pp. 441-460; Palos, J. L., Catalunya a l’imperi dels Àustries, Pagès Editors, Lleida, 1994, p. 328; Pérez Latre, M., Entre el Rei i la terra. El poder polític a Catalunya al s.xvi, Eumo Editorial, Vic, 2003, p.260.

5 Elliott, J. H., España y su mundo, Alianza, Madrid, 1990, p. 111; Ferro, V., «La Diputació....», p. 456.6 Serra, E., «El Pas de Rosca en el camí de l’Austriacisme», dins Albareda, J. (ed.), Del patriotisme. Del

patriotisme al catalanisme, Eumo Editorial, Vic, 2001, pp. 71-104, pp. 92 y 93. Sobre el control insaculatori vid. Puig, E., Intervenció reial i resistència institucional: el control polític de la Diputació del general de Catalu-nya i del Consell de Cent de Barcelona (1654-1705), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2012.

7 Serra, E., «La Generalitat de Catalunya entre 1652 i 1700», en Ferrer i Malloll, M.T., Història de la Generalitat..., pp. 199-219. La cita está en la p. 204,

8 La bibliografía sobre este tema también es amplia. Entre las últimas aportaciones, la más desta-cada quizá sea la de Simón A., Del 1640 al 1705, Publicacions Universitat de Valencia, 2011. Respecto a la situación militar y política, los referentes ineludibles son las obras Antonio Espino y Jaume Dantí.

9 Dantí, J., «L’afebliment de la Generalitat, 1674-89: Fidelitat institucional, incapacitat econòmica», en DG, vol. VIII, pp. IX-XXIV; Serra, E., «La Generalitat de Catalunya entre...», pp. 209-215.

10 Albareda, J., «Les Corts de 1701-1702 i 1705-1706. La represa del constitucionalisme», en Cons-titucions, capítols i actes de Cort 1701-1702, 1705-1706, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2006, p. XLI.

11 Serra, E., «Entre la ruptura i la continuïtat. Algunes consideracions a propòsit de la capacitat ins-titucional de Catalunya durant la Guerra dels Segadors», en DD.AA., Les Corts a Catalunya, Actes del

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

179

Nos podemos preguntar si sucedió algo semejante para la segunda mitad del si-glo xvii.

II Juntas de Brazos y divuitenes La práctica política antes de 1652

Una de las maneras de hacerlo es a través del estudio de las juntas menores (Juntas de Brazos, divuitenes, novenas, etc.), que la Diputación nombraba para asesorarse en asuntos de gravedad. El enfoque no es nuevo, pues ya lo planteó Juan Luis Palos tras estudiar las comisiones menores de la Diputación duran-te la década de 1630. 12 Jon Arrieta, consideraba que estas comisiones eran un «complejo institucional dotado de gran poder de hecho, bien organizado en el plano local, que se pretendían legitimar y fundamentar de derecho». 13 El estu-dio de Palos, que comprendía la primera mitad del siglo xvii, fue continuado por Miquel Pérez Latre, que centró su atención en la etapa justo anterior, 1585-1593, momento durante el cual estas juntas asesoras, como consecuencia del Redreç de las Cortes de 1585, adquirieron una gran importancia, arrogándose un poder superior a la misma Diputación. 14 Todos estos estudios han analiza-do el desarrollo de las Juntas y la divuitenes en la etapa anterior a 1652, pero ¿Qué sucedió después? ¿Cómo reaccionó institucionalmente la Generalitat ante esos cambios? ¿Hay realmente una diferencia tan grande en las dinámicas institucionales de la Diputación antes y después de 1652? El estudio de las no-venas durante estos años nos puede dar un poco más de luz sobre este aspecto.

Para poder entender esto resulta necesario hacer antes una breve explica-ción del desarrollo de las Juntas de Brazos antes de 1652. Las Juntas de Brazos eran una reuniones con carácter asesor convocadas por la Diputación. 15 En ellas asistían todos los miembros de los Brazos que lo deseasen (eclesiásticos, nobles y ciudadanos honrados) y se votaba a título personal. La única excep-ción la representaba el Consell de Cent, que siempre enviaba un conseller y cuyo voto sí que estaba determinado por la opinión de su común. Esto hacía que el peso simbólico que tenía el voto de la ciudad fuera mayor que el resto. 16 El número de asistentes a las Juntas de Brazos variaba enormemente, desde re-uniones de apenas 30 personas, como la de julio de 1610, a otras con más de

Congrés d’Història Institucional, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991, pp. 160-167. La cita está en la p. 167.

12 Palos, J.L., La pràctica del gobierno en Cataluña. Siglos xvi-xvii, Tesis doctoral. Departament de història Moderna i Contemporània, Facultat de Lletres, Universitat Autònoma de Barcelona, 1990, p. 224.

13 Arrieta, J., «La Disputa en torno a la jurisdicción real en Cataluña. (1585-1640): De la acumu-lación de la tensión a la explosión bélica», Pedralbes, 15, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995, pp. 33-93. La cita está en la p. 87.

14 Pérez Latre, M., Llevar la Corona de su magestad, Treball d’iniciació a la recerca, Universitat Autònoma de Barcelona, 1994.

15 Víctor Ferro muestra como la Diputación convocaba las Juntas de Brazos tanto para «demanar consell» como para «obtenir l’aprovació de llurs iniciatives», Ferro, V., El dret públic català. Les institucions a Catalunya ins al decret de Nova planta, Eumo Editorial, Vic, 1987, p. 286.

16 Cfr. Martí Fraga E., La Conferencia de los Tres Comunes (1697-1714). Una institución decisiva en la política catalana, Milenio, Lleida, 2009, p. 57.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

180

un centenar, como la de abril de 1621. 17 En las Juntas de Brazos los diputados exponían a los asistentes el tema para el cual habían sido convocados, y tras una votación que se ganaba por mayoría simple, la Junta aconsejaba la opción que consideraba más adecuada. La duración habitual de las Juntas de Brazos solía ser de un día y se convocaban sólo para tratar de un tema concreto. No tenían una permanencia en el tiempo. Cuando el tema tenía una mayor gra-vedad y exigía un trabajo más a fondo, la Junta de Brazos designaba una co-misión menor, representativa de todos los estamentos, para que trabajase con más asiduidad y profundidad la cuestión planteada. Estas juntas menores, el número de las cuales variaba según las circunstancias (novenes, dotzenes, di-vuitenes, trentasisenes) eran auténticas comisiones de trabajo, que se podrían reunir cada día con el in de redactar documentos, consultar con los aseso-res o plantear propuestas de solución, todo lo cual se volvía a presentar a una nueva Junta de Brazos, que era la responsable de dar el consejo deinitivo a los diputados. 18 En ocasiones, las Juntas de Brazos podían delegar un gran núme-ro de competencias a estas juntas menores, hasta el punto de poder prescindir incluso de la misma Junta de Brazos para decidir algunas actuaciones. Esto concedía a las divuitenes un valor permanente que, en palabras de Pérez Latre «tendia perillosament a la ixació d’una mena de govern estable en el temps. A la pràctica, podía derivar en la creació d’un poder executiu lliure». 19 La importancia de las Juntas de Brazos era doble, pues permitían huir del control insaculato-rio, ya que sus miembros asistían por propia voluntad y, por otro lado, poseían un gran valor simbólico, al considerarse representativas de los tres brazos.

Es conocido que el desarrollo de las Juntas de Brazos tuvo dos fases clara-mente diferenciadas: 1587-1593 y 1593-1652. Las primeras tuvieron una rele-vancia mucho mayor, hasta el punto que las divuitenes nombradas por Las Jun-tas de Brazos cuestionaron el poder no sólo de los diputados sino también de la Real Audiencia. Por esta razón, en 1593 y 1599 Felipe II modiicó la legislación convirtiendo las Juntas y las divuitenes en instrumentos puramente asesores. 20 A partir de esta fecha, y durante toda la primera mitad del siglo xvii, estas Jun-tas de Brazos debilitadas no serán tan decisivas, y las comisiones de trabajo (di-vuitenes) ya no podrán cuestionar el poder de la Diputación. Palos recoge que entre 1558 y 1653 hubo más de 150 Juntas de Brazos, lo cual supone una media mensual de 0,3 reuniones, cifra muy alejada del 1,3 que constata Pérez-Latre para el periodo anterior. 21 Pero esto no impidió que fueran determinantes en algunos momentos clave del periodo y que progresivamente adquiriesen más poder, especialmente en años veinte y treinta. 22 Su apogeo llegó en la decisiva

17 Cfr. DG, vol. III, p. 687 y vol. IV, p. 464. 18 Cfr. Palos, J.L., Catalunya..., p. 371 y ss. 19 Pérez Latre, M., «La Diputació del General i les torbacions polítiques de 1587-1593», en Ferrer

i Mallol, M.T., Història de la Generalitat..., pp. 163-178. La cita está en la p. 176. 20 Pérez Latre, M., Llevar la corona..., p. 34. 21 Pérez Latre, M., Diputació..., p. 239. 22 Cfr. DG, vol. III, pp. 383 y 714; vol. IV, pp. 99 y 575; vol. V pp. 180, 316 y 723.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

181

coyuntura de 1639-1640 cuando Clarís decidió convocar la Junta General de Brazos, la cual no era sino una evolución de estas Juntas «particulares» de Bra-zos. La monarquía se dio cuenta que una vez más las Juntas de Brazos habían adquirido un poder desmesurado. En 1593 no se atrevió a prohibirlas y se limi-tó a reformarlas para someterlas a los diputados. El error le costó caro, ya que fue a través de estas Juntas de Brazos que se canalizó la ruptura con la Corona en 1640. Precisamente por eso, cuando el príncipe Juan José de Austria ocupó Barcelona en octubre de 1652 no se lo pensó dos veces. Una de las primeras medidas fue prohibir a los diputados reunir las Juntas de Brazos. ¿Cómo reac-ción la Diputación ante esta nueva limitación institucional?

III Una nueva institución para un nuevo contexto político

La prohibición de convocar Junta de Brazos en 1652 no signiica que los dipu-tados renunciasen a buscar el apoyo de los tres estamentos en las decisiones que ellos consideraban importantes para el futuro del país. Quizá sea ésta la idea que ayuda a entender la «reformulación» a que van a ser sometidas las novenas de la Diputación a partir de esa fecha y que las convierte en un instrumento clave de la política catalana entre 1653-1700. 23 Como veremos en las próximas líneas, las novenas se van a conigurar como una especie de «nuevas» Juntas de Brazos, pero con rasgos propios. En este sentido, no hay que confundir estas «novenas» con las «novenas» anteriores a 1652, a pesar de tener el mismo nom-bre. Para entender los datos que a continuación vamos a presentar, resulta nece-sario hacer tres puntualizaciones metodológicas. Por un lado vamos a designar de modo general a estas reuniones con el término novenes, aunque en algunos casos eran sisenes, dotzenes, divuitenes o trentasisenes. Lo que las caracteriza es la función asesora, tener un número limitado de miembros y ser nombradas por los diputados. La cronología del estudio se sitúa entre enero de 1653 y octubre de 1700 (fallecimiento de Carlos II). Excluimos del estudio las novenas de insa-culadores y de visitadores pues no poseen las mismas características. 24

Un primer elemento que cabría destacar, y que pone de maniiesto una con-tinuidad en las dinámicas institucionales después de 1652 és que en todas las convocatorias de las novenas se hace una mención explícita de que son perso-nas de los tres estamentos. En este sentido, el nombre con que son designadas (novenes, divuitenes, etc.) aparece como un elemento secundario, de menor re-

23 Hay que decir en este punto, que durante la Guerra de Secesión, se desarrolló un modelo de no-vena peculiar, también diferente de las novenas de la segunda mitad del siglo xvii. Este modelo, que no estudiaremos en el presente trabajo, se caracteriza por tener una mayor perdurabilidad en el tiempo. Entre 1652 y 1700 este formato sólo se volvió a convocar en 1676 con el pago de los tercios. Vid. DG, vol. VIII, pp. 209-206. Sobre el formato de las novenas entre 1640-1652, consultad, por ejemplo, el caso de 1652 (DG, vol. VI, p. 539).

24 Las novenas de insaculación y de visita eran comisiones estables, que se reunían periódicamen-te y cuyo funcionamiento deinitivo fue ijado en las Cortes de 1599. Cfr. Ferro, V., El dret públic..., pp. 250-251 y pp. 408-409.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

182

levancia. La primera novena de este tipo era designada como «una trentasisena de les persones dels tres estaments» (mencionando los dos elementos), y la tónica general durante el periodo fue ésta, pero no siempre. En 1674 los diputados acordaron «aconsellar-se ab personas de tots tres estaments, ecclesiàstich, mili-tar y real», sin concretar el número de personas. 25 Algo semejante sucedió en 1675, 1681, o 1689, en que fueron designadas como «junta de personas dels tres estaments», 26 o «junta dels tres estaments». 27 Es inevitable comprobar que esta terminología presenta una gran similitud con las «Junta de Brazos». A pesar de que éstas últimas eran abiertas y las novenas cerradas (número limitado de miembros), tanto unas como otras pretenden ser representativas de los tres brazos, son convocadas a iniciativa de los diputados, su designación escapa al control insaculatorio y tienen un carácter aparentemente sólo asesor.

¿Cómo funcionaba una novena? Los diputados eran los responsablesde convocarla y designar sus miembros. Las reuniones se tenían en la sala delconsistorio, y en ellas los componentes de la novena se sentaban por esta-mento, a pesar de las quejas de militares y ciudadanos, que exigían sentarse intercaladamente. 28 En ese momento, el diputado eclesiástico o el secretario de la Diputación leía la proposición que se tenía que resolver, se discutían y i-nalmente se votaba a título individual, primero los eclesiásticos, los militares y los ciudadanos. 29 No se conservan las actas de las reuniones, quizá porque no las hubo, pero parece claro que en no pocos casos hubo grandes discusio-nes y que la decisión inal se tomaba por mayoría simple, como sucedió en 1662, 1688 o 1700. 30 Esta manera de funcionar es exactamente igual a las Jun-tas de Brazos estudiadas por Palos, lo que muestra la continuidad con ellas.

Las novenas reforzaban la igualdad y representatividad de los tres estamen-tos de manera más clara que las Juntas de Brazos. En las Juntas de Brazos, el Consell de Cent enviaba un conceller que no hablaba a título personal sino en representación de todo el consistorio. Además, el hecho que los diferentes tipos de novenas (sisenes, dotzenes, divuitenes,...) sean un múltiplo tres, facili-taba que cada estamento estuviera igualmente representado. Esto no sucedía en las Juntas de Brazos, donde, según el tema planteado, un estamento podía estar más o menos representado y controlar la reunión, tal como pusieron de maniiesto Palos y Elliott. 31 En este sentido, el estudio de las Juntas de Bra-zos de los primeros 30 años del siglo xvii, pone de maniiesto que en 73 de las 79 juntas los miembros del estamento noble representaron el doble que el

25 En este caso se nombró a una sisena. Cfr. DG, vol. VIII, p. 18.26 DG, vol. VIII, pp. 141 y 511.27 DG, vol. IX, p. 32.28 El dietario recoge numerosos casos de esta protesta, como por ejemplo en 1679 (DG, vol. VIII, p.

341), 1690, 1699 y 1700 (DG, vol. IX, pp. 80, 1003 y 1229).29 DG, vol. VIII, p. 184. El dietario recoge este hecho en muchos otros casos, y parece que se cumplió

desde el principio. Cfr. vol. VIII, p. 585; vol. IX, p. 11.30 DG, vol. VII, p. 143; vol. VIII, p. 960; vol. IX, p. 1230.31 Palos, J.L., La práctica..., p. 206-207; Elliot, J.H., La revolta catalana, 1598-1640, Vicens Vives,

Barcelona, 1966, p. 145.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

183

real y el eclesiástico juntos. 32 Las novenas evitaban esos peligros y agilizaban también la toma de decisiones, pues eran menos miembros y no tenían que esperar a la deliberación del Consell de Cent para tomar una decisión inal. 33

Tema diferente sería valorar la duración de las juntas. Las fuentes nos pro-porcionan poca información sobre este tema. En algunos casos, constatamos que hubo grandes debates, 34 pero lo habitual fue que las novenas se convo-casen sólo una vez para tener una única reunión en la que asesoraban a los dipu tados. El siguiente gráico y cuadro recoge esta información.

Cuadro 1. Reuniones de las novenas

1 reunión 37 68,519

2 reuniones 12 22,222

3 reuniones 3 5,5556

4 reuniones 1 1,8519

7 reuniones 1 1,8519

Fuente: DG. Vols. VI-IX.

Gráico 1. Reuniones de las novenas

Fuente: DG. Vols. VI-IX.

Como podemos observar, el 70% de las novenas tuvieron sólo una reunión, el 20% tuvieron dos reuniones y sólo el 10% de las novenas se alargaran con tres o más reuniones. Esta información es indicativa del carácter «coyuntu-ral» de las novenas y reairma que no se convirtieron en un organismo con perdurabilidad en el tiempo. Tenían como inalidad guiar a los diputados en la toma de decisiones relevantes y difíciles, pero en ningún caso substituir-los. El hecho que un 25% de las novenas tuvieran 2 o 3 reuniones se explica

32 Martí Fraga, E., La Conferencia de los Tres Comunes..., p. 56.33 Palos recoge el caso de una reunión que tuvo que posponerse hasta el día siguiente por que se re-

trasó la deliberación de la Ciudad. Cfr. Palos, J.L., La práctica..., p. 205.34 DG, vol. VIII, p. 512.

1 reunión 68%

2 reuniones 22%

3 reuniones 6% 4 reuniones 2%

7 reuniones 2%

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

184

por varias razones. En algunos casos porque la novena aconsejaba a los di-putados la redacción de documentos para que una vez hechos los volvieran a presentar a la novena y validarlos, como sucedió, por ejemplo, en 1659, 1682 y 1695. 35 En otros casos porque surgen nuevas diicultades sobre el tema plan-teado y se considera conveniente consultarlas de nuevo con la novena. Así su-cedió, por ejemplo, en 1683 con el conlicto de las insignias de la Diputación o en 1688 con la plaga de langostas. 36 Por otro lado, el hecho que en muy po-cos casos se acaben prorrogando puede ser sintomático del deseo por evitar la coniguración de un poder institucional paralelo a los mismos diputados que los acabase por substituir en sus funciones, tal como había sucedido en 1587-1593.

IV Una forma de trabajo lexible

El paralelismo con las Juntas de Brazos se visualiza también en la capacidad que tenían las novenas de designar juntas menores de trabajo cuando la ma-teria lo requería. La importancia que habían tenido estas juntas menores en el pasado (las divuitenes y trentasisenes de 1588-1592) obligó a la corona a modii-car su funcionamiento y limitar sus competencias en 1599. 37 El proceso que se acentuó con los decretos de 1652. Sin embargo, estas medidas no consiguieron anular la existencia de las comisiones de trabajo. Entre 1653 y 1700 las novenas aconsejaron en 6 ocasiones la designación de comisiones de trabajo menores. 38 La composición de estas comisiones varió entre dos y seis miembros según los años, los diputados eran los responsables de designar a sus miembros y su i-nalidad principal era la redacción de documentos aconsejados por la novena, como representaciones al rey (1676 y 1682), al virrey u otras personalidades (1653, 1688). 39 Estos documentos eran presentados de nuevo a la novena, la cual los validaba o no. Habitualmente estas comisiones se reunían con los Di-putados (1653, 1676, 1682 y 1688), igual que las comisiones estudiadas por Pé-rez Latre, pero no siempre fue así. 40 Lo importante, sin embargo, es constatar que ambas pretenden evitar que la Junta de Brazos se reuniera continuamente y muestran una misma dinámica institucional, bajo formas diferentes. 41

35 DG, vol. VII, p. 85, vol. VIII, p. 586, vol. IX, p. 550.36 Cfr. DG, vol. VIII, pp. 656 y ss., y 960 y ss. 37 Pérez Latre, M., Llevar la corona..., p. 273 i ss.; Serra, E., «L’enllaç del segle xvii i el canvi de di-

nastia», dins Historia de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents, vol. II. Generalitat de Catalunya i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2003, pp. 15-42., p. 26.

38 En concreto los años 1653, 1656, 1659, 1676, 1682 y 1688. Cfr. DG, vol. VI, p. 552 y 637, vol.VII, p.85; vol. VIII, pp. 210, 585 y 981.

39 En ocasiones a estas comisiones se las puede designar como «sisenas», lo cual puede dar lugar a una confusión de términos.

40 En 1656 se reunieron con el Consell de Cent y en 1659 con los asesores de la Diputación. 41 La única excepción a este modo de proceder es la novena de noviembre de 1676 que, a diferencia

del resto, es una auténtica comisión de trabajo, que no delega la redacción de documentos en juntas me-nores. Cfr. DG, vol. VIII, pp. 210-216.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

185

Palos ha puesto de maniiesto el valor simbólico que podía tener el número de integrantes de una embajada o comisión de trabajo. 42 El hecho que sea más o menos numerosa podía ser un elemento de presión a la corona o un instru-mento que facilitase una determinada posición política. Fijar la atención en el número de miembros de las novenas que se convocaron entre 1653-1700 nos puede aportar alguna información relevante.

Cuadro 2. Tipos de novenas

Tipos de novenas

Tipo Número %

Sisenes 3 5,56

Novenes 35 64,81

Dotzenes 5 9,26

Divuitenes 8 14,81

Trentasisenes 3 5,56

Fuente: DG. Vols. VI-IX.

Gráico 2. Tipos de novenas

Fuente: DG, vol. VI-IX.

Observamos que, efectivamente, las novenas fueron el formato que más veces se utilizó, seguido de las divuitenes y las dotzenes. Las sisenes y las tren-tasisenes tiene un peso mucho menor. Una mirada por su la distribución tem-poral muestra que, si bien las novenas son frecuentes durante todo el periodo, es entre 1659-1688 cuando se hacen omnipresentes, representando el 79% de todas las reuniones que hubo esos años. 43 Resulta signiicativo observar que las reuniones con más miembros tienden a situarse al inicio y al inal del pe-

42 Palos, J.L., «Una lectura de la Guerra dels Segadors (1638-1644)», en DG, vol. V, Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, Barcelona, 1999, pp. XVI-XXXII. La cita está en la p. XIX.

43 Cfr. Anexo.

Sisenes 5%

Novenes 65% Dotzenes 9%

Divuitenes 15%

Trentasisenes 6%

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

186

riodo analizado. En este sentido, la orden de Felipe IV de no convocar más a la trentasisena en 1657 sí que tuvo un cierto efecto sobre la Diputación: no con-siguió que se dejasen de convocar novenas, pero sí que las que se convocasen tuviesen un menor número de miembros. El «renacer» de las novenas de más miembros a partir de 1688 cabe entenderlo como un signo de reforzamiento de la institución. No es casualidad que el recurso a las trentasisenas se hiciera concretamente en 1653 y en 1657, pues son los últimos ecos y testimonios del papel clave que habían tenido las trentasisenes en la década de los años 40. 44 Otro dato relevante es comprobar que las divuitenes, determinantes en los he-chos de 1587-1593, ahora disminuyen considerablemente. Se convocaron so-bre todo entre 1654 y 1658 (3 casos) y en el periodo 1688-1696 (4 casos). Es signiicativo, sin embargo, que algunos de les temas más importantes del mo-mento se encargaron a divuitenes y no a novenas. Es el caso del levantamiento de Centelles en 1688, de las fortiicación de Camprodón en 1689 o los ataques del enemigo en 1696. 45 Todas las dotzenes menos una se convocan a partir de 1693. Comprobamos que es precisamente al inal del periodo analizado cuan-do encontramos una mayor concentración de reuniones de más miembros. Entre 1688 y 1700 las divuitenes y dotzenes suponen el 35% del total de novenes que hubo. Los datos muestran que fue durante los años de una mayor conlic-tividad política, cuando la Diputación considera necesario dotarse de novenas más amplias para asesorarse. En el fondo es el retorno a posicionamientos se-mejantes a los años treinta, con una mayor participación política de miembros en las decisiones de la Diputación.

La documentación muestra que las novenas se convocaban para aconse-jar a los diputados en materias graves y porque coniaban que así acertarían la decisión más adecuada. Estas tres motivaciones (consejo, materia grave y acierto en la decisión) son una constate a lo largo de toda la segunda mitad del siglo xvii, y por eso no nos puede extrañar que en mayo de 1700, des-pués de casi 50 años de novenas, el oidor eclesiástico lo tuviese muy claro. A raíz de un conlicto sobre el pago de impuestos consideraba que el tema, «com a tan grave y de considerable consecuencias, [...] sia consultat ab una no-vena o divuitena per a que en vist del que aconsellarien se pogués prendre la més acertada resolución». 46 Consejo y el acierto en no pocos casos se convertían en un binomio inseparable al que los diputados no querían renunciar an-tes de tomar una decisión. Así lo manifestaban en abril de 1688 a raíz de la plaga de langostas: «ab lo precedent sentir y assertada resolució de vostra sen-yoria nos asseguram lo més segur desempenyo». 47 Este lenguaje es el mismo que se utilizaba en las Juntas de Brazos anteriores a 1652. Por poner sólo

44 El DG constata la presencia activa de trentasisenes durante todos los años del periodo 1640-1651, con la excepción de 1642 y 1643.

45 DG, vol. VIII, p. 967; vol. IX, pp. 11 y 649.46 DG, vol. IX, p. 1192.47 DG, vol. VIII, p. 960.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

187

un ejemplo de los muchos que hay, comprobamos que en 1627, con la pre-tensión secesionista de Perpiñán, encontramos la misma tríada de elemen-tos: se consultaba «lo que podem y devem fer en negoci de tanta importancia, que estam ben asseguratsque amb tan madur consell exirà una resolución tant acertada». 48 Una vez más podemos ver que novenas y Juntas de Brazos res-ponden a unas mismas dinámicas institucionales, pues se recurre a ambas para pedir consejo en asuntos graves, seguros de que así se acertará en la resolución inal.

V Las novenas: entre el juridiscismo y la política

Las novenas eran un organismo asesor pero no eran los únicos mecanis-mos de que disponían los diputados para consultar temas complejos. Como es conocido, igual que las novenas e incluso mucho más que ellas, los diputa-dos acudían a sus abogados para dirimir cuándo una determinada actuación de la Corona o un particular constituían una contrafacción de la constitucio-nalidad. Los estudios de Elliott, Amelang, Arrieta y Capdeferro han puesto de maniiesto el papel fundamental que ejercían los abogados en la política cata-lana del siglo xvi y xvii. 49 Esta realidad generó un debate no pequeño sobre cuándo había que convocar una novena y cuándo era suiciente con el con-sejo de los asesores ordinarios de la Diputación. El tema enlaza con la misma problemática que se planteó en 1587: decidir si las novenas tenían capacidad o no para determinar qué era contrafacción. En el fondo de la cuestión, como planteó Pérez Latre, subyacía el peligro que estas comisiones asesoras (las di-vuitenes en la coyuntura de 1587, novenas a partir de 1652) acabasen substitu-yendo a los abogados de la Diputación. 50 Esto que implicaba, como decía un informe del Consejo de Aragón de 1591, que «dieciocho personas legas y sin letras fuesen censores de las sentencias y provisiones de los doctores del Con-sejo Real». 51 Es decir, que personas no expertas en leyes, pudieran decidir la legalidad de la actuación de la corona. Así, se podía convertir en «cuestiones políticas» lo que eran «cuestiones jurídicas».

La ambigüedad entre lo que era «jurídico» y «político» pervivió en la se-gunda mitad del siglo xvii. Uno de los campos donde se hizo más eviden-te era cuando una novena tenía que decidir sobre votos divergentes de los

48 DG, vol. V, p. 180.49 Palos, J.L., Els juristes i la defensa de les Constitucions, Eumo Editorial, Vic, 1997; Amelang, J.,

LaFormación de una clase dirigente. Barcelona, 1490-1714, Ariel, Barcelona, 1986, pp. 76-80; Arrieta, J., «La Disputa en torno a la jurisdicción real...; Capdeferro, J., Els assessors ordinaris de la Diputació del General de Catalunya als anys previs a la Revolució de 1640, Treball d’iniciació a la recerca, Universitat Pompeu Fabra, 1997; Capdeferro, J., «Una aproximació a l’activitat dels assessors ordinaris de la Dipu-tació del General de Catalunya al segle xvii», en VV.AA., El territori..., pp. 687-702.

50 Pérez Latre, M., «Juntes de Braços i Diputació del General 1587-1593: Un presidi de cavallers conspirant contra sa Magestad? », Pedralbes, 13, Barcelona, 1993, pp. 281-298. La cita está en la p. 285.

51 Palos, J.L., La práctica..., p. 217.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

188

abogados de la Diputación. Así sucedió, por ejemplo en 1662, a raíz del im-puesto de la Nova Ampra. El año anterior los asesores habían dicho que el decreto era contrafacción y que resultaba necesario oponerse, pero en una nueva consulta con los asesores había habido un empate a seis. Por eso, el 26 de mayo, los diputados consultaban con la divuitena «si seguim lo vot que diu esser contrafacció o lo que diu no ésser contrafacció, o que es lo que devem fer i obrar». 52 Los datos muestran que inalmente los Diputados, siguiendo un nuevo voto de los asesores, 53 no protestaron el impuesto. Es evidente que la divergencia en los votos de los asesores había hecho que una cues-tión «jurídica» se convirtiese en «política». Es en este sentido que la divui-tena podía actuar y que su decisión «política» tenía una clara consecuencia «jurídica». 54

En principio, las novenas eran un recurso político que proponía actua-ciones «extrajudiciales» (representaciones, embajadas, cartas, etc.) para so-lucionar problemas, mientras que el recurso a los abogados era para temas estrictamente «judiciales» (votos sobre la constitucionalidad de decisiones). A la hora de la verdad en no pocos casos, las novenas fueron utilizadas por los diputados como modo de cuestionar las decisiones aconsejadas por los ase-sores. Así sucedió en agosto de 1661 con el conlicto sobre la pragmática real de la moneda recortada. Los asesores habían aconsejado a los diputados que antes que oponerse al rey por medios judiciales, lo hiciesen por medios «ex-trajudiciales». Pasado un tiempo, los diputados en vez de volver a consultar a los abogados su parecer, deciden acudir a una novena para pedirle su opinión sobre el voto de los asesores. La novena aconsejó que consultaran de nuevo con los asesores y que hicieran lo que ellos indicasen. 55 Lógicamente los dipu-tados pretendían ignorar la opinión de los asesores, pero el sentir mayoritario de la novena hizo que no pudieran seguir sus deseos. Algo parecido aconteció en 1665 con el nombramiento del Baltasar Oriol como miembro de la visita. Los asesores habían aconsejado a la Diputación que protestara por vía extra-judicial, pero la Diputación, no satisfecha con este parecer, decide consultarlo con una novena. 56 Podemos ver la existencia de un mundo asesor múltiple y muy lexible, que podía ser utilizado fácilmente por los diputados para do-tar de mayor representatividad y rigor jurídico algunas decisiones que en el fondo eran políticas. En este sentido, las novenas podían tener un papel clave para conseguir estos ines.

A la vez, la documentación muestra también la existencia de una comple-mentariedad de ambos sistemas a la hora de ejercer su función asesora. Es sig-

52 DG, vol. VII, p. 1016 y 143. 53 DG, vol. VII, p. 1017. 54 Otro caso conocido de divergencia entre asesores se produjo en 1675 a raíz de la mayoría de edad

de Carlos II. A pesar del voto particular de Lluis de Valencia, la novena siguió el parecer de la mayoría. Cfr. DG, vol. VIII, p. 142.

55 DG, vol. VII, p. 134. 56 DG, vol. VII, p. 233.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

189

niicativo que en 11 de las 54 novenas que hemos estudiado se había acudido previamente a los asesores, lo que supone casi el 20% del total. Las novenas se podían convertir entonces como un segundo nivel de actuación, al que se recurría después de comprobar la falta de eicacia de las medidas «jurídicas» y resultaba necesario poner en práctica medios políticos. Así sucedió, por ejemplo, en 1660 con la pragmática real sobre la moneda recortada. Los dipu-tados habían enviado al rey un voto de los asesores diciendo que era contra-facción, pero el rey les había respondido que no lo era. Ante esta realidad, el 11 de marzo los diputados convocaban una novena para ver qué más podían hacer. 57 En otros casos, eran los mismos asesores los que aconsejaban a los di-putados que consultasen la materia con una novena. Así sucedió en 1658 con el colector de la Cámara apostólica o en 1674 para dar la bienvenida al mar-qués de Vilafranca. 58 La complementariedad hizo que en ocasiones la novena se convirtiese en juez de la actuación de los abogados, como sucedió en 1677. En aquella ocasión la novena fue la responsable de validar unas cartas redac-tadas por los asesores. 59

Esta dinámica, comportó que en muchos casos la novena fuese el último de los recursos de carácter político. Un buen ejemplo de ello puede ser la plaga de langostas de 1688. En aquella ocasión la Diputación había escrito al Santo Padre para pedirle un Jubileo, se había impreso un cuaderno sobre cómo en-frentarse a la plaga, se había hablado con los asesores y la Real Audiencia para ver si podían gastar más dinero y, después de estas medidas, se pedía a la no-vena su parecer sobre la posibilidad de tener una conferencia con el Consell de Cent para costear las ayudas a los pueblos afectados por la plaga. 60 En muchos otros casos, se pedía consejo a la novena después de haber escrito al monarca numerosas representaciones que no habían obtenido la repuesta deseada. Así sucedió en 1661 con la pragmática o en 1692 y 1693 por la situación militar. 61 El estudio de las 54 novenas pone de maniiesto que en el 51% de los casos se acudía a la novena por la ineicacia o insuiciencia de otros sistemas.

VI Los límites del poder: decisiones consultivas o vinculantes

Otro aspecto de las novenas que presenta notables claroscuros es determi-nar la inluencia real de sus consejos. Pérez Latre nos recuerda que a la hora de la verdad, «És difícil discernir si les Juntes i divuitenes eren només consultives o si les seves decisions esdevenien de fet vinculants». 62 Lo mismo sucedía con

57 DG, vol. VII, p. 112. 58 DG, vol. VII, p. 46 y vol. VIII, p. 18.59 DG, vol. VIII, p. 250.60 DG, vol. VIII, p. 960. 61 Cfr. DG, vol. VII, p. 134; vol. IX, pp. 213 i 344. 62 Pérez Latre, M., «Juntes de Braços...», p. 286.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

190

las novenas. Una cosa es que los diputados puedan no seguir el consejo de la novena y otra diferente es que llegado el momento de tomar una decisión, re-almente lo hagan. Si nos atenemos a los hechos que podemos documentar, lo cierto es que no hemos encontrado ningún caso en que los Diputados cues-tionen frontalmente los consejos emitidos por las novenas. Los únicos que se pueden ver bajo este enfoque serían los de la sisena de 1653 y el de agosto de 1676. En ellos la opinión de la novena fue contrastada con la opinión de otros organismos asesores, lo cual llevaba implícito airmar que la novena no siem-pre era la última instancia asesora. 63

En no pocas ocasiones, la documentación muestra la clara voluntad de los diputados por poner en ejecución los dictámenes de las novenas. En 1653, «desitjant posar en execusió la resolucó de la trentasisena», 64 la Diputación nom-braba una sisena para que elaborase los documentos. Años más tarde, en 1696, una divuitena mostraba a los diputados «lo que deuhen obrar y posar en execusió per a que més se cumple al servey de sa magestat». 65 Estos planteamien-tos no están muy alejados de los que hacía la Diputación en la primera mitad del siglo xvii. 66 Así, por ejemplo, en 1628 los diputados pedían a la Junta de Brazos que «se servescan, vistas dites escriptures, manar-nos aconsellar lo que devem fer acerca de dit fet, que és cert que ab consell tan mudat de persones tan caliicades acertarem». 67 En este sentido volvemos a comprobar la continuidad entre las Juntas de Brazos y las novenas. Pero no sólo eso: observamos tam-bién el especial valor que adquiere el aparente carácter asesor, pues el «con-sejo» suele ir acompañado del deseo de «executar-lo». Con estos precedentes, habría que estar muy convencido del error de la novena o la Junta de Brazos para no seguir su parecer.

De este modo en algunas ocasiones las Juntas o las novenas podían conver-tirse de hecho en organismos superiores a la misma Diputación, que se limita-ba a aceptar y seguir sus indicaciones. Un buen ejemplo de ello se visualiza en las cuestiones relacionadas con el protocolo. A lo largo de esos años los dipu-tados debatieron sobre cómo tenían que sentarse o el tipo de celebración que tenían que hacer para celebrar algunos acontecimientos políticos. Son temas relativamente sencillos de solucionar, que en la mayor parte de los casos se solventaban con una sola reunión de la novena. Lo llamativo es que la opinión de la novena nunca fue cuestionada.

Es así como las novenas llegaron a liderar la actuación política del país en determinadas situaciones. Un caso conocido es la treintasisena de 1653 pero quizá más relevantes fueron los de 1688-1696. En 1688, por ejemplo, ante el

63 En 1653 se consultaba con una sisena, en agosto de 1676 con los asesores. Cfr. DG, vol. VI, p. 555 y vol. VIII, p. 188.

64 DG, vol. VI, p. 550. 65 DG, vol. IX, p. 653.66 DG, vol. V, p. 1098.67 DG, vol. V, p. 220.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

191

levantamiento de Centellas, una divuitena aconsejó a los diputados que es-cribieran al Rey informando de la situación, que pidieran a los otros tres co-munes (Ciudad, Capítulo y Brazo Militar) que acompañaran la carta y que ayudasen al virrey en el alojamiento de la caballería. A lo largo de los días siguientes, una novena acordaba hacer una representación conjunta con el Consell de Cent, que se enviase por un embajador a Madrid y también que los diputados escribieran sobre el asunto de los hermanos Sayol. 68 Cuatro años después, en 1693 la dotzena convocada para coordinar la defensa del Princi-pado adquiría un protagonismo todavía mayor. Ya en su primera reunión se indicaba a los diputados que tenían que aumentar el tercio en 1000 hombres así como su sueldo; debían también hacer levas por los alrededores de Barce-lona y pedir ayuda a los reinos de Aragón y Valencia. En reuniones posterio-res aconsejaron pedir información al virrey sobre las levas y solicitar ayuda a Manresa, Vic, Vilafranca y Tarragona. 69 En este punto cabe recordar que fue precisamente en estos años cuando los diputados recurrieron a dotzenes y divuitenes y no novenes para asesorarse. Esto es importante, porque pone de maniiesto que en los momentos clave, una base social más amplia parti-cipaba en las decisiones importantes. Los hechos muestran cómo lo que apa-rentemente tenía un simple poder asesor, se había convertido en algo que iba mucho más allá.

VII Una inluencia política creciente

Una vez dibujados los principales rasgos internos de las novenas, estamos en condiciones de enfrentarnos a una valoración de su inluencia en los acon-tecimientos históricos de la segunda mitad del siglo xvii. Como hemos apun-tado anteriormente, durante estos años se produjeron un total de 54 novenas diferentes, lo que equivale a poco más de una novena por año. La cifra está muy alejada de las 2,5 Juntas de Brazos por año de la primera mitad de si-glo (1600-1652) que se desprende del estudio de Juan Luis Palos, y es todo un mundo respecto a las 13 Juntas por año que recoge Pérez Latre para los años 1587-1593. 70 En este sentido, el estudio de las novenas de la Diputación duran-te los años 1653-1700 conirma la crisis que padece esta institución a medida que avanza el siglo xvii. Los dos siguientes gráicos recogen la distribución temporal de las novenas en estos años así como el número de reuniones que tuvieron. 71

68 DG, vol. VIII, p. 967 y ss. 69 DG, vol. IX, pp. 344-347. 70 Estos datos los hemos elaborado a partir de la información proporcionada por Pérez Latre, M.,

Llevar la corona..., p. 49; Palos, J.L., La práctica..., p. 225. 71 Entendemos que una cosa son las novenas, es decir la comisión designada, y otra cosa diferente es

el número de reuniones que tiene esa comisión. Esto es lo que recoge los gráicos 2 y 3.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

192

Grá

ico

3. L

as n

oven

as d

e la

Dip

utac

ión

entr

e 16

53-1

700

Fuen

te: D

G, v

ol. V

I-IX

Grá

ico

4. L

as r

eun

ione

s de

las

nove

nas

de la

Dip

utac

ión

entr

e 16

53-1

700

Fuen

te: D

G, v

ol. V

I-IX

0123456

1653

1654

1655

1656

1657

1658

1659

1660

1661

1662

1663

1664

1665

1666

1667

1668

1669

1670

1671

1672

1673

1674

1675

1676

1677

1678

1679

1680

1681

1682

1683

1684

1685

1686

1687

1688

1689

1690

1691

1692

1693

1694

1695

1696

1697

1698

1699

1700

0123456

1653

1654

1655

1656

1657

1658

1659

1660

1661

1662

1663

1664

1665

1666

1667

1668

1669

1670

1671

1672

1673

1674

1675

1676

1677

1678

1679

1680

1681

1682

1683

1684

1685

1686

1687

1688

1689

1690

1691

1692

1693

1694

1695

1696

1697

1698

1699

1700

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

193

Podemos observar algunos fenómenos interesantes. El primero de ellos es la ausencia casi total de novenas entre 1663-1673 y 1684-1687. Este periodo de crisis, lo podríamos alargar quizá entre 1655 y 1673, en la medida que durante estos años sólo se convoca una novena por año y las que se convocaron sólo tu-vieron una reunión. 72 Esto signiica que entre 1655 y 1674 la media de reuniones por año sea de 0,5. Si nos ijamos bien, es justo el periodo posterior a la derrota de 1652: es decir, momento en que Cataluña está sometida a un fuerte control insaculatorio. Es signiicativo constatar que los años que algún historiador ha considerado de «busca del autogobierno perdido” (1659-1667) por parte de las instituciones catalanas, sean los años de una menor actividad, cosa que tam-bién sucede con el «golpe de estado» de don Juan José de Austria (1669). 73 En 1653 todavía hay una considerable actividad de las novenas, lo cual es un signo de la perdurabilidad de las dinámicas anteriores de las Juntas de Brazos. Visto en su conjunto destacan dos periodos de una mayor actividad de las novenas: 1675-1684 y 1688-1699, en los que la media es de 1,4 y 1,9 novenas por año res-pectivamente. Estas diferencias se hacen todavía más palpables cuando vemos el número de reuniones que tuvieron por año: 2,5 y 2,8 respectivamente. No es casualidad que sean estos dos periodos los que Eva Serra ha considerado como de mayor actividad de la Diputación en la defensa del marco constitucional. 74 El primero son los años de la mayoría de edad de Carlos II, las pretensiones ca-talanas para que viniera al Principado a jurar las Constituciones y los conlic-tos por la aplicación de la viceregia. El segundo, todavía más importante, está marcado por la situación militar, cuyas principales manifestaciones fueron la revuelta de los barretinas en 1688-1689 y los continuados ataques franceses du-rante los años noventa, en el contexto de la Guerra de los nueve años. En todos estos acontecimientos las novenas tuvieron un papel clave.

Para poder hacer una valoración real de la inluencia que pudieron tener las novenas durante este periodo resulta necesario ver con detalle en qué temas participaron y cuál fue su actuación durante esos años. En la primera parte de este trabajo ya hemos expuesto como la historiografía ha considerado que la situación económica, la cuestión militar y el sometimiento de las instituciones a través del control insaculatorio caracterizaron la relación entre los comunes y la corona durante la segunda mitad del siglo. A ello habría que añadir quizá procesos más complejos de control de la simbología 75 así como la defensa del marco constitucional. El siguiente cuadro, que es una síntesis del anexo, reco-ge los principales temas que se debatieron en las novenas durante esos años.

72 La única excepción sería el caso de las novenas de 1659 y 1662, que trataron sobre la paz de los Pirineos y el impuesto de la Nueva Ampra respectivamente. Cfr. DG, vol. VII, pp. 84 y 142.

73 Sánchez Marcos, F., Cataluña y el Gobierno central tras la guerra de los segadores (1652-1679), Pu-blicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1983, pp. 145 y ss., y pp. 166 y ss.

74 Serra, E., «La Generalitat de Catalunya entre...», pp. 209-214.75 Sobre los conlictos por los símbolos de representación de la Diputación cfr. Serra, E. «Catalunya des-

prés de 1652: recompenses, censura i repressió», dins Pedralbes, 17, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 191-216. Cfr. también Sales, N., «Abans del 1714: cap a una democratització de les institucions catalanes», dins La commemoració de l’onze de setembre a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1994, pp. 96-104.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

194

Cuadro 3. Los temas de las novenas

Año Fecha Tema1653 28/01 Asuntos del Principado1653 2/06 Embajador enviado al rey1653 21/06 Conservación de la provincia1653 18/09 Pago del tercio de la Diputación1654 12/03 Conlicto con el comisario y colector de la Cámara apostólica1654 18/11 Asuntos de la Diputación1656 21/06 Sobre como levantar un tercio1657 16/01 Abusos de las tropas1659 16/06 Sobre la pérdida del Rosellón1660 11/03 Sobre la pragmática real de las monedas1662 27/04 Sobre el impuesto de la Nova Ampra1665 12/12 Oposición al nombramiento de un oicial real como miembro de la visita1674 8/10 Bienvenida al Marqués de Vilafranca. 1675 6/07 Gastar dinero en el recibimiento del maestro de campo del tercio de Zaragoza1675 8/11 Pedir al rey que jure las Constituciones y que mientras tanto se aplique la viceregia1676 29/07 Nombramiento y asistencia al juramento del virrey Farnesio1676 17/11 Pago de dos tercios 1677 27/04 Pedir al rey que venga a Cataluña a jurar las Constituciones1677 21/07 Las plazas vacantes de la insaculación1678 23/07 Responder al Conde de Plasencia1679 12/01 Recibimiento del Conde de Plasencia1679 30/08 Celebraciones por las bodas reales1681 24/09 Cátedras de la Universidad1682 26/08 Derecho a llevar las insignias de la Diputación 1683 28/07 Derecho de los consistoriales elegidos a llevar las insignias1683 17/09 Abusos a las bollas de la Diputación1684 22/05 Pedir ayuda para el asedio de Girona1688 14/03 Plaga de langostas1688 7/04 Levantamiento en Centelles1688 14/05 Sobre los pasquines en la ciudad1688 22/05 Responder a Josep Ciges1689 8/03 Cubrir de duelo las insignias de la Diputación1689 4/09 Fortiicar Camprodón1689 23/11 Desórdenes en la cercanía de Barcelona1690 9/09 Muerte del vicecanciller del Consejo de Aragón1690 23/09 Defensa del Principado1690 4/12 Memorial enviado al rey1691 14/05 Defensa del Principado1691 10/10 Defensa del Principado1693 7/06 Defensa del Principado1694 28/05 Defensa del Principado1695 30/08 Defensa del Principado1696 7/06 Muerte de la reina1696 18/06 Sacrilegios del enemigo y situación militar1696 8/10 Fiestas por la mejora de la salud del rey1696 6/11 Asistir a la celebración del Brazo Militar1699 14/01 Enviar representación al rey1699 19/02 Visitar al hermano del príncipe Darmstadt1700 25/10 Mejora de la salud del rey

Fuente: DG. Vols. VI-IX.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

195

Una primera ojeada pone de maniiesto de manera clara la importancia que tienen las cuestiones económicas durante los primeros años, especialmente en-tre 1654-1676. Los diputados acudieron al consejo de novenas para ver cómo podían gestionar el pago de los tercios que el virrey solicitó en 1653 y 1656; en el enfrentamiento que tuvieron entre 1654 y 1658 con el colector de la Cámara Apostólica de Tarragona por una deuda; 76 en 1660 y 1661 el problema fue laprag-mática real sobre la moneda. 77 Además fue también con una novena conla que se lideró la oposición al impuesto de la Nueva Ampra en 1662. Parece que apar-tir de mediados de los setenta los asuntos económicos pierden peso y se limitan sobre todo a la legalidad y el modo de costear tercios o los medios para atenuar el efecto de la plaga de langostas de 1688. Esta disminución de la importancia que tienen los temas económicos en las novenas, está acorde con la situación ge-neral del Principado, pues no olvidemos que fue en 1670 cuando la Generalitat irmó su concordia con los acreedores y que a partir de mediados de los años setenta se produce el despegue económico de los sectores mercantiles catalanes.

Lo mismo, y con una mayor claridad se puede ver en las cuestiones mili-tares. El gráico muestra la omnipresencia de los temas militares a lo largo de todo el periodo, con la excepción de los años 1660-1675 y 1679-1684. Los pri-meros años (1653-1659) están marcados por el in de la Guerra con Francia y los problemas de los alojamientos. En todos ellos tuvo la novena un protago-nismo, tanto para levantar tercios en 1653 y 1656 como en la mencionada tren-tasisena de 1657 sobre los alojamientos. Los años setenta están marcados por la guerra con Holanda, en la cual las novenas volvieron a asesorar sobre el levan-tamiento y pago de los tercios, así como la ayuda a Girona en 1684. 78 Es a par-tir de 1688 cuando la situación militar se dispara enormemente con el levanta-miento de Centelles, el conlicto barretina y el inicio de la Guerra de los nueve años, a lo que habría que añadir el problema de los alojamientos y la plaga de langostas. 79 Globalmente supone una mezcla explosiva que, como ha pues-to demaniiesto Antoni Simón «presenten prou similituds amb el moviment de 1640 i alhora constitueixen un antecedent del que esdevindrà el 1705». 80 Como ya hemos podido ver, las novenas jugaron un papel determinante en todos estos conlictos, destacando de manera especial las peticiones para la reincorpora-ción de los hermanos Sayol, 81 la leva, el pago y el aumento de tercios (1691, 1693, 1694) y numerosas cartas al Rey solicitando refuerzos (1690, 1691, 1695 o 1696).

76 Cfr. DG, vol. VI, pp. 584 y ss.; vol. VII, pp. 46 y ss. 77 Sobre este conlicto cfr. Crusafont i Sabater, M., «El problema monetari després de la guerra

dels segadors» en Albareda J., y Serra, E., (coords.), Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions vol II., Recerques, Lleida, 2005, pp. 45-54.

78 ACA, Libro de Deliberaciones de la Diputación, N-219, fol. 185r.79 Albareda, J., «Catalunya a inals del segle xvii. La continuitat de la revolta», DD.AA., La revolta...,

pp. 291-317; Albareda, J., «Entre França i Espanya: actituds dels grups dirigents catalans a ins del segle xvii», Pedralbes, 13, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1993, pp. 167-181; Espino, A., Guerra, isco y fueros. La defensa de la Corona de Aragón en tiempos de Carlos II, 1665-1700, Universitat de Valéncia, Valencia, 2007.

80 Simón, A., Del 1640..., 2011, p. 20. 81 DG, vol. VIII, pp. 975 i 981

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

196

El enfrentamiento por la recuperación del autogobierno fue una de las princi-pales preocupaciones de las instituciones catalanas durante esos años. 82 Si bien es cierto que la Diputación no lideró esta batalla, 83 eso no signiica que no fuera parte importante de sus preocupaciones. Tanto en 1665, como en 1677 y 1689 se recurrió a novenas para evitar abusos en la insaculación y, en la medida de lo posi-ble, conseguir condiciones favorables. 84 A estos casos habría que añadir el de 1678, que fue coordinado por la Conferencia de los Tres Comunes, pero también contó la participación activa de una novena. 85 Por otro lado, también hay que destacar los conlictos derivados de la aplicación del viceregia en 1675, 1676 y 1677. Duran-te esos años las novenas aconsejaron escribir al monarca solicitando su venida al Principado, el envío de embajadores y la aceptación, bajo protesta, de diferentes virreyes. 86 Además no hay que olvidar que en 1659 una novena asesoró a los di-putados en su intento de evitar que el Rosellón fuera separado del Principado. 87

El protocolo y el control de los símbolos no fue un tema menos importan-te y ante el cual la Diputación tuvo que enfrentarse duramente por mantener su autonomía a pesar de los intentos de la corona por reducirla. 88 El primer enfrentamiento de entidad se produce en 1682, cuando una novena aconsejó a los diputados hacer un memorial al rey defendiendo su derecho a llevar su escudo en las ceremonias públicas. 89 A partir de 1689 este tipo de conlictos aumentan. Tanto en 1690 como en 1696 una novena asesoraba a los diputa-dos sobre el modo de manifestar públicamente el duelo por el fallecimiento de las diferentes esposas de Carlos II. 90 Algo semejante sucedió en 1679, 1696 y 1700 por la boda del rey y sus puntuales mejoras de salud. 91 A estos elementos cabría añadir consultas a las novenas sobre la conveniencia de visitar a perso-nalidades relevantes de la política de momento, como sucedió en 1674, 1675 y 1699. 92 Todos estos detalles de protocolo tienen una gran importancia, pues lo que estaba en juego era la imagen pública de los diputados y su prestigio social.

Sin duda las novenas no intervinieron en todos los conlictos que afectaron a la Diputación durante esos años. Quizá el más llamativo de ellos, fue el pro-nunciamiento de Juan José de Austria en 1669 y todo el enfrentamiento entre María Fontanella y el gobernador Manel Llupià en 1686-87, que marcó profun-

82 Cfr. Simón, A., Del 1640..., p. 19. 83 El mismo autor recoge como de las 9 embajadas que los comunes hicieron al rey para pedir este de-

recho solo una, la de 1675, se hizo a instancias de la Diputación, aunque más bien habría que decir que se hizo a instancias de la Conferencia de los dos comunes. Cfr. Simón, A., Del 1640..., p. 73. Sobre la actuación de esa conferencia Martí Fraga, E., «Los orígenes de la Conferencia de los tres Comunes en la segunda mitad del siglo xvii», XIX Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Zaragoza, 26-30 de junio de 2012.

84 En 1665 el conlicto fue por el nombramiento de Baltasar Oriol como escribano mayor de la visita (DG, vol. VII, p. 233); en 1677 fue el intento que el marqués de Leganés nombrara las plazas vacantes de la Diputación (DG, vol. VIII, p. 250); en 1689 fue el conlicto por los hermanos Sayol.

85 DG, vol. VIII, pp. 321 y 329.86 DG, vol. VIII, p. 141-143; 179-183 y 230 y ss. 87 DG, vol. VII, pp. 84-85.88 Serra, E., «Catalunya després de 1652...», p. 204. 89 DG, vol. VIII, pp. 585 y 586. 90 DG, vol. VIII, p. 1051 y vol. IX, p. 646 y 656. 91 DG, vol. VIII, p. 362-363, vol. IX, pp. 697 y ss. y 1225 y ss. 92 DG, vol. VII, pp. 18 y 82. Vol. IX, p. 1026.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

197

damente la tensa relación entre los diputados y el virrey marqués de Leganés. 93 A ello cabría añadir quizá el tema de los vectigales y los enfrentamientos con la Capitanía General durante la década de los setenta o la ausencia de la cuestión de los alojamientos entre 1660-1675. Pero no cabe duda que en líneas generales se constata que en los grandes problemas a los que se enfrentó la Diputación durante esos años siempre se recurrió a una novena para gestionar los aspectos más complejos. El liderazgo que llegó a ejercer la novena en coyunturas como la de 1653, 1675-1677 y a partir de 1688 es evidente.

VIII Temas, consejos y documentos

Una síntesis de todos estos datos nos puede ser útil para valorar el peso rela-tivo de cada uno de los temas. Ello nos permitirá ver no sólo la actuación de la novena, sino también los principales rasgos del periodo. Los siguientes cuadros y gráicos ilustran este aspecto.

Cuadro 4. Tipología de temasProtocolo Militares Económicos Legales

14 22 7 15

Fuente: DG, vol. VI-IX.

Gráico 5. Temas de las novenas

Fuente: DG, vol. VI-IX.

Globalmente durante esos años se trataron 50 temas diferentes. 94 La cifra puede parecer pequeña, pues supone poco más de un tema por año. Pero más signiicativo que la cantidad es la calidad. Siguiendo las grandes temáticas con que los historiadores suelen caracterizar este periodo, hemos clasiicado

93 Cfr. Sánchez Marcos, F., Cataluña y el Gobierno..., pp. 166-203 y Simon , A., Del 1640..., pp. 135-146.94 Los cálculos están hechos sobre 49 pues desconocemos el tema que se trató en la novena de no-

viembre de 1654.

Protocolo 24%

Militares 38%

Legales 26%

Económicos 12%

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

198

los temas en 4 tipologías: protocolo, militares, económicos y legales. Dentro del primer grupo englobamos tanto las que se reieren al protocolo de las ce-remonias/visitas a autoridades (años 1674, 1679, 1689, etc.) como las cuestio-nes ligadas al honor, signos y símbolos de los catalanes (véase el caso de 1699). Por cuestiones legales entendemos aquellas relacionadas estrictamente con el cumplimiento de la legislación y que no son económicas o militares. 95

La preeminencia de los temas militares en las novenas, que suponen un 40% del total, es el elemento que más destaca. Como hemos visto, la mayor parte de los casos hace referencia a la cuestión de los alojamientos, la necesidad de levan-tar y costear tercios, y las demandas al rey para reforzar las defensas de la fron-tera. Especial importancia tiene la gestión del conlicto de los barretines entre 1688-1689, tema al que dedicaron 8 reuniones diferentes. Los temas legales supo-nen el 26% y entre ellos destacan los intentos que hicieron las instituciones para que se aplicara la viceregia en los años 70. Dentro de esta tipología encontramos conlictos muy variados que ponen de maniiesto la amplitud de campos en los que intervinieron los diputados: des del Tratado de los Pirineos en 1659 hasta la asistencia a los juramentos de los virreyes. Por otro lado, los temas de protocolo suponen el 26% del total y son los segundos más numerosos. Finalmente están los temas económicos, que en el cómputo global son los menos numerosos (12%) pero que fueron otro de los grandes caballos de batalla de esos años.

Esta visión se puede completar con un análisis temporal de estos temas, lo cual es un buen termómetro para valorar la concentración y variedad de los mismos según los años. El siguiente gráico nos lo ilustra.

Gráico 6. La tipología temática de las novenas por años

Fuente: DG, vol. VI-IX.

95 A la hora de llevar a cabo esta clasiicación en ocho casos hemos asignado un mismo tema a dos tipologías diferentes, pues lo que nos interesa es mostrar el aspecto cualitativo y no cuantitativo de las cuestiones sobre las que asesoraron las novenas.

1653

1655

1657

1659

1661

1663

1665

1667

1669

1671

1673

1675

1677

1679

1681

1683

1685

1687

1689

1691

1693

1695

1697

1699

Protocolo Militares Económicos Legales

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

199

Quizá uno de los datos más llamativos sea la acumulación de temas en algunos años concretos. El más claro de ellos es 1688 cuando se produjeron conlictos de las cuatro categorías. Algo parecido sucede en 1675, 1676 y 1696 donde encontramos ejemplos de tres categorías. A la vez se observa la pree-minencia de los temas económicos durante los primeros años, así como la omnipresencia de los militares, especialmente a partir de 1675. Los temas del protocolo, empiezan a aparecer sólo a partir de 1674, mientras que los temas legales están igualmente repartidos por todo el periodo, mostrando así que la defensa de la constitucionalidad fue un tema constante. Por último, el cua-dro muestra el proceso de intensiicación de la conlictividad desde mediados de los años setenta hasta el inal del periodo. Esto se visualiza en la cercanía que tienen las diferentes columnas temáticas, especialmente entre 1675-1676 y 1688-1691. Ciertamente no tuvieron el desarrollo de las Juntas de Brazos de la primera mitad del siglo, pero no es menos cierto que en circunstancias de una menor actividad y conlictividad política las novenas continuaron aseso-rando a los diputados en los momentos clave.

Esta intensa actividad se puede ver a través de otra perspectiva: el número de consejos que emitieron las novenas. En cifras absolutas constatamos que durante la segunda mitad del siglo xvii dieron un total de 122 consejos, lo que supone una media de 2,2 consejos por novena. A lo largo de las páginas anteriores ya hemos visto muchos ejemplos de ellos. Una parte importante hacían referencia a la necesidad de enviar y redactar embajadas para el Virrey o el Rey informando de la situación, exigir un aumento de refuerzos milita-res, pedir la anulación de algunos decretos o el in de los abusos de las tropas. Todos ellos serían consejos situados claramente dentro de las medidas «extra-judiciales». Otro gran ámbito sería aquellos que hacen referencia a la gestión interna de la Diputación: la necesidad de consultar con los asesores o tomar una decisión ante votos contrarios, la conveniencia de coordinarse con otros comunes, nombrar comisiones de trabajo, etc. 96 La documentación muestra con claridad que la novena asesoraba pero no ejecutaba. Es decir, ella no re-dactaba los documentos ni designaba a los representantes/ embajadores que los hacían o los presentaban al monarca/virrey, si no que indicaba a los dipu-tados lo que tenían que hacer.

Ahora bien, a la hora de la verdad, el volumen de documentos redactados a instancia suya fue considerable. Si ijamos nuestra atención sólo en las repre-sentaciones/memoriales que la Diputación envío al rey o al virrey por petición de la novena o con su visto bueno, encontramos que fueron 27, lo que da una media aproximada de un documento cada dos años. De estos, una tercera parte (9), fueron escritos entre 1688 y 1693, momento de máxima intensidad de las novenas. Lógicamente no vale la pena recoger aquí la lista entera de

96 Para ver con más detalle estos consejos consultad el anexo.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

200

memoriales hechos. Baste recordar que entre los documentos enviados al rey destacan las cartas de 1653 sobre la tropas; el memorial sobre la pérdida del Rosellón en 1659 o los 11 memoriales sobre la situación militar escritos entre 1689 y 1696. A esta cifra habría que añadir los documentos presentados a los virreyes, las casi 10 embajadas que se hicieron a instancia de las novenas y otros documentos de menor entidad como la planta del tercio en 1656, 1676, 1690 y 1693. En no pocas ocasiones la novena sugirió el envío al rey de un em-bajador conjunto con los consellers (1689, 1691) o solicitó el apoyo de los reinos de Aragón y Valencia tanto en la defensa del país como para que intercedie-ran en favor de las peticiones de los diputados ante el rey (1691, 1693 y 1696). A la vista de todos estos datos, no se puede dudar que las novenas llevaron a cabo una labor contundente, que refuerza la impresión de que los consejos de la novena eran algo más que consejos.

Finalmente una lectura de la distribución de los consejos emitidos a lo lar-go de los años nos puede dar alguna otra información de interés.

Gráico 7. Los consejos de las novenas

Fuente: DG, vol. VI-IX.

Observamos que se mantienen las mismas características de los gráicos anteriores: tres grandes bloques de actuación, destacando de manera especial el auge de las novenas a partir de 1688. De hecho, el 48% de todos los consejos que emitieron las novenas entre 1653 y 1700 se realizaron entre 1688 y 1700 (59 consejos), y otro 25% se produjo entre 1674 y 1679. La intensidad de esta actuación enlaza con una de las ideas que estamos planteando a lo largo de este artículo: el aumento de la actividad de las novenas se corresponde con los momentos de un aumento de la conlictividad institucional. Si la conlictivi-dad es baja, la actividad de las novenas también.

1653

1655

1657

1659

1661

1663

1665

1667

1669

1671

1673

1675

1677

1679

1681

1683

1685

1687

1689

1691

1693

1695

1697

1699

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

201

IX Conclusiones

No se puede cuestionar la importancia de los decretos de 1652 y 1653 que marcaron, en palabras de Sánchez Marcos, «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador». 97 Parece difícil poner en tela de juicio que el con-junto de medidas que se aplicaron esos años por parte de la Corona eran «un assaig consicent de desactivació política del país i de reconversió en un conjunt de vassalls obedients i pidolaires». 98 ¿Lo consiguió? Todavía faltan estudios por hacer, pero no cabe duda que durante la segunda mitad del siglo xvii hay un proceso de debilidad creciente de la Diputación, que a pesar de todo, no re-nuncia a luchar por la defensa de la constitucionalidad vigente. Pero... ¿Real-mente estaba tan debilitada? Unos años antes, Belenguer volvía a poner sobre el tablero de juego el eterno debate sobre la «fosilización» del derecho catalán en los años tardomodernos. 99 ¿Se produjo este proceso?

Lo cierto es que a lo largo de casi 50 años las novenas habían demostrado ser un instrumento eicaz para asesorar y guiar a la Diputación en aquellos asuntos graves que requerían una respuesta eicaz y acertada. Sus más de 82 reuniones, la casi treintena de documentos escritos a instancias suyas y el cen-tenar de consejos transmitidos, ponen de maniiesto una intensa actividad, que abraza todo tipo de problemáticas: desde las militares a las legales pasan-do por las económicas o las protocolarias y simbólicas. Ante esta actividad nos podemos preguntar si realmente estaba tan sometida y anulada la Dipu-tación. De hecho, las novenas no dejan de ser un mecanismo que refuerza el papel de los diputados, y suponen una mejora cualitativa en la toma de deci-siones. Las novenas eran una mezcla sugerente y enriquecedora de las virtua-lidades de las Juntas de Brazos y de las divuitenes. Por un lado garantizaban la autonomía de los diputados, al designar ellos los miembros. Por otro lado, se mantenía el valor representativo, al considerarse una reunión de todos los estamentos en igualdad numérica de miembros. La lexibilidad a la hora de determinar el número de miembros (novenes, dotzenes, divuitenes) permitía una adaptabilidad mayor a las circunstancias. La «fossilització» del derecho catalán, a la luz de lo que hemos expuesto, parece difícil de creer. Así, el «de-bilitamiento» político de la Diputación adquiere una nueva perspectiva, en la que se comprueba que hay más matices de los que se pensaba. Las novenas estuvieron presentes en casi todos los grandes acontecimientos del momento y su actuación difícilmente puede ser vista como signos de debilidad.

Desde las divuitenes de 1587, pasando por las Juntas de Brazos de 1601-1653, las novenas de la segunda mitad del siglo xvii y las Conferencias de los Tres Comu-nes de la primera década del siglo xviii se observa un mismo hilo conductor, una

97 Sánchez Marcos, F., Cataluña y el Gobierno..., p. 64.98 Serra, E., «Catalunya després de 1652...», p. 203.99 Belenger, E., «És vàlid avui el concepte formulat per Reglà de fossilització del Dret Català al

llarg del segle xvii», Manuscrits, 15, Barcelona, 1997, pp. 33-40.

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

202

única corriente constitucional, que lleva a la Diputación a compartir su respon-sabilidad política con un mayor número de personas y sin pedir permiso ni au-torización al monarca. Sin duda podemos ver aquí nuevas manifestaciones de los procesos «democràtics» de las instituciones catalanas, en el sentido que los enten-día Núria Sales. 100 Son estos elementos los que ayudan a entender el lorecimien-to constitucional catalán en las Cortes de 1701, «un constitucionalisme viu, capaç de recuperar terreny perdut i, ins i tot, d’eixamplar-lo considerablement». 101 Una vez más los historiadores hemos de reconocer la gran intuición que tuvo Eva Serra al airmar que «en les situacions d’excepcionalitat política s’observa que a Catalunya no hi ha un buit de poder per un arcaïcisme institucional, sinó tot el contrari, capacitat política de resposta, que només s’explica entre altres coses, per la base social del país que encarna, dinamitza i enforteix una densitat històrica institucional i constitucional». 102 Las novenas fueron una nueva manifestación clara de esta realidad.

100 Sales, N., «Abans de 1714...», p. 96. 101 Albareda, J. «Les Corts de 1701-1702...», p. XLI. 102 Serra, E., «Entre la ruptura...», p. 160.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

203

Anexo: Las novenas de la Diputación

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

1653

28/01 Trentasisena Asuntos del Principado 1. Que se envíe embajador al rey. 2. Que se rechace la propuesta de tener conferencias con el Consell de Cent para las celebraciones. 3. Que la Di-putación piense cómo puede hacer levas de soldados.

551

30/01 Sisena Ejecutar las indicaciones de la tren-tasisena

1. Redacción representación virrey. 2. Respuesta al Consell de Cent. 3. Ven cómo hacer levas.

552

22/02 Trentasisena Si se ha de hacer lo que dice la sisena. 1. Se aconseja hacerlo. 555

2/06 Novena Embajador enviado al rey - 564

21/06 Novena Conservación de la provincia 1. Escribir carta al rey sobre los abu-sos que algunos hacen contra les tropas reales.2. Se pide también que el virrey acompañe la carta de la Di-putación.

565

18/9 Trentasisena Pago del tercio de la Diputación 1. Hablar con el Consell de Cent. 576

1654

12/3 Novena Conlicto con el comisario y colector de la Cámara apostólica

1. Mirar los privilegios que tiene la Diputación. 2. Hacer embajada al vir-rey, al Capítol y al Consell de Cent.

584

18/11 Divuitena Asuntos de la Diputación 605

1656

21/06 Divuitena Sobre como levantar un tercio 1. Aconsejan a los diputados que nombren una comisión de menos persones.

637

1657

16/01 Trentasisena Abusos de las tropas 1. Buscar más casos de abusos per po-der protestar con más fuerza.

1658

9/4 Divuitena Conlicto con el comisario y colector de la Cámara apostólica

1. Que se aclaren algunas dudas de la proposición. 2. Que se consulte con los asesores 3. Que se vuelva a convo-car la novena.

1659

16/06 Novena Sobre la pérdida del Rosellón 1. Que se consulte con los asesores. 2. Que se haga un papel con toda la documentación. 3. Que se vuelva a reunir la novena.

21/06 Novena Sobre la pérdida del Rosellón 1. Que una comisión de 3 personas se reúna con los asesores y hagan la re-presentación para el rey.

1660

11/3 Novena Sobre la pragmática real de las mo-nedas

¿? 112

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

204

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

1661

8/8 Dotzena Sobre la pragmática real de las mo-nedas

1. Que hagan lo que digan los ase-sores.

134

1662

27/4 Divuitena Sobre el impuesto de la Nova Ampra ¿? 142

26/05 Divuitena Sobre el impuesto de la Nova Ampra 1. Que se ha de salir en defensa de la contrafacción. 2. Se redactaran dos embajadas para el virrey.

143

1665

12/12 Novena Oposición al nombramiento de un oicial real como a miembro de la visita

1. Que se siga el voto de los asesores que deienden la actuación extrajudi-cial. 2. Hacer embajada al virrey.

233

1674

8/10 Sisena Dar la bienvenida al Marqués de Vilafranca.

1. Que se le dé la bienvenida aunque nos sea diputado ni oidor militar.

1675

6/7 Sisena Gastar dinero en el recibimiento del maestro de campo del tercio de Za-ragoza

1. Que consulten los antecedentes en el archivo. 2. Que lo vean con los asesores.

8/11 Novena Pedir al rey que jure las Constitucio-nes y que mientras tanto se aplique la viceregia

1. De acuerdo con el voto de los ase-sores. 2. Escribir al rey, pedir el jura-mento o y activación viceregia 3. Que se informe al virrey de la decisión.

141-143

1676

29/7 Novena Nombramientos y asistencia al jura-mento del nuevo virrey Farnesio

1. De acuerdo con la actuación de los diputados de convocar una conferen-cia con el Consell de Cent.2 Nombrar 3 persones para que tengan las con-ferencias.

179

30/7 Novena Nombramientos y asistencia al jura-mento del nuevo virrey Farnesio

1. Dan el visto bueno a lo dicho por la conferencia. 2. Harán un documento con los pros y los contras de admitir el juramento.

180

1/8 Novena Nombramientos y asistencia al jura-mento del nuevo virrey Farnesio

1. Esperan el papel que se tiene que enviar a los representantes del Consell de Cent.

183

2/8 Novena Nombramientos y asistencia al jura-mento del nuevo virrey Farnesio

Redactan un papel en que aconsejan: 1. Asistir al juramento i aceptarlo. 2. Escribir al rey protestando.

183

17/11 Novena Pago de dos tercios 1. Deciden prorrogar la decisión hasta el día siguiente.

209

18/11 Novena Pago de dos tercios 1. Redactan un papel en que aconse-jan: 1. Aceptar el pago de los tercios pero dejan para más adelante la ma-nera de pagarlo. 2. Que una comisión de 4 personas de la novena redacte la representación al virrey.

210

20/11 Novena Pago de dos tercios 1. Se da el visto bueno al documen-to, pero antes que se consulte con los asesores.

211

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

205

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

22/11 Novena Pago de dos tercios 1. Se da el visto bueno a la opinión de los asesores. 2. Que se envíe la repre-sentación al virrey.

212

26/11 Novena Pago de dos tercios 1. Se presenta la respuesta del virrey sobre el papel que han hecho.

214

27/11 Novena Pago de dos tercios 1. A la vista de la opinión de los ase-sores acuerdan hacer un papel de aceptación.

215

28/11 Novena Pago de dos tercios 1. Aprueban el papel hecho per la novena.

216

1677

27/4 Novena Pedir al rey que venga a Catalunya a jurar les Constituciones.

1. Que se haga representación y se en-víe por embajador.

230

21/7 Novena Les places vacantes de la insaculación 1. Enviar por ordinario embajada al marqués de Leganés.

250

1678

21/7 Novena Responder al conde de Plasencia 1. Que lo decidirán después.

23/7 Novena Responder al conde de Plasencia 1. Que se reúna la conferencia y haga las nuevas instrucciones.

321

21/10 Novena Responder al conde de Plasencia 1. Hacer la misma respuesta que haga el Consell de Cent.

329

1679

12/01 Novena Recibimiento al conde de Plasencia 1. Que se informe a Plasencia que pri-mero tiene que informar a los diputa-dos y después a los consellers.

341

30/8 Novena Celebraciones per las bodas del rey 1. Que se haga la iesta de Sant Jordi. 2. Hacer luminarias en la Casa de la Diputación.

362, 363

1681

24/09 Novena Cátedras de la Universidad 1. Que responderán al Consell de Cent en la próxima reunión.

512

26/9 Novena Cátedras de la Universidad 1. No conviene hacer la embajada al Consell de Cent a no ser que la pida.

513

1682

26/8 Novena Derecho a llevar las insignias de la Diputación a todos los actos de repre-sentación

1. Que se haga un memorial al rey pidiendo la extensión del derecho a todos los actos públicos.

585

28/8 Novena Derecho a llevar las insignias de la Diputación a todos los actos de repre-sentación

1. Se aprueba el memorial. 586

1683

28/7 Novena Derecho de los consistoriales elegidos a llevar las insignias

1. No pueden llevarlas. 656

30/7 Novena Derecho de los consistoriales elegidos a llevar las insignias

1. Sólo el rey puede conceder que los nuevos y viejos lleven las insignias simultáneamente.

657

17/9 Novena Abusos en las bollas de la Diputación 1. Que se hagan revisiones en las ca-ses donde se sospecha que se defrau-da la bolla. 2. Que se escriba al virrey, al Capítol i al Brazo Militar pidiendo su apoyo.

673

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

206

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

1684

22/5 Novena Pedir ayuda para el asedio de Girona 1. Se delibera hacer carta a Joan Fran-cesc Pujol, agente de la Diputación a Madrid.

717. LLDDP. N219, fol. 185r

1688

14/3 Novena Plaga de langostas 1. Convocar una conferencia con el Consell de Cent.

960

22/3 Novena Plaga de langostas 1. Aceptar la nominación para la Conferencia.

962

3/4 Novena Plaga de langostas 1. Que la manera de hacer los gastos lo consulte con los jueces de la Real Audiencia.

965

7/4 Divuitena Levantamiento de Centelles 1. Escribir al Rey. 2. Pedir al Consell de Cent, Capítol y Brazo Militar que acompañen la carta al rey 3. Ayudar al virrey en el alojamiento de la caballería en Barcelona.

967. Regis-tre. N-883, fol. 83r

13/4 Novena Levantamiento de Centelles 1. Hacer una representación al rey conjuntamente con el Consell de Cent. 2. Nombrar un embajador con-juntamente.

970

21/4 Novena Levantamiento de Centelles 1. No enviar embajador ni la repre-sentación que se había acordado.

973

28/4 Novena Levantamiento de Centelles 1. Enviar representación al rey. 2. Se pide también la restitución de los Sayol y Ciges en los cargos.

975 LLDDP. N241. fol. 903v

14/5 Novena Sobre los pasquines en la ciudad ¿?. También se lee la carta de rey sobre los Sayol.

978

22/5 Novena Responder a Josep Ciges 1- Se crea una comisión menor para que redacte la respuesta.

981. Regis-tre. N-883, fol. 97

1689

8/3 Novena Cubrir de duelo les insignias de la Diputación

1. Hay que cubrir de duelo el escudo y las insignias de la Diputación.

1051

4/9 Divuitena Fortiicar Camprodón 1. Escribir al Rey. 2. Pedir al Consell de Cent, Capítol y Brazo Militar que acompañen la carta al rey y escriban a otros miembros de los comunes.

23/11 Novena Levantamiento barretina 1. Que se vuelva a pedir ayuda al virrey.

5/12 Novena Levantamiento barretina ¿? 36

1690

9/9 Novena Muerte del vicecanciller del Consejo de Aragón

1. Enviar representación al rey para pedir que el nuevo vicecanciller sea catalán.

23/9 Novena Defensa del Principado 1. Enviar un embajador al rey. 2. Que se informe al Consell de Cent para que el nombramiento sea conjunto y para que, a través de representantes de los dos comunes se haga el memo-rial del embajador.

Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

Eduard Martí Fraga Las novenas de la Diputación de Cataluña enla segunda mitad delsiglo XVII

207

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

25/9 Novena Defensa del Principado 1. Que no se acepten las modiicaci-ones que propone el Consell de Cent sobre el embajador. 2. Que dos repre-sentantes de la novena se reúnan con dos del Consell de Cent para consen-suar las cláusulas del embajador.

4/12 Novena Memorial enviado al rey 1. Es reciben cartas de la reina y de Medinasidonia.

111

1691

14/5 Novena Defensa del Principado 1. Aumentar el tercio y pagar una dobla de entrada. 2. Ponerse a los pies del virrey y ofrecer dos opciones: convocar los tres Brazos o que dos consistoriales vayan por todo el Prin-cipado haciendo levas.

177

10/10 Novena Defensa del Principado 1. Hacer una embajada conjunta con los reinos Aragón y Valencia. 2. Que les gastos los pague la Diputación.3. Que la representación la haga una comisión de la novena y los diputa-dos.

213. LLDDP. N245. fol. 462

1693

7/06 Dotzena Defensa del Principado 1. Aumentar el tercio en 1000 hom-bres. 2. Que se pague 3 doblas y 2 reales. 3. Hacer levas por otras ciu-dades de Barcelona. 4 Pedir ayuda a los reinos de Aragón y Valencia para que envíen hombres. 5. Escribir al rey y pedir a los reinos de Aragón y Valencia que acompañen las cartas. 6. Enviar personas para hacer levas a otras ciudades del Principado.

344 i 345. Registro N-887, fol. 147r.

10/06 Dotzena Defensa del Principado 1. Escribir al virrey pidiendo más in-formación sobre cómo hacer las levas. 2. Que se envíen caballeros a Manresa, Vich, Vilafranca y Tarragona.

346

12/06 Dotzena Defensa del Principado 1. Hacer según las indicaciones del virrey.

347

1694

28/5 Dotzena Defensa del Principado 1. Aumentar el tercio en 1000 hom-bres y que se pague 2 doblas. 2. Hacer levas por todo el país y que vayan dos consistoriales.

417

1695

30/8 Novena Defensa del Principado 1. Escribir al Rey con individuación de los hechos sucedidos. 2. Escribir a la Reina y a otros miembros de la Corte. 3. Escribir al virrey poniéndo-se a su servicio.

549

31/8 Novena Defensa del Principado 1. Se aprueba la representación para el rey.

550

Eduard Martí Fraga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

208

Fecha Tipo de junta Tema Deliberación Fuente

1696

7/06 Novena Muerte de la reina 1. Cubrir de duelo las sillas, las cor-tinas y los tapetes de las puertas. 2. Hacer una funeraria. 3. Vestuario de duelo sólo a los eclesiásticos. 4. Ver qué hará el Consell de Cent.

646

18/06 Divuitena Nuevos ataques del enemigo y situa-ción militar

1. Escribir al rey. 2. Escribir a los ju-rados y Diputación de Valencia y Za-ragoza. 3. Embajada al virrey a Hos-talric a través de un oicial. 4. Enviar copia de la embajada a los capitanes.

649. N-889, fol. 176 y s.

26/06 Divuitena Nuevos ataques del enemigo y situa-ción militar

1. Hacer nueva representación al rey. 2. Escribir a la reina, presidente del Consejo de Aragón, Velasco y secre-tario de Despacho Universal.

653

27/06 Divuitena Funeraria reina 1. Se indica los oiciales de la Diputa-ción que irán en la ceremonia con las gramallas.

656

8/10 Dotzena Fiestas per la mejora de la salud del rey

1. Se acuerda hacer las alimaras. 2. Que la Diputación debe hacer otras manifestaciones.

697

9/10 Dotzena Fiestas per la mejora de la salud del rey

1. Que no hace falta hacer nuevas ma-nifestaciones de alegría.

698

6/11 Novena Asistir a la celebración del Brazo Militar

1. Que no asistan por no tener la pre-cedencia en el Te Deum.

706

1699

14/01 Dotzena Enviar representación al rey 1. Se rechaza la demanda del Consell de Cent de escribir al rey.

1003

19/2 Novena Visitar al hermano del príncipe Darmastadt

1. Se rechaza hacer la visita. 1026

1700

25/10 Novena Mejora de la salud del rey 1. Que la Diputación puede gastar lo necesario en las celebraciones.

1225

Fuente: Cuando no se indica lo contrario la fuente es el DG.LLDDP: ACA, Libro de Deliberaciones de la Diputación.R: ACA, Registro de la Diputación

209

José Manuel de Bernardo Ares

I Introducción

El objetivo primordial de este trabajo es el análisis de las comisiones mu-nicipales —llamadas también diputaciones—, que se nombraban en el seno de los cabildos castellanos durante la Época Moderna. Pero como estas im-portantes instituciones municipales constituían una parte importante de la organización política de la sociedad, ésta, en su concreción de comunidad local, explica, a su vez, la composición sociológica de aquéllas, dando cuen-ta de las redes sociales, que están en la base de las decisiones de los gober-nantes. 1

Teniendo en cuenta estos dos polos de un único binomio vertebrador —instituciones municipales (diputaciones) y comunidad local (redes socia-les)—, se abordarán las siguientes cuestiones. Desde la perspectiva institu-cional se ijará la naturaleza, sistema de elección y la tipología de estas dipu-taciones municipales, estableciendo sus relaciones tanto horizontales como verticales; y, desde la óptica social, se determinará el quién es quién en la toma de decisiones con el in de esclarecer el nivel de la representación polí-tica e, incluso, el de la legitimidad en el ejercicio del poder.

1 Aunque publicados hace tiempo, los trabajos de Antonio Domínguez Ortiz, En torno al municipio en la Edad Moderna, CEMCI, Granada, 2005, siguen siendo un referente obligado. Lo mismo sucede con la obra clásica de Antonio Sacristán y Martinez, Municipalidades de Castilla y León. Estudio histórico-crítico, Instituto de Estudios de Administración Local, Madrid, 1981.

Este trabajo ha sido realizado en el contexto del Proyecto de Investigación HAR2011-24529 (Plu-tarco XXI: Biografías y Procesos desde las perspectivas interdisciplinares de la Historia, la Traductología y la Literatura (1600-1800), inanciado por el Ministerio de Ciencia e Innovación (MICINN) con fondos PGE (Presupuesto General del Estado).

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

210

Una vez hechos estos planteamientos generales, tanto de carácter institucio-nal como social, se planteará concretamente la interrelación inanciera-iscal, que se dio, a través de las diputaciones de propios, arbitrios y de cuentas, entre las haciendas de las ciudades, las del Reino o de Cortes y las del Rey o centrales.

Como todo lo anterior se debe a investigaciones propias, desarrolladas en el contexto de dinámicos equipos de investigación y, sobre todo, a las aporta-ciones de la más reciente historiografía, se expondrán, aunque sea brevemen-te, tanto las nuevas cuestiones temáticas planteadas como las innovadoras metodologías ensayadas, resumiendo todo ello en un conjunto de paradigmas interpretativos, con la inalidad de ofrecer a la comunidad cientíica interna-cional unos puntos básicos de discusión, que entroncan deinitivamente los estudios históricos en las coordenadas teóricas y metodológicas comunes a todas las ciencias sociales.

II Las comisiones o diputaciones municipales y sus relaciones

horizontales y verticales

Para entender la naturaleza, la composición y las funciones de las comisio-nes o diputaciones municipales hay que relacionarlas con otras instituciones que las condicionan tanto horizontal como verticalmente. 2

A nivel horizontal estas comisiones o diputaciones realizan el trabajo polí-tico-técnico que se les encarga por parte de los cabildos de las ciudades caste-llanas, que, a su vez, son las asambleas municipales o mini-cortes, que se reú-nen dos o tres veces por semana y que están integradas por tres instituciones «políticas», cuales son el corregimiento, el regimiento y la juraduría, además de las imprescindibles instancias «técnicas» de la escribanía, la mayordomía y la contaduría. 3 Y todo ello no deja de ser una parte del municipio, que, además de este órgano político (el concejo), consta de un territorio o término condicio-nante y de una población concreta o comunidad local, de la que salen aquellos gobernantes y a la que se debe servir en su condición de gobernados. 4

A nivel vertical estas diputaciones, al igual que el resto del concejo, estu-vieron totalmente condicionadas en su trabajo institucional por el «Reino» y el «Rey». Además de la participación de las 21 ciudades castellanas en las Cortes del Reino, aunque con voto consultivo; las iguras impositivas de éstas —encabezamiento de alcabalas y tercias y repartimiento de servicios y donati-vos— eran administradas en el seno de las ciudades. Y, desde luego, el sistema

2 Philippe Wolff (Dir.), Guide internationale d’histoire urbaine, L’Europe, París, 1977; Alfonso Gar-cía Gallo, «Cuestiones y problemas de la historia de la administración española», Actas del I Symposium de Historia de la Administración, Madrid, 1970, p. 39-59.

3 Siro Villas Tinoco, Estudios sobre el cabildo municipal malagueño en la Edad Moderna, Diputación Provincial, Málaga, 1996.

4 Mariano Baena del Alcázar, Curso de Ciencia de la Administración, Tecnos, Madrid, 1985.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

211

polisinodial del Rey en su conjunto, y muy especialmente los Consejos de Cas-tilla y Hacienda, intervenía en todas y cada una de las ciudades a través de la omnipresencia del corregidor en los campos gubernativos, judicial y militar. 5

La tipología de las comisiones era múltiple y variada, dependiendo de las funciones especíicas a realizar. Pero en la mayoría de las 21 ciudades con voto en Cortes las más importantes eran las diputaciones de propios, de arbitrios, del pósito, de cuentas y del mes. La primera se encargaba de todo lo relacionado con la administración de los bienes del concejo; la segunda se encargaba de to-das las exacciones iscales a nivel local; la del pósito tenía encomendado todo lo concerniente a la recogida de cereales en tiempo de bonanza para luego adelan-tarlo en forma de producto o préstamo de dinero en los años difíciles; la diputa-ción de cuentas controlaba todos los caudales públicos; y la diputación del mes, que, entre otras funciones, se encargaba de vigilar que todos los abastos pú-blicos respetasen tanto la calidad del producto como los precios establecidos. 6

La composición de estas importantes diputaciones, sobre las que descan-saba toda la dinámica de la política local, se renovaba en el mes de junio (por San Juan) de cada año. El sistema de elección podía ser distinto en cada ciu-dad, pero el normalmente adoptado era el de sorteo y rotación, contemplán-dose siempre la cuestión de las sustituciones, habida cuenta de la imperiosa necesidad de que estas diputaciones estuviesen siempre operativas. Con este sistema de elección todos los regidores y jurados de una ciudad concreta ase-guraban su participación en la gestión pública local y preservaban los intere-ses de las redes sociales a las que pertenecían. 7

5 En Inglaterra estas relaciones verticales han sido bien estudiadas por J. R. Jones, Country and Court. England 1658-1714, Edward Arnold, London, 1978. Y para el reino de Aragón contamos con el excelente trabajo de Poririo Sanz Camañes, Política, hacienda y milicia en el Aragón de los últimos Aus-trias entre 1640 y 1680, Institución «Fernando el Católico», Zaragoza, 1997; Jon Arrieta Alberdi, «Las formas de vinculación a la Monarquía y de relación entre sus reinos y coronas en la España de los Aus-trias. Perspectivas de análisis», in Antonio Álvarez-Ossorio Alvariño y Bernardo J. García García (Coords.), La monarquía de las naciones. Patria, nación y naturaleza en la Monarquía de España, Fundación Carlos de Amberes, Madrid, 2004, p. 303-326; José Manuel de Bernardo Ares, «Rey-Reino: el binomio estatal de la Corona de Castilla en el xvii», in Juan Luis Castellano Castellano, Jean-Pierre Dedieu y María Victoria López-Cordón (Edist.), La pluma, la mitra y la espada, Universidad de Burdeos y Mar-cial Pons, Madrid-Barcelona, 2000, p. 339-354.

6 Armando Alberola Roma, «Abasto urbano y protesta popular en tierras valencianas durante el siglo xviii», in José Manuel Bernardo Ares (Coord.), La Administración Municipal en la Edad Moder-na. Actas de la V Reunión cientíica de la Asociación Española de Historia Moderna (AEHM), Cádiz, 27-30 de mayo de 1998, Publicaciones de la Universidad de Cádiz y Asociación Española de Historia Moderna, Cádiz, 1999, II, p. 321-339. La estructura y evolución de las inanzas locales, así como el abastecimiento e intervencionismo municipal sobre el mercado la estudia modélicamente David Bernabé Gil, Hacienda y mercado urbano en la Orihuela foral moderna, Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert», Alicante, 1989, al analizar la ciudad de Orihuela; Antonio Miguel Bernal, «Haciendas locales y tierras de propios: funcio-nalidad económica de los patrimonios municipales (ss. xvi-xix)», Hacienda Pública Española, 55, 1978, p. 285-312; Oscar Luis Ensinck Jiménez, Propios y arbitrios del cabildo de Buenos Aires. 1580-1821. (His-toria económica de una gran ciudad), ICI-Sociedad Estatal V Centenario-Instituto de Est, Madrid, 1990.

7 Un buen ejemplo de análisis sociológico nos lo ha brindado hace tiempo Yves Durand, Finance et mécénat. Les fermiers généraux au XVIII siècle, Hachette, Paris, 1976, principalmente pp. 97-167, en las que aborda el tema preciso de «Familles et hiérarchie»; Francisco José Aranda Pérez, «Bases económicas y composición de la riqueza de una oligarquía urbana castellana en la Edad Moderna: patrimonio y rentas de los regidores y jurados de Toledo en el siglo xvii», Hispania. Revista española de Historia, LII/3, 182, 1992, p. 863-914; Esther Cruces Blanco, «Ensayo sobre la oligarquía malagueña: regidores, jurados y clanes urbanos (1489-1516)», in López De Coca Castañer, Estudios sobre Málaga y el reino de Granada en el V centenario de la conquista, Diputación Provincial, Málaga, 1987, p. 199-213; Adriano Gutiérrez

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

212

III La toma de decisiones y los conceptos básicos

derepresentación y de legitimación

Analizadas en el apartado anterior las diputaciones municipales en sus re-laciones orgánicas, tanto horizontales como verticales, procede ahora dete-nerse en el tema estelar de la sociología política. Es decir, si en el contexto general de toda «organización política de la sociedad» es importante estudiar a fondo el polo institucional, no lo es menos reparar en quién toma las deci-siones y por qué las toman. 8 Lo que nos mete de lleno, no ya en conocer con nombres y apellidos aquellos regidores y jurados, que intervinieron en cada una de las indicadas diputaciones, sino en todo el tejido social que les ha servi-do de base para la patrimonialización de los oicios en el caso de los regidores en Castilla (llamados también caballeros veinticuatros en Andalucía) y para la elección anual por circunscripciones o collaciones, si se trata de los jurados. 9

No es éste el momento de un análisis pormenorizado de quién es quién en cada uno de los regimientos y juradurías de las ciudades castellanas, por-que eso corresponde a monografías especíicas; pero sí de plantear, partien-do de estas monografías ya publicadas, los dos conceptos/realidades medulares de toda organización política, cuales son los de la «representación» y los de la «legitimación». 10 A todos los analistas políticos, sean coetáneos o historiadores, les preocupan ambas realidades, porque son ellas las que nos permiten esta-blecer en todo tiempo y lugar la naturaleza y el alcance de las relaciones entre gobernantes y gobernados. 11 A primera vista parece que en una sociedad esta-

Alonso, «Consideraciones sobre el matrimonio y la familia de una élite de poder: los regidores de Va-lladolid (1600-1750)», in James Casey y Juan Hernández Franco (Edits.), Familia, parentesco y linaje, Publicaciones de la Universidad, Murcia, 1997, p. 269-276; María Araceli Serrano Tenllado, El poder socioeconómico y político de una élite local. Los regidores de Lucena en la segunda mitad del siglo xvii, Uni-versidad de Córdoba y Caja Sur, Córdoba, 2004; Jean-Pierre Dedieu y Christian Windler, «La familia: ¿una clave para entender la historia política? El ejemplo de la España moderna», Studia Historica. Historia Moderna, 18, 1998, p. 201-233.

8 Es muy esclarecedor el apartado «Les groupes d’intérêt et la decisión politique» de la obra de Hil-ton L. Root, La construction de l’Etat Moderne en Europe. La France et l’Angleterre, Presses Universitaires de France, Paris, 1994, p. 279-307.

9 José A. Moreno Nieves, «Intervención de los grupos sociales de la hacienda municipal del Antiguo Régimen: el caso de Villena en la primera mitad del siglo xviii», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss. xvi-xix). Funcionament i repercussions socials. VI Jornades d’Estudis Històrics Locals, Institut d’Estudis Baleàrics, Pal-ma de Mallorca, 1988, p. 199-207; Ana Guerrero Mayllo, Familia y vida cotidiana de una élite de poder. Los regidores madrileños en tiempos de Felipe II, Siglo xxi, Madrid, 1993; Joaquín Centeno Yañez, Los ju-rados de Córdoba, 1454-1579. Estudio jurídico-institucional, Publicaciones de la Universidad, Córdoba, 2000.

10 Hanna Fenichel Pitkin, El concepto de representación, Centro de Estudios Constitucionales, Ma-drid, 1985; Fernando Rodríguez De La Flor, Barroco. Representación e ideología en el mundo hispánico (1580-1680), Cátedra, Madrid, 2002; José Ignacio Fortea Pérez, «Las Ciudades, las Cortes y el problema de la representación política en la Castilla Moderna», in José Ignacio Fortea Pérez (Edit.), Imágenes de la diversidad. El mundo urbano en la Corona de Castilla (s. xvi-xviii), Universidad y Asamblea Regional de Cantabria, Santander, 1997, p. 421-445; I.A.A. Thompson, Crown and Cortes. Government, Institutions and Representation in Early-Modern Castile, Variorum, Aldershot, 1993; José María Mardones, «Teorías de la legitimación del poder hoy. J. Habermas y la teoría del discurso», Sistema. Revista de Ciencias sociales, 120, 1994, 39-58; Hans BLUMENBERG, La legitimación de la Edad Moderna, Pre-Textos, Valencia, 2008

11 «Gouvernés et gouvernants. Bas Moyen et Temps Modernes (I-II)», Recueils de la Société Jean Bodin pour l’histoire comparative des institucions, Paris, 1984, XX; Jean-Marie Cauchies, La législa-tion princière pour le comté de Hainaut. Ducs de Bourgogne et premiers Habsburgs (1427-1506). Contribution à l’étude des rapports entre gouvernants et gouvernés dans les Pays-Bas à l’aube des temps modernes, Facultés Universitaires Saint-Louis, Bruxelles, 1982.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

213

mental la «representación» no existe como tal o, al menos, está muy limitada, puesto que los regidores —los auténticos gobernantes locales— pertenecen al estado noble y han adquirido muchos de ellos el cargo por merced del rey o por compra-venta del oicio. 12 Pero esto no fue así, tal y como han demostrado de manera fehaciente Fortea Pérez en Castilla, Gallego Campese en Sevilla y Sanz Yagüe en Soria, 13 amén de otros estudios anteriores, según los cuales los jurados de todas las ciudades con representación en Cortes jugaron un papel político de primer orden en el ámbito de sus respectivas comunidades locales. Estos jurados, no sólo se reunían todos los sábados en sus cabildos propios, sino que dos de ellos asistían a los cabildos de la ciudad; y como aquí sólo tenían voz, pero no voto, podían apelar directamente al rey a través del Consejo de Castilla, cuando las necesidades de sus collaciones no eran tenidas en cuenta. 14

Y en cuanto a la «legitimidad» del poder, entendido éste en el sentido amplio de Michael Mann, lo que está en juego son siempre los problemas reales de los gobernados. 15 Todos los tratadistas del pasado y, desde luego, los actuales, como por ejemplo la Escuela Crítica de Fráncfort, estudian este decisivo tema contra-poniendo la satisfacción exclusiva de los intereses de unos pocos o la satisfacción de las necesidades de la mayor parte de la población. 16 Como veremos en el apar-tado siguiente de la «interrelación inanciera-iscal» lo que ha predominado han sido los intereses de una minoría (llámense regidores e, incluso, jurados) y no las necesidades de la mayoría de una población, hundida en una pobreza generali-zada a causa de las frecuentes crisis de subsistencias, pestes y epidemias, guerras y altísima presión iscal. 17 Para resolver estas graves situaciones sociales el mismo

12 Margarita Cuartas Rivero, «La venta de oicios públicos en el siglo xvi», Actas del IV Symposium de de Historia de la Administración, Madrid, 1983, p. 225-260; Manuel Cuesta Martínez, «La enajena-ción de oicios públicos a través de la justicia ordinaria en el siglo xviii: grupos sociales y pautas de com-portamiento», Actas del II Congreso de Historia de Andalucía. Andalucía Moderna, Córdoba 1991, Junta de Andalucía y Cajasur, Córdoba, 1995, p. 401-411; Antonio Domínguez Ortiz, «La venta de cargos y oicios públicos en Castilla y sus consecuencias económicas y sociales», Anuario de Historia Económica y Social, 1975, p. 105-137; Francisco Tomás y Valiente, «Ventas de oicios públicos en Castilla durante los siglos xvii y xviii», Gobierno e instituciones en la España del Antiguo Régimen, Alianza, Madrid, 1982, p. 151-177.

13 José Ignacio Fortea Pérez, «Las Ciudades, las Cortes y el problema de la representación política en la Castilla Moderna», op. cit., p. 421-445; Fernando Javier Campese Gallego, La representación del Común en el Ayuntamiento de Sevilla (1766-1808), Universidades de Sevilla y Córdoba, Sevilla, 2005; Ana Isabel Sanz Yagüe, La ciudad de Soria en el siglo xviii. Un estudio sociocultural, Universidad Nacional de Educación a Distancia, 7-XI-2012, Director: Dr. Carlos Martínez Shaw (Tesis doctoral inédita).

14 Joaquín Centeno Yañez, El control de la administración urbana. Evolución de los jurados de Córdo-ba (1297-1834), Publicaciones UCO, Ayuntamiento y CajaSur, Córdoba, 2006; José Manuel de Bernardo Ares, «Cortes o Cabildos: La representación política del Reino en la Corona de Castilla (1665-1700)», in J. Sobrequés, J. Agirreazkuenaga y M. et al. Morales, Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, Parlament de Catalunya – Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2005, I, 393-410.

15 Michael Mann, Las fuentes del poder social. Una historia del poder desde los comienzos hasta 1760 d.C., Alianza, Madrid, 1991, I.

16 Gian Enrico Rusconi, Teoría crítica de la sociedad, Ediciones Martínez Roca, Barcelona, 1977; Re-yes MATE, «Las escuelas de Fráncfort» o «Un mensaje en una botella», Boletín Informativo de la Funda-ción Juan March, nº285, 1998, p. 3-10. Rolf et al. Wiggershaus, La escuela de Fráncfort, Fondo de Cultura Económica de Argentina, Buenos Aires, 2010.

17 Pere Molas Ribalta, «Resistència iscal a Mataró, 1757-1766», Fiscalidad estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX). Funcionament i repercussions socials. VI Jornades d’Estudis Històrics locals, op. cit., p. 385-399, y Vicent Giménez Chornet, «Pressió iscal i revolta popular a Traiguera al segle xviii», Fiscalidad estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX), op. cit., p. 415-423; Bartolomé Yun Casalilla, Crisis de subsistencias y conlictividad social en Córdoba a principios del siglo xvi. Una ciudad andaluza en los comienzos de la Mo-

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

214

poder central recurrió a medidas drásticas, cuales fueron la sustitución del co-rregidor de capa y espada por un corregidor letrado e, incluso, la modiicación de todo el sistema municipal ordinario por un sistema judicial extraordinario con el in de poner un poco de orden en la administración municipal. 18

Tanto los aspectos institucionales del primer apartado como los sociales de este segundo fueron sustancialmente afectados a inales del siglo xvii y princi-pios del xviii con el cambio de dinastía en la monarquía hispánica en general y después de los tratados de Utrecht-Rastadt de manera concreta. 19 Este cambio afectó, no ya a la aparición de un poder hegemónico nuevo en Euro-América —el de Inglaterra frente al de España y Francia—, 20 sino al conjunto de aquella organización política de la sociedad europea, según la cual la hasta entonces soberanía compartida entre el Reino y el Rey fue sustituida por una soberanía unitaria; y la vieja descentralización administrativa, en la que el peso de las administraciones municipales era indudable, fue dejando paso de forma pro-gresiva a una cada vez mayor centralización administrativa, en la que el poder central se fue convirtiendo en el único hontanar de la ley y de la guerra. 21

IV Interrelación inanciera-iscal:

HaciendaslocalesyHaciendacentral

Después de esta contextualización de las diputaciones municipales en sus respectivas comunidades locales se puede abordar ahora la cuestión neurál-gica de las inanzas y de la iscalidad municipal en sus inexcusables relaciones con los distintos niveles de poder: el territorial («Reino») y el central («Rey»). 22 Este tema especíico de la interrelación inanciera-iscal entre las haciendas

dernidad, Diputación Provincial, Córdoba, 1980; Marcel Lachiver, Les années de misère. La famine au temps du Grand Roi, 1680-1720, Fayard, París, 1991.

18 Beatriz Cárceles de Gea, «La Chancillería de Granada: Un poder jurisdiccional durante el siglo xvii», Actas del II Congreso de Historia de Andalucia. III: Andalucía Moderna, op. cit., III, p. 463-474; José Manuel de Bernardo Ares, Corrupción política y centralización administrativa. La hacienda de propios en la Córdoba de Carlos II, Publicaciones de la Universidad, Córdoba, 1993.

19 Joaquim Albareda, Felipe V y el triunfo del absolutismo. Cataluña en un conlicto europeo (1700-1714), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2002; Id., La Guerra de sucesión de España (1700-1714), Crítica, Barcelona, 2010; Agustín González Enciso, Felipe V: La renovación de España. Sociedad y economía en el reinado del primer Borbón, EUNSA, Pamplona, 2003; Lucien Bely, Les relations internationales en Europe (XVIIe-XVIIIe siècles), Presses Universitaires de France, París, 1992.

20 Geofrey Holmes, he Making of a Great Power: Late Stuard and Early Georgian Britain, 1660-1722, Longman, London and New York, 1995, p.307-321.

21 Benjmín González Alonso, «Relexiones históricas sobre el Estado y la autonomía regional en España», Sobre el Estado y la Administración de la Corona de Castilla en el Antiguo Régimen, Siglo xxi, Ma-drid, 1981, p. 235-265; Antonio M. Hespanha, Vísperas del Leviatán. Instituciones y poder político (Por-tugal, siglo xvii), Taurus, Madrid, 1989; Albert Rigaudiere, Penser et construire l’État dans la France du Moyen Âge (XIIIe-XVe siècle), Comité pour l’Histoire Économique et Financière de la France, Paris, 2003; Jean-Pierre Genet, «Féodalisme et naissance de l’Etat moderne: A propos des thèses de Charles Tilly», in Monique Bourin (Coord.), Villes, bonnes villes, cités et capitales. Études d’histoire urbaine (XIIe-XVIIIe siècle) ofertes à Bernard Chevalier, Paradigme, Caen, 1993, p. 239-246.

22 José Manuel de Bernardo Ares, «El gobierno del Rey y del Reino. La lucha por el poder desde la perspectiva municipal», in José Manuel Bernardo Ares (Coord.), La Administración Municipal en la Edad Moderna, op. cit., II, p. 25-49.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

215

locales y la hacienda central ha sido el objeto de los bien documentados aná-lisis de José Ruiz de Celada (1777) y de Manuel Gallardo Fernández (1805); 23 fue estudiado en cinco monografías para el municipio de Córdoba por Ma-nuel Villegas, María Isabel García, José Manuel de Bernardo, Lázaro Pozas y Manuel Cuesta; 24 y abordado por otros especialistas con gran precisión con-ceptual y no menor riqueza informativa. 25 De toda esta rica información do-cumental y no menos rigurosas interpretaciones extraeremos hic et nunc una serie de explicaciones, que sintetizaremos en los tres siguientes subapartados: la estrecha interrelación de haciendas; la importancia del sistema de recauda-ción y la generalización del fraude y exención iscal.

a) Las haciendas del rey, del reino y de las ciudadesEn esta cuestión de la interrelación entre las haciendas locales y la hacien-

da central hay que tener muy presente la diferenciación antedicha del poder político-legal del rey de una parte (potestas) y el poder económico-adminis-trativo del reino (proprietas) de otra para la comprensión del funcionamiento complementario, pero también muy interesado para ambos poderes, aunque por razones muy distintas: en el primer caso primaban las necesidades, sobre todo bélicas; y en el segundo, los intereses de los beneiciados. 26 Pero ahora nos vamos a ijar únicamente en dos de los resultados de esta interrelación inanciera-iscal: un alarmante e incorregible déicit crónico y una subordi-nación progresiva de los Cabildos y de las Cortes a los Consejos de Castilla y de Hacienda. 27

23 José Ruiz De Celada, Estado de la bolsa de Valladolid. Examen de sus tributos, cargas y medios de extinción. De su gobierno y reforma, Universidad de Valladolid y Caja de Salamanca, Valladolid, 1990 (edi-ción de Bartolomé Yun Casadilla); Francisco Gallardo Fernández, Origen, progresos y estado de las rentas de la Corona de España, su gobierno y administración, Imprenta Real, Madrid, 1805, I.

24 Manuel Villegas Ruiz, La aportación inanciero-iscal de Córdoba a la Hacienda de Carlos I, Pu-blicaciones UCO y CajaSur, Córdoba, 2005; María Isabel García Cano, La Córdoba de Felipe II. Gestión inanciera de un patrimonio municipal e intervención política de una monarquía supranacional, Universidad de Córdoba y CajaSur, Córdoba, 2003, 2 vols; José Manuel de Bernardo Ares, Corrupción política y cen-tralización administrativa. La hacienda de propios en la Córdoba de Carlos II, op. cit.,; Lázaro Pozas Pove-da, Ciudades castellanas y monarquía hispánica. La aportación municipal al gasto del Estado, Publicaciones de la Universidad, Córdoba, 2001; y Manuel Cuesta Martínez, Oicios públicos y Sociedad. Administra-ción urbana y relaciones de poder en la Córdoba de inales del Antiguo Régimen, Servicio de Publicaciones de la UCO, Córdoba, 1997.

25 José Ignacio Fortea Pérez, Monarquía y Cortes en la Corona de Castilla. Las ciudades ante la po-lítica iscal de Felipe II, Cortes de Castilla y Léon, Salamanca, 1990; Carmen María Cremades Griñán, Borbones, hacienda y súbditos en el siglo xviii, Publicaciones de la Universidad, Murcia, 1993; Bernar-do Hernandez, Fiscalismo y inanzas en la Cataluña Moderna. La iscalidad catalana en época de Felipe II, Taller de Estudios Hispánicos e Hispanoamericanos, Barcelona, 2003; Jesús Manuel González Bel-trán, «Haciendas municipales en la Edad Moderna. Funciones y usos», in José Manuel Bernardo Ares (Coord.), La Administración Municipal en la Edad Moderna, op. cit., II, p. 191-216.

26 Felipe Ruiz Martín, «La hacienda y los grupos de presión en el siglo xvii», Estado, hacienda y sociedad en la historia de España, Instituto de Historia de Simancas, Valladolid, 1989, p. 95-122. Para este maestro de historia-dores no se puede entender la hacienda de la monarquía española si no se tienen en cuenta las haciendas locales.

27 José Antonio Maravall, Teoría del Estado en España en el siglo xvii, Centro de Estudios Cons-titucionales, Madrid, 1997; Alfonso García Gallo, Manual de Historia del Derecho Español I: El origen y la evolución del Derecho, Artes Gráicas y Ediciones, Madrid, 1975; Id. Manual de Historia del Derecho Español. II: Metodología-jurídica. Antología de fuentes del Derecho español, Artes Gráicas y Ediciones, Madrid, 1975; Ambos autores distinguen nítidamente la potestas de la proprietas, pero ambas son el au-téntico gozne de la organización política.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

216

Sin entrar en la compleja tipología de ingresos y gastos —sobre los que la documentación informa detalladamente y las monografías antedichas han estudiado a fondo—, los primeros no cubrieron mínimamente los gastos, te-niendo que acudir de forma regular a una serie de expedientes como la ven-ta de oicios, de jurisdicciones, etc. («todo se vendía» en palabras de Alberto Marcos Martín); 28 y, desde luego, a las aportaciones masivas de juristas y cen-sualistas, incrementando con ello la deuda consolidada y lotante respecti-vamente a techos impagables. 29 ¿Pero cuáles fueron las causas de este déicit crónico? Las causas internas se encuentran en las biografías y las externas en los procesos. En efecto, la lamentable administración en la recaudación de in-gresos y en la utilización de los gastos por parte de los responsables políticos (corregidor, regidores y jurados) y de los ejecutivos administradores (mayor-domos, contadores y demás oiciales locales) fue debida a la lentitud y negli-gencia en la utilización de los oicios públicos, al descuido y mala gestión de los recursos y a una corrupción generalizada. En cuanto a las causas externas las económicas (crisis de subsistencias y drásticas delaciones) desempeñaron un papel de primer orden, las iscales (insufrible presión iscal) empeoraron aquella situación deprimida, las demográicas (contagio de peste) impidieron la renovación generacional y las sociales (privilegios de la nobleza e inmuni-dad iscal de los eclesiásticos) redujeron drásticamente las contribuciones. 30

Ante tan abultado déicit se intentaron poner remedios, acometiéndose di-versas reformas iscales. Pero ni las llevadas a cabo a inales del xvii (unión de millones y rentas en 1658, creación del superintendente general de la real hacienda en 1687 y de los superintendentes de provincias en 1691) ni las em-prendidas a principios del xviii (reformas de Jean Orry: nuevos ingresos, su-primir juros y recuperar derechos enajenados) lograron enderezar aquella realidad inanciera-iscal, 31 porque los males estructurales eran muy profun-

28 Alberto Marcos Martín, «Las ventas de oicios en Castilla en tiempos de suspensión de las ven-tas (1600-1621)», Chronica Nova, nº 33, 2007, p. 13-35. Ana Guerrero Mayllo, «La repercusión de las ventas y consumos de oicios concejiles en la vida municipal de La Mancha durante el siglo xvi: el caso del partido de Quintanar», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss. xvi-xix), op. cit., p. 451-465.

29 Rafael Torres Sánchez, «Incertidumbre y arbitrariedad. La política de deuda pública de los Borbones en el siglo xviii», Estudis. Revista de Historia Moderna, nº 34, 2008, p. 263-282; Carmen Mo-rales García, El pacto de Sevilla con el Imperio. Presión iscal, deuda pública y administración en el siglo xvi, Ayuntamiento de Sevilla, Sevilla, 1997; Pilar Toboso Sánchez, La deuda pública castellana durante el Antiguo Régimen (Juros) y su liquidación en el siglo xix, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1987.

30 Rafael Torres Sánchez, «Hacia un irremediable endeudamiento. La hacienda municipal de Car-tagena durante el siglo xviii», in José Manuel Bernardo Ares (Coord.), La Administración Municipal en la Edad Moderna, op. cit., II, p. 289-307; Adriano Gutiérrez Alonso, «Un aspecto poco conocido de la crisis del siglo xvii: el endeutamiento municipal. El ejemplo de la ciudad de Valladolid», Investigaciones históricas. Época Moderna y contemporánea, VI, 1986, p. 9-37; Andreu Murillo i Tuduri, «Pressió iscal i altres pressions económiques i extraeconòmiques a la Menorca de inals del segle xvi»; Josep Segura i Salado, «La tragèdia iscal del Regne de Mallorca l’any 1715: les duanes, la sal i el tabac, les talles i el “papel sellado”»; Francisco Javier quintana toret, «Los “asientos” del concejo malagueño en el siglo xvii. ¿Una alternativa iscal de la monarquía absoluta?», los tres últimos trabajos en Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX), op. cit., p. 313-342, p. 353-360 y p. 466-479, respectivamente.

31 Carmen Sanz Ayán, Estado, monarquía y inanzas. Estudios de historia inanciera en tiempos de los Austrias, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2004, p. 105-125; Anne dubet, Un estadista francés en la España de los Borbones. Juan Orry y las primeras reformas de Felipe V (1701-1706), Bi-blioteca Nueva, Madrid, 2008, p. 181-213.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

217

dos, tanto organizativos como económicos, y las interesadas costumbres de los políticos y administradores estaban muy arraigadas. 32

La subordinación progresiva de los Cabildos y de las Cortes a los Consejos de Castilla y de Hacienda en la temática inanciera-iscal sólo se puede entender a la luz de la dicotomía expuesta de los dos poderes interactuantes en la dinámi-ca política del Estado moderno. 33 El poder político-legal del «rey» se reservaba el amplísimo campo de la «ley», hasta tal punto que las ordenanzas munici-pales, elaboradas en el seno de los cabildos de las ciudades, sólo tenían valor de normas aplicables una vez que eran aprobadas por el Consejo de Castilla. 34 Y, desde luego, todos los arbitrios, que «autónomamente» eran ejecutados en los ámbitos locales, necesitaban la autorización previa del Consejo de Hacienda. 35 Bien es verdad que el otro poder del «reino» —el poder económico-administra-tivo— desempeñaba en aquella dinámica inanciera-iscal un papel de primer orden por cuanto, no sólo concedían los préstamos a la Corona, sino que eran, sobre todo, los intermediarios en el sistema de recaudación de los tributos. 36

Sobre esta importante cuestión de la subordinación o autonomía de las ciu-dades castellanas, reunidas en las Cortes o separadas en sus respectivos cabil-dos, se desencadenó hace unos años un interesante y fructífero debate histo-riográico entre los «estatalistas» y «no estatalistas». Los primeros —Antonio Domínguez, Tomás y Valiente, Benjamín González Alonso, etc.)— defendie-ron la existencia de un Estado moderno desde ines del xv (Ladero Quesa-da), habida cuenta de que el derecho positivo de los reyes se iba imponiendo poco a poco sobre el derecho común por arriba y el derecho municipal por abajo. Mayáns en el siglo xviii insistía en la generalización de este derecho positivo. 37 Por el contrario, los «no estatalistas» —Manuel Hespahna, Barto-lomé Clavero, Jean-Fréderic Schaud, Pablo Fernández Albaladejo, etc.— sos-tienen que el conocimiento en las aulas y la aplicación en la práctica política del derecho común a lo largo de la Modernidad no ha permitido el desarrollo del «absolutismo» regio hasta bien entrado el siglo xviii. Para la historiogra-fía más reciente ambos planteamientos son ciertos parcialmente, según las fuentes tenidas en cuenta en las respectivas explicaciones. Los «estatalistas»

32 Agustín González Enciso, «A Moderate and Rational Absolutism. Spanish Fiscal Policy in the First Half of the Eighteenth Century», in Rafael Torres Sánchez (Edit.), War, State and Development. Fiscal-Military States in the Eighteenth Century, EUNSA, Pamplona, 2007, p. 109-132.

33 Francisco Javier Quintana Toret, «La hacienda municipal de Málaga (1590-1714). Gestación y desenlace de una crisis», Carmen Garcia García, «La crisis de las haciendas municipales : las ayudas inancieras de los concejos a la hacienda real (1740-1820)», ambos trabajos en Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX), op. cit., p. 87-100 y p. 427-450 repectivamente.

34 Ángeles Hijano Pérez, Las ordenanzas municipales como norma del gobierno local, CEMCI, Publi-caciones, Granada, 2001; José Manuel de Bernardo Ares, «Las ordenanzas municipales y la formación del Estado Moderno», Axerquía. Revista de Estudios cordobeses, 6, 1983, p. 65-83.

35 Jesús Marina Barba, «Arbitrios y endeudamiento; claves para la supervivencia económica mu-nicipal en el siglo xviii», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX), op. cit., p. 177-186.

36 Ubaldo Gómez Álvarez, Estudio histórico de los préstamos censales del principado de Asturias, 1680-1715, Oviedo, 1979; José Ignacio Ruiz Rodríguez, «Estructura y recaudación del servicio de mi-llones (1590-1691)», Hispania. Revista española de Historia, LII/3, 182, 1992, p. 1073-1088.

37 Antonio Mestre Sanchís, Humanistas, políticos e ilustrados, Universidad de Alicante, Alicante, 2002.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

218

manejaron fuentes archivísticas de los concejos; y los «no estatalistas» utiliza-ron preferentemente fuentes doctrinales, enseñadas en la Universidades. Tal y como acabamos de ver, la ley del «rey» —el derecho positivo— era observado en los ámbitos locales; mientras que el derecho común, bien conocido por los alcaldes mayores, no era de aplicación concreta para la resolución de los pro-blemas que se planteaban en el día a día. 38

b) Sistema de recaudaciónSegún Miguel Artola el sistema de recaudación era tan importante que

«podía alterar la naturaleza del impuesto». 39 No vamos a analizar aquí la ti-pología distinta y compleja del sistema —administración directa, encabe-zamiento y arrendamiento—, sino que vamos a destacar tan sólo el papel esencial de los concejos de las ciudades castellanas en todos estos procesos recaudatorios. 40

Como muy bien dice Bartolomé Yun, comentando el ya citado libro de José Ruiz de Celada, las ciudades castellanas fueron la «unidad de reparto de los impuestos», el «sujeto jurídico encargado de su recaudación». 41 Es aquí, por lo tanto, en donde la relevancia económico-administrativa de los concejos se percibe con mayor claridad. En su funcionamiento institucional los jueces ejecutores municipales eran los responsables de todo el proceso de recauda-ción, los receptores se encargaban de cobrar y de pagar y el juzgado municipal dirimía los pleitos y conlictos en primera instancia. 42

Por consiguiente, el sistema de recaudación de todas las contribuciones, de cualquiera de los niveles de poder en los que se estratiicaba la monarquía his-pánica (rey, cortes, cabildos), al destacar el papel central de las instituciones municipales, tal y como demandaba la naturaleza de aquel poder económico-administrativo, nos desvela el gran protagonismo de las élites locales en todo lo relacionado con el sistema inanciero-iscal del Estado moderno. 43 Es aquí,

38 Francisco Tomás y Valiente, Gobierno e instituciones en la España del Antiguo Régimen, Alian-za, Madrid, 1982; Pablo Fernández Albaladejo, Materia de España. Cultura política e identidad en la España moderna, Marical Pons, Madrid, 2007; José Manuel de Bernardo Ares, «El derecho común y el derecho positivo en la formación del Estado Moderno (siglos xvi-xviii)», in Andrea Romano (Dir.), he Formation and Crisis of the Great Systems of Law: he legacy of the Romano-canonical Ius Commune, Erice (Sicilia), 2011.

39 Miguel Artola, La hacienda del Antiguo Régimen, Alianza Editorial y Banco de España, Madrid, 1982; José Luis Bermejo Cabrero, «Dos aproximaciones a la Hacienda del Antiguo Régimen», Anuario de Historia del Derecho Español, LXII, 1992, p. 159-238.

40 Emilia Martínez Ruiz, «El arrendamiento de los bienes de propios de la hacienda municipal granadina en la segunda mitad del siglo xvi (1559-1593)», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss.XVI-XIX), op. cit., p. 187-197.

41 En el prólogo de Bartolomé Yun a José Ruiz De Celada, Estado de la bolsa de Valladolid. Examen de sus tributos, cargas y medios de su extinción. De su gobierno y reforma, op. cit., p. 7-41.

42 Lorenzo de Santayana Bustillo, Los magistrados y tribunales de España: su origen, instituto, ju-risdicción, conocimiento y gobierno, Impremta de Joseph Fort, Zaragoza, 1751; Beatriz Cárceles De Gea, «Del juez de comisión al comisario real (1632-1643). El fraude iscal como agente del “gobierno económi-co”», Studia Historica. Historia Moderna, XIII, 1995, p. 155-175; Juan Miguel González Fernández, La conlictividad judicial ordinaria en la Galicia atlántica (1670-1820). Bouzas y otros juzgados gallegos del siglo xviii, Instituto de Estudios Vigueses, Vigo, 1997.

43 José Amado Mendes, «O contributo da biograia para o estudio das elites locais: algunos exem-plos», Análise Social, LXXVII, 116-117, 1992, p. 357-365.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

219

por lo tanto, en donde se pone de maniiesto la necesidad de la articulación de una genuina sociología concejil, puesto que fueron los magistrados locales (corregidor, regidores y jurados) y los oiciales municipales los que maneja-ron todo aquel sistema de recaudación, además de ser los arrendatarios de los bienes de propios directamente o por persona interpuesta, los destinatarios del gasto (retribuciones burocráticas) y, en muchos casos, censualistas que ahogaban con la exigencia de los intereses a los censatarios, entre los cuales estaba el mismo concejo del que formaban parte. 44

c) Fraude, corrupción y exención iscalIndependientemente de la clase de poder —el legal y el militar del «rey» o

el económico-administrativo del «reino»—, la existencia de éste fue y es in-separable de la corrupción, como nos recuerda Badie y Birnbaum. 45 Son las dos caras indisociables de una única realidad, de la realidad omnipresente de la actuación de unos pocos sobre los muchos. Aquéllos, con mayor o menor claridad, buscan siempre el beneicio de sus propios intereses y nunca, o casi nunca, el servicio de las necesidades de los demás. 46

Lo acabamos de ver en el apartado anterior. Si los magistrados y los oicia-les locales, en connivencia total con los políticos y administradores del poder central, fueron los responsables de la recaudación de las contribuciones, los parcos ingresos se distribuían siempre en función de los intereses recíprocos: los del «rey» desde luego, pero también los del «reino», representados por estas élites municipales. Por consiguiente, el fraude (conductas individuales muy extendidas) y la corrupción (actos ocasionales de oiciales muy poco es-crupulosos) fueron prácticas normales, hasta tal punto que el sistema iscal del Antiguo Régimen era un auténtico sistema de excepciones, entre las que también hay que incluir la exención iscal practicada ampliamente por la Igle-sia, bien parapetada detrás la inmunidad eclesiástica. 47

44 Gerónimo Castillo De Bovadilla, Política para corregidores y señores de vassallos en tiempo de paz y de guerra; y para juezes eclesiásticos y seglares y de sacas, aduanas y de residencias y sus oiciales; y para regidores y abogados; y del valor de los corregimientos y gobiernos realengos y de las Ordenes, Impremta Real, Madrid, 1649; Lorenzo de Santayana Bustillo, Gobierno político de los pueblos de España, y el corre-gidor, alcalde y juez en ellos, Instituto de Estudios de Administración Local, Madrid, 1979; José Manuel de Bernardo Ares, «Poder local y Estado absoluto. La importancia de la política de la Administración municipal de la Corona de Castilla en la segunda mitad del siglo xvii», in José Manuel de Bernardo Ares y Enrique Martínez Ruiz (Edits.), El municipio en la España moderna, Universidad de Córdoba, Córdoba, 1996, p. 111-155.

45 Bertrand Badie y Pierre Birnbaum, Sociologie de l’État, Éditions Grasset et Fasquelle, París, 1982.46 Antonio Domínguez Ortiz, «La desigualdad contributiva en Castilla durante el siglo xvii», Ins-

tituciones y sociedad en la España de los Austrias, Ariel, Barcelona, 1985, p. 97-145; Branko Milanovic, La era de las desigualdades. Dimensiones de la desigualdad internacional y global, Editorial Sistema, Madrid, 2006, se reiere este autor al mundo contemporáneo, pero se puede aplicar a todo tiempo y lugar por tra-tarse de una cuestión recurrente.

47 Juan A. Sánchez Belén, La política iscal en Castilla durante el reinado de Carlos II, Siglo xxi, Madrid, 1996, p. 126-200; Alfredo Moreno Cebrián y Núria Sala i Vila, «Una aproximación a la co-rrupción política virreinal. La confusion entro lo público y lo privado en el Perú de Felipe V», Historica, XXIX, 1, 2005, p. 69-105; Bartolomé Yun Casalilla, «Corrupción, fraude, eicacia hacendística y eco-nomía en la España del siglo xvii», Hacienda Pública Española, 1, 1994, p. 47-60; Beatriz Cárceles De Gea, Fraude y desobediencia iscal en la Corona de Castilla, 1621-1700, Valladolid, 2000.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

220

V Nuevas aportaciones historiográicas

Son muchas las aportaciones historiográfícas que se debieran destacar, pero tan sólo nos referiremos a dos de gran signiicación: una de carácter metodo-lógico y la otra relativa al contenido o a los resultados de los ingentes trabajos. 48

La aportación de carácter metodológico es la que considera a la historia como una ciencia social más, que, privilegiando las coordenadas espacio-temporales de las realidades humanas, se elabora siguiendo los paradigmas lógicos, o mejor epistemológicos, de las ciencias en general y de las ciencias sociales en particular. 49 Esos paradigmas son un meticuloso, contrastado y objetivo análisis de las fuentes, sean del tipo que sean, aunque se preieran las primarias; una rigurosa sistematización subjetiva de todos los anteriores datos informativos en varias y seleccionadas claves; y una teoría explicativa, que, teniendo en cuenta aquella objetividad de los datos y esta subjetividad creadora del historiador, da cuenta con rigor de la inabarcable e inconmen-surable realidad histórica estudiada. 50 Así, pues, con esta rigurosa metodolo-gía, común a todas las ciencias sociales, se ha desterrado tanto el positivismo objetivista, que no tiene en cuenta la capacidad creadora del cientíico social; como las teorías explicativas al margen de los datos empíricos, que nos ofrece el imprescindible laboratorio de las fuentes. 51

La otra aportación historiográica, que hace referencia a los contenidos, está muy relacionada con aquella concepción estructuralista de toda realidad y en particular de la realidad humana en un espacio y en un tiempo determinados. Así, por ejem-plo, en el caso que nos ocupa no se puede entender la realidad inanciera-iscal de cualquiera de los niveles del poder político si no se entronca con los otros aspectos absolutamente condicionantes de una única realidad: con lo social, lo económico, lo político y lo cultural. 52 De ahí que una gran parte de estudiosos nos ofrezcan una historia político-institucional, contando siempre con la sociología histórica, la imprescindible relación oferta y demanda económicas, y el universo axiológico. 53

Entre los centros de investigación más relevantes cientíicamente, que han sido el verdadero hontanar de las referidas aportaciones historiográicas en

48 Georg G. Iggers, La ciencia histórica en el siglo xx. Las tendencias actuales. Una visión panorámica y crítica del debate international, Labor, Barcelona, 1995; Peter Burke, Historia y teoría social, Amorrutu Editores, Buenos Aires - Madrid, 2007; Pierre Vilar, Crecimiento y desarrollo. Economía e historia. Re-lexiones sobre el caso español, Ariel, Barcelona, 1964, p. 449-493. Para el caso de Francia las nuevas apor-taciones historiográicas sobre las ciudades las resume magistralmente Antoine Follain, Le village sous l’Ancien Régime, Fayard, Paris, 2008, p. 29-63.

49 Maurice Caveing, «El proyecto racional de las ciencias contemporáneas», Epistemología y mar-xismo, Ediciones Martínez Roca, 1974, p. 27-44.

50 José Manuel de Bernardo Ares y Antonio Calvo Cuenca, Historia e informática. Metodología interdisciplinar de la investigación histórica, Publicaciones de la UCO y CajaSur, Córdoba, 2005.

51 José Antonio Maravall Casesnoves, Teoría del saber histórico, Urgoiti Editores, Pamplona, 2007.

52 Un buen ejemplo concreto de esta imprescindible interrelación nos lo brinda el número mono-gráico de Enquêtes Rurales, 11 (2007), 174 pp., que, coordinado por Michaël Bermond et Jérôme Luther Viret, aborda el tema monográico de «Société, pouvoirs et politique dans les campagnes».

53 Noël Mouloud, «El método de las ciencias de estructuras y los problemas del conocimiento ra-cional», Estructuralismo y marxismo, Ediciones Martínez Roca, Barcelona, 1971, p. 23-45.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

221

los últimos años del siglo xx y principios de éste, merecen destacarse algunos de Inglaterra, Francia, Portugal, Italia y España.

En Inglaterra la British Association for Local History tiene un gran protago-nismo en todo lo relacionado con la vida local en general y con los estudios inancieros-iscales en particular a través de la English Local History and the Victoria County History, que constante y ejemplarmente renuevan su meto-dología de trabajo. 54 En la Leicester University el Centre for Urban History publica, además de la internacionalización académica y de la realización de signiica tivas reuniones cientíicas, la importante y muy leída revista Urban History, cuyas contribuciones nos permiten estar al día en todo lo concernien-te a la ciudad y muy particularmente a la realidad urbana inanciera-iscal. 55 Y en el prestigioso Institute of Historical Research, perteneciente a la University of London, existe un dinámico Centre for Metropolitan History, en el que im-parten seminarios los más prestigiosos investigadores anglosajones. 56

En Francia, aparte de su gran historia urbana, 57 deben de mencionarse por su indudable inluencia en la historiografía europea tres autores, una acción temática y un centro de investigación. Los tres autores son Marque, Garden y Rigaudière. 58 La acción temática, dirigida por Genet, dio lugar a una serie de trabajos, sin los cuales no se puede abordar la construcción o coniguración del Estado moderno. 59 Y el grupo de investigación se sitúa en Nantes, impul-sado magistralmente por Guy Saupin, para quien la dimensión atlántica de los estudios nos da luces para comprender las diversidades espaciales de las ciudades de uno y otro lado del Atlántico. 60

En Portugal la síntesis de Luis Vidigal insiste en las ideas precedentes de la imperiosa necesidad de abordar la organización política de la sociedad te-niendo muy en cuenta el poder municipal en general y el de las haciendas locales en particular. 61 Entre los centros de investigación merecen destacarse las Universidades de Lisboa, Coimbra y las Azores, en los que trabajan histo-riadores «estructuralistas» como Nuno Monteiro, Leal de Faria, Isabel Cluny, Sobral Neto, Cruz Cohello, Damiao Rodrigues y un largo etc.

54 C.R. Elrington (Edit.), he Victoria History of the counties of England, Oxford University Press, Oxford, (sus muchos vols. están siendo continuamente actualizados).

55 El último número de Urban History es el 40. 4, 2013, pp. 597-778.56 Christopher Currie y Christopher Lewis (Edits.), A Guide to English County Histories, Sutton

Publishing Limited, Stroud, sin año, p. 483.57 Monique Bourin (Coord.), Villes, bonnes villes, cites et capitals. Études d’histoire urbaine (XIIe-

XVIIIe siècle) ofertes à Bernard Chevalier, Paradigme, Caen, 1993, p. 419.58 Jean-Pierre Marque, Institution municipale et groupes sociaux. Gray, petite ville de province (1690-

1790) Paris, 1979; Maurice Garden, Lyon et les Lyonnais au XVIIIe siècle, Flammarion, París, 1975; Albert Rigaudière, Gouverner la ville au Moyen Age, Antropos, París, 1993.

59 Jean-Philippe Genet, «La genèse de l’Etat Moderne. Les enjeux d’un programme de recherche», Actes de la Recherche en Sciences Sociales, 118, 1997, p. 3-18.

60 Guy Saupin (Dir.), Villes atlantiques dans l’Europe occidentale du Moyen Âge au XXe siècle, Presses Universitaires de Rennes, Rennes, 2006, p. 480; Id., Pouvoirs urbains dans les villes atlantiques d’Europe Occidentale aux Temps Modernes, Ouest Éditions, Nantes, 2002.

61 Luís Vidigal, O municipalismo em Portugal no século XVIII. Elementos para a caracterizaçao da so-ciedade e instituiçoes locais, no im do Antigo Regime, Livros Horizonte, Lisboa, 1989.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

222

De los muchos centros italianos hay uno que merece toda nuestra aten-ción por el particular interés que presta a los aspectos económicos de las más importantes ciudades de las riberas del Po. Se trata de la Universidad Luigi Bocconi de Milán, en donde desarrolla su trabajo un excelente equipo de in-vestigadores, dirigidos por Marzio Romani y Marco Cattini. 62

Finalmente, en España en general y en Andalucía en particular han pro-liferado en los últimos años destacados grupos de investigación, a los que hemos aludido reiteradas veces en diversos trabajos monográicos sobre sus novedosas aportaciones. Hic et nunc, a modo de ejemplo, destacaremos va-rios núcleos: el de Cataluña, con los pioneros trabajos de Pere Molas y Torras i Ribé; 63 el de Murcia con los no menos signiicativos análisis de Francisco Javier Guillamón, Carmen Cremades y Ruiz Ibáñez; 64 el de la Universidad de Vigo, dirigido por María López; 65 el de la Universidad de Alicante, desarro-llado por Enrique Giménez, Mª del Carmen Irles y Bernabé Gil entre otros; 66 y el del País Vasco y Navarra, en cuyas Universidades, abiertas ejemplarmen-te a todas las corrientes historiográicas del momento, trabajan Rosario Po-rres, Susana Truchuelo, José María Imízcoz y otros muchos. 67

VI Paradigmas interpretativos

a) Estructura dinámica de la realidad históricaCualquiera que sea la realidad estudiada, a través de fuentes archivísticas o de

cualquier otro hontanar experimental, se nos muestra objetivamente como una «estructura dinámica», para la aprehensión de la cual la mente humana en general

62 Marco Cattini y Marzio A. Romani, «Per lo studio delle élite municipali di due capitali di stato: Par-ma e Modena nei secoli dell’Età moderna», Cheiron. Materiali e strumenti di aggiornamento storiograico, 2004.

63 Pedro Molas Ribalta, «Un municipio catalán bajo la Nueva Planta. Metodología para su estu-dio», Actas de las I Jornadas de Metodología aplicada de las Ciencias Históricas. III: Historia Moderna, Cajas de Ahorros y Universidad de Santiago, Santiago de Compostela, 1975, II, p. 577-584; Josep M. Torras I Ribé, Els municipis catalans de l’Antic de l’Antic Règim (1453-1808). (Procediments electorals, òrgans de po-der i grups dominants), Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1983.

64 Francisco Javier Guillamón Álvarez, Reformismo en los límites del orden estamental. De Saavedra Fajardo a Floridablanca, Editum, Murcia, 2010; Carmen María Cremades Grian, Economía y hacienda local del concejo de Murcia en el siglo xviii (1701-1759), Academia Alfonso X el Sabio y Ayuntamiento de Murcia, 1986; José Javier Ruiz Ibañez, Las dos caras de Jano. Monarquía, ciudad e individuo. Murcia, 1588-1648, Ayuntamiento y Universidad de Murcia, Murcia, 1995.

65 María López Díaz, Gobierno y hacienda municipales. Los concejos de Santiago y Lugo en los siglos xvi y xvii, Diputación Provincial, Lugo, 1996.

66 Enrique Giménez Lopez y Mª del Carmen Irles Vicente, «Los municipios de realengo valencia-nos tras la Guerra de Sucesión», Estudis, 17, 1992, p. 75-113; María del Carmen Irles Vicente, El régimen municipal valenciano en el siglo xviii. Estudio institucional, Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Valen-cia, 1996 ; David Bernabé Gil, El municipio en la corte de los Austrias. Síndicos y embajadas de la ciudad de Orihuela en el siglo xii, Institució Alfons el Magnànim, València, 2007.

67 María Rosario Porres Marijuan, Gobierno y administración de la ciudad de Vitoria en la primera mitad del siglo xviii. (Aspectos institucionales, económicos y sociales), Diputación Foral de Ávila, Vitoria, 1989; Susana Truchuelo García, Tolosa en la Edad Moderna. Organización y gobierno de una villa gui-puzcoana (siglos xvi y xvii), Aranzadi, Tolosa, 2006; José María Imízcoz, «Actores sociales y redes de relaciones: relexiones para una historia global», in José María Imízcoz (Dir.), Redes familiares y patro-nazgo. Aproximación al entramado social del País Vasco y Navarra en el Antiguo Régimen (siglos xv-xix), Universidad del País Vasco, Bilbao, p. 19-30.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

223

y la del cientíico social en particular está subjetivamente dotada. 68 A esta relación sujeto-objeto los epistemólogos, como por ejemplo Edgar Morin, le llaman «cono-cimiento cientíico», integrado por un binomio inextricable, cuyo polo subjetivo, limitado, interpreta con genuina capacidad creativa; mientras que el otro polo ob-jetivo, que, siendo inabarcable, se deja aprehender poco a poco o parcialmente. 69

Este paradigma conceptual básico de la estructura dinámica de la realidad ha sido formulado ilosóicamente por Nicolás de Cusa hace tiempo y más recientemente por Xavier Zubiri; 70 e históricamente ha sido ensayado magis-tralmente por Pierre Vilar, José Antonio Maravall y Amado Mendes. 71 Para unos y otros toda realidad, y por supuesto, la realidad histórica, es un conjun-to de relaciones, casi siempre conlictivas, sin cuya necesaria interconexión no es posible comprender las muchas y variadas partes que la integran.

De ahí que los temas centrales de nuestra exposición, cuales son las comi-siones o diputaciones de los cabildos municipales y la realidad inanciera-iscal de los ámbitos locales o territoriales en un espacio (Corona de Castilla) y en un tiempo (ines del xvii y principios del xviii) determinados, en tanto ingredien-tes fundamentales de la organización política de una sociedad, no se podrían en-tender si no los relacionamos, no ya con los otros elementos de la propia política, sino con la sociedad, la economía y la cultura. Así, pues, estas cuatro dimensio-nes, a las que reducimos intelectualmente la riqueza inabarcable de la realidad histórica, tienen que ser analizadas rigurosa y comparativamente para dar cuen-ta de aquellas especíicas realidades institucionales en general y inancieras-is-cales en concreto. 72

En este sentido, la «política» —un concepto mucho más amplio que el del po-der y el del Estado, aunque los incluya a ambos— tiene que ser tenida en cuenta, tanto en su vertiente interna de los distintos niveles administrativos (horizon-tales y verticales) que la integran, como en su proyección externa, en la medida en que los medios de la acción internacional —los de la guerra (fortiicaciones, ejércitos y lotas) y los de la diplomacia (embajadores, nuncios, etc.)— la condi-cionan siempre.

Sin «sociedad» no es posible la política en ningún sentido. Ésta no se puede entender sin decisiones (política propiamente dicha) y sin ejecuciones (todo

68 Henri Irénée Marrou, «Comment comprendre le métier d’historien», in Charles Samaran (Dir.), L’histoire et ses méthodes, Gallimard, Paris, 1961, p. 1465-1540.

69 Edgar Morin, La méthode, Éditions du Seuil, Paris, 2008.70 Nicolás de Cusa, La docta ignorancia, Aguilar, Madrid, 1966; Nicolás de Cusa y Juan Wenck,

Apología de la docta ignorancia y la ignorada sabiduría, Universidad de Navarra, Pamplona, 1995; Xavier Zubiri, Estructura dinámica de la realidad, Alianza y Fundación Xavier Zubiri, Madrid, 1989.

71 Pierre Vilar, Pensar històricament. Relexions i records, Edicions 3 i 4, València, 1995; José Antonio Maravall, La cultura del Barroco. Análisis de una estructura històrica, Ariel, Barcelona, 1975; José M. Amado Mendes, A História como ciência. Fontes, metodologia e teorizaçao, Coimbra Editora, Coimbra, 1989.

72 Tres buenos ejemplos de esta inexcusable interrelación nos los brindan para Cuenca la monografía de David Sven Reher, Town and Country in Pre-industrial Spain. Cuena, 1550-1870, Cambridge University Press, Cambridge, 1990; para Toledo la de Laura Santolaya Heredero, Una ciudad del Antiguo Régimen: Toledo en el siglo xviii. (Personas, propiedad y administración), Universidad Nacional de Educación a Distancia, Ma-drid, 1991; y para Ciudad Real la de Carla Rahn Phillips, Ciudad Real, 1500-1750. Growth, Crisis, and Read-justment in the Spanish Economy, Harvard University Press, Cambridge and London, 1979.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

224

el aparato administrativo). Los procesos, en este caso políticos, no se dan ni se pueden entender sin las biografías tanto individuales como colectivas (los actores sociales). Y ahí están para demostrarlo las redes clientelares, la patri-monialización de los oicios, los regidores censualistas, los destinatarios pre-ferentes de los gastos, la primacía de los intereses de unos pocos frente a las necesidades de los más, etc. etc.

La existencia generalizada de una «economía consumista», caracterizada por el consumo privado (suntuario en muchos casos), las importaciones y, sobre todo, el gasto público, es otro de los factores condicionantes de aquella estructura dinámica de la realidad política y social. 73 La inversión, propia de una economía productiva, está gravemente lastrada por la recurrencia de las generalizadas crisis de subsistencias y de los cambiantes procesos inlaciona-rios-delacionarios. De ahí que los factores económicos —el juego de la oferta y de la demanda— arrojen un déicit crónico, que lastra irremediablemente todo proyecto de reforma política (y de manera muy especial de las reformas inancieras-iscales) y todo intento de paz social. 74

Finalmente, la «cultura», entendida como la expresión axiológica de una manera de pensar y sentir (La inteligencia sentiente de Zubiri), 75 que orienta las conductas tanto individuales como colectivas, lo informa todo, a la vez que es condicionada por aquellos procesos políticos, sociales y económicos. Pues bien, esa cultura, de carácter transcendentalista, inluye decisivamente en la forma-ción de un concreto pensamiento inanciero-iscal a nivel individual (pensado-res, tratadistas, etc.), pero también en las mentalidades colectivas, coniguradas por los parámetros doctrinales de la Iglesia católica. De ahí que las contribucio-nes de la Iglesia, que ostenta un gran patrimonio y moviliza muchos recursos inancieros, haya que explicarlas desde una perspectiva económica, pero en-cuadrándolas siempre en ese inluyente marco doctrinal teológico.

b) Niveles del poderVolviendo a la dimensión «política» de esa estructura dinámica de las rea-

lidades institucionales (diputaciones) y inancieras-iscales, uno de los temas fundamentales para analizarlas primero y explicarlas después pasa por dife-renciar nítidamente los distintos niveles de poder, tanto verticales como hori-zontales, que caracterizan a la organización política de la sociedad. 76

73 Rafael Domínguez Martín, «Crecimiento económico, crisis del Antiguo Régimen y haciendas locales. La hacienda municipal de Santander, 1754-1808», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss. xvi-xix), op. cit., p. 263-283.

74 Maximo García y Bartolomé Yun, «Pautas de consumo, estilos de vida y cambio político en las ciudades castellanas a ines del Antiguo Régimen. (Sobre algunas teorías del crecimiento económico desde la perspectiva de la demanda)», in José Ignacio Fortea Pérez (Edit.), Imágenes de la diversidad. El mundo urbano en la Corona de Castilla (s. xvi-xviii), op. cit., p. 245-282.

75 Xavier Zubiri, Inteligencia sentiente. Inteligencia y realidad, Alianza y Fundación Xavier Zubiri, Madrid, 1991.

76 Paul D. Halliday, Dismenbering the Body Politic: Partisan Politics in England’s Towns, 1650-1730, Cambridge University Press, Cambridge, 1998.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

225

Prescindiendo ahora de la organización eclesiástica (Santa Sede, cabildos eclesiásticos, obispados y parroquias) y centrándonos en la organización po-lítica de la monarquía hispánica hay que distinguir verticalmente dos gran-des niveles de poder: el del «Rey» y el del «Reino». En el primero se incluye todo el poder palatino de las Casas Reales, el poder político de los Consejos y/o Secretarías y el poder administrativo de todas las instituciones centrales y periféricas. Y en el segundo las Cortes de la Corona de Castilla y las 21 ciu-dades con voto consultivo en esas mismas Cortes, dado que el voto decisivo se lo reservan los respectivos cabildos. 77

Cada uno de estos tres niveles de poder, entendido en el sentido amplio planteado por Michael Mann, tuvo sus propias haciendas, distintas en su na-turaleza iscal y con iguras impositivas especíicas. La hacienda del «rey» con sus rentas provinciales, ventas de oicios y jurisdicciones, asientos y juros; 78 las de las «cortes» con sus servicios ordinario, extraordinario y de millones; y la de los «concejos» con sus propios, pósito y arbitrios. Pero, aparte de esta dinámica iscal propia, aunque estrechamente interrelacionada, lo que impor-ta destacar aquí, hablando de niveles de poder, es la adecuada caracterización conceptual de este mismo poder. En efecto, mientras que el poder del «rey» es un poder político-legal, que se reserva toda la soberanía (o potestas), o capa-cidad de dar, modiicar o enmendar las disposiciones normativas, indepen-dientemente de su rango (pragmáticas, provisiones, cédulas o simplemente ordenanzas), el poder del «reino» es fundamentalmente un poder económico-administrativo, que ostenta «representativamente» la propiedad de los súbdi-tos (la proprietas). Son precisamente estos súbditos —las élites dirigentes y poderosas— desde las plataformas institucionales de las Cortes de la Corona de Castilla y de los Cabildos de las ciudades los actores sociales, que admi-nistran, controlan y, casi siempre, utilizan en beneicio propio todo el sistema inanciero-iscal de la organización política, independientemente del nivel de poder de que se trate.

c) Binomios recurrentesDe todo lo anterior se pueden deducir una especie de «leyes en la histo-

ria» que, independientemente de la temática, se reproducen de manera re-iterativa. Por tratarse de la estrecha interrelación, casi siempre conlictiva, entre dos elementos básicos de una única realidad, los presentamos como si tratase de dos polos de un solo binomio, que en este caso reducimos a cinco: soberanía-propiedad, unidad-diversidad, guerra-paz, biografías-procesos y espacio-tiempo.

77 José Ignacio Fortea Pérez, «Las Ciudades, las Cortes y el problema de la representación política en la Castilla Moderna», op. cit., p. 434.

78 Francisco Javier Quintana Toret, «Los <asientos> del concejo malagueño en el siglo xvii. ¿Una alternativa iscal de la monarquía absoluta», Fiscalitat estatal i Hisenda local (ss. xvi-xix), op. cit., p. 466-479.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

226

El binomio de la soberanía-propiedad se comprende fácilmente con la ex-plicación anterior sobre la distinta naturaleza del poder político-legal del «rey» y del poder económico-administrativo del «reino». Pero, aparte de esta insos-layable constatación empírica, Jean Bodin hace mucho tiempo y José María Maravall y Perry Anderson más recientemente coinciden en airmar que para entender la construcción y progresiva consolidación del Estado moderno tan importante fue la una como la otra. 79 De ahí que en un tema tan medular de este Estado moderno, cual es su estructura y dinámica institucional (comisio-nes) y inanciera-iscal, la «propiedad» de los súbditos sea tan importante como la «soberanía» del rey; si aquélla está en las manos de regidores, asentistas, censualistas, arrendatarios, etc., ésta —la soberanía o capacidad de dar leyes— tiene como exclusivo hontanar la institución central o supranacional del rey.

El segundo binomio, el de la unidad-diversidad, muy utilizado en nuestros días por el sociólogo Edgar Pisani para explicar la recurrente dialéctica de los nacionalismos de ayer y de hoy, 80 nos aclara la tensión permanente entre la afanosa búsqueda de la uniformidad iscal de la segunda mitad del siglo xvii y principios del xviii, no ya para reducir lo más posible los privilegios iscales de una sociedad estamental, sino para uniformar, respetando aquellos privi-legios sociales, un complejo, diversiicado y confuso sistema iscal muy poco eiciente para lograr buenos resultados económicos.

El tercer binomio, el de la guerra-paz, pone de maniiesto la conlictividad permanente del devenir humano, que en unos casos se queda en revuelta o revolución y en otros se dirime a través del enfrentamiento bélico. 81 Esta con-lictividad, por lo tanto, no sólo está en el seno de la propia sociedad, sino que es característica incuestionable de la política, en la que siempre se lucha por el poder entre gobernantes o contra el poder entre gobernados y gobernantes. De ambos aspectos se dan buenas pruebas en el terreno concreto de la isca-lidad, cuya presión insostenible levanta sublevaciones o, al menos, provoca reformas; y, desde luego, la realidad casi permanente de las guerras consume la mayor parte de las contribuciones. 82

El cuarto binomio es el que relaciona a las biografías con los procesos. La importancia de estos últimos ha sido ampliamente destacada por las histo-riografías más punteras desde la segunda mitad del siglo xix (materialismo histórico, Annales, etc.); y las biografías, tanto individuales como colectivas,

79 Jean Bodin, Les six livres de la République, Jacques du Puys, Lyon, 1580,; José Antonio Maravall, Teoría del Estado en España en el siglo xvii, op. cit.,; Perry Anderson, L’Etat absolutiste. Ses origines et ses voies. I : L’Europe de l’Ouest, Maspero, Paris, 1978.

80 Edgar Pisani, «Commment conjuguer unité et diversité. Le Canada, laboratoire institutionnel à hauts risques», Le Monde Diplomatique, 526, 1998, p. 14-15.

81 Francesco Benigno, Espejos de la revolución. Conlicto de identidad política en la Europa Moderna, Crítica, Barcelona, 2000; e Id., «Lotta politica e sbocco rivoluzionario: rilessioni sul caso Messina (1674-1678)», Storica, V, 1999, p. 7-56.

82 H. V. Bowen y A. González Enciso (Edits.), Mobilising Resources of War: Britain and Spain at Work During the Early Modern Period, EUNSA, Pamplona, 2006, p. 243; Annie Molinié y Alexandra Merle (Drs.), L’Espagne et ses guerres, PUPS, París, 2004; Joël Cornette, Le roi de guerre. Essai sur la souveraineté dans la France du Grand Siècle, Éditions Payot et Rivages, Paris, 2000.

Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

José Manuel de Bernardo Ares Las comisiones o diputaciones de los cabildos castellanos en la Época Moderna

227

son el tema preferente de la sociología en general y de la sociología histórica en particular, de la que forman parte los estudios sobre la familia, las clientelas, las genealogías, etc. etc. (Coppolani, Gingras, Loriga, Chacón, etc.). En nues-tro caso, el estudio pormenorizado del quién es quién en todos los antedichos niveles del poder es una cuestión central, sin la cual la comprensión rigurosa de la realidad institucional de las diputaciones o comisiones sería totalmente imposible. La persona o personas pasan a ocupar, bien con nombre y apelli-dos individualmente, o estudiados colectivamente como grupo administrati-vo (los regidores, por ejemplo), un lugar destacado, por no decir primordial, en estos análisis institucionales y inancieros-iscales. Unos y otros, los ac-tores sociales, son casi siempre la clave explicativa de los referidos procesos políticos, económicos, sociales y culturales, que, a su vez recíprocamente, les condicionan en sus decisiones.

El quinto binomio, el del espacio-tiempo, es un viejo tema historiográi-co, pero no por ello menos importante que los anteriores. En relación con el tiempo hay que traer a colación, una y otra vez, que si «todo cambia» (Herá-cl*to) también «todo permanece» (Parménides), dando por conspicua la for-mulación braudeliana del tiempo corto, medio y largo. 83 Y en relación con el espacio no se puede entender la esfera de lo local sin tener en cuenta la inter-nacional (Higounet, Battistella, Claval, Kennedy, etc.); 84 de la misma manera que no se pueden comprender las metrópolis europeas sin las colonias ameri-canas o viceversa (Bailyn, Greene, etc.); 85 y, en nuestro caso, para estudiar las diputaciones de los concejos hay que tener muy en cuenta el ámbito territorial de toda la Corona de Castilla y nunca se puede prescindir del amplio espacio internacional de la monarquía hispánica. 86

VII Conclusiones

De todo lo anterior se pueden sacar cuatro conclusiones, previamente sin-tetizadas en el mismo título del trabajo. A saber, la importancia orgánica o institucional de las diputaciones municipales; la omnipresencia de las re-des sociales; la interrelación inanciera y iscal entre los distintos niveles del

83 Fernand Braudel, La Historia y las ciencias sociales, Alianza, Madrid, 1970; Alfred Cordoliani, «Comput, chronologie, calendriers», in Charles Samaran (Dir.), L’histoire et ses méthodes, Gallimard, París, p. 37-51.

84 Charles Higounet, «La géohistoire», in Charles Samaran (Dir.), L’Histoire et ses méthodes, op. cit., p. 68-91; Dario Battistella, héories des relations internationals, Presses de Sciences Po, París, 2006; Paul Claval, Espace et pouvoir, Presses Universitaires de France, París, 1978; Paul Kennedy, he Rise and Fall of the Great Powers. Economic Change and Military Conlict from 1500 to 2000, Unwin Hyman Li-mited, London, 1990.

85 Bernard Bailyn, «he Idea of Atlantic History», Itinerario, 20, 1996, p. 19-44; Jack P. Greene, Pe-ripheries and Center: Constitutional Development in the Extended Politics of the British Empire and the United Estates, 1607-1788, Norton, Athens, 1987.

86 Christian Grataloup, Géohistoire de la mondialisation. Le temps long du Monde, Armand Colin, Paris, 2007.

José Manuel de Bernardo Ares

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

228

poder; y la consideración de la historia como ciencia social al diferenciar el «hecho histórico» del «hecho historiográico». Estas cuatro conclusiones se pueden, pues, encuadrar en un triángulo interpretativo, según el cual las «di-putaciones» constituirían el vértice superior (objetivo del trabajo); las «redes sociales» (familiares o clientelares) serían uno de los vértices de la base (so-ciología histórica); el otro vendría dado, en nuestro caso, por un contenido de carácter inanciero-iscal (temática especíica elegida). Y, naturalmente, el centro del triángulo estaría ocupado por las nuevas teorías y experimentadas metodologías, que colocan a la historia en las obligadas coordenadas de las demás ciencias sociales.

Las diputaciones o comisiones municipales tienen que ser estudiadas en sus estrechas relaciones, tanto horizontales como verticales, con las otras ins-tituciones, que escalonan de manera integradora los distintos niveles del po-der político, un poder político que hasta comienzos del siglo xviii compartió la soberanía y actuó de manera descentralizada.

Pero estas diputaciones sólo pueden ser entendidas cabalmente, si, además de sus elementos orgánicos, se tiene en cuenta los ingredientes sociales de su composición, desvelando el quién es quién en la toma de decisiones y entron-cando a regidores y jurados en las redes sociales envolventes, que condicionan aquellas decisiones en la búsqueda de beneicios (intereses) y no de servicios (necesidades). 87

Según sea la tipología de estas diputaciones municipales así será su función o cometido. Como en nuestro caso nos centramos en aquellas comisiones de carácter inanciero-iscal (arbitrios y propios fundamentalmente), se aborda el alcance de las distintas haciendas (las locales, las territoriales y las centra-les), poniendo de relieve la importancia del sistema de recaudación en manos prácticamente de las autoridades municipales (regidores y jurados) y la gene-ralización del fraude, de la corrupción y de la exención iscal al predominar institucional y sociológicamente los intereses de unos pocos sobre las necesi-dades de los muchos.

Ahora bien, estos tres vértices (las diputaciones, las redes sociales y los contenidos concretos inanciero-iscales), ¿cómo son estudiados? Para ello se echa mano de las aportaciones de las ciencias sociales en general y de la nue-va historia en particular, que distingue nítidamente el «hecho histórico» del «hecho historiográico». Mientras aquél es contingente y no repetitivo, éste es universal y permanente, al menos mientras la realidad histórica analizada (objeto) no aporte nuevos elementos informativos y la capacidad interpreta-tiva del historiador (sujeto) no descubra nuevas relaciones entre los hechos analizados primero y sintetizados después en grandes y envolventes claves explicativas.

87 Manuel Cuesta Martínez, Oicios públicos y Sociedad. Administración urbana y relaciones de po-der en la Córdoba de inales del Antiguo Régimen, op. cit.,.

229

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)Neus Ballbé

Des del punt de vista del funcionament polític i institucional, Nàpols re-presenta, probablement, un cas particular en el context europeu occidental. Territori sotmès, al llarg de la seva història, a diferents monarquies estrange-res i gairebé a 250 anys de virregnat i, per tant, amb el rei llunyà, no serà ins al 1734 que aconseguirà el seu ple establiment com a regne independent. Les seves institucions polítiques, per tant, són diverses, i evolucionen, es desenvo-lupen i desapareixen en funció d’aquests canvis constants, de manera diferent a la resta de l’Europa occidental. Crec necessari, doncs, començar exposant algunes particularitats que deineixen aquesta situació: la titularitat del Reg-ne, el parlament, el funcionament polític de la ciutat de Nàpols, el poder dels togati, i el singular «estat jurisdiccional». Altrament, serà difícil d’entendre per què dic que es tracta d’un cas signiicativament diferent dels altres i per què, en lloc de comissions i/o comitès parlamentaris, tracto el funcionament de les juntes.

La primera singularitat que voldria destacar es refereix a la titularitat del Regne. Des del període normand, al segle xii, la Santa Seu n’era titular, tot i que en algunes dissertacions de caràcter històrico-jurídic es fa remuntar aquest dret sobre Nàpols i Sicília a les primeries del segle ix; 1 per tant, com a feu pontiici que era, corresponia al Papa atorgar-ne la investidura cada vega-da que hi havia un canvi de monarca i cedir-ne el control a canvi d’un tribut anual. Aquesta particularitat comportà no pocs conlictes entre tots dos po-ders —papal i reial— al llarg de la història: un dels més destacats es produí durant la guerra de Successió, quan no se celebrà la cerimònia d’investidura de Felip V per negativa papal, servint aquest fet per justiicar el posterior re-

1 Hauria estat Ludovic, ill de Carlemany, que hauria donat ambdós regnes al papa Pasqual I; Mar-tín Marcos, D. El Papado y la Guerra de Sucesión española, Madrid, 2011, p. 63.

Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives – Universitat Pompeu Fabra. Becària predoc-toral FPU 2010-2014 (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte), membre dels grups de recerca Grup de recerca de les Institucions i la Societat a la Catalunya moderna (segles xvi-xix) SGR-318 i España y los tra-tados de Utrecht (1712-1714) del Ministerio de Economía y Competitividad (HAR2011-26769). El present treball no hauria estat possible sense l’inestimable ajut de Gaetano Damiano, Fausto De Mattia i Ferdi-nando Salemme de l’Archivio di Stato di Napoli. A ells, el meu més sincer agraïment.

Neus Ballbé

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

230

coneixement de l’arxiduc Carles III com a successor dels territoris de la mo-narquia hispànica —inclòs el regne de Nàpols— per part de Roma. 2 Per tant, encara que de facto entre 1700 i 1707, Felip V no va ser mai considerat de iure com a legítim monarca de Nàpols.

Segona: el parlament. Introduït per Alfons el Magnànim, no tenia un pes polític comparable al de les Corts aragoneses i catalanes, ni al d’altres assem-blees d’estat europees. En el regne de Nàpols sota la Corona d’Aragó, «baroni e sindaci delle città demaniali... non ebbero mai, come corpi politici, una funzione “costituzionale”, né nel parlamento, come bracci o staments dello stesso, né al di fuori da esso.» 3

El que manca al parlament napolità és el pactisme en el sentit correcte del terme, malgrat algunes tímides aspiracions en aquest sentit per part dels ba-rons. Ni Alfons ni Ferrante no van jurar, en seu parlamentària, de respectar els costums i usos del Regne, com succeïa a les assemblees ibèriques, ni les demandes presentades pels barons i aprovades pel sobirà eren, des del punt de vista jurídic, lleis pactades, ni tampoc les concessions especíiques foren sempre l’automàtica contrapartida, amb efectes igualment vinculants per als contraents, de les contribucions iscals ordinàries i extraordinàries. Alfons i Ferrante es mostren disponibles a àmplies concessions, però llur acció apa-reix sempre inspirada en una concepció clara de la funció règia, les prerroga-tives de la qual són sempre defensades i reforçades. La potestat absoluta que el Magnànim exercia a Nàpols, de fet, permetia —com el mateix sobirà declarà als ambaixadors de les Corts catalanes de 1450— administrar millor la justí-cia sense la nosa dels costums i usatges catalans.

En el regne aragonès de Nàpols la monarquia no basava la seva força només en el control de l’enfrontament amb poders feudals, senyorials, ciutadans i comunitaris, representats o no en el Parlament, sinó sobretot en una clientela règia de caràcter internacional (catalans, castellans, sicilians, napolitans), que ocupava l’administració del Regne i n’explotava els recursos.

Durant el llarg virregnat espanyol (1516-1707), 4 i ins el 1642, el parlament es reunia regularment cada dos anys i la seva funció era determinar l’entitat i el repartiment de les càrregues tributàries.

El control, per part del virrei, de les funcions del parlament va anar-se in-tensiicant progressivament: entre la data d’expedició de la carta reial de con-vocatòria i l’inici efectiu dels treballs transcorria un temps variable en el qual es posaven en marxa les acurades i primmirades atencions del virrei, majors o menors segons les persones i les circ*mstàncies, per fer per manera que en

2 Pròleg de Ribot, L. a Martín Marcos, L. El Papado..., p. 11-16.3 Senatore, F. «Parlamento e luogotenenza generale. Il regno di Napoli nella Corona d’Aragona»,

a Sesma Muñoz, J.A. (coord.), La Corona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458). La monarquía aragonesa y los reinos de la Corona, Zaragoza, 2010, p. 435-478.

4 Segurament seria més correcte anomenar-lo virregnat castellà, però és com a virregnat espanyol com apareix a la documentació i a la bibliografía que s’hi refereix.

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

Neus Ballbé Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

231

l’assemblea conluïssin elements «segurs» que no reservessin sorpreses i que s’adherissin a les peticions ja avançades en nom del rei, de la manera més pa-cíica i satisfactòria, 5 a més de la facultat d’intervenir en l’elecció dels dotze diputats baronials, que havien de ser preelegits d’una llista preventivament preparada i feta arribar als barons electors. Si s’afegeix que procuraven tenir un síndic que els fos particularment devot i que des del 1548 designaven el mateix electe del Poble al govern de la ciutat, es té un quadre eloqüent de la situació i s’entén com, potencialment i molt sovint, el control del virrei re-presentava un gran obstacle per al desenvolupament del parlament napolità.

Tercera: el govern de la ciutat de Nàpols. En els segles xvi i xvii, el síndic napolità «aveva una funzione eminente, inusuale nel panorama europeo, di “co-ordinatore-presidente” dell’assemblea», precedia els barons i els altres síndics, presidia els treballs del parlament i de la comissió especial (la Diputació per a les mercès), formada a parts iguals per barons i ciutadans napolitans, encar-regada de formular les peticions al sobirà. Era el síndic a respondre el discurs del virrei, mentre que en els parlaments aragonesos aquesta funció correspo-nia al protonotari del Regne. 6

L’administració de la ciutat era gestionada per una junta de sis membres —els electes—, cinc designats per la noblesa i un pel poble. El virrei Pedro de Toledo (1532-1553) va aconseguir que la designació d’aquest darrer depengués del virrei, transformant-lo així en un instrument per al control regi de la vida político-administrativa de la ciutat. 7

A diferència del parlament, l’assemblea dels electes no era convocada pel sobirà, sinó que es reunia per pròpia iniciativa. Això li va consentir roman-dre, durant tot el domini castellà, com un òrgan polític de la noblesa i de la baronia.

El govern de cadascun dels seggi (escons, o districtes, per fer-ho més clar) era coniat amb rotació semestral a sis diputats, cavallers del districte votats entre aquells que tenien més de vint anys; cadascun dels districtes elegia, a més, cada sis mesos, el propi representant, l’electe, a l’administració ciutada-na, el Tribunale di S. Lorenzo.

Els sis electes eren al capdavant d’un complex i mastodòntic aparell comu-nal, organitzat en diputacions i oicis. Les diputacions eren òrgans col·lectius, compostos de nobles i populars, que desenvolupaven funcions especíiques; algunes, a més de deures d’administració activa, exercitaven també funcions jurisdiccionals. Altres diputacions estaven desproveïdes de l’exercici de la ju-risdicció però tenien un fort pes polític; a aquestes diputacions ordinàries so-vint en seguien moltes d’extraordinàries creades per a la resolució de proble-

5 D’Agostino, G. Parlamento e società nel Regno di Napoli secoli xv-xvii, Napoli, 1979.6 Senatore, F. «Parlamento e luogotenenza...»7 Muto, G. «Il patriziato napoletano e il governo della città capitale», a Muto, G.; Capasso Torre

Delle Pastene, E.; Sanfelice Di Bagnoli, P. (ed.), Patriziato napolitano e governo della città, Napoli, 2005, p. 17-23.

Neus Ballbé

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

232

mes concrets i de durada sovint breu. Al costat de les diputacions, operaven una sèrie d’oicis, cadascun dels quals tenia un sol titular, però una inacabable xarxa burocràtica que involucrava diversos centenars de persones.

La importància política dels seggi, augmentarà des de 1642 quan, després de la manca de convocatòria del parlament general del Regne, seran ells a dis-cutir i votar el donatiu biennal ordinari d’1.200.000 ducats. Aquest fet com-porta no tant un problema de representativitat com un canvi en el signii-cat de la representació política. 8 La transferència de l’escenari parlamentari al municipal va signiicar el redimensionament de la gran noblesa titulada i l’aliança del poder regi amb el patriciat ciutadà o, més concretament, amb aquella part del patriciat napolità menys dotat de recursos econòmics, de feus i de capacitat política i, per tant, més fàcilment controlable per part del virrei. Això no obstant, la condició de patrici di seggio no és incompatible amb la de senyor titulat. 9

Quarta: el poder dels togati. Si bé el dret, i com a conseqüència els juristes, havien esdevingut puntals per al manteniment dels sistemes polítics a l’Eu-ropa occidental moderna, el paper dels juristes, a Nàpols, té també els seus aspectes diferencials. Mentre a Catalunya els juristes esdevenen els màxims intèrprets i responsables de la posada al dia de la legislació, donada la manca de convocatòria de Corts tot al llarg del segle xvii, a Nàpols hi ha una poten-ciació del cos jurídic, per part de l’aparell virregnal, com a fre a les aspiraci-ons polítiques i de poder de la noblesa del Regne. El virrei va desenvolupar una obra de restauració política que va recompondre el consens al voltant de la corona, impulsant un equilibri en el govern de les institucions; l’obertura a l’aristocràcia va ser en certa manera redimensionada i, al mateix temps, va madurar una hegemonia de l’aparell ministerial substancialment controlat per la gran burocràcia togada.

Aquest poder dels juristes arrenca del moment en què es crea el Consiglio Collaterale, instituït per Ferran el Catòlic el 1507. Amb l’arribada del virrei Pedro de Toledo el 1532 la funció de direcció política va ser progressivament buidada, reforçant la de cancelleria, el paper central de la qual era coniat als regents, que assistien el virrei en qüestions de govern. A partir de la segona meitat del segle xvi les funcions i el poder concret dels virreis van ser gra-dualment dimensionats a favor del Col·lateral. Pier Luigi Rovito airma, en aquest sentit, que «tra Cinque e Seicento i vicerè avevano fatto da supporto alla silenziosa conquista del potere da parte dai legali. Ma, raforzatasi e consolidatasi

8 Muto, G. «Alla vigilia della rivoluzione: istituzioni di governo, congiuntura economica, ceti soci-ali», a Ferrero Micó, R.; Guia Marín, L. (ed.), Corts i parlaments de la Corona d’Aragó. Unes institucions emblemàtiques en una monarquia composta, València, 2008, p. 413-427.

9 Muto, G. «Il patriziato napoletano...», p. 20. I no només això. El 30 de maig de 1713 seran els re-presentants municipals els que, al·legant antics costums i privilegis del Regne, i en nom d’aquest, pro-testaran davant de l’Arxiduc per la nòmina d’un català –Domènec Aguirre– com a president del Consell de Santa Clara, com també per la nominació de bisbes no regnícoles. Els signants del document són els representants dels seggi de la capital. (Archivio di Stato di Napoli (ASNa), Consiglio Collaterale, Afari diversi II, lligall 251, s.f.)

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

Neus Ballbé Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

233

quell’accesa, la potestas vicereale era stata la prima a fare le spese del nuovo asset-to. Nella respublica dei togati, insomma, i vicerè erano divenuti gli ostaggi dell’es-tablishment locale». 10

Donat el caràcter plenament feudal del Regne, un altre element a tenir en compte és el particular «estat jurisdiccional», això és la coexistència de nom-brosos poders en els mateixos territoris i competències, amb la conseqüèn-cia que mancava una autoritat capaç de coordinar el govern de la perifèria. L’extraordinari poder jurisdiccional local dels barons, aconseguit gràcies a la cessió de poder polític, va impedir que les audiències provincials desenvolu-pessin un paper semblant al de les intendències franceses. 11

Aclarit el particular context polític i institucional napolità, ens situem en el breu període del virregnat austríac, que manté durant vint-i-set anys més el govern d’un virrei sobre la preexistent estructura castellana, però amb vius signes de millora, de modernització i d’accentuat desenvolupament, no tant en el camp inancer com en l’econòmic i jurisdiccional. 12 Considerat ins fa pocs anys com una simple continuació del més llarg període de dominació castellana presenta, però, alguns aspectes en base als quals és possible par-lar d’una certa diferenciació entre aquest i el precedent període, sobretot del 1647-48 endavant. Aquesta diferenciació, tanmateix, no ho és tant pels re-sultats obtinguts, sinó pels intents de millora, quan no de veritable i pròpia renovació, que l’administració habsbúrgica va provar d’aplicar en l’aparell econòmico-inancer i polític del País. 13 Carles III l’arxiduc va mantenir l’es-tructura administrativa existent al Regne però, igual com havia succeït en els anys de govern a Barcelona, l’opció d’utilitzar les juntes signiica la tria d’unes institucions de funcionament més àgil, en les què pot col·locar homes de la seva màxima coniança. 14

Així, doncs, pretenc analitzar un mecanisme completament extraparla-mentari com són les juntes, organismes que, tot i ser representatius, no ho són en el sentit de ser establerts per decisió de cap parlament, sinó que ho són en sentit justament contrari, d’un enfortiment de l’absolutisme regi i, en els anys del virregnat austríac, a més, de la voluntat de construir o d’utilitzar aquelles estructures necessàries per al millor funcionament de l’Estat. Des del virreg-nat espanyol i ins a la unitat d’Itàlia, per tant al llarg de més de 300 anys, les juntes napolitanes desenvolupen les funcions que en altres indrets d’Europa van ser responsabilitat de les comissions parlamentàries.

10 Rovito, P.L., Respublica dei togati. Giuristi e società nella Napoli del Seicento, Napoli, 1981, p. 39.11 Prefaci de Musi, A. a Di Falco, A. Il governo del feudo nel Mezzogiorno moderno (secc. XVI-XVIII),

Avellino, 2012, p. X.12 Mazzoleni, J. Le fonti documentarie e bibliograiche dal sec. X al sec. XX conservate presso l’Archivio

di Stato di Napoli, Napoli, 1978, vol. I, p. 98.13 Di Vittorio, A. “La mancata numerazione dei fuochi del 1732 nel Viceregno austriaco di Na-

poli”, Temi e problemi di economia asburgica tra Vienna e Napoli secolo XVIII, Innsbruck-Bozen, 2009, p. 41-67.

14 Leon, V. Entre Austrias y Borbones. El Archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714), Madrid, 1993.

Neus Ballbé

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

234

En principi, les juntes tenien una articulació institucional extraordinària, en el sentit que no tenien origen en la legislació estatal, sinó en ordres directes reials o virreials, però, alhora, molt difosa en el sistema administratiu d’Antic Règim i amb una estabilitat i longevitat que, en alguns casos, es mantindrà inalterada, donant-li una característica d’ordinarietat. 15

Eren, sovint, estructures internes d’una fonamental magistratura del Reg-ne, la Regia Camera della Sommaria. Si bé anterior però organitzada de mane-ra estable en època aragonesa, aquesta potentíssima magistratura va resistir tot intent de redimensionar-ne competències i estructura ins al 1807, quan fou abolida pels napoleònics per donar lloc a la Gran Corte dei Conti. Les com-petències i les funcions reservades a aquest tribunal eren força àmplies en l’àmbit de l’anomenat «interès iscal»: eren de la seva competència totes les causes en les quals l’actor o l’afectat fos la hisenda, o que hi tinguessin qual-sevol relació.

La composició de les Juntes comportava, sempre, la presència com a cap del lloctinent de la Sommaria, en qualitat de delegat del rei en l’afer de com-petència de cadascuna de les Juntes, i és a casa seva on es fan les reunions. El lloctinent tenia al costat, almenys, un president al qual coniava l’encàrrec i que, per això, els documents s’hi refereixen com a jutge comissari. Totes les activitats de competència de la Regia Camera della Sommaria eren, a l’inici de cada any, objecte de coniança als presidents, de commessa, tal com es pot comprovar en les nombroses commesse impreses que es conserven a l’Archivio di Stato di Napoli. 16

Constituïdes en bona part per consellers i funcionaris de l’aparell ministe-rial provinents de diferents branques de l’administració, permetien no haver d’assumir nou personal administratiu en les antigues institucions de govern, alhora que s’assolia un equilibri que evitava les tensions entre òrgans que en teoria podien tenir competències concorrents sobre la matèria en qüestió; no-més així s’explica perquè les juntes, més enllà de dèbils protestes formals, nofossin obstaculitzades per la burocràcia ministerial.

De la documentació sobreviscuda al pas del temps i a l’incendi per part de les tropes alemanyes d’una bona part dels fons de l’Archivio di Stato di Napoli el 1943, resulta impossible fer una anàlisi acurada de totes les juntes en funcio-nament o creades durant el virregnat austríac i, per tant, el treball que presen-to es basa en el funcionament de dues d’aquestes juntes, de vital importància des del punt de vista econòmic: d’una banda, la junta per a la numeració dels focs que, si bé de creació anterior, presenta diverses modiicacions respecte al sistema operatiu que havia tingut ins aleshores i que havia de signiicar una

15 Damiano, G. itxa sobre «Libro maggiore dell’introito, e esito de’ fondi addetti per l’espurgo de regij lagni che si dispongono dalla Regia giunta eretta da Sua Maestà per attendere alle suddette opere (1785)», a Buccaro, A.; De Mattia, F. (ed.), Scienziati-artisti. Formazione e ruolo degli ingegneri nelle fonti dell’Archivio di Stato di Napoli e della Facoltà d’Ingegneria di Napoli, Napoli, 2003, p. 136.

16 Damiano, G. «Libro maggiore...».

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

Neus Ballbé Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

235

actualització de les contribucions iscals; de l’altra, la junta del bon govern o de les universitats, que havia de permetre resoldre els problemes d’excés d’en-deutament, de manca d’ingressos derivats de l’impagament dels tributs per part dels barons i d’empobriment del patrimoni reial, i que fou creada durant aquest període.

Pel que fa a la primera, la numeració dels focs havia de tenir lloc, teòrica-ment, cada quinze anys però, des del 1595, any en què se’n féu una de com-pleta i general —i que continuava sent la base per als pagaments iscals—, la darrera, feta de manera incompleta, datava del 1669 i no podia ser tampoc iable perquè fou feta immediatament després d’una greu epidèmia de pesta. Val a dir que aquestes numeracions no tenien com a principal una inalitat estadística —entre altres motius perquè la ciutat de Nàpols estava exempta d’imposicions directes— sinó que servien per a la distribució i el pagament de les càrregues iscals.

En els primers anys del 1700 hi ha nombrosos indicis de l’interès a fer una nova numeració, segons es desprèn de la correspondència entre el Col·lateral, que manifestava la necessitat de conèixer la nova situació dels focs, i el sobirà, a qui es demanava la manera com podia realitzar-se. 17

A l’arribada dels austríacs al Regne el juliol de 1707, aquests advertiren la necessitat d’una nova numeració que, sobretot per les imposicions iscals, re-lectís l’evolució de la situació demogràica, i en el mateix any se’n començà a parlar. La Sommaria, però, es manifestà contrària al projecte, preocupada per no introduir novetats que poguessin ser contràries a interessos preexistents. 18

La incertesa derivada de la conjuntura internacional que, ins al tractat de Rastadt de 1714, no va determinar que el regne de Nàpols fos deinitivament territori austríac, no va afavorir la concentració sobre problemes que reque-rien un notable compromís i despesa econòmica, a més d’una ferma presa de posicionament contra els interessos d’aquells que en podien sortir perjudicats.

El 1722-23 des de Viena es retorna a l’argument de la numeració, demanant al Col·lateral, no pas la seva opinió, sinó que presentés només la manera d’exe-cutar-la. Fou un privat, però, el marquès de Franco, que realitzà el 1724 una proposta de nova numeració que, segons ell, no havia de comportar despeses per les inances del Regne i que hauria permès una actualització de la pobla-ció i, consegüentment, majors ingressos.

Viena, en aquest cas, va preferir escoltar el parer del Col·lateral, que fou negatiu, al·legant com de difícil i antieconòmica era l’aplicació del projecte, a banda d’oposar-se frontalment a la proposta que feia Franco de premiar amb sis places de ministre els responsables de dur a terme la numeració. D’altra banda, tenint en compte precedents anteriors, argumentava que la despesa era excessiva, com ho seria també el greuge iscal per a les universitats que se

17 ASNa, Collaterale, Notamenti, n. 105, f. 38r, 44v-45r.18 Di Vittorio, A. «La mancata numerazione dei fuochi...».

Neus Ballbé

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

236

n’hauria derivat per l’inevitable augment dels focs, des del moment que, en numeracions anteriors, les universitats preferien pagar xifres molt elevades abans de contribuir a una nova numeració. El Col·lateral pensava que una nova numeració no comportaria més ingressos perquè, tot admetent un aug-ment del nombre de famílies, moltes s’havien traslladat a la capital, exempta, com he apuntat, d’imposicions directes, i la resta no constituïa un grup sig-niicatiu en el sentit de fer augmentar els ingressos. Així, doncs, es demanava la suspensió de l’expedient de la numeració. 19

El gener de 1726, però, pressionat des de Viena, el virrei Althan presentava una proposta de numeració, no obstant la seva oposició inicial, tant per la du-rada de l’operació i el seu cost, com pel convenciment que calia, prèviament, una reforma de l’estructura burocràtica de l’Estat.

El 6 de febrer de 1732 es convocà un Col·lateral extraordinari per proce-dir a la constitució d’una Junta que havia d’ocupar-se’n, manifestant, un cop més, que la numeració era més un mal que un beneici. Després de diverses ordres i contraordres, el 31 de març de 1732 es conirmava, amb carta del so-birà, la ferma voluntat de dur a terme la numeració «per motius de justícia»; mentrestant, la Junta va assumir una relació obertament desconiada envers les universitats, intentant prevenir en la mesura del possible tant els fraus com les omissions en les llistes.

Les numeracions s’havien fet, ins al 1669, seguint el sistema d’anotació ostiatim, és a dir casa per casa, mitjançant numeradors delegats del govern i enviats a cada universitat, a partir del qual es determinaven els focs iscals. La numeració del 1732, en canvi, es va fer seguint el sistema de les rivele, decla-racions jurades en les que els caps de casa havien d’anotar totes les dades per-sonals i familiars, i descriure els béns, les rendes i els censos dels que gaudien. Per evitar l’ocultació de propietats, es procediria eventualment a la conisca-ció, per part del govern, dels béns no declarats. Les diferents províncies del Regne foren dividides i posades sota la responsabilitat dels diversos consellers i racionals, que havien de recollir-ne i presentar-ne els resultats. 20

En la documentació conservada, hi ha les actes de les reunions de la jun-ta, amb la indicació de la data de cadascuna, el lloc on es realitzaven (la casa del comte Aguirre, lloctinent de la Sommaria) i les intervencions de cadas-cundelcomponents. 21 En les primeres reunions es discuteixen els preliminars de la numeració; en les successives, s’entra de ple en la pròpia numeració. Cada membre de la Junta refereix els obstacles que la numeració troba per part de les universitats, els governs de les quals demanen proveïments que puguin alleu-gerir les càrregues iscals lligades a la numeració. S’hi troben les discussions sobre les controvèrsies entre numeradors i universitats sobre els focs atribuïts,

19 ASNa, Collaterale, Notamenti, n. 136, f. 151, 30 gener 1726.20 Barbagallo De Divitiis, M.R. Una fonte per lo studio della popolazione del regno di Napoli: la nu-

merazione dei fuochi del 1732, Roma, 1977.21 Barbagallo De Divitiis, M.R, Una fonte..., p. 11.

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

Neus Ballbé Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

237

s’estableixen penes per haver fet la numeració «contra la forma del ban i ins-truccions»; s’entra en el detall de totes les controvèrsies relatives a les diferents categories de ciutadans.

Les operacions per a la numeració, però, no avançaven regularment. Les universitats, que havien demanat i obtingut una pròrroga del termini ixat per a completar l’operació, no la duien a terme correctament. A més, la junta dubtava de la lleialtat de les seves declaracions, a banda de constatar diverses falsedats en les escriptures. La nova numeració dels focs es presentava lenta, obstaculitzada no menys per forces internes que per la situació econòmico-política general del país on s’havia d’efectuar, insuicient, a més, pel sistema en què s’estava desenvolupant, per aportar substancials millores a la depressi-va economia del Mezzogiorno. Amb l’inici de la guerra de Successió polonesa, el regne de Nàpols va esdevenir l’objectiu d’una expedició de l’exèrcit espa-nyol sota comandament del duc de Montemar i de l’infant don Carlos. No es parlarà mai més de numeració, sinó solament de preparatius per a la guerra.

L’altra junta que pretenia millorar els ingressos en el reial patrimoni, esta-blerta, aquesta sí, durant el virregnat austríac, fou la Giunta del buon governo o delle università, 22 creada el 4 de desembre de 1728 23 per aconseguir una re-habilitació dels comptes públics de les universitats del Regne i per vigilar so-bre l’acompliment de dues pragmàtiques del segle anterior, de administratione Universitatum, que s’ocupaven de l’estat de les universitats del Regne, en tant que un dels mals que experimentava el patrimoni reial consistia en la insol-vència d’algunes d’aquestes universitats que no podien pagar els pesos, per la mala gestió dels administradors públics, per la prepotència dels barons, o per col·lusió d’aquells que governaven la mateixa universitat.

El març de l’any següent, va ser publicat un ban 24 per determinar proveï-ments a favor de les universitats, normes per als administradors i per individu-ar, sobretot, aquells que havien de pagar la bonatenenza —la junta hauria hagut d’obligar la feudalitat al pagament dels béns alodials, 25 de naturalesa no feudal, que posseïen en els diferents comuns del regne— important font d’entrades que hauria permès a les universitats de sostenir sense endeutar-se les pròpi-es despeses, perquè ins llavors els barons s’havien escapolit de complir amb aquesta obligació i les universitats, davant del poders d’aquest barons rebut-javen la possibilitat de denunciar-los davant la Regia Camera della Sommaria.

22 Tot i l’escassetat de documentació referida a aquesta Junta, és possible resseguir-ne les traces grà-cies al treball de recuperació dels pocs fragments documentals existents fet per Salemme, F. Archivio della Giunta del Buon Governo delle Università, Archivio di Stato di Napoli

23 ASNa, Consiglio di Spagna, 270, f. 196.24 Prammatica XXII del 10 marzo 1729, a Giustiniani, L. «Nuova Collezioni delle Prammatiche del

Regno di Napoli», Tomo I, Napoli, MDCCCIII titolo VI «De Administratione Universitatum», Pram-matica XXII, p. 298-300.

25 Segons Galanti, G.M. Memorie storiche del mio tempo, Cava de’ Tirreni (Salerno), 1996, p. 69: «burgensatico equivale ad allodiale, ma con riferimento a quelle proprietà che i feudatari avessero a pieno tito-lo, al pari dei borghesi..., e dunque senza potervi vantare diritti di sorta, ma anche senza obblighi di prestazioni verso il sovrano o di riconoscimento di diritti verso i cittadini.».

Neus Ballbé

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

238

Així, es consideraven terres de residu, i objecte del treball d’aquesta jun-ta, aquelles universitats que presentaven en el balanç un deute envers la rè-gia Cort pel pagament dels iscals, principal imposició directa del sistema tributari del regne de Nàpols des d’època aragonesa. Cal esmentar que ja en el decenni precedent a la formació de la junta, en el si de la Regia Camera de-lla Sommaria, actuava una Camera abbreviata per ocupar-se especíicament d’aquests casos. 26

En el ban de març de 1729, que s’havia de publicar a totes les ciutats, terres i casals del Regne, s’ordenà a tots els administradors dels comuns presentar una declaració jurada de les sumes que havien d’ingressar per la bonatenen-za, amb la llista de les persones que eren deutores i la descripció de llurs béns. Una segona declaració jurada atenyia les gabelles, drets i altres entrades que en el present posseïa la universitat, com també si alguna es trobava cedida, assignada, empenyorada, permutada, o en qualsevol altra manera «distreta» amb la distinció de les persones, dels temps i de les causes per les quals s’havia fet l’assignació, cessió, empenyorament o distracció; inalment, els adminis-tradors havien de fer la relació dels temps, causes i contractes amb els quals es feren les distraccions.

L’activitat de la junta, però, fou molt contestada per la noblesa, i el 29 de maig de 1734, se’n demanà l’abolició a canvi d’un donatiu, resposta similar a altres intents d’intervenció per sanejar els balanços de les universitats del Regne. La feina de la junta fou transferida novament a una «Camera abbrevi-ata de’ ministri». 27 Entre les motivacions que s’al·legaren en el Col·lateral per a la seva abolició es llegeix que «senza che apporti al isco utile alcuno, riesce di sommo gravame non solamente a’ Baroni per i litigj che sono obbligati a soste-nere, e per le ubbidienze che hanno perduto de’ loro vassalli; ma anche alle uni-versità stesse, le quali si dissenguano per le spese delle liti, e per lo mantenimento qui de’ loro diputati che ciascuna fa assistere, ed a’ quali è obbligata di pagare le diete». 28

A tall de conclusió, les juntes esdevenen un mecanisme imprescindible per a dur a terme algunes de les missions que en altres indrets de l’Europa occi-dental moderna, amb l’existència d’un parlament o unes corts amb un fort pes polític i legislatiu, duen a terme les comissions o comitès parlamentaris. En el cas concret del virregnat austríac de Nàpols, al meu parer, s’utilitzen les juntes, no tant com a relex d’un comportament absolutista, malgrat que pro-bablement també hi és en certa mesura, sinó pel seu vessant més pràctic, per la rapidesa del seu establiment, per la teòrica eiciència que haurien de demos-trar, per la també teòrica rapidesa amb què haurien d’arribar les seves con-clusions i resolucions, i per la possibilitat de situar-hi al capdavant homes de

26 ASNa, Sommaria, Consulte, vol. 148, f. 100-101.27 ASNa, Consiglio Collaterale, Notamenti di Niccolò Fraggianni, tomo XVII, 98.28 ASNa, Consiglio Collaterale, Notamenti di Niccolò Fraggianni, tomo XIII, 516.

Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

Neus Ballbé Les Juntes: institucions representatives a Nàpols durant el virregnat austríac (1707-1734)

239

la màxima coniança de Viena. El fet que el territori sigui una entitat política de segon ordre, sense institucions pròpies fortes que serveixin de contrapès a les actuacions sovint arbitràries de la corona, amb nombrosos grups socials en constant conlicte, no facilita tampoc l’eiciència de les juntes quant al seu funcionament i als resultats que s’obtenen del seu treball.

De totes les juntes en funcionament durant el període, aquelles que van tenir més importància van ser les de l’àmbit econòmic, en un intent de re-dreçar les malmeses inances del Regne, d’actualitzar-ne la iscalitat i d’orde-nar-ne i controlar-ne el comerç. La rellevància d’aquest intent modernitzador no es pot valorar en funció dels resultats reals obtinguts, entre altres motius perquè la situació de partida no era la més òptima: la incertesa respecte a la dependència política inal del Regne dels primers anys del període, una eco-nomia empobrida després de dos-cents anys de dominació castellana que en va explotar els recursos ins a gairebé l’exhauriment, un règim jurisdiccional i econòmic plenament feudal, i la manca d’unes institucions polítiques que fessin de contrapès al sempre més important poder de l’estament togat i a la poca «sensibilitat» política de reis i virreis castellans. Aquest panorama no es presentava com el més idoni per a la realització de profundes reformes. Això no obstant, l’intent de dur-les a terme va existir, juntament amb la pretensió de situar al capdavant de les màximes responsabilitats polítiques, jurídiques i econòmiques del virregnat a persones «noves» que en garantissin l’eiciència, tot i que romania una part important de la vella guàrdia que no en facilitava la feina. Probablement, per dur a terme aquest projecte de modernització ca-lien les polítiques que es van seguir i que, en alguns casos, podríem qualiicar d’absolutistes.

Segons havia ja manifestat el jurista Francesco D’Andrea a inals del segle xvii, «nella dialettica tra potere centrale e baronaggio, il terzo attore, il ceto toga-to, che si aggiunse e divenne principale nello scontro cetuale col potere nobiliare, avrebbe dovuto... rappresentare proprio quegli interessi dello Stato; con l’intran-sigente difesa della giurisdizione regia, assumendola in proprio, si sarebbe dovuto far difensore del bene pubblico, per la “ felicità della Repubblica”». 29

L’arribada d’una nova fornada de juristes, alguns dels quals catalans i sen-se interessos feudals en el Regne, signiica, en part, l’acompliment del desig expressat per D’Andrea, almenys en el pla teòric, tot i que la curta durada del virregnat, juntament amb totes les oposicions internes possibles a qualsevol intent de canvi, no permeten visualitzar-ne la correspondència en el terreny pràctic. Això no obstant, una bona part de les propostes i de la feina feta du-rant aquest període servirà de base per a algunes de les profundes reformes que arribaran al regne de Nàpols en el posterior període borbònic.

29 Gambini De Vera D’Aragona, M. Il diritto feudale in Francesco D’Andrea, tesi di laurea, anno accademico 2000/2001, Università degli Studi di Napoli Federico II, Facoltà di Giurisprudenza, p. 105.

240

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin

Le Comité diplomatique constitue une illustration parfaite de la complexi-té et de l’ambiguïté des comités législatifs durant la période révolutionnaire. Destinés initialement à un travail de préparation des projets de lois, ces co-mités constituent, dès l’origine, les antichambres ou les coulisses des difé-rentes Assemblées révolutionnaires. Rapidement, leurs pouvoirs excèdent ce-pendant cette stricte fonction législative, en raison des relations étroites qu’ils entretiennent avec un ensemble d’institutions extérieures à l’Assemblée, et en particulier avec les ministères. Les comités s’imposent donc progressivement comme de véritables «tentacules» de l’Assemblée, destinées à concurrencer, sinon à contester les prérogatives de l’exécutif. L’étude des comités ne saurait donc se limiter à leur seul travail d’expertise juridique, ni se réduire au seul huis-clos de l’enceinte parlementaire : elle doit également prendre en compte leur rôle d’intermédiaire entre les pouvoirs législatif et exécutif, ce qui leur confère une nature d’autant plus loue qu’elle participe des deux pouvoirs.

Parce qu’il se situe à la charnière entre l’Assemblée et le ministère des Af-faires Etrangères, le Comité diplomatique constitue un cas exemplaire de cette nature hybride. Cette position «d’entre-deux» n’a cependant jamais été étudiée en tant que telle, ce qui fait qu’au même titre que d’autres, le Comité diplomatique demeure encore largement méconnu. 1 Ce défaut d’études n’a cependant pas empêché les historiens d’investir ce comité du pouvoir le plus régalien qui soit : le pouvoir de fabriquer la politique extérieure. On consi-dère en efet que, de sa création le 29 juillet 1790 jusqu’à sa disparition en juin 1793, le Comité diplomatique se serait imposé, au détriment du pou-voir exécutif, comme le principal instigateur de la diplomatie révolutionnaire, puisqu’il aurait progressivement accaparé les pouvoirs du ministère des Af-

1 CastellàIPujols M.B. «Introduction. Que sait-on aujourd’hui des comités des assemblées par-lementaires?», Les comités des assemblées révolutionnaires: des laboratoires de la loi, revue en ligne La Ré-volution française, n°3, 2012. URL: http://lrf.revues.org/674.

http://lrf.revues.org/674

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

241

faires Etrangères. 2 Pour de nombreux juristes, le Comité diplomatique appar-tient donc moins à la catégorie des comités législatifs qu’à celle des «comités d’exécution»: les premiers sont destinés à fabriquer des lois; les seconds sont voués à empiéter sur le terrain de l’exécutif. 3 Par cette tendance à phagocyter les fonctions de l’exécutif et par cette propension à se substituer au ministère, ce Comité aurait permis aux députés de violer le principe cardinal de la sépa-ration des pouvoirs. En cela, il aurait donc contribué à un déséquilibre insti-tutionnel permanent qui aurait été à l’origine du dysfonctionnement structu-rel de la monarchie constitutionnelle, et, par la suite, de la marche «boiteuse» de la diplomatie républicaine.

À ce problème strictement institutionnel, s’ajoute une seconde diiculté: l’instrumentalisation dont ce comité aurait fait l’objet de la part de certains de ses membres, ain de servir leur politique personnelle ou partisane. Ce co-mité a beau avoir fonctionné comme un organe collégial, il est communément admis que certains députés seraient parvenus à le «noyauter» et, ce faisant, à conisquer le débat parlementaire à leur proit. Ce serait notamment le cas pour deux d’entre eux : Mirabeau sous la Constituante et Brissot sous la Légis-lative et sous la Convention. En tant que serviteur occulte de la Cour, Mirabeau se serait servi du Comité diplomatique pour renforcer les pouvoirs du roi; 4 à l’inverse, en tant que précurseur de la République, Brissot en aurait usé pour anéantir la monarchie constitutionnelle. 5 Ainsi s’expliqueraient les revirements de ce Comité, qui fut initialement paciique entre les mains de Mirabeau avant de devenir belliciste entre celles de Brissot. Dans cette logique, le Comité di-plomatique n’aurait donc été qu’un moyen institutionnel au service de inalités politiques pour le moins troubles. Dérapage institutionnel d’un côté, détour-nement politicien de l’autre: le Comité diplomatique aurait inalement double-ment trahi ses fonctions originelles. Alors qu’il avait été conçu comme un trait d’union entre l’exécutif et le législatif, il aurait en fait alimenté les dissensions permanentes entre les deux pouvoirs ; et alors qu’il avait été pensé comme un instrument de paix, il se serait transformé en une véritable machine de guerre.

L’étude exhaustive des archives de ce Comité prouve au contraire qu’il ne s’est jamais imposé comme l’instance de fabrication de la politique extérieure, dans la mesure où les députés n’ont jamais voulu en faire un substitut du mi-nistère des Afaires Etrangères, mais un organe de surveillance. Ce Comité

2 Tulard J., Fayard J.-F., Fierro A. (éd.), Histoire et dictionnaire de la Révolution française, Paris, Lafont, 1987, article «Comité diplomatique», p. 663.

3 Barthélémy J., Démocratie et politique étrangère, Paris, Alcan, 1917, p. 90; Olive H., L’action exé-cutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, h. Droit, Aix, 1908, p. 28-30, 37-38, 80; Cas-taldo A., Les méthodes de travail de la Constituante. Les techniques délibératives de l’Assemblée Nationale (1789-1791), Paris, PUF, 1989, p. 218; 222; 235; 240-241.

4 Stern A., «Mirabeau et la politique étrangère», La Révolution française, 1890, t. 19, p. 385-406; Chaussinand-Nogaret G., Mirabeau, Paris, éd. du Seuil, 1982, p. 268-282.

5 Furet F., «Les Girondins et la guerre: les débuts de l’Assemblée législative», dans Furet F., Ozouf M. (dir.), La Gironde et les Girondins, Paris, Payot, 1991, p.189-207; Attar F., Aux armes citoyens! Naissance et fonctions du bellicisme révolutionnaire, Paris, Seuil, 2010.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

242

a en efet constitué le seul moyen d’exercer une certaine forme de contrôle sur le seul champ du politique qui relevait constitutionnellement du ressort exclusif de l’exécutif: les relations extérieures. Ce contrôle parlementaire a cependant été tardif et imparfait sous la monarchie constitutionnelle, avant d’être entièrement ineicace, voire inexistant sous la République. Ce sont les raisons de cet échec en deux temps que permet de comprendre l’étude des fonctions et du fonctionnement du Comité diplomatique entre 1790 et 1793.

I Les attributions ambigües du Comité diplomatique sous

lamonarchie constitutionnelle (1790-1792)

Curieusem*nt, sous la monarchie constitutionnelle, les députés n’ont jamais reconnu, en droit, au Comité diplomatique ce pouvoir de surveillance de l’exé-cutif qu’il a pourtant ini, de fait, par s’adjuger. Il y a en efet un écart saisis-sant entre les attributions extrêmement limitées qui lui ont été dévolues et les fonctions qu’il s’est progressivement arrogées et qu’il a efectivement exercées.

Lors de la création du Comité diplomatique, le 29 juillet 1790, les députés ne lui reconnaissent qu’un rôle purement technique: celui d’instruire l’As-semblée de la teneur des traités diplomatiques hérités de l’Ancien Régime. Àl’origine, le Comité diplomatique n’a donc qu’une simple mission d’infor-mation juridique (sur le droit public), et non d’enquête politique (sur les agis-sem*nts de l’exécutif). 6 Cette fonction minimale est d’autant plus surprenante qu’à cette date, la crise de coniance entre le roi et l’Assemblée est d’ores et déjà consommée : si les députés ressentent alors le besoin de se doter d’un Comité diplomatique, c’est en raison du danger que constitue le blanc-seing qu’ils ont conféré au roi trois mois plus tôt, en se dessaisissant de tout pou-voir diplomatique et en renonçant à tout droit de regard sur la politique exté-rieure. En efet, dans ce domaine, les députés de la Constituante ont reconnu au roi ce qu’ils lui refusent dans tous les autres champs du politique: le droit de décider seul, sans partage et sans contrôle parlementaire. Les attributions minimales du Comité diplomatique ne sont donc que la conséquence des at-tributions extensives qu’ils ont coniées à l’exécutif en matière de politique extérieure, en vertu de la loi du 22 mai 1790. 7

Par cette loi, entérinée par la Constitution de 1791, 8 les députés ont en efet conié au roi le monopole de la diplomatie, soit le droit exclusif de nommer les

6 Archives parlementaires [A. P.], t. 17, 29 juillet 1790, p. 399: «L’Assemblée nationale décrète qu’il sera nommé un comité de six membres chargés de prendre connaissance des traités existants entre la France et les puissances étrangères et des engagements respectifs qui en résultent, pour en rendre compte à l’Assemblée, au moment où elle le demandera».

7 AP, t. 15, 22 mai 1790, p. 661; Collection Baudoin, n°297, 22 mai 1790.8 Titre III, chapitre IV «De l’exercice du pouvoir exécutif», articles 1-2 ; Chapitre IV, section

III, «Des relations extérieures», articles 1-3, dans Godechot J., Les Constitutions de France depuis 1789, Paris, Garnier Flammarion, 1970, p. 55 et 58.

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

243

agents à l’étranger, d’entretenir la correspondance diplomatique et de conduire les négociations. La politique extérieure peut donc faire l’objet de discussions entre les députés, elle ne peut cependant pas être l’objet de lois, puisque les dé-putés n’ont aucun pouvoir constitutionnel ni sur la déinition, ni sur la conduite de la diplomatie. 9 En outre, c’est au roi que cette loi confère l’initiative de la guerre: la guerre ne peut être discutée par l’Assemblée que sur notiication du roi et elle ne peut être entamée qu’à l’issue d’un décret adopté sur proposition du roi. En efet, ce n’est qu’après la notiication du roi d’un état «d’hostilités imminentes ou commencées» que l’Assemblée s’autorise à en examiner les «causes et les motifs» et à statuer sur leur légitimité (article 3) pour, éventuel-lement, y mettre un terme (articles 5 et 7). Non seulement l’Assemblée abdique donc tout contrôle, en amont, sur la diplomatie, mais elle ne se donne inale-ment que le droit, en aval, de censurer l’exécutif en cas d’hostilités abusives, c’est-à-dire en cas d’hostilités qui ne seraient pas en conformité avec les critères de la «guerre juste» - ce qui recouvre, selon les préceptes du droit des gens, trois types de guerres: les guerres défensives (qui sont destinées à repousser une invasion étrangère), les guerres préventives (qui permettent d’anticiper et juguler une menace de guerre latente) et les guerres de représailles (qui visent à réparer un tort ou à récupérer un bien).

Or, dans les faits, l’Assemblée ne peut pas exercer convenablement ce droit de censure. Elle ne peut en efet juger du bien-fondé d’une guerre préconisée par le roi puisqu’elle n’est pas en mesure d’évaluer la nature réelle des dangers extérieurs qui menacent la France: d’une part, elle ne dispose sur l’étranger d’aucune source d’information autre que celle que consent à lui communiquer au compte-goutte le ministère ; d’autre part, elle ignore tout des engagements diplomatiques français. L’Assemblée soufre donc d’un double handicap: d’un côté, le déicit d’informations sur les négociations menées par l’exécutif ; de l’autre, le défaut de connaissances des traités diplomatiques au nom desquels l’exécutif dit agir. Comment pourrait-elle dès lors évaluer la pertinence de décisions qu’elle ignore, en vertu de traités dont elle ne connaît pas la teneur, et en fonction d’événements qui lui sont délibérément cachés par l’exécutif? La capacité de nuisance de l’exécutif tient donc avant tout dans ce pouvoir de dissimulation que lui confère ce droit au secret diplomatique.

C’est donc pour y remédier qu’est créé, le 29 juillet 1790, le Comité diplo-matique. Si ce Comité permet d’éclairer les députés sur la teneur même des traités, il ne leur donne cependant aucun droit de regard sur l’information dont dispose le ministre et encore moins sur les décisions qu’il adopte. Ce sont donc les scrupules des députés à déroger à la règle cardinale de la sépa-ration des pouvoirs, et encore plus, à attenter à la règle d’or du secret diplo-

9 Contra Masson F., Le Département des Afaires Étrangères pendant la Révolution française, 1787-1804, Paris, Plon, 1877, p. 78-80.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

244

matique qui expliquent l’eicacité plus que limitée du contrôle exercé par ce comité sur la politique extérieure.

Ce sont les mêmes scrupules qui se manifestent lors de la refondation de ce comité sous l’Assemblée législative, comme en témoigne le fait que les députés ne savent même pas comment le baptiser : le 14 octobre 1791, ils décrètent la formation d’un «comité des questions et des matières diplomatiques»; mais, dès, le lendemain, ils se ravisent et se contentent d’instaurer un «comité des matières diplomatiques». 10 La confusion sur la titulature oicielle de ce se-cond Comité témoigne bien des hésitations des députés sur l’étendue réelle de ses fonctions: ils choisissent inalement de lui retirer les «questions diploma-tiques» (les sujets que traite le ministre), en ne le cantonnant qu’à l’examen des «matières» diplomatiques (les traités hérités de l’Ancien Régime). Ce second comité est donc limité aux mêmes fonctions que son prédécesseur, et pour la même raison: la volonté de ne pas violer le double principe du secret diploma-tique et de la séparation des pouvoirs.

Dans le champ de la politique extérieure, l’exécutif a donc disposé d’une autonomie presque absolue, que les députés ne lui ont jamais contesté en droit, mais qu’ils vont cependant chercher, dans les faits, à «borner» par le moyen du Comité diplomatique. Or, comment borner l’exécutif sans empiéter pour autant sur ses prérogatives?

Pour éviter que les actes législatifs n’en viennent à court-circuiter les déci-sions ministérielles, les députés renoncent purement et simplement à légiférer sur la diplomatie. De ce fait, non seulement la politique extérieure ne suscite pas de loi, mais elle n’induit pas non plus la production d’un nouveau type de droit. En efet, sous la monarchie constitutionnelle, ce Comité n’a été à l’initiative d’aucun rapport susceptible ni d’épurer, ni de rénover la structure diplomatique. Quant aucadre normatif des échanges diplomatiques, non seu-lement le Comité diplomatique a renoncé à graver dans le marbre de la loi les principes du droit des gens, mais il s’est également toujours abstenu de révo-quer, et même de réformer, le droit public. En efet, en matière de droit, les dé-putés se sont contentés de chercher une compatibilité entre le droit positif de la France révolutionnaire (l’ensemble des lois décrétées par l’Assemblée) et le droit public de l’Europe (l’ensemble des traités et conventions diplomatiques hérités de l’Ancien Régime). Entre 1790 et 1792, aucun de ces traités n’a donc été ni abrogé, ni censuré, ni même corrigé.

Cette retenue législative ne s’explique pas seulement par le respect scru-puleux de l’équilibre institutionnel, ni même par son incapacité légale à pro-duire des lois dans un champ qui ne relève pas de ses attributions constitu-tionnelles. Elle procède aussi d’un calcul stratégique ou pragmatique, qui vise

10 AP, t. 34, 14 octobre 1791, p. 223; 15 octobre 1791, p. 243-244, Décret qui ixe la liste des comités: «Article 16: Le comité des matières diplomatiques sera composé de 12 membres élus pour trois mois, à renouveler de la même manière et dans la même proportion».

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

245

à ménager coûte que coûte le dialogue avec les puissances étrangères: en ne changeant pas les règles du jeu diplomatique, l’Assemblée cherche avant tout à éviter d’envenimer les relations entre la France révolutionnaire et l’Europe monarchique. C’est d’ailleurs pour cette même raison qu’elle conie au Comité diplomatique une mission essentielle : celle de résoudre les contentieux juridi-ques qui opposent la France aux puissances étrangères – à commencer par deux épineuses questions: celle du rattachement de l’enclave pontiicale d’Avi-gnon à la France et, plus grave encore, celle des princes possessionnés d’Al-sace. Alors qu’il est appelé à arbitrer ces conlits de droit, le Comité diploma-tique n’établit pourtant aucune règle ixe en la matière: il se contente de suivre les logiques de l’intérêt national, qui consiste tantôt à dédommager ses voisins de certaines pertes (dans le cas des princes possessionnés d’Alsace), tantôt à les dépouiller de certains privilèges (dans le cas d’Avignon), au nom de droits qui ne sont cependant jamais puisés dans les principes de droit naturel, mais dans les héritages du droit public de l’Europe. En efet, entre 1790 et 1793, la plupart des rapports qui sont produits sur ces contentieux juridiques se fondent sur une analyse détaillée des clauses des traités hérités de l’Ancien Régime.

Que la question des princes possessionnés d’Alsace se pose en termes de droit public ne saurait surprendre car c’est bel et bien le problème des enga-gements diplomatiques de la France avec l’Empire qu’elle soulève: les décrets des 4-11 août 1789 et du 2 novembre 1789 qui abolissent la féodalité contre-viennent aux «traités de paix subsistants entre l’Empire germanique et la couronne de France», suivant les termes mêmes du conclusum rendu à ce sujet par la diète de Ratisbonne. 11 C’est donc exclusivement sous l’angle du droit public que, le 28 octobre 1790, cette question est traitée par Mirabeau, au nom du Comité diplomatique. Or, sur le même sujet, le même jour, Merlin de Douai produit, au nom du Comité féodal, un autre rapport dans lequel il envisage quant à lui la question sous l’angle du droit naturel. 12 Mirabeau et Merlin de Douai ont pourtant tous deux travaillé sur les mêmes sources: les traités diplomatiques d’un côté, des ouvrages d’histoire de l’autre. Merlin de Douai va même jusqu’à dire qu’il les a examinés et décortiqués de très près, «avec les yeux de l’Ancien Régime». Comme Mirabeau, il défend le principe des indemnités à octroyer aux princes allemands pour les dédommager des pertes que leur a causées l’abolition de la féodalité. Mais, à la diférence de Mirabeau, Merlin de Douai ne fait pas de ces indemnités la conséquence d’un «droit historique», issu du traité de Munster de 1648, dans la mesure où la souveraineté de la France sur l’Alsace ne découle aucunement sur des «par-chemins diplomatiques». 13 La légitimation de cette souveraineté dérive d’un principe de droit naturel, qu’il pose à la fois comme antérieur et comme supé-

11 Muret P., «L’afaire des princes possessionnés d’Alsace et les origines du conlit entre la France et l’Empire», Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, 1899-1900, n°1, p. 433-566.

12 AP, t. 20, 28 octobre 1790, p. 75-84.13 AP, t. 20, 28 octobre 1790, p. 75-84.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

246

rieur au droit public: le «droit des peuples à disposer d’eux-mêmes», autre-ment dit, le droit, pour ces peuples, de choisir d’être Français. 14 C’est pourtant le projet de décret de Mirabeau qui obtient la priorité sur celui de Merlin de Douai et qui est inalement adopté par l’Assemblée. Aux yeux de l’Assemblée, ce sont donc toujours les traités diplomatiques, et non les préceptes philoso-phiques, qui fondent son droit de tutelle sur certains territoires.

Dans le cas de l’afaire d’Avignon, son principal rapporteur, Menou, n’en-visage pas la question en termes de conlit de droit, mais en termes de cumul de droit. 15 Dans les quatre rapports qu’il soumet sur la question, entre avril et septembre 1791, Menou s’emploie en efet à fonder la légitimité des préten-tions de la France sur cette enclave pontiicale, sur deux plans qui ne sont pas tant contradictoires que complémentaires: sur le plan du droit historique et sur celui du droit naturel. 16 Pour ce faire, il mobilise donc deux types de ma-tériaux : des documents historiques et diplomatiques d’une part; les pétitions des Avignonnais d’autre part. Les premiers forment la matière de son rap-port du 30avril 1791 dans lequel Menou s’emploie à démontrer la légitimité historique des prétentions de la France sur le Comtat Venaissin, puisque ce territoireaurait été cédé, illégalement, en 1348 par «Jeanne la folle» au Saint-Siège, au titre d’un «engagement révocable». 17 À l’inverse, les pétitions adres-sées à l’Assemblée par les Avignonnais en faveur de cette réunion ne sont mo-bilisées que très ponctuellement: elles ne sont exposées que dans un seul de ses quatre rapports, celui du 24 mai 1791, sans d’ailleurs emporter la décision de l’Assemblée. 18 Comme dans le cas de l’afaire des princes possessionnés d’Alsace, la source de légitimation de l’annexion d’Avignon ne réside donc pas tant dansle «droit des peuples à l’auto-détermination» que dans des droits historiques inscrits dans un héritage diplomatique. 19

En sus de ces questions juridiques, le Comité diplomatique a été investi d’une autre fonction majeure: la défense nationale. En efet, sur les 83 rap-ports qu’il a produits devant l’Assemblée sous la monarchie constitutionnelle, plus de la moitié s’y rapporte. Le Comité diplomatique a donc moins traité de la diplomatie en tant que telle, que des moyens d’apprécier et de juguler la menace de guerre. Alors même qu’aucun décret ne spéciie cette mission, il a pourtant été chargé d’informer les députés de la teneur exacte de cette me-

14 Belissa M., Fraternité universelle et intérêt national (1713-1795). Les cosmopolitiques du droit des gens, Paris, Éd. Kimé, 1998, p. 219-229; Leuwers H., «Révolution et guerre de conquête: les origines d’une nouvelle raison d’État (1789-1795)», Revue du Nord, vol. LXXV, n° 299, 1993, p. 21-40.

15 AP, t. 25, 21 avril 1791, p. 237: «Il y a deux moyens d’opérer la réunion d’Avignon et du comtat Venaissin. Un de ces moyens est de prouver que le Comtat et la ville d’Avignon ne sont qu’un domaine engagé au pape et de cette manière, il doit être réuni à la France, comme tous les autres domaines qui ont été engagés à diférents particuliers. En outre, il y a un autre moyen, qui est celui du vœu présenté par Avignon et le Comtat».

16 Contra Belissa M., Fraternité universelle, op. cit., p. 233: «[Le débat sur la réunion d’Avignon] révèle tout d’abord les contradictions du discours révolutionnaire face à la question de la confédération de la liberté».

17 AP, t. 25, 30 avril 1791, p. 457-472.18 AP, t. 26, 24 mai 1791, p. 361-384.19 Belissa M., Fraternité universelle, op. cit., p. 233-242.

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

247

nace extérieure ain de les mettre à même d’y répondre par des lois adéquates. Cela supposait donc, de sa part, d’entretenir un dialogue étroit avec le seul dé-tenteur de ces informations : le ministre des Afaires Etrangères.

II Les modalités de contrôle du Comité diplomatique sur

leministre des Affaires Etrangères (1790-1792)

Sous la Constituante, ce dialogue nécessaire entre le Comité et le ministère a cependant rapidement tourné au «dialogue de sourds»: d’un côté, le ministre fait délibérément de la rétention d’informations; de l’autre, le Comité ne prend pas la peine ou n’a pas les moyens de vériier l’authenticité de ces informations. A l’origine, le Comité se contente donc de relayer dans l’enceinte parlementaire les nouvelles toujours rassurantes que lui transmet ponctuellement le ministre. Ce dialogue à sens unique procède moins d’une démission coupable de la part du Comité diplomatique que de la complicité évidente entre le député Mira-beau et le ministre Montmorin. 20 En efet, Mirabeau proite de son aura au sein de l’Assemblée pour «bâillonner» le comité, ain de mettre le ministre à l’abri des réclamations de ses collègues. C’est donc cette coniance entre les deux hommes qui autorise une collaboration sans suspicion entre les deux organes - collaboration qui s’achève cependant brutalement au printemps 1791. En efet, le 2 avril 1791, Mirabeau décède et le 21 juin 1791, le roi signe en quelque sorte sa «mort politique», en tentant de s’enfuir à l’étranger. Cette trahison mani-feste du roi ouvre alors une crise de coniance majeure à l’égard de l’exécutif, qui autorise enin les députés à dénoncer le dialogue de dupes entre le Comité et le ministère : le Comité est accusé d’entretenir le «secretministériel»; et le ministère, de proiter de ce secret pour fomenter des complots. À l’issue de ce double procès, le Comité diplomatique peut devenir ce que les députés lui avaient initialement interdit d’êtrelégalement : un organe de surveillance du ministère des Afaires Étrangères. Dans le bilan qu’il dresse de l’action des co-mités sous la Constituante, Armand-Gaston Camus fait d’ailleurs de cette sur-veillance de l’exécutif la mission sinon «naturelle», du moins «originelle» de ce Comité, alors qu’elle n’a ini par s’imposer comme une nécessité impérieuse qu’à l’issue des trahisons manifestes de l’exécutif :

C’est l’inertie des ministres, dans un temps où l’on paraissait douter de l’établissem*nt de la Constitution qui a déterminé l’établissem*nt d’un comité pour s’instruire et rendre compte à l’Assemblée des relations de la France avec les puissances étrangères. On a senti l’importance que cette surveillance se continuât et le comité a subsisté jusqu’à la in de la session. 21

20 Sur le rapprochement entre Mirabeau et Montmorin, voir Bacourt A. de (éd.), Correspondance de Mirabeau et du Comte de La Marck pendant les années 1789, 1790, 1791, Paris, Le Normant, 3 vol., 1851, t. 1, p. 195-197.

21 AP, t. 34, 13 octobre 1791, p. 208.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

248

C’est en efet seulement sous la Législative qu’une première ébauche de contrôle parlementaire sur la politique extérieure se met en place. Pour cela, le Comité diplomatique dispose d’une arme législative qui va lui permettre d’exer-cer, de fait, cette surveillance sur le ministère, alors que rien ne l’y autorise en droit: le principe de la responsabilité ministérielle, qui trouve sa première déi-nition légale dans le décret du 22 février 1792. 22 En vertu de ce décret, les dépu-tés se donnent en efet pour la première fois le droit de poursuivre pénalement les ministres pour des crimes avérés. Il leur suit pour ce faire de disposer de suisamment de preuves de la culpabilité d’un ministre pour lancer à son en-contre un décret d’accusation. 23 Ces preuves, c’est au Comité diplomatique qu’il incombe de les fournir, en enquêtant systématiquement sur les agissem*nts du ministre des Afaires Etrangères. C’est pourquoi, à partir de l’automne 1791, les modalités de communication entre les deux organes changent radicalement, ain de donner au Comité diplomatique les moyens de confondre le ministre.

Ce contrôle parlementaire sur le ministère des Afaires Etrangères passe alors nécessairement par un contrôle de l’information diplomatique. En ef-fet, sous la Constituante, le ministre n’informait le Comité que des pièces qui lui étaient réclamées (et qu’il ne livrait pas toujours) ou bien des faits qu’il avait intérêt à rendre publics (et qu’il prenait soin de sélectionner pour mini-miser la menace extérieure). À l’inverse, sous la Législative, le ministre doit instruire directement et systématiquement le Comité de tout ce qui intéresse la sûreté des frontières. 24 Et il ne doit plus seulement se contenter de lui com-muniquer des synthèses de la correspondance diplomatique, il doit désormais lui transmettre les dépêches originales des ambassadeurs. 25 Or, le seul moyen de pression dont l’Assemblée dispose pour obliger l’exécutif à se conformer à cette nouvelle contrainte de «transparence», consiste à rendre le ministre responsable de ce qu’il taitautant que de ce qu’il dit.

En efet, lorsque le 14 mars 1792, l’Assemblée vote un décret d’accusation contre le ministre des Afaires Etrangères Delessart, elle l’inculpe davantage pour ses silences que pour ses actions. 26 Ce décret d’accusation du 14 mars

22 AP, t. 39, 22 février 1792, p. 9-12.23 Troper M., «Responsabilité politique et fonction gouvernementale», dans Beaud O. et Blan-

quer J.-M. (dir.), La responsabilité des gouvernants, Paris, Descartes et cie, 1999, p. 33-56.24 AP, t. 37, 2 janvier 1792, p. 9: «Le ministre des Afaires Etrangères sera tenu de remettre au Comité

diplomatique dans le même délai toutes les notes et éclaircissem*nts relatifs auxdits complots et aux circons-tances qui les ont accompagnés ou suivis, que les agents de la nation auprès des puissances étrangères ont dû lui faire parvenir; comme aussi de dénoncer à l’Assemblée nationale ceux d’entre lesdits agents qui peuvent s’être rendus coupables de connivence avec les révoltés, soit en favorisant ouvertement leurs projets, soit en négligeant d’instruire le gouvernement des dispositions hostiles qu’ils ont manifestées et des négociations qu’ils ont préparées et suivies sous leurs yeux dans les cours étrangères».

25 AP, t. 38, 1er février 1792, p. 60.26 AP, t. 39, 14 mars 1792, p. 694-695. Le ministre Delessart «est prévenu d’avoir négligé et trahi ses

devoirs, d’avoir compromis l’indépendance, la dignité, la sûreté et la Constitution de la France»«art. 1: en n’ayant pas donné connaissance à l’Assemblée nationale des diférents traités, conventions, circu-laires, qui tendaient à prouver le concert formé, dès le mois de juillet 1791, entre l’Empereur et diverses puissances contre la France, et ayant, au contraire, donné, à cet égard, une fausse sécurité à l’Assemblée par les assurances sur les dispositions paciiques de l’Empereur [...]; art. 3: en ayant dérobé à la connais-sance de l’Assemblée l’oice de l’Empereur du 5 janvier 1792[...]; art. 12: en n’ayant pas instruit l’Assem-

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

249

a été considéré comme un véritable «putsch» commis par ce comité à l’en-contre du ministère et ce serait ce putsch qui, selon les historiens, aurait per-mis aux députés de s’emparer de la conduite de la diplomatie au détriment de l’exécutif. Ce putsch a d’ailleurs été interprété comme une «victoireperson-nelle» de Brissot, qui aurait su proiter de sa position éminente au sein du Comité diplomatique pour se débarrasser d’un ministre partisan de la paix et pour pouvoir ainsi plus facilement déclencher la guerre. En étant conis-qué par les partisans de Brissot, ce Comité aurait donc à la fois outrepassé et dévoyé ses fonctions: d’un organe de surveillance du ministère, il se serait érigé en un organe de tutelle, et d’un outil de paix, il serait devenu un levier de guerre. 27

Cette prétendue dérive institutionnelle et belliciste de ce Comité «brisso-tin» n’a en réalité jamais eu lieu.

Il faut d’abord souligner que contrairement à une légende tenace, ce comité n’a jamais été la «chose» de Brissot, puisque, jusqu’au 12 mars 1792, il a tou-jours été dominé par des députés du parti feuillant, favorables au maintien de la paix. 28 Les procès-verbaux du Comité diplomatique prouvent en outre que Brissot n’en fut jamais élu président, qu’il ne siégea que rarement à ses séances et qu’il ne produisit que très peu de rapports en son nom. 29 Non seulement Brissot n’a donc jamais instrumentalisé le Comité diplomatique, mais il s’est même toujours opposé à lui. C’est en efet à la tribune parlementaire qu’il a mené un véritable combat contre ce Comité, en produisant des discours qui anticipent ou qui contrecarrent les rapports de ses collègues: si Brissot est parvenu à imposer sa voix dans l’Assemblée, c’est en prenant la parole en de-hors et à l’encontre du Comité diplomatique. 30

Au demeurant, le «bellicisme propagandiste» de Brissot mérite également d’être nuancé. Si Brissot a joué un rôle cardinal dans le débat sur la guerre, il ne peut cependant être considéré comme le «fauteur de guerre» qu’on en a fait. Pour Brissot la guerre ne constitue pas une in en soi, mais plutôt un ultime recours. Dans les quatre discours qu’il prononce devant l’Assemblée législative sur ce sujet (les 20 octobre et 27 décembre 1791, et les 17 janvier et 10 mars 1792), Brissot ne cherche pas tant à faire déclarer la guerre qu’à «for-

blée nationale du concert coupable qui existait entre plusieurs envoyés de France dans les états étrangers et plusieurs émigrés, et en ne s’étant pas pressé de rappeler ces envoyés» [souligné par moi].

27 Attar F., Aux armes citoyens, op. cit., p. 108; note 43, p. 370. 28 Des douze membres élus le 25 octobre 1791, seulement un tiers est inscrit au club des Jacobins

(Mailhe, Gensonné, Brissot et Rühl) tandis que cinq d’entre eux appartiennent au club des Feuillants (Lemontey, Baert, Ramond, Schirmer et Jaucourt). Le 12 mars, les Brissotins obtiennent un décret qui permet de faire entrer comme membres à part entière les six députés qui avaient été élus suppléants le 2 mars. Mais seulement trois d’entre eux sont des proches de Brissot (Jean De Bry, Lasource et Vergniaud). On ne peut donc pas parler d’une «coniscation» du Comité diplomatique par le parti brissotin, même à l’issue du renouvellement du 12 mars.

29 AN, F7 4395, Registre des procès-verbaux du Comité diplomatique (28 octobre 1791-30 juillet 1792).

30 Sur ce point, je me permets de renvoyer à Martin V., La diplomatie en Révolution. Structures, agents, pratiques et renseignements diplomatiques: l’exemple des diplomates français en Italie (1789-1796), thèse de doctorat sous la direction de Martin J.-C. (Paris I - IHRF), 2011, 3 vol., t. 1, p. 395-405.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

250

cer» les cours étrangères à déclarer clairement leurs intentions à l’égard de la France – c’est-à-dire en réalité, à se prononcer oiciellement pour ou contre la France. 31 Pour les y contraindre, Brissot considère qu’il faut renoncer aux négociations diplomatiques traditionnelles et adopter un moyen de pression inédit: l’ultimatum assorti d’une menace de guerre, en cas de réponse néga-tive ou en cas d’absence de réponse dans les délais impartis. À la menace de guerre latente que font peser les puissances étrangères sur la France, la France doit donc répliquer par une menace de guerre explicite.

Cette politique de fermeté ne résulte pas d’une quelconque idéologie belli-ciste, mais d’un constat pragmatique. En efet, selon lui, les députés ne peuvent plus se ier à la parole des ambassadeurs du roi puisque ces ambassadeurs, qui se refusent obstinément à représenter la nation et qui demeurent entièrement à la solde du roi, dissimulent délibérément les préparatifs de guerre des mo-narchies européennes: c’est donc parce que la diplomatie demeure aux mains d’ambassadeurs contre-révolutionnaires et parce que «la nation semble ne pas exister encore pour la diplomatie», que non seulement il ne faut plus faire coniance au pouvoir exécutif, mais qu’il faut égalementrenoncer à en faireusage. Ce faisant, il cherche avant tout à donner aux députés les moyens de contourner le pouvoir exécutif puisqu’un ultimatum lancé publiquement par l’Assemblée a par déinition la priorité sur les négociations menées secrè-tement par le ministre et ses agents. Si Brissot invente donc cette stratégie de l’ultimatum, ce n’est pas tant pour accélérer la «marche à la guerre» que pour mettre in aux «mystères de notre équivoque diplomatie» et pour permettre ainsi à l’Assemblée de se préparer à l’éventualité d’une guerre en connais-sance de cause.

Enin, sous la Législative comme sous la Constituante, ce comité n’a jamais cherché à se substituer au ministère, mais simplement à lui ôter les moyens de nuire. Ce comité n’a en efet jamais disputé au ministère le monopole de ses attributions, mais seulement le monopole de ses informations. C’est donc sur la question du renseignement diplomatique qu’un bras de fer s’engage entre le Comité et le ministère à partir de l’automne 1791. De ce bras de fer, le mi-nistre sort, certes, perdant en mars 1792, mais cela ne signiie pas pour autant que le Comité se soit emparé de ses prérogatives diplomatiques: avant comme après, le ministre demeure libre de nommer les agents qu’il souhaite et de mener les négociations diplomatiques à sa guise. En destituant le ministre Delessart, l’Assemblée ne cherchait pas à s’emparer de ses pouvoirs, mais à lui ôter les moyens de nuire, puisqu’elle était alors en mesure de prouver que les informations qu’il lui communiquait sur la menace extérieure étaient à la fois lacunaires et mensongères. Or, ces démentis à la parole ministérielle, les députés les tiennent de l’opinion publique.

31 AP, t. 34, 20 octobre 1791, p. 309-317.

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

251

En efet, le Comité diplomatique n’est pas seulement chargé de corres-pondre avec le ministère mais également avec les citoyens, les sociétés po-pulaires et les administrations locales sur tous les sujets qui relèvent de ses attributions - en particulier, sur les questions de défense nationale. Ce droit de correspondance suppose donc que le réseau de communications des comi-tés s’exerce bien au-delà du huis-clos parlementaire et qu’il ne se réduit pas à un simple tête à tête avec l’exécutif. Le fait que les Comités aient été autorisés à recevoir et à traiter les pétitions qui relèvent de leur champ de compétence leur a donc conféré un rôle de pivot entre Paris et la province, ainsi qu’un rôle de courroie de transmission entre les organes politiques et l’opinion publique, qui illustre parfaitement bien leurs «pouvoirs tentaculaires». 32 Or, dans leur grande majorité, les lettres que reçoit le comité proviennent essentiellement des départements frontaliers et ne contiennent que des avis alarmistes qui contredisent les nouvelles toujours optimistes que relaie le ministre : ces lettres dénoncent à la fois la complicité avérée des puissances étrangères avec les émigrés et la passivité de l’exécutif qui néglige délibérément de protéger les frontières. Les pressions exercées par le comité sur le ministère ne sont donc en réalité que le résultat des pressions exercées sur les députés par l’opinion publique. En efet, pour ce comité, «traiter» ces pétitions, cela ne signiie pas seulement correspondre avec les intéressés, mais en tenir compte dans ses rapports à l’Assemblée et dans son rapport avec l’exécutif. Les informations relayées par cette opinion publique n’ont donc pas seulement permis de dé-savouer les rapports ministériels: elles ont autorisé l’Assemblée à destituer le ministre, à lancer les décrets d’ultimatum, et in ine, à déclarer la guerre du 20 avril 1792. Les députés ont certes «anticipé» la guerre en la votant, mais seulement pour se mettre en état de repousser une invasion qui leur parais-sait d’autant plus imminente que les alternatives diplomatiques étaient alors épuisées. Le silence obstiné de l’Autriche aux ultimatums français a en efet été interprété comme une déclaration de guerre larvée, à laquelle les députés se sont résolus à répondre par une déclaration de guerre ouverte.

En résumé, sous la monarchie constitutionnelle, le Comité diplomatique a d’abord été dominé par Mirabeau, mais sans jamais être accaparé ensuite par Brissot; il n’a pas été un artisan des lois diplomatiques, ni même un fer de lance de la guerre, mais l’un des organes chargés de garantir la sécurité nationale; enin, il n’a jamais remplacé le ministère, il a seulement accru son contrôle sur ce dernier : en recourant à des sources d’information parallèles et en en appelant à la responsabilité pénale des ministres, l’Assemblée s’est don-née les moyens de prouver et de punir les défaillances ministérielles.

32 Dès le 3 novembre 1791, l’Assemblée législative autorise « le bureau des renvois et correspon-dances à renvoyer à chaque comité les pétitions et pièces qui ont rapport à chacun de ces comités». Le décret du 20 novembre 1791 charge également les comités de « renvoyer les diférentes pétitions sur les-quelles l’assemblée a décrété qu’il n’y avait pas lieu à délibérer aux diférents pétitionnaires». AP, t. 34, 3 novembre 1791, p. 603; AP, t. 35, 20 novembre 1791, p. 248-249.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

252

III Le Comité diplomatique républicain face au ministredesAffaires

Etrangères: collaboration ou tutelle?

Or, paradoxalement, avec l’avènement de la République, le Comité diplo-matique ne parvient pas davantage à normaliser ses rapports avec l’exécu-tif, non plus qu’à s’imposer comme un réel acteur législatif. Le décret du 2 octobre 1792 investit pourtant ce troisième comité de compétences inédites puisqu’il est chargé «d’examiner et de proposer à la Convention nationale tout ce qui peut intéresser la République sous le rapport de ses relations avec les nations étrangères». 33 La Convention opère ici une double rupture par rapport aux fonctions qui avaient été dévolues à ses prédécesseurs : d’un côté, elle lui reconnaît le droit de proposer certaines lois en matière diplo-matique, alors que cette initiative lui avait jusqu’ici toujours été refusée; de l’autre, elle ne songe plus à en faire un organe de «contrôle», mais un organe de «collaboration» avec l’exécutif. De cet exécutif, il n’y a en théo-rie plus rien à craindre puisque les ministres sont désormais élus par les députés, et non plus nommés par le roi. Et pourtant, là encore, en dépit de ses attributions oicielles, le Comité diplomatique ne jouera aucun rôle ré-formateur réel, pas plus qu’il ne s’imposera comme partenaire privilégié de l’exécutif.

En efet, sous la République, le Comité n’a entretenu que des rapports extrêmement minces avec le ministre des Afaires Etrangères. C’est ce que prouvent à la fois l’absence de correspondance régulière entre les deux or-ganes et le fait que le ministre produise des rapports devant l’Assemblée sans presque jamais en référer préalablement au Comité diplomatique. Encore faut-il souligner que ces rapports ne visent qu’à informer, après coup, l’As-semblée de décisions qui sont d’ores et déjà en cours d’exécution, et qu’ils ne sont pas tant motivés par un devoir de transparence que par des exigences inancières. Pour en donner une illustration, dans le rapport qu’il soumet à la Convention le 23 septembre 1792 sur l’état de son département, le ministre de la Marine (Monge) explique qu’il a été amené au mois d’août à renforcer la lotte de la Méditerranée, ain de protéger le commerce français et de faire respecter le pavillon national. 34 Le ministre s’abstient pourtant alors de pré-ciser que ce renforcement militaire a déjà clairement une vocation belliciste puisque, dès le 19 septembre, il a été arrêté par le Conseil exécutif qu’une ex-pédition contre la Sardaigne serait tentée, parallèlement à l’invasion du comté de Nice – ce que le ministre ne dévoile que le 28 septembre 1792 pour deman-der le vote des fonds nécessaires à cette expédition. 35 Autant que l’Assemblée, le Comité diplomatique ignore donc presque tout des décisions et des agis-

33 AP, t. 52, 2 octobre 1792, p. 278.34 AP, t. 52, 23 septembre 1792, p. 112-115(p. 113).35 Le Moniteur, t. 14, n°275, 1er octobre 1792, p. 89.

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

253

sem*nts de l’exécutif, qui dispose toujours d’une autonomie presque absolue dans le champ diplomatique. 36

De même, non plus que la monarchie constitutionnelle, la République n’ac-couche de ce fameux «code du droit des gens», pourtant réclamé depuis mai 1790. 37 Alors que la révision du Code civil et du Code criminel incombe au Comité de législation, les relations extérieures ne font quant à elles l’objet d’au-cune redéinition républicaine. Alors même qu’il a été chargé, dès le 22 oc-tobre, d’exposer les principes qui devaient désormais régir «les négociations de la République avec les puissances étrangères», 38 le Comité diplomatique s’est pourtant scrupuleusem*nt abstenu de présenter aucun rapport qui aurait permis de graver dans le marbre de la loi les nouveaux codes de la diploma-tie républicaine. Parce qu’elle est privée de cadre juridique, la politique exté-rieure semble donc laissée au hasard de la conjoncture militaire, aux aléas des rapports de force entre les ministres au sein du Conseil exécutif, et enin, aux apories des députés. Car c’est également cette absence de cadre normatif des relations extérieures qui explique la contradiction des décrets successivement rendus par la Convention en matière de politique extérieure: le décret «de propagande» du 19 novembre 1792, le décret «d’annexion» du 15 décembre 1792 et enin, le décret de «non-ingérence» du 13 avril 1793. Interprétés à tort comme les bornes légales qui délimitent les diférentes phases des guerres ré-volutionnaires (de la «guerre de propagande» à la «guerre de défense natio-nale», en passant par la «guerre de conquêtes»), ces décrets illustrent plutôt l’incapacité des députés à trancher le dilemme inhérent à la politique extérieure républicaine: une République peut-elle négocier avec les rois sans trahir la cause des peuples? En d’autres termes, une République n’a-t-elle pas le devoir de sacriier la concertation diplomatique avec les rois sur l’autel de la guerre de libération des peuples? Ce dilemme, personne ne le résume mieux que Bris-sot le 21 novembre 1792, alors qu’il prononce son second rapport sur Genève:

Sans doute, la Constitution nouvelle ixera à cet égard les droits et les devoirs de chaque pouvoir constitué; sans doute on examinera si un peuple libre peut et doit se lier par des traités; s’ils ne sont pas inutiles avec les Républiques, que la communauté des mêmes principes doit toujours gouverner; s’ils ne sont pas indécents avec tout gouvernement qui ne tient pas ses pouvoirs du peuple. Car c’est peut-être là qu’est le secret de votre Révolution et de celles qui se préparent. Vous avez réussi, vous réussirez, parce que les peuples, les individus sont pour vous. Traitez avec des tyrans, vous n’êtes plus pour les peuples qu’un gouvernement ordinaire; l’enthousiasme des peuples cesse avec votre gloire et vos succès. Votre Comité diplomatique se propose de ixer un jour vos regards sur ces questions importantes. 39

36 Martin V., «Diplomatie et République: gageure ou impasse», dans Biard M., Bourdin P., Leuwers H., Serna P., 1792: Entrer en République, Paris, Armand Colin, 2013, p. 283-296 (p. 290).

37 Belissa M., «Le droit des gens dans le débat constitutionnel de 1793», dans Bourderon R. (dir.), L’an I et l’apprentissage de la démocratie, Saint Denis, Ed. PSD, 1995, p. 98-100.

38 Le Moniteur, t. 14, n°298 (24 octobre 1792), p. 275; Journal des Débats et des Décrets, n°33, 22 oc-tobre 1792, p. 611-612.

39 AP, t. 53, p. 503-506.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

254

A ces « questions importantes », le Comité diplomatique n’apportera pourtant jamais aucune réponse sous la République. Parce que ces questions de droit demeurent donc en suspens, s’explique la marche pour le moins chaotique de la politique extérieure durant les premiers mois de la Répu-blique. Durant l’automne 1792, la diplomatie républicaine ne cesse d’osciller entre, d’un côté, le soutien aux révolutions étrangères (par la promotion de ce «droit des nations», plaidé par l’abbé Grégoire) 40 et, de l’autre, le respect des souverainetés étrangères (par la conirmation du droit public de l’Europe, consacré par Brissot). 41 Jusqu’au printemps 1793, sur le plan institutionnel comme sur le plan juridique la République fonctionne donc sur un «provi-soire» qui autorise à la fois les improvisations bellicistes inconséquentes de l’exécutif et les initiatives diplomatiques hasardeuses des généraux.

En conséquence, le Comité diplomatique n’est inalement sollicité par l’As-semblée que dans deux casseulement : lorsqu’il y a litige avec les puissances étrangères sur des points ponctuels de droit, et lorsqu’il s’agit de statuer sur les modalités de gestion des conquêtes militaires. Si le Comité ne peut ni dé-cider, ni empêcher ces conquêtes, il lui reste en efet seulement à les «gérer» - ce qui consiste soit à les «limiter» en leur ixant des bornes, soit à les «encou-rager » en leur apportant sa caution législative. Or, c’est précisément ces deux rôles contradictoires qu’il va successivement jouer.

Entre octobre et décembre 1792, sous l’inluence des Girondins, le Co-mité diplomatique produit des rapports en faveur de l’autodétermination des peuples «libérés» et en faveur d’une mise sous tutelle très étroite des généraux par le pouvoir civil. En efet, durant cette période, le Comité di-plomatique est régulièrement consulté pour statuer sur les pouvoirs qui in-combent aux militaires dans les territoires qu’ils ont conquis aux frontières de la France (dans les enclaves piémontaises de Nice et de la Savoie, sur la rive gauche du Rhin et enin, en Belgique). Les ordres du jour relatifs à ces conquêtes ont beau se succéder, ils sont rapidement périmés, tant par les pro-grès toujours plus rapides des troupes françaises que par l’enlisem*nt tou-jours plus évident des députés à l’égard d’une question sur laquelle ils ne parviennent pas à se mettre d’accord. C’est la raison pour laquelle la Conven-tion ne cesse de se décharger de cette épineuse question sur le Comité diplo-matique, en lui laissant le soin de déterminer l’étendue des pouvoirs des mi-litaires en termes à la fois de contributions iscales et d’ingérence politique dans les pays qu’ils ont conquis.

Initialement, sous l’inluence de sa majorité girondine, le Comité diplo-matique cherche, sans succès, à s’ériger en tuteur des militaires et en rem-part contre la spirale conquérante initiée par l’exécutif. Sans succès, dans la

40 Chevalley L., La déclaration du droit des gens de l’abbé Grégoire (1793-1795). Étude sur le droit in-ternational public intermédiaire, thèse, Université de Paris, faculté de droit, 1912.

41 Martin V., «Diplomatie et République: gageure ou impasse», art. cit., p. 293-295.

Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

Virginie Martin Le Comité diplomatique ou l’échec ducontrôleparlementaire sur lapolitique extérieure (1790-1793)

255

mesure où aucun des rapports qu’il soumet sur cette question ne reçoit l’aval de la Convention. Sur la question des contributions, elle se refuse à voter le projet de décret présenté par Cloots le 20 octobre 1792 qui proposait de n’au-toriser les généraux qu’à se saisir des biens des nobles et des ecclésiastiques et à «n’exiger aucune contribution des propriétaires plébéiens». 42 Faute de lois, les militaires se sentent donc autorisés à ponctionner les pays conquis - ce qui alimente en retour les plaintes récurrentes des pays victimes des exac-tions de l’armée française. Sur la question du degré d’ingérence des militaires dans l’organisation politique des pays conquis, la Convention ne se montre pas plus claire: le 24 octobre 1792, le Comité diplomatique propose pourtant de décréter, par l’organe de Lasource, le principe suivant lequel les peuples conquis ont le droit de se donner librement, c’est-à-dire sans ingérence fran-çaise, la Constitution qu’ils souhaitent, en vertu de deux principessacrés : celui de la «renonciation aux conquêtes» et celui «de la souveraineté des peuples». 43 Là encore, la Convention ajourne la discussion de ce projet de décret, qui ne sera inalement clôturée que le 15 décembre 1792: c’est le Co-mité des Finances qui, en la personne de Cambon, confèrera alors à la Répu-blique non seulement le droit de faire payer aux peuples «libérés» l’efort de guerre consenti par la République pour leur porter secours, mais également le droit de placer ces peuples sous tutelle administrative française. 44 Ce fai-sant, ce décret entérine un tournant majeur, tant dans les rapports entrete-nus par la France avec les peuples conquis, que dans les fonctions dévolues au Comité diplomatique: celui-ci n’a plus pour mission d’endiguer la dérive expansionniste, mais de la cautionner. En efet, si le Comité n’a jamais rendu aucun rapport sur les principes au nom desquels la République a le devoir de négocier, à partir de la mi-décembre 1792, il en produit en revanche plusieurs sur la manière dont elle a le droit de conquérir. En efet, à partir de janvier 1793, le Comité devient le principal outil de légitimation des conquêtes, qu’il n’envisage plus que sous la forme unique d’annexions, c’est-à-dire comme des propriétés françaises: alors qu’il aurait pu être la matrice d’un nouveau code du droit des gens, le Comité devient, de fait, le promoteur du code de la guerre républicaine.

Ce changement radical de politique, qui intervient au tournant de l’an-née 1792-1793, entraîne un changement patent de leadership au sein du Co-mité diplomatique puisqu’à cette date, la mouvance girondine (incarnée par Brissot) est évincée par le parti montagnard (représenté par Carnot). Mais cette défaite politique des Girondins face aux Montagnards n’est que le ré-sultat de la défaite institutionnelle du Comité diplomatique face au Comité des Finances de Cambon. C’est cette double défaite qui est sanctionnée par

42 AP, t. 52, 20 octobre 1792, p. 593-594.43 AP, t. 56, 24 octobre 1792, p. 651-656.44 AP, t. 54, 15 décembre 1792, p. 70-76.

Virginie Martin

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

256

l’adoption du décret du 15 décembre 1792. Dès lors, le Comité diplomatique se vide aussi bien de ses membres que de ses fonctions: les députés giron-dins désertent le Comité diplomatique pour se transporter dans le Comité de défense générale pour tenter d’y mener la contre-attaque contre cette po-litique d’annexion. Le Comité diplomatique n’est alors plus qu’une coquille vide qui ne se réunit plus, qui ne délibère plus, et qui, surtout, n’a plus rien de «diplomatique» puisqu’il ne rend plus de rapports que sur une question: l’annexion à la France des pays conquis. En efet, entre janvier et mars 1793, ces «réunions» sont votées sans discussion par la Convention après avoir été proposées par Carnot au nom d’un Comité, qui, dans les faits, a cessé d’exis-ter et qui, en droit, n’a plus aucune raison d’être. Le 3 juin 1793, les députés ne ressentent donc pas le besoin de supprimer ce comité par un décret: ils se contentent d’en constater la «mort naturelle». 45

En conclusion, l’étude du Comité diplomatique permet de démentir l’idée commune d’une coniscation de la politique extérieure par l’Assemblée qui se serait faite au détriment de l’exécutif. Le Comité diplomatique ne s’est en efet jamais érigé comme un tuteur et encore moins comme un substitut du ministère, puisqu’il ne s’est jamais arrogé ses pouvoirs: il n’a exercé sur lui qu’une surveillance minimale, qui s’est en fait limitée au contrôle de l’information diplomatique.

Cette étude permet également de relativiser le rôle majeur qui est géné-ralement attribué à l’enceinte parlementaire dans la déinition comme dans la conduite de la politique extérieure. En efet, le Comité diplomatique s’est moins illustré dans le domaine diplomatique que dans le champ militaire, puisqu’il n’a produit que les lois qui ont permis, sous la Législative, de mettre la France en état de défense puis de guerre et, sous la Convention, de légaliser l’expansion militaire française en Europe.

Ces lois sont autant le résultat de logiques partisanes que de mécanismes institutionnels complexes. La politique extérieure a certes été l’objet de luttespolitiques qu’il ne s’agit pas d’ignorer, mais qu’il convient de replacer dans le cadre plus large de conlits institutionnels qui en expliquent aussi l’is-sue. Car plus encore que les tensions internes à ce Comité et que les divisions partisanes de l’Assemblée, c’est bel et bien l’échec de ce contrôle parlemen-taire sur la politique extérieure qui explique à la fois les ambiguïtés de la di-plomatie sous la monarchie constitutionnelle et l’impasse initiale de la Répu-blique sur la diplomatie.

45 AP, t. 66, 3 juin 1793, p. 4.

257

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg: comitès, comissions i comissaris de les Assemblees parlamentàries sota la Revolució francesa (1789-1795)

Maria Betlem Castellà i Pujols

Introducció

El treball que presentem a continuació és fruit de les recerques que hem dut a terme darrerament 1 per tal de censar tots els comitès, les comissions i els comissaris 2 que van haver-hi a França sota cada de una de les Assemblees parlamentàries entre el mes de juny de 1789 i el mes d’octubre de 1795.

Si bé hem censat tots els comitès establerts 3 i bona part de les comissions internes que es van crear, no podem proporcionar encara un cens deinitiu pel que fa al nombre total de comissions mixtes i externes establertes, ni tam-poc indicar el nombre total de grups de comissaris posats en peu per realizar alguns treballs decretats per les diferents assemblees parlamentàries. Treballs que poc tenen a veure amb les missions en els departaments i en els exèrcits acomplides per diferents diputats del cos legislatiu.

Davant d’això, la pregunta obligada a fer-nos és la següent: Per què un cens a inicis del segle xxi sobre els comitès, les comissions i els comissaris que hi hagué sota l’Assemblea nacional constituent (1789-1791), l’Assemblea legisla-tiva (1791-1792) i la Convenció nacional (1792-1795)?

1 El treball i les recerques que presentem s’han dut a terme en el marc del Grup d’Estudi de les Insti-tucions i de la Societat a la Catalunya Moderna (segles xvi i xix) (2009 SGR 00318) i gràcies a un contracte Beatriu de Pinós - modalitat B de l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) de la Generalitat de Catalunya (2010-BP-00124).

2 Es troben exclosos en aquesta categoria de «comissaris», els diputats enviats en missió als departa-ments i als exèrcits per les diferents Assemblees parlamentàries. Per qualsevol informació sobre els co-missaris enviats en missió a partir del 9 de març de 1793 ins al inal de la Convenció nacional, consulteu: Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), Comité des Travaux Historiques et Scientiiques, Paris, 2002.

3 Veure l’annex nº2 del següent article: Maria Betlem Castellà i Pujols, «Introduction. Que sait-on aujourd’hui des comités des assemblées parlementaires?», La Révolution française [En línia], 3|2012, posat en línia el 20 de desembre de 2012, consultat el dia 13 de desembre de 2013. URL: http://lrf.revues.org/674

http://lrf.revues.org/674

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

258

La primera resposta és òbvia. Mai han sigut comptabilitzats (o censats) els comitès, les comissions (internes, mixtes i externes) 4 i els grups de comissa-ris establerts per les diferents Assemblees parlamentàries, i creats per acom-plir un seguit de treballs necessaris pel bon funcionament de la cambra par-lamentària o, en alguns casos, pel manteniment de l’ordre polític, econòmic i social establert pels diputats en el marc de les seves discussions legislatives.

La segona resposta no és menys òbvia que la primera. No podem conèixer del tot les lluites polítiques del període en el marc del poder legislatiu i les se-ves implicacions fóra d’aquest òrgan, si no estem en condicions de conèixer a fons les Assemblees parlamentàries. I per conèixer-les a fons, cal anar més en-llà de la sala de sessions on els diputats conjuntament deliberen i legislen. Cal observar l’iceberg més enllà de la seva punta, més enllà de la seva part més vi-sible. Cal conèixer els comitès, les comissions i els comissaris que fan possible la tasca legislativa. De no fer-ho, podem quedar atrapats en l’estudi de la fase inal d’unes discussions polítiques que comencen a gestar-se, la majoria de ve-gades, entre els bastidors i els despatxos situats més enllà de la sala de sessions.

L’elaboració d’un cens és per tant el primer pas a recórrer d’un seguit de pas-sos que haurem de realitzar, en diferents etapes, per tal conèixer les Assemblees parlamentàries. Aquests passos tenen a veure amb: precisar les missions i com-petències d’aquestes institucions (comitès, comissions i comissaris), el perso-nal que les compon (diputats i secretaris), els treballs que realitzen (gestió de la informació rebuda i elaboració de projectes, entre d’altres) i els contactes que mantenen amb altres organismes (dins i fóra de l’Assemblea). Per tal d’observar, en un segon moment, les metamorfosis que pateixen i les xarxes de col·laboració que estableixen entre elles i amb altres institucions. Perquè, què és una Assem-blea parlamentària, sinó un entramat d’organismes que interactuen entre ells per tal de dur a terme un objectiu precís? No convé precisar aquest organisme? Fer-ne un mapa? Un mapa de comitès, comissions i comissaris que muta sovint?

No podem passar per alt que els organismes que composen les Assem-blees parlamentàries muten i que una part considerable de les mutacions o metamorfosis que pateixen (com ara: increment o pèrdua de competències, ampliació, reducció o renovació del personal o pèrdua d’autonomia, ja que qualsevol d’aquestes institucions pot ser annexionada o absorbida per una altra) no responen sempre a una lògica purament administrativa, sinó també a les lluites polítiques que les Assemblees parlamentàries acullen en el seu si.

De fet, no poques vegades, la vida i la mort d’aquestes institucions, la seva constitució o dissolució, ve determinada pels enfrontaments entre determina-des faccions polítiques i passar-los per alt, o analitzar aquestes institucions, les seves metamorfosis i les seves xarxes de col·laboració des d’una òptica pura-

4 Per comissions internes designem les comissions compostes integrament per diputats de l’Assem-blea. Per comissions mixtes designem aquelles compostes per diputats de l’Assemblea i per individus no diputats de l’Assemblea. Per comissions externes designem aquelles comissions compostes per individus no diputats de l’Assemblea.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

259

ment administrativa i no política, ens pot fer perdre l’oportunitat de compren-dre, des d’un altre punt de vista, no massa explorat encara, el procés revolucio-nari. Per tant, l’objectiu d’aquest treball rau en mostrar com des de l’estudi dels comitès, les comissions i els comissaris podem aportar una mica més de llum a la comprensió històrica d’aquest procés.

Ara bé, per raons d’espai principalment, el treball se centra en les conclu-sions derivades del cens pel que fa als anys de 1793-1794. No obstant això, en l’annex d’aquest treball, presentem un cens abreujat dels comitès, les comissi-ons i els comissaris posats en peu sota la Convenció nacional i localitzats ins a dia d’avui. Deixem per més endavant, doncs, la publicació de tot el cens i els comentaris generals i les conclusions que se’n deriven.

Primera part

La reorganització del poder executiu idel poder legislatiu

1 1 Interferències: El Comitè de salvació pública i el Consell

executiu provisional

El cens que hem elaborat ens ha permès d’observar en primer lloc que la intervenció del Comitè de salvació pública sobre el Consell executiu provisi-onal i els seus sis ministeris no comença amb el decret del 12 de germinal de l’any II (1 d’abril de 1794) quan s’estableix el següent:

Art. 1er. Le conseil exécutif provisoire est supprimé, ainsi que les six ministres qui le composent. Toutes les fonctions cesseront au premier loréal prochain. Art. II. Le ministère sera supplée par douze commissions. [...]. Art. XVII. Ces douze commissions correspondront avec le Comité de salut public, auquel elles sont subordonnées; elles lui rendront compte de la série et des motifs de leurs opérations respectives. Le comité annulera ou modiiera celles de ces opérations qu’il trouvera contraires aux lois ou à l’intérêt public. Il hâtera près d’elles l’expédition des afaires, ixera leurs attributions respectives et les lignes de démarcation entr’elles 5

La intervenció del Comitè de salvació pública sobre el Consell executiu pro-visional i els seus ministres comença sis mesos abans, i no ens referim a la inter-venció que pugui observar-se en el projecte de decret del 19 de vendémiaire de l’any II ( 10 d’octubre de 1793) presentat a la Convenció nacional per Saint-Just:

Art. 1er – Le gouvernement provisoire de la France est révolutionnaire jusqu’à la paix. Art. 2. Le Conseil exécutif provisoire, les ministres, les généraux, les corps constitués sont placés sous la surveillance du Comité de salut public, qui en rendra compte tous les huit jours à la Convention. Art. 3. Toute mesure de sûreté doit être prise par le Conseil exécutif provisoire, sous l’autorisation du Comité qui en rendra compte à la Convention. 6

5 Archives parlementaires des Chambres françaises de 1787 à 1860, recueil complet des débats législatifs et politiques des chambres françaises, première série (1787 à 1799), Paris, (Paul Dupont éditeur, puis CNRS) 1897-2012, t. 87, p. 697-698.

6 Saint Just, Œuvres complètes, edició establerta per Michèle Duval, Éditions Ivrea, Paris, 2003, p. 529.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

260

Com tampoc ens referim a la intervenció que pot apreciar-se en el decret del 14 de frimaire de l’any II (4 de desembre de 1793) presentat per Jacques-Nicolas Billaud-Varenne i adoptat per la Convenció el mateix dia:

Section II. Exécution des lois. Art. 1er. La Convention nationale est le centre unique de l’impulsion du gouvernement. Art. 2. Tous les corps constitués et les fonctionnaires publics sont mis sous l’inspection immédiate du Comité de Salut public, conformément au décret du 19 vendémiaire; et pour tout ce qui est relatif aux personnes et à la police générale et intérieure, cette inspection particulière appartient au comité de sûreté générale de la Convention, conformément au décret du 17 septembre dernier: ces deux comités sont tenus de rendre compte, à la in de chaque mois, des résultats de leurs travaux à la Convention nationale. Chaque membre de ces deux comités est personnellement responsable de l’accomplissem*nt de cette obligation. 7

Ens referim, per tant, a la intervenció que comença el dia 22 d’octubre de 1793 amb la creació de la Comissió de subsistències i aprovisionaments, 8 prossegueix el dia 1 de febrer de 1794 amb l’establiment de la Comissió d’armes i pólvores, 9 continua el dia 4 de març amb la instauració de la Comissió de transports mili-tars 10 i acaba el dia 11 del mateix mes amb la creació de la Comissió de treballs públics. 11 Quatre comissions externes que tenen les següents particularitats:

1. Cap dels seus membres serà escollit d’entre els diputats de la Convenció.2. Seran compostes per tres membres nomenats per la Convenció però pro-

posats pel Comitè de salvació pública.3. Un dels seus membres seurà en el Consell executiu provisional. 4. Es trobaran sota la vigilància del Comitè de salvació pública.

Tot i que el decret que la constitueix no ho precisa, la Comissió de subsis-tències i aprovisionaments també va trobar-se, a la pràctica, sota la seva vigi-lància del Comitè de salvació pública. 12

Això signiica que, per la via de diferents decrets adoptats per la Conven-ció, la intervenció sobre el poder executiu per part del Comitè de salvació pú-blica —i no estem parlant en termes de vigilància (decret del 19 de vendémi-aire) o d’inspecció (decret del 14 de frimaire) sinó de presència del Comitè de salvació pública en les deliberacions del Consell executiu provisional a través d’un seguit d’individus que escull i manté sota la seva vigilància—, comença temps abans de l’adopció per part de la Convenció del projecte de decret del 12 de germinal de l’any II.

De fet, en data 1 d’abril de 1794, el Consell executiu provisional compta teòricament en el marc de les seves sessions, segons els decrets adoptats per la

7 Archives parlementaires, op. cit., t, 80, p. 630.8 Id., t. 77, p. 327.9 Id., t. 84, p. 183.10 Id., t. 86, p. 76.11 Id., t. 86, p. 340.12 Patrice Gueniffey, La politique de la terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, Paris,

Fayard, 2000, p. 269.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

261

Convenció, amb 6 ministres presentats per l’Assemblea i amb 3 membres pre-sentats pel Comitè de salvació pública: un pertanyent a la Comissió de subsis-tències i d’aprovisionaments, l’altra a la Comissió d’armes i pólvores i l’altra a la Comissió de transports militars. 13

Però això no és tot: en data 1 d’abril de 1794 —data de la seva dissolució per decret— el Consell executiu provisional es troba dissenyat per acollir a par-tir del 20 de germinal de l’any II (9 d’abril de 1794) 14 a 4 membres escollits pel Comitè de salvació pública, un per cada una de les comissions externes esta-blertes. Això signiica que del total de membres amb competència per seure en les sessions del Consell executiu provisional el 60% haurien estat proposats per la Convenció mentre que el 40% restant ho haurien estat pel Comitè de salvació pública (veure el requadre 1).

Requadre 1

Dret a seure en el Consell executiu provisional

Ministeris (6 ministres nomenats per l’Assemblea)

Comissions externes (1 representant de cada comissió

nomenat pel CSP)

Justícia Subsistències i aprovisionaments

Guerra Armes i pólvores

Marina Transports militars

Afers Estrangers Treballs públics

Interior

Contribucions públiques

A dia d’avui però, no sabem si els membres de les comissions amb dret a seure en el Consell executiu provisional hi van arribar a seure en algun moment. 15 Tanmateix, això no invalida la reorganització operada ni la seva importància. Quatre membres nomenats pel Comitè de salvació pública i subordinats a ell, tenien dret a assistir a les deliberacions del Consell executiu provisional, i per tant, a conèixer de primera mà les discussions que marca-ven la pensée du gouvernement.

Ara bé, la intervenció d’aquestes quatre comissions sobre el poder execu-tiu no es limita al fet que un dels seus membres té dret a seure en el Consell

13 Segons el decret adoptat el dia 4 de març de 1794 la Comissió de transports militars havia d’en-trar en funcionament el 10 de germinal de l’any II, és a dir, el 30 de març de 1794. Això signiica que per l’1 d’abril de 1794, un dels membres d’aquesta comissió ja tenia dret a seure en les sessions del Consell executiu provisional. Archives parlementaires, op. cit., t. 86, p. 76-77.

14 Segons el decret adoptat el dia 11 de març de 1794 la Comissió de treballs públics havia d’entrar en funcionament el 20 de germinal de l’any II, és a dir, el 9 d’abril de 1794. Archives parlementaires, op. cit., t. 86, p. 340-341.

15 En el seu llibre, Les Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques Rousseau, Julien Boudon no especíica si els membres d’aquestes comissions van seure o no en el Consell executiu provisional. Ara bé, sí ens indica que pels convencionals era evident que la Comissió de subsistències i aprovisionaments tenia un caràcter marcadament ministerial. Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques Rousseau, Paris, L.G.D.J., 2006, p. 391.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

262

executiu provisional i per tant a trobar-se al corrent de totes les deliberacions que hi tenen lloc. L’establiment d’aquestes comissions suposa una pèrdua de competències per part d’alguns ministeris 16 —tal i com ha assenyalat Julien Boudon—, 17 i de retruc, la no gestió dels diners destinats a inançar les com-petències traspassades.

1 2 Reorganització: El Comitè de salvació pública i els comitès

dela Convenció nacional

El cens que hem elaborat ens ha permès d’observar en segon lloc que el Comitè de salvació pública no només comença a intervenir sobre el Consell executiu provisional i els seus ministeris a mitjans d’octubre de 1793, sinó també, sobre els diferents comitès de la Convenció. I no ens referim a la in-tervenció que pot observar-se arran del decret adoptat el dia 13 de setembre de 1793:

La Convention nationale, sur la proposition d’un membre, décrète que tous les comités, à l’exception de celui de salut public, seront renouvelés; charge son comité de salut public de lui présenter une liste de candidats pour chacun d’eux. 18

Ens referim a la reducció del nombre de comitès que s’opera el dia 23 d’oc-tubre de 1793 quan el Comitè de salvació pública presenta els noms dels dipu-tats que han de renovar una part del personal que composa els diferents co-mitès 19 de la Convenció.

A través de les llistes que el Comitè de salvació pública sotmet al cos legis-latiu s’observa una reducció de 20 a 16 comitès. Per ser més precisos, 8 comi-tès d’un total de 20 (existents en data 23 d’octubre de 1793) són reorganitzats o millor dit, fusionats entre ells, per crear-ne 4 de nous. Això signiica que, exceptuant els primers mesos de l’Assemblea nacional constituent (4 comi-tès pel mes juny, 7 comitès pel mes d’agost, 11 comitès pel mes de setembre, 12comitès pel mes d’octubre i 15 comitès el mes de novembre) mai abans ha-via existit un nombre tan reduït de comitès en una Assemblea parlamentària (veure el requadre 2).

16 En aquest sentit, la Comissió de subsistències i aprovisionaments va intervenir sobre les compe-tències del ministeri de l’interior; mentre que la Comissió d’armes i pólvores ho va fer sobre les com-petències dels ministeris de marina, guerra i contribucions públiques. Per altra banda, la Comissió de transports militars va intervenir sobre les competències del ministeri de la guerra; mentre que la Co-missió de treballs públics ho va fer sobre les competències dels ministeris de: guerra, interior i marina. Només el ministeri de la justícia i el ministeri d’afers estrangers van quedar al marge d’aquesta reorga-nització operada entre l’octubre de 1793 i el febrer de 1794.

17 Julien Boudon explica el traspàs de competències ministerials del Consell executiu provisional a les quatre comissions externes que citem. Ara bé, no menciona que aquestes comissions tenen com a ca-racterística rellevant el dret d’un dels seus membres a seure en les sessions del Consell executiu provisi-onal. A cas, aquest dret no és rellevant? O només ho seria, si tenen dret a seure-hi amb veu deliberativa?, Julien BOUDON, op. cit., p. 390-393.

18 Archives parlementaires, op. cit., t. 74, p. 52.19 Id., t. 77, p. 462.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

263

Requadre 2Comitès de la Convenció nacional

Abans del dia 23 d’octubre de 1793 Després del dia 23 d’octubre de 17931 Agricultura Agricultura, comerç i carreteres reunits

i navegació interior 1

2 Comerç3 Ponts et Carreteres4 Alienació Alienació i dominis reunits 25 Dominis6 Finances Finances 3

Examen de Comptes (secció del comitè de inances)

Liquidació i examen de comptes 4

7 Liquidació8 Colonial Marina i Colònies 59 Marina

10 Decrets Decrets 611 Divisió Divisió 712 Inspectors de la sala, de la secretaria

i de la impremtaInspectors de la sala, de la secretaria i de la impremta

13 Instrucció pública Instrucció pública 914 Legislació Legislació 1015 Guerra Guerra 1116 Peticions i correspondència Peticions i correspondència 1217 Salvació pública Salvació pública 1318 Ajuts públics Ajuts públics 1419 Seguretat general Seguretat general 1520 Vigilància de subsistències, equipaments

i carruatges dels exèrcitsVigilància de subsistències, equipaments i carruatges dels exèrcits

Desconeixem encara l’impacte polític o administratiu que aquesta reor-ganització va suposar en el marc de la Convenció. Ara bé, no podem passar per alt que mentre el nombre de comitès es redueix, el nombre de comissions (internes) posades en peu s’incrementa. I això resulta de gran interès perquè si bé els comitès es troben regits per un seguit de normes (com ara: els seus membres han de ser renovats periòdicament 20 i un diputat no pot formar part de dos comitès alhora), 21 les comissions no es troben regulades. De ma-nera que un diputat pot formar part d’un comitè i d’una o vàries comissions simultàniament. Per altra banda, no podem passar per alt que les comissions són un bon mecanisme per arrabassar als comitès algunes de les seves com-petències. D’aquí s’esdevé que el Comitè de salvació pública suprimeixi totes aquelles que en un moment o altre poden ingerir en el seu àmbit d’actuació. 22 Finalment, i pel que fa al nombre de comissions establertes, convindria asse-nyalar que a partir del mes de gener de 1794 aquest comença a reduir-se i no s’incrementa de nou ins després del mes de setembre de 1794. Ens trobem, per tant, davant de la Revolució glaçada anunciada per Louis Antoine Saint-Just? Ara per ara, no podem respondre la pregunta; però molt probablement

20 Id., t. 52, p. 660.21 Id., t. 52, p. 209.22 Maria Betlem Castellà i Pujols, op. cit., paràgrafs 25-27.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

264

caldrà tenir en compte els resultats proporcionats per la gràica nº1 derivats del cens que hem elaborat.

Gràic 1. Comitès et comissions de la Convenció nacional (1792-1795)

1 3 Bertrand Barère : La pensée du gouvernement

El cens que hem elaborat ens ha permès d’observar qui es troba al darrera de l’establiment de les quatre comissions executives que tenen dret a seure al Consell executiu provisional, així com també qui es troba al darrera de les llistes que, per una banda, presenten els nous candidats a ocupar els comitès, i per l’altra, reorganitzen els comitès de la Convenció reduint-los de 20 a 16.

El diputat que es troba darrera de tot això no és cap altre que Bertrand Ba-rère, membre del Comitè de salvació pública des dels seus inicis. L’home titllat de girouette pels seus contemporanis i per una gran part de la historiograia consagrada a la Revolució francesa. De fet, Albert Mathiez no va dubtar a dir d’ell: «Quant à Barère, génie fertile, il évoluait d’une tendance à l’autre selon les circonstances.» 23 i «Barère, sentant le vent tourner, orienta sa girouette». 24

Recentment, però, els treballs de Pierre Serna han observat altrament el personatge i la seva obra. I a partir dels escrits d’aquest diputat, d’entre els quals destaca De la pensée du gouvernement, 25 les seves actituds canviants (elpropi Barère constatava en les seves Memòries que se’l titllava de feuillant,

23 Albert Mathiez, La Révolution française, Paris, Éditions Denoël, 1985, t. 3, p. 21.24 Id., p. 142.25 Bertrand Barère, De la pensée du gouvernement par Bertrand Barère, ex-député du Département des

Hautes-Pyrénées à la Convention Nationale, Imprimé à Genève et réimprimé en France l’an cinquième de la République française, 223 p.

Sept

embr

e 17

Nov

embr

e 17

Jan

vier

179

Mar

s 17

Mai

179

Juill

et 1

793

Sept

embr

e 17

Nov

embr

e 17

Jan

vier

179

Mar

s 17

Mai

179

Juill

et 1

794

Sept

embr

e 17

Nov

embr

e 17

Jan

vier

179

Mar

s 17

Mai

179

Juill

et 1

795

Sept

embr

e 17

Comités Commissions

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

265

girondí, terrorista, robespierrista, anarquista, republicà, o, ins i tot, bonapar-tista) han sigut reintepretades. 26 La insistència de Barère a establir un poder executiu fort 27 i la seva preocupació per fer executar les lleis republicanes 28 explicarien, segons Pierre Serna, els seus vaivens polítics.

De fet, només cal llegir el primer capítol del seu llibre, De la pensée du gou-vernement quant a l’exécution des lois, per observar que l’interès de Barère pel poder executiu i l’execució de les lleis és del tot indiscutible:

J’appelle ici gouvernement, l’action première qui fait exécuter les lois, et qui dirige l’administration publique. Il se compose en France du directoire exécutif et des ministres. On pourrait donner au gouvernement – pouvoir exécutif, un sens plus étendu, en y comprenant toutes les sortes d’agences nécessaires pour mettre par-tout les lois à exécution, tels que les administrations civils, départementales, les tribunaux, les justices de paix, de correction, de police et les administrations municipales, mais je n’ai considéré ces agents secondaires d’exécution, que dans leurs rapports avec les agents supérieurs de cette même exécution. C’est dans l’agence suprême exécutive, que réside la pensée. J’ai voulu parler de la tête et non point des bras. 29

Amb aquestes paraules, Barère deixa clar que el seu interès pel govern no rau en tota la seva estructura, formada pels seus agents superiors (directori i ministres) i els seus agents secundaris (les administracions civils o departa-mentals, els tribunals, la policia o l’administració local). L’interès de Barère se centra en l’agència suprema de l’execució, que sota el Directori es troba a mans d’un Directori executiu compost per 5 membres i per un nombre indetermi-nat de ministres que pot oscil·lar entre 6 i 8. 30 De fet, l’interès de Barère per aquesta agència no és casual. La pensée du gouvernement que Barère valora es-pecialment es gesta en el marc d’aquesta agència:

J’appelle donc pensée du gouvernement, la délibération du directoire, sur l’action des lois et sur l’esprit qui doit diriger leur exécution, dans l’ensemble de toutes les parties de la république. Les ministres, d’après la délibération du directoire, règlent les grands détails d’exécution des lois et de l’administration publique. Les vues générales appartiennent au directoire exécutif les ordres spéciaux, d’après ces vues générales, sont du ressort des ministres. C’est l’exécution littérale des lois, éclairées par leur esprit, que résulte un gouvernement juste. 31

Com sabem, Barère va publicar aquestes relexions en el transcurs del cin-què any de la República francesa, dos anys després de la inauguració del Di-

26 Pierre Serna, «Barère, penseur et acteur d’un premier opportunisme républicain face au directoire exécutif», Annales historiques de la Révolution française, 2003, nº2, p. 101-128.

27 Id., p. 109.28 Pierre Serna en aquest sentit ha escrit el següent: «En revanche, ce qui est examiné dans les pages qui

suivent, ce sont les diférentes positions de Barère, non dans la discussion politique, mais face à la faisabilité pratique du gouvernement républicain. En ce sens, les attitudes changeantes de Barère ne renverraient pas tant à une faiblesse idéologique, qu’à une force d’expérimentation permanente de l’essence des modes d’ap-plication de la loi républicaine sous diférents gouvernements.», Pierre Serna, op. cit., p. 109.

29 Bertrand Barère, op. cit., p. 7-8.30 Michel Troper, Terminer la Révolution. La Constitution de 1795, Paris, Fayard, 2006, p. 725.31 Bertrand Barère, op. cit., p. 8.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

266

rectori. Però, molt probablement, la seva preocupació per l’agència suprema de l’execució es remunta anys enrere, quan Barère, des del Comitè de salvació pública, proposa a la Convenció, entre el mes d’octubre de 1793 i el mes de març de 1794, quatre comissions externes amb el dret d’un dels seus membres de seure al Consell executiu provisional. Un consell dipositari de la pensée du gouverment des del mes d’agost de 1792.

Per altra banda, no podem passar per alt que els projectes de decret que van instituir el govern revolucionari (decrets del 19 de vendémiaire i del 14 de frimaire de l’any II) no van alterar la composició del Consell executiu provisi-onal i els àmbits d’actuació dels seus sis ministeris. Tanmateix, sí que ho van fer les quatre comissions proposades per Barère, que va començar a esculpir, amb el vist-i-plau del Comitè de salvació pública i dels diputats de la Conven-ció, com havia de ser sota l’any II l’agència suprema d’execució.

Dit això, podem assenyalar que Barère no s’hauria limitat a deixar per es-crit, en el transcurs del cinquè any de la República francesa, com hauria de ser l’agència suprema d’execució, sinó que hauria treballat sota la Convenció per tal d’esculpir-la segons els seus criteris. Arran dels projectes de decret que va presentar, va modiicar les competències de quatre dels sis ministeris exis-tents, i va introduir en les deliberacions del Consell executiu provisional, on devia gestar-se la pensée du gouvernement, a tres individus sotmesos a la vigi-lància del Comitè de salvació pública.

La Convenció nacional era el centre d’on partia l’impuls del govern, de tot el govern (l’agència suprema d’execució i els agents secundaris) —La Convention nationale est le centre unique de l’impulsion du gouvernement— però el Consell executiu provisional era el centre d’on havia de sortir la pensée du gouverne-ment, l’agència suprema d’execució. De fet, tot i que el Comitè de salvació pú-blica tingués la competència de suspendre aquelles decisions adoptades pel Consell executiu provisional contràries a l’interès nacional amb la condició de comunicar-ho a la Convenció, això no suposava que el Consell executiu provi-sional no tingués a les seves mans una certa capacitat per deliberar i una certa independència, que el mateix Barère no dubtava en denunciar: «un Conseil exécutif inerte, toujours délibérant et d’une indépendance funeste». 32

Lluny de ser un girouette, Barère va ser probablement, sota la Convenció, un constructor de l’agència suprema d’execució, o millor dit encara, un dels ar-quitectes del govern revolucionari. Amb l’establiment de les quatre comissi-ons externes, Barère va aconseguir introduir —indirectament— el Comitè de salvació pública en les deliberacions del Consell executiu provisional. Ara bé, amb la reorganització dels comitès operada el 23 d’octubre de 1793, es pot dir que Barère no només va ocupar-se de reorganitzar l’agència suprema d’execu-ció (el Consell executiu provisional i els sis ministeris) sinó també el poder

32 Julien Boudon, op. cit., p. 397.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

267

legislatiu. Barère va proposar a la Convenció el nombre total de comitès que havien de gestionar els diferents àmbits sobre els quals l’Assemblea legislava.

1 4 Un decret important: El decret del 12 de germinal de l’any II

El 12 de germinal de l’any II Lazare Carnot va presentar-se a la Convenció, en nom del Comitè de salvació pública, amb un projecte de decret per ser lle-git. En cas d’adoptar-se, aquest projecte 1) posaria punt i inal al Consell exe-cutiu provisional i als seus sis ministeris; i 2) atorgaria al Comitè de salvació pública la capacitat d’establir, de ple dret, la pensée du gouvernement.

El projecte de decret que Carnot proposava a la Convenció no era altra cosa que dur a terme dues reorganitzacions que s’estaven operant paral·lelament des dels inicis de la tardor de 1793. Una d’elles afectava al Consell executiu provisional i als seus ministeris; l’altra, al govern revolucionari que ja comp-tava amb dos decrets a les seves espatlles: el decret del 19 de vendémiaire i el decret del 14 de frimaire de l’any II.

Pel que fa a la reorganització que afectava al Consell executiu provisional, Carnot proposava suprimir els sis ministeris per dotze comissions executives, que tenien per model les quatre comissions externes proposades per Barère des del mes d’octubre de 1793. 33 Com Carnot assenyalava a l’inici del seu discurs:

Représentants du peuple, vous avez déjà créé plusieurs commissions particulières dont les attributions forment autant de démembrements de fonctions ministérielles. Je viens aujourd’hui au nom de votre comité de salut public, vous proposer l’entière abolition du conseil exécutif, dont vous avez maintes fois senti que l’existence était incompatible avec le régime républicain. 34

Per altra banda, pel que fa a la segona reorganització, la del govern revoluci-onari, Carnot proposava suprimir el Consell executiu provisional i atribuir al Comitè de salvació pública la competència d’establir la pensée du gouvernement. Una competència que ins aquell moment no tenia assignada expressament:

Le comité de salut public se réservant la pensée du gouvernement, proposant à la Convention nationale les mesures majeures, prononçant provisoirement sur celles que le défaut du temps ou le secret à observer ne permettent pas de présenter à la discussion de l’assemblée, renvoyant les détails aux diverses commissions, se faisant rendre compte chaque jour de leur travail, réformant leurs actes illégaux, ixant leurs attributions respectives, centralisant leurs opérations pour leur donner la direction, l’ensemble et le mouvement qui leur sont nécessaires; chacune de ces commissions enin, exécutant les détails de son ressort, mettant dans ses diférents bureaux la même ordre que le comité de salut public doit mettre en elles, présentant chaque jour au comité le résultat de son travail, dénonçant les abus, proposant les réformes

33 Sobre l’origen de les dotze comissions proposades per Carnot, Albert Mathiez va escriure el se-güent: «Carnot fait supprimer les ministres qui seront remplacés par 12 commissions exécutives for-mées chacune de deux à trois membres et conçues sur le type des deux commissions déjà existantes des subsistances et des armes et poudres.», Albert Mathiez, op. cit., p. 189.

34 Archives parlementaires, op. cit., t. 87, p. 694-695.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

268

qu’elle juge nécessaire, ses vues de perfection, de célérité et de simpliication sur les objets qui la concernent tel est succinctement le tableau de la nouvelle organisation. 35

Tot amb tot, el projecte de decret llegit per Carnot als diputats no era altra cosa que un projecte de decret que seguia en bona mesura el pensament de Barère, tal com havia estat exposat tant en els projectes de decret que van do-nar lloc a l’establiment de les quatre comissions externes ja mencionades, com, anys més tard, en el seu llibre De la pensée du gouvernement. A grans trets, el projecte de decret presentat per Carnot posava a mans del Comitè de salvació pública la pensée du gouvernement anteriorment a mans del Consell executiu provisional; i a mans de dotze comissions externes, les funcions i les competèn-cies anteriorment gestionades per sis ministeris i quatre comissions externes.

De fet, a inicis del mes d’abril de 1794, el projecte de decret presentat per Carnot tenia força similituds amb els projectes de decret presentats per Ba-rère sobre les comissions externes. Les dotze comissions que havien de supri-mir els sis ministeris havien de ser compostes per tres membres externs a la Convenció i trobar-se subordinades al Comitè de salvació pública; tal i com s’havia establert mesos enrere per la Comissió de subsistències i aprovisiona-ments, per la Comissió d’armes i pólvores, per la Comissió de transports mi-litars i per la Comissió de treballs públics. 36

Mirat en perspectiva, el projecte de decret presentat per Carnot i adoptat pels diputats de la Convenció el 12 de germinal de l’any II (1 d’abril de 1794) no només va ser el punt i inal de la reorganització del Consell executiu provi-sional i dels seus sis ministeris, o la tercera fase de la reorganització del govern revolucionari (decret del 19 de vendémiaire, decret del 14 de frimaire idecret del 12 de germinal de l’any II), sinó també un antecedent als decrets i als dis-cursos que van conigurar el poder executiu en el marc de la Constitució de l’any III. Donat que l’agència suprema d’execució va quedar dividida en dos organismes, com sempre havia estat: el Directori executiu per una banda i els seus ministres per un altre, el primer amb la capacitat de dictar la pensée du gouvernement 37 i el segon amb la capacitat d’executar-la. Els antecedents del Directori executiu es poden observar, doncs, tant en el Consell executiu pro-visional de la Convenció, com en el Comitè de salvació pública a partir del 12 de germinal de l’any II (veure el requadre 4).

35 Id., p. 696.36 El projecte de decret adoptat el 12 de germinal de l’any II establia el següent: «La Convention na-

tionale, après avoir entendu le rapport de son comité de salut public, décrète: Article premier. Le conseil exécutif provisoire est supprimé, ainsi que les six ministres que le composent. Toutes leurs fonctions ces-seront au premier loréal prochain. II. Le ministre sera supplée par douze commissions, [...]. III. Chacune de ces commissions, à l’exception de celles dont il sera parlé dans l’article suivant, sera composée de deux membres & d’un adjoint: cet adjoint fera les fonctions de secrétaire & de garde des archives de la com-mission. [...]. XVII. Ces douze commissions correspondront avec le comité de salut public, auquel elles sont subordonnées; elles lui rendront compte de la série & des motifs de leurs opérations respectives. Le comité annulera ou modiiera celles de ces opérations qu’il trouvera contraires aux lois où a l’intérêt public. Il hâtera près d’elles l’expédition des afaires, ixera leurs attributions respectives & les lignes de démarcation entr’elles.», Procès-verbal de la Convention nationale, (Imprès per ordre de la Convenció na-cional) París, Impremta. nacional, any II, p. 333-339

37 Michel Troper, op. cit., p. 175-176.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

269

Requadre 4Periode Vigilància / Inspecció Pensée du gouvernement Detalls

d’execució10/08/92-06/04/93 Consell executiu provisional 6 ministeris

06/04/93-22/10/93 Comité de Salut públic Consell executiu provisional 6 ministeris

22/10/93-01/04/94 Comité de Salut públic Consell executiu provisional (6 ministres + 3 comissaris)

6 ministeris + 3 comissions

01/04/94-26/10/95 Comitè de salvació pública 12 comissions

Sota el Directori Directori executiu Ministeris (entre 6 i 8)

1 5 El decret del 12 de germinal de l’any II: L’endemà de la «lluita

de faccions»

Tan interessant és el contingut del decret adoptat el dia 12 de germinal de l’any II com el dia que va ser escollit pel Comitè de salvació pública per tal de llegir-lo a la Convenció a i de fer-lo adoptar.

Resulta interessant observar que el decret que suprimia el Consell executiu provisional i atorgava al Comitè de salvació pública la pensée du gouvernment s’adoptés l’endemà de posar a la garjola a Desmoulins i a altres companys seus que, en els últims mesos, s’havien destacat per criticar l’establiment del go-vern revolucionari i les enormes competències del Comitè de salvació pública.

Així com també resulta francament interessant observar que el decret que suprimia els sis ministeris (i de retruc les quatre comissions externes propo-sades per Barère) per dotze comissions subordinades al Comitè de salvació pública i compostes aquestes per tres individus escollits per aquest comitè però nomenats per la Convenció, fos adoptat uns dies després d’executar a Jacques René Hébert, que demanava obertament l’organització del poder exe-cutiu segons la Constitució de 1793. És a dir, l’establiment d’un consell execu-tiu compost per vint-i-quatre membres escollits pel cos legislatiu, d’una llista de candidats nomenats per cada una de les assemblees electorals de cada un dels departaments de la República.

Du Conseil exécutif. Art. 62. Il y a un Conseil exécutif composé de vingt-quatre membres. Art. 63. L’Assemblée électorale de chaque département nomme un candidat. Le corps législatif choisit, sur la liste générale, les membres du conseil. 38

Malgrat que el decret del 12 de germinal de l’any II no sol vincular-se sem-pre a la «lluita de faccions», tot sembla indicar que Carnot —o qui ho sap si Barère com instigador o el propi Comitè de salvació pública— va esperar a tenir silenciada l’oposició per operar amb la tercera fase de l’organització del govern revolucionari. De no ser així, ens hauríem de preguntar per què el pro-

38 Archives parlementaires, op. cit., t. 67, p. 147-148.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

270

jecte de decret no va ser presentat uns dies abans a la Convenció? És a dir, per què no va fer-se públic quan Desmoulins exercitava amb força la seva ploma o els Hébertistes reclamaven posar en peu la Constitució de 1793?

Difícilment un projecte de decret com el presentat el dia 12 de germinal de l’any II surt del no res o de les deliberacions que puguin sorgir hores des-prés d’un decret d’acusació que podia derivar amb l’execució de Desmoulins i els seus companys. Un decret que planteja la dissolució del Consell execu-tiu provisional i els seus sis ministeris per dotze comissions subordinades al Comitè de salvació pública implica una reforma massa profunda del poder executiu i de les relacions d’aquest poder amb el poder legislatiu com per elaborar-lo d’un dia per un altre. De manera que, mentre Barère indicava tot indignat el dia abans de la presentació del decret a la Convenció que no s’aspirava a la dictadura, tot defensant els treballs del Comitè de salvació pú-blica, ometia a viva veu que en els despatxos d’aquest comitè s’hi gestava un document que acabaria conferint-li més competències de les que ja (de per si molt importants) tenia:

On a parlé de dictature ; ce mot a retenti à mon oreille pendant un quart d’heure; il est essentiel de détruire une pareille idée. [...] Je ne connais de dictature que lorsqu’un homme prend tous les masques [...], lorsqu’on se fait un parti [...]. Peut-on parler de dictature là où il existe des comités responsables à chaque minute, qui ne tirent leur autorité que de la Convention nationale et qui lui rapportent ce qu’ils font? 39

No podem passar per alt que «la lluita de faccions» no deixa de ser una lluita en contra del govern revolucionari i les competències del Comitè de salvació pú-blica. Tot i que després la historiograia s’hagi pogut referir a l’afer de la Compa-nyia de les índies, a la petició d’un Comitè de clemència per part de Desmoulins, o a les lluites entre Indulgents i Hébertistes que haurien fet trontollar el govern revolucionari, res resulta més revelador per entendre aquesta lluita que el fet de saber que Indulgents i Hébertistes coincidien en el següent: la crítica al govern revolucionari. O com molt bé ha dit Françoise Brunel: «Aux origines du conlit des factions, et donc du 9 thermidor, se trouve le débat vieux de quelques mois sur l’exécutif révolutionnaire [...]» 40

Ara bé, per tot el que hem citat, podem considerar que la crítica al govern revolucionari va ser l’únic argument de pes que va provocar la caiguda dels Hébertistes i dels Indulgents? Probablement no.

Tots els ingredients citats pesen, tot i que n’hi ha un que és molt revelador. La crítica al govern revolucionari va anar acompanyada d’una altra crítica que ha passat més desapercebuda en la majoria de treballs cientíics que s’han de-dicat a comprendre aquest moment clau de l’any II. Es tracta ni més ni menys de la crítica a Bertrand Barère. La crítica a l’home que va estar al darrera de

39 Françoise Brunel, hermidor. La chute de Robespierre, Bruxelles, Éditions Complexe, 1989, p. 26-27.40 Id., p. 14.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

271

l’establiment del Comitè de salvació pública, 41 al darrera de la creació de la Co-missió extraordinària dels dotze, 42 que va participar en el Comitè de l’analyse per elaborar una constitució per a França, 43 que va proposar quatre comissions que van començar a desmembrar el Consell executiu provisional i els seus sis ministeris i que va trobar-se al darrere de la reorganització dels comitès.

Barère, el gran orador, l’incansable home de treball, el girouette desmentit, va ser l’objecte de les crítiques més feroces dels Indulgents i dels Hébertistes. Quan aquests van anar per ell, ell va saber trobar-los.

Segona part

Bertrand Barère i la lluita de faccions

2 1 Una nova triangular: Indulgents – «Bareristes» – Hébertistes

La historiograia de la Revolució francesa no sol observar a Barère com un possible candidat a ocupar el centre de les lluites de faccions. Aquest espai sempre sol estar reservat a Robespierre. Ja sigui pel seu discurs del 8 de gener de 1794 (19 de nivôse de l’any II) al Club dels Jacobins:

Deux espèces de factions sont dirigés par le parti étranger. [...]. Ceux qui sont d’un génie ardent et d’un caractère exagéré, proposent des mesures ultra-révolutionnaires; ceux qui sont d’un esprit plus doux et plus modéré, proposent des moyens citra-révolutionnaires. Ils se combattent entre eux, mais que l’un ou l’autre parti soit victorieux, peu leur importe; comme l’un ou l’autre système doit également perdre la République, ils obtiennent un résultat également certain, la dissolution de la Convention nationale. 44

Ja sigui pel seu discurs del dia 4 de febrer de 1794 (17 de pluviôse de l’any II) a la Convenció. Un discurs que segons paraules de Lamartine: «fut le tocsin de la Convention contre les Hébertistes et les Dantonistes» : 45

Les ennemis intérieurs du peuple français se sont divisés en deux factions, comme en deux corps d’armée. Elles marchent sous des bannières de diférentes couleurs et par des routes diverses: mais elles marchent au même but; ce but est la désorganisation du gouvernement populaire, la ruine de la Convention, c’est-à-dire, le triomphe de la tyrannie. L’une de ces deux factions nous pousse à la faiblesse, l’autre aux excès. L’une veut changer la liberté en bacchante, l’autre en prostituée. 46

41 Archives parlementaires, op. cit., t. 61, p. 343.42 Id., t. 65, p. 47.43 Id., t. 61, p. 316.44 Maximilien Robespierre, Œuvres de Maximilien Robespierre, Paris, Phénix Éditions, 2000, t. X,

p. 313.45 Alphonse de Lamartine, Histoire des Girondins, (Introducció i notes de Jean-Pierre Jacques), Pa-

ris, Plon, 1984, t. II, p. 717-718. 46 Jean-Clément Martin, La Révolution française, 1789-1799. Une histoire socio-politique, Paris, Édi-

tions Belin, 2004, p. 219 i Maximilien Robespierre, op. cit., p. 359-360.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

272

El fet és que la historiograia de la Revolució francesa sol situar a Robes-pierre en el bell mig de les «lluites de faccions» que van acabar desembocant en el «drama de Germinal». És a dir, amb l’execució dels Hébertistes primer i dels Indulgents després. Dues faccions que, situades a banda i banda de Ro-bespierre (membre del Comitè de salvació pública des del 27 de juliol de 1793) haurien posat la Convenció en perill en proposar mesures contràries entre si. La facció moderada formada per Danton, Fabre d’Englantine, Philippeaux, Desmoulins o Delacroix hauria demanat un Comitè de clemència mentre que la facció ultra-revolucionària liderada per Hébert, Vincent, Momoro o Ronsin hauria amenaçat amb una insurrecció popular per posar i al mode-rantisme de la Convenció. 47 Una i altra, no haurien fet altra cosa que dividir un espai públic que, segons paraules de Sophie Wahnich, convenia mantenir uniicat. 48

A partir d’aquí, de situar a Robespierre en el bell mig de les lluites políti-ques, alguns historiadors han seguit el discurs forjat després del 9 de thermi-dor de l’any II, segons el qual el diputat d’Arras hauria suprimit les faccions per a governar per ell mateix i establir una dictadura personal que hauria aca-bat amb la seva execució i la dels seus companys el dia 28 de juliol de 1794. Ara bé, per a sostenir aquest discurs thermodirià, o la posició central de Ro-bespierre en la lluita de faccions, potser caldria conèixer amb més profunditat el pes que podia tenir Robespierre dins del Comitè de salvació pública i el pes que podien tenir-hi altres diputats. I també analitzar més detingudament si les divisions dins d’aquest comitè van començar després del «drama de Ger-minal» o un temps abans, tal vegada cap al mes de setembre de 1793 quan, segons Jean-René Suratteau, Robespierre començà a canviar d’opinió sobre Barère:

Robespierre, en juillet 1793, l’appréciait fort: «Barère, disait-il, sait tout, connaît tout, est propre à tout.». Mais l’Incorruptible modiia plus tard son jugement, déclarant dès septembre suivant que c’était «un homme faible et sans principes. 49

Potser ha arribat el moment de comprendre la lluita de faccions a partir de tenir en compte altres variables, altres pesos, dels que ins ara hem valorat, per tal d’aproximar-nos un pèl més al procés revolucionari. Un procés que probablement no va passar per una sola coordenada: Danton – Robespierre– Hébert, sinó per més d’una, com ara: Desmoulins – Barère – Hébert. Un pro-cés que potser cal analitzar més enllà de les tres faccions clàssiques: Indulgents, Robespierristes i Hébertistes. De no fer-ho, potser no tindrem manera de situ-ar noves «faccions», noves «conspiracions», nous grups polítics. O no tindrem

47 Irene Castells, La Revolución francesa (1789-1799), Madrid, Editorial Síntesis, 1997, p. 204.48 Sophie Wahnich, La Révolution française. Un événement de la raison sensible, 1787-1799, Paris,

Hachette, 2012, p. 116.49 Jean-René Suratteau, «Barère (de Vieuzac) Bertrand», Dictionnaire historique de la Révolution

française, Paris, Presses Universitaires de France, 1989, p. 74-77.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

273

manera de situar la tercera conspiració denunciada per Desmoulins en el ter-cer número del seu diari:

Enin, il y a une troisième conspiration, qui n’est pas la moins dangereuse; c’est celle que Marat aurait appelée la conspiration des dindons; je veux parler de ces hommes qui, avec les intentions du monde les meilleurs, étrangers à toutes les idées politiques, et, si je puis m’exprimer ainsi, scélérats de bêtise et d’orgueil, parce qu’ils sont de tel comité, ou qu’ils occupent telle place éminente, soufrent à peine qu’on leur parle; montagnards d’industrie, comme les appelle si bien d’Eglantine, tout au moins montagnards de recrues, de la troisième ou quatrième réquisition, et dont la morgue ose traiter de mauvais citoyens des vétérans blanchis dans les armées de la République, s’ils ne léchissent pas le genou devant leur opinion, et dont l’ignorance patriote nous fait encore plus de mal que l’habilité contre-révolutionnaire des Lafayette et des Dumouriez. 50

Una tercera conspiració que Desmoulins no va dubtar en indicar subtil-ment —[B...isme]— 51 a partir del cognom del seu líder més indiscutible: Ba-rère, en el darrer número que li van deixar escriure: el nº7, publicat l’any 1795, mesos més tard de la seva execució.

2 2 Primer combat: Indulgents versus Barère

El cens que hem elaborat ens ha permès d’observar que tan importants són les comissions posades en peu i en funcionament que aquelles que són esta-blertes en un moment determinat i suprimides gairebé immediatament. Les querelles polítiques no només podem resseguir-les a partir de les comissions que s’estableixen i de les competències que els hi són atorgades, també podem observar-les a partir d’intentar analitzar per què algunes comissions són su-primides al cap de poc de constituir-se.

El cens que hem elaborat ens ha permès d’observar la importància de dues comissions que van ser suprimides un cop posades en peu: La Comissió per exa-minar la conducta de Ronsin, Rossignol i altres generals de l’exèrcit de l’Oest establer-ta el dia 22 d’octubre de 1793 i suprimida l’endemà, i la Comissió per a recercar els mitjans per tal de posar en llibertat els patriotes que haguessin pogut ser empresonats establerta el dia 20 de desembre de 1793 i suprimida sis dies després.

Aquestes dues comissions que van tenir un temps de vida reduït es troben curiosament vinculades a dos fets que marquen de manera molt especial el distanciament entre els Indulgents per una banda, i el Comitè de salvació pú-blica i el Comitè de seguretat general (en menor mesura) per una altra.

Un d’aquests fets és la denúncia de Pierre Philippeaux a les accions dels ge-nerals Ronsin i Rossignol en el departament de la Vendée que haurien costat la vida a uns 100.000 republicans; denúncia que va anar acompanyada d’una crí-

50 Camille Desmoulins, op. cit., p. 57-58.51 Id., p. 113.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

274

tica al Comitè de salvació pública per haver-ho permès. L’altre fet és la petició realitzada per Desmoulins en el seu diari d’establir un Comitè de clemència:

Je suis certain, au contraire, que la liberté serait consolidée et l’Europe vaincue si vous aviez un comité de clémence. C’est ce comité qui inirait la révolution; car la clémence est aussi une mesure révolutionnaire, et la plus eicace de toutes, quand elle est distribuée avec sagesse. 52

Tant la denúncia de Philippeaux com la petició de Desmoulins no van pro-vocar un distanciament inevitable entre els Indulgents per una banda i Ro-bespierre per una altra, com a membre del Comitè de salvació pública. Ara bé, sí que van provocar-lo entre els primers i Bertrand Barère.

El diputat de Tarbes va avortar tant la Comissió per examinar la conducta de Ronsin, Rossignol i altres generals de l’exèrcit de l’Oest que donava satisfacció a la denúncia de Philippeaux, com la Comissió per a recercar els mitjans per tal de posar en llibertat els patriotes que haguessin pogut ser empresonats que satisfeia la petició de Desmoulins d’establir un Comitè de clemència.

2 3 Comissió per examinar la conducta de Ronsin, Rossignol

ialtres generals de l’exèrcit de l’Oest

Quan Philippeaux va denunciar les activitats dels generals Ronsin i Rossig-nol a la Convenció, els diputats no van dubtar en establir una comissió per tal de examinar-ne la conducta, així com les causes dels desastres que s’havien produït en el departament de la Vendée:

La Convention nationale, après avoir entendu les députés extraordinaires de la Société des Sans-Culottes de Tours, sur la motion d’un membre [Philippeaux], décrète : 1º Qu’il sera formé dans le jour une commission pour examiner la conduite de Ronsin, Rossignol et autres généraux de l’armée de l’Ouest, et les véritables causes des désastres que la République a éprouvés dans la Vendée, pour lui en faire incessamment rapport; 2º que l’Assemblée elle même nommera les membres qui doivent composer cette commission. 53

L’endemà mateix de l’establiment d’aquesta comissió, Barère es va presen-tar a l’Assemblea per tal de fer revocar el decret que la constituïa, tot argu-mentant que interferia en els treballs del Comitè de salvació pública:

Eh bien! ce décret est la division du grand travail que le comité prépare sur les représentants, sur les généraux, sur les administrations, ces administrations que vous verrez coupables et favorisant la Vendée. Nous demandons le rapport du décret d’hier; nous supplions l’Assemblée de joindre ce qui concerne les généraux au rapport sur les administrations et sur les commissaires. Nous vous promettons dans l’examen de leur conduite la plus grande austérité. 54

52 Id., p. 64.53 Archives parlementaires, op. cit., t. 77, p. 398.54 Id., p. 453.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

275

Si bé és cert que aquesta comissió podia interferir en els treballs del Comi-tè de salvació pública, també ho és que escapava al control d’aquest comitè. En un moment en què tots els candidats a ocupar una plaça en un dels vint comitès de la Convenció eren escollits, en última instància, pel Comitè de sal-vació pública, 55 la comissió que es volia posar en peu havia de ser composta per membres escollits per l’Assemblea. Amb aquest requisit, es volia sostreure aquesta comissió del control del Comitè de salvació pública? Allunyar-la del comitè implicat en la denúncia que havia d’examinar? Probablement, sí, do-nat que Barère no va estar-se de comentar-ho obertament:

Il semblait, d’après le décret rendu hier, qu’il se fût levé sur votre comité une sorte de prévention... 56

Davant dels arguments de Barère, i sense discussions entremig, la Conven-ció va revocar el decret que establia la comissió, només acabada la intervenció del diputat de Tarbes. Sobre els riscos que podien derivar-se de deixar a mans del Comitè de salvació pública l’informe sobre la conducta dels generals de l’exèrcit de l’Oest, estretament vinculats a aquest comitè, ningú en va dir res. Per què? No era evident que l’informe resultant podia pecar de parcialitat? O, tal vegada, van creure que el Comitè de salvació pública examinaria el cas amb la plus grande austerité?

Aquell dia ningú va replicar els arguments de Barère. Ara bé, uns mesos més tard, Philippeaux no dubtaria en fer-ho:

Et puis comment osez-vous vous ériger en juges d’une cause où vous êtes personnellement intéressés? Cette prétention ne viole-t-elle pas tous les principes? Depuis quand les accusés sont-ils montés sur le tribunal pour se juger eux-mêmes, sous la dictée de leurs passions et de leurs vengeances? 57

2 4 Comissió per a recercar els mitjans per tal de posar

enllibertat els patriotes empresonats

Barère no va dubtar en revocar totes aquelles institucions que podien contra-dir els interessos del Comitè de salvació pública o del Comitè de seguretat gene-ral. D’aquí s’escau tant la seva intervenció per suprimir la Comissió per examinar la conducta de Ronsin i Rossignol i altres generals de l’exèrcit de l’Oest, com la seva intervenció per liquidar la Comissió per a recercar els mitjans per tal de posar en lli-bertat els patriotes empresonats. Una comissió, aquesta última, que curiosament

55 Recordem el decret adoptat per la Convenció nacional el dia 13 de setembre de 1793: «La Conven-tion nationale, sur la proposition d’un membre, décrète que tous les comités, à l’exception de celui de salut public, seront renouvelés; charge son comité de salut public de lui présenter une liste de candidats pour chacun d’eux.», Archives parlementaires, op. cit., t. 74, p. 52.

56 Id., t. 77, p. 453.57 Pierre Philippeaux, Discours de Philippeaux a la séance des Jacobins, le 16 nivos, De l’Imprimerie

de Desenne, 1793, p. 6

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

276

Robespierre havia proposat a la Convenció i que Desmoulins havia ben accep-tat per considerar-la propera a la seva idea d’establir un Comitè de clemència:

Oh! Mon cher Robespierre! C’est à toi que j’adresse ici la parole; [...] Toi dont la postérité relira les discours éloquens! Souviens-toi de ces leçons de l’histoire et de la philosophie: que l’amour est plus fort, plus durable que la crainte; que l’admiration et la religion naquirent des bienfaits; que les actes de clémence sont l’échelle du mensonge, comme nous disait Tertullien, par lesquels les membres des comités de salut public se sont élevés jusqu’au ciel, et qu’on n’y monta jamais sur des marches ensanglantées. Déjà tu viens de t’approcher beaucoup de cette idée dans la mesure que tu as fait décréter aujourd’hui, dans la séance du décadi 30 frimaire. Il est vrai que c’est plutôt un comité de justice qui a été proposé. Cependant pourquoi la clémence serait-elle devenue un crime dans la république? 58

Robespierre havia demanat que la comissió fos composta tant per membres del Comitè de salvació pública com per membres del Comitè seguretat gene-ral, i Barère, en nom dels dos comitès afectats, no hi estava d’acord. El decret proposat per Robespierre i adoptat per la Convenció estipulava el següent:

Article premier. Les comités de salut public & de sûreté générale nommeront des commissaires, pris dans leur sein, pour rechercher les moyens de remettre en liberté les patriotes qui auraient pu être incarcérés. II. Ces commissaires apporteront dans l’exercice de leurs fonctions la sévérité nécessaire pour ne point énerver l’énergie des mesures révolutionnaires commandées par le salut de la patrie. III. Les noms de ces commissaires demeureront inconnus du public, pour éviter les dangers des sollicitations. IV. Ils ne pourront mettre personne en liberté de leur propre autorité; ils proposeront seulement le résultat de leurs recherches aux deux comités, qui statueront déinitivement sur la mise en liberté des personnes qui leur paraîtront injustement arrêtées. 59

Per Barère, la comissió proposada per Robespierre s’immiscia en compe-tències del Comitè de seguretat general, donat que la comissió seria compos-ta tant per membres d’aquest darrer comitè com per membres del Comitè de salvació pública. I segons Barère, les competències de la comissió proposada per Robespierre requeien especíicament en el Comitè de seguretat general:

Les comités de salut public et de sûreté générale réunis jusqu’à 2 heures du matin, ont examiné cette matière, c’est le comité de sûreté générale qui a provoqué l’attention du comité de salut public sur cet objet. Nous avons trouvé que les mesures décrétées sur la motion de Robespierre avaient des inconvénients et étaient dangereuses; elles tendaient à isoler du comité de sûreté générale, centre naturel des mesures générales de police, l’examen des arrestations. 60

Per Barère, la solució passava per establir dins del Comitè de salvació pú-blica una secció de cinc membres pertanyents al Comitè de seguretat general; així com també per introduir quatre nous diputats dins d’aquest últim comitè per a compensar els cinc diputats traslladats al Comitè de salvació pública:

58 Camille Desmoulins, op. cit., p. 66-67. 59 «Procès-verbal de la séance du 30 frimaire l’an deuxième de la République française une & indivi-

sible», op. cit., p. 365-366 i Archives parlementaires, op. cit., t. 82, p. 367.60 Archives parlementaires, op. cit., t. 82, p. 369.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

277

Art. 1er. Il sera formé dans le jour, dans le comité de Salut public, une section chargée exclusivement de l’examen et du jugement des motifs d’arrestation des citoyens incarcérés par les comités de surveillance, en exécution de la loi du 7 septembre (vieux style), concernant les personnes suspectes. Art. 2. Cette section sera composée de cinq membres, qui sont tenus de s’assembler deux fois par jour pour cet objet. Art. 3. Ils seront renouvelés dans le comité tous les quintidi. Leurs noms seront secrets. Ils travailleront seuls dans une salle particulière. Ils décerneront à la majorité des voix les mandats de liberté. Art. 4. La Convention adjoint au comité de sûreté générale quatre membres dont les noms suivent: Dumaz (du Mont-Blanc), Reverchon, Bourgain et Bouilleront. 61

Amb poques paraules, Barère plantejava introduir una nova secció dins del Comitè de salvació pública, traslladar diputats a aquest comitè origina-ris delComitè de seguretat general i reconigurar el personal d’aquest últim organisme. Tot i que l’operació podia, i pot, semblar irrellevant, sempre ens quedarà per saber: 1) si els membres del Comitè de seguretat general traspas-sats al Comitè de salvació pública haurien tingut dret a participar en les deli-beracions d’aquest comitè; 2) com s’hauria efectuat la renovació del personal de la nova secció; 3) qui, d’entre tots els membres del Comitè de seguretat general, hauria escollit Barère (o el Comitè de salvació pública) per gestionar les competències d’aquesta nova secció i 4) com haurien basculat les forces polítiques dins del Comitè de seguretat general amb l’entrada de Dumaz, Re-verchon, Bourgain i Bouilleront (aquest últim punt sí que podem saber-lo si analitzem el personal de Comitè de seguretat general).

Davant de tot això, i malgrat la repugnància que Robespierre sentia alhora d’oposar-se a un decret proposat pel Comitè de seguretat general i pel Comitè de salvació pública al qual pertanyia («c’est une avec certaine répugnance que je prends la parole contre un projet de décret qui vous est présenté au nom des co-mités de salut public et de sûreté générale» 62), s’hi va oposar rotundament. Al seu entendre, cinc membres del Comitè de seguretat general deixarien de fer la seva feina per tal de gestionar les nombroses reclamacions que arribarien d’arreu de França:

Dans les circonstances où nous trouvons, établir une Commission de cette espèce qui absorberait l’énergie et le patriotisme de cinq membres de la Convention, serait porter un grand préjudice à la chose publique. La mesure que j’avais prise était plus simple, sans avoir d’inconvénients, elle ne demandait pas qu’une partie du comité de sûreté générale fût uniquement occupé des réclamations de l’aristocratie. 63

Les resistències de Robespierre a la proposta de Barère semblaven evidents. Ara bé, a què responien? Tenia por el diputat d’Arras de les implicacions que podien derivar-se de la proposta de Barère? Temia una nova composició del

61 Id., p. 369.62 Id., p. 369 i Maximilien Robespierre, op. cit., p. 283. 63 Archives parlementaires, t. 82, p. 369 i Maximilien Robespierre, op. cit., p. 284.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

278

Comitè de salvació pública i del Comitè de seguretat general? O, ben contràri-ament, perseguia Robespierre apropiar-se d’algunes competències del Comitè de seguretat general i Barère va intentar evitar-ho?

Fossin els que fossin els motius pels quals Robespierre va refusar la pro-posta de Barère, el cert és que la Convenció va tancar ràpidament la discussió. A instàncies de Billaud Varenne, els diputats van decidir suprimir la comissió establerta a partir de la proposta de Robespierre i no prendre en consideració la proposta de Barère. En conseqüència, el Comitè de justícia proposat per Ro-bespierre i que Desmoulins va observar com a proper a la seva idea d’establir un Comitè de clemència va quedar en un no res, tal i com havia quedat la co-missió que anhelava Philippeaux des del mes d’octubre de 1793. Ara bé, allò que no va quedar en un no res van ser les divergències entre Desmoulins i Ba-rère. A partir del dia 6 de nivôse de l’any II (26 de desembre de 1793), moment en que Barère va avortar la comissió proposada per Robespierre, aquestes es van ampliicar considerablement.

2 5 Distàncies insalvables: Camille Desmoulins versus Bertrand

Barère

No podem passar per alt que la intervenció de Barère a la Convenció el dia 6 nivôse de l’any II perseguia clarament dos objectius. El primer, suprimir la comissió proposada per Robespierre el 30 frimaire de l’any II (20 de desembre de 1793). El segon, carregar les tintes contra Desmoulins:

Ainsi, je dirai avec plus de raison et de politique que certains écrivains périodiques qui, sans le savoir et peut-être sans le vouloir, ont favorisé les contre-révolutionnaires et réchaufée les cendres de l’aristocratie, je dirai: noble, suspect; prêtres, hommes de cour, hommes de loi, suspects; banquiers, étrangers et agioteurs connus, citoyens déguisés d’état et de forme extérieure, suspects; hommes plaintifs de tout ce qui fait une Révolution, suspects ; hommes aligées de nos succès à Maubeuge, à Dunkerque et dans la Vendée, suspects. Oh! la belle loi que celle qui aurait déclaré suspects ceux qui, à la nouvelle de la prise de Toulon, n’ont pas eu une joie ostensible et prononcée! Pourquoi n’a-t-on pu, ce jour-là, placer des commissaires des comités révolutionnaires dans les salons dorés, dans les maisons que l’orgueil appelait des hôtels, dans les clubs aristocratiques, dans les cafés inciviques, dans les groupes salariés, dans les asiles secrets des conidences de ces complices divers du despotisme? C’est là que les comités de surveillance eussent frappé sans erreur, est incarcéré sans remords. De telles arrestations n’eussent pas motivé une nouvelle traduction de Tacite, qui n’écrivant que contre des tyrans sans révolution, et non contre les républicains révolutionnaires; Tacite qui ne burinait les traits hideux de la tyrannie que lorsque la tyrannie était passée, et non pas lorsque nous attaquons les vieux amis des despotes, les incorrigibles sectaires de la tyrannie. 64

64 Archives parlementaires, op. cit., t. 82, p. 365-366.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

279

Davant les paraules de Barère, Desmoulins no va quedar-se en silenci. Va sortir de la Convenció i es va dirigir al seu diari, per tal d’escriure el que havia de ser el seu nº5 i denunciar l’apropiació feta pel diputat de Tarbes de les seves idees. Camille el va acusar directament de ser un plagi:

Il aurait pu dire que ce jour-là même, me trouvant à dîner avec lui, je lui avais dit: «Voilà les hommes vraiment suspects; voilà ceux à l’arrestation desquels je serais le premier à applaudir, ceux que cette conquête de Toulon a attristés ou seulement laissés tout de glace, et non pas, comme je l’ai lu dans une certaine dénonciation, M. tel, parce qu’il est logé luxurieusem*nt,» Que pensera le lecteur impartial de voir Barère, je ne dis pas s’emparer de mon idée, et s’en faire honneur à la tribune de la Convention mais à ce plagiat joindre la petite malice de publier à la tribune que je n’admettais point de gens suspects. Si Barère m’avait cité, si au moins il avait dit que je partageais son opinion, les républicains les plus soupçonneux auraient vu que moi aussi je voulais des maisons de suspicion, et que je ne diférais d’opinion que sur le signalement des suspects. Mais je le vois, Barère a craint la grande colère du Père duch*esne, et la dénonciation itérative de M. de Vieux-Sac, et dans son rapport, il a ouvert la main tout entière pour la satire, et le petit doigt seulement pour l’éloge. 65

La ploma de Camille, però, no es va aturar amb aquesta acusació. Camille va dedicar uns quants paràgrafs del seu número a criticar-lo obertament, tal i com havia fet en el seu nº3, quan va denunciar una tercera conspiració lidera-da per montagnards d’industrie. Aquest cop, però, la crítica va ser més punyent que aleshores i més directe que en altres ocasions. Sense embuts, Camille va titllar-lo de girouette tot recordant-li un passat pseudo-revolucionari:

Où les diviseurs de la montagne veulent-ils nous mener par les calomnies qu’ils chuchotent aux oreilles des patriotes? Quelle est cette peridie de s’accrocher à une phrase de mon numéro 4, de la détacher de l’amendement et de la note qui y est jointe? Y a-t-il une mauvaise fois plus coupable? Déjà on ne se reconnaît plus à la montagne. Si c’était un vieux Cordelier comme moi, un patriote rectilinge, Billaud-Varennes, par exemple, qui m’eût gourmandé si durement, sustinuissem utique, j’aurais dit: C’est le soulet du bouillant saint Paul au bon saint Pierre qui avait péché! Mais toi, mon cher Barère! toi, l’heureux tuteur de Paméla! toi le président des Feuillans! Qui as proposé le comité des douze, toi qui, le 2 juin, mettait en délibération dans le comité de salut public, si l’on n’arrêterai pas Danton! toi, dont je pourrais relever bien d’autres fautes, si je voulais fouiller le Vieux-sac, que tu deviennes tout-à-coup un passe-Robespierre, et que je sois par toi colpahisé si sec! J’avoue que ce soulet m’a fait voir trente-six chandelles, et que je me frotte encore les yeux. Quoi! C’est toi qui m’accuse de modérantisme! Quoi! C’est toi, camarade montagnard du 3 juin, qui donne à Camille Desmoulins un brevet de civisme! sans ce certiicat, j’allais passer pour un modéré. Que vois-je? Je parle de moi, et déjà dans les groupes, c’est Robespierre même qu’on ose soupçonner de modérantisme. Oh! La belle chose que de n’avoir point de principes, que de savoir prendre le vent, et qu’on est heureux d’être une girouette! 66

El combat entre els dos diputats, cada un des del seu comitè, va prosseguir ins el dia que Desmoulins va ser detingut. Barère fulminava a Camille des

65 Camille Desmoulins, op. cit., p. 79-8066 Id., p. 80.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

280

del Comitè de salvació pública i des de la tribuna de la Convenció, segons pa-raules de Lamartine, 67 mentre que aquest últim ho feia a través del Club dels Jacobins i del seu Comité de lecteurs et de penseurs, dedicat a meditar en nom de tots aquells que, ocupats en els seus respectius comitès, no tenien temps de fer-ho:

Mes collègues ont tous été si occupés et emportés par el tourbillon des afaires, les uns dans des comités, les autres dans des missions, que le temps leur a manqué pour lire, je dirai presque pour méditer. Moi qui n’ai été d’aucune mission, d’aucun comité où l’on eût quelque chose à faire; qui au milieu de cette surcharge de travaux de tous mes collègues montagnards, pour l’afermissem*nt de la République, ai composé, presque à moi seul (qu’ils me passent l’expression), leur comité de lecteurs et de penseurs, me sera-t-il permis, au bout d’un an, de leur présenter le rapport de ce comité, de leur ofrir les leçons de l’histoire, le seul maître, quoiqu’on en dise, de l’art de gouverner, et de leur donner les conseils que leur donneraient Tacite et Machiavel, les plus grands politiques qui aient jamais existé? 68

2 6 Segon combat: Hébertistes versus Barère

No només els Indulgents van topar amb Barère, els Hébertistes també van topar-hi. Si els primers van veure dissoltes les seves comissions després de les intervencions del diputat de Tarbes a l’Assemblea, 69 els segons van poder observar com la seva caserna, el ministeri de la guerra —en paraules de Jean-Paul Bertaud, un ministeri inundat d’Hébertistes 70—a mans de Jean-Baptiste Noël Bouchotte, anava perdent competències en detriment de les comissions externes proposades per Barère. Tres de les quatre comissions externes esta-blertes —la Comissió d’armes i pólvores, la Comissió de transports militars i la Comissió de treballs públics— van modiicar les competències del ministe-ri de la guerra, convertint-lo en el ministeri que més es va veure afectat per les comissions proposades per Barère. La resta de ministeris es van veure força menys perjudicats. 71

67 Alphonse Lamartine, op. cit., p. 713. 68 Camille Desmoulins, op. cit., p. 40. 69 Òbviament ens referim a la a Comissió per examinar la conducta de Ronsin, Rossignol i altres

generals de l’exèrcit de l’Oest i a la Comissió per a recercar els mitjans per tal de posar en llibertat els pa-triotes empresonats.

70 Jean-Paul Bertaud, Camille et Lucile Desmoulins. Un couple dans la tourmente, Paris, Presses de la Renaissance, 1986, p. 239.

71 El ministeri d’afers estrangers, a mans de François Louis Deforgues, home proper a Barè-re, no va veure cap de les seves competències modificades, com tampoc les hi va veure el minis-teri de la justícia a mans de Louis Gohier. Pel que fa al ministeri de l’interior, amb Jules François Paré al capdavant, proper a Danton, només es va veure afectat per la Comissió de treballs públics, mentre que el ministeri de la marina, amb Jean Dalbarade com a titular, ja va veure alterades les seves competències per dues comissions: la Comissió d’armes i pólvores i la Comissió de treballs públics. Finalment, l’últim ministeri afectat per les comissions de Barère va ser el de contribucions públiques que, amb Louis Grégoire Deschamps Destournelles com a ministre proper al diputat de Tarbes, va veure algunes de les seves competències modificades amb l’establiment de la Comissió d’armes i pólvores.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

281

Ara bé, no només el ministeri de la guerra, on treballava un dels màxims representants Hébertistes, François-Nicolas Vincent, com a secretari-general, va topar amb els projectes de decret de Barère. També hi va topar la reivindi-cació dels Hébertistes d’establir un Consell executiu segons els principis de la Constitució de 1793. Una reivindicació que Hébert havia fet sentir en el Club dels Jacobins el dia després de perdre les eleccions davant de Jules François Paré per ocupar la plaça de ministre de l’interior. 72 Una reivindicació que el Club dels Cordeliers havia recolzat adreçant una petició a la Convenció el dia 18 de setembre de 1793. 73

El projecte dels Hébertistes d’establir un Consell executiu format per vint-i-quatre membres escollits pel cos legislatiu, d’una llista de candidats nome-nats per cada una de les assemblees electorals de cada un dels departaments de la República, topava de front amb l’agència suprema d’execució que Barère esculpia a través de les seves comissions externes. Una agència on la inter-venció del Comitè de salvació pública, sobre els individus que havien de for-mar-ne part, era cada cop més evident. L’èxit del projecte dels Hébertistes suposava una amenaça clara al projecte de Barère mentre que la seva derrota suposava fer més acceptable per part de la Convenció, i de l’opinió pública en general, el projecte de decret del 12 de germinal de l’any II.

2 7 Un precedent: Jacques Danton i el consell executiu

provisional

No podem obviar que abans que Barère tracés les línies de la nova agència suprema d’execució, Jacques Danton havia demanat l’1 d’agost de 1793 d’erigir el Comitè de salvació pública en govern provisional i els ministres com els primers agents d’aquest comitè:

Je demande que la Convention érige en gouvernement provisoire son comité de Salut public; que les ministres ne soient que les premiers commis du gouvernement provisoire; qu’il soit mis 50 millions à la disposition de ce gouvernement, qui en rendra compte à la in de sa session, mais qui aura la faculté de les employer tous en un jour, s’il le juge utile. 74

A inicis del mes d’agost de 1793, però, ningú semblava disposat a recolzar la proposta de Danton. Ni Jean-Bon Saint André, ni Robespierre, ni Cout-hon, ni Delacroix, ni el mateix Barère, que havien participat en la sessió parlamentària havien vist amb bons ulls la proposta. No rebutjaven oberta-

72 Réimpression de l’Ancien Moniteur, t. XX, Paris, Imprimerie d’A. René et Cie, 1841, p. 50, Fran-çois-Alphonse Aulard, Recueil des documents pour l’histoire du Club des Jacobins de Paris, Paris, Librarie Léopold Cerf, Librarie Noblet, Maison Quantin, 1985, t. V, p. 367-368 i Albert Mathiez, La vie chère et le mouvement social sous la Terreur, Paris, Payot, 1973, t. I, p. 307.

73 Paul d’Estrée, Le Père duch*esne: Hébert et la commune de Paris (1792-1794), Paris, Édition Mo-derne, Librairie Ambert, [s.d.], p. 324.

74 Archives parlementaires, op. cit., t. 70, p. 105.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

282

ment suprimir el Consell executiu provisional i atorgar la pensée du gouver-nement al Comitè de salvació pública, però no veien clar atribuir a aquest comitè la competència de gestionar 50 milions de lliures per tal de salvar la República, o que Danton no precisés les mesures que havien de conigurar el Comitè de salvació pública en un govern provisional. Tal i com ho veia Robespierre:

Si en changeant l’état du gouvernement actuel, on y substituait un état certain et stable, j’appuierais la proposition de Danton ; mais en détruisant l’autorité du Conseil exécutif, je ne vois pas qu’on fasse mieux marcher le gouvernement. La proposition me paraît vague, son objet d’une exécution incertaine. Il serait dangereux de paralyser subitement le gouvernement existant. Il ne suit pas de dire: il n’y aura plus de Conseil exécutif et le Comité de Salut public sera un gouvernement ; et comme on ne nous en a pas encore montré les moyens, je demande l’ajournement de la proposition. 75

Durant els mesos que van seguir a la proposta de Danton, ningú va explicar mitjançant un discurs ben articulat com operar la substitució del Consell exe-cutiu provisional pel Comitè de salvació pública. Ara bé, mitjançant projectes de decret concrets i precisos i no discursos teòrics, proposant un seguit de co-missions externes, Barère va anar preparant el terreny per operar amb la subs-titució.

De fet, el treball legislatiu de Barère va ser tan sòlid, i tan subtilment exe-cutat —els seus projectes de decret no van propiciar mai un debat seriós sobre l’organització del poder executiu— que quan Carnot es va presentar a la Con-venció el 12 germinal de l’any II per suprimir el Consell executiu provisional i atorgar la pensée du gouvernement al Comitè de salvació pública, només li va caldre dir:

Preocupats per les lluites de faccions existents i les mesures adoptades pel Comitè de salvació pública per combatre els enemics interiors i exteriors de la Revolució, havien observat els diputats de la Convenció que el Consell exe-cutiu provisional es modiicava amb l’adopció dels projectes de decret de Ba-rère? Havien apreciat que vuit mesos després de la proposta de Danton, el mateix consell queia com una conseqüència lògica d’un llarg procés de recon-iguració del poder executiu per part de Barère? O tal vegada, havien observat que la supressió d’aquest consell es produïa l’endemà de l’acusació dels Dan-tonistes i una setmana més tard de l’execució dels Hébertistes?

75 Id., p. 106.76 Id., t. 87, p. 694-695.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

283

O, des d’una altra perspectiva, havien esperat Carnot i Barère, aquest últim a l’ombra del primer, l’execució d’aquells que proposaven un Consell executiu constitucional per fer públic el decret del 12 de germinal de any II? O el silen-ci de Desmoulins contra les competències del Comitè de salvació pública per traspassar-li a aquest comitè la pensée du gouvernement a mans del Consell executiu provisional?

Tercera part

Maximilien Robespierre i el Comitè de salvació pública

3 1 Imatges: Maximilien Robespierre dictador?

Dues imatges solen recórrer encara alguns textos d’història sobre la Revo-lució francesa. Una d’aquestes és la d’una Convenció temorosa del seu Comitè de salvació pública. L’altra és la de Robespierre controlant aquest comitè i de retruc la Convenció. Ni l’una ni l’altra ens semblen del tot sostenibles a dia d’avui. En cas d’haver controlat el Comitè de salvació pública la Convenció, ens hauríem de preguntar el següent: per què el Comitè de salvació pública va revocar totes aquelles comissions que podien atemptar contra les seves missions i les seves competències? 77 Per què Robespierre va dedicar-se fre-qüentment a defensar les mesures adoptades per aquest comitè? Per què vuit dies després d’adoptar-se el projecte de decret sobre el govern revolucionari, alguns diputats van demanar expressament la renovació del Comitè de sal-vació pública? Si més a més aquest comitè demanava a la Convenció si podia o no prosseguir amb les seves activitats i amb la mateixa composició. O, ja per acabar, per què els membres del Comitè de salvació pública van esperar a llegir el projecte de decret del 12 germinal de l’any II un cop les dues faccions més crítiques amb aquest comitè van ser executades o detingudes?

Resumint: d’haver dominat el Comitè de salvació pública a la Convenció hauria necessitat aquest comitè controlar el personal dels comitès, revocar certes comissions, justiicar diàriament les seves accions o esperar el moment «propici» per tal de dur a terme la reforma més important del poder executiu? No serà que la Convenció amb 745 diputats era molt menys governable del que podríem pensar? No serà que els poders del Comitè de salvació pública eren extremadament fràgils?

Per altra banda, pel que fa a la imatge d’un Robespierre controlant el Comi-tè de salvació pública, ens hauríem de preguntar el següent: per què les dues úniques comissions que va demanar Robespierre el mes de desembre de 1793 van ser revocades pel Comitè de salvació pública després de ser establertes per

77 Maria Betlem Castellà i Pujols, op. cit., paràgrafs 25-32.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

284

la Convenció? Quina mena d’autoritat tenia Robespierre sobre el Comitè de salvació pública quan aquest públicament revocava els seus projectes?

3 2 No a les comissions de Maximilien Robespierre: L’inici del seu

declivi dins del Comitè de salvació pública?

No només els Indulgents i els Hébertistes van topar amb Barère i el Comitè de salvació pública, Robespierre també hi va topar. Malgrat ser membre d’a-quest comitè des del 27 de juliol de 1793 i intervenir regularment a la Conven-ció i al Club dels Jacobins per defensar els seus treballs i les seves decisions, Robespierre va poder observar com, el desembre de 1793 i el gener de 1794, les seves propostes eren revocades pels seus camarades de comitè.

El 26 de desembre de 1793 Robespierre va poder escoltar a l’Assemblea com Barère es manifestava en contra de la comissió que havia demanat un dia abans per localitzar els mitjans per tal de posar en llibertat els patriotes que podien haver estat empresonats. 78 I menys de dues setmanes més tard, el 7 de gener de 1794, Robespierre va poder observar com el Comitè de salvació pública refusava nomenar els comissaris que havien de constituir la comissió que havia sol·licitat el 25 de desembre de 1793, la Comissió encarregada de fa-cilitar als defensors de la pàtria els mitjans necessaris per a gaudir dels avantatges que la llei els hi proporcionava. 79

En concret, el dia 6 de gener de 1794, la Convenció havia demanat explí-citament al Comitè de salvació pública que presentés el nom dels diputats que havien de formar part de la comissió proposada per Robespierre. 80 Però el Comitè de salvació pública va presentar-se davant dels diputats, l’endemà de la petició, per informar-los que en un termini de tres dies, els presentaria un informe per evitar el retard en l’execució de les lleis relatives als ajuts que es devien als pares dels defensors de la pàtria. 81 Sobre la comissió que havia demanat Robespierre, o sobre el nom dels diputats que havien de formar part d’aquesta comissió, res en va dir el Comitè de salvació pública. I, ara per ara, cap informació ha estat localitzada sobre l’existència d’aquesta comissió.

Davant d’aquests fets, potser hauríem de començar a interrogar-nos sobre quina era la inluència real de Robespierre dins el Comitè de salvació pública mesos abans de la caiguda dels Hébertistes i dels Indulgents. I també, donada la participació de Barère en la supressió d’una d’aquestes comissions, quina era la relació que Robespierre podia mantenir amb el diputat de Tarbes.

78 Maximilien Robespierre, op. cit., p. 283.79 Archives parlementaires, op. cit., t. 82, p. 299. 80 «Procès-verbal de la séance du 17 nivôse l’an deuxième de la République française une & indivisible»,

op. cit., p. 8.81 «Procès-verbal de la séance du 18 nivôse l’an deuxième de la République française une & indivisible»,

op. cit., p. 41.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

285

Fins ara, el lideratge de Robespierre dins del Comitè de salvació pública començava a ser qüestionat després de l’execució dels Hébertistes i dels In-dulgents, sobretot, perquè l’eliminació d’aquestes dues faccions es vinculava sempre amb la seva persona. Però potser caldria contemplar la possibilitat de que Robespierre no tingués una posició del tot dominant dins del Comitè de salvació pública en el moment en que aquestes dues faccions van ser aniqui-lades. Una posició no dominant que podria explicar el perquè de l’execució dels Hébertistes i dels Indulgents, i el perquè del comentari següent de Dan-ton abans de ser executat:

La République les écrasera, disait-il. Si je pouvais laisser mes jambes au paralytique Couthon et ma virilité à l’impuissant Robespierre, cela pourrait encore marcher quelque temps. Quant à moi, ajoutait-il, je ne regrette pas le pouvoir, car, dans les révolutions, la victoire reste aux plus scélérats. 82

No podem passar per alt les resistències de Robespierre a enviar als Indul-gents al tribunal revolucionari, ni tampoc que els Hébertistes van ser detinguts la nit del 13 al 14 de març, just el mateix dia que Robespierre s’havia incorpo-rat a la Convenció després d’un mes d’absència per malaltia. Podem forçar les peces del puzle i suposar que Robespierre ho va organitzar tot des del seu retir, o bé podem començar a plantejar-nos que tal vegada la lluita de faccions no va passar per una única coordenada: Indulgents – Robespierristes – Hébertistes, sinó per més d’una, com ara: Indulgents – Bareristes – Hébertistes.

3 3 Noves distàncies: Maximilien Robespierre versus Bertrand

Barère

L’estudi de les comissions establertes sota la Convenció ens ha permès d’ob-servar que les distàncies entre Robespierre i Barère no haurien començat a eixamplar-se poc després de la caiguda de les faccions, sinó setmanes abans, entre inals de la tardor de 1793 i inicis de l’hivern de 1794.

Sense haver elaborat una recerca especíica en aquest sentit, hem localitzat uns quants fets que ens semblen il·lustratius d’aquest distanciament. Fets que van tenir lloc en el marc del Club dels Jacobins i van donar-se entre el 28 de novembre de 1793 i el 8 de gener de 1794. Fets que van tenir molt a veure amb les tensions existents entre Philippeaux i Barère per una banda, i entre aquest últim i Desmoulins per una altra. Fets que van posar de manifest els esforços fets per Robespierre per no agreujar les tensions entre faccions, així com el si-lenci d’aquest diputat davant les crítiques punyents que Barère rebia tant per part de Philippeaux com per part de Desmoulins.

82 Alphonse de Lamartine, op. cit., p. 741.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

286

Primer fet: el dia 8 de frimaire de l’any II (28 de novembre de 1793) Robespi-erre va negar-se a participar al Club dels jacobins en un debat sobre la suposada feblesa de Barère, quan temps enrere, l’havia defensat de les crítiques que rebia: 83

Il n’est pas question de Barère; si l’on discutoit ici Barère, je demanderais que la discussion s’ouvrit d’une autre manière, et j’y voudrois rester étranger. 84

Segon fet: el dia 3 de nivôse de l’any II (23 de desembre de 1793) Robespi-erre va assenyalar que les crítiques fetes per Philippeaux sobre el Comitè de salvació pública, arran de les accions de Ronsin i Rossignol en el departament de la Vendée, es devien més a un excés de passió que a una dolenta intenció.

S’il est question ici d’une querelle individuelle, si Philippeaux n’a obéi qu’à des passions particulières, si l’amour-propre a été mis en jeu, il doit faire le sacriice de son opinion; mais si une passion plus violente, l’amour de la patrie et de la liberté, l’a engagé à dénoncer à l’univers entier le Comité de salut public, alors ce n’est plus une querelle d’individu à individu, c’est le gouvernement, ce sont des hommes calomnies, et abhorrés par les puissances étrangères qu’on attaque, et la Société doit entendre un homme, qui j’aime à le croire, n’a eu que de bonnes intentions. 85

Aquest mateix dia, Couthon va recolzar una proposta de Danton d’establir dins del Club dels Jacobins la comissió volguda per Philippeaux. El Club va acceptar la proposta i es va posar en peu una comissió que la Convenció na-cional havia avortat a instàncies d’un projecte de decret presentat per Barère. Posaven els jacobins en entredit la voluntat de la Convenció nacional i d’una part del Comitè de salvació pública?

Couthon – Je demande à Philippeaux s’il croit dans son âme et conscience qu’il y a une trahison dans la guerre de la Vendée (Oui! répond Philippeaux) Alors, je demande aussi la nomination d’une Commission. 86

Tercer fet: el dia 16 de nivôse de l’any II (5 de gener de 1794), Robespierre va demanar que Philippeaux fos escoltat, moments després d’una intervenció feta per Collot d’Herbois, company seu dins del Comitè de salvació pública, per tal d’expulsar-lo del Club.

Robespierre. La motion faite par Danton étoit très-sage. Philippeaux témoigne un juste mécontentement de n’avoir point été entendu, il faut qu’il parle le premier à la prochaine séance. Ce seroit compromettre la Société que de prononcer sur un individu sans l’avoir entendu. 87

Quart fet: el dia 18 de nivôse de l’any II (7 de gener de 1794) davant de la negativa de Philippeaux de parlar al Club dels Jacobins i davant de la pu-blicació per part d’aquest del discurs que havia preparat, mitjançant el qual

83 Maximilien Robespierre, op. cit., p. 96.84 Id., p. 215.85 Id., p. 267.86 Id., p. 576-577.87 Maximilien Robespierre, op. cit., p. 298.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

287

denunciava indirectament a Barère per haver suprimit la comissió que havia demanat, 88 Robespierre va demanar de no parlar més sobre Philippeaux i de fer-ho sobre els crims del govern britànic. 89 Una mesura de distracció per no agreujar més les tensions?

Cinquè fet i últim: el dia 19 de nivôse de l’any II (8 de gener de 1794) davant de la publicació del nº 5 de Le Vieux Cordelier, on Desmoulins acusava a Barè-re de girouette i de fals revolucionari, Robespierre va intervenir per assenyalar que no calia llegir aquest número, ni discutir més sobre Desmoulins. Per Ro-bespierre calia centrar el debat en Pitt i Cobourg, els veritables responsables de les faccions existents. Una altra maniobra de distracció?

Ce n’est donc pas Camille Desmoulins qu’il importe de discuter, mais la chose publique, la Convention elle-même qui est en butte aux intrigues du parti de l’étranger qui cause tous les maux dont nous sommes victimes, qui dicte la plus grande partie des erreurs, des exagérations dont nous sommes environnés. 90

Quarta part

La caiguda dels Hébertistes i dels Indulgents

4 1 La caiguda dels Hébertistes: Maximilien Robespierre

oBertrand Barère?

La nit del 13 al 14 de març de 1794, Hébert, Vincent, Momoro i Ronsin van ser detinguts. L’informe de Charmont del dia 10 de març de 1794 es conirmava:

Les Hébertistes ne se tiennent pas pour vaincus, ils assuraient encore aujourd’hui, quoique Collot leur eût bien fait des représentations sur cet objet, qu’ils ne s’en départiraient pas d’un iota. Cependant on assurait, dans un endroit particulier, qu’avant peu, Hébert et une partie de sa clique seraient mis en état d’arrestation, que le Comité de salut public était après ses trousses. 91

Què havia passat, doncs, perquè el Comitè de salvació pública prengués una decisió semblant? L’amenaça sobre el govern revolucionari s’havia fet més gran? Què podien haver fet o dit els Hébertistes per què fossin detinguts?

Primera resposta possible: el dia 4 de març de 1794 (14 de ventôse de l’any II) el Club dels Cordeliers va cobrir amb un vel la Declaració de Drets de

88 En el discurs que Philippeaux va fer imprimir comentava el següent: «J’avais demandé, le premier brumaire, une commission pour les approfondir; les coupables se jugeant eux-mêmes, l’ont étoufée dès sa naissance. Vous mêmes, Citoyens, en avez établi une autre, je m’y suis présenté tous les jours; je met-tois le plus vif empressem*nt à vous convaincre par son organe, hé bien, elle est supprimée! Citoyens, que me reste-t-il à faire maintenant, et qu’ont à faire mes antagonistes? Ce qui me reste à faire, est de demander s’il existe en France une justice nationale contre les barbares qui ont fait assassiner patrioti-quement 100.000 républicains.», Pierre PHILIPPEAUX, op. cit., p. 2.

89 Maximilien Robespierre, op. cit., p. 303.90 Maximilien Robespierre, op. cit., p. 312.91 Jacques De co*ck, Les Cordeliers dans la Révolution française, textes & documents, Fantasques édi-

tions, Lyon, 2002, vol. 2, p. 1521.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

288

drets de l’home i del ciutadà. Un gest que podria indicar, segons paraules de Françoise Brunel, la necessitat de recórrer, contra la Convenció, a l’arti-cle 35:

Quand le gouvernement viole les droits du peuple, l’insurrection est pour le peuple le plus sacré des droits et les plus indispensable des devoirs. 92

El vel no va cobrir durant massa dies la Declaració de Drets, però l’avís de descontentament llençat contra el govern s’havia fet sentir amb força.

Segona resposta a tenir en compte: el dia 11 de març de 1794 (21 de ventôse de l’any II) es va produir una reconciliació entre Philippeaux, els Indulgents i el Club dels Jacobins per una banda, i Ronsin, els Hébertistes i el Club dels Cordeliers per una altra. És a dir, una reconciliació entre les dues faccions més crítiques amb el govern revolucionari i el Comitè de salvació pública. 93 Una reconciliació que tot i ser extremadament fràgil 94 va produir-se per a de-fensar la chose publique.

Ara bé, amb la reconciliació, els Indulgents i els Hébertistes què persegui-en? Volien defensar la chose publique o fer front un comú contra el govern re-volucionari? O senzillament, conspirar contra el Comitè de salvació pública? Albert Mathiez no va descartar la possibilitat d’una conspiració mentre escri-via sobre la lluita de faccions:

A moins de supposer que Danton était devenu subitement aveugle et sourd, il était averti de ce qui se préparait. Les 4 et 8 ventôse il avait manifesté l’intention, en termes menaçants, de demander des comptes au Comité. Brusquement il se tut. Faut-il supposer qu’il vit avec plaisir l’insurrection des Cordeliers et qu’il essaya de lier partie avec Ronsin pour renverser le gouvernement? Des indices nombreux et concordants laissent, croire que l’entente secrète que les Comités dénonçaient entre les deux branches de la conspiration n’était pas une imagination. 95

Tercera resposta a valorar: el dia 12 de març de 1794, els Cordeliers van fer reaparèixer novament L’Ami du Peuple. El diari que Jean-Paul Marat havia pu-blicat per a denunciar a tots aquells que atemptaven contra els drets sagrats dels homes:

Il mettra dans la rédaction de ce journal tout le zèle qui caractérise les vrais républicains. Connu par sa haine contre les rois, par la rigidité de ses principes, le Club des Cordeliers, marcha toujours d’un pas égal avec celui qui provoqua et accéléra la chûte du trône. Comme cet imperturbable ami de la liberté, la société dénoncera à l’opinion publique les abus et les attentats commis ou qu’on voudroit commettre contre les droits sacrés de l’homme; comme lui aussi, elle fera connoître les intrigans, poursuivra les conspirateurs et les traîtres jusques dans leurs repaires secrets. 96

92 Françoise Brunel, op. cit., p. 22.93 Jacques De co*ck, op. cit., p. 1522.94 Id., p. 1523.95 Albert Mathiez, La révolution française, op. cit., p. 177-178.96 Id., p. 1525.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

289

Marat s’havia caracteritzat per a perseguir els conspiradors i els Cordeliers volien imitar-lo. En primer lloc, denunciant els mandataris inidels, els dipu-tats, que pretenien atemptar contra la pàtria:

Elle dira la vérité avec énergie, démasquera avec courage les malveillants, de quelque voile qu’ils se couvrent; elle atteindra plus particulièrement encore les mandataires inidèles, qui ont trahi ou voudroient trahir la patrie, soit en attaquant les principes sacrés de la liberté, soit en conspirant pour perdre ses courageux défenseurs. 97

En segon lloc, mostrant al poble quins decrets dels adoptats per la Conven-ció podien trair-lo:

Elle saura donc, en attaquant, en foudroyant par l’opinion tout despotisme, mettre le peuple en garde contre tous décrets qui ne seroient que le fruit de l’intrigue, des passions, ou de l’esprit de domination; elle tracera la ligne des vertus républicaines, dont Marat nous a donné l’exemple. 98

Davant de tot això, hi havia cap perill més gran per un govern revolucio-nari que sentir-se amenaçat per un diari que pretenia vigilar la conducta dels seus homes i el contingut dels seus decrets? Podia permetre’s el govern revo-lucionari que la reparició de l’Ami du Peuple s’unís a les crítiques que Hébert i Desmoulins feien sentir (el primer des del seu Le Père duch*esne i el segon des del seu Le Vieux Cordelier)?

Quarta resposta a tenir present: el dia 12 de març de 1794 (22 ventôse de l’any II), Hébert va denunciar obertament una nova facció i a continuació va denunciar Barère:

Un membre monte à la tribune et dénonce la faction qui s’élève au sein de la convention. Hébert prend la parole et parle aussi de la nouvelle secte qui voudroit diviser la représentation nationale. Il dénonce particulièrement Barrere qu’il regarde comme un homme astucieux, il lui reproche d’avoir quelques jours après la journée du 31, blâmé les opérations de ce jour mémorable. Il considere ensuite les individus de la convention tels que Chabot, etc. Sous divers rapports et a des époques diférentes. Une partie de la faction dénoncée aux patriotes ne vouloit pas que la tête de Brissot tombât; après la mort de ce scélérat. On it des motions tendantes à éterniser l’anarchie au sein de la convention, on perçut l’or de l’étranger pour la diviser, etc., etc. 99

Amb unes paraules així, estava denunciant Hébert la mateixa conspiració que Desmoulins havia denunciat feia uns mesos en el tercer número del seu Le Vieux Cordelier, conspiració que setmanes més tard denunciaria sota el nom de [B...isme] en el darrer número que va poder escriure?

A mitjans de març de 1794 dues amenaces semblaven prendre força. Una sobre el govern revolucionari 100 i l’altra sobre Barère. Quina de les dues va

97 Id., p. 1525.98 Id., p. 1525.99 Id., p. 1530.100 Sobre aquesta amenaça que requeia sobre el govern revolucionari per part de les dues faccions,

Robert R. Palmer va dir-ne el següent: «Agissant avec précaution et toujours à la dérobée, ces deux fac-

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

290

provocar la detenció dels Hébertistes? L’amenaça sobre el govern revoluciona-ri? L’amenaça sobre Barère? Cap de les dues? O totes dues?

O dit d’una altra manera, què va dur a l’execució dels Hébertistes? Haver cobert amb un vel la Declaració de Drets de l’home i del ciutadà? Haver-se reconciliat amb els Jacobins? Haver fet reaparèixer l’Ami du peuple? O haver amenaçat a Barère? Tots aquests fets? O cap d’aquests en concret?

El que sembla evident de tot plegat és que, el dia abans de ser detingut, Hébert va denunciar a Barère i no pas a Robespierre, i va denunciar una cons-piració liderada pel primer i no pas pel segon. És més, davant de les acusa-cions que va rebre per part d’un periodista d’haver denunciat a Robespierre, Hébert va demanar explícitament a la Societat dels Cordeliers que conirmés que ell no havia denunciat en cap sessió precedent al diputat d’Arras.

Hébert fait remarquer le crime du journaliste qui lui impute d’avoir dénoncé Robespierre dans une précédente séance, ain de mettre les patriotes en opposition les uns avec les autres, et demande que la société atteste que jamais il n’a prononcé ce nom là lui imputant des actions [...]. 101

Si la lluita entre els Hébertistes i Robespierre hagués estat tan important com per acabar portant als primers a la guillotina, per què Hébert va atacar en la seva última intervenció a Barère enlloc de Robespierre? Així com tam-bé, per què va ser tant important pel primer que la Societat dels Cordeliers assenyalés que ell no havia parlat en contra de Robespierre el dia 4 de març? Hi havia per tant una conspiració per enfrontar Hébert amb Robespierre i vi-ceversa? Hébert així ho creia. Perquè no tan sols ho va comentar el dia 12 de març de 1794 moments abans de ser detingut; ho va comentar també, segons Lamartine, mesos abans, el dia 21 de novembre de 1793:

La politique de tous les tyrans, dit Hébert, est de diviser pour régner. Celle des patriotes comme nous est de se rallier pour écraser les tyrans. Déjà je vous ai avertis que des intrigants cherchaient à nous envenimer les uns contre les autres. On cite des expressions de Robespierre contre moi. On me demande tous les jours comment je ne suis pas encore arrêté. Je réponds: “Est-ce qu’il y aurait encore une Commission des douze? 102

Hi hagués o no hi hagués una conspiració per enfrontar Robespierre amb les diferents faccions, hauria instigat Robespierre la caiguda dels Hébertistes quan aquests i els jacobins semblaven disposats a reconciliar-se, tal i com ell

tions, essayaient de renverser les décemvirs, chacune dans l’espoir de leur succéder un jour au pouvoir. Plusieurs représentants de l’une et de l’autre de ces factions avaient réclamé, avec les précautions oratoi-res qui convenaient, que l’on appliquât enin la Constitution de juillet. Une telle mesure aurait abouti à la dissolution du Comité de salut public et au démantèlement de l’ensemble du gouvernement révoluti-onnaire, et reconduit directement le pays au chaos. La France ne pouvait être gouvernée par une cons-titution républicaine tant que la guerre n’aurait pas pris enin et que les révolutionnaires les plus exaltés n’auraient pas été éliminés ou débarrassés de leur illusions. Avant la constitution devait passer la Ter-reur.», Robert R. Palmer, op. cit., p. 234.

101 Id., p. 1529.102 Alphonse de Lamartine, op. cit., p. 697.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

291

havia demanat a inicis del mes de gener de 1794? 103 O hauria propiciat la seva caiguda des de la seu retir, malalt des del 7 de febrer? 104

La reconciliació dels Hébertistes i dels Dantonistes beneiciava a la Revolu-ció, però beneiciava a Barère? A l’artífex d’un poder executiu diametralment oposat al Consell executiu que volia Hébert? Al constructor d’un Comitè de salvació pública que incrementava competències davant d’un grup de dipu-tats que no volien un comitè tan poderós?

Davant de tots aquests fets, o bé podem continuar observant a Robespierre en el bell mig de les lluites de faccions per alguns dels discursos que va fer, o bé podem començar a observar que altres enfrontaments mereixen ser tinguts en compte alhora d’analitzar la caiguda dels Hébertistes i dels Indulgents.

4 2 Una defensa al projecte de Barère: Saint Just i el seu informe

del 23 de ventôse de l’any II

Hores abans de la detenció dels Hébertistes, Saint-Just va presentar-se a la Convenció amb un informe i un projecte de decret per ser llegits. Un conjunt de pàgines que, discutides prèviament en el Comitè de salvació pública, no deixaven lloc a dubtes de les intencions d’aquest comitè.

En primer lloc, calia deixar clar que les divisions existents eren provocades pel govern anglès. La comunitat revolucionària no es trencava per ella mateixa, per discrepàncies internes sobre com encaminar el projecte revolucionari. Es tren-cava per la voluntat d’uns pocs que, estrangers a la comunitat, anglesos princi-palment, pretenien corrompre-la. I així, Saint-Just, reprenent antics discursos de Robespierre, va expressar-se amb el vist-i-plau del Comitè de salvació pública:

Le premier auteur du complot est le gouvernement anglais. Voici quelques paroles proférées dans le conseil d’État, deux jours avant la rentrée du Parlement: «Si nous faisons la guerre, le gouvernement convulsif de la France prendra de nouveaux moyens d’autorité de notre résistance ; si nous faisons la paix, elle aura la guerre civile: corrompons cette République.» On ajouta même: «Que toutes nos séances s’ouvrent par ces mots: corrompons cette République.» [...]. Le gouvernement anglais a pris ce double parti, et de préparer vivement la guerre en apparence, et de mettre le feu aux passions de tous les hommes ambitieux, avides et corrompus. 105

103 El dia 7 de gener de 1794 (18 de nivôse de l’any II) Robespierre va pronunciar el següent discurs: «Il ne me reste qu’à inviter les citoyens qui ont jusqu’à présent défendu la liberté, et qui ont terrassé les factions, les représentans qui sont investis de la coniance nationale, et à qui les tyrans eux-mêmes ont rendu hommage, je les conjure, dis-je, de se rallier aux principes, et de ne suivre que les règles de la jus-tice. Je demande qu’écartant les petit* incidens, on mette consamment à l’ordre du jour, après la séance de demain, les crimes du gouvernement anglais, et les vices de la constitution Britannique.», Maximilien Robespierre, op. cit., p. 305.

104 Jean Jaurès ens diu que Robespierre es va retirar del Club dels Jacobins des del 7 de febrer al 13 de març de 1794 També ens indica que no va intervenir a la Convenció nacional des del 10 de febrer al 15de març de 1794. Jean Jaurès, Histoire socialiste de la Révolution française. t. VI. Le gouvernement révo-lutionnaire, Paris, Messidor/Éditions sociales, p. 356-357.

105 Saint-Just, op. cit., p. 724.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

292

En segon lloc, calia posar de manifest que no es permetria trencar amb l’ordre polític, econòmic i social existent:

Si vous voulez faire contre l’ordre présent des choses ce que le peuple a fait contre la tyrannie, vous êtes de méchants qu’il faut démasquer. 106

S’atacava amb aquesta advertència només als Hébertistes? No. L’infor-me llegit per Saint-Just advertia tant als Hébertistes com els Indulgents. I en aquest sentit, tant ho va deixar de manifest Jean Jaurès en els seus escrits:

Le discours de Saint-Just était une sorte d’acte d’accusation collectif où Danton était enveloppé comme Hébert 107

Com Albert Mathiez un temps més tard:

Munis de ces indices, les Comités résolurent d’agir sans retard pour tuer le complot dans l’œuf. Billaud-Varenne, de retour de sa mission à Port-Malo, Couthon et Robespierre, qui sortaient de maladie, assistèrent à leur séance du 22 ventôse où furent approuvées les conclusions du rapport d’accusation que Saint-Just présenta le lendemain contre les deux factions qui faisaient le jeu de l’ennemi. 108

De fet, l’informe de Saint-Just no passava per alt la reconciliació entre els Hébertistes i els Indulgents, o dit d’altra manera, el complot que Albert Mat-hiez va citar posteriorment en les seves pàgines:

La faction des indulgents, qui veulent sauver les criminels, et la faction de l’étranger, qui se montre hurlante, parce qu’elle ne peut faire autrement sans se démasquer, mais qui tourne la sévérité contre les défenseurs du peuple; toutes ces factions se retrouvent la nuit pour concerter leurs attentats du jour; elles paraissent se combattre, pour que l’opinion se partage entre elles ; elles se rapprochent ensuite, pour étoufer la liberté entre deux crimes 109

O expressat de manera diferent:

J’ai parcouru notre situation générale, et développé les causes secrètes qui sans cesse altèrent la vigueur du corps social; nous avons parcouru par la pensée tous les chemins secrets par lesquels la conjuration a marché. Un pressentiment était dans l’opinion publique, qu’un grand complot était ourdi; les convulsions des coupables depuis quelques jours, qui semblent éperdus de la froideur, et du maintien du gouvernement, les nuages répandus sur les fronts suspects, tout présage l’exemple qui sera bientôt donné du supplice des criminels. 110

Davant de tot això, per què volien conspirar els Hébertistes i els Indul-gents? Per què volia l’estranger corrompre la comunitat? Segons el contingut del informe, per tal d’imposar un chef unique, un sol home al cap del govern.

106 Id., p. 726-727.107 Jean Jaurès, op. cit., p. 376.108 Albert Mathiez, La révolution française, op. cit., p. 175-176.109 Saint-Just, op. cit., p. 729.110 Id., p. 733.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

293

Chargés par vous du soin de veiller sur le bonheur de la patrie, nous avons tous mis en usage pour pénétrer les desseins de nos ennemis. Leur projet est donc, puisqu’ils n’ont pu nous empêcher de vaincre, de confondre toutes nos idées de droit public, de nous donner des mœurs lâches, de nous inspirer une cupidité efrénée, ain qu’engourdis par les vices, las des afaires et entraînés vers les jouissances, la nécessité d’un chef se fît sentir par la paresse universelle, et que, tout étant préparé, le chef fût porté en triomphe; et cette idée d’un chef a saisi l’espoir ridicule de quelques personnages qui croient déjà se voir sur le pavois. La patrie est déjà partagée entre les conjurés, lattés tous par l’espoir d’une grande fortune. 111

En tercer lloc, per Saint-Just i el Comitè de salvació pública convenia refor-çar el govern revolucionari:

Afermissez le gouvernement républicain: c’est aujourd’hui l’intérêt le plus cher du peuple et de la liberté. 112

Les crítiques a tota facció que pogués anar en contra del govern, citades àmpliament en l’informe, i el projecte de decret que l’acompanyava, no perse-guien altre objectiu que protegir el govern revolucionari de les amenaces pre-sents. En aquest sentit, l’article primer del projecte de decret llegit per Saint-Just semblava dirigit contra la reconciliació que hi hagué entre els Hébertistes i els Indulgents i la seva suposada conspiració:

Art. 1er. Le tribunal révolutionnaire continuera d’informer contre les auteurs et complices de la conjuration ourdie contre le peuple français et sa liberté; il fera promptement arrêter les prévenus, et les mettra en jugement. 113

L’artigle segon semblava fer front a totes aquelles idees que podien propo-sar una forma de govern diferent a l’actual. Tal vegada un consell executiu provisional seguint les directrius de la Constitució de 1793 tal i com propo-saven els Hébertistes?

Art. 2. Sont déclarés traîtres à la patrie, et seront punis comme tels, ceux qui seront convaincus d’avoir, de quelque manière que ce soit, favorisé, dans la République, le plan de corruption des citoyens, de subversion des pouvoirs et de l’esprit public; d’avoir excité des inquiétudes, à dessein d’empêcher l’arrivage des denrées à Paris; d’avoir donné asile aux émigrés; ceux qui auront tenté d’ouvrir les prisons ; ceux qui auront introduit des armes dans Paris, dans le dessein d’assassiner le peuple et la liberté; ceux qui auront tenté d’ébranler ou d’altérer la forme du gouvernement républicain. 114

L’article tercer i el quart protegien tant la Convenció com el govern revo-lucionari. Implicava això només la institució o també els membres que en formaven part?

111 Id., p. 725.112 Id., p. 732.113 Saint-Just, op. cit., p. 737. 114 Id., p. 737.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

294

Art. 3. La Convention nationale étant investie par le peuple français de l’autorité nationale, quiconque usurpe son pouvoir, quiconque attente à sa sûreté ou à sa dignité, directement ou indirectement, est ennemi du peuple et sera puni de mort.Art. 4. La résistance au gouvernement révolutionnaire et républicain, dont la Convention nationale est le centre, est un attentat contre la liberté publique; quiconque s’en sera rendu coupable, quiconque tentera, par quelque acte que ce soit; de l’avilir, de la détruire ou de l’entraver, sera puni de mort. 115

L’article cinc, protegint l’execució dels decrets de la Convenció i les decisi-ons del Comitè de salvació pública, semblava dirigit expressament contra els objectius dels Hébertistes anunciats en la reaparició del nou diari de l’Ami du Peuple.

Art. 5. – Le Comité de salut public destituera, conformément à la loi du 14 frimaire, tout fonctionnaire public qui manquera d’exécuter les décrets de la Convention nationale ou les arrêtés du Comité, ou qui se sera rendu coupable de prévarication ou de négligence dans l’exercice de ses fonctions; il le fera poursuivre selon la rigueur des lois et pourvoira provisoirement à son remplacement. 116

Mentre que l’article sis establia quelcom de molt interessant. Tots aquells comissaris que estaven arreu del territori sense una autorització expressa del Comitè de salvació pública havien de deixar les seves funcions. Ara bé, una excepció apareixia: tots aquells comissaris en funcions nomenats per la Co-missió de subsistències i la Comissió d’armes i pólvores continuarien les seves funcions.

Art. 6. – Les autorités constituées ne peuvent déléguer leurs pouvoirs; elle ne pourront envoyer aucun commissaire au-dedans ni au-dehors de la République, sans l’autorisation expresse du Comité de salut public; les pouvoirs ou commissions qu’elles peuvent avoir donnés jusqu’à ce moment sont annulés dès à présent; ceux qui, après la promulgation du présent décret, oseraient en continuer l’exercice, seront punis de vingt ans de fers. Les agents des commissions des subsistances, et des armes et poudres, continueront provisoirement leurs fonctions. 117

Resulta francament interessant observar com en un projecte de decret de tretze articles per a protegir el govern revolucionari, un dels articles protegís especíicament els homes de les dues comissions executives que, sota la vigi-lància del Comitè de salvació pública, intervenien sobre el Consell executiu provisional. L’agència suprema d’execució que lentament dissenyava Barère des del Comitè de salvació pública apareixia protegida ins i tot en un projec-te de decret que, més enllà d’establir les bases per a perseguir les faccions, es trobava pensat per a defensar (o blindar) el govern revolucionari.

No podem passar per alt que si el govern revolucionari queia, l’agència su-prema d’execució dissenyada per Barère desapareixia. El manteniment d’una institució era vital pel manteniment d’un projecte que, en el bell mig de la

115 Id., p. 737.116 Id., p. 737.117 Saint-Just, op. cit., p. 737-738

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

295

lluita de faccions, s’accelerava. Saint-Just va pronunciar el seu discurs el dia 13 de març de 1794. Només nou dies després de posar-se en peu la Comissió de transports militars (la tercera comissió executiva de les quatre que hi ha-gué) i només dos dies després d’establir-se la Comissió de treballs públics (la quarta i última en establir-se). Aproitava Barère que la Convenció es trobava en plena discussió sobre la lluita de faccions per accelerar la coniguració de la nova agència suprema d’execució?

4 3 La caiguda dels Indulgents: Maximilien Robespierre

oBertrand Barère?

Divuit dies després de la detenció dels Hébertistes, i només una setmana després de la seva execució, els Indulgents van ser detinguts. Se’ls va acusar de ser uns conspiradors en un discurs que novament va ser elaborat i llegit a la Convenció per Saint-Just. S’havia convertit aquest jove diputat en l’encar-regat d’elaborar els informes contra les faccions que podien atemptar contra el govern revolucionari (ja que l’informe que va posar punt i inal a la fac-ció girondina també havia sigut fet i llegit per ell)? 118 Operava sense proble-mes ni rivalitats una exacta divisió de funcions dins del Comitè de Salvació pública? 119 O bé hi havia certs informes que podien ser encarregats expres-sament a algú? I si era així, qui decidia quins informes havien de ser fets per cada un dels membres integrants del comitè? Un membre en concret o entre tots ho decidien? 120

El fet és que una part no menyspreable de la historiograia de la Revolució francesa ha considerat que Robespierre va incitar la caiguda dels Indulgents, després d’haver incitat la caiguda dels Hébertistes. Fins i tot s’ha arribat a sostenir que Robespierre va inspirar-li a Saint-Just el contingut de l’informe que va redactar en contra dels Indulgents. 121 I això ha provocat que el paper

118 Bernard Vinot, «Saint-Just, Louis Antoine de», Dictionnaire historique de la Révolution française, op. cit., p. 948. Per llegir l’informe consulteu: «Rapport fait au nom du Comité de salut public sous les trente-deux membres de la Convention détenus en vertu du décret du 2 juin, présenté a la Convention nationale dans la séance du 8 juillet 1793», Saint-Just, op. cit., p. 457-478.

119 Sobre la repartició de funcions dins del Comitè de salvació pública, veure: Julien BOUDON, op. cit., p. 363-373.

120 Pel que sembla a mitjans de l’any II el Comitè de salvació pública no comptava amb cap despatx per organitzar la feina que havia de fer. És a dir, no comptava amb un president, un vice-president i uns secretaris, organització amb la que sí que comptaven altres comitès de la Convenció nacional. Segons Raphaël Matta-Duvignau, només durant els seus inicis, i després sota la reacció thermidoriana, el Comi-tè de salvació pública va tenir un despatx per organitzar les seves tasques. Raphaël Matta-Duvignau, Gouverner, administrer révolutionnairement: le comité de salut public (6 avril 1793 – 4 brumaire an IV), Paris, L’Harmattan, 2013, p. 113.

121 Unes notes publicades per Albert Mathiez l’any 1918 van posar en entredit que Robespierre hagués inspirat el discurs de Saint-Just. Segons, Albert Mathiez, Robespierre hauria corregit un primer discurs que Saint-Just havia elaborat. Maximilien Robespierre, «Les notes de Robespierre contre les Dantonistes. Essai d’édition critique par Albert Mathiez», Œuvres de Maximilien Robespierre, Complé-ments (1784-1794), t. XI, édition présentée et annotée par Florence Gauthier, Paris, Société des études robespierristes, 2007, p. 421 i p. 448-449.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

296

quepogueren tenir altres personatges com Barère en la lluita de faccions i en la seva posterior eliminació hagi passat molt més desapercebut, malgrat al-guns historiadors i contemporanis als fets ocorreguts hagin posat de manifest el rol jugat pel diputat de Tarbes.

Segons Robert Launay, biògraf de Barère, el dia 22 de març de 1794, en ple judici contra els Hébertistes i a dos dies per executar-los, Barère va començar a preparar l’acusació contra els Indulgents.

Barère, le 2 germinal (22 mars), dans un projet d’adresse au peuple français amorça, si l’on peut dire, l’accusation contre les Indulgents. Aucun doute possible: leur tour allait venir après celui des sanguinaires. 122

Temps enrere, la implicació de Barère en la caiguda dels Indulgents també semblava evident per Jules Michelet:

Contre Danton, Desmoulins, ont pu mentir à leur aise les oracles toujours consultés, un Barère qui les livra, un Souberbielle qui les jugea. 123

Com ho semblava també pels propis imputats. Segons Robert Launay, Dan-ton, enmig del seu procés, hauria exclamat el següent:

C’est Barère qui est patriote à présent et Danton aristocrate! La France ne croira pas longtemps cela! 124

Desmoulins, per la seva banda, no va poder evitar de deixar per escrit la implicació de Barère en la seva caiguda, hores després de que Saint-Just l’ha-gués acusat a ell i als seus companys de conspiració:

Faudra-t-il des témoins pour prouver que le tartufe, que le scélérat Barrère étoit président des Feuillants, tuteur de Pamela; qu’il a proposé la commission des 12; que Sempronius Gracchus Vilate, ici juré, est bien connu pour l’espion de Barrère; que Barrère loge dans le pavillon de Flore; qu’il venoit chez moi me caresser, me largoner, et disoit en sortant à Rousselin: il faut que nous ayons sous 8 jours les têtes de Danton, Camille Desmoulins, Philippeaux... 125

Danton, Desmoulins, Philippeaux. Per què aquests tres individus hauri-en estat l’objectiu de Barère? Tal vegada per què Desmoulins i Philippeaux portaven mesos atacant-lo? Tal vegada perquè, com Alphonse Aulard va in-dicar en el seu moment, aquests tres diputats, juntament amb d’altres, voli-en fóra del Comitè de salvació pública a Barère, Collot d’Herbois i Billaud-Varenne? 126

122 Robert Launay, Barère l’Anacréon de la guillotine, Paris, Tallandier, 1989, p. 147-148123 Jules Michelet, Histoire de la Révolution française, Paris, Robert Lafont, 1979, t. II, p. 743.124 Robert Launay, op. cit., p. 150-151125 Camille Desmoulins, Correspondance inédite de Camille Desmoulins, député à la Convention na-

tionale, publiée par M. Matton aîné, Paris, Ebrard, Librairie-éditeur, 1836, p. 237-238.126 Més recentment, David Andress també ha comentat que Danton volia expulsar a Collot d’Hér-

bois i Billaud-Varennes del Comitè de salvació pública. David ANDRESS, El Terror. Los años de la guillo-tina, Barcelona, Edhasa, 2011, p. 416.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

297

M. Aulard explique dans quelles circonstances l’ancien « procureur de la lanterne» en vint à publier son Vieux Cordelier. Une intrigue s’ourdissait contre le Comité de Salut Public. Fabre d’Églantine, Phelippeaux, Dubois-Crancé, Merlin (de hionville), Bourdon (de l’Oise) songeaient à en écarter Barère, Collot d’Herbois et Billaud-Varenne, pour y faire entrer Danton. C’est pour soutenir leur manœuvre que Desmoulins, gagné sincèrement aux idées de miséricorde, entreprit sa campagne. 127

O tal vegada, per què el dia 22 de frimaire de l’any II, a punt van estar de renovar els membres del Comitè de salvació pública? Bourdon de l’Oise i Merlin de hionville van demanar la renovació d’aquest comitè quan Barère es va presentar a la Convenció per prorrogar un mes més els poders d’aquest comitè. Segons l’informe fet pel Journal de Perlet la situació s’hauria donat de la següent manera:

Barère. Les pouvoirs du comité de salut public sont expirés depuis deux jours. Je vous propose de les renouveler. Quelques membres demandent qu’ils soient encore prorogés pour un mois. Bourdon de l’Oise s’y oppose. Il y a, dit-il, dans ce comité, certains membres qui ne plaisent pas à toute la Convention. Il faut les remplacer. Merlin (de hionville) propose le renouvellement par tiers tous les mois. 128

La renovació del comitè de salvació pública no va tenir lloc. Ara bé, de tenir lloc, Barère, un dels líders menys indiscutibles d’aquest comitè, 129 hauria vist el seu càrrec perillar, així com també l’agència suprema d’execució que estava disse-nyant. I això perquè el dia 22 de frimaire de l’any II, 12 de desembre de 1793, no-més hi havia en peu una de les quatre comissions que van acabar establint-se: la comissió de subsistència i aprovisionaments establerta el 22 d’octubre de 1793.

L’enfrontament que Alphonse Aulard va observar entre Danton, Desmou-lins i Philippeaux per una banda, i Barère, Collot d’Herbois i Billaud-Varen-ne, per una altra, es trobaria conirmat pel mateix Danton, si donem validesa a un paràgraf de Michelet sobre el procés dels Indulgents.

Danton dit, en son nom, au nom de Desmoulins et de Philippeaux, qu’on les avait accusés parce qu’ils allaitent accuser, qu’ils demandaient que l’Assemblée nommât une commission qui reçut leur dénonciation contre la tyrannie des comités, qu’ils appelaient comme témoins seize membres de la Convention. Herman, Fouquier et Fleuriot, épouvantés et du discours et de l’attitude du peuple, se turent et levèrent la séance (le soir du 3 avril). 130

Davant de tot això, davant d’una lluita que podria donar-se entre Desmou-lins, Philippeaux i Danton per una banda, i Barère, Collot d’Herbois i Bi-llaud-Varenne per una altra, a on cal situar Robespierre? Podem continuar

127 Robert Launay, op. cit., p. 141.128 Archives parlementaires, op. cit., t. 81, p. 367.129 Guillaume Mazeau així ho ha assenyalat en un article recent que ha publicat sobre Robespierre:

«L’homme central du comité, c’est en réalité Bertrand Barère: seul membre à être physiquement présent pendant un an et demi aux réunions, il peut compter sur le soutien du «tiers parti», composé de dépu-tés cherchant à occuper le centre de la vie politique», Guillaume MAZEAU, «Robespierre dictateur?», Robespierre. Portraits croisés, Paris, Armand Colin, 2012, p. 181.

130 Jules Michelet, op. cit., p. 746-747.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

298

deixant-lo en un espai central? En el bell mig de la lluita de faccions, quan els mateixos protagonistes del període van observar les resistències de Robespi-erre a acusar els Indulgents? Billaud-Varenne així ho va mencionar el dia 9 de thermidor de l’any II:

La première fois que je dénonçai Danton au comité, Robespierre se leva comme un furieux, en disant qu’il voyait mes intentions, que je voulais perdre les meilleurs patriotes... Tout cela m’a fait voir l’abîme creusé sous nos pas. 131

Anys més tard, Albert Mathiez, sobre el comentari de Billaud-Varenne de-manant la detenció de Danton, comentaria el següent:

Est-ce à la suite de cette alerte que Billaud demanda à ses collègues des Comités l’arrestation de Danton, qui était, leur dit-il, le point de ralliement de tous les contre-révolutionnaires? Seules les résistances de Robespierre qui répugnait à livrer ses anciens compagnons d’armes retardèrent de quelques jours la mesure inévitable. 132

Per altra banda, en el seu discurs testament, del 8 thermidor de l’any II, Ro-bespierre no va deixar dubtes sobre el fet que a inals del mes de juliol de 1794 continuava considerant a Chaumette, Hébert, Danton, Chabot i Delacroix uns conspiradors. Ara bé, sí que va deixar dubtes sobre el fet que ell hagués instigat les maniobres que van acabar duent a Danton, Fabre i Desmoulins a la guillotina. Per ell, els autors del complot que denunciava, sense dir noms, n’eren els responsables:

Que dirait-on, si les auteurs du complot, dont je viens de parler, étaient du nombre de ceux qui ont conduit Danton, Fabre et Desmoulins à l’échafaud? 133

Les resistències de Robespierre a condemnar als Indulgents explicarien molt probablement per què Desmoulins en redactar els noms dels respon-sables de la seva detenció no va citar-lo, 134 per què Lucile Desmoulins consi-derava que els projectes funestos que es volien acomplir sobre el seu marit li havien estat inspirats a Robespierre per ànimes vils que l’envoltaven 135 i so-bretot, per què Danton es lamentava, en els seus últims moments, d’un Ro-bespierre impotent.

131 Auguste AMIC i Étienne Mouttet, La tribune française, Choix des discours et des rapports les plus remarquables prononcés dans nos assemblées parlementaires depuis 1789 jusqu’en 1840, Paris, Aux Bureaux de la tribune française, 1840, t. II, p. 553.

132 Albert Mathiez, La Révolution française, op. cit., p. 179.133 Maximilien Robespierre, Œuvres de Maximilien Robespierre, op. cit., t. X, p. 564.134 En unes notes que porten per títol: Notes de Camille Desmoulins sur le rapport de Saint-Just, Cami-

lle Desmoulins es pregunta el següent: «Qui sont ceux qui nous persécutent aujourd’hui?». Els noms que cita Desmoulins són: Vadier, president del Comitè de seguretat general; Vouland, antic secretari dels Feuillants sota la presidència de Barère; Amar, rapporteur del comitè de seguretat general; David, membre d’aquest comitè; i Barère. Camille Desmoulins, Correspondance inédite de Camille Desmoulins, député à la Convention nationale, op. cit., p. 235-238.

135 En una carta que inalment Lucile Desmoulins no va enviar a Robespierre, la primera va escriu-re: «Mais, Robespierre, pourras-tu bien accomplir les funestes projets que t’ont inspirés sans doute les ames viles qui t’entourent?», Camille Desmoulins, Correspondance inédite de Camille Desmoulins, dé-puté à la Convention nationale, op. cit., p. 217.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

299

Si je pouvais laisser mes jambes au paralytique Couthon et ma virilité à l’impuissant Robespierre, cela pourrait encore marcher quelque temps 136

Davant de què podia ser impotent Robespierre? I sobretot, davant de qui? D’una facció que dominava el Comitè de salvació pública? D’una facció do-minada per patriotes d’industrie? D’un grup de diputats liderat per Barère? O d’una facció denunciada per Desmoulins en l’últim número que van dei-xar-li escriure? O dit d’una altra manera, la incapacitat que podia tenir Ro-bespierre per actuar o modiicar el curs dels esdeveniments —de fer cas al comentari de Danton— es devia al fet de no comptar amb el suport majorita-ri dels membres del Comitè de salvació pública? De no tenir el suport de tots aquells que en un moment determinat van suprimir les comissions que havia proposat? De no gaudir del recolzament de tots aquells que van sostenir la proposta de Barère d’establir dins del comitè una secció amb cinc membres del Comitè de seguretat general?

En plena lluita de faccions, tenia Barère dins del Comitè de salvació públi-ca el suport que Robespierre no tenia? Hi havia dins del comitè dues faccions clares? Dos grups de diputats que podien tenir propòsits ben diferents? Per Desmoulins així semblava ser. Donat que, en el nº7 que no va poder deixar enllestit per la seva detenció, no va dubtar en assenyalar que la República amenaçaria ruina, si el poderós Comitè de salvació pública no es trobés a mans de Robespierre, Lindet o Couthon.

Si un pouvoir tel et de si longue durée que celui du comité de salut public était en d’autres mains que les siennes, et celles de Couthon, Lindet, je croirais que la République menace ruine. 137

De Saint-Just no en va dir res. Per què? Tal vegada perquè el considerava més proper a Barère que a Robespierre? 138

4 4 Un despertar difícil: Un dia després de la detenció

delsIndulgents

Dominés o no Barère el comitè de salvació pública, estigués Saint-Just més a prop o més lluny de Robespierre, tingués o no aquest últim una feble posició dins del Comitè de salvació pública, o hi hagués o no en aquest comitè una divisió important entre els seus membres, el cert és que el 12 de germinal de l’any II, un dia després de la detenció dels Indulgents, 139 Carnot va aconseguir

136 Alphonse de Lamartine, op. cit., p. 741.137 Camille Desmoulins, Le Vieux Cordelieur, op. cit., p. 142.138 Id., p. 125.139 Per ser més precisos, els Indulgents van ser detinguts la nit del 10 a l’11 de germinal de l’any

II (30-31 de març de 1794). El discurs de Saint-Just va ser llegit a la Convenció nacional el dia 11 de ger-minal de l’any II i el discurs sobre la reorganització del poder executiu presentat per Carnot va ser llegit el dia 12 de germinal de l’any II.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

300

que la Convenció adoptés el seu projecte de decret per traspassar al Comitè de salvació pública la pensée du gouvernement, la competència més rellevant del Consell executiu provisional.

Les veus més crítiques amb els enormes poders del Comitè de salvació pú-blica, amb Barère i amb una tercera conspiració denunciada tant pels ultra com pels citra, havien quedat momentàniament silenciades. Els Hébertistes (els ultra) havien estat executats i els Indulgents (els citra) passaven les seves primeres hores a la presó a l’espera de ser jutjats. Le Père duch*esne havia em-mudit, le Vieux Cordelier també i amb Philippeaux a la presó ja no s’impri-mirien més discursos criticant incisivament al Comitè de salvació pública i a alguns dels seus membres. En aquest context, qui s’atreviria a dir en veu alta i públicament paraules semblants a les següents:

Votre puissance et vos menaces ne m’en imposeront pas plus que les persécutions ministérielles de l’ancien régime. Quand on est sans ambition et sans reproche, qu’on a le témoignage de sa conscience, et qu’on ne craint pas la mort, on est plus fort, seul au milieu de tous les périls, que toutes les puissances ensemble. Ainsi donc, sachez une bonne fois que vous ne me ferez point trembler; que je vous attaquerai corps à corps, et que si vous me faites périr, ce crime, ajoute à tous les autres, ne fera que rendre votre condamnation plus certaine. 140

El 12 de germinal de l’any II, en el bell mig d’un despertar que no devia ser fàcil, el projecte de Barère de reorganitzar l’agència suprema d’execució es va materialitzar. Finalment, la pensée de gouvernement estaria a mans del Comitè de salvació pública i deixaria d’existir un Consell executiu provisional deli-beratiu i independent. Dues característiques que Barère no estava disposat a acceptar. 141

Ara bé, amb l’adopció del projecte de decret de Carnot, mitjançant el qual s’entrava en una nova fase de reorganització del govern revolucionari, s’acon-seguiria l’estabilitat necessària per encaminar el procés revolucionari? La uni-tat que convenia per tal de garantir le bonheur commun? O dit d’altra manera: amb l’adopció del projecte de decret de Carnot veuria Barère, l’arquitecte ins-titucional del Comitè de salvació pública, consolidat el seu projecte? El veu-ria deinitivament lliure de tota amenaça? La resposta a aquesta pregunta és negativa. Però l’explicació d’aquesta, per raons d’espai principalment, caldrà donar-la ja en un altre article.

140 Pierre Philippeaux, op. cit., p. 6.141 Sobre Barère i el traspàs de competències dels ministeris a les comissions executives, Julien Bou-

don va escriure el següent: «Si la transition est lente, elle peut être présentée comme un succès: faisant la liste des progrès réalisés par le gouvernement révolutionnaire, Barère mentionne en bonne place “un Conseil exécutif inerte, toujours délibérant et d’une indépendance funeste, remplacé par des commis-sions exécutives dépendantes et labourieuses”. Les ministres ne remplissaient pas leurs missions, ils concurrençaient l’autorité nationale puisqu’ils formaient un Conseil “déliberant”, donc indépendant. Rien de tel avec les commissions exécutives qui répondent au double impératif de l’eicacité et de la su-bordination. Ces deux exigences sont indissociables pour le Comité de salut public qui demande leur respect à toutes les autorités administratives, en particulier aux administrations locales», Julien Bou-don, op. cit., p. 397.

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

301

Conclusions

Les recerques que hem elaborat en relació als comitès, les comissions i els comissaris que hi hagué sota cada una de les assemblees parlamentàries, entre 1789 i 1795, ens han permès d’observar pel que fa a l’any II el següent: 1) que Barère va jugar un paper rellevant en la lluita de faccions que hi hagué des del mes d’octubre de 1793 ins el mes de març de 1794; 2) que la lluita de fac-cions no pot ser explicada únicament a partir de la coordenada Hébertistes, Robespierristes i Indulgents; cal considerar també la coordenada Hébertistes, Bareristes i Indulgents; 3) que independentment de les conspiracions que po-dien planejar els ultra i els citra, n’hi havia una altra, una tercera, no liderada per Robespierre sinó per Barère; 4) que tant els Hébertistes com els Indulgents van atacar a Barère abans de caure i ser executats; 5) que Barère tenia un pro-jecte en ment que tant topava amb els projectes dels ultra com amb els projec-tes dels citra; 6) que el projecte de Barère no era altra cosa que reconigurar l’agència suprema d’execució i lliurar al comitè de salvació pública la pensée du gouvernement, la competència més rellevant del Consell executiu provisio-nal; 7) que el decret del 12 de germinal de l’any II mitjançant el qual se supri-mien els sis ministeris per dotze comissions executives no era altra cosa que la culminació d’un projecte que Barère estava duent a terme des del 22 d’oc-tubre de 1793; 8) que aquest projecte de reconiguració del poder executiu no es pot desvincular de la lluita de faccions; 9) que la lluita de faccions no pot tenir com a pal de paller a Robespierre i els seus companys més propers; 10) que en la lluita de faccions no hi ha un centre i dos extrems, tal vegada, hi ha dos o més centres i diversos extrems; 11) que el Comitè de salvació pública no es trenca després de la lluita de faccions, després del mes de març, sinó abans; i 12) ja per acabar, que Robespierre no lidera ni domina el Comitè de salvació pública entre la tardor de 1793 i l’hivern/ primavera de 1794.

Les recerques que hem elaborat ens indiquen que hem de passar pàgina una vegada per totes al discurs forjat l’endemà de l’execució de Robespierre, quan aquest diputat va haver de carregar amb el pes de tot allò que, ocorregut men-tre participava amb onze individus més en les tasques acordades per la Con-venció al Comitè de salvació pública, podia ser condemnable als ulls de la pos-teritat.

Encara ens queda molt per recórrer però comencem a intuir que ni Ro-bespierre va ser el pal de paller de la lluita de faccions, ni el 9 de thermidor la ruptura més important que hi hagué durant l’estiu de 1794. Tot amb tot, si les pedres per a bastir la història són les mateixes per a tothom, els plànols per a bastir-la no ho són, i l’estudi dels comitès, les comissions i els comissa-ris de les Assemblees parlamentàries, o dit d’altra manera, l’estudi de la base de l’iceberg, enlloc de l’estudi de la punta de l’iceberg, ens permet (re)pensar, (re)dibuixar els plànols d’un ediici que potser cal bastir per enèsima vegada.

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

302

Annex: Cens dels comitès, les comissions i els comissaris

delaConvenció nacional (1792-1795)

Taula de símbols

ԡ Aquest símbol indica que la institució a la qual fa referència sorgeix de la reunió de dos o més comitès o comissions.

Ԣ Aquest símbol indica que la institució a la qual fa referència prové d’una escissió i que les seves funcions havien estat gestionades anteriorment per un altre comitè o comissió.

* Aquest símbol signiica que: 1) o bé no hem localitzat la data exacta de l’establiment de la institució a la qual fa referència; 2) o bé no hem localitzat la data exacta en que la institució a la qual fa referència va acabar els seus treballs.

י Aquest símbol signiica que la institució a la qual fa referència és una secció d’un comitè, i no un comitè o una comissió.

Aquest símbol signiica que la institució a la qual fa referència es fusionarà amb un altre comitè o comissió. Això signiica que hi haurà un nou comitè o una nova comissió.

ט Quan aquest símbol apareix en la columna (Darrera notícia), signiica que la institució a la qual fa referència és reorganitzada, a vegades amb un altre nom i amb competències diferents. Quan aquest símbol apareix en la columna (nom), signiica que la institució acaba de ser reorganitzada.

ד Aquest símbol indica que la institució a la qual fa referència és una institució mixta. Una part d’aquesta institució es troba composta per diputats del cos legislatiu mentre que una altra part es troba composta per individus que no són diputats del cos legislatiu.

Aquest símbol indica que la institució a la qual fa referència formarà part d’un altre comitè o comissió. A diferència del símbol , el símbol signiica que no hi haurà un nou comitè o comissió.

מ Aquest símbol signiica que la institució a la qual fa referència és establerta pel cos legislatiu però cap delsseus membres serà diputat.

[...] Aquest símbol signiica que no hem localitzat cap informació sobre la institució a la qual fa referència.

ۼ Aquest símbol signiica que la institució a la qual fa referència té un antecedent (semblants missions icompetències) i que un cop es posa en peu, l’antecedent desapareix.

Aquest símbol indica que la institució a la qual fa referència formarà part d’un altre comitè, mantenint, però, la seva estructura. En aquest sentit, no es tracta exactament d’una fusió.

C La lletra «C» signiica que la institució a la qual fa referència és un comitè

Co Les lletres «Co» signiiquen que la institució a la qual fa referència és una comissió.

Com Les lletres «Com» signiiquen que la institució a la qual fa referència és una reunió de comissaris

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia1 21-09-92 Com Commissaires pour vériier l’état de la Caisse de

l’extraordinaire, la Caisse de Trésorerie nationale &assister au comptage des assignats

23-09-92*

2 22-09-92 Com Commissaires pour présenter le tableau des comités à établir, pour s’occuper d’un projet de règlement sur le mode des délibérations & la discipline intérieur

29-09-92*

3 23-09-92 Com Commissaires chargés de surveiller & de hâter la fabrication des assignats

[...]

4 23-09-92 ԡ C Guerre

Formarà part d’aquest comitè: Commission de douze membres pour l’examen de la conduite du Ministre Pache [36]

ט 24-08-94 135

5 24-09-92* C Examen des Comptes 30-03-93 18

6 24-09-92 Com Commissaires chargés de rendre compte de l’état actuel dela République et notamment de l’état de la ville de Paris

27-10-92

7 28-09-92 מ Commission établie à la monnaie de Paris 14-02-94

8 29-09-92 C Constitution 16-02-93

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

303

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia9 01-10-92 ԡ C Inspecteurs de la salle, du secrétariat et de l’imprimerie

Formarà part d’aquest comitè: Commission chargée derecevoir les dépouilles des églises

24-08-94 ט 141

10 01-10-92 C Agriculture 23-10-93 83

11 01-10-92 C Division 24-08-94 ט 138

12 01-10-92 Co Commission extraordinaire des vingt-quatre 19-07-93

13 02-10-92 C Colonial 23-10-93 84

14 02-10-92 C Commerce 23-10-93 83

15 02-10-92 C Décrets 24-10-92 31

16 02-10-92 C Marine 23-10-93 84

17 02-10-92 ԡ C Sûreté générale 24-08-94 ט 127

18 02-10-92 ԡ C Finances

Formarà part d’aquest comitè: Examen des comptes [5] / Commission des sept chargée de présenter ses vues sur les contributions de 1793 [65] / Commission chargée de présenter un projet de lois forestières [90]

24-08-94 ט 128

19 02-10-92 C Domaines 23-10-93 82

20 02-10-92 C Diplomatique 03-06-93*

21 02-10-92 C Instruction publique

Formarà part d’aquest comitè: Commissaires chargés de présenter un projet de décret sur l’éducation et l’instruction publique [58] / Commission temporaire des Arts [71] / Commission des actions héroïques [74]

24-08-94 ט 130

22 02-10-92 C Secours publics 24-08-94 ט 137

23 02-10-92 ԡ C Législation

Formarà part d’aquest comitè: Commission de cinq membres pour présenter un projet de code civil [63]

24-08-94 ט 129

24 02-10-92 C Liquidation 23-10-93 81

25 02-10-92 ԡ C Pétitions et de Correspondance 24-08-94 ט 140

26 02-10-92 ԡ Co Commission centrale 07-01-94*

27 02-10-92 Com Commissaires pour surveiller les bureaux pour les procès-verbaux, les expéditions et les renvois

24-10-92 31

28 02-10-92 Co Commission particulière pour les Archives 24-04-94 ט 122

29 18-10-92 ԡ ד Commission pour la conservation des monuments des Arts et des Sciences

18-12-93

30 21-10-92 ԡ C Aliénation

Formarà part d’aquest comitè: Commissaires chargés de larecherche et de la vente du mobilier de l’ex-liste civile [55]

23-10-93 82

31 24-10-92 ԡ C Décrets 24-08-94 ט 139

32 06-11-92 Co Commission chargée d’accélérer la traduction 12-12-92*

33 20-11-92 Co Commission des marchés ou de l’examen des fournitures des armées

21-06-93 56

34 20-11-92 Co Commission des douze, chargée d’inventorier les papiers trouvés dans l’armoire de fer

23-07-93

35 06-12-92 ԡ Co Commission des vingt et un chargée de présenter l’acte énonciatif des crimes dont Louis Capet est accusé et la série des questions à lui poser

07-03-93*

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

304

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia36 30-12-92 י Commission de douze membres pour l’examen de la

conduite du Ministre Pache – adjunta al comité de la guerre10-12-94*

37 31-12-92 ד Caisse à trois clefs (Deux commissaires de la Convention nationale, deux commissaires de la Trésorerie nationale, le contrôleur général de la caisse et le caissier général de la Trésorerie nationale)

21-03-94

38 01-01-93 ԡ C Défense Générale 05-04-93

39 04-01-93 מ Bureau de vériication & du brûlement des assignats – sota la vigilància del Directeur général de la fabrication des assignats

20-10-95*

40 18-01-93 C Ponts et chaussées 23-10-93 83

41 11-02-93 ԡ Com Commissaires pour prendre des renseignements sur l’administration des postes

24-08-94*

42 01-03-93 ԡ ד Agents publics pour la fabrication des assignats (Archiviste, Directeur des Artistes, Directeur de l’Imprimerie & l’Inspecteur du Timbre)

31-10-93*

43 01-03-93 מ Bureau de Comptage 29-07-93*

44 10-03-93 Co Commission des six près le tribunal criminel extraordinaire

02-04-93

45 13-03-93 ۼ C Comité de l’analyse, ou commission des six chargée d’analyser les divers projets de constitution

13-05-93*

46 28-03-93 מ Commission centrale de bienfaisance 16-11-94*

47 06-04-93 C Comité de salut public 24-08-94 ט 126

48 08-04-93 Co Commission des dépêches 24-08-94 140

49 19-04-93 C Comité de surveillance de l’administration des vivres & subsistances militaires

21-06-93 56

50 23-04-93 מ Bureau de poursuite des fabricateurs & distributeurs de faux assignats – sota la vigilància del Bureau de vériication & du brûlement des assignats

26-10-93 ט 85

51 04-05-93 C Charrois de l’armée 22-06-93 57

52 04-05-93 C Habillement des troupes 22-06-93 57

53 18-05-93 Co Commission extraordinaire des douze, chargée derechercher et de poursuivre les conspirateurs

31-05-93

54 10-06-93 מ Muséum d’Histoire Naturelle 05-09-94 108

55 10-06-93 ד Commissaires chargés de la recherche et de la vente du mobilier de l’ex-liste civile – adjunts al comité d’aliénation

24-02-95*

56 21-06-93 C Comité de surveillance des subsistances militaires et del’examen des marchés

22-06-93 57

57 22-06-93 ԡ C Comité de surveillance des subsistances, habillement et charrois des armées

Formarà part d’aquest comitè: Commission chargée des afaires de la Belgique [68]

24-09-94*

58 03-07-93 Com Commissaires chargés de présenter un projet de décret sur l’éducation et l’instruction publique

06-10-93 21

59 04-07-93 ԡ ד Commission pour les monuments où l’on voit des attributs de la royauté ou des inscriptions en l’honneur des rois

18-12-93

60 09-07-93 Co Commission des six, chargée de réunir les procès-verbaux relatifs à l’acceptation de la Constitution

31-08-93

61 20-07-93 ԡ Co Commission composée de six membres pour surveiller l’agiotage

23-11-93

62 23-07-93 Co Commission de cinq membres pour dresser un code deslois politiques et réglementaires

[...]

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

305

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia63 23-07-93 י Commission de cinq membres pour présenter un projet

decode civil – Secció del comité de législation03-11-93

64 23-07-93 Co Commission de cinq membres organisée pour présenter un travail à l’égard de la situation des inances

06-12-93

65 29-07-93 Co Commission des sept, chargée de présenter ses vues sur lescontributions de 1793

17-12-93 18

66 08-08-93 Co Commission chargée de recevoir les renseignements sur les mouvements contrerévolutionnaires

[...]

67 15-08-93 Com Commissaires nommés pour s’assurer de l’exécution du décret pour l’adoption des scellés sur tous les dépôts et lescaisses des académies de Paris

01-09-93 71

68 18-08-93 Co Commission de six membres chargée d’examiner toutes les afaires relatives à la Belgique

28-11-93 57

69 20-08-93 ԡ Co Commission chargée de vériier les listes fournies par les membres du conseil exécutif, des fonctionnaires publics, civils et militaires et des chefs et employés des bureaux

20-09-93*

70 26-08-93 Co Commission de six membres qui s’occupera d’un projet deloi déinitif sur les subsistances

18-10-93*

71 01-09-93* ԡ ד Commission temporaire des Arts – sota la vigilància del Comité d’instruction publique

Formarà part d’aquesta comissió: Commissaires nommés pour s’assurer de l’exécution du décret pour l’adoption desscellés sur tous les dépôts et les caisses des académies de Paris [67] / Conservatoire du Muséum des Arts [96]

26-12-95 21

72 11-09-93 ט מ Commission temporaire sur les poids et mesures 05-09-94 108

73 13-09-93 Co Commission des six nommée pour la révision des lois sur les émigrés

15-11-94*

74 19-09-93 י Commission des actions héroïques - Secció del comité d’instruction publique

06-04-95*

75 27-09-93 ד Commission des ci-devant trois compagnies de inances 05-05-94*

76 05-10-93 ԡ Co Commission pour faire l’extrait des noms des individus formant la garde de Louis Capet

[...]

77 08-10-93 Co Commission de cinq membres de la Convention, chargés de présenter incessamment les changements à faire dans l’organisation, les lois, le tarif et l’administration des douanes

30-03-94*

78 19-10-93 מ Commission pour examiner les comptes des subsistances fournies par le gouvernement en 1789, 1790 et années antérieures

23-10-93

79 22-10-93 Co Commission pour examiner la conduite de Ronsin, Rossignol et autres généraux de l’armée de l’Ouest

23-10-93

80 22-10-93 מ Commission des subsistances et approvisionnements 19-04-94

81 23-10-93 ԡ C Liquidation et examen des comptes 24-08-94 128

82 23-10-93 ԡ C Aliénation et domaines réunis 24-08-94 128

83 23-10-93 ԡ C Agriculture, commerce, ponts et chaussées réunis, navigation intérieure

24-08-94 Ԣ 131 132 133

84 23-10-93 ԡ C Marine et colonies 24-08-94 ט 136

85 26-10-93 ט מ Bureau de poursuite des fabricateurs & distributeurs defaux assignats – sota la vigilància del comité de sûreté générale

02-02-94 ט 98

86 03-11-93 Co Commission formée de six membres pour réviser etretoucher le code civil

18-12-93*

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

306

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia87 04-11-93 Co Commission des six pour recevoir les diverses parties du

plan d’instruction publique15-11-93*

88 08-11-93 מ Institut national de musique 03-08-95 ט 178

89 12-11-93 Co Commission des douze membres chargée de proposer unprojet de loi relatif aux moyens de recueillir, de vendre ou de convertir en monnaie les matières d’or et d’argent etautres objets précieux oferts à la patrie

24-11-93*

90 23-11-93 Co Commission chargée de présenter un projet de lois forestières

23-11-93 18

91 04-12-93 Co Commission de l’envoi des lois 01-04-94 107

92 14-12-93 Co Commission pour prendre connaissance des armes, salpêtres et poudres

27-01-94*

93 20-12-93 Com Commissaires pour rechercher les moyens de remettre en liberté les patriotes qui auraient pu être incarcérés

26-12-93

94 24-12-93 Co Commission de six membres, pour vériier, le 1er janvier prochain (vieux style), le 12 nivôse, les caisses, comptes, livres et organisation de la trésorerie nationale

[...]

95 25-12-93 Co Commission chargée de leur faciliter aux défenseurs de la patrie les moyens de jouir des avantages que la loi leur accorde

07-01-94

96 16-01-94 ۼ מ Conservatoire du Muséum des arts – sota la vigilància delComité d’instruction publique

06-02-94 71

97 01-02-94 מ Commission des armes et poudres 01-04-94*

98 02-02-94 ט מ Bureau de poursuite des fabricateurs & distributeurs de faux assignats – sota la vigilància del comité des assignats et monnaies

08-09-94

99 06-02-94 Co Commission de quatre membres pour faire retirer de dessous le scellé apposé chez les députés détenus les papiers relatifs aux afaires et pétitions renvoyés aux divers comités de la Convention nationale

07-05-94*

100 06-02-94 מ Conservatoire du Muséum des arts – Formarà part delaCommission temporaire des arts

05-09-94 ט 108

101 14-02-94 מ Administration des monnaies 14-10-95 ט

102 21-02-94 מ Commission de santé 31-01-95 ט 165

103 04-03-94 מ Commission de transports militaires 23-05-94*

104 11-03-94 מ Commission des travaux publics 16-03-94*

105 21-03-94 מ Contrôleur près de la caisse générale et Contrôleur près de la caisse de la recette journalière de la trésorerie nationale

08-01-95*

106 29-03-94 מ Inspecteurs des envois des receveurs de districts 19-06-94*

107 01-04-94 ԡ מ Commission des administrations civiles, police et tribunaux

Formarà part d’aquesta comissió: Commission de l’envoi des lois [91]

20-10-95*

108 01-04-94 מ Commission de l’instruction publique

Formarà part d’aquesta comissió: Muséum d’histoire naturelle [54] / Commission temporaire sur les poids et mesures [72] / Conservatoire du Muséum des Arts [100]

20-10-95*

109 01-04-94 מ Commission d’agriculture, arts & manufactures 20-10-95*

110 01-04-94 ۼ מ Commission du commerce et des approvisionnements 06-01-95

111 01-04-94 ۼ מ Commission des travaux publics 20-10-95*

112 01-04-94 מ Commission des secours publics 26-10-95*

(Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

Maria Betlem Castellà i Pujols (Re) pensar Bertrand Barère, o més enllà de la punta de l’iceberg

307

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia113 01-04-94 ۼ מ Commission des transports, postes et messageries 19-06-94

114 01-04-94 מ Commission des inances / Commission des revenus nationaux

24-10-95*

115 01-04-94 מ Commission d’organisation et du mouvement des armées de terre

20-10-95*

116 01-04-94 מ Commission de la marine et des colonies 25-10-95*

117 01-04-94 ۼ מ Commission des armes, poudres et exploitation des mines 04-09-95

118 01-04-94 מ Commission des relations extérieures 02-08-95*

119 01-04-94 Co Commission de l’envoi des lois – réunie à la Commission des administrations civiles, police et tribunaux

23-09-95*

120 16-04-94 Co Commission chargée de rédiger un code succinct etcomplet des lois qui ont été rendues jusqu’à ce jour, ensupprimant celles qui sont devenus confuses

17-07-94*

121 16-04-94 Co Commission chargée de rédiger un corps d’institutions civiles propres à conserver les mœurs et l’esprit

[...]

122 24-04-94 ט C Archives 24-08-94 139

123 25-06-94 מ Agence temporaire des titres 28-06-95*

124 10-08-94 Co Commission chargée de l’examen de Robespierre 27-05-95*

125 11-08-94 Co Commission établie pour l’organisation des comités 24-08-94

126 24-08-94 ט C Salut public 26-10-95

127 24-08-94 ט C Sûreté générale 26-10-95

128 24-08-94 ԡ C Finances 26-10-95

129 24-08-94 ט C Législation 26-10-95

130 24-08-94 ט C Instruction publique 26-10-95

131 24-08-94 Ԣ C Agriculture et des arts 26-10-95

132 24-08-94 Ԣ C Commerce et des approvisionnements 26-10-95

133 24-08-94 ԡ C Travaux publics 26-10-95

134 24-08-94 C Transports, postes et messageries 26-10-95

135 24-08-94 ט C Militaire 26-10-95

136 24-08-94 ט C Marine et des colonies 26-10-95

137 24-08-94 ט C Secours publics 26-10-95

138 24-08-94 ט C Division 26-10-95

139 24-08-94 ԡ C Procès-verbaux, décrets et archives 26-10-95

140 24-08-94 ԡ C Pétitions, correspondance et dépêches 26-10-95

141 24-08-94 ט C Inspecteurs du Palais National 26-10-95

142 31-08-94 מ Police administrative 11-08-95 ט 179

143 31-08-94 מ Contributions publiques 13-12-94 ט 162

144 05-09-94 מ Commission temporaire sur les poids et mesures – Adjunta a la Commission exécutive d’instruction publique

07-04-95

145 05-09-94 מ Conservatoire du Muséum des arts – Adjunta a la Commission exécutive d’instruction publique

30-03-95 ט 169

146 05-09-94 מ Muséum d’histoire naturelle – Adjunta a la Commission exécutive d’instruction publique

25-10-95*

147 26-09-94 Co Commission qui sera chargée de l’examen des Colonies 25-10-95*

148 10-10-94 מ Conservatoire des arts & métiers 23-10-95*

149 13-10-94 Co Commission pour la levée des scellés apposés sur lesbureaux de la caisse du dépôt de Pijuda & Héron

02-01-95*

Maria Betlem Castellà i Pujols

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

308

Taula de comitès, comissions i comissaris de la Convenció nacional (1792-1795)

Primera notícia Nom Darrera notícia150 29-10-94 Co Commission des Vingt-et-un 17-07-95*

159 12-11-94 Co Commission centrale pour accélérer la liquidation des dettes des émigrés

03-03-95*

160 20-11-94 Co Commission chargée d’examiner les dépenses qu’ont occasionnées les établissem*nts d’armes portatives à Paris & les ressources qu’ils ont procurées à la République

24-11-94

161 03-12-94 Co Commission établie pour l’organisation des commissions exécutives & des comités de la Convention

08-04-95

162 13-12-94 ט מ Commission composée de cinq membres chargée des opérations qu’administrait la municipalité de Paris relativement aux contributions

12-02-95*

163 29-12-94 Co Commission pour dresser avec celui des inances l’état général de situation, de l’entrée & de la sortie des assignats, & de toutes les recettes & dépenses

30-08-95*

164 06-01-95 ۼ מ Commission des approvisionnements 01-09-95

165 31-01-95 ט מ Conseil de santé 09-10-95*

166 16-02-95 ט מ Bureau de comptabilité – sota la vigilància del comité desinances

14-10-95*

167 04-03-95 ۼ מ Comité central des fortiications [...]

168 30-03-95 Co Commission sur le mode le plus prompt de préparer leslois organiques de la Constitution

21-04-95

169 30-03-95 ט מ Conservatoire du Muséum des arts – Adjunta a la Commission exécutive d’instruction publique

26-10-95*

170 07-04-95 ۼ מ Agence temporaire des poids et mesures 23-09-95*

171 07-04-95 ۼ מ Commissaires particuliers choisis parmi les savants en ce qui concerne les opérations relatives à la détermination de l’unité des mesures de longueur & de poids

06-07-95*

172 18-04-95 Co Commission des onze chargée de préparer les lois nécessaires pour mettre en activité la constitution

26-10-95*

173 20-05-95 Co Commission extraordinaire de quatre membres 20-05-95

174 23-05-95 Co Commission militaire 27-07-95

175 04-07-95 Ԣ C Liquidation 26-10-95

176 23-07-95 Com Commissaires chargés de la surveillance & la direction de la force armée de Paris & de la dix-septième division

26-09-95*

177 24-07-95 Co Commission pour statuer sur toutes les arrestations qui ont été faites par mesure de sûreté générale

06-08-95

178 03-08-95 ט מ Conservatoire de Musique 24-10-95*

179 11-08-95 ט מ Police administrative 26-09-95*

180 01-09-95 מ Commission chargée de l’examen des comptes delacommission des approvisionnements

[...]

181 04-09-95 Co Commission pour recevoir & apurer les comptes delacommission des armes

[...]

182 08-10-95 Co Commission chargée d’examiner la conduite des commis 25-10-95*

183 17-10-95 מ Conservatoire de la Bibliothèque nationale 25-10-95*

184 19-10-95 מ Institut national des sciences et des arts 23-10-95*

185 22-10-95 Co Commission de cinq membres chargée de préparer & de proposer demain à la Convention nationale toutes les mesures de salut public que les circonstances exigent

25-10-95

309

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo en tiempos derevolución liberal (1784-1876)

Joseba Agirreazkuenaga

Las Juntas Generales de Bizkaia a partir de la concordia de 1630, (un acuer-do por el que se reformó la unión y representación de las villas, anteiglesias y la ciudad de Orduña en unos órganos comunes y simpliicó la organización insti-tucional pública de Bizkaia) articularon la representación de la mayor parte del territorio actual de Bizkaia. Además la aprobación de un arbitrio sobre la vena de carácter general contribuía al arranque de la formación de una hacienda general en 1642 y la formación de la Diputación General en 1645, fortalecien-do los mecanismos de gestión del poder público. La convocatoria ordinaria de las Juntas Generales del territorio de Bizkaia se realizaba bianualmente. Ahora bien, la Asamblea o Junta General era una de las instituciones representativas que competía por resolver los problemas de gestión y gobierno de Bizkaia. En el mismo territorio otras instituciones representativas tales como la Junta de mercaderes del Consulado o la villa de Bilbao así como la organización eclesial o los órganos generales de la monarquía mediante el Corregidor también tra-taban de gobernar en su particular esfera de inluencia. Todas las instituciones son concurrentes y la pugna por la prevalencia de su autoridad y sus poderes es consustancial al sistema de gobierno jurisdiccional del Antiguo Régimen. Es preciso recordar la organización de las Junta de cofrades mareantes, Junta de dueños de ferrerías, Junta de Mercaderes del Consulado de Bilbao, Junta de dueños de viñas y manzanales de Bilbao y Begoña, Juntas de Vicaria. Además en el territorio actual de Bizkaia, las Encartaciones, la merindad de Durango y el valle de Orozko disponían de sus propias Juntas territoriales.

En la segunda mitad del xviii la consustancial conlictividad competencial y de poderes se acentuó en particular con debates recurrentes con los repre-sentantes de la Corte y la administración real. En el debate de índole legal que se dilucidaba en instancias judiciales y políticas, el fortalecimiento de la Di-putación o del Gobierno Universal del Señorío de Bizkaia elegida en las Juntas

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

310

Generales ganó progresivamente en autoridad y prestigio en la comunidad política de Bizkaia y los juristas que la asesoraban formularon un discurso y narrativa para conservar las esferas de gestión y gobierno propias de las Jun-tas Generales y su Gobierno Universal. En dicho contexto la creación de co-misiones por las Juntas Generales fue objeto de debate y prohibición.

I La prohibición de las formación de comisiones en las Juntas

Generales de Bizkaia durante el despotismo ilustrado de 1784

En 1782 llegó a Bizkaia un nuevo corregidor José Colon de Larreategui que se distinguió por su enfrentamiento con los dirigentes políticos de Bizkaia. El 6 de diciembre de 1783 y el 31 de marzo de 1784 uno de los Diputados ge-nerales del bienio 1782-1784 Miguel Antonio Murga Andonegui contra la opinión del otro Diputado general Miguel Francisco Sarachaga Zubiladea impidió el voto del Corregidor en la reunión ordinaria de la Diputación ge-neral porque en su opinión el Corregidor carecía de voto en las sesiones de la Diputación general de Bizkaia: 1 La jurisdicción gubernativa y económica residía enteramente en el Señorío, sus Juntas, Diputaciones y Justicias y la contenciosa en el Corregidor. Por lo tanto en el primer caso el Corregidor presidía el Gobierno de Bizkaia sin voto y para ello apelaba a la Real Orden de 17 de abril de 1752. El Corregidor además impedía que la Diputación pu-diera abrir las cartas oiciales sin que el Corregidor estuviera presente. En el informe de legalidad el consultor del Señorío de Bizkaia, José San Martín, airmaba en 1784 que había que distinguir entre Diputación general elegi-da en el Congreso de Bizkaia y el Tribunal de Corregidor y Diputados que dirime y decide las causas civiles y criminales. En esta última instancia, la correspondiente al Tribunal, el Corregidor podía ejercer el voto. Con inde-pendencia del criterio de legalidad expuesto, interesa destacar el argumento expuesto por el jurista José San Martín porque evoca un determinado relato e interpretación del poder público de Bizkaia que adquirirá mayor desarrollo en el curso de la revolución liberal.

En opinión del Consultor J. San Martín, la referida distinción entre Dipu-tación general y Tribunal de Diputación «esta fundada en la misma particu-lar Constitución de la naturaleza y gobierno del Señorío que siendo un País libre y exento con particulares leyes, fueros privilegios usos y costumbres ne-cesita para la conservación integra y sin lesión de su Constitución, de unos Gefes, representantes o Diputados que como miembros del Cuerpo, celen el interés común y particular, tomando los consejos que exija cada uno de los casos particulares de los Consultores destinados por el mismo Señorío y de

1 Archivo Histórico Nacional. Consejos. 1183, nº 49, 11.929, nº 18.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

311

las personas que puedan prestarlos». Además se apoya en reales provisiones de 1584, 1679 y la Real Orden de 17 de abril de 1752 sobre conservación de montes en Bizkaia. Su conclusión era que «el Corregidor quiere trastornar la constitución foral».

En esta interpretación del consultor advertimos que contrapone la legiti-midad de los Diputados generales fundada en las Juntas Generales y la au-toridad del Corregidor, agente o intendente del poder real o de la Corte. Ambos poderes los enmarca en un contexto de rivalidad, oposición y en-frentamiento.

El Corregidor criticó justamente esta visión de confrontación y niega que tal interpretación pudiera derivarse del fuero y constitución particular de Bi-zkaia, ya que el poder residía en el Rey y en tanto que delegado real en el Co-rregidor. En su opinión, el Corregidor era la cabeza del Señorío, sus Juntas y Diputaciones y por lo tanto estaba facultado para intervenir en la jurisdicción económica y gubernativa. Y en este contexto criticó la formación de comisio-nes en las Juntas Generales o en la Diputación general para el arreglo y toma de decisiones por personas que no estaban preparadas. Por lo tanto para que el Corregidor pudiera defender los intereses del Rey, las Juntas Generales ni la Diputación debiera organizar tales comisiones y las tacha de ilegales tal y como exponía en su denuncia:

No sucede así en el presente Bienio porque los asuntos mas graves de Vizcaya y mas transcendentales a su felicidad y a los intereses del Rey se miran fuera de la Diputación y se tratan con trastorno de su Constitución por Particulares, sin duda por ocultar sus ideas al Corregidor y privarle (como sucede sin arbitrio) de su intervención, lo que no puede hacer la Junta General por carecer de facultades. Si en la Diputación como dice el Consultor, reside el gobierno universal, no se debe sacar negocio alguno de su Centro conforme a su misma doctrina. De esta ilegal infracción nacen las Comisiones que se dan en las Juntas: de ellas provienen la confusión, las negociaciones, las intrigas, la cautela con el Corregidor y el no cumplirse regularmente la común opinión del País por los Comisionados. Bien ve este celoso Consultor privados afrentosamente a los Diputados y a la Diputación de la intervención y noticia en tales Materias; pero calla y ha callado porque su ánimo no es defender las facultades del Tribunal de la Diputación sino armar los Pueblos y al ignorante vulgo contra las del Corregidor

En deinitiva la nueva doctrina que defendía el consultor de Bizkaia en opi-nión del corregidor «es turbulenta y eversiva de la constitución Monárquica» y por lo tanto «arruinan la mejor parte de la Soberanía».

Además maniiesta que «Es también ajeno a verdad que al Fuero y cons-titución de Vizcaya repugne la intervención del Señor o de su ministro en todos los asuntos políticos y gubernativos antes bien es muy conforme a su literal sentido y a su mas remota observancia. Se equivoca del mismo modo en que las deliberaciones de los Diputados son previas y anteriores al Acto de la Diputación y que a ella se le convoca al Corregidor para solo ejecutarlas.»

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

312

Finalmente el Consejo de Castilla para zanjar la controversia, tomó unos determinados acuerdos. Respecto al tema de las comisiones de Juntas Gene-rales y Diputación general. La opinión del iscal era la siguiente: 2

Por lo que mira a que se prohíban en las Juntas Generales las comisiones particulares no siendo con dependencia del Corregidor y Diputados estima también el Fiscal ser conveniente la declaración de esta prohibición para que las comisiones se pongan al cuidado de personas celosas inteligentes y amantes del bien público y no recaigan en sujetos que solo consulten a su interés particular olvidándose del común del Señorío (Madrid Junio 8 de 1784)

Es decir que la creación de comisiones resulta sospechosa porque amplían la participación de un mayor número de personas en los procesos de decisión y desde el punto de vista del despotismo ilustrado consideraban que solamen-te un sector de la población el mejor formado y vinculado a la administración del Rey podía garantizar «el bien público» como si carecieran de intereses particulares porque el resto solamente mira por intereses particulares y ello resultaría perjudicial para la comunidad.

Finalmente la resolución del Consejo de Castilla en 1784 fue la siguiente:

Que los Diputados puedan abrir las cartas, que el Corregidor tenga voto en las Diputaciones y Juntas y no solo en caso de discordia. Y respecto a las Comisiones que se prohíban en las Juntas Generales las comisiones particulares no siendo con absoluta dependencia y conocimiento del Corregidor y Diputados y que las que puedan tener relación con el Gobierno del País o los intereses del Rey radiquen enteramente en dicho tribunal sin mezcla de otro alguno

Además ordena que se rompan en las próximas Juntas Generales el infor-me de Consultor hecho a nombre de los Diputados y síndico y «que se casti-gue al consultor por el arrojo de haber sostenido esta doctrina y presentán-dola con las irmas de los Diputados y a d. Miguel Antonio de Murga que fue el primero que la produjo en público».

Por lo tanto durante el época del despotismo ilustrado la creación de Comisio-nes resultaban sospechosas para la administración real en tanto que fomentaban la participación de un mayor número de personas y en consecuencia escapabanal control que debiera establecer el poder del Rey o personas que le representaban.

II El desarrollo de las Comisiones de Juntas Generales en tiempos

de la revolución liberal

El impacto de la revolución liberal signiicó un nuevo reto e inluyó también en la evolución e interpretación de las Juntas Generales a lo largo del siglo xix. En la segunda mitad del siglo la Diputación general comienza a ser equipa-

2 Archivo Historico Nacional. (Madrid) Consejos. 1183, nº. 49.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

313

rada a un gobierno con poder ejecutivo, elegido en las Juntas Generales. Esta división de poderes resulta evidente cuando el poder judicial se independiza y se instituye en Bizkaia un sistema judicial nuevo, de conformidad a las previ-siones de la Constitución española de 1837. En esa época es cuando la Diputa-ción General comienza a denominarse Diputación Foral en contraposición a la Diputación Provincial prevista en la Constitución de 1812 y 1837. El proceso de institucionalización política se consolida en parámetros que pudieran ser asimilables al sistema liberal representativo, con un legislativo y un ejecutivo. No obstante en Bizkaia el concepto de gestión asambleario perduró de modo que la Diputación o Gobierno Universal aparecían también como una suerte de organismo permanente entre Asambleas. La Diputación general o foral, de conformidad a su signiicado etimológico, era una institución delegada, una comisión permanente para cumplir determinados ines políticos y de gestión encomendadas por la Asamblea representativa.

La población de Bizkaia en 1810 era de 112.000 habitantes y en 1877 190.000 habitantes. Se trata de una sociedad en transición que asistía a la quiebra de su protoindustria, la desaparición del espacio libre de comercio en 1841 ya que las aduanas situadas en la línea interior, Balmaseda, Orduña y línea del Ebro, se trasladan a la costa. Pese a las continuas tentativas, hasta el último tercio del siglo xix no logró el despegue industrial y la consolidación de una economía modernizada.

En este contexto la complejidad de la intervención pública aumentaba y la creación de comisiones para impulsar el fomento económico y otras activi-dades se tornó en una práctica ordinaria desde comienzos del siglo xix. Las comisiones no solamente se forman en las Juntas Generales sino también por iniciativa directa de la Diputación general, unas con un carácter temporal otras con una inalidad permanente.

De este modo en el siglo xix la práctica de la creación de las comisiones se extiende como un instrumento de trabajo de la propia Asamblea y su recono-cimiento se reglamentó en el proyecto de reglamento presentado en las Juntas Generales de 1833. Aunque inalmente el reglamento no fue aprobado por el debate que generaba la objetivación de otras prácticas de representación, sin embargo la práctica de las comisiones y su organización siguió su proceso de institucionalización. Posteriormente, en tiempos del liberalismo, en 1854 las Juntas Generales aprobaron un reglamento interno y en su articulado se con-templa las funciones y composición de las comisiones. L. Egibar ha realizado en el contexto de la representación de las instituciones de gobierno de Bizkaia un análisis jurídico y político de las comisiones en las Juntas Generales de Bizkaia 3 y el propósito de esta contribución no es otra que ponderar la prác-

3 Para un estudio de la representación en Bizkaia, con referencias a las comisiones de Juntas Gene-rales, véase Egibar Lartaun, Representación y representatividad en las instituciones de gobierno del Señorío de Bizkaia en el siglo xix. (Donostia-San Sebastian, 2009) pp.189-198.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

314

tica ordinaria de la formación de las comisiones, en el marco de la revolución liberal. Las tareas de los apoderados de las Juntas Generales y del gobierno elegido bianualmente se reestructura bajo premisas diferentes y desarrolla nuevas competencias como las que correspondían a los nuevos Estados libe-rales para ofrecer servicios a la ciudadanía de Bizkaia y contribuir asimismo al fomento de la economía general y el bienestar de sus ciudadanos.

El acceso al Gobierno Universal de Bizkaia tenía una limitación censitaria de manera que los candidatos debían de demostrar un patrimonio de 220.000 reales y en 1854 se estableció que al menos los diputados generales gozaran de unas rentas de 12.000 reales y la mitad los regidores. Por lo tanto estamos ante un sistema representativo censitario que preserva el ejercicio del poder a una reducida oligarquía. Los máximos cargos de Diputado General están cir-cunscritos a una red de familias distribuidas geográicamente por Bizkaia que tienden a emparentarse entre ellas mediante una efectiva política matrimonial que garantiza su supervivencia como grupo que debía ocuparse del Gobierno del territorio. Estas entendían que el ejercicio del poder les correspondía en virtud de su naturaleza, status y riqueza. Una de sus obligaciones consistía en la adquisición de una preparación intelectual para el noble ejercicio del gobier-no público, entendido como un servicio a la comunidad. Asimismo cuando se producen las elecciones al Parlamento español, el mismo grupo logró contro-lar la ocupación de los escaños en las elecciones de los parlamentarios en los distritos electorales con un discurso político difundido por abogados y demás profesionales que vivían en las áreas urbanas y que calaba en amplias capas de la población. Si bien su estructura de rentas evidencia el peso de las rentas rura-les, sin embargo también están preocupados por el crecimiento económico tal y como desde el siglo xviii maniiesta el programa de la Real Sociedad Basconga-da de Amigos del País, en cuyo Seminario Patriótico Bascongado de Bergara se formaron las elites gobernantes de la primera mitad del siglo xix. Son por otro lado elites que viven en áreas urbanas en las que participan de los valores bur-gueses y siguen con atención y detalle los costes del ferrocarril Liverpool Man-chester y tratan de imitar su éxito con un proyecto de construcción similar en Bizkaia, presentado en las Juntas Generales de 1833, para la construcción de un camino de hierro entre Balmaseda y Bilbao siguiendo el curso del río Kadagua.

III Naturaleza de las comisiones

El Gobierno Universal del Señorío de Bizkaia debía someterse al escrutinio periódico de la Asamblea representativa. El acceso a la categoría de apodera-do o representante resulta más general y los juristas comienzan a imaginar la representación de la Asamblea como institución que representa la volun-tad general de Bizkaia. Por lo tanto la consolidación de un sujeto político co-

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

315

lectivo representado en la Asamblea forma parte de la cultura política de los dirigentes políticos. Además, para la efectiva labor de control se instituyen periódicamente comisiones en las Juntas Generales que tienen la función de iscalizar la labor de gobierno en todas las esferas.

Si analizamos la naturaleza de las comisiones en el siglo xix, unas son con-ceptuadas como comisiones auxiliares para la efectiva administración pú-blica dirigida por la Diputación en tanto que órgano rector ejecutivo. Otras podían adquirir una dimensión de grupo de trabajo técnico entre Juntas Ge-nerales para analizar unas propuestas y proponer un reglamento o decreto de Juntas Generales. En cualquier caso, cuando se constituyen las comisiones en el seno de las Juntas, están obligadas a ofrecer a la asamblea un dictamen. A mediados de siglo xix lo habitual era que las comisiones formadas en las Juntas Generales con una representación territorial de las merindades o co-marcas de Bizkaia elaboraran un dictamen de la mayoría y otro de la minoría y ambos se sometían a votación de las Juntas Generales.

Las comisiones reciben la información de la Junta General. Ahora bien como los padres de provincia, es decir, los exdiputados generales podían acu-dir a las mismas adquirieron de hecho un carácter de comisión mixta, forma-da por apoderados de las Juntas Generales elegidos en representación de las merindades o comarcas y exdiputados generales que actuaban como perso-nas externas pero a su vez eran miembros natos tanto de las Juntas Generales como de las comisiones formadas en su seno.

La comisión de revisión de poderes era al comienzo de cada sesión de Jun-tas Generales la más importante ya que realizaba el control de legalidad de la representación otorgada al apoderado para que pudiera incorporarse a las Juntas Generales. A continuación se formaba el «cuerpo de comunidad» con el Corregidor o representante real, junto a los Diputados y demás miembros del gobierno universal para abrir las sesiones de la Asamblea. Las Juntas Ge-nerales debían elegir el nuevo gobierno y por otro lado iscalizar la gestión del gobierno cesante y resolver cuantas iniciativas se suscitaran.

En las propias juntas los apoderados de las diferentes merindades elegían a sus representantes en las diversas comisiones. La representación en la comisión era de carácter territorial. Los miembros de la comisión se nombraban en re-presentación de las siguientes comarcas o merindades: Uribe, Busturia, Arra-tia, Markina, Zornoza, Villas y Ciudad, (los núcleos urbanos como Bilbao, Bermeo, Gernika o la «ciudad» de Orduña) Encartaciones, Durango y Orozko.

En las Juntas Generales extraordinarias convocadas por el general Gabriel Mendizabal en Bilbao en 1812, Juntas de carácter excepcional, el in primor-dial residía en la jura de la Constitución de Cádiz y la formación de una Dipu-tación general o poder civil que apoyara a las tropas españolas, en el contexto de las guerras napoleónicas, cuando el área occidental de Bizkaia permane-cía ocupada por las tropas francesas. En esas Juntas se constituyeron diver-

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

316

sas comisiones de trabajo que denota una práctica creciente a lo largo del si-gloxix. La jura de la Constitución de Cádiz se realizó de forma condicionada con el in de obtener una conciliación entre la nueva Constitución de Cádiz y la «constitución vizcaína». Por ello las Juntas Generales continuaron con su labor institucional. La provisional Junta-Diputación nombrada por el jefe del Séptimo Ejercito español en el norte, G. Mendizabal el 12 de octubre de 1812 había creado diversas comisiones y en las Juntas Generales se amplío el número de sus miembros. Las comisiones tratan de ofrecer una respuesta ad-ministrativa a las demandas del jefe militar que requería apoyo para el abas-tecimiento del ejército. 4 Estas juntas fueron las siguientes:

—Comisión de arbitrios—Junta de subsistencias—Junta de sanidad—Comisión para armamento, vestuario y manutención de batallones

Además durante la celebración de las Juntas Generales se formaron las siguientes:

—Comisión de cuentas—Comisión de examen y liquidación de cuentas—Comisión de servicio militar—Ampliación de la Junta de subsistencias

Ahora bien como la guerra continuaba en 1813, la Comisión de la Junta de Subsistencias y Arbitrios se consolidó con carácter permanente el 23 de mar-zo de 1813. Los comisionados se nombraron por distritos, con un Presidente y un Secretario. Se trataba de garantizar un control más preciso del territorio. Se crean una totalidad de 11 distritos, los de Durango y Bilbao se añaden a posteriori, cuando ambas quedan evacuadas y libres de la ocupación france-sa. El Presidente es el Arcediano de Segorve y el Secretario Eusebio de Trebi-lla. Los distritos son Valle de Carranza y Lanestosa; 3 concejos y Portugalete; Orduña, Arcaldo, Miravalles, Basauri; Amorebieta, Gorocica, Etxano, Derio, Larrabezua y Lezama; Munguia, Gamiz y Fica; Plencia, Barrica, Sopelana, Sondica, Deusto y Begoña; Gernika, Luno y Forua; Markina y Berriatúa; Le-keitio y Ondárroa; Villaro, Dima y Ochandiano; Durango y Bilbao. 5

Más adelante la Comisión de la Junta de Sanidad del Señorío, estuvo inte-grada por miembros de distintas instituciones: Jefe político del Señorío, dipu-tados, síndico general, curas más antiguos de las Iglesias de la Villa. 6

4 La elaboración de la lista de comisiones en los sucesivos períodos del siglo xix se ha elaborado con la colaboración de la investigadora Anabel Prado a la que agradecemos la labor desarrollada con el uso de fuentes primarias para ijar con precisión las comisiones creadas por la Diputación general y las co-misiones formadas en el seno de las Juntas Generales. Archivo Histórico Foral de Bizkaia (AHFB), Ad-ministrativo, Gobierno y Asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 23/09/1812, fol. 53-77.

5 En Libro de Actas, AJ00136/001, 1813, 26/03/1813, fol. 82 vº a 83 rº.6 En Libro de Actas, AJ00136/001, 16/08/1813, fol. 89 vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

317

En estos casos estas comisiones tienen facultades de carácter ejecutivo y están vinculadas a la acción del gobierno de la Diputación.

Pero con la restauración del sistema foral en 1814 la práctica de las comi-siones se generaliza y su gestión también debe entenderse como un proceso de ampliación de los ámbitos de debate y decisión. El acceso a la comisión implicaba una apertura a un sector de la población para quien estaba vedado el acceso a los cargos de la Diputación. En este proceso se pueden distinguir dos períodos:

El primero arrancaría a comienzos del siglo xix, en el que las comisiones son reducidas y puntuales. En las Juntas de 1808 se acuerda que no se abona-rán sueldos a los miembros de las comisiones pero los gastos ordinarios de gestión serán gratiicados al comisionado. Esto signiica que las comisiones dependen de las Juntas y en su caso de las Diputaciones generales.

La mayoría de las Comisiones entre 1808 y 1839 se crean en las Juntas Ge-nerales. No obstante comienzan a perilarse comisiones permanentes subor-dinadas directamente a la Diputación general.

Exponemos a continuación las comisiones ordinarias creadas en las Juntas Generales de septiembre de 1814 y por otro lado las propias nombradas por la Diputación para canalizar la gestión en áreas de intervención concreta: 7

—Comisión de donativos—Comisión de servicios hechos con motivo de la guerra—Comisión de cuentas-tesorería—Comisión de arbitrios para subsistencia de niños expósitos—Comisión de revisión de memoriales—Comisión de caminos de la vereda de Bilbao a Durango—Comisión de Cádiz

Por su lado el 8 de octubre de 1814 la Diputación General nombró la Junta Superior de Sanidad.

En 1815 se celebraron Juntas Generales Extraordinarias y se nombró la im-portante Comisión de conciliación con el Consulado y villa de Bilbao, para la formación de una hacienda que arreglara la liquidación de la deuda pública acumulada en Bizkaia. 8 Se nombraron también, la Comisión de poderes y la Comisión de conciliación del Señorío y Consulado sobre el pago del 2% con destino a las guerras de Francia. 9

La Diputación por su lado creó la Comisión de revisión de cuentas el 15 de noviembre de 1815. 10

7 AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 02/09/1814, fol. 32 y siguientes. 8 En Juntas Generales del día 2 de Marzo de 1815, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos

eclesiásticos, AJ00137/001.9 En Juntas Generales a día 18 de Enero de 1815, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos

eclesiásticos, AJ001371/001.10 En Sesiones de la Diputación General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásti-

cos, AJ00137/001, 15 de Noviembre de 1815, fol. 34 rº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

318

En las Juntas Generales de 1816 se formaron las siguientes comisiones: —Comisión de revisión de poderes—Comisión de socorros a militares—Comisión de detención de ladrones—Comisión minería – mejora de la fabricación del hierro—Comisión sobre la introducción del hierro extranjero—Comisión de memoriales—Comisión de servicio de marinería—Comisión de agravios

En las Juntas Generales de 1818 la gestión de las Juntas Generales y de la Diputación se orienta hacia una mayor intervención en la economía median-te el fomento de las infraestructuras viarias. Además aparece una comisión que debe analizar la situación de la Constitución vizcaína frente a la política centralizadora que impulsan los absolutistas. 11 Por aquel entonces, la comi-siones fueron las siguientes:

—Comisión de cuentas de la tesorería 12

—Comisión de caminos—Comisión del donativo—Comisión de minería—Comisión de expósitos—Comisión de puertos de mar – minería—Comisión de suministros y servicios de tropas—Comisión de caminos de Bilbao a Pancorbo—Comisión de caminos de Orozco—Comisión de liquidación de suministros y servicios—Comisión de constitución y fuero

En 1818 siendo Eulogio de la Torre nuevo Diputado general fomentó la creación de comisiones propias de la Diputación. Eulogio de la Torre perte-necía a la elite que detentaba rentas agrarias en la comarca de las Encarta-ciones, adscrito a la tendencia liberal y en 1812 formó parte la minoría que apoyaba la jura incondicional de la Constitución española de 1812.

En 1818 se manifestó un debate en una comisión de las Juntas Generales sobre la conveniencia de implantar un impuesto directo sobre la propiedad para lograr la consolidación iscal a raíz de la deuda pública acumulada du-rante las sucesivas guerras. El debate en comisión generó dictámenes contra-puestos. Finalmente quienes apoyaban la creación de los impuestos directos sobre la propiedad quedaron en minoría. En dicha comisión defendieron la

11 Juntas Generales del Señorío, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 8 de julio de 1818, fol. 8.

12 Juntas Generales del Señorío, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 8 de julio de 1818, fol. 8.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

319

propuesta de la minoría dos personalidades que representaban dos tenden-cias políticas antagónicas: Pedro Novia de Salcedo quien devino líder de la tendencia tradicionalista-carlista y Manuel M. Aldecoa, hacendado y líder de los liberales de Bilbao. Ambos defendieron el establecimiento de impuestos directos para incrementar con mayor equidad los ingresos de la Diputación. La mayoría era favorable al incremento de los impuestos indirectos sobre pro-ductos de consumo.

Las Comisiones creadas por la Diputación general en 1819 fueron: 13

—Comisión de arbitrios—Comisión de lista de contribuyentes 14

—Comisión permanente de agricultura 15

—Comisión marinería y puertos 16

—Comisión de reglamento de agricultura 17

Más adelante, en las Juntas generales de 1820, después de la proclamación de la Constitución liberal, la comisión más importante sin duda fue la Comi-sión de fueros y Constitución de 1812. Una vez más aprobaron un proyecto de conciliación y que al menos se facultara a la Diputación en la gestión de su deuda pública y por lo tanto se le reconocieran facultades de índole iscal pero el Gobierno central rechazó la propuesta y se instituyó la Diputación provincial.

En la nueva coyuntura del trienio liberal aunque la Diputación provincial tuviera otra naturaleza jurídica sin embargo la dinámica de gestión de las Di-putaciones generales aparece relejada en la formación de comisiones y otros temas. Así por ejemplo la comisión de caminos de Orduña, la permanente de caminos o la de beneicencia continuaron en la nueva coyuntura y en 1822 observamos que funcionaban las siguientes comisiones:

—Comisión Junta Sanidad 18

—Comisión marinería 19

—Comisión Junta de caminos de Bermeo a Durango 20

—Comisión exterminio de facciosos 21

13 AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 27 de Mayo de 1819.14 En sesión de la Diputación general del Señorío, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos ecle-

siásticos, AJ00139/001, Junio de 1819, fol. 30 vº.15 En sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos

eclesiásticos, AJ00139/001, 30 de Octubre de 1819, fol. 33 rº.16 En sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos

eclesiásticos, AJ00139/001, fol. 34 rº.17 En sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos

eclesiásticos, AJ00139/001, 8 de Noviembre de 1819, fol. 37 rº.18 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos,

AJ00140/001, 23 de Abril de 1822, fol. 80 rº.19 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos,

AJ00140/001, 1822.20 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos,

AJ0140/001, 1822.21 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos,

AJ00140/001, 1822.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

320

—Comisión Junta municipal de beneicencia 22

—Comisión de la Junta de caridad de la cárcel pública 23

—Comisión de la Junta permanente de caminos 24

Cuando los realistas antiliberales volvieron de nuevo al poder de la Di-putación, se restablecieron la Diputación general y las Juntas Generales. El número de comisiones aumentó signiicativamente porque las iniciativas le-gales y reglamentistas aumentaron durante el gobierno de los realistas ya que se propusieron un programa intervencionista en la esfera pública y radical-mente antiliberal.

Conviene destacar la comisión de armamento entre 1823 y 1833 que po-sibilitó un rearme de las milicias realistas denominadas en Bizkaia «paisa-nos armados» o la comisión de estadística para revisar los valores de rique-za con el in de establecer impuestos directos que aumentaran los ingresos de la Diputación general. Asimismo la comisión permanente de caminos adquirió un creciente protagonismo en la gestión ordinaria de la Diputa-ción. Esta comisión tendrá un carácter permanente y técnico y se ocupó de la gestión relativa a la política caminera que consistió en la construcción de una tupida red de infraestructura viaria como medio de fomento de la economía productiva. Exponemos a continuación la relación de comisio-nes de Juntas Generales y Diputación. Su denominación evoca las materias y temas de interés que prevalecieron en el período de gobierno de la mo-narquía absoluta:

—Comisión de idelidad y adhesión a la monarquía 25

—Comisión de poderes 26

—Comisión de arbitrios—Comisión del servicio militar voluntario y extraordinario—Comisión del servicio militar extraordinario—Comisión para reglamento de la compañía de ladrones—Comisión de propios militares (salarios)—Comisión de armamento general del señorío—Comisión de poderes—Comisión de memoriales

22 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

23 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

24 En sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1822.

25 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 21/04/1823, fol. 1vº.

26 En Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 14/05/1823, fol. 13vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

321

Por su lado la diputación creó: —La Comisión de tratos con otras provincias hermanas 27

—La Comisión Junta de caminos de Orduña 28

—La Comisión de felicitaciones al Duque de Angulema 29

—La Comisión Junta permanente de caminos 30

—La Comisión de la Junta de caridad 31

En síntesis, la creación de comisiones entre 1814 y 1833 denota que la ges-tión pública resulta más compleja y la Diputación general y las Juntas Ge-nerales procuraron dar una respuesta a las nuevas demandas y necesidades de la sociedad vizcaína, con un objetivo claro de impedir una intervención directa de la administración de la Monarquía de manera que la gestión y go-bierno se realizara desde la Diputación General y las Juntas Generales. Con lo cual procuraban ejercer su independencia administrativa y obviamente la iscal. Esta práctica se manifestó con mayor énfasis en el período de los gobiernos de los realistas (1823-1833).

Aunque en cierta manera es cierto que el poder de la Diputación general es creciente frente al de la villa de Bilbao y el Consulado, sin embargo hasta 1833 los proyectos de liquidación de la deuda y de infraestructuras viarias se acuerdan entre las llamadas 3 comunidades: Diputación General, villa de Bil-bao y Consulado de Bilbao.

Por lo tanto debemos subrayar que la Diputación impulsó comisiones au-xiliares para asesorarse en la gestión pública y el gobierno ordinario del terri-torio de Bizkaia.

Por otro lado cuando en los períodos que funcionan las Diputaciones provin-ciales ordinarias, todas las comisiones se organizan desde la Diputación provin-cial. Durante el ejercicio de las diputaciones provinciales se crearon comisiones pero simplemente estaban subordinadas a una función de apoyo a la gestión.

Durante la guerra civil carlista, la Diputación general estaba limitada al te-rritorio de Bilbao y la Diputación carlista trataba desde Durango de organizar una gestión pública en el resto del territorio. En 1837 se abolieron de nuevo las instituciones forales y las diputaciones provinciales impulsaron la creación de comisiones como si trataran de ampliar el número de personal activo partici-pante en la gestión pública del territorio. Véase a continuación las comisiones creadas por la nueva Diputación provincial en 1838 que trataba de emular a la

27 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 15 de Julio de 1823, fol. 38 vº.

28 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 18 de julio de 1823, fol. 40 rº.

29 En sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 15 de Noviembre de 1823, fol. 11vº.

30 En sesión de la Junta General de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiás-ticos, AJ00142/001, 1823.

31 En sesión de la Diputación General, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 6 de Diciembre de 1823, fol. 17 rº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

322

extinta Diputación Foral de la que se consideraba heredera institucional, un año antes de inalizar la guerra en 1839:

—Comisión Junta de arbitrios y subsistencias 32

—Comisión Junta de expósitos 33

—Comisión de créditos contra la Hacienda nacional 34

—Comisión reparto de contribuciones extraordinarias de la guerra 35

—Comisión Junta de caridad 36

—Comisión sobre el bloqueo para que no afecte la extracción comercio 37

—Comisión para conferenciar con el Conde de Luchana sobre el bloqueo 38

—Comisión sobre modiicaciones de la tarifa de impuestos 39

—Comisión instrucción primaria 40

—Comisión ante el Conde de Luchana 41

—Comisión de reclamación de créditos contra Francia 42

—Comisión Junta permanente de caminos 43

A partir del restablecimiento de las Juntas Generales en 1839 la práctica de la formación de comisiones continúa la dinámica emprendida. En la gestión ordinaria de la Diputación Foral las comisiones tienen un carácter más pro-fesional y abierto, son comisiones externas y de formación mixta. En esas co-misiones se involucran personalidades expertas en la materia o con intereses. La comisión de ferrones elaboró en el decenio de 1840 diversos diagnósticos sobre el futuro de las ferrerías o fargas a la catalana frente al establecimiento de los nuevos hornos altos.

Por su lado en las Juntas Generales se instituirá la Comisión de los Fueros para analizar el proceso de arreglo y adaptación de la constitución foral a la

32 En sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 15 de Enero de 1838, fol. 33 rº.

33 En sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 31 de Mayo de 1838, fol. 106.

34 En sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásti-cos, AJ00152/001, fol. 127.

35 En sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 4 de Agosto de 1838, fol. 137 vº.

36 En sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásti-cos, AJ00152/001, 20 de Setiembre de 1838, fol.153 vº.

37 En sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 25 de Setiembre de 1838, fol. 156 rº y vº.

38 En sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, Ayuntamiento de Bilbao y Junta de Co-mercio, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 25 de Setiembre de 1838, fol. 156 vº.

39 En sesión extraordinaria en la que se reúnen la Diputación, el Ayuntamiento de Bilbao y la Junta de Comercio, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 10 de Octubre de 1838, fol. 179.

40 En sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásti-cos, AJ-0152/001, 18 de Octubre de 1838, fol. 188 rº.

41 En sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 17 de Noviembre de 1838, fol. 211 vº.

42 En sesión de la Diputación Provincial, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 13 de Diciembre de 1838, fol. 219 vº.

43 En sesión de la Junta Permanente de Caminos, AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1838.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

323

ley del 25 de Octubre de 1839 aprobada por el Parlamento español. En rea-lidad los exdiputados generales o padres de provincia tenían un gran ascen-diente en la generación de estados de opinión y en la resolución de temas po-líticos. La comisión de fueros, es decir, la que evaluaba el proceso de arreglo foral o adecuación de la Constitución foral a la Constitución liberal española fue sin duda la comisión política por antonomasia y en ella se sucedieron de-bates de gran calado porque debatían el sistema de articulación política y is-cal de Bizkaia en el nuevo Estado-nación español.

El peril de las Juntas Generales adquiere las características de una cámara legislativa, si bien de conformidad a la Constitución española la atribución le-gislativa se circunscribía de forma exclusiva al Parlamento nacional español.

En 1852 se acordaron una serie de Comisiones que en adelante funciona-rán como ijas en años sucesivos y en 1854 se aprobó un reglamento interno en el que se ija con mayor precisión las funciones de las comisiones. El ar-tículo 18 contempla que las merindades elegirán dos miembros para la forma-ción de la comisión de poderes, en total 18 miembros.

La diputación general designa el local y hora de reunión. Los que subscriban el voto de la mayoría deberán fundarlo con un voto particular. Se formaran en las Juntas cuantas comisiones acuerde la Diputación para el análisis de los dife-rentes temas. Los expedientes y documentos se leerán en castellano y continua-ran en lengua vasca de conformidad al artículo 29. Los Padres de Provincia, es decir quienes hayan ostentado el cargo de Diputado general, pueden acudir a las comisiones con voz y voto. Sin embargo en el pleno solamente tienen voz.

El 13 de Julio de 1846 se establecieron una serie de comisiones ijas que en adelante debían constituirse en las Juntas Generales y este acuerdo se ratiica en las Juntas Generales de 1852. Las comisiones que en adelante se constitu-yeron como ijas eran las siguientes:

—Comisión de poderes—Comisión de expedientes y memoriales—Comisión de hacienda y cuentas—Comisión de caminos y ferrocarriles—Comisión de instrucción pública—Comisión de liquidación y nivelación de suministros—Comisión de fueros—Comisión de agricultura y arbolado—Comisión expediente de culto y clero—Segunda comisión de caminos—Comisión permanente de ferrocarril

En las comisiones de mayor importancia e impacto como la de fueros o la de caminos o ferrocarril los representantes elegidos por merindad eran 4personas y en las restantes 1 o dos por merindad.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

324

La Comisión de ferrocarril constituida el 14 de mayo de 1855 por iniciativa de la Diputación foral se formó con representantes de la villa de Bilbao y de la Junta de Comercio. En este caso se reproduce el esquema histórico de las tres instituciones para emprender la construcción de un ambicioso proyec-to ferroviario que inalmente no se llevó a cabo porque expiró la concesión. Asimismo el 12 de enero de 1858 la Diputación constituyó la comisión del ferrocarril minero de Triano. En estos años las Diputaciones aumentaron el número de comisiones creadas para implementar su gestión de gobierno: Co-misión de proyecto de reglamento y plantilla en sesión del 1 de diciembre de 1856, Comisión de reglamento de caminos el 10 de junio de 1857 o Comisión permanente de caminos y ferrocarril el 18 de junio de 1857. El 19 de enero de 1863 se formó la Comisión de redacción de bases para la reforma de un regla-mento interno de Juntas y elecciones del Gobierno del Señorío y el 22 de enero de 1863 de la Comisión de Estadística y riqueza territorial y el 3 de febrero la Subcomisión del impuesto de industria. El 30 de octubre de 1868 se constitu-yeron en sesión de Regimiento General la Comisión de aduanas, la de instruc-ción publica y la de estudio en relación con la agricultura, industria comercio y marinería. En dicho año sucedió la expulsión de la Reina Isabel II y el arran-que del sexenio democrático con una nueva constitución aprobada en 1869.

El 7 de abril de 1873, en el contexto de la nueva guerra civil carlista, se for-mó una Comisión de Gobierno y propietarios de minas sobre uso de cargade-ros de mineral en el Desierto así como otras comisiones para el sostenimiento de los gastos de guerra. Tanto la comisión permanente de caminos como la de ferrocarril de Triano continuaron sus labores y prolongaron sus actividades incluso después de la abolición de las Diputaciones forales.

En suma se observa que las Diputaciones también desarrollaron la forma-ción de las comisiones para un ejercicio más eicaz en sus tareas ordinarias de gobierno del territorio de Bizkaia. La renovada administración pública foral relejaba la modernidad propia de las nuevas administraciones públicas liberales y denotaba una estructura de carácter estatal limitado al territorio de Bizkaia, es decir, aspiraban a desarrollar de forma exclusiva una serie de competencias en todas las esferas que afectan a las actividades y servicios pú-blicos de la población de Bizkaia.

Fuentes y Bibliografía

Esta contribución se enmarca en el proyecto de investigación realizado en-tre 2011 y 2013 «Historia de la Diputación Foral de Bizkaia», contratado entre la Universidad del País Vasco-Euskal Herriko Unibertsitatea y la Diputación Foral de Bizkaia. Deseo agradecer la colaboración de la investigadora Ana Isabel Prado quien ha preparado y contrastado en el archivo Histórico Foral

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

325

de Bizkaia, la lista de la comisiones de Juntas Generales y las propias de la Dipu tación Foral, así como la información documental pertinente.

Archivo Histórico Foral de Bizkaia (AHFB), Administrativo, Gobierno y Asuntos eclesiásticos Libros de actas de las Juntas Generales y de la Diputa-ción general, 1812-1877.

Archivo Histórico Nacional. (Madrid): Consejos. 1183, número 49, 11.929 número 18

Agirreazkuenaga Joseba, Vizcaya en el siglo xix. Las inanzas públicas de un Estado emergente. 1812-1876. (Bilbao, 1985.)

Egibar Lartaun, Representación y representatividad en las instituciones de gobierno del Señorío de Bizkaia en el siglo xix. (Donostia - San Sebastian, 2009)

Lopez Atxurra Rafael, La administración iscal del Señorio de Vizcaya. (1630-1804). (Bilbao, 1999).

Martinez Rueda Fernando, Los poderes locales en Vizcaya: del Antiguo Ré-gimen a la Revolución Liberal (1700-1853). (Bilbao, 1994)

Portillo, José María, Monarquía y gobierno provincial. Poder y Constitución en las provincias vascas (1760-1808). (Madrid, 1991)

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

326

Comisiones constituidas en Juntas Generales de Bizkaia

y por la Diputación o Gobierno de Bizkaia (1812-1877)

JUNTAS GENERALES 1812

COMISIÓN DE ARBITRIOS, elegida en Junta de Diputación, consultado en AHFB, Administrativo, Gobierno y Asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 23/09/1812, fol. 53 vº.

JUNTA DE SUBSISTENCIAS, elegida en Junta de Diputación, consultado en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 12/10/1812, fol. 63rº. EstaJunta se amplía en Juntas Generales del día 18 de Octubre de 1812.

JUNTA DE SANIDAD, en Junta de Diputación, consultado en AHFB, Administrativo, Gobierno y Asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 12/10/1812.

COMISIÓN PARA ARMAMENTO, VESTUARIO Y MANUTENCIÓN DE BATALLONES, en Junta de Diputación, consultado en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 18/10/1812.

COMISIÓN DE CUENTAS, en Juntas Generales del Señorío de fecha 20/10/1812, enAHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, fol. 69.

COMISIÓN DE EXÁMEN Y LIQUIDACION DE CUENTAS, en Juntas Generales del Señorío, 22/10/1812, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, fol. 70 rº.

COMISIÓN SERVICIO MILITAR, en Juntas Generales del Señorío, 22/10/1812, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, fol. 70 vº.

JUNTA DE SUBSISTENCIAS, por secciones y según necesidades, en Junta de Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, fol.77vº.

DIPUTACIÓN 1813

JUNTA DE SUBSISTENCIAS, esta vez se divide por distritos, un total de 11 distritos territoriales. Cada distrito cuenta con un Presidente y un secretario. Una vez liberados se suman los distritos de Durango y de Bilbao. En Junta de Diputación celebrada en la villa de Lekeitio, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ 00136/001, 26 de Marzo de 1813, pág. 82 vº y 83 rº.

JUNTA DE SANIDAD DEL SEÑORÍO EN BILBAO, por amenaza de peste procedente de puertos de Turquía. En Junta de la Diputación Provincial en la villa de Bilbao, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 16 de Agosto de 1813, fol.89 vº.

JUNTAS GENERALES 1814

COMISIÓN DE DONATIVOS, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 02/09/1814, fol. 32.

COMISIÓN DE SERVICIOS HECHOS CON MOTIVO DE LA GUERRA, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 03/09/1814.

COMISIÓN DE CUENTAS-TESORERÍA, elegida en Juntas Generales del Señorío, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 03/09/1814.

COMISIÓN ARBITRIOS PARA LA SUBSISTENCIA DE NIÑOS EXPÓSITOS, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 06/09/1814, fol. 44 vº y 44 rº.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE MEMORIALES, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 06/09/1814, fol.133.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

327

JUNTAS GENERALES 1814

COMISIÓN DE CAMINOS DE LA VEREDA DE BILBAO A DURANGO, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 09/09/1814, fol. 67.

COMISIÓN CÁDIZ, elegida en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, Setiembre 1814.

COMISIÓN JUNTA SUPERIOR DE SANIDAD, elegida en Junta de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00136/001, 08/10/1814.

DIPUTACIÓN 1815

COMISIÓN DE CONCILIACIÓN CON EL ONSULADO Y VILLA DE BILBAO, en Juntas Generales del día 2 de Marzo de 1815, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00137/001.

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del día 2 de Marzo de 1815, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ001371/001.

COMISIÓN CONCILIACIÓN SEÑORÍO Y CONSULADO SOBRE EL PAGO DEL 2% CON DESTINO A LAS GUERRA DE FRANCIA, en Juntas Generales a día 18 de Enero de 1815, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ001371/001.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE CUENTAS, en Sesiones de la Diputación General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00137/001, 15 de Noviembre de 1815, fol.34 rº.

DIPUTACIÓN 1816

COMISIONADO PARA CONFERENCIAR EN ELORRIO SOBRE LOS MEDIOS PARA EVITAR EL CONTRABANDO, en sesión de Diputación General, 26 de Abril de 1816, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00137/001

JUNTAS GENERALES 1816

COMISIÓN DE REVISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del Señorío, fecha 9 de Julio de 1816, AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00137/001, fol.44rº.

COMISIÓN DE SOCORROS A MILITARES, en Juntas Generales del Señorío, fecha 12 de Julio de 1816, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, fol. 17.

COMISIÓN DETENCIÓN LADRONES, en Juntas Generales del Señorío, fecha 16 de Julio de1816, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 16 de Julio de 1816, fol. 34.

COMISIÓN MINERIA-MEJORA FABRICACIÓN DE HIERRO, en Juntas Generales del Señorío de 1816, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 17de julio de 1816, fol. 38.

COMISIÓN SOBRE INTRODUCCIÓN DE HIERRO EXTRANJERO, en Juntas Generales del Señorío de 1816, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, fol. 28.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del Señorío del 13 de Julio de 1816, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 13 de julio de 1816.

COMISIÓN SERVICIO DE MARINERÍA, en Juntas Generales del Señorío, fecha 18 de julio de 1816, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 18 de juliode 1816, fol. 43 rº.

COMISIÓN DE AGRAVIOS, en Juntas Generales del Señorío, fecha 20 de julio de 1816, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00134/001, 20 de julio de 1816, fol. 60.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

328

JUNTAS GENERALES 1818

COMISIÓN DE CUENTAS DE LA TESORERÍA, en Juntas Generales del Señorío, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 8 de julio de 1818, fol. 8.

COMISIÓN DE CAMINOS, en Juntas Generales del Señorío, en AHDN, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 17 de julio de 1818, fol. 49.

COMISIÓN DONATIVO, en Junta General Extraordinaria del Señorío, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, Noviembre 1818.

COMISIÓN MINERIA: Se mantiene la de 1816.

COMISIÓN EXPÓSITOS, en Juntas Generales del Señorío, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00137/001, fol. 37.

COMISIÓN DE PUERTOS DE MAR/MARINERÍA : 16 de julio de 1818

COMISIÓN DE SUMINISTROS Y SERVICIOS DE TROPAS : 16 de julio de 1818

COMISIÓN CAMINOS DE BILBAO A PANCORBO, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00138/001, 16 de julio de 1818, fol.34.

COMISIÓN CAMINOS DE OROZCO, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00138/001 16 de julio de 1818, fol. 46.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN DE SUMINISTROS Y SERVICIOS, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00138/001, 19 de julio de 1818.

COMISIÓN DE CONSTITUCIÓN Y FUERO, en Juntas Generales del Señorío, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00138/001, julio de 1818.

DIPUTACIÓN 1819

COMISIÓN ARBITRIOS, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 27 de Mayo de 1819.

COMISIÓN DE LISTA DE CONTRIBUYENTES, en sesión de la Diputación general del Señorío, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, Junio de 1819, fol. 30 vº.

COMISIÓN PERMANENTE DE AGRICULTURA, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 30 de Octubre de 1819, fol. 33 rº.

COMISIÓN MARINERÍA PUERTOS, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, fol. 34 rº.

COMISIÓN REGLAMENTO DE AGRICULTURA, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 8 de Noviembre de 1819, fol. 37 rº.

JUNTAS GENERALES 1820

COMISIÓN DE PODERES, en Junta General Extraordinaria, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00139/001, 24 de Marzo de 1820.

COMISIÓN FUEROS Y CONSTITUCIÓN DE 1812, en Junta General Extraordinaria, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0000139/001, 24 de Marzo de 1820, fol. 48 vº y 49 rº.

DIPUTACIÓN 1820

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, T-00291/001, 1820.

COMISIÓN FABRICACIÓN DE ARMAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 20 de Diciembre de 1820, fol.50 vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

329

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1821

COMISIÓN DE CAMINOS DE LA VEREDA DE ORDUÑA, en sesión de la Diputación, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1821.

COMISIÓN JUNTA DE BENEFICENCIA, en sesión de la Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 9 de Agosto de 1821, fol.83rº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente deCaminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1821.

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1822

COMISIÓN JUNTA SANIDAD, en sesión de la Diputación, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 23 de Abril de 1822, fol.80 rº.

COMISIÓN MARINERÍA, en sesión de la Diputación l, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS DE BERMEO A DURANGO, en sesión de la Diputación, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0140/001, 1822.

COMISIÓN EXTERMINIO DE FACCIOSOS, en sesión de la Diputación, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

COMISIÓN JUNTA MUNICIPAL DE BENEFICENCIA, en sesión de la Diputación, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

COMISIÓN DE LA JUNTA DE CARIDAD DE LA CÁRCEL PÚBLICA, en sesión de la Diputación, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00140/001, 1822.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1822.

DIPUTACIÓN GENERAL 1823

COMISIÓN DE FIDELIDAD Y ADHESIÓN A LA MONARQUÍA, en sesión de laDiputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 21/04/1823, fol. 1vº.

JUNTAS GENERALES 1823

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 14/05/1823, fol. 13vº.

COMISIÓN DE ARBITRIOS, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0141/001, 14 de Mayo de 1823, fol. 13 vº.

COMISIÓN DEL SERVICIO MILITAR VOLUNTARIO Y EXTRAORDINARIO, en JuntasGenerales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 14 de Mayo de 1823, fol. 8 vº.

COMISIÓN SERVICIO MILITAR EXTRAORDINARIO, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 19 de Mayo de 1823, fol. 15 rº.

COMISIÓN PARA REGLAMENTO DE LA COMPAÑÍA CONTRA LADRONES, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 23 de Mayo de 1823, fol. 21 vº-22rº.

COMISIÓN DE PROPIOS MILITARES (SALARIOS), en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 23 de Mayo de 1823, fol. 23 vº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

330

JUNTAS GENERALES 1823

COMISIÓN DE ARMAMENTO GENERAL DEL SEÑORÍO, en Juntas Generales delSeñorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 23 de Mayo de 1823, fol. 24 rº.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 18 de mayo de 1823, fol. 13 vº.

DIPUTACIÓN 1823

COMISIÓN DE TRATOS CON OTRAS PROVINCIAS HERMANAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 15 de Julio de 1823, fol. 38 vº.

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS DE ORDUÑA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00141/001, 18 de julio de1823, fol.40 rº.

COMISIÓN FELICITACIONES AL DUQUE DE ANGULEMA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 15 de Noviembre de 1823, fol. 11vº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta General de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 1823.

COMISIÓN DE LA JUNTA DE CARIDAD, en sesión de la Diputación General, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 6 de Diciembre de 1823, fol.17 rº.

DIPUTACIÓN 1824

COMISIÓN VISITADORES DE BOTICAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 12 de Enero de 1824, fol.20 rº y vº.

JUNTAS GENERALES 1824

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 18 de Mayo de 1824, fol. 31 rº.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del Señorío, en AHFB, Adminis-trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0142/001, 19 de Mayo de 1824, fol. 32 vº.

COMISIÓN DEL DONATIVO, en Juntas Generales Extraordinarias del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 22 de Mayo de 1824, fol.36-37.

COMISIÓN PARA REGLAMENTO DE VOLUNTARIOS REALISTAS, en Juntas Generales Extraordinarias del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 25 de Mayo de 1824.

COMISIÓN PARA REDUCCIÓN DE ESCRIBANÍAS, en Juntas Generales Extraordinarias del 25 de Mayo de 1824, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 25 de Mayo de 1824, fol. 45 rº y vº.

COMISION PERMANENTE DE MINERÍA Y MEJORA DEL HIERRO, en Juntas Generales Extraordinarias del 25 de Mayo de 1824, en AHFB, Administrativo, Gobierno yasuntos eclesiásticos, AJ00142/001, fol. 45 vº.

COMISIÓN DE MEJORA Y ADELANTAMIENTO EN PESCA, en Juntas Generales Extraordinarias del 25 de Mayo de 1824, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, fol. 45 vº.

COMISIÓN DE HIDALGUÍAS, en Juntas Generales Extraordinarias del 26 de Mayo de 1824, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00412/001, fol. 46 vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

331

JUNTAS GENERALES 1824

COMISIÓN DE RECEPCIÓN DEL PRÍNCIPE D. MAXIMILIANO DE SAJONIA, PADRE DE LA REINA, en sesión de la Diputación General, 18 de Noviembre de 1824, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, fol. 67 vº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente deCaminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, T-00291/001, 1824.

JUNTAS GENERALES 1825

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del 7 de Julio de 1825, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 7 de Julio de 1825.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del día 7 de Julio de 1825, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, 7 de Julio de 1825, fol.85rºy vº.

COMISIÓN DE ESTADÍSTICA, en Juntas Generales del 8 de Julio de 1825, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ 00142/001, 8 de Julio de 1825, fol. 86 rº.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE CUENTAS, en Juntas Generales del día 7 de Julio de 1825, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, fol. 85 rº y vº.

COMISIÓN DE EXPÓSITOS, en Juntas Generales del 9 de Julio de 1825, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001, fol. 88 vº.

COMISIÓN ARMAMENTO, en Juntas Generales del día 16 de julio de 1825, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00142/001.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta permanente de caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, T-00291/001, 1825.

DIPUTACIÓN 1826

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta permanente de caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, T-00291/001, 1826.

COMISIÓN PARA QUE LAS TRES PROVINCIAS RESUELVAN LO CONCERNIENTE A ARBITRIOS, en sesión de Diputación General, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ143/001, 9 de julio de 1826, fol.24 rº

DIPUTACIÓN 1827

COMISIÓN PEDIDO DE HOMBRES PARA VIZCAYA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 15deJunio de 1827, fol. 35 rº.

COMISIÓN CONSERVACIÓN DE MONTES, en sesión de la Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 27 de Junio de1827, fol. 36 rº.

JUNTAS GENERALES 1827

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del día 10 de Julio de 1827, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 10 de julio de 1827, fol. 39 rº.

COMISIÓN DE CUENTAS, en Juntas Generales del día 11 de Julio de 1827, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 11 de Julio de1827, fol.40rº.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del día 11 de Julio de 1827, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 11 de julio de 827.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

332

JUNTAS GENERALES 1827

COMISIÓN REAL SERVICIO, en Juntas Generales del día 11 de Julio de 1827, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 11 de Julio de 1827, fol.40vº.

COMISIÓN DE MINERÍA, en Juntas Generales del día 12 de Julio de 1827, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 12 de Julio de 1827, fol.47.

COMISIÓN DE ARMAMENTO, en Juntas Generales del día 13 de Julio de 1827, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 13 de Julio de 1827, fol. 52 rº.

COMISIÓN CAMINOS DE ELANCHOVE, en Juntas Generales del día 18 de Julio de 1827, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00143/001, 18 de Julio de 1827, fol. 62 rº y vº.

DIPUTACION 1827

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente de Caminos, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, T-00291/001, 1827.

DIPUTACIÓN 1828

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, T-00291/001, 1828.

COMISIÓN PARA PREPARAR LA VISITA REAL, en sesión de Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00144/001, 10 de Mayo de 1828, fol., 11.

DIPUTACIÓN 1829

COMISIÓN PARA TRATAR CON LAS OTRAS JUNTAS GENERALES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00144/001, 9 de Enero de 1829, fol. 18 rº.

JUNTAS GENERALES 1829

COMISION REVISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del 11 de Julio de 1829, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0144/001, 11 de Julio de 1829, fol. 27.

COMISIÓN DE MEMORIALES, en Juntas Generales del 14 de Julio de 1829, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00144/001, 14 de Julio de1829, fol.30rº.

COMISIÓN DE ESCRIBANÍAS, en Juntas Generales del 15 de Julio de 1829, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00144/001, 15 de Julio de 1829, fol.32rº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, T-00291/001, 1829.

JUNTAS GENERALES 1830

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales Extraordinarias de 4 de Febrero de 1830, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 4 de Febrero de 1830. No hay de Memoriales

COMISIÓN REVISIÓN DEL NUEVO CÓDIGO DE COMERCIO, en Juntas Generales Extraordinarias, del 5 de Febrero de 1830, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 5 de Febrero de 1830, fol. 49 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

333

JUNTAS GENERALES 1830

COMISIÓN DE GUERRA, en Junta General Extraordinaria del 15 de Setiembre de 1830, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 15 de Setiembre de 1830, fol. 122 rº y vº.

COMISIÓN CORTE UNIDA A LA COMISIÓN DE GUERRA, en Junta General extraordinaria del 15 de Setiembre de 1830, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, fol. 122 Rº Y Vº.

COMISIÓN DEL SEÑORÍO, en Junta General extraordinaria del 15 de Setiembre de 1830, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, fol. 122 Rº Y Vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, 15 de septiembre de 1830.

JUNTAS GENERALES 1831

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del 6 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 6 de Julio de 1831, fol.162vº.

COMISIÓN MEMORIALES, en Juntas Generales del 6 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 7 de Julio de 1831, fol. 163rº.

COMISIÓN DE INDUSTRIA Y COMERCIO, en Juntas Generales del 6 de Julio de 1831, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 6 de Julio de 1831, fol. 164 vº.

COMISIÓN EXÁMEN DE CONDUCTA POLÍTICA, en Juntas Generales del 8 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 8 de Julio de 1831, fol. 165 rº.

COMISIÓN DE CUENTAS Y PAGOS, en Juntas Generales del 8 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 8 de julio de 1831, fol. 165 rº y vº.

COMISIÓN DUDAS EJECUCIÓN DEL REGLAMENTO DE ARMADOS, en Juntas Generales del 9 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 9 de Julio de 1831, fol. 166vº.167 rº.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE CUENTAS DEL TESORERO, en Juntas Generales del 9 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 9de Julio de 1831, fol. 167 vº-168 rº.

COMISIÓN DEL CÓDIGO DE COMERCIO, en Juntas Generales del 11 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 11 de Julio de 1831, fol. 168.

COMISIÓN PERMANENTE DE CAMINOS, en Juntas Generales del 11 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 11 de Julio de 1831, fol. 169-170.

COMISIÓN DE REGLAMENTO DE OFICINAS, en Juntas Generales del 14 de Julio de 1831, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00145/001, 14 de Julio de 1831, fol. 173 rº.

SE SOLICITA EL RESTABLECIMIENTO DE LA COMISIÓN PERMANENTE DE ARMAMENTO PERO SE DENIEGA

DIPUTACIÓN 1831

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS, CAMBIAN ALGUNOS MIEMBROS EN 17/11/1831, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 17 de Noviembre de 1831, fol. 19 vº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

334

DIPUTACIÓN 1832

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, T-00291/001, 1832.

JUNTAS GENERALES 1833

COMISIÓN DE PODERES, en Juntas Generales del 4 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 4 de Julio de 1833, fol.43vº.

COMISIÓN INFORMES DEL NUEVO REGLAMENTO INTERNO PARA JUNTAS Y ELECCIONES, en Juntas Generales del 5 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 5 de Julio de 1833, fol.56vº.

COMISIÓN DE CUENTAS, en Juntas Generales del 6 Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 6 de Julio de 1833, fol.57rº.

COMISIÓN DE MAYORAZGOS, en Juntas Generales del 6 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 6 de Julio de 1833, fol.58.

COMISIÓN SOBRE SUMINISTROS A PARTICULARES E IGLESIA DURANTE LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA, en Juntas Generales del 9 de Julio de 1833, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 9 de Julio de 1833, fol, 62 vº.

COMISIÓN DE ESCRIBANÍAS, en Juntas Generales del 9 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 9 de Julio de 1833, fol.63vº.

COMISIÓN ECONÓMICA PARA ADMINISTRAR LOS FONDOS DEL SEÑORÍO, enJuntas Generales del 11 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 11 de Julio de 1833, fol. 66 rº.

COMISIÓN ESPECIAL DE SALUBRIDAD, en Juntas Generales del 13 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 13de Julio de 1833, fol. 70 vº.

COMISIÓN DE AGRICULTURA, MIEMBROS DE LA RSBAP, en Juntas Generales del 14 de Julio de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00146/001, 14 de Julio de 1833, fol. 76 rº.

DIPUTACION 1833

JUNTA DE SUBSISTENCIAS (30/12/1833), en sesión de la Diputación General el 30 de Diciembre de 1833, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00148/001, 30 de Diciembre de 1833, fol. 29 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AT-00291/001, 1833.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, Diciembre de 1833.

DIPUTACIÓN 1834

COMISIÓN ESTADÍSTICA CONTRIBUCIÓN DEL CLERO, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00149/001, 20 de Marzo de 1834, fol. 73 rº y vº, No da los nombres de todos los vicarios.

COMISIÓN ESTADÍSTICA PARA CONTRIBUCIÓN 4% PRODUCTO LÍQUIDO DE PATRONATOS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00149/001, 13 de Mayo de 1834, fol. 69 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

335

DIPUTACIÓN 1834

COMISIÓN O JUNTA DE EXPÓSITOS, en sesión de la Diputación General del Señorío, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00149/001, fol. 158 rº.

COMISIÓN JUNTA PERMAMENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1834.

DIPUTACIÓN 1835

COMISIÓN JUNTA DE SUBSISTENCIAS, en sesión de la Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00149/001, 8 de Abril de 1835, fol. 230 vº.

COMISIÓN DE JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Perma-nente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1835.

DIPUTACIÓN 1836

COMISIÓN DE JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001.

DIPUTACIÓN 1837

COMISIÓN DE REVISTA EXTRAORDINARIA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00151/001, 29 de Noviembre de 1837, fol. 14 vº.

COMISIÓN EN CORTES SOBRE IMPUESTO DE MILLONES DE REALES, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 5 de Octubre de 1837, fol. 66.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1837.

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1838

COMISIÓN JUNTA DE ARBITRIOS Y SUBSISTENCIAS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 15 de Enero de 1838, fol. 33 rº.

COMISIÓN JUNTA DE EXPÓSITOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 31 de Mayo de 1838, fol.106.

COMISIÓN CRÉDITOS CONTRA LA HACIENDA NACIONAL, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, fol. 127.

COMISIÓN REPARTO CONTRIBUCIONES EXTRAORDINARIAS DE LA GUERRA, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 4 de Agosto de 1838, fol. 137 vº.

COMISIÓN JUNTA DE CARIDAD, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 20 de Setiembre de 1838, fol.153 vº.

COMISIÓN SOBRE EL BLOQUEO PARA QUE NO AFECTE LA EXTRACCIÓN COMERCIO, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 25 de Setiembre de 1838, fol. 156 rº y vº.

COMISIÓN PARA CONFERENCIAR CON EL CONDE DE LUCHANA SOBRE EL BLOQUEO, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, Ayuntamiento de Bilbao y Junta de Comercio, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 25 de Setiembre de 1838, fol. 156 vº

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

336

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1838

COMISIÓN SOBRE MODIFICACIONES DE LA TARIFA DE IMPUESTOS, en sesión extraordinaria en la que se reúnen la Diputación, el Ayuntamiento de Bilbao y la Junta deComercio, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 10 deOctubre de 1838, fol. 179.

COMISIÓN INSTRUCCIÓN PRIMARIA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ-0152/001, 18 de Octubre de 1838, fol.188 rº.

COMISIÓN ANTE EL CONDE DE LUCHANA, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 17 de Noviembre de 1838, fol. 211 vº.

COMISIÓN RECLAMACIÓN DE CRÉDITOS CONTRA FRANCIA, en sesión de la Diputación Provincial, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 13 de Diciembre de 1838, fol. 219 vº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente deCaminos, AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1838.

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1839

COMISIÓN INGRESOS DEL RAMO DE TABACOS, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 1 de Enero de 1839, fol. 235.

COMISIÓN DEUDA DE GUERRA, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AFHB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 2 de Enero de 1839, fol. 269 vº.

COMISIÓN DEUDA CON PROPIETARIOS DE LA ESTIVA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 24deEnero de 1839, fol. 269.

COMISIÓN BÚSQUEDA DE PRÉSTAMOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 24 de Enero de 1839, fol. 270 y ss.

COMISIÓN GASTOS PRESIDIARIOS PAISANOS Y MILITARES, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 24 de Enero de 1839, fol.270 y ss.

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS DE LA VEREDA DE ORDUÑA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administración, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 31 de Enero de 1839, fol. 271 vº.

COMISIÓN REBAJA DEL IMPUESTO DE TABACOS, en sesión extraordinaria de laDiputación Provincial, en AFHB, Administración, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 4 de Febrero de 1839, fol. 276 vº.

COMISIÓN SERVICIO DE SUMINISTROS, en sesión de la Diputación Provincial, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 14 de Febrero de1839, fol. 284 vº.

COMISIÓN DEL TRÁFICO MARÍTIMO, en sesión extraordinaria de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0152/001, 26deFebrero de 1839, fol. 293 rº.

COMISIÓN COBRO DE LIBRANZAS, en sesión de la Diputación Provincial, enAHFBM Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00152/001, 28 de Febrero de 1839, fol.295.

COMISIÓN DE DEROGACIÓN DE IMPUESTOS MILITARES, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, 8 de Abril de 1839, fol. 13 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

337

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1839

COMISIÓN DE PRESUPUESTOS, en Sesión Extraordinaria de la Diputación Provincial, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, 10 de Mayo de 1839, fol. 12 rº.

COMISIÓN RECLAMACIÓN DE PRÉSTAMOS, en sesión de la Diputación Provincial, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, fol. 13.

COMISIÓN DEL PRESUESTO GENERAL, en sesión de la Diputación Provincial, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, 31 de Mayo de1839, fol. 20.

COMISIÓN DE FESTEJOS DE RECIBIMIENTO DEL DUQUE DE NEMOURS, HIJO DEL REY DE FRANCIA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, 3 de Julio de 1839, fol. 30 vº.

COMISIONADO EN CORTE, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00153/001, fol. 59.

COMISIÓN PERMANENTE DE DAÑOS DE GUERRA, en Juntas generales del 16 de Diciembre de 1839, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0154/001, fol. 15 vº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente deCaminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AT-00291/001, 1839.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1840

COMISIÓN ESPECIAL DE FOMENTO DE OBRAS PÚBLICAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 18 de Enero de 1840, fol. 26 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA DIRECTIVA DEL COLEGIO VIZCAYA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 26 de Enero de 1840, fol. 29 rº.

COMISIÓN CONFERENCIA DE LAS TRES PROVINCIAS HERMANAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 3 de Enero de 1840, fol. 31 vº.

COMISIÓN DE BAGAJES Y TRANSPORTES MILITARES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 9 de Febrero de 1840, fol. 32 vº.

COMISIÓN MEDIDAS SOBRE EL HIERRO EXTRANJERO, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 16 de Abril de 1840, fol. 43 vº.

COMISIÓN DIRECTIVO INTERINA DEL CAMINO BILBAO-VALMASEDA, en sesión de la Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, Junio de 1840, fol. 49 vº.

COMISIÓN CONFERENCIA EN VILLA DE VERGARA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, Julio1840, fol. 57 vº.

COMISIÓN VERGARA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 6 de Agosto 1840.

COMISIÓN PERMANENTE DE GUERRA, en sesión de la Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 18 de Agosto de1840, fol. 58 vº.

COMISIÓN DE RECONOCIMIENTO DE LIBROS Y CUENTAS Y DEMÁS DOCUMENTACIÓN DE LA DIPUTACIÓN PROVINCIAL, en Regimiento general, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 22 de Octubre de 1840, fol. 68 vº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

338

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1840

COMISIÓN DE LA JUNTA DE CAMINOS, en Regimiento general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 21 de Diciembre de1840, fol. 75 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AJ-00291/001, 1840.

JUNTAS GENERALES 1841

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 21 de Marzo de 1841, fol. 96 rº.

COMISIÒN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 23 de Marzo de 1841, fol.98 rº.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 25 de Marzo de 1841, fol.99vº.

COMISIÓN APROBACIÓN DE LAS CUENTAS DEL BIENIO, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 25de Marzo de 1841, fol. 99 vº.

COMISIÓN EN CORTE, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 30 de Marzo de 1841, fol. 102 vº.

COMISIÓN DE INFORMES Y ACUERDOS SOBRE EL PLAN DE CAMINOS, ensesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 29 de Marzo de 1841, fol. 103.

COMISIÓN ECONÓMICA, en sesión de Juntas Generales del 2 de Abril de 1841, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 2 de Abril de1841, fol. 106 rº.

COMISIÓN REEMPLAZO Y NOMBRAMIENTO DE CONSULTORES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00156/001, 31 de Marzo de 1841, fol. 29 vº.

COMISIÓN INDUSTRIA Y EL HIERRO, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 6 de Setiembre de 1841, fol. 7 vº y 8 rº.

DIPUTACION GENERAL O FORAL 1841

COMISIÓN PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 22 de Abril de1841, fol. 112.

COMISIÓN PERMANENTE PARA EL ARREGLO DE UN PLAN DE ADMINISTRACIÓN ECONÓMICA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 30 de Abril de 1841, fol.114vº.

COMISIÓN DIRECTIVA DEL CAMINO DE BALMASEDA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 27 de Mayo de 1841, fol. 115 vº.

COMISIÓN CAMINO DURANGO BERMEO, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol. 125 rº.

COMISIÓN CAMINO BILBAO-BERMEO, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol. 125 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

339

DIPUTACION GENERAL O FORAL 1841

COMISIÓN RAMALES ELANCHOVE Y EA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol. 125 rº.

COMISIÓN CAMINO MERINDAD DE ARRATIA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol. 125 rº.

COMISIÓN CAMINO ONDÁRROA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol. 125 rº.

COMISIÓN CAMINO LEQUEITIO, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00154/001, 20 de Julio de 1841, fol.125 rº.

Constitución de la COMISIÓN ECONÓMICA PROVINCIAL en sustitución de la Diputación foral por mandato de Baldomero Espartero, 24 de octubre de 1841.

COMISIÓN ECONÓMICA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Adminis-trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 21 de Noviembre de 1841, fol.3 rº.

COMISIÓN DE CORTE, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, Noviembre de 1841.

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, Noviembre de 1841.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de las Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, Noviembre de 1841, (6 representantes desde 1840, 2 por Diputación, dos por el Ayto. de Bilbao y dos por la Junta de Comercio. A partir de abril en adelante pasan a 5 más sustituto para el representante de la Diputación).

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1842

COMISIÓN ECONÓMICA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Adminis-trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 5 de Febrero de 1842, fol. 32.

COMISIÓN DE ADMINISTRACIÓN Y FOMENTO FABRIL, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 1842.

COMISIÓN DE AYUNTAMIENTOS Y AGRICULTURA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 1842.

COMISIÓN ARREGLO DE OFICINAS, en sesión de la Diputación Provincial en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 1842.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PRIMARIA, BENEFICENCIA Y CULTO Y CLERO, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 1842, fol.32 rº.

COMISIÓN DE REVISIÓN DE REMATES DE ARBITRIOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 9de Setiembre de 1842, fol. 76 rº.

COMISIÓN DEL CAMINO DURANGO-BERMEO (DIRECTOR), en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 27 de Setiembre de 1842, fol. 86 rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIONES DE SUMINISTROS DE GUERRA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 4 de Noviembre de 1842, fol. 110 vº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1842.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

340

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1843

COMISIÓN JUNTA DIRECTIVA DEL CAMINO DE PANCORBO, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 6 de Marzo de 1843, fol. 166 rº.

COMISIÓN PROYECTO DE LIQUIDACIONES DE SUMINISTROS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 6 de Marzo de 1843, fol. 166 rº.

COMISIÓN ADUANAS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 14 de Marzo de 1843, fol.169 rº.

COMISIÓN DE ARBITRIOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00159/001, 14 de Marzo de 1843, fol,169 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transporte, AJ00159/001, 14 de Marzo de1843, fol. 169 rº.

El 27 de julio se restablece la DIPUTACIÓN GENERAL y se juran los fueros

COMISIÓN ACUERDO CON EL GOBIERNO CENTRAL, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00160/001, 7deAgosto de 1843, fol. 8 vº.

COMISIÓN CONFERENCIAS CON LAS DIPUTACIONES HERMANAS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00160/001, 10 de Agosto de 1843, fol. 11 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA DE CAMINOS DE LA VEREDA DE PANCORBO, en sesión de la Junta Superior de Gobierno, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00161/001, 6 de Julio de 1843, fol. 5 vº.

COMISIÓN ELECCIÓN DE JUNTA SUPREMA DE GOBIERNO, en sesión de la Junta Superior de Gobierno, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00161/001, 21 de Julio de 1843, fol. 17 rº.

El 10 de septiembre se instala la DIPUTACIÓN PROVINCIAL INTERINA

COMISIÓN DE LA JUNTA DIRECTIVA EXPÓSITOS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 1de Octubre de 1843, fol. 24 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PROVINCIAL DE SANIDAD DE VIZCAYA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 4 de Octubre de 1843, fol. 27 rº.

COMISIÓN DE ESCRIBANÍAS, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 7 de Noviembre de 1843, fol. 48 vº.

COMISIÓN CORTE, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 2 de Diciembre de 1843, fol.68 vº.

COMISIÓN REMATES, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 9 de Diciembre de 1843, fol. 60 y 70.

El 15 de diciembre se instala la DIPUTACIÓN PROVINCIAL

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente deCaminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001.

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1844

COMISIÓN DIRECTIVA DEL CAMINO REAL DE ARRATIA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 23 de Enero de 1844, fol. 103 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

341

DIPUTACIÓN PROVINCIAL 1844

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS DE PANCORBO, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 24de Enero de 1844, fol. 107 rº.

COMISIÓN CORTE, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 26 de Enero de 1844, fol. 109.

COMISIÓN VENTA DE ACCIONES, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 12 de Abril de 1844, fol.157 rº.

COMISIÓN PROVINCIAL DE INSTRUCCIÓN PRIMARIA, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 16de Abril de 1844, fol. 159 rº.

COMISIÓN JUNTA DEL CAMINO DE BILBAO A DURANGO, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 3 de Mayo de 1844, fol. 163 rº.

COMISIÓN PARA LAS PÉRDIDAS DEL ALZAMIENTO DE OCTUBRE, en sesión de la Diputación Provincial, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00162/001, 25 de Mayo de 1844, fol. 176 vº.

JUNTAS GENERALES 1844

COMISIÓN DE REVISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 30 de Julio de 1844, fol6vº.

COMISIÓN DE INFORME SOBRE COMISIONADOS EN CORTES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 1deAgosto de 1844, fol. 10 rº y vº.

COMISIÓN DE ELECCIÓN DE CONSULTOR, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 1 de Agosto de 1844, fol.11 rº.

COMISIÓN DE CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 3 de Agosto de 1844, fol. 12 vº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE GASTOS DE GUERRA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 5 de Agosto de 1844, fol. 16 vº.

COMISIÓN CORTE, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 6 de Agosto de 1844, fol. 17 vº.

COMISIÓN DE ELECCIÓN DE SUPLENTES COMISIONADOS EN CORTE, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 7 de Agosto de 1844, fol. 20 rº.

COMISIÓN DE JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1844.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1845

COMISIÓN AUXILIAR DEL COLEGIO GENERAL DE VIZCAYA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 19 de Mayo de 1845, fol. 47.

COMISIÓN NOMBRAMIENTO DE PROFESOR DE NÁUTICA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 12 de Julio de 1845, fol. 48 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Perma nente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-00291/001, 1845.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

342

JUNTAS GENERALES 1846

COMISIÓN CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 7 de Julio de 1846, fol. 64.

COMISIÓN ESTUDIO DE RENUNCIA DEL CARGO DE CONSULTOR, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 9 de Julio de 1846, fol.69 rº.

COMISIÓN NOMBRAMIENTO CONSULTOR, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 9 de Julio de 1846, fol.69 vº.

COMISIÓN ECONÓMICA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 9 de Julio de 1846, fol. 71 rº.

COMISIÓN ESTUDIO DE GESTIONES DE LOS COMISIONADOS EN CORTES SOBRE LA LEY 25/10/1839, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 7 de Julio de 1846, fol. 64 vº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE CUENTAS DE SUMINISTROS DE GUERRA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno yasuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 7 de Julio de 1846, fol. 65 rº.

COMISIÓN PERMANENTE PARA LA LEY DE 25/10/1839, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00163/001, 12de Julio de 1846, fol. 74 rº. (Junto a los padres de la provincia y los consultores del señorío).

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00164/001, Julio de 1847, fol. 285.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1847

COMISION EN CORTE, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00165/001, 15 de Abril de 1847, fol.14 rº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1848

COMISIÓN AUXILIAR EXTRAORDINARIA ADMINISTRACIÓN DE CAMINOS DE LAS ENCARTACIONES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0166/001, 2 de Noviembre de 1848, fol.12 rº.

COMISIÓN DE INFORME SOBRE CAMINOS DE LAS ENCARTACIONES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0166/001, 11 de Diciembre de 1848, fol. 21 rº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1849

COMISIÓN ESTUDIO ESTABLECIMIENTO DE UNA SOCIEDAD DE SEGUROS MUTUOS CONTRA INCENDIOS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 3 de Mayo de 1849, fol.39 rº y vº.

COMISIÓN COLECTIVA EXTRAORDINARIA DE ARREGLO FORAL-FUEROS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 20 de Julio de 1849, fol. 46 rº.

COMISIÓN CONSULTA RENUNCIAS DE NOVIA DE SALCEDO Y DE HORMAECHE, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 10 de Agosto de 1849, fol. 47 rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

343

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1850

COMISIÓN COLECTIVA EXTRAORDINARIA, en sesión de la Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 16 de Febrero de 1850, fol. 54 vº.

COMISIÓN EN CORTE, FEBRERO 1850, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 16 de Febrero de 1850, fol. 54 vº.

COMISIÓN ACUERDO DE DIMISIONES DE LOS COMISIONADOS EN CORTES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00166/001, 3 de Junio de 1850, fol. 67 vº.

COMISIÓN EN CORTE, JUNIO, en sesión de la Comisión colectiva extraordinaria, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, 6 de Junio de 1850, fol.69vº.

COMISIÓN JUNTA DE CAMINOS VECINALES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 8 de Mayo de 1850, fol. 33 rº.

COMISIÓN PROBLEMAS CONTRIBUCIONES DE CAMINOS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 15 de Octubre de 1850, fol. 5 vº.

COMISIÓN DE FERRONES, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Adminis-trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 2 de Diciembre de 1850.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1851

COMISIÓN EN CORTE, en sesión del Regimiento General de la Diputación, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 23 de Junio de 1851, fol.26-27 rº.

COMISIÓN FERROCARRIL IRÚN HACIA MADRID POR BILBAO, en sesión del Regimiento General de la Diputación, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 7 de Julio de 1851, fol. 28 vº.

JUNTAS GENERALES 1852

COMISIÓN REVISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales del 18 de Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 18 /05/1851, fol.56 vº.

COMISIÓN INFORMATIVA SOBRE RENUNCIAS DE CONSULTORES, en sesión de Juntas Generales del 19 de Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo de 1852, fol. 59 vº.

Se retoma la determinación tomada en JJGG de 13/07/1846 y se nombran las siguientes comisiones:

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, Mayode 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo de 1852, fol. 60 rº.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo de 1852, fol. 60 rº.

COMISIÓN CAMINO Y FERROCARRILES, en sesión de Juntas Generales, Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo1852, fol. 60 vº.

COMISIÓN INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo 1852, fol.60vº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

344

JUNTAS GENERALES 1852

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales, Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo 1852, fol. 60 vº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo 1852, fol. 60 vº y61 rº.

COMISIÓN DE AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales, Mayode1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, Mayo 1852, fol, 61 rº.

COMISIÓN EXPEDIENTE DE CULTO Y CLERO DEUSTO, en sesión de Juntas Generales de 23 de Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, 23 de Mayo de 1852, fol. 66 rº y vº.

SEGUNDA COMISIÓN DE CAMINOS, en sesión de Juntas Generales de 23 de Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, fol.66 vº

COMISIÓN PERMANENTE DE FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales de 29 de Mayo de 1852, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00167/001, fol. 92 vº

JUNTAS GENERALES 1854

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales del 25 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol 30 rº.

COMISIÓN HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales del 25 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol.30rº.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRILES, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol, 30 vº.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 31 rº.

COMISIÓN LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SERVICIOS, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 31 rº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 31 vº.

COMISIÓN ESPECIAL DE NUEVO GOBIERNO Y CONSULTORES, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 32 rº.

COMISIÓN FOMENTO AGRÍCOLA, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol.32 rº.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol.32vº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales del 26 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol.32rº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

345

JUNTAS GENERALES 1854

COMISIÓN INVESTIGADORA SOBRE LA CONDUCTA DE DON RAMÓN CASTOR DE ROTAECHE A PETICIÓN DE SUS HIJOS, en sesión de Juntas Generales del 29 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol.39 rº. (Se investiga su conducta en su cargo como jefe de la quinta brigada armada de paisanos del año 1833 y las sumas recibidas de la Caja general).

COMISIÓN PARA INFORMAR SOBRE EL REGLAMENTO ORGÁNICO E INTERIOR DE LAS JUNTAS, en sesión de Juntas Generales del 27 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 46 y siguientes.

COMISIÓN PERMANENTE DE BENEFICENCIA PARA LA CONSTRUCCIÓN DE UNA CASA PROVINCIAL DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales del 28 de Octubre de 1854, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol,. 47 vº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1855

COMISIÓN DE FERROCARRIL, es una comisión especial mixta integrada por miembros de la Diputación, el Ayuntamiento de Bilbao y la Junta de Comercio, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 14 de Mayo de 1855, fol.210 rº

JUNTAS GENERALES 1856

COMISIÓN EXPEDIENTES, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11 de Julio de 1856, fol. 285.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11 de Julio de 1856, fol. 285 rº.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11de Julio de 1856, fol. 285 vº.

COMISIÓN INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11 de Julio de 1856, fol. 286 rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SERVICIOS, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11 de Julio de 1856, fol. 286 rº.

COMISIÓN FUEROS, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, 11 de Julio de 1856, 286.

COMISIÓN ECONOMICA DE FOMENTO AGRÍCOLA, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 287 rº.

COMISION DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 287 rº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales del 11 de Julio de 1856, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00169/001, fol. 287 vº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1856

COMISIÓN DE CAMINOS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ 00169/001, fol. 369 rº.

COMISIÓN DE CORTE, en sesión de la Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 1856.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

346

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1856

COMISIÓN PROYECTO DE REGLAMENTO Y PLANTILLA, en sesión de la Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 1 de Diciembre de 1856.

COMISIÓN FERROCARRIL, en sesión de Diputación general, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 15 de Diciembre de 1856, fol. 51 rº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1857

COMISIÓN REGLAMENTO DE CAMINOS, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 10 de Junio de 1857, fol.69 rº.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 18 de Junio de 1857, fol. 74.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1858

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Diputación general, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 11 de Enero de 1858, fol. 112.

COMISIÓN DIRECTORES DE CAMINOS, en sesión de la Diputación general, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 11 de Enero de 1858, fol. 112.

COMISIÓN ESPECIAL DEL CAMINO MINERO DE TRIANO, en sesión de la Diputación General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 12 de Enero de 1858, fol. 114 rº.

JUNTAS GENERALES 1858

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 5 de Julio de 1858, fol. 153 rº.

COMISIÓN EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 6 de Julio de 1858, fol. 159 y siguientes.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 6 de Julio de 1858, fol. 160 vº.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 6 de Julio de 1858, fol. 161 rº.

COMISIÓN INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 6 de Julio de 1858, fol. 161 rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACION DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, 6 de Julio de 1858, fol. 161 vº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, fol. 162 rº.

COMISIÓN DE FOMENTO DE AGRICULTURA Y ARBOLADOS, en sesión de Juntas Gene-rales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ000170/001, fol. 162 vº.

COMISIÓN CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, fol. 162 vº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, fol. 163 rº.

COMISIÓN PARA NOMBRAMIENTO DE CONSULTORES, TESOREROS Y CUARTO OFICIAL DE SECRETARIA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00170/001, fol. 164 vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

347

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1859

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, T-01533, 185.

JUNTAS GENERALES 1860

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, 9 de Julio de 1860, fol.153 rº. (Se suman los padres de provincia, entre ellos: D. Nicolás Ambrosio de Anitua, D. Timoteo de Loizaga y D. Donato Alonso de Ecenarro).

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, 9 de Julio de 1860, fol. 158 y ss.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, 9 de Julio de 1860, fol.162rº y vº.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, 9 de Julio de 1860, fol.162vº.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, 9 de Julio de 1860, fol. 163 rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACION Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 163 rº.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, enAHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 164 rº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 163 rº.

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 163 vº y 164 rº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales de 9 de Julio de 1860, enAHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 164 vº.

COMISIÓN NOMBRAMIENTO CONTADOR Y OFICIALES, en sesión de Juntas Generales, 14 de Julio de 1860, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00171/001, fol. 201 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AJ001533, 1860.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL - REGIMIENTO 1862

COMISIÓN DEL FERROCARRIL DE TRIANO, en sesión de Regimiento General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 11 de Setiembre de 1862.

COMISIÓN DE ARREGLO PARROQUIAL, en sesión del Regimiento General, en AHDB. Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 26 de Octubre de 1862, fol.48 rº.

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Adminis trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 7 de Julio de 1862, fol. 107.

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862, fol. 128 vº.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

348

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL - REGIMIENTO 1862

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de JuntasGenerales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

COMISIÓN DE BENIFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00172/001, 8 de Julio de 1862.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL Y REGIMIENTO 1863

COMISIÓN REDACCIÓN DE BASES PARA REFORMA DE UN REGLAMENTO INTERIOR DE JUNTAS Y ELECCIONES DEL GOBIERNO DEL SEÑORÍO, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 19 de Enero de 1863, fol. 77.

COMISIÓN ESTADÍSTICA DE RIQUEZA TERRITORIAL, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 22 de Enero de 1863, fol. 78 vº.

COMISIÓN DE ARREGLO PARROQUIAL, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 29 de Enero de 1863, fol. 91 rº.

SUBCOMISIÓN DEL IMPUESTO DE INDUSTRIA, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 3 de Febrero de 1863, fol. 92 rº.

JUNTAS GENERALES 1864

COMISIÓN DE REVISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 11 de Julio de 1864, fol. 244.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 13 de Julio de 1864, fol. 262.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 13 de Julio de 1864, fol.262vº.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 13 de Julio de 1864, fol.263 rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, 13 de Julio de 1864, fol. 263 vº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, fol. 264. (D. Miguel de Loredo opta inalmente en representación de las Villas y ciudad).

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

349

JUNTAS GENERALES 1864

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, fol,264 rº.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, fol. 264 vº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, fol. 265 rº.

COMISIÓN ESPECIAL DE EMPLEADOS Y ARREGLO DE OFICINAS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00173/001, fol.265vº.

JUNTAS GENERALES 1866

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 2 de Julio de 1866, fol. 157 rº.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 163 y ss.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol.164.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol.166rº.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 166 vº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 166.

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3deJulio de 1866, fol. 167 rº.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Admi nis-trativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 167.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Admi-nistrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 168.

COMISIÓN DE ESTADÍSTICA Y MARINERÍA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 169.

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, 3 de Julio de 1866, fol. 216.

COMISIÓN ESPECIAL DE EMPLEADOS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, fol. 297.

COMISIÓN ESPECIAL RELATIVA A LA SUPRESIÓN DEL ARTÍCULO 67 SOBRE JUBILACIONES Y PENSIONES DE EMPLEADOS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, Julio de 1866, fol. 298.

COMISIÓN PERMANENTE DE ESTADÍSTICA, en sesión de Juntas Generales, enAHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00174/001, julio de 1866, fol.331 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHDB, Administrativo, Obras y Transportes, AJ-1533.

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

350

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1867

COMISIÓN CONFERENCIAS ENTRE PROVINCIAS HERMANAS, en sesión de Regimiento General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, 22 de Febrero de 1866, fol. 53.

COMISIÓN ESPECIAL DE AUXILIO A FAMILIAS DE NAUFRAGIO DE ENERO DE 1866-DONATIVO DE ULTRAMAR, en sesión del Regimiento General, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, 1867, fol. 54 y 55.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHDB, Administrativo, Obras y transportes, AJ-1533.

JUNTAS GENERALES 1868

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, 1 de Julio de 1868, fol. 185 y ss. (Más Padres de Provincia: Castor María de Allende Salazar, Vicente de Belaroa, Francisco de Zabala, Juan Nicolás de Tollara, Pantaleón de Sarachu).

COMISIÓN DE JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Perma-nente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transporte, AJ-01553, 1868.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol 216-217.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, Julio de 1868, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 218 rº.

COMISIÓN DE HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, Julio de 1868, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol.218-219 rº.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, Julio de 1868, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 219 rº.

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Gene rales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol.219 vº.

COMISION DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 220 rº.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 220.

COMISION DE ESTADISTICA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 221.

COMISIÓN DE MARINERÍA, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001; fol. 221.

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 222.

COMISIÓN ESPECIAL DE EXÁMEN DEL FERROCARRIL DE TRIANO. REVISIÓN DE LA ADMINISTRACIÓN DE ESE BIENIO, en sesión de Juntas Generales de 11 de Julio de 1868, en AHDB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00175/001, fol. 286 rº.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL Y REGIMIENTO 1868

COMISIÓN ENCARGADA DEL ESTUDIO DE LAS NECESIDADES DEL PAÍS EN RELACIÓN A LA AGRICULTURA, INDUSTRIA, COMERCIO Y MARINERÍA, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001.

COMISIÓN PROVINCIAL DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001, 30deOctubre de 1868, fol. 65 rº y vº.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

351

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL Y REGIMIENTO 1868

COMISIÓN ADUANAS, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001, fol. 71 rº. (Más los Diputados Generales, los consultores y el secretario: D. Gregorio de Aguirre y D. Lorenzo de Arrieta, diputados. EL 18 de Noviembre aparecen también unidos a Villarías, Ibarrra y Coste yVildósola).

COMISIÓN DE ADUANAS EL 1 DE DICIEMBRE DE 1868, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001. (Sesolicita se nombren hasta 16 comisionados).

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1869

COMISIÓN DEL REGLAMENTO DE BENEFICENCIA MUNICIPAL, en sesión de Regimiento General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001.

JUNTAS GENERALES 1870

COMISIÓN REVISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0176/001, 4 de Julio de 1870, fol.269 vº y 270 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transporte, AT-01553.

COMISIÓN ESPECIAL PARA LA CREACIÓN DE UNIVERSIDAD CATÓLICA VIZCAÍNA, en sesión de Juntas Generales, en AHDFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00176/001, 14 de Julio de 1870, fol. 462 rº.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0177/001, julio de 1870.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRILES, en sesión de Juntas Generales, en Julio de 1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0177/001, fol.293-294.

COMISIÓN HACIENDA Y CUENTAS, en sesión de Juntas Generales, en Julio de 1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0177/001, fol.295rº.

COMISIÓN INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en Julio de1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, fol.296vº.

COMISIÓN DE FOMENTO, AGRICULTURA Y ARBOLADO, en sesión de Juntas Generales, en Julio de 1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0177/001, fol. 296.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en julio de 1870, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, fol. 296.

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de juntas Generales, en julio de 1870, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, fol. 297.

COMISIÓN DE ESTADÍSTICA Y MARINERÍA, en sesión de Juntas Generales, en julio de 1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, fol.297.

COMISIÓN DE EXPEDIENTES Y MEMORIALES, en sesión de Juntas Generales, en julio de 1870, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, fol. 297.

COMISIÓN JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transporte, AT-01553

Joseba Agirreazkuenaga

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

352

JUNTAS GENERALES 1872

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00177/001, 5 de diciembre de 1872, fol. 350 vº y 351 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transporte, AT-01553.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1873

COMISIÓN DE LA JUNTA DE ARMAMENTO Y DEFENSA, en sesión de Diputación General de 9 de Abril, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, fol. 63 rº.

COMISIÓN GOBIERNO Y PROPIETARIOS DE MINAS EXPORTADORES MINERAS SOBRE USO DE CARGADEROS DE MINERAL EN EL DESIERTO, en sesión de Diputación General de 7 de Abril de 1873, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, fol. 73 y ss.

COMISIÓN DE SOSTENIMIENTO DE LOS GASTOS DE GUERRA, en sesión de Diputación general de 23 de Abril de 1873, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ-0178/001.

COMISIÓN JUNTA DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Diputación General, enAHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AT-01553.

DIPUTACIÓN GENERAL O FORAL 1875

COMISIÓN CONFERENCIAS DE LAS 3 PROVINCIAS HERMANAS, en sesión de Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ-00178/001, 30 de Agosto de 1875, fol. 208.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-01553.

COMISION DEL FERROCARRIL DE TRIANO, en sesión de Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y Transportes, AT-01553.

JUNTAS GENERALES 1876

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 24 de Abril de 1876, fol. 225.

COMISIÓN DE FUEROS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de Abril de 1876, fol. 243.

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876, fol. 305 rº.

COMISIÓN DE HACIENDA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN DE CAMINOS Y FERROCARRIL, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN DE INSTRUCCIÓN PÚBLICA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN DE LIQUIDACIÓN Y NIVELACIÓN DE SUMINISTROS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN DE CULTO Y CLERO, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

Joseba Agirreazkuenaga De la prohibición de las «Comisiones» en las Juntas Generales de Bizkaia a su institucionalización y desarrollo

353

JUNTAS GENERALES 1876

COMISIÓN DE BENEFICENCIA, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN DE PETICIONES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN ESPECIAL DE CONSULTORES Y EMPLEADOS, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 25 de setiembre de 1876.

COMISIÓN ESPECIAL PARA REEDIFICACIÓN DE IGLESIAS DE ABANDO, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 29 de Setiembre de 1876, fol. 386 rº y vº.

COMISIÓN ESPECIAL DE LENGUA VASCONGADA, en sesión de la Diputación General, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00178/001, 29 de Setiembre de 1876, fol. 386 rº y vº.

COMISIÓN CORTES, en sesión de D.G, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ00179/001, 17 de Octubre de 1876, fol. 6 vº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AT-01553.

En noviembre en la Junta de Caminos se nombra a la COMISIÓN DE FERROCARRILES, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AT-01553.

JUNTAS GENERALES AÑO 1877

COMISIÓN DE PODERES, en sesión de Juntas Generales, en AHFB, Administrativo, Gobierno y asuntos eclesiásticos, AJ0179/001, 18 de Abril de 1877, fol. 104 rº.

COMISIÓN DE LA JUNTA PERMANENTE DE CAMINOS, en sesión de la Junta Permanente de Caminos, en AHFB, Administrativo, Obras y transportes, AT-01553.

354

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918 La creación delascomisiones permanentes legislativas

María Victoria Fernández Mera

La reforma de los Reglamentos parlamentarios que tuvo lugar en 1918 fue un compromiso del que sería el segundo Gobierno de concentración de la Restauración, el denominado «Gobierno nacional». Así lo reconocía el nuevo Presidente del Consejo de Ministros, Antonio Maura, a los periodistas, que a las puertas del Palacio Real, le esperaban la noche del 21 de marzo de 1918.

Allí mismo, Maura, tras las consultas con el Rey, señaló que el nuevo Go-bierno tenía como objetivos principales, aprobar la inanciación de las reformas militares, el proyecto de amnistía a los detenidos por la huelga general de 1918, el Presupuesto para 1919 y la reforma de los Reglamentos parlamentarios. 1

Al día siguiente, el 22 de marzo, el nuevo gabinete se presentó ante el Con-greso de los Diputados y ante el Senado, en ambas Cámaras el discurso de Maura dejaba claro que la reforma del Reglamento era una de las preocu-paciones prioritarias del Gobierno, una cuestión primordial y necesaria, no sólo para llevar a término el programa que se había propuesto, sino también para devolver a la institución parlamentaria la legitimidad y el prestigio que aquella merecía.

En el Congreso de los Diputados Maura señalaba [...] promoveremos una reforma reglamentaria, que salvará en toda su integridad la libertad de Tribuna y todas las prerrogativas de los parlamentarios; pero que hará expeditas, fáciles y fecundas las deliberaciones y redimirá los prestigios de las Cámaras del quebranto que resulta cuando los medios que el Reglamento dá para llegar al in de votar las leyes estorban que las leyes se voten y las necesidades públicas se satisfa*gan. 2

1 ABC (Madrid), 22 de marzo de 1918, p. 9.2 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el viernes 22 de marzo

de 1918, núm. 2, p. 17. En similares términos se manifestaba Antonio Maura en el Senado: Creemos que es preliminar necesario, anhelo primordial, reformar el Reglamento parlamentario, para que sirvan las deli-beraciones eicaz y prontamente al bien público, salvando en toda su integridad la libertad de la Tribuna y to-das las prerrogativas de la representación parlamentaria, para que se redima el prestigio de las Cortes de una de las mayores quiebras que padece, como lo padece toda institución en que el rito ahoga el dogma, en que el procedimiento impide la justicia...En Diario de Sesiones de las sesiones de Cortes. Senado. Sesión celebrada el viernes 22 de marzo de 1918, núm. 4, p. 31.

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

355

Cabe preguntarse, cómo había transcurrido la vida parlamentaria durante los primeros cuarenta años de la Restauración, para que el nuevo Gobierno considerara prioritario reformar los Reglamentos de ambas Cámaras.

I Contexto histórico-político de la reforma reglamentaria

Lacrisispolítica de 1913-1917

El sistema político diseñado por Antonio Cánovas del Castillo tras la res-tauración borbónica descansaba en el turno o alternancia pacíica en el Go-bierno de los dos partidos dinásticos, el partido conservador, liderado por el propio Cánovas y el partido liberal, liderado por Sagasta.

Esta alternancia pacíica se basaba en el acuerdo tácito entre ambos parti-dos para no prorrogar indeinidamente su estancia en el Gobierno, alterando la voluntad de los electores mediante la manipulación y el fraude electoral.

Alrededor de esta solidaridad dinástica entre conservadores y liberales se fue gestando todo un sistema de prácticas, usos y convenciones, que Sánchez Agesta deine como «Constitución consuetudinaria», 3 y que Miguel Marto-rell denomina «reglas del juego», 4 en deinitiva, normas complementarias al texto constitucional y a los reglamentos parlamentarios, conforme a las cuales se desenvolvió por un lado, la relación entre conservadores y liberales, como protagonistas del turno, rigiendo sus relaciones como partido de gobierno y principal minoría en el Congreso y, por otro lado, las relaciones del Gobierno con el resto de las minorías con representación parlamentaria.

Esta situación de entendimiento empezó a cambiar a partir de 1913 como consecuencia de una serie de circunstancias, que terminaron por provocar la crisis del sistema político diseñado por Cánovas años atrás.

Por un lado, el hecho de que los dos grandes partidos dinásticos se divi-dieran ante la falta de un líder capaz de mantener la unidad y el acuerdo en-tre las distintas facciones que los integraban, perdiendo su cohesión interna y fracturándose en minorías que buscaban alcanzar el poder por sí mismas, unido al arraigo electoral de los candidatos en sus distritos, los cuales reno-vaban sus actas de diputado con independencia de quien gobernara, conllevó que fuera prácticamente imposible para conservadores y liberales conseguir las mayorías absolutas y monopartidistas que durante años habían facilitado su alternancia pacíica en el Gobierno.

3 Sánchez Agesta, Luis: Historia del constitucionalismo español. Madrid : Instituto de Estudios Po-líticos, 1964. 461 p., pp. 325-330.

4 Martorell Linares, Miguel: «Gobierno y parlamento: las reglas del juego». En Cabrera, Mer-cedes. (dir.): Con luz y taquígrafos: el Parlamento en la Restauración (1913-1923). Madrid: Taurus, 1998. pp. 211-272. Del mismo autor, para las relaciones que se establecieron entre gobiernos, mayorías y minorías, «La crisis parlamentaria de 1913-1917. La quiebra del sistema de relaciones parlamentarias de la Restau-ración». En Revista de Estudios Políticos (Nueva época). Madrid. N. 96 (1997), pp. 137-161; «Gobierno y mayorías parlamentarias en los años previos a la crisis de 1917. Historia de una paradoja». En Revista de Estudios Políticos (Nueva época). Madrid. N. 93 (1996), pp. 331-344.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

356

Por otro lado, la creciente movilización social en las ciudades cambió el comportamiento electoral de la sociedad española, de tal manera que los par-tidos políticos Reformista, Socialista y Liga Regionalista aumentaron su re-presentación en el Parlamento y, con ello, su capacidad de presión y obstruc-ción sobre el Gobierno, abandonando el papel meramente testimonial que hasta entonces habían tenido.

Como consecuencia de todo ello, los distintos gabinetes tuvieron que con-vivir con Parlamentos fragmentados y sufrir fuertes campañas obstruccio-nistas, protagonizadas no sólo por las minorías hasta entonces ajenas al tur-no, sino también por los propios disidentes dentro de los partidos dinásticos. Esta situación provocó una gran inestabilidad gubernamental, sucediéndose Gobiernos muy breves, incapaces de poner en marcha un mínimo programa legislativo, que pudiera hacer frente a la grave crisis social y económica pro-vocada por la Guerra Mundial, y que desembocó en la frecuente suspensión o disolución anticipada de las Cortes. 5

El turno, por tanto, era historia, al igual que los usos y normas de compor-tamiento que habían regido las relaciones ente el Legislativo y el Ejecutivo durante las cuatro primeras décadas de la Restauración.

Si bien los Reglamentos de ambas Cámaras habían sido eicaces mientras conservadores y liberales se turnaban, pacíicamente, en el Gobierno, y mien-tras el resto de las fuerzas parlamentarias aceptaban el orden establecido; se mostraron totalmente inútiles para regir las relaciones que surgieron entre las nuevas fuerzas con representación parlamentaria.

La salida de esta situación llegó con la formación de los gobiernos de concen-tración y con la modiicación de los Reglamentos parlamentarios y de las «re-glas del juego», a ello respondía la reforma reglamentaria en ambas Cámaras, enfocada, necesariamente, a reforzar el poder del Ejecutivo sobre el Legislativo.

El primer Gobierno de concentración se creó tras las elecciones de febrero de 1918, pero apenas sobrevivió un mes. La situación requirió la intervención del Rey con la formación del segundo Gobierno de concentración, el «Go-bierno nacional», presidido por Antonio Maura, con el presencia de Eduardo Dato, del conde de Romanones, de Manuel García Prieto, de Santiago Alba y de Francisco Cambó.

La reforma reglamentaria que ahora se emprendía afectaba al sistema de comisiones, con la creación de las Comisiones permanentes legislativas por Ministerios, limitaba el poder de iniciativa parlamentaria, en la medida que su ejercicio representará un aumento de gastos y modiicaba los procedimien-tos de discusión, al introducir una serie de instrumentos que evitaran la obs-trucción a la actividad del Parlamento. 6

5 Ver gráico núm. 1.6 Un estudio de toda la reforma en Tomas Villarrolla, Joaquín : «La reforma del Reglamento del

Congreso de los Diputados en 1918». En Revista del Instituto de Ciencias Sociales. Madrid. N. 21 (1973), pp. 11-59. Cillán García De Iturrospe, María Coro : Historia de los reglamentos parlamentarios en Espa-

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

357

II La creación de las Comisiones permanentes legislativas

Tras la restauración borbónica y la aprobación de la Constitución de 1876, el poder legislativo se coniguró conforme al tradicional principio bicameral que había regido la organización del Parlamento español desde el Estatuto Real.

Las Cortes estaban formadas por el Congreso de los Diputados y el Senado. Los diputados eran elegidos por cinco años, por sufragio, que fue primero res-tringido y después universal. 7 Por su parte, la Cámara alta, de naturaleza mix-ta, se componía de senadores vitalicios, bien nombrados por el Rey, bien de derecho propio, y senadores electivos nombrados por las corporaciones y ma-yores contribuyentes; estos últimos se renovaban por mitad cada cinco años y en su totalidad en caso de que el Rey disolviera la parte electiva del Senado.

Aunque la Constitución disponía que las Cortes debían reunirse todos los años, no establecía un período de sesiones anual mínimo obligatorio, de tal modo que, siguiendo una práctica arraigada en el parlamentarismo español, los Gobiernos recurrieron a la suspensión de las sesiones y a la disolución de las Cortes de modo bastante frecuente y arbitrario, dando lugar a largos inte-rregnos parlamentarios.

Las sesiones en ambas Cámaras se iniciaron el 15 de febrero de 1876. En la sesión del día siguiente, el Congreso de los Diputados acordaba regirse por el Reglamento de 1847; 8 mientras que el Senado adoptaba el Reglamento para el gobierno interior de 30 de junio de 1871. 9

Como hemos señalado, el Gobierno nacional presidido por Antonio Mau-ra, desde el momento de su constitución y en su inmediata presentación ante las Cámaras, dejó claro que la reforma de los reglamentos parlamentarios era una de sus preocupaciones más inmediatas. Y así fue, el 17 de abril siguiente, el Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados publicaba la proposición de ley presentada por el diputado conservador José Sánchez Guerra sobre la reforma de varios artículos del Reglamento de la Cámara, en la que [...] re-cogiendo y encauzando indicaciones y aspiraciones de la opinión, y sirviendo el propósito de dar forma reglamentaria a notorios compromisos de Gobierno, ajus-tándose a lo prevenido en el art. 224 del Reglamento [...], el diputado irmante sometía la proposición a la deliberación de la Cámara. 10

ña: 1810-1936. (Tesis doctoral no publicada). Universidad Complutense de Madrid, Facultad de Derecho, Madrid, 1985. 2 v.; Cabrera, Mercedes : «La reforma del Reglamento de la Cámara de Diputados en 1918». En Revista de Estudios Políticos (Nueva época). Madrid. N. 93 (1996), pp. 359-379.

7 La ley electoral de 28 de diciembre de 1878 estableció el sufragio censitario; esta ley fue modiicada por el Gobierno liberal de Sagasta, mediante la Ley de 26 de junio de 1890, que introdujo el sufragio universal.

8 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión del miércoles 16 de febrero de 1876, núm. 2, p. 14.

9 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el miércoles 16 de febrero de 1876, núm. 2, p. 2.10 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 17 de abril de 1918,

núm. 20, apéndice 2º. Hay un error al citar el artículo 224, pues se trata del artículo 223, donde se re-coge que la proposición de reforma del Reglamento seguirá los trámites de una proposición de ley.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

358

Por su parte, el senador Manuel Allendesalazar, en la sesión del 11 de abril, presentaba la moción sobre reforma del Reglamento del Senado, donde entre otras razones, argumentaba [...] la conveniencia de introducir las modiicaciones necesarias para que se puedan organizar aquellas Comisiones de carácter perma-nente que requiere la actividad actual de los servicios públicos del Estado [...]. 11

La proposición de reforma, conforme disponían los reglamentos vigentes tanto en el Congreso como en el Senado, se tramitó como proposición de ley 12 Así, una vez presentada la iniciativa de reforma del Reglamento y tomada en consideración, se anunció que pasaría a las Secciones para el nombramiento de la Comisión especial que se ocuparía del dictamen. 13

Al respecto, hay que señalar que entonces regía el sistema de Secciones, de Comisiones especiales con carácter temporal y legislativo y de Comisiones permanentes, no legislativas. De este modo, cada una de las dos Cámaras quedaba dividida en siete Secciones, a las que pasaban los proyectos y propo-siciones de ley para su conocimiento; una vez que se consideraban suicien-temente instruidas sobre los mismos, cada Sección nombraba un diputado o un senador, en su caso, para que formara parte de la Comisión especial que se ocuparía de la elaboración del dictamen y que quedaba disuelta con la apro-bación del mismo. 14

Siguiendo, por tanto, el trámite previsto en ambos Reglamentos, la propo-sición de reforma reglamentaria presentada en cada Cámara pasó a las Sec-ciones correspondientes que, a su vez, procedieron a nombrar los miembros que constituirían la Comisión especial respectiva. 15 Tan solo unos días des-pués, en las sesiones de 23 de abril, en el Senado y 24 de abril, en el Congreso, se dio lectura al dictamen de la cada Comisión. 16

Con respecto al sistema de comisiones, el hecho más signiicativo de la re-forma residió en la creación de las Comisiones permanentes legislativas, cla-siicadas por departamentos ministeriales. Este punto de la reforma tenía un antecedente directo en el artículo 51 del Reglamento interino de las Cortes

11 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el jueves 11 de abril de 1918, núm. 17, apéndice 4º.12 El artículo 232 del Reglamento del Senado señalaba que la proposición de reforma del Reglamento

seguirá los trámites de una proposición de ley. El artículo 223 del Reglamento del Congreso disponía que la proposición de reforma del Reglamento seguirá los trámites de una proposición de ley.

13 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el jueves 11 de abril de 1918, núm. 17, (toma en consideración). Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 18 de abril de 1918, núm. 21, p. 476 (toma en consideración).

14 El Reglamento del Congreso de los Diputados de 1838 introdujo en el procedimiento legislativo el sistema francés de Secciones y Comisiones especiales temporales de carácter legislativo. Para la evo-lución del sistema de comisiones consultar el trabajo previo Fernández Mera, Victoria : “La evolución de las comisiones parlamentarias: la creación de las comisiones permanentes legislativas”. En Cuadernos de Derecho Público. N. 33 (enero-abril 2008), pp. 89-119.

15 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el viernes 12 de abril de 1918, núm. 18, (constitución de la Comisión sobre la moción de reforma del Reglamento del Senado). Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 19 de abril de 1918, núm. 22, p. 520 (constitución de la Comisión para la proposición reformando varios artículos del Reglamento del Congreso).

16 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el martes 23 de abril de 1918, núm. 27, apéndice único y anexo. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 24 de abril de 1918, núm. 26, apéndice 4º.

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

359

Constituyentes de 1873, 17 donde ya se establecían como órganos permanentes, relacionados con los departamentos ministeriales existentes, las Comisiones de Presidencia del Consejo, Estado, Gracia y Justicia, Guerra, Marina, Hacienda, Gobernación, Fomento y Ultramar. Como señala Vila Ramos, el artículo 51, al clasiicar las Comisiones permanentes no sólo en base a una materia objetiva, sino también según la estructura ministerial del Gobierno, supuso un avance signiicativo en la organización del sistema de comisiones parlamentarias. 18

El artículo 65 del dictamen de la Comisión sobre la proposición reformando varios artículos del Reglamento del Congreso quedaba enunciado de la siguiente manera:

Art. 65. También permanentes para cada legislatura, pero compuestas de veintiún Diputados, elegidos tres por cada Sección, habrá Comisiones de Presidencia del Consejo de Ministros, de Estado, de Gracia y Justicia, de Hacienda, de Guerra, de Marina, de Gobernación, de Fomento y de Instrucción pública y Bellas Artes, así como de otros Ministerios, cuando fueren instituidos, para entender, respectivamente, en los proyectos de ley y en los demás asuntos de los distintos departamentos.

Por su parte, el artículo 82 del dictamen de la Comisión sobre el proyecto de Reglamento del Senado disponía lo siguiente:

Art. 82 [...] Las Comisiones de asuntos y proyectos de ley de los Departamentos ministeriales serán elegidas directamente por el Senado y se compondrán de quince individuos. Estas Comisiones permanentes de Ministerio serán:

A. Presidencia y EstadoB. Gracia y Justicia y responsabilidad civil de los funcionariosC. Guerra y MarinaD. HaciendaE. GobernaciónF. Instrucción públicas y Bellas ArtesG. Fomento

Durante el debate de totalidad, los diputados y senadores que intervinie-ron en defensa del dictamen respectivo, 19 destacaron, como principales in-

17 El Reglamento interino de las Cortes Constituyentes de 1873 aunque tuvo poca vigencia, introdujo importantes novedades en el sistema de comisiones parlamentarias. Además de suprimir la división de la Cámara en Secciones, diferenciar entre Comisiones especiales y permanentes y especiicar que estas últimas duraban toda la legislatura y se nombraban al principio de la misma (art. 50), modiicó el siste-ma de trabajo al asignar a las Comisiones permanentes carácter legislativo, ya que los proyectos y pro-posiciones de ley pasaban a las Comisiones permanentes respectivas (art. 70) y no a las especiales como había sido hasta ahora.

18 Vila Ramos, Beatriz : Los sistemas de comisiones parlamentarias. Madrid : Centro de Estudios Po-líticos y Constitucionales, 2004. 410 pp., p. 191.

19 El art. 112 del Reglamento del Congreso disponía que en los dictámenes de mucha extensión o gra-vedad, se veriicará la discusión primero en su totalidad, y después por párrafos. En similares términos, el art. 127 del Reglamento de Senado señalaba que en los dictámenes de mucha extensión e importancia, se procederá a la discusión primero en la totalidad y después por artículos o párrafos. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesiones celebradas los días 26, 27, 29 y 30 de abril de 1918, núms. 28, 29, 30 y 31 (Debate de totalidad). Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el lunes 29 de abril de 1918, núm. 31 (Debate de totalidad).

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

360

convenientes del sistema de Comisiones especiales temporales entonces vi-gente, la falta de especialización y continuidad en la labor de sus miembros, además de la injerencia ministerial en su nombramiento.

Efectivamente, con la transformación de estas instituciones temporales en permanentes por legislatura se pretendía conseguir que sus integrantes tu-vieran la competencia y preparación técnica que, de manera creciente, venía exigiendo la actividad social y política del Estado, y evitar la intromisión mi-nisterial en el nombramiento de los parlamentarios que habrían de componer estas comisiones.

Lo cierto es que, durante los turnos en contra, la creación de las Comisio-nes permanentes legislativas apenas suscitó controversia alguna. En princi-pio, todos los parlamentarios que intervinieron se mostraron de acuerdo con su creación, si bien un tanto escépticos con su futuro resultado.

Quizá, el punto que provocó mayor interés fue, precisamente, el de la in-jerencia ministerial, pues era normal que los parlamentarios integrantes de las distintas Comisiones especiales fueran, prácticamente, nombrados por el Gobierno o por el Ministro que presentaba el proyecto de ley. Así lo ha-cía ver el diputado por Salamanca, Eloy Bullón, de la facción conservadora, que consumió el primer turno en contra y que si bien consideraba la crea-ción de las Comisiones permanentes como uno de los aciertos de la refor-ma, éstas perderían toda credibilidad y eicacia si en su constitución no se eliminaba la injerencia gubernamental. 20 De igual modo se manifestaba el diputado independiente Augusto Barcia, encargado de consumir el cuarto turno en contra, al mostrarse totalmente de acuerdo con la creación de las Comisiones permanentes, que consideraba necesarias para intensiicar la labor parlamentaria y garantizar la preparación técnica e intelectual de sus miembros, aunque el mencionado diputado pensaba que no servirían de nada si no se libraba al Parlamento de la tiranía que el Ejecutivo ejercía en la composición de las Secciones y en el nombramiento de las Comisiones. 21

Consumidos los turnos en contra, el diputado de la minoría socialista In-dalecio Prieto, declaraba su apoyo a la creación de las Comisiones perma-nentes ministeriales, pero siempre que en su composición quedase garanti-zada la representación de las minorías, con el in de que aquéllas no siguieran siendo meras comparsas en torno al respectivo Ministro. 22

20 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el viernes 26 de abril de 1918, núm. 28, p. 670.

21 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el lunes 29 de abril de 1918, núm. 30, p. 743.

22 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 30 de abril de 1918, núm. 31, p. 756. Al respecto, Prieto presentó varias enmiendas que fueron rechazadas, proponiendo que los diputados miembros de las comisiones fueran elegidos por el conjunto de la Cámara y no por las Sec-ciones. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el 1 de mayo de 1918, núm. 32, Ap. 3.a y Sesión celebrada el 6 de mayo de 1918, núm. 35, pp. 916 y 917.

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

361

Al respecto, durante la defensa del dictamen, el mismo Maura no tuvo reparos en reconocer lo que venía siendo práctica habitual en la vida parla-mentaria española:

Hasta ahora [...] cuando viene una iniciativa del Poder real, una iniciativa legislativa, quienquiera que haya ocupado este banco, el Gobierno o el Ministro autor del proyecto nombra una Comisión de defensores de su pensamiento, de asociados a su propósito, de colaboradores para su intento; designa los individuos de la Comisión que cree o sabe que han de estar conformes y que han de apoyar su pensamiento, que contradictores ya habrá fuera de la Comisión, y así viene marchando constantemente la vida parlamentaria. Pues ahora eso se suprime; ahora es el Congreso el que organiza desde el principio sus Comisiones por materias y aguarda las iniciativas de los Ministros.

[...] Las nuevas Comisiones son el Parlamento, salen de la entraña del Parlamento y siguen siendo la entraña de éste, y se organizan para que sea su labor persistente, sistemática, orgánica y perita, por la persistencia en una especialidad, por la responsabilidad dentro de la Comisión de aquellos que de cada asunto se ocupen, porque ellos van a traer luego al debate la representación del juicio de la Comisión. 23

También suscitó alguna crítica, el hecho de que ambos Reglamentos man-tuviesen la opción de que un proyecto de ley pudiera ser dictaminado por una Comisión especial de siete diputados o, en su caso, senadores, elegidos por las Secciones, previo acuerdo de toda la Cámara. Este punto no dejaba de estar en contraposición con las razones que, de forma tan vehemente, habían dado los defensores del dictamen de reforma a la hora de justiicar la crea-ción de las Comisiones permanentes de carácter legislativo.

En la sesión del 14 de mayo de 1918, 24 el Congreso de los Diputados aprobó el proyecto de reforma de su Reglamento, quedando organizado el sistema de Comisiones de la siguiente manera:

Sistema de Comisiones Congreso de los Diputados

Reglamento de 1847

Sistema de Comisiones Congreso de los Diputados

Reglamento de 1918

Comisiones permanentes no legislativas (arts. 66-71)

Comisiones permanentes no legislativas (arts. 62-64)

Actas Electorales

Presupuestos Presupuestos

Examen de Cuentas Examen de Cuentas

Peticiones Peticiones

Gobierno interior Gobierno interior

Corrección de estilo Corrección de estilo

Suplicatorios

Incompatibilidades e incapacidades

23 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el martes 30 de abril de 1918, núm. 31, p. 768.

24 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión celebrada el martes 14 de mayo de 1918, núm. 39.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

362

Sistema de Comisiones Congreso de los Diputados

Reglamento de 1847

Sistema de Comisiones Congreso de los Diputados

Reglamento de 1918

Comisiones permanentes legislativas (art. 65)

Presidencia del Consejo (Presidencia del Consejo de Ministros)

Estado (Ministerio de Estado)

Gracia y Justicia (Ministerio de Gracia y Justicia)

Hacienda (Ministerio de Hacienda)

Guerra (Ministerio de Guerra)

Marina (Ministerio de Marina)

Gobernación (Ministerio de Gobernación)

Fomento (Ministerio de Fomento)

Instrucción Pública y Bellas Artes (Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes)

Comisiones especiales temporales legislativas (arts. 60-65)

Comisiones especiales temporales legislativas (art. 67)

Cuadro 1. Sistema de Comisiones del Congreso de los Diputados según los Reglamentos de 1847 y 1918

El Reglamento de 1918 distinguió tres tipos de comisiones: permanentes no legislativas, permanentes legislativas y especiales temporales.

Siguiendo lo establecido en la reglamentación de 1847, con la reforma se mantenían, prácticamente, las mismas Comisiones permanentes no legisla-tivas (art. 62-64): Incompatibilidades e Incapacidades, Examen de cuentas, Peticiones, Gobierno interior, Corrección de estilo y Suplicatorios, además de la Comisión de Presupuestos (art. 66).

La novedad llegaba con la redacción del artículo 65, el cual enumeraba las Comisiones legislativas permanentes que, conforme a la estructura ministe-rial del momento, eran las siguientes: Presidencia del Consejo (Presidencia del Consejo de Ministros), Estado (Ministerio de Estado), Gracia y Justicia (Ministerio de Gracia y Justicia), Hacienda (Ministerio de Hacienda), Guerra (Ministerio de Guerra), Marina (Ministerio de Marina), Gobernación (Minis-terio de Gobernación), Fomento (Ministerio de Fomento), Instrucción públi-ca y Bellas Artes (Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes).

Este mismo artículo 65 disponía la creación de otras Comisiones perma-nentes si se producían cambios en los departamentos ministeriales. De este modo, la creación del Ministerio de Abastecimientos por Real Decreto de 3 de septiembre de 1918, supuso la constitución de la Comisión de Abastecimien-tos; por Acuerdo del Congreso de 14 de abril de 1920 se creó la Comisión de Legislación Social; por Real Decreto de 8 de mayo de 1920 se creó el Ministerio de Trabajo y desapareció el de Abastecimientos, por lo que la Comisión de Tra-

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

363

bajo sustituyó a la de Abastecimientos; inalmente, por Acuerdo del Congreso de 25 de febrero de 1921 se creó la Comisión de Trabajo y Legislación Social.

Estas Comisiones estaban compuestas por 21 diputados, elegidos tres por cada Sección, y a ellas se remitían todos los proyectos y proposiciones de ley presentados en la Cámara; si bien, como hemos señalado, el Reglamento con-templaba la posibilidad de crear por acuerdo del Congreso, excepcionalmen-te, Comisiones especiales, a las que se podría enviar un proyecto o proposi-ción de ley para su dictamen (art. 67).

Si bien la Cámara seguía dividida en siete Secciones, sus competencias que-daban limitadas. Así, aunque la Sección seguía siendo el órgano encargado de nombrar a los miembros de las distintas Comisiones, se cambiaba el me-canismo de elección, que ahora se hacía entre los miembros de cada Sección por papeletas y voto limitado, es decir, en cada papeleta sólo podían incluirse dos nombres, intentando favorecer con ello la representación de las minorías y limitando la posible injerencia de los ministros en su composición. También se introdujeron límites a la participación de las Secciones en el procedimiento legislativo, pues con esta reforma los proyectos de ley pasaban directamente a la comisión competente, no así las proposiciones de ley, sobre las cuales aqué-llas conservaban la función de autorizar su lectura en pleno.

El sistema de Comisiones del Senado, según el nuevo Reglamento aproba-do en la sesión de 16 de mayo de 1918, 25 quedaba organizado de la siguiente manera:

Sistema de Comisiones Senado

Reglamento de 1871

Sistema de Comisiones Senado

Reglamento de 1918

Comisiones permanentes no legislativas (art. 81)

Comisiones permanentes no legislativas (arts. 81 y 82)

Actas Actas

Fomento y conservación de la Biblioteca del Senado

Conservación y fomento de la Biblioteca del Senado

Gobierno interior Gobierno interior

Presupuestos generales del Estado Presupuestos generales del Estado

Examen de Cuentas generales del Estado Examen de Cuentas generales del Estado

Nombramiento y separación libre de los Ministros del Tribunal de Cuentas del Reino

Inspección de la Deuda Pública Inspección de la Deuda Pública

Concesión de gracias o pensiones a persona o personas determinadas

Peticiones Peticiones

Corrección de estilo Corrección de estilo

Obras públicas

25 Diario de Sesiones de las Cortes. Senado. Sesión celebrada el jueves 16 de mayo de 1918, núm. 41, apéndice 11.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

364

Sistema de Comisiones Senado

Reglamento de 1871

Sistema de Comisiones Senado

Reglamento de 1918

Comisiones permanentes legislativas (art. 81.11 y 82)

Presidencia y Estado y asuntos de África (Presidencia del Consejo de Ministros, Estado)

Gracia y Justicia y responsabilidad civil de los funcionarios (Ministerio de Gracia y Justicia)

Guerra y Marina (Ministerios de Guerra y de Marina)

Hacienda (Ministerio de Hacienda)

Gobernación (Ministerio de Gobernación)

Instrucción Pública y Bellas Artes (Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes)

Gobernación (Ministerio de Gobernación)

Fomento (Ministerio de Fomento)

Instrucción Pública y Bellas Artes (Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes)

Comisiones especiales temporales legislativas (arts. 71 y 80)

Comisiones especiales temporales legislativas (art. 82)

Cuadro 2. Sistema de Comisiones del Senado en los Reglamentos de 1871 y 1918

Se mantenían como Comisiones permanentes no legislativas (art. 81): Ac-tas, Conservación y fomento de la Biblioteca del Senado, Gobierno interior, Presupuestos Generales del Estado, Examen de cuentas generales del Estado, Inspección de la Deuda Pública, Concesión de gracias o pensiones a persona o personas determinadas, Peticiones, Corrección de estilo y, con carácter le-gislativo, la Comisión de Obras públicas (art. 82).

Del mismo modo que en el Congreso de los Diputados, la novedad llegaba con la introducción, con carácter permanente y legislativo, de las Comisiones de asuntos y proyectos de ley de los Departamentos ministeriales (art. 81.11) que, según disponía el artículo 82, eran las siguientes: Presidencia y Estado y asun-tos de África, Gracia y Justicia y responsabilidad civil de los funcionarios, Guerra y Marina, Hacienda, Gobernación, Instrucción pública y Bellas Artes y Fomento. No obstante, al igual que en la Cámara baja, el Reglamento con-cedía al Gobierno la opción de que cualquier proyecto de ley, en vez de pasar a la Comisión permanente respectiva, fuera dictaminado por una Comisión especial de siete senadores elegidos por las Secciones (art. 82).

Estas Comisiones permanentes de Ministerio estaban compuestas por quince senadores, nombrados directamente por toda la Cámara. Durante los tres primeros días de cada legislatura, el senador interesado en formar parte de alguna Comisión, lo debía notiicar a la secretaría correspondiente que,

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

365

con esta información, elaboraba una lista o papeleta de votación con el nom-bre de quince senadores. En la sesión plenaria, cada senador debía marcar, por cada comisión, diez nombres en cada papeleta de votación, resultando elegidos los quince que hubieran obtenido mayor número de votos.

Con respecto a este último punto, se produce una importante diferencia entre los Reglamentos de ambas Cámaras; ya que, tal y como hemos visto, en el Congreso de los Diputados seguían siendo las Secciones las encargadas del nombramiento de los diputados que formaban parte de las Comisiones, aun-que ahora mediante el sistema de papeletas y voto limitado.

Al respecto, hay que señalar que el sistema de Secciones era un instru-mento puramente francés, que formaba parte de su tradición política, inclu-so antes de que fuera constitucionalizado en la Francia de la Restauración. El Reglamento de 25 de junio de 1814 de la Cámara de diputados disponía la división de la citada asamblea en nueve Bureaux; entre cuyas funciones estaba la de nombrar las Comisiones especiales y temporales encargadas de dicta-minar los proyectos de ley presentados en la Cámara. En similares términos, este mismo sistema de Secciones fue recogido por el Reglamento del Congre-so de los Diputados de 1838 (art. 17), pasando a los Reglamentos posteriores.

El sistema de Secciones, mecanismo propio del parlamentarismo clásico, había respondido a un momento en que los partidos políticos no tenían pro-tagonismo alguno en el Parlamento, dominado por la independencia y la li-bertad del diputado. Pero cuando a principios del siglo xx, los partidos políti-cos aparecen en la escena electoral y controlan con fuerte disciplina de grupo el voto y las opiniones de sus miembros, las Secciones pierden sus funciones y su razón de ser.

De este modo, cuando en 1902, la Cámara de diputados francesa modii-có su Reglamento y adoptó el sistema de grandes Comisiones permanentes, organizadas por asuntos, si bien mantuvo el sistema de Bureaux y la compe-tencia de éstos para elegir a los miembros de estas Comisiones permanentes, también contempló la opción de que aquéllos fueran elegidos por toda la Cá-mara, a partir de listas propuestas para cada comisión. De hecho, el interés para que en la composición de las mismas estuvieran representadas las dis-tintas fuerzas parlamentarias, llevó a que en la práctica fuera toda la Cámara, organizada en grupos políticos, la que procediera al nombramiento de sus miembros. Así se terminó por reconocer con la Resolución de la Cámara de diputados del 1 de julio de 1910, al disponer que los miembros de las Comi-siones permanentes fueran elegidos por los grupos políticos. 26 La igura del grupo parlamentario fue, inalmente, institucionalizada en el Reglamento de la Cámara de diputados de 1914; en España, sin embargo, el reconocimiento jurídico de los grupos parlamentarios no llegó hasta la II República.

26 Barthélemy, Joseph : Essai sur le travail parlementaire et le système des commissions. Paris : Librai-rie Delagrave,1934, 373 p., pp. 39-40.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

366

III Actividad de las Comisiones permanentes legislativas

Si bien la reforma de 1918 no contempló la obligación de que el Parlamento se reuniera durante un periodo de sesiones anual ijo, si hay que señalar que, coincidiendo con la aplicación de los nuevos Reglamentos en ambas Cámaras, los interregnos parlamentarios no fueron tan largos como en etapas anteriores.

Gráico 1. Relación entre la duración de las Legislaturas y la reunión efectiva de las Cortes 27

El gráico superior describe la relación entre la duración, en meses, de las siete Legislaturas seleccionadas y el tiempo que durante las mismas, las Cor-tes estuvieron reunidas. La disposición de los valores en ambas series no per-mite observar cómo, a partir de la Legislatura de 1918-1919, coincidiendo con la aplicación de la reforma reglamentaria, la relación se equilibra, e incluso, aumenta el tiempo de reunión efectiva de las Cámaras, demostrando con ello que los Gobiernos no recurrieron con tanta frecuencia, como en años ante-riores, al decreto de disolución y de suspensión de las Cortes.

Según establecían las nuevas disposiciones reglamentarias, las Comisiones permanentes por Ministerios quedaron constituidas al inicio de cada legisla-tura. Su actividad se centró, fundamentalmente, en dictaminar los proyectos

27 El tiempo está contabilizado en meses, desde la Sesión regia de apertura de las Cortes, al Real decreto declarando disuelto el Congreso de los Diputados y la parte electiva del Senado. Este periodo de tiempo abarcaba una diputación, pues el término legislatura se utilizaba entonces para identiicar loque ahora sería un periodo de sesiones, pudiendo una diputación estar formada por varias legislaturas o por una sola. El término diputación tenía, entonces, el mismo signiicado que el de la actual legislatura. Fuente: Índices del Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados, de las Legislaturas de 1910-1914, 1914-1916, 1916-1918, 1918-1919, 1919-1920, 1921-1923 y 1923.

Leg.

191

0-19

Leg.

191

4-19

Leg.

191

6-19

Leg.

191

8-19

Leg.

191

9-19

Leg.

192

1-19

Leg.

192

Duración de la Legislatura. Reunión de las Cortes

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

367

y proposiciones de ley, aunque también emitieron dictamen sobre las resolu-ciones que el Gobierno sometía al acuerdo de la Cámara.

La comparación entre el número de proyectos y proposiciones de ley tra-mitados y aprobados por el Congreso de los Diputados, que pasaron al Sena-do, con la duración que tuvieron las Legislaturas seleccionadas, releja que la actividad legislativa fue aumentando, produciéndose un fuerte incremento de la misma durante la Legislatura de 1921-1923, que, por otro lado, fue la que tuvo mayor duración y cuando las Cortes estuvieron más tiempo reunidas.

Gráico 2. Relación entre duración de las Legislaturas y proyectos y proposiciones de ley aprobados deinitivamente por el Congreso de los Diputados 28

No obstante, si bien los datos numéricos relejan el incremento de la activi-dad legislativa, hay que tener en cuenta que ni todas las Comisiones tuvieron la misma actividad, ni se legisló sobre las grandes cuestiones de carácter eco-nómico, social y administrativo que urgían al país.

En cuanto a la actividad desarrollada por las distintas Comisiones perma-nentes, fue la Comisión de Hacienda la que destacó con respecto a todas las demás, debido, fundamentalmente, a la tramitación de créditos extraordina-rios y suplementos de créditos para inanciar los gastos del Estado y a la Ley de Presupuestos. A una distancia considerable quedaron las Comisiones de Guerra, Fomento, Gracia y Justicia y Gobernación; mientras que el resto de las Comisiones apenas desarrolló una actividad signiicativa.

28 Fuente: Índices del Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados, de las Legislatu-ras 1914-1916, 1916-1918, 1918-1919, 1919-1920, 1921-1923 y 1923. En estas Legislaturas regía el sistema de comisiones especiales temporales para asunto determinado.

Leg.

191

4-19

16*

Leg.

191

6-19

18*

Leg.

191

8-19

Leg.

191

9-19

Leg.

192

1-19

Leg.

192

3Duración de la Legislatura Proyectos y proposiciones de ley

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

368

Este último aspecto quedó relejado no sólo en las quejas de algunos dipu-tados, pertenecientes a las minorías, que en los cinco años siguientes a la re-forma reglamentaria manifestaron su descontento con el funcionamiento de las Comisiones permanentes, sino que así lo reconocieron los mismos miem-bros del Gobierno en algunas de sus intervenciones.

Entre las posturas críticas, se puso de maniiesto la falta de seriedad por parte de la presidencia de algunas de estas Comisiones al no proceder a la constitución de las mismas. El ejemplo más claro lo tenemos en la Comisión de Estado, la cual tuvo escasa o nula actividad durante estos años, siendo ob-jeto de numerosas y reiteradas críticas por parte de algunos de los diputados nombrados para la misma. Algo similar ocurrió con la Comisión primero de Abastecimientos y luego de Trabajo y Legislación Social, que apenas tuvo ac-tividad alguna. 29

La situación no debió mejorar mucho cuando el mismo Presidente del Congreso de los Diputados, el conservador José Sánchez Guerra, en la sesión de constitución de la Cámara, en la Legislatura de 1922, se refería al funcio-namiento de las Comisiones permanentes como una de las asignaturas pen-dientes del Parlamento, expresando el deseo de que estos órganos arraigaran en la vida parlamentaria y desarrollaran la labor para la que fueron creadas, y que no era otra que estudiar, desbrozar y preparar los proyectos de ley para su posterior aprobación por el Pleno. 30

Días después de iniciada esta Legislatura, el diputado por Burgos, An-tonio de Arteche y Villabaso, marqués de Buniel, de la Izquierda Liberal, presentaba una interpelación al Gobierno sobre el funcionamiento y com-petencias de las Comisiones permanentes por Ministerios. 31 En una exten-sa y ordenada exposición, el citado diputado defendía que estos órganos se asimilaran en su actuación a los existentes en otros Parlamentos europeos, como los de Francia y Alemania, donde estas Comisiones actuaban como puntos de unión y relación entre Gobierno y Parlamento, siendo copartí-cipes de la actividad del Ejecutivo, que las mantenía informadas de las lí-neas de actuación del Estado y, en concreto, de los asuntos que afectaban a la política exterior. Al respecto, el diputado Arteche ponía el ejemplo del

29 El diputado por Valencia, Luis García Guijarro, de la minoría Tradicionalista, denunciaba que la Comisión de Estado, de la cual formaba parte, todavía no se había constituido. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 18 de junio de 1918, núm. 59, p. 1771. El diputado por As-turias, Andrés Saborit Colomer, de la minoría Socialista, se dirigía a la Presidencia para saber cuándo se iba a constituir la Comisión de Abastecimientos, de la cual formaba parte, y para denunciar [...] el sistema verdaderamente anárquico que preside en esto de las Comisiones. Si no van a servir para nada ¿a qué se nos molesta?. Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 29 de noviembre de 1918, núm. 103, p. 3418.

30 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 1 de marzo de 1922, núm. 1, pp. 6-8.

31 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 20 de abril de 1922, núm. 23, pp. 815-824 y Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 21 de abril de 1922, núm. 24, pp. 855-861.

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

369

programa que el Gobierno había llevado a la Conferencia de Génova 32 y del cual el Ministro competente debería haber informado en las Comisio-nes de Hacienda o de Estado tanto del Congreso como del Senado, y así señalaba:

[...] ¿si los programas de todas las naciones interesadas en la Conferencia, o por lo menos, las líneas generales de los programas, se han debatido en algunos Parlamentos en sesión pública, y han recaído sobre ellos votaciones nominales, y en otros Parlamentos, los jefes de los Gobiernos o los Ministros de Estado han acudido a las comisiones permanentes adecuadas a darles cuenta del programa, de las orientaciones, de los propósitos que iban a regir la obra de sus representantes en la Conferencia de Génova! ¿Por qué hemos de ser siempre una excepción en el mundo?

En su intervención el diputado Arteche adelantaba la que sería una de las funciones futuras de estas Comisiones, el control de la actuación del Gobier-no, mediante la comparecencia en su seno de los Ministros respectivos, para informar de sus programas o líneas de actuación.

Le contestó el mismo Sánchez Guerra, ahora desde el escaño de Presidente del Consejo de Ministros, recordando que ya en su discurso de alocución a Cámara un mes antes, había manifestado ser plenamente consciente de que estas nuevas Comisiones permanentes no habían logrado convertirse en el órgano deseado con la reforma de 1918; debido, entre otras causas, a la falta de interés de los propios diputados, miembros de las mismas, que raras ve-ces asistían a las sesiones cuando aquéllas eran convocadas; reproduciéndose, con ello, los mismos males que habían aquejado a las Comisiones especiales temporales. Sin embargo, en lo que no podía estar de acuerdo con el diputa-do interpelante, era en asignar a estos órganos la misión de vigilar y cooperar en la labor del Gobierno, porque, en primer lugar, estas Comisiones perma-nentes no se concibieron con la función de iscalizar y controlar la función del Gobierno y, en segundo lugar, porque, aunque la sesión de la comisión se constituyera en sesión secreta, dudaba que se pudiera mantener el secreto que necesariamente iba asociado a la política exterior de un país.

En relación con el hecho de que se señalara como una de las causas del fracaso de las Comisiones permanentes, la falta de interés de los diputa-dos y sus ausencias continuadas a las sesiones de las comisiones de las que eran miembros, reiteradamente, se pidió la aplicación del artículo 82 del Re-glamento del Congreso, por el cual cinco faltas de asistencia seguidas a la Comisión de la que se era miembro, conllevaba la separación de la misma, siendo sustituido por otro diputado. Si bien es verdad, que con cierta ironía, el mismo Arteche recordaba que en algunas Comisiones sería imposible su aplicación, [...] a no ser que transcurrieran quince o veinte años, pues en cuatro

32 Conferencia Monetaria Internacional, convocada por la Sociedad de Naciones, que tuvo lugar en Génova del 10 de abril al 19 de mayo de 1922.

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

370

que llevan funcionando las Comisiones, alguna, como la de Estado, se ha reuni-do una sola vez. 33

Además del desinterés de los diputados, también se apuntó la falta de me-dios técnicos que estas comisiones padecían. Punto de acuerdo casi general, y que el mismo Sánchez Guerra reconoció en alguna de sus intervenciones, al señalar que hubiera sido necesario contemplar una partida en el presupuesto de la Cámara, con el in de dotar a estos órganos no sólo de medios materiales dignos, sino también de personal suiciente y especializado, en concreto, de oiciales de Secretaría adscritos a las Comisiones permanentes. 34

Ninguna medida se debió tomar al respecto, pues un año después, en la Legislatura de 1923, el diputado por La Coruña, Juan Armada Losada, mar-qués de Figueroa, de la facción Maurista, se dirigió al Presidente de la Cámara para recordar que el artículo 65 del Reglamento, tras cinco años de vigencia, todavía no era eicaz debido al desinterés de los diputados y a la escasez de medios técnicos. 35

En la misma línea, el diputado por Madrid, Fernando de los Ríos Urruti, de la minoría Socialista, denunciaba la deiciente organización y la carencia de medios de estas comisiones:

[...] las Comisiones están en tal forma, que carecen de «dossiers»; no tienen una biblioteca especializada; no tienen un personal técnico adscrito de una manera permanente a ellas; no tienen una jurisprudencia parlamentaria registrada sobre los temas que fundamentalmente corresponde resolver a cada Comisión; no tienen una distribución de los documentos, que en otros parlamentos se publican en relación con los temas que van a ser tratados en cada Comisión. Y lo que pido al Sr. Presidente es que se preocupe por la vida de estas Comisiones, sin las cuales es absolutamente imposible que el Parlamento cumplidamente satisfa*ga su inalidad. 36

Le contestó el Presidente de la Cámara, Melquiades Álvarez, que si bien estaba completamente de acuerdo con las críticas vertidas sobre la mala orga-nización y la falta de medios que sufrían las Comisiones permanentes, tam-bién exhortaba a los diputados para que actuaran con más responsabilidad, el mismo se comprometía a remediar en lo posible la situación, teniendo en cuenta, no obstante, que estos órganos necesitaban de un tiempo de rodaje para aianzarse en la vida parlamentaria.

Pero no hubo ese tiempo, el 13 de septiembre de 1923 se decretaba la diso-lución del Congreso de los Diputados y de la parte electiva del Senado.

33 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 21 de abril de 1922, núm. 24, p.858.

34 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 20 de abril de 1922, núm. 23, p.822.

35 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 13 de junio de 1923, núm. 11, p. 369-370.

36 Diario de Sesiones de las Cortes. Congreso de los Diputados. Sesión de 21 de junio de 1923, núm. 16, pp. 474-475.

La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

María Victoria Fernández Mera La reforma de los Reglamentos parlamentarios en 1918

371

IV Conclusión

Cuando el Gobierno nacional presidido por Antonio Maura hizo de la re-forma reglamentaria uno de los puntos principales de su programa de go-bierno, estaba dando los primeros pasos en la senda que llevaba a la raciona-lización de la vida política y que consistía en someter la actividad estatal al Derecho, regulando y perfeccionando el procedimiento legislativo y los mé-todos del trabajo parlamentario.

La creación de las Comisiones permanentes legislativas, la introducción de técnicas antiobstruccionistas en la reglamentación de los debates y la limita-ción de la iniciativa legislativa, fueron los primeros pasos en el camino hacia la normalización de la vida parlamentaria. Con estos nuevos instrumentos, se pretendía que los Gobiernos tuvieran la estabilidad necesaria para llevar a término sus programas legislativos; se trataba, por tanto, de reforzar el poder Ejecutivo frente al Legislativo, superando con ello el parlamentarismo clásico o decimonónico.

No obstante, la reforma reglamentaria de 1918 no reconoció la igura del grupo parlamentario ni contempló la obligación de un período de sesiones anual, puntos fundamentales de ese proceso de racionalización de la activi-dad parlamentaria.

Así lo manifestaron algunos de los diputados que intervinieron durante la tramitación del dictamen, al señalar su escepticismo y falta de conianza en la reforma en sí misma; no tenían ninguna esperanza de que el Parlamento recuperara el prestigio perdido y la eicacia que pretendía el Gobierno, no, mientras los Gobiernos fueran libres para suspender y disolver la Cortes a su antojo.

Y es que, si bien es verdad que los gabinetes posteriores a la reforma regla-mentaria no recurrieron con tanta frecuencia al decreto de suspensión y de disolución del Parlamento, tampoco agotaron, ni muchísimo menos, los cinco años que, según disponía la Constitución de 1876, debía durar una Diputación. De hecho, durante los cinco años que estuvieron en vigor los Reglamentos de 1918, se sucedieron once Gobiernos y las Cortes se disolvieron en dos ocasio-nes, suspendiéndose en otras dos, sin que fueran vacaciones parlamentarias.

De este modo, aunque en teoría, la reforma suponía un avance en la orga-nización de la actividad parlamentaria que, además, nos acercaba a los países de nuestro entorno; en la práctica, no consiguió que el Parlamento alcanzara el respeto, el prestigio y la eicacia que el Gobierno impulsor perseguía. La reforma reglamentaria, por sí misma, no podía resolver los males que aque-jaban y minaban la vida política española, víctima de la desintegración del régimen de la Restauración.

Finalmente, y en lo que a las Comisiones permanentes se reiere, cabe citar el estudio que Miguel Cuevas publicó en 1925, sobre el origen y situación de

María Victoria Fernández Mera

Poders al’ombra: les comissions de les institucions parlamentàries irepresentatives (segles XV-XX)

372

estas Comisiones en Francia y España, y donde se dan las claves de porque estos órganos no alcanzaron, en la vida política española, la signiicación que se pretendía con su creación. 37

En principio, el citado autor señala que, a diferencia del Parlamento es-pañol, el régimen parlamentario francés gozaba de una vitalidad, que nada tenía que ver con el letargo de la vida parlamentaria española. Este hecho se relejó, necesariamente, en la intensa e importante labor legislativa y isca-lizadora que las Comisiones permanentes francesas desarrollaron durante estos años.

Para Cuevas, las Comisiones permanentes en Francia fueron eicaces por-que surgieron para dar respuesta a una necesidad creada en el seno de la pro-pio Parlamento, y que no era otra, que organizar y regular la intensa activi-dad que aquél desarrollaba. Por el contrario, en España, la creación de estas Comisiones no obedeció a una demanda real de la institución parlamentaria, sino que se crearon a iniciativa del Gobierno, sin que los parlamentarios sin-tieran la necesidad de mejorar la organización de su labor cotidiana. No es extraño, por tanto, que durante el debate de totalidad del dictamen en ambas Cámaras, la creación de las Comisiones permanentes legislativas apenas sus-citara especial atención por parte de los diputados y senadores.

En cualquier caso, nunca sabremos si estas Comisiones permanentes hu-bieran desarrollado una actividad más seria y prolija y si hubieran logrado aianzarse en la vida parlamentaria. Los Reglamentos de 1918 estuvieron vigentes hasta el 13 de septiembre de 1923, momento en el que, por Real De-creto, la Dictadura de Primo de Rivera disolvió el Congreso de los Diputados y la parte electiva del Senado, poniendo in a la monarquía constitucional.

La igura de la Comisión permanente legislativa, clasiicada por departa-mentos ministeriales, fue retomada por el Reglamento provisional de las Cor-tes constituyentes de 11 de julio de 1931 (art. 35.4) y por el Reglamento del Congreso de los Diputados de 20 de noviembre de 1934 (arts. 49 y 52.3).

37 Cuevas y Cuevas, Miguel: «Las Comisiones permanentes en los Parlamentos de Francia y Espa-ña». En Revista General de Legislación y Jurisprudencia. T. 147 (1925), pp. 333-412.

(PDF) Strathprints Institutional Repository · 2016. 8. 2. · mentà Günter Barudio, què no havia de fer amb les discretes comissions de treball que eixoplugaven? Ja fa uns anys que - DOKUMEN.TIPS (2024)